Uns curiosos posa vasos de les esglésies de Sant Pere i l’empresa Francisco Verdera

6 08 2020

A Terrassa he vist posa vasos amb marques comercials de propaganda però mai n’havia vist amb les imatges de les esglésies de Sant Pere.

Ignoro qui els va fer però la col·lecció que ha arribat a les meves mans sembla complerta i amb l’embolcall original de plàstic que conté 6 posa vasos de cartró.

Els elements promocionals van ser encomanats i distribuïts per l’empresa de generes de punt Francisco Verdera S.A.

L’empresa es va fundar l’any 1928 amb el nom del seu fundador Francisco Verdera Mutiño i inicialment fabricava mitges de sedà, cotó i raió (podeu veure l’encapçalament d’una factura del 1935). El 1944 es va convertir en Francisco Verdera i Cia. I es va especialitza en una fibra de moda que s’anomenava poliamida.

El 11 de gener de 1954 es va crear la societat Francisco Verdera S.A. i el 1957 es va patentar la marca «Intermezzo» per articles per dansa i gimnàstica rítmica i aeròbic. El 1959 van introduir el niló a partir del llançament de la marca «Peter Pan» de leotards, mitjons i complements per a infants i que va durar fins els anys 70. Finalment el 30 de maig de 1980 es va convertir en MALLTEX S.A.

La fàbrica de Francisco Verdera va començar al carrer Cervantes 80-84 fins l’any 1964 que es va traslladar al carrer dels Àngels 82 (podeu veure unes factures del 1964 i amb l’encapçalament de J y F Verdera S.A. acompanyat d’un curiós escut heràldic). L’actual MALLTEX està al carrer de les Borges Blanques 86 i la seva web es https://www.intermezzoshop.es/

En un altre element publicitari corresponent a un clauer podeu observar una evolució del logotip i la marca «Jeannette» associada a un dels seus productes. Desconeixem la data en que es va fer el clauer però creiem que és dels anys 70.

En quan a les imatges dels posa vasos podem veure dos dissenys, en el primer podem observar una imatge antiga de la part posterior de les esglésies de Sant Pere, vista des del torrent de Vallparadís.

I en la segona la imatge pretén ser una idealització de com deuria ser l’antiga Ègara al segle XIX i la veritat és que és curiosa ja que és un invent basat en ves a saber què, ja que les cases que hi surten no tenen res a veure amb l’Ègara romana i s’assemblen més a les anomenades cases del Sot del Pi. En tot cas en aquesta imatge podem destacar l’absència del Pont de Sant Pere i hi veiem la silueta de Sant Llorenç del Munt amb la Mola.

Datar aquests posa vasos pot ser complicat ja que no tenim dades segures, però el fet de que el nom de la ciutat surt com a Tarrasa ens dona la pista de que deuria ser de mitjans dels anys 70.





Primera Exposició de Filatèlia Temàtica de Terrassa l’any 1956

20 07 2020

Del 22 al 29 de gener de 1956 és va organitzar la Primera Exposició de Filatèlia Temàtica per part del Grup Filatèlic i Numismàtic del Centre Social Catòlic de Terrassa.

L’exposició va ser inaugurada a les 12:15 del diumenge 22 de gener per les autoritats encapçalades per l’alcalde i cap del “movimiento” Josep Clapés Targarona i va ser beneïda per el Prior Msn. Josep Castelltort Soubeyre amb presència del president del Centre Social Catòlic Antonio Malgosa i l’organitzador de l’Exposició en Ermenter Cima Garrigó, que a més va ser un dels impulsors del cèlebre patge Xiu-Xiu de la ciutat (nascut el 27 de desembre de 1951) i un conegut locutor de Radio Terrassa.

L’entrada era lliure per a qui desitges visitar-la i, en el mateix recinte, es va instal·lar una estafeta de correus designada especialment per aquesta exposició que va admetre correspondència normal, aèria i de certificats amb un mata-segells especialment creat per aquesta celebració i que podeu apreciar amb els sobres que podeu veure a continuació:

També és van vendre els sobres anteriors i vinyetes adhesives, al·lusives a Terrassa, durant els dies d’exposició. En relació a aquest fet us mostro una de les fulles en que es poden apreciar 4 imatges: la primera amb tinta marró correspon al claustre del castell cartoixa; la segona amb fons verd és sobre les esglésies de Sant Pere; la tercera amb fons gris és un gravat al·lusiu a la industria terrassenca i en ella a més de les fabriques, xemeneies traient fum i element propis de la industria tèxtil com un comptafils o una bobina de fil s’hi pot apreciar la torre del Palau, la torre de l’església del Sant Esperit i la Mola al fons; i la quarta de color vermell correspon a la plaça de la Creu Gran. Tots els dibuixos són obra d’en Mateu Avellaneda i la fulla original porta el número 331.

En el tancament de l’exposició el discurs de comiat va anar a càrrec del president del Cercle Filatèlic i Numismàtic de Barcelona, en Salvador Palau Rabassó acompanyat pel President del Grup Filatèlic i Numismàtic de Terrassa Josep Lluís Pons. Podeu repasar la llista dels guanyadors i mirar de descobrir algú que potser coneixeu.

