La processó del Sant Enterrament (i 7)

la dolorosa

Darrers documents rebuts a l’entorn del tema encetat ja fa dies: Primer comentaré el cartell corresponent a la processó del Sant Enterrament que encapçala aquest post i que és dels anys 50. En ell podeu apreciar molt bé el pas de la Pietat amb el cor travessat per les espases del dolor.

L’altre cartell de la mateixa època no és cap imatge real, sinó una composició al·legòrica al dolor de la verge amb la imatge de Jesús al fons portat pels confrares i amb la silueta del campanar del sant Esperit al fons.

A continuació podem veure una fotografia (autor: Francino) de la processó de l’any 1967, la penúltima que és va fer i en ella podem apreciar el pas del sant enterrament sota pal·li i custodiat per dues fileres de guàrdies civils. En primer terme podem observar part de la vestimenta d’un confrare i apreciar la rauxa blanca que porta al coll. El que no sé és exactament el carrer per on passa.

Una nova fotografia (de l’Arxiu Tobella) ens mostra una de les processons que es feien en altres parròquies de Terrassa, en aquest cas a la celebració de la setmana santa a Can Anglada l’any 1964 i en ella podem apreciar els confrares amb el cap tapat pel típic cucurutxo. També voldria destacar les cases del fons amb les parets sense arrebossar, típiques d’un barri d’immigrants d’aquells anys a la ciutat.

També una fotografia dels anys 40 on podem apreciar de cos sencer el cèlebre capità Manaia, que era qui guiava els “armats” a les processons.

Ara podreu apreciar dues portades del Butlletí de la Cambra de Comerç de Terrassa, dels anys 1952 i 1954. Destaquem la primera fotografia d’en Carles Duran on ens mostra un confrare amb cucurutxo passant per davant de l’Ajuntament i portant entre les seves mans una mena de custodia que representa el cor de crist travessat per set espases en referencia als dolors que va sofrir en la seva passió. La segona, obra d’en Francino, ens mostra els armats amb les seves llances perfectament uniformats.

Una nova fotografia dels armats al passeig, obra de Carles Duran dels anys 50, ens mostra, a més de la vestimenta, un grup de nens embadalits observant-los. Em fa molta gracia veure un dels nens amb la bata de l’escola i els altres amb l’abric de franel·la típic d’aquells anys, jo recordo que també n’havia tingut un. El pantalons dels nens sempre eren curts i amb uns mitjons llargs que jo recordo que sempre portava mig abaixats i amb els genolls bruts de jugar a bales per terra.

El darrer document és una curiosa foto dels membres de la confraria del Sant Crist realitzada l’any 1932 (Ramona Vancells – A.Tobella) que no te gaire qualitat ja que està escanejada d’un llibre.

La processó del Sant Enterrament (5)

Com podreu comprovar el tema segueix interessant a la ciutat i és que aquesta celebració va arribar a ser molt i molt important i jo seguiré publicant records mentre vosaltres me’ls feu arribar, com és el cas del Josep Badrenas que ens ha volgut deixar una crònica exhaustiva del que ell recorda:

“Poques coses que teníem i encara ens escamotejaven el poder escoltar alguna cosa per la radio des del Dimecres Sant fins a les dotze de la diada de Pasqua. El Dijous Sant, que era el dia de més silenci i de més devoció, els meus amics i jo ens el passàvem anant a visitar “els monuments al santíssim” que es feien en les esglésies de Terrassa. Això es lo que feien la majoria de persones aquest dia (n’hi havia que fins i tot tenien assignats torns de vetlla), però nosaltres, cap al tard, ens anàvem a casa meva i sintonitzàvem a la radio l’ona curta i, amb molta baixa qualitat i certa dificultat, escoltàvem música des de la BBC anglesa. Ens semblava que fèiem una entremaliadura, al transgredir la norma que imperava socialment aquelles dates, però per això gaudíem més escoltant la música aquell dia que durant la resta de l’any.

Recordo, amb molta claredat, que tot escoltant la radio, en Lluís Garcia, el German i jo, aprofitàvem per sopar un entrepà de sardines de llauna, ja que estava prohibit menjar carn o embotits de qualsevol mena, i així respectàvem el dejuni i l’abstinència marcades per l’església.

