Circumstàncies negatives en la riuada del 62 (la neteja dels imbornals)

cami del barri de sant llorenç

Pot semblar una fotesa parlar en una rierada de l’estat dels imbornals, però moltes vegades els petits detalls són els que denoten el perquè passen les coses.
La realitat és que la ciutat de Terrassa a principis dels 60 estava molt bruta. Si llegim els diaris de l’època veurem que de forma regular es parla de la deixadesa en la neteja dels carrers, de que els imbornals estaven totalment col.lapsats de brutícia de manera que no permetien engolir l’aigua de les pluges i que en nombrosos llocs de la ciutat la brutícia s’hi acumulava sense que fos recollida mai per ningú, etc.
El fet és que, si una ciutat va deixar de preocupar-se per la neteja del seu mateix centre històric, com voleu que es preocupés del que passava als barris marginals?
Es evident que no va ser per culpa dels imbornals que es van produir les morts d’aquell dia, però estic segur que molta aigua que s’hauria d’haver escolat per ells va produir que molts carrers fossin molt més intransitables, especialment per la gent més gran.
Us deixo algunes noticies aparegudes en l’època i que fan menció a aquest fet.
(amb aquest post donem per finalitzada la serie dedicada a les circumpstàncies negatives en la riuada del 62, tot i que deixem oberta la porta a rebre altres informacions que puguin ampliar aquesta llista).

Circumstàncies negatives en la riuada del 62 (les velles rieres)

zones afectades riuada

A l’interior de la ciutat hi havia moltes velles rieres que no s’havien canalitzat correctament i d’altres que s’havien reomplert malament, construint-se directament sobre d’unes terres poc compactades.
Aquests fets van fer que es produïssin esfondraments i caigudes de cases en diversos punts de la ciutat. Al carrer de Cervantes, a l’altura de l’antiga mina Vinyals, es va esfondrar el colector produint-se un gran esvoranc on van morir dues persones. Al carrer Ample es van esfondrar cinc cases per culpa d’esllavissaments en l’antiga part nord del torrent de les Bruixes. A Sant Pere Nord també es van esfondrar cases per culpa de l’antic torrent Monner. Al barri de Poble Nou el torrent que va causar més danys va ser el Mitjer, que es va endur algunes cases que estaven a la seva llera.

Finalment, al torrent de la Maurina, també s’hi van produir víctimes al emportar-se l’aiguat alguns habitatges.
Veure retall de premsa del 22-3-62 en que es comenten les queixes del veïnat per l’estat del barri de la Maurina i del pont que travessava la riera (una curiositat: si us hi fixeu molts dels carrers d’aquesta barriada encara no tenien nom i s’anomenaven per lletres i números).
Les velles rieres de la ciutat van reclamar el seu antic pas i van demostrar que elles hi eren presents abans que l’home decidís construir-hi al damunt.
(continuarà en el proper post)

Circumstàncies negatives en la riuada del 62 (el règim franquista)

Visita Prínceps amb Calpés i Scouts

En un règim autoritari i sense oposició acostuma a passar que qui mana s’acostuma a fer el que li sembla bé i potser no atendre com cal a les disposicions oficials o a les recomanacions dels experts, com ja s’ha pogut comprovar en el que em explicat en els anteriors posts.
A més a Terrassa (i això ja ve de lluny) funcionava encara el “sistema salista”, de tal manera que moltes de les coses que es van fer, sobretot en l’especulació dels terrenys, es van poder realitzar amb una certa impunitat.

En la foto de l’esquerra de E. Villaplana Vargas, feta el 30/09/1962 podeu veure el Sr Fermí Garcia amb un grup d’scouts saludant als Prínceps d’Espanya i a l’alcalde de Terrassa Sr. Josep Clapés.

L’alcalde de l’any 1962 era en Clapés i tot i la carta que va publicar en el diari (veure nota) crec que potser se li haurien d’haver demanat més responsabilitats de les que realment va assumir.

Hi ha qui diu que tota la culpa va ser del règim franquista i com hem pogut comprovar en els posts anteriors això no va ser així al 100% (tinguem en compte que un pot ser tant culpable per acció com per omissió) i n’hi ha qui diu que no es pot demanar responsabilitats a uns polítics que no cobraven o que no disposaven dels mitjans ni els diners que un ajuntament actual té i això tampoc ha de servir d’excusa per fer la feina amb la responsabilitat de saber que molts ciutadans depenen de les teves decisions.