Dos anys després, al gener del 1958 es va fer una segona exposició de filatèlia temàtica i creiem que ja no es va repetir (si algú en sap quelcom més ja ens ho farà saber). Aquí podeu veure un sobre d’aquesta segona edició.

Com a curiositat dir que el Prior Msn. Josep Castelltort Soubeyre un any després (1957) va ser nomenat Bisbe d’Astorga.

El Grup de Filatèlia i Numismàtica de Terrassa va néixer als anys 30 del segle passat i les primeres reunions les feien al American Bar del carrer de Sant Pere (veure anunci). A partir de l’any 1949 es van traslladar les reunions al Bar la Polar de la Rambla. El 1954 es legalitza el Grup i el 1955 la seu passa al Centre Social Catòlic, al 1960 als Amics de les Arts, fins que l’any 1981 passa als locals actuals del Centre Cultural.





Els jardins del Círcol Egarenc que no haurien d’haver desaparegut mai

10 07 2020

En un article anterior parlàvem dels casinos de Terrassa i esmentaven quan el Casino de Artesanos és va convertir en el Circulo Egarense (26 de maig de 1886 ) i ho va fer al construir-se un nou edifici en la casa que fins llavors tenien llogada al carrer de Sant Pere 48-50.

L’edifici d’estil neoclàssic que s’hi va aixecar en el solar va ser construït per en Jeroni Granell i Mundet que era un mestre d’obres de Barcelona i el seu impulsor va ser l’emprenedor terrassenc Pasqual Sala. El dia 29 de juny de 1888, diada de Sant Pere, es va inaugurar el nou local amb un esplèndid banquet servit per a 150 comensals (veure il·lustració de l’esquerra) i amb la presència de les autoritats més destacades de Terrassa i una representació de la directiva dels altres casinos de la ciutat: el Casino Tarrasense, el Casino del Comerç i del de la Unión y Centro i durant tot el dia el públic en general va tenir l’entrada lliure per visitar l’edifici i els jardins.

No descriure l’edifici, perquè encara podeu visitar la seva façana i algunes parts interiors, ni tampoc el magnífic saló dels miralls malauradament perdut per sempre. Em centraré en esmentar els jardins romàntics que es van projectar en una zona on abans hi havien hagut hortes i que arribaven fins al carrer de Sant Pau.

El 18 de juliol de 1886 la premsa local ( pensamiento ilustrado 18-7-1886 ) esmenta la inauguració d’un templet de construcció senzilla però elegant i per inaugurar-lo indica que s’hi va fer un ball tot indicant, també, que els jardins estaven profusament il·luminats (aquesta dada no s’havia publicat mai, abans d’aquest record).

Sobre l’11 de març de 1888 s’inauguren els jardins que es van fer sota la direcció del floricultor barceloní Ramon Oliva i executats pel jardiner terrassenc Tomàs Sagalà (remarquem que en diversos documents s’escriu malament el seu nom). Ramon Oliva i Bogunyà (Sant Andreu de Palomar, 30 d’abril de 1842 – Barcelona, 7 de juny de 1906) va ser un important jardiner que va actuar en els jardins de la Ciutadella a Barcelona i els del Camp del Moro a Madrid entre molts d’altres. A Terrassa només va projectar el jardí del Circulo.Els jardins ven ser fets a l’estil romàntic de l’època amb camins rodejats de parterres amb vegetació formada per arbres, arbusts i palmeres.

En Rafel Comes ens ha explicat que en Sagalà tenia el criador d’arbres i flors a la Carretera de Montcada, al costat de l’escorxador. Podeu veure la capçalera d’un imprès comercial seu de principis del Segle XX. Tomàs Sagalà (signava com a Tomás Sagalá) Balcells o Valcells va néixer  a Vacarises  el 1854, va venir a Terrassa  cap el 1880 i hi va morir el 1908. Es va casar amb Rosa Casanovas i Cucurella de Sabadell. Van tenir sis fills dels quals en Ramon i l’Heribert van continuar el negoci. Aquest últim es va casar amb Fernanda Ridameya que van ser els pares del compositor de sardanes Heribert Segalà.

Sembla ser que el primer templet (del 1886) es va substituir, el 20 de juliol del 1890, per el que podem observar a la postal acolorida de l’esquerra i que se’l coneixia com “el paraigua”. Aquest era d’estil de pavelló xinés amb ús de ferro i vidre com a elements arquitectònics i d’aire modernista, servia per fer-hi ball a l’interior, com si fos un saló d’estiu del casino. L’obra del templet correspon a l’arquitecte Rafael Puig i Puig (podem veure encara algunes cases seves a Terrassa com la casa Blanxart i la casa Bohigues).

En la imatge de la dreta, de data desconeguda, podeu observar com eren els jardins (la fotografia pertany a la col·lecció de Rafel Comes) i en ella es veuen palmeres, arbres i arbusts que remarquen els camins i també un bonic fanal de ferro forjat.

