Fotos inèdites i curiositats del pantà de la Xuriguera

9 10 2014

panta xuriguera 3 Aquest any fa just 70 anys del luctuós esfondrament del Pantà de la Xuriguera, conegut popularment com el “lago” o “llac gran”, inaugurat el 1902, com ja vàrem explicar en un post anterior:

https://recordsdeterrassa.wordpress.com/2007/06/19/el-panta-de-la-xuriguera/

Per celebrar aquest fet i que el nostre blog està apunt d’assolir la xifra de les 500.000 visites us volem mostrar tres imatges inèdites de l’antic Pantà de la Xuriguera que mai s’han publicat a la nostra ciutat. Van estar fetes pel meu pare (Lluís Rius Rovira, l’any 1942) en una de les visites que hi va fer quan encara s’hi podia anar a passar un dia d’esbarjo.
panta xuriguera 2 La meva mare, que té 90 anys, m’explica que el “lago” era un lloc molt concorregut per la gent de Terrassa que hi anava a berenar o a passar el dia doncs fins i tot s’hi llogaven barques o s’hi podia practicar la pesca a més de banyar-s’hi. Segons ella un cotxe passava fàcilment per la carretera que hi havia a la part superior del mur. També m’ha explicat que el lloguer de les dues barques que hi havia anava a càrrec del mateix vigilant del pantà.
Al mig de la construcció hi havia una torre de 45 metres d’alçada que servia per captar les aigües i mitjançant unes canalitzacions es feia arribar el cabdal necessari a una caseta de distribució de les aigües situada a la part inferior del mur del pantà (en aquesta caseta hi va morir la muller del vigilant el dia del esfondrament) i que garantia un subministraments de 1.300 metres cúbics al dia (unes 1.000 plomes d’aigua l’any), amb l’objectiu d’abastir les necessitats d’una ciutat li mancava aigua per donar el servei que necessitaven les empreses que hi havia a la ciutat. Segons explica el Baltasar Ragón al seu llibre Terrassa historials i efemèrides, la idea de construir un mur de contenció de les aigües al torrent de la Xuriguera va ser del propietari de l’antiga fàbrica Busquets.

 Les obres de construcció van anar a càrrec de l’arquitecte Joan Baptista Feu i es van allargar en un període de 3 anys ja que es tractava d’una construcció molt gran per aquella època. Dos anys desprès de la seva construcció ja es va tenir que buidar per repassar les parets interiors del pantà amb ciment Portland un pantano modelo la xuriguera 1904dons hi havia filtracions, com podem comprovar amb un curiós article (veure captura) publicat el 30 de juny del 1904 i en que es comenta que el pantà era tot un model per aquella època. L’arquitecte Lluís Muncunill va ser un dels primers que hi va detectar deficiències en la seva construcció i tot i advertir del perill no es va fer rés per arreglar-ho. El final ja és de tots coneguts doncs es va esfondra la nit del 23 al 24 de febrer del 1944 per culpa d’un dels forts tem,porals que la nostra ciutat ha patit al llarg dels anys. Es calcula que més d’un milió de metres cúbics (la seva capacitat màxima era de 1.500.000 metres cúbics) es van vessar per la riera de Gaia provocant greus destrosses i el que és més de lamentar, 8 morts (5 veïns de Viladecavalls).
 Es bo d’indicar que el pantà no es va tornar a reconstruir perquè tal com es va publicar a la Vanguardia (el 26 de febrer de 1944), “degut a la sequera que la zona ja patia en els darrers anys, el cabal del pantà i de les mines d’on s’extreia l’aigua per Terrassa no era suficient per abastir el creixement de la indústria i l’augment de la població”.
panta xuriguera 1 Tal i com ja vàrem indicar en l’anterior record, feia un any que Terrassa ja gaudia del subministrament de les aigua procedents del Llobregat i això assegurava plenament les necessitats d’aigua de la ciutat i la seva industria.
Si algú té la intenció de fer una visita al lloc on hi havia aquesta pantà cal que vagi poc abans del quilòmetre 4 de la carretera de Rellinars i cerqui, al marge esquerra, el camí antic d’accés al pantà i desprès de poc menys de 100 metres arribarà a les restes del mur de contenció que encara són visibles. Observeu un grup d’eucaliptus que formen part de la vegetació que s’hi va plantar originàriament i que en
panta xuriguera la vanguardia 1944cara han sobreviscut el pas dels anys (podeu observar en la primera foto que són els mateixos arbres que s’hi poden veure).