La processó: Un cop havíem sopat, apagàvem la radio i ens anàvem a veure la processò del Dijous Sant a Terrassa, que era una de les més lluïdes i impressionants que es feien. Encapçalaven la processó els armats i al seu davant el capità Manaia, que era el que marcava el pas, i en cada espai mes o menys ample, feien una espècie de ball al ritme de les llances.

A continuació hi anaven els confrares que anaven vestits de negre i portaven a la mà una atxa i es repartien, com tota la processó. en dues fileres, una a cada banda del carrer, de tal manera que pel centre hi anaven els qui portaven els símbols de la setmana santa, creus, tàlems, crucifixos, etc.

A continuació hi anaven els penitents, que anaven també  vestits de negre, però amb una caputxa i amb la cara tapada. Molts d’ells, per a penitencia o per a prometences per favors rebuts, malalties sanades o conflictes resolts, arrossegaven cadenes lligades als peus, de totes mides. Algunes bastant grans, d’altres nomes a un peu. Hi havia qui feia tot el recorregut de la processó amb els braços en creu, aguantant a cada mà algun estri, com gerres de vidre, imatges de sants, creus, o qualsevol altre símbol relacionat amb els dies de passió. A la banda de dins del carrer, segons la seva fila, els que no anaven amb els braços en creu, portaven una atxa encesa.

la flagel.lació

El centre de la processó, desfilaven els “passos” que representaven escenes de la Passió de Jesús (les imatges dels passos, que hi ha en aquest post, corresponen als passos de desprès de la guerra civil i les fotos són de l’Armengol). El passos eren unes carrosses amb unes escultures a dalt, per cert de bastant valor artístic, i que eren arrossegades per penitents o confrares, pels quals era tot un honor participar-hi.

creu al coll

Tot això no diferia gaire de lo que encara avui es fa a Sevilla i altres ciutats de la resta d’Espanya, es adir, l’estil era el mateix, però, si las de Sevilla i voltants són com una atracció turística, en canvi la de Terrassa transcorria en el mes absolut silenci per part de la gent que anava a veure-la, el que li donava una impressió encara més gran i feia que tothom respectes la celebració. Nomes se sentia la veu del “captaire” que acompanyava la processó recollint almoines per l’església i que, en el silenci absolut del públic, se sentia a cridar : “GERMANS, PER LA MOR  DE DEU, CADA ALMOINA QUE FAREU, GUANYAREU QUARANTA DIES DE PERDO” i aquesta cantarella se sentia des d’un tros lluny quan venia, i fins a un bon tros enllà quan havia passat per davant teu… i així tot el recorregut.

1969

Creieu-me que era realment impressionant. Un any, el Dijous Sant va ploure molt i molt tot el dia i la processó es va haver de suspendre (veure retall del diari del 1969) ja que les carrosses dels misteris s’haurien malmès.  Des d’aquell any, no s’ha celebrat més la processó, si més no amb aquell format. Puntualment algunes parròquia van seguir fent, cada any, la seva processó, però es van anar perdent.”

Continuarà,…

La processó del Sant Enterrament (4)

Avui publicaré uns nous documents, aportats per en Ricard Font, consistent en un opuscle de 1932, editat per la confraria del Sant Crist, del qual s’ha escanejat en diverses pàgines. Aquesta confraria ja en vaig fer esment en el primer post d’aquesta col·lecció sobre la processó del Sant Enterrament.

En un dels documents podreu apreciar una fotografia de la “prodigiosa imatge del Sant Crist” que tanta veneració tenia dins i fora de la Vila, així com els goigs del mateix Sant Crist, entre altres documents i gravats que ens parlen de la devoció dels confrares d’aquells anys.

Per cert, algú coneix algú que hagi estat membre o encara ho sigui de la confraria del Sant Crist?

La processó del Sant Enterrament (3)

Sant Sopar 1930

Sembla que el tema de la processó de Dijous Sant continuarà… doncs he rebut unes fotografies escanejades, de part del Ricard Font, que crec que poden ajudar a il·lustrar els articles anteriorment publicats. Com veureu es tracta d’alguns dels passos més característics de la processó:

La Flagel·lació – L’Ecce Homo – El Davallament de la Creu – La Creu al Coll – Clavat a la Creu – Sant Sepulcre – Coronació d’espines – Oració a l’Hort i La Pietat. La darrera imatge correspon a N.S. dels Dolors (veure comentari del Ricard).