Sigui com sigui, deixo en tot cas en mans dels historiadors el judici que marca el pas del temps.
(continuarà en el proper post)

Circumstàncies negatives en la riuada del 62 (un col•lector petit)

pont renfe 1910

L’any 1876 el pla urbanístic de Miquel Ceret, que mai va ser aprovat, preveia el creixement de la ciutat de Terrassa cap a l’altra banda de la riera del Palau, canalitzant la riera des del pont de la Renfe fins més avall de la carretera de Montcada. A principis de segle XX es van començar a perfilar els primers carrers de la barriada de ca n’Aurell i això va provocar que es comences a canalitzar la riera en la seva zona central, prop del nou Mercat de la Independència.
En anys posteriors els plans urbanístics dibuixaven carrers en la part sud de la carretera de Montcada (veure plano de la Guia Claret), sobre el desviament natural que la riera del Palau feia cap a la dreta, però cap tècnic va preveure que els col•lectors que s’havien construït eren del tot insuficients, especialment en la seva boca d’entrada a la part nord de la Rambla.

En una foto antiga podem veure com l’antiga riera del Palau, a l’altura del carrer de Cervantes, corria a cel obert.

El dia de la riuada, quan van baixar els primers arbres, es va formar un tap a l’entrada del col•lector que va produir que l’aigua no tinguès cap més opció que baixar pel mig de la Rambla, recuperant l’antiga llera de la riera del Palau, i envaís els carrers paral•lels del barri de ca n’Aurell.
A la zona de la Rambla s’hi van produir com a mínim 89 víctimes, a part dels nombrosos danys materials que van quedar ben patents amb l’acumulació de cotxes i materials que es podien observar al final de la Rambleta (en la foto hi podem veure un autobus arrastrat per la riuada), al conegut camp dels Kubales (avui ocupat en part per l’Hotel Don Candido).

En un article del 16-12-1960 (quasi 2 anys abans de la riuada) ja s’indicava que hi havia l’intenció de perllongar el col•lector de la Rambla fins l’avinguda Abat Marcet. Malauradament aquesta previssió no es va realitzar a temps.
(continuarà en el proper post)

Circumstàncies negatives en la riuada del 62 (la immigració i les barriades)

En aquells anys es varen produir grans arribades d’immigrants a la ciutat i, com que aquesta no estava preparada per acollir-los, aquest es tenien que buscar literalment la vida per poder viure en algun lloc. La ciutat havia duplicat el seu nombre d’habitants, arribant-se el 1962 a la xifra de 100.000 habitants, amb un 50% dels seus ciutadans nascuts fora de Catalunya. Veure noticia del 1960 on s’informa dels augments de població i on l’únic que importa és literalment “construir más viviendas”.
Aquest allau de immigrants no es va organitzar de cap manera per part de les autoritats locals i es va deixar en mans de la iniciativa privada el donar resposta a les seves necessitats. El primer que feien els nouvinguts era intentar llogar una habitació miserable en llocs que no reunien cap mena de condició, tal com va passar en el nucli denominat “Barco de la Juana” fins l’any 1957 en que ser derruït. (foto) Posteriorment intentaven construir-se una cova o una barraca als marges de torrents i camins.
Els més afortunats començaven a pagar un terreny que a vegades els hi venien a la mateixa estació de la Renfe per on arribaven, situat prop de la llera de les rieres, de les Arenes, de la Maurina o del torrent Mitjer al Poble Nou, on s’hi començaven a construir la seva casa amb l’ajuda dels veïns i amics. Veure retalls del Tarrasa Información del 1960 i 1961. I d’altres cercaven aconseguir un dels pisos de nova construcció als barris d’Egara (Hoquei), o als polígons de Sant Llorenç o Montserrat.
A casa recordo que els pares ajudaven de tant en tant a una família que vivia en una barraca construïda al mig d’un camp d’ametllers de ca n’Anglada i en la que malvivien ells juntament amb els seus fills i que, tot i que la riuada no se’ls va emportar la barraca, van aconseguir que els donessin un pis. A aquesta gent la riuada els va beneficiar ben clarament.
El fet és que aquests barris de nova construcció no tenien cap mena de serveis, als anys 50 en que van començar les primeres onades immigratòries, la gent que malvivia en aquestes zones anava a buscar l’aigua en fons properes, no tenien canalitzacions per les aigües brutes ni electricitat, no hi havia enllumenat als carrers, no es recollien les escombraries, no tenien transport públic i ni tant sols ponts per travessar les rieres. De fet molta gent aprofitava la poca aigua que baixava per la riera per rentar-s’hi la roba (foto).
La ciutat vivia d’esquena a aquesta realitat, tot i que és cert que, poc a poc, s’hi anaven fent coses, la construcció dels primers polígons i alguna escola pública, la construcció del pont de la riera de les Arenes (1962) l’enllumenat dels primers carrers, l’arribada del transport públic, la compra d’un llança-flames per cremar les escombraries (veure noticia del 1961) i poca cosa més.
Observeu una noticia del 27-3-62 on es parla de l’inici de la construcció d’un col•lector a la barriada de Can Montllor, on fins llavors no existia cap mena de servei per evacuar les aigües brutes.
Amb aquest panorama la riuada no va fer més que posar en evidencia una situació que hauria d’haver estat arreglada molts anys abans. Veure retall del diari on parla de l’invasió de rates al barri de can Inglada (ca n’Anglada) l’any 1960.
(continuarà en el proper post)