Us deixo un retall de la Vanguardia amb imatges de l’esfondrament.

Anuncis




Els Barata i el cementiri perdut dels francesos

27 06 2014
joan barata i quintana

Joan Barata i Quintana

 Quan era petit els pares si demanava masses coses que costessin diners sempre responien amb la frase “què et penses que ets de cal Barata?”. Jo llavors no sabia el que significava i pensava que simplement era una dita popular. Anys més tard vaig comprendre el seu significat i em vaig donar compte que ser de cal Barata volia dir que era d’una casa molt rica.

Els orígens de la família dels Barata els trobem en un document datat “a 6 de les calendes de març del 1330” en que Fra Guillem, llavors abat del monestir de Sant Llorenç del Munt, cedeix a Ramon Barata, veí de Manresa, i a la seva muller Constança i als seus successors a perpetuïtat, el privilegi de posseir, cultivar i construir edificacions, amb ple dret d’alou, en unes terres de la Parròquia de Sant Joan de Matadepera, que llavors pertanyien al Monestir, situades prop de la riera de les Arenes i al costat mateix del camí ral de Barcelona a Manresa, i que era conegut com a Linars.

El Ramon Barata va començar com a pagès però al veure la quantitat de persones que pesaven prop de les seves terres, va decidir construir un hostal (al voltant del S.XV) al costat del mas (l’Hostal de la Barata), la barata i capella de sant rocamb l’objectiu de donar servei i descans a mercaders i traginers que anaven d’una ciutat a l’altra i, amb el temps, és va convertir enun dels més famosos de tots els hostals del camí Ral. La tradició atribueix a un hostaler de la Barata relacions amb alguns bandolers del camí Ral, i segons la llegenda es diu que es comunicava amb els saltejadors mitjançant un codi de senyals basat en la col·locació i el color de les peces de roba dels estenedors. Amb aquest codi transmetia als bandolers les dades necessàries perquè assaltessin els viatgers que l’hostaler seleccionava. Però aquesta convivència amb els bandolers no els va salvar de patir fets luctuosos, com la del segrest, per part de Jeroni Ramona de la banda dels Avinyonesos, de l’hereu de la casa, l’any 1615, i que miraculosament va poder-se escapar dels segrestadors.

Aquest hostal a més dels anys del bandolerisme, va viure de ple la famosa Guerra del Francès (a la dreta imatge de l’entrada dels francesos a la masia de l’Obac). masia obac i guerra del frances de  Francesc TorrasEncara avui es pot observar a dins la masia una col·lecció d’armes recollides desprès d’una batalla que va tenir lloc prop de l’hostal. Per saber-ne més cal situar-nos al 24 de març de 1809, en que arriba el general anglès Luis Wimpffen a l’hostal de la Barata, desprès d’haver-se retirat a Terrassa a causa d’una forta ofensiva francesa, i on instal·là el seu quarter general a l’hostal.

Desprès d’un fort saqueig de la nostra ciutat, segons el baró de Maldà, el dia 27 d’aquell mes, i per una notícia que li donà mossèn Pau, llavors vicari de la parròquia de Moià, “els francesos han atacat la Barata, sota de Sant Llorenç de Munt, encara que els han pentinat bé, que és com dir que n’han mort 150″. Més tard es van veure obligats a retirar-se de la Barata, que fou ocupada pels francesos fins a mitjans de març del 1810. 

