Records de la Revetlla de Sant Joan:

La Maria Rosa Avellaneda ens fa arribar un record personal que diu així:

Pocs dies abans de la diada de Sant Joan, ja es sentien les explosions dels petards que anunciaven la proximitat de la revetlla. El nostre carrer de l’Aurora en aquella època no era asfaltat (era com la majoria dels carrers d’abans) i al començar el carrer, quasi cantonada amb el carrer Topete, és on fèiem una gran foguera per celebrar amb el veïnat la nit de Sant Joan.

En la nostra infantesa, esdeveniments tant simples com fer una festa al carrer i un foc amb l’acompanyament de l’imprescindible pirotècnia ens produïa uns grans moments d’esplai i d’esbarjo. No necessitàvem com succeeix ara tenir coses de gran valor per poder passar-ho bé, coses que avui semblant imprescindibles.

El dia anterior a la revetlla, des del migdia ja ens reuníem per anar casa per casa i demanar trastos per a poder-los cremar. Tot era útil, una cadira sense el seient, o sense un peu, un calaix, mobles vells, escombres, pals…. Cada peça que aconseguíem s’anava acumulant a la pila que estava a un canto del carrer.

El mateix dia de la revetlla i ajudats per persones més grans, era el moment culminant de muntar la foguera. A la part de sota les coses de més volum i després, per ordre de mides, anava pujant com un monticle. Com més alt millor ! A dalt de tot hi posàvem alguna cosa singular que havíem recollit. A vegades es tenia que desfer i refer la pila al trobar alguna cosa de més volum per posar-la a baix. Sempre tenia de quedar perfecta !

Quant ja tot estava ben disposat encara hi havia claror de dia. Les hores es feien llargues esperant que es fes fosc, cosa imprescindible per encendre la foguera. Quant ja era ben fosc s’encenia amb una gran espectacularitat i el foc anava pujant com en una xemeneia i en el seu punt culminant totes les parets quedaven il·luminades. Una gran resplendor rogenca ho envaïa tot i constituïa un efecte meravellós. A vegades amb una mica de preocupació per la proximitat d’alguns fils elèctrics o de les parets…. però estava tot previst ! Teníem una manega connectada a una sortida d’aigua i així no hi havia perill… 

Els nois més grans encenien els petards amb una metxa ben llarga plena de nusos que anaven desfent a conveniència, els altres feien servir tot el repertori: bengales, mistos garibaldí, pedres fogueres…

Tot el veïnat sortia al carrer amb la coca i la mistela i, quant el foc ja anava apaivagant quedant solament les brases, els més agosarats el saltaven.

Aquell dia anàvem a dormir molt tard felicitant els Joans que celebraven el seu sant. Tots havíem participat d’una gran revetlla i sense despeses extraordinàries. Eren altres temps… actualment, perquè una celebració sigui més important, es necessita marxar de la ciutat i si pot ser ben lluny, sembla encara més interessant.

És bonic recordar coses d’abans perquè pots comprovar les grans diferencies existents en cada època i de les que nosaltres n’hem sigut testimonis.

Butlletins antics (5): el del Grup Excursionista La Llanterna

Una de les primeres associacions nascudes a Terrassa com a conseqüència de l’esclat renovador que suposà el modernisme per a Catalunya va ser La Llanterna que es va fundar l’any 1885, quan un grup de cantaires que havien decidit separar-se de la coral de la Joventut Terrassenca (la més antiga de Terrassa), es van decidir trobar-se per fer excursions i cantar cançons, sota la direcció del mestre Jaume Puig Torra.

Podeu trobar informació molt complerta al post del blog de l’amic Joaquim Verdaguer: La llanterna i l’orfeó Terrassa.

El Butlletí que us presentem en aquest record correspon al Grup Excursionista La Llanterna i més concretament al del mes de juny-juliol del 1926 i que va ser el primer que van editar i en el que podem comprovar que s’incloien les sortides que feia l’Orfeó Terrassa.