Circumstàncies negatives en la riuada del 62 (el pont de la Renfe)

Just l’estiu del 62 s’havia inaugurat, durant la Festa Major, un pont sobre la riera de les Arenes (veure noticia del Tarrasa Información del 30-6-62).
Aquesta noticia va ser molt benvinguda pels habitants de la ciutat que fins llavors tenien que travessar la llera de la riera per un baden per accedir als seus habitatges situats a l’altra banda.
El fet és que aquest pont al igual que el que hi havia una mica més amunt i pel que passava la Renfe eren ponts construïts sense pensar amb les grans avingudes d’aigua que molt de tant en tant baixen per la riera de les Arenes.
Els ponts eren massa baixos i a més presentaven una separació entre pilars massa estreta, circumstancies que van afavorir el que s’hi acumulessin les restes d’arbres i branques que l’aigua portava, produint presses que, al rebentar-se, produïen fortes onades.

Riera Arenes (vies Renfe)

Un punt especialment dramàtic va ser doncs el del Pont de la Renfe (fotografia) on es va acumular una quantitat immensa d’aigua que va arribar a emportant-se el mateix pont i que va fer que les cases que hi havia més avall fossin pràcticament escombrades per l’avinguda de l’aigua barrejada amb troncs i grans pedres. Cal indicar que dels tres ulls que tenia el pont, els dos dels laterals estaven tapats per terres i altres materials que havien acumulat els mateixos treballadors del tren. En la premsa de l’any 1961 ja es posa en evidencia la mala conservació d’aquest pont.

També es va donar la fatal circumstància de que molts habitants del barri d’Egara (foto del C. Duran) van decidir refugiar-se en les seves cases en comptes de fugir d’elles, pensant que sota la seva teulada estarien més segurs, fet que va incidir en que famílies senceres fossin engolides per la riuada i perdessin la seva vida aquella fatídica nit.

 Malauradament l’estat actual de la riera de les Arenes fa que avui, si passes una desgracia com aquella, segurament també s’hi farien taps en els nombrosos ponts que la travessen. Tant difícil és de mantenir neta una riera que ja ha demostrat diverses vegad es la seva perillositat?
(continuarà en el proper post)

Circumstàncies negatives en la riuada del 62 (els plans d’ordenació i l’especulació)