Aquesta quantitat de morts francesos sembla que van ser enterrats prop del mas, en un pla que hi ha agafant el camí que des de la Barata es dirigeix cap a la font de Cantarelles, (on està situat un forn de calç que abastia el mas). Que jo sàpiga, aquest enterrament o fosa comuna no ha estat mai estudiada ni excavada, tot i que suposo que els de cal Barata si que en tenien coneixement ja que les armes, abans citades, sembla que provenen d’aquest indret (esperem que algun dia algú estudiï aquestes restes i en puguem saber més d’aquests fets).jardi romantic de la Barata

En el devanir dels anys els Barata van decidir construir una casa senyorial, l’any 1838, al carrer de Sant Pere de Terrassa, sense abandonar el seu hostal i mas. De fet a l’any 1846 en Joan Barata i Guitart encara consta que va pagar els impostos pel dret de tenir hostal. El mas de la Barata conserva diversos finestrals i arcades de caire medieval, arcades, un notable mobiliari i una capella del 1622, dedicada a Sant Roc i encara permet veure les restes d’un jardí romàntic, construït prop de la riera de les Arenes com a mostra dels moments de màxima esplendor d’aquest mas.detall esgrafiats casa barata 2

llum de la casa dels barata - lluis muncunill 1905En el devanir dels anys els Barata van decidir construir una casa senyorial, l’any 1838, al carrer de Sant Pere, 32-34 de Terrassa, tot i que l’actual no és l’original sinó la remodelada per en Lluís Muncunill l’any 1905 d’estil modernista.

Potser el membre de la família Barata que més record va deixar a la nostra ciutat va ser en Joan Barata i Quintana, nascut el 14 de maig de 1854 i mort l’u d’agost d 1923, amic personal de l’Alfons Sala i que va promoure entre d’altres coses, la construcció decasa barata terrassa la carretera de Terrassa a Talamanca, que passa a pocs metres del mas. Va ser alcalde de Terrassa en dues ocasions, del 01/07/1891 al 15/10/1891 i del 24/12/1891 al 31/01/1892. En Joan Barata estava casat amb la senyora Concepció Rocafort i van tenir 6 fills, 3 dels quals (l’Antonio, el Josep i el Joaquim) varen morir l’any 1936 en mans del tristament famós Pedro y sus Chiquillos (tal i com ja vàrem explicar en un anterior post).

 





La desapareguda casa Curet

25 06 2012

L’any 1878 Terrassa havia deixat de ser una Vila i ja era tot una ciutat amb 11.000 habitants i moltes ganes de créixer i fer-se un lloc en el món. Aquell any se li va encarregar al mestre d’obres “Miquel Curet i Roure” un estudi per planificar la ordenació de l’antiga trama urbana de la ciutat i en l’estudi presentat el dia 27 de juny de 1878 presenta una divisió de la ciutat en tres districtes, amb 80 carrers i 7 places. Curiosament el 10 d’octubre del mateix any és substituït com a arquitecte municipal per Joan Feu i Puig, tot i que el 1882 tornarà al càrrec de manera provisional, just fins el gener del 1885 en que es trasllada a viure a Barcelona.
Precisament aquest mestre va ser l’autor de la casa que avui volem recordar i que malauradament va ser enrunada l’any 1977. La casa, que era on ell vivia, estava situada en el carrer de la Rasa i feia cantonada amb el carrer de la Indústria i va ser construïda en estil neoàrab, us estil que potser podem trobar poc habitual, però que en l’any en que va ser construïda tenia una certa raó de ser, ja que la guerra entre Espanya i els països àrabs del nord d’Àfrica de finals del S. XIX van fer que és poses de moda per tot el que tenia cert gust àrab.
Curiosament a Terrassa aquest estil va tenir més influencies i avui encara en podem admirar algunes, com per exemple en les torres d’aigua (també anomenats plomers) com el de l’Hospital, al Passeig, projectada per LLuís Muncunill (1919) (foto de la dreta) o, fins i tot, en el famós magatzem Corcoy, que encara podem veure a la plaça Jacint Verdaguer, al costat de l’edifici de Correus.
Un altre edifici del mestre Curet que encara avui es manté en peu és l’antiga casa Ros en la cantonada del carrer de l’església i el Portal Nou.
Segons expliquen els qui la van veure, la casa Curet mantenia el seu estil neoàrab des de la façana fins a la decoració de les seves habitacions. Quina pèrdua més trista pel nostre malmès patrimoni.
Nota.- No hem de confondre la casa Curet amb Can Curet, una antiga masia avui desapareguda de la nostra ciutat.