A la dreta podem veure un butlletí doble que servia tant per el Grup Excursionista com per l’Orfeó Terrassa i és de la data del juny del 1929 i que llavors mantenia encara la seva seu social al carrer Topete, 97, un edifici que l’any 1956 va acollir un popular magatzem anomenat Las Ocasiones de Anselmo Pi (abans situat al número 130 del mateix carrer). Com be indica l’amic Verdaguer, l’Orfeó Terrassa aquell mateix any l’Orfeó va canviar de seu al carrer Major, 50. 

Oficis curiosos de la Terrassa d’abans (3) – El carboner de Cook i els carros de carbó Mineral

He anat recollint, de persones grans, records sobre oficis o feines curioses de la Terrassa d’abans, i això és part del que m’han explicat:
“A casa teníem la calefacció de carbó i al sota escala hi havia una caldera de ferro colat que s’alimentava amb carbó i per això s’havien construït, al costat, una mena de dipòsits d’obra on s’emmagatzemava el carbó que tiraven dins la caldera amb l’ajuda d’una pala.
De tant en tant es tenia que avisar al carboner perquè ens omplís aquests dipòsits de carbó de cook, que s’obtenia del gas del carbó de pedra i que es feia servir principalment per les cuines econòmiques i les calefaccions . Recordo que per encendre-ho fèiem servir les anomenades teies, que eren com els nervis de la fusta (crec que de pi) i que cremaven amb facilitat.
Casa nostre era al costat del carrer Topete i una de les característiques d’aquest carrer era que les voreres estaven molt gastades i això, segons m’han explicat, era degut al fregadís de les rodes dels carros que subministraven carbó a les fabriques de la ciutat i que en aquella zona eren nombroses (la Terrassa Industrial, Sala i Badrines, Cal Soler, etc.).
Per explicar aquest fet cal indicar que a Terrassa també es subministrava un altre tipus de carbó, en aquest cas carbó mineral, que és el que es feia servir en les fabriques (per les màquines de vapor). A la nostra ciutat aquest material arribava per la via del tren dels Ferrocarrils del Nord i llavors es repartia amb uns carros que feia goig de veure, ja que eren molt grans i estaven proveïts d’una mena de caixes de fusta altes i molt reforçades, ja que tenien que aguantar molt pes i volum.
Us podeu imaginar que aquests carros no els podien moure uns cavalls normals ja que tenien que arrossegar un pes important i per aquest motiu es feien servir les races més fortes que hi ha i que normalment eren d’origen francès. Aquest carros i la corrua de cavalls eren difícils de maniobrar i això provocava un fregadís de les rodes en les voreres i produïa un important desgast, fet molt visible en els carres anys desprès de desaparèixer aquests carros. Potser encara hi haurà gent gran que recordarà els crits dels carreters per que els cavalls obeïssin el que els manaven”.
Nota: Un fet curiós és que hi havia qui recollia els bocins de carbó que queien dels carros per el seu ús domèstic i és que llavors tot s’aprofitava.

La Gemma Humet i la Pòlio a Terrassa

Avui vull dedicar el record a una nena que la meva mare va conèixer fa molts anys degut a que els seus pares van coincidir amb els meus a unes trobades que es feien al Sant Esperit de Terrassa i que s’anomenaven “Cursillos de Cristiandad”. Aquesta nena es deia Gemma Humet i va una de les moltes criatures que als anys de la postguerra van agafar la Pòlio a la nostra ciutat.
La Gemma es va infectar d’un dia per l’altre i en pocs dies va quedar postrada per sempre més en una cadira de rodes. Potser alguns dels lectors la recordareu encara, ja que vivia al carrer Topete, prop del garatge Soler i potser també recordareu la cançó que li va dedicar, l’any 1972, el seu germà gran, en Joan Baptista Humet, un gran cantant que l’any 2008 ens va deixar.
La cançó deia:
No han passat pas gaires anys,
Gemma, que et vaig conèixer.
Va patir la mare tant
perquè poguessis néixer!

Què bonics eren els ulls que vas obrir,
que bonics, aquell setembre.
Que feliç nasqué als teus llavis el somrís,
que feliç que hi ha estat sempre.