Les fotografies pertanyen a un opuscle del 1930, de manera que es tracten dels passos despareguts durant la guerra civil. Si algú pot aportar més dades sobre aquestes imatges us ho agrairé.

També vull agrair al Rafael Aróztegui la fotografia del pas “Sant Sopar” (al principi d’aquest post) que, segons ens indica, és del 1930 (Petit) i , tal i com ens indica, al fons es pot apreciar el que posteriorment seria el “Mesón de los Arcos”, en aquells anys “Bar Pirineo”.

La processó del Sant Enterrament (1)

misteri de la pietat

La Setmana Santa, fa uns quants anys enrere, era un xic diferent ja que a Terrassa es celebraven molts actes religiosos que avui han desaparegut.

Com podreu comprovar en un anunci publicat el dia 1 d’abril del 1958, l’alcaldia dictava tot un seguit de disposicions d’obligat compliment per tots els ciutadans: vull destacar la prohibició del trànsit rodat en tota la ciutat, fins i tot el dels autobusos urbans. Igualment quedaven suspesos tots els espectacles i es tenien que tancar els bars i cafès durant la tarda del divendres sant.

Es demanava que, durant el pas de la processó del “Sant Enterrament”, els veïns il·luminessin els balcons i les finestres de les cases per on passes, amb espelmes i fanals d’oli.  Aquesta processó sortia, el divendres sant, (tot i que anys abans sortia el dijous sant, com podeu comprovar en els anuncis  en que es menciona la processó en dijous) a les 9 del vespre del Sant Esperit i recordo que els pares m’havien comentat que qui hi volia assistir s’hi tenia que inscriure i pagar una mena d’almoina. Molts confrares que anaven a cara destapada, portaven una túnica negre amb cua, uns guants blancs, una ruixa (una mena de coll blanc)  i uns ciris gruixuts anomenats atxes “Hachas”, d’altrès portaven un “cucurutxo” que els tapava tot el cap. El pare del seu vestit per la processó en deia la “vesta“.

Els passos (a Terrassa s’anomenaven “misteris”) que formaven aquesta processó eren: “La Vera Creu”, “El Sant Sopar”, “L’Oración a l’Hort”, “La Flagel·lació”, “L’Ecce-Homo” (inaugurat de nou el 1956), “La Creu a l’espatlla”, “La Verònica”, “El Sant Crist”, “La Pietat”, “El Sant Sepulcre” i “La Soletat” (passos de desprès de la guerra civil), acompanyats d’un cor anomenat del “Miserere”. L’altra element característic de la nostra processó eren els “Armats“, formats per un grup de soldats romans amb el seu capità “Manaia” al capdavant (veure post anterior).

La processó feia el recorregut pel carrer de l’església, del Vall, Major, Font Vella, Passeig, Sant Antoni, Creu, Sant Pere, Raval, Unió, Major i Plaça d’Espanya (Plaça Vella). El pare m’explicava que en alguns llocs del recorregut s’instal·laven cadires que es llogaven al preu d’una pesseta, tot i que molta gent treia les seves cadires de casa.

A altres parròquies de la ciutat també s’hi feien actes similars, com a la Sagrada Família amb la processó de la “Hermandad del Santo Cristo de la Agonia y de Nuestra Santísima Madre de las Penas” o els “Via Crucis” de Sant Pere o de la Santa Creu, entre altres actes litúrgics de diverses esglésies de la ciutat o d’escoles pertanyents a ordres religioses.

La processó, el penó i la mantellina

Com que estem en plena Setmana Santa, avui he triat una fotografia en que podem observar el penó del gremi (suposo que deu ser el dels impressors o quelcom de similar) portat per en Salvatella, en una processó de les que en aquells anys es feien a Terrassa.

Podem situar l’escena al carrer del teatre, davant de l’entrada dels Amics de les Arts (actuals) i en ella a més dels municipals vestits amb la seva tradicional gorra de plat, podem observar una senyora empolainada amb la seva imprescindible mantellina (en les processons les dones tenien que portar els cabells coberts, ja que es considerava incorrecte portar els cabells sense tapar). Recordo que la meva mare sempre que anava a missa també es tenia que cobrir els cabells amb una peça de roba anomenada mantellina o “cèfiro” (o un nom molt similar). La foto és d’en R.Font i no tinc la data en que es va fer, però segurament és dels anys 40-50.