La fàbrica modernista Pere Font i Batallé

22 03 2010

Seguint amb el tema dels Font, avui parlarem de la fabrica tèxtil modernista anomenada originàriament de cal Pere Font i Batallé ja que qui la va fer construir era precisament en Pere Font i Batallé, el mateix que havia fet construir l’edifici del que n’hem parlat en el record anterior. Posteriorment, a l’any 1935 va cedir part de les accions als 4 fills, que no a les filles, i va passar a anomenar-se Anònima Font Batallé. L’edifici va ser construït l’any 1916 i diuen que aquesta va ser la darrera fàbrica de nova planta realitzada per l’arquitecte terrassenc Lluís Muncunill.

Al pis hi havia dos assotiments de cardes i unes selfactines per filar llana i a l’edifici contigu hi havia una filatura d’estam anomenada Gaià S. L. (tinguem en compte que la família Font ve de la casa de pagès de can Font de Gaià). A la part baixa hi havia quaranta telers de pic, de pic de garrot i d’espasa. El producte que es fabricava eren panyos i teixits de llana. Es va tancar la fabricació dels teixits l’any 1972, dos anys després la filatura de llana i finalment la filatura d’estam. Finalment l’edifici es va destinar a aparcament de cotxes, fins a la seva restauració que va merèixer el premi Bonaplata.

Podem accedir a l’edifici restaurat des del carrer Doctor Cabanes, 22 i també des d’un passatge del carrer del Vall i en l’actualitat ens trobarem amb un edifici destinat a oficines i habitatges. L’obra va ser realitzada pels arquitectes Bacardit, Mampel i Pont a partir de l’any 1997 i la veritat és que la integració de les noves construccions amb l’original ha estat prou respectuosa i fa de bon veure.

Una anècdota, explicada pel Ricard Font, diu: “durant la restauració van soscavar els fonaments i per desgracia van coincidir amb un dipòsit soterrar per a fuel oil, i per culpa d’això es varen desplomar tres crugies centrals. En aquell moment hi va haver el dubte de si s’enderrocava o es tornava a construir, i va ser gràcies a uns dictàmens de les escoles d’arquitectes i d’enginyers, dels quals en conservo còpia, en els que s’assegurava la seva solidesa, que es va decidir tornar a reconstruir la part enderrocada”.

En les fotos que il·lustren aquest record (aportades pel propi Ricard) podem veure que al fons de la quadra dels telers hi ha una foto del Franco i és que en aquella època de la postguerra era obligació tenir-ne un de penjat.

Les fotos mostren la fabrica , les cardes, les selfactines, la filatura d’estam els telers, els ordidors, els taulers del magatzem, el magatzem de teixits, etc.






Casa i fàbrica Bonaventura Fornells

26 10 2009

casa fornells

casa fornells

En resposta a un comentari rebut que deia: “ algú hem podria facilitar algun tipus de informació sobre la “Casa Soler”, també anomenada “Casa B. Fornells” situada al carrer Sant Leopold 56?”

Casa Freixa desapareguda

Casa Freixa desapareguda

El que puc explicar és que la casa anomenada de Bonaventura Fornells i Cardús, edifici protegit de la nostra ciutat, és va projectar el 18 de febrer de 1918 per l’arquitecte Lluís Muncunill i Parellada i que aquest habitatge unifamiliar utilitza un estil britànic, anomenat “domestic revival”, que l’arquitecte Muncunill només va utilitzar dues vegades a Terrassa; una vegada en aquesta casa i l’altra en la desapareguda “casa Freixa”, un xalet construït just al costat de la Masia Freixa (a la fotografia de la dreta podeu observar l’aspecte d’aquesta casa malauradament despareguda).

El primer que sobte de la casa és la teulada amb la seva pronunciada inclinació, aspecte que li dona la semblança amb les cases de camp d’aquelles contrades.

Les naus que podem veure al costat de l’entrada de la casa són naus industrials que es van projectar el mateix any que la casa i pel mateix Muncunill, fet curiós ja que no és gaire habitual que en un mateix projecte constructiu és fes la casa i la fàbrica.

El nom de “casa Soler” que s’esmenta en el comentari es deu a un propietari posterior que portava aquest cognom.

És evident que és una resposta curta al comentari rebut i per això us vull demanar que si algú en sap quelcom més ens ho faci saber.