Gemma,
guaita les flors,
guaita les flors
que son boniques.
Gemma,
guaita les flors,
guaita les flors
i no caminen
i tu ets la més bonica.

Qui pogués, per un instant,
viure tota la joia
que tu sents al anar cordant
dues sabates noves.

Les dures hores i hores als teus peus!
les veig noves si les miro.
Amb gran goig en parlarà la teva veu,
i és per això que més t’estimo.

Sense por segueix lluitant
que així es llaura la vida;
xic a xic es va lliurant
la forca que dormia.

Pren els dies d’un en un que hi és el temps
per premiar el teu entusiasme.
T’ho mereixes tu i l’esforç que fan silents
els teus ulls verds esperança.
Avui es probable que encara hi hagi molt gent que conegui algun amic o familiar que pateixi les conseqüències de la Pòlio ja que a la nostra ciutat hi va haver mols afectats durant els anys 50 i 60. Malauradament aquests contagiats ho van ser perquè no van tenir la possibilitat de ser vacunats en un moment en que ja existia la vacuna. Cal que algú expliqui que a Espanya durant vuit anys en que ja existia la vacuna el govern no va fer rés, mentre el nombre de criatures patien la infecció d’aquest virus causant milers de morts i milers i milers d’afectats de la Poliomielitis.
I sobre aquests afectats va caure el silenci i l’oblit més cruel, en un país sumit en una gran penúria que feia encara més difícil la seva vida i la dels seus familiars que en tenien cura i que no van rebre cap ajuda per part de cap estament. Si en voleu saber més sobre aquests anys foscos, us recomanem el documental “Pòlio, crònica d’una negligència” de TV3.
Avui a les 19:00 hores s’inaugura una important exposició de la Pòlio a la seu de la Cecot (C/Sant Pau, 6) de Terrassa. És molt impactant però creiem que val la pena fer-ne difusió. Podeu trobar-ne més info al blog del Rotary de Terrassa.

60 anys del patge Xiu-Xiu (1)

Els impulsors d’aquesta idea van ser tres terrassencs, els Srs. Cardellach, Ermenter Cima i Garrigó i especialment en Joaquim Puigbò i Mayol, del Centre Social Catòlic; entitat que li ha donat continuïtat fins al dia d’avui. Aquest personatge va néixer el 27 de desembre del 1951 (podeu veure un retall d’aquesta data del Diari de Terrassa) i es tracta del patge Hassim Jezzabel del rei Gaspar que s’anomena popularment Xiu-Xiu perquè xiuxiueja a les oïdes del rei el nom dels nens i nenes de la ciutat que no fan bondat. A la dreta podeu veure un missatge del gran Chambelan del rei Gaspar, Husseim Retsim, anunciant l’arribada del patge (21-12-1953).

Actualment, arriba a Terrassa l’endemà de Nadal, per esbrinar el comportament dels infants i per recollir les cartes que els nens i nenes de la ciutat hagin escrit, amb l’objectiu de fer-les arribar a ses majestats els reis d’orient.

El patge, de la meva època (anys 60) recordo que portava a l’esquena una cistella de vímet, on hi posava les cartes que els nens li lliuraven. La figura del patge es va fer molt popular gràcies a les seves aparicions a Radio Terrassa. Recordo molt bé com en Xiu-Xiu es dirigia a algun nen en particular i li deia, “Jaumet m’han dit que no et portes gaire bé amb la teva germana i que contestes als pares, hauràs de fer bondat!” I, evidentment, el “Jaumet” que ho escoltava quedava bocabadat de que el patge ho sabés tot d’ell. Per cert, el locutor que entrevistava al patge es deia: Miquel Riera i Morros.

El Patge Xiu-xiu també té dues llibretes: una blava i una vermella, que renova cada any per escriure-hi les coses bones i no tant bones dels infants de Terrassa. Quan jo era petit vivia al carrer del Viveret i recordo que la ruta que feia el patge passava per les quatre carreteres i pujava pel carrer Topete i una de les característiques del patge és que aquests no llençava caramels, ja que fer regals estava reservat als reis.
Hi ha pares i mares que aprofiten la vinguda del patge xiu-xiu per tal de que el nen o nena deixi el xumet i fan que aquest li lliuri al patge en senyal de que ja no el necessitaria més.