L’any 1933 l’arquitecte municipal Melcior Vinyals va traçar un pla urbanístic de la ciutat basat en un avantprojecte de 1919. En aquest pla figuren dos carrers, amb els noms 27F i 22F just sobre la mateixa riera de les Arenes, sense indicar en cap cas que es pensava fer amb la riera o si es tractava tant sols d’indicar l’alineació dels carrers amb els dels voltants.
Aquest pla va ser vigent a Terrassa fins l’any 1965 (només amb una reforma de Pratmarsó l’any 1949) i va servir per configurar les diferents barriades de la ciutat, malgrat que l’any 1951 la Comissió Superior d’Ordenació Urbana va encarregar als arquitectes Baldrich i Perpinyà la redacció d’un nou pla atès el creixement incontrolat que es començava a produir a Terrassa davant les onades d’immigrants que s’estaven produint.
Aquest estudi marcava clarament els límits entre les zones urbanes i rurals però malauradament anava en contra dels interessos especulatius de molts propietaris que volien aprofitar-se de la venda d’uns terrenys rurals que eren demandats per donar cabuda als immigrants. El límit urbà que aquests arquitectes van projectar arribava just fins a la riera de les Arenes prohibint la construcció d’habitatges a l’altra banda del torrent i s’indicava la necessitat d’aïllar les construccions de la banda de la ciutat amb un mur de protecció per evitar possibles desbordaments de la riera.
L’any 1958 Pratmarsó i J. Alsius dissenyen un nou pla que respecta les recomanacions del de Baldrich però la resposta de l’Ajuntament a aquest estudi va ser negativa i va provocar que s’ajornés el nou pla urbanístic, absolutament imprescindible en aquells anys. Mentrestant els camps es seguien venent, tant a l’altra costat de la riera com dins de la mateixa llera on s’hi construïen barraques i edificis força precaris, damunt d’un terra de sorra, amb les parets sense arrebossar i les teulades d’uralita.
La sorra del terra era un clar indici de que es tractava del curs hidrogràfic de la riera de les Arenes. El fet és que els barris de Sant Pere Nord, Egara, Hoquei (sota la carretera de Castellar) i ca n’Anglada al marge esquerra de la riera, tenien bona part de les seves construccions en el propi curs natural de la riera o en les seves zones inundables. A la dreta hi havia el barri de les Arenes i una mica més amunt les torres del polígon de Sant Llorenç, on alguns dels pisos es trobaven també en la mateixa llera de la riera, fet que va provocar que al 62 l’aigua es desvies més cap a l’esquerra, on hi havia més població, al xocar aquesta amb les bases de les torres.
El fet es que el mateix Ajuntament va respondre l’any 1959 donant llum verda a la construcció en aquests terrenys, tot proposant la canalització de la riera com a resposta al que indicaven els plans de Baldrich o Pratmarsó. La pega va ser que aquesta canalització en realitat no es va fer fins desprès de la riuada i el que no entenc, encara avui, és que ningú no hagi denunciat mai als qui van decidir córrer aquest risc, que com veiem no es pot dir que no estigués prou anunciat.
 Veure un retall de premsa del 14-3-61 sobre el Pla i una altre del 12 de setembre de 1961 en que s’informa de la propera aplicació del nou pla d’ordenació, cosa que mai es va fer.
Podeu veure un retall del 23-2-61 on s’informa de la sol•licitud per el desllindament de la riera de les Arenes, fet que tampoc es va arribar a produir.
 Especuladors:els qui havien venut els terrenys afectats en els barris d’Egara i les Arenes, van recuperar-los desprès del desastre ja que molts dels damnificats que van sobreviure van marxar de Terrassa tenint el solar a mig pagar, fet que feia que el solar tornés al seu antic propietari que el podia tornar a vendre.
(continuarà en el proper post)

Circumstàncies negatives en la riuada del 62 (riera de les Arenes)

riera Arenes (Duran)