A l’esquerra podeu veure una foto del patge en el seu 25 aniversari, l’any 1976.
Curiositats: Aquesta tradició del patge que ve uns dies abans dels reis no és exclusiva de Terrassa: a Mollet trobem el patge Xumet, a Cornella del Llobregat el Mag Maginet, a Igualada el patge Faruk, el Camarlenc dels reis a Lleida o el patge Gregori popular a Barcelona, Granollers, Canet de Mar i Mollerussa, per citar-ne només uns quants. La ciutat més curiosa en quan a patges és Banyoles, que en té quatre, amb els seus respectius 10 patges ajudants. En Mèu, en Musi, en Xum i en Sesillu, que és el més vell i fa de carter reial.

Actualment el nostre patge xiu-xiu fins hi tot té una web: http://www.xiu-xiu.com/

Un dubte: recordeu qui ha fet de patge xiu-xiu, al llarg d’aquests 60 anys?
Per la informació que alguns dels nostres seguidors ens han donat: el primer va ser en Joaquim Puigbò i Mayol. També en va fer un tal Geis que treballava al Banc de Bilbao i tenia un germà bessó i en Josep Rius de cal Bori, que també va arribar a fer de rei negre i, finalment, en Jaume Subirats (foto dreta) que és professor i n’és l’actual (però potser ens oblidem d’algú …).

Cal Gunfaus i les tendes de “plats i olles”

Arrel d’un dels comentaris rebuts en el record anterior, he recordat la tenda de Cal Gunfaus a la Plaça del Progrés (en les dues ubicacions que va tenir) i he volgut destacar-la, ja que va ser un dels establiments més coneguts al barri de ca n’Aurell durant molts anys. Recordo que a moltes cases es comentava, això “ho trobaràs a cal Gunfaus” o a “ca la Gunfaus” quan ja la tenda la portava la filla. Segur que molts terrassencs hi van anar a comprar els recanvis de les bombones de Butano i del Butsir.

Al meu barri, concretament al carrer Topete, de botigues de “plats i olles” tambè n’hi havia i tot recordant m’ha vingut a a la memoria una tenda semblant que hi havia al carrer de la Unió, que ara no recordo com s’anomenava.

He adjuntat l’unic anunci (publicat al 1944) que he trobat d’un establiment similar, d’en J. Ribot, i que, com veureu, ja havia canviat lo dels “plats i olles” per la parula “cacharreria” i és que desprès de la guerra tots els comerços es van tenir que castellenitzar per “imperatiu legal”.

Per cert, aprofito per incloure un anunci de la Mery que ha trobat publicat en un programa de la Festa Major de Terrassa de l’any 1977 i en el que podem apreciar el nom del cubell “S’tan Practic“.

Sembla que amb la darrera opinió queda una mica mésclar el nom de la tenda del c/ de la Unió.

El carrer Topete segons la Sra. Carmeta

Pastas F. Abad

Avui he rebut aquesta aportació, de part de la Senyora Carme Gras, i estic segur que us agradaria llegir-la, no com un comentari sinó com un record dels anys passats al voltant d’aquest carrer, i aquí la teniu (amb alguns anuncis antics que espero us agradin):

“El bar de davant de cal Codina es deia Monumental, i per això el nom del camp del Mono, derivat del Monumental.
Al costat de cal Fruitòs hi havia cal Llonch i al seu costat hi havia un llauner que es deia Cabot. Tenia d’aprenent el Sr Bou i li fotia algun calbot quan no feia les coses bé. Més amunt hi havia cal Feliu, on venien més que res mitges, mitjons, samarretes, etc i més amunt hi havia una sabateria (la filla es va casar amb el dibuixant Avellaneda). Més amunt hi havia l’espardenyeria cal Carles i al costat a cal Raval, que es dedicaven a reparar calderes.

Després hi havia l’estable de ca la Paula, que feia cantonada amb el carrer Viveret, on hi deixaven el carro i el cavall i també hi tenien vaques. Hi feien “matons de monja” en unes tarrinetes individuals. Tenien forma de pit. A l’estable hi van posar més endavant la joieria de cal Ponsa

Al costat del bar Aurora hi havia un estanc, la mestressa es deia Rosita, al costat de l’estanc hi havia un sastre, que es deia Cortès i després un sabater “remendon” que es deia Pallarols, i després una perruqueria de l’Elena Rusca, dona del fill Pallarols. Al costat, sempre anant amunt, hi havia una espardenyeria.
La merceria era més avall, al costat del barber i els deien cal “Marro”. En realitat es deien Ballbé.

anunci del 1939

Abans del garatge Solé hi havia una fàbrica. L’amo que li dèiem “el de la pipa”, vivia al C/Topete, cantonada Aurora i es va casar amb una filla de ca l’Alloé.

A cal Solé, abans havia estat ca “l’Abad de les Pues”, al davant, hi havia el col·legi de noies de la Sra. Adelina i a sobre l’Escola Social. Més avall, entre ca la Sra. Adelina i cal Matalonga hi havia una fàbrica que feien pasta de sopa. A la façana hi havia un relleu amb una cara d’un gall. I abans d’arribar a cal Matalonga encara hi havia un tancat amb horts, de cal Vergés.

Des del pati de ca la Sra. Adelina es veien les finestres de la fàbrica de pasta: veiem la pasta assecar sobre un engraellat i un paper secant. Hi havia alguna nena més entremaliada que s’enfilava a la finestra i agafava algun macarró o fideu”.

Les Estacions de Servei i els garatges de joguina

Avui us parlaré de les primeres estacions de servei que recordo haver utilitzat així que vaig poder portar cotxe.

La més propera a casa era la del carrer topete. Cal dir que, tot i els anys passats, es manté pràcticament igual. Llàstima de la desaparició del garatge de tres pisos que tenia al costat i que, per les seves rampes tant característiques, sempre m’havia recordat aquells garatges de joguina que els nens demanavem als reis d’aquells anys...

Però l’Estació de Servei que més records hem porta és la del carrer colom, la “Estación Servicio Egara” ja que hi treballava el meu tiet. Recordo especialment que hi havia una ninot del michelin (aquell fet amb neumàtics) que presidia l’estació i també les seves oficines, construïdes rere un enreixat de ciment i vidre molt característic d’aquella època.

Quants de nosaltres no hi hem anat a reparar un neumàtic punxat? (la foto és de l’any 1965)

La “torna” de “cal forner”

Avui he anat a comprar una “baguette” de pa i quan he preguntat quan pesava la peça que m’han ofert, m’han dit que era de mig quilo. Quan he arribat a casa l’he pesada i feia poc més de 350 grams.

I ha estat en aquell moment en que m’he recordat que de petit, quan anava a comprar el pa amb la mare, el forner de “Cal Ros”, al carrer Topete, sempre pesava la peça i tallava un boci de pa fins a completar el pes que li havíem demanat.

Aquest boci de pa li dèiem la “torna” i recordo que mai arribava a casa, ja que aprofitava per menjar-m’ho durant el camí, i és que jo sempre he estat bastant panarra. Us imagineu ara demanant la “torna”? Ens haurien de donar una barra sencera …

La Creu Roja a Terrassa

La Creu Roja es fundà el 1898, en una reunió que es va fer al Institut Industrial el dia 12 de desembre, convocada pel Doctor Joan Cadevall, el qual en va resultar ser el primer president.

Deu anys desprès ja hi havien 58 socis i la ciutat comptava amb 4 ambulàncies, distribuïdes a diferents llocs de la ciutat: una a l’Ajuntament, una altra al Vapor Galí, l’altra al Vapor Matarí i Salallasera i la darrera al Vapor Solà de la Carraca.

A cada ambulància hi havia una llitera com la de la foto, una farmaciola, dos rentamans i material per les cures.

La seu inicial va ser en una de les dependencies del pati de l’Ajuntament, fins que al 1925 s’instal·là en un nou local al carrer Topete, número 9.