Cal explicar, abans que rés, que la riera de les Arenes és una riera bastant peculiar i traicionera a la que li hem de tenir molt de respecte, ja que és l’origen del terreny arrasat on s’assenta el nucli de la nostra ciutat. La riera de les Arenes ha ocasionat nombroses riuades al llarg de la història de Terrassa i ha causat en moltes ocasions greus danys. No tants com l’any 62, degut a que en els darrers anys la riera passava pel mig d’una zona purament rural, però no hem de perdre mai la memòria històrica de que l’aigua, tard o d’hora, torna a passa per on ella vol.
A l’esquema que trobareu a la dreta podeu veure un dibuix fet per el geòleg Jacint Elias i Escayol (1856-1943) on podem observar com la riera havia arribat a ser un afluent del riu Sec a la conca del Besos (Pliocé Inferior) i que posteriorment (Pliocé Mig i Superior) va desviar-se per can Montllor cap al que avui coneixem com a riera del Palau i els plans de ca n’Aurell (passant prop de Can Boada del Pi, per darrera de la Masia Freixa i anant a parar per la part de sota de la masia de ca n’Aurell, passant llavors a ser afluent de la conca del Llobregat. No és fins al quaternari que la riera diposita una gran quantitat de llims vermells que cobreixen tota la zona, des de Sant Pere fins a Matadepera. Llavors és quan es produeix un nou desviament, cap a la posició en que la trobem als anys 60, fet que fa que aquesta nova llera s’hagi de considerar jove i poc assentada, molt procliu a produir inundacions a banda i banda.
Una altra característica d’aquesta riera és el seu pendent (veure gràfic) que hi ha des del seu inici, fet que fa que la velocitat de les avingudes produeixi onades successives, degudes en part a la caiguda dels marges. La riera en el seu pas travessa grans zones d’arenes del quaternari que són fàcilment arrencades dels seus marges i que faciliten els embassaments que provoquen les onades. Les sorres, graves i pedres que s’emporta i a la velocitat en que transiten són elements que ajuden a la seva gran perillositat (veure foto dels marges actuals de la riera de les Arenes a l’altura de la Barata).
Aquest fet s’evitaria fent una laminació de l’aigua mitjançant un embassament de capçalera. Perquè no s’ha fet mai aquest embassament és quelcom que jo desconec, tot i estar recomanat pel Projecte d’Acondicionament de la Riera de les Arenes confeccionat per la Confederació Hidrogràfica del Pirineu Oriental l’any 1963.
Tot això es veuria empitjorat, si algun dia es produeix un gran incendi en la part alta de la riera seguit d’unes fortes pluges, ja que llavors aquest fenomen de l’arrencada dels marges encara produiria onades més grans.
Finalitzem aquest record amb les paraules de l’enginyer Sr. Vega, comissionat per el Govern per supervisar els treballs de la Confederació Hidrogràfica, desprès d’haver estudiat el problema: “Terrassa esta situada en un lloc no propi per l’extensió que ha adquirit i que la ciutat està assentada sobre un llit de rieres i que en consideració ha de recomanar un canvi d’emplaçament de la ciutat, ja que l’actual és una calamitat davant dels embats dels nombrosos torrents i rieres que la travessen, molt principalment la riera de les Arenes”. És evident que la nostra ciutat no ha canviat ni canviarà de lloc i el que hem fet es més aviat assentar-nos damunt d’aquestes velles rieres o canviant-les de rumb, fent cas omís a la vella història del nostre terreny. Us deixo amb un esquema que es va publicar anys desprès de la riuada on s’indicaven les zones de possible desviament de la riera de les Arenes (actualment aquest perill és més reduït per les obres del transvasament, sempre que les canalitzacions es mantinguin netes).
(continuarà en el proper post)

Nota: En relació a un dels comentaris rebuts, us deixem un enllaç per a qui desitgi obtenir informació actualitzada: Institut Geolègic de Catalunya

Circumstàncies negatives en la riuada del 62 (introducció)

Revista Lecturas

Permeteu que faci una comparació inicial que potser d’entrada costi d’entendre: el fet és que quan es va enfonsar el Titànic es va parlar que no tot va ser culpa del iceberg i que un seguit de fatalitats o de “circumstàncies negatives” es van conjurar perquè la desgracia encara fos més gran.
Crec que en el cas de la riuada de Terrassa s’hi podria cercar un cert paral•lelisme, ja que no només la tempesta va ser la causant de les terribles desgracies viscudes a la nostra ciutat (recordem que no va ser a Terrassa on més va ploure i en canvi si que vàrem ser la ciutat amb més víctimes).

En els propers dies parlarem d’aquest seguit de circumstàncies negatives que es van aliar en un mateix dia, el dimarts 25 de setembre de 1962: uns plans urbanístics mal aplicats, una riera traïdora que no sap per on passar, un pont tapat que va fer de pressa, uns especuladors sense miraments, unes autoritats que no van saber estar a l’altura, un règim franquista que propiciava l’especulació i l’amiguisme, una immigració desaforada i mal planificada, una ciutat construïda en un lloc inadequat, la manca de memòria històrica, un col·lector insuficient a la Rambla, una tempesta de nit, unes construccions amb fonaments sobre la sorra, la manca de neteja dels boscos de Sant Llorenç, els imbornals tapats, etc.
Per això, des d’aquest blog, dedicarem uns quants posts a recordar algunes d’aquestes circumstàncies negatives, per tal de que fent aquest exercici de memòria potser ajudem a evitar que en el futur una propera riuada no ens faci pensar que encara tenim assumptes pendents de resoldre.
Si algú dels nostres lectors creu que hem d’incloure alguna altra circumstància negativa, que ens hagi quedat en l’oblit, ens ho pot fer saber enviant un comentari i l’inclourem amb molt de gust.

La imatge d’aquest post és la portada de la revista Lecturas del 1962 i la de la dreta de la revista Destino, on podem apreciar la misa de campanya feta per un monjo de Montserrat l Papiol, en el mateix lloc on es van recollir una gran quantitat de cadavers, arrossegats per la riuada.
(continuarà en el proper post)