Després d’aquesta gran reforma, el Circulo Egarense en va patir d’altres, encara que mai no tan radicals ni importants com aquesta. Van ser sobretot reformes destinades a l’embelliment de l’edifici, com la que es va fer el 1906, en la qual els pintors Viver van decorar alguns espais del Circulo (dues sales i el cafè de l’entitat). Al cafè hi van representar un paisatge de grans dimensions amb una escena protagonitzada per un pastor que toca una flauta i un grup de fades que dansen prop d’un llac. Aquesta obra va tenir molt de ressò a la premsa de l’època, que en va destacar la qualitat tècnica malgrat que es tractés d’una obra purament decorativa.

L’any 1920 l’industrial tèxtil Ramon Pont, propietari de l’edifici i republicà catalanista decideix catalanitzar l’entitat, es redacten nous estatuts en català i es canvia el nom del casino per el de Círcol Egarenc (un nom que de català en te ben poc ja que hauria estat més correcte dir-ne Cercle Egarenc). La catalanització de l’entitat curiosament va fer que una part significativa dels socis es donin de baixa i fundessin el Gran Casino.

local UGT durant la guerra civil

local UGT durant la guerra civil

Durant la Guerra Civil l’edifici va ser confiscat i va allotjar la Federació Local de Sindicats de la UGT, com podeu veure amb el símbol gravat en unes monedes marcades al principi de conflicte (les fitxes de valor o monedes no es van emetre per la Guerra Civil, sino bastants anys abans). Una curiositat es que no deurien tenir el punxó amb la lletra G i van utilitzar una C de manera que es llegeix UCT.

L’edifici i els jardins acabada la guerra civil van passar a mans de l’organització falangista del Frente de Juventudes que posteriorment es va traslladar (1945) a l’actual seu de la Cecot del carrer de Sant Pau. L’edifici però va continuar sent la seu de “Educación y Descanso” des de la que s’organitzaven diferents activitats amb els joves de la ciutat.

En algunes de les fotos que he triat es veu la festa de Sant Isidre, que s’organitzava en la festivitat del Sindicat Agrícola que tenia la seva seu al Carrer Colom. En elles podreu observar la magnificència del saló dels miralls i la part dels jardins on hi havia el templet.

Al 1956 es van fer fotos aèries de Terrassa i encara podem apreciar el templet (imatge de la dreta).

El 28 de juny de 1957, dins de la Festa Major de Terrassa, es va inaugurar la nova pista esportiva als jardins fet que va suposar la desaparició definitiva del templet. La benedicció va anar a càrrec del pare Adolfo Roger i va assistir-hi el llavors diputat provincial Sr. Juan Antonio Samaranch a més de les autoritats locals amb l’alcalde Josep Clapés Targarona al capdavant. La pista es va fer per acollir celebracions esportives escolars.

En aquesta pista s’hi van organitzar els primers Jocs Esportius Escolars de Terrassa i portava el nom de “Pista San Fernando F. J.” amb l’entrada per carrer de Sant Pau.

Jo recordo, deuria ser sobre els anys 70, que jugava de porter en l’equip de handbol de l’Escola Tecnos (abans Escola Social) del carrer Garcia Humet i que ens canviàvem de roba justament al saló dels miralls, on també recordo que en un vestíbul hi havia un gran quadre amb el general Franco (crec que anava a cavall) que ocupava tot un pany de paret. Jo em quedava embadalit mirant aquell gran mural i pensant que fals era tot plegat en un règim franquista i totalitari que a casa sempre havíem criticat.

En el saló dels miralls hi practicàvem gimnàs amb el potro, l’odiat plinto (nosaltres en dèiem plington) i encara recordo com amb temor veia avançar la filera dels companys esperant que no em toques de saltar (crec que mai ho vaig aconseguir fer bé i es que em feia pànic) i, mentre que a la pista hi fèiem “gimnasia sueca”.

Però als anys 70 l’especulació immobiliària que va acabar amb molts dels edificis més bonics de la ciutat no va tenir pietat i es va carregar el famós saló i els jardins per fer-hi uns pisos que els deurien deixar uns bons diners a la butxaca però que a la ciutat la van deixar sense espai verd. Actualment es conserven dos dels miralls originals del saló a les dependències de l’entitat dels Amics de les Arts i es pot apreciar l’empremta de dos miralls més al pati de la mateixa entitat (veure foto actual de la dreta), just en la seva ubicació original. En la foto aèria del 1980 podeu veure el lloc ocupat pels pisos.

Nota: recomanem aquests links:

L’amic Rafel Aroztegui, sempre atent, ens ha fet arribar una foto aèria del 1925 de l’Arxiu Municipal i com que és força interessant ja que es pot apreciar molt bé els jardins i la cúpula us la mostrem.





Records de l’antic Casino de Artesanos (2ª part)

19 06 2020

En un curiós programa incrustat en un dibuix és pot apreciar les diverses modalitats de balls que es tocaven en les ballades que s’hi feien i podem apreciar els valsos, les polques, els rigodons, les masurques, els llancers o els americans que eren els més populars a finals del segle XIX.

Un any abans és curiós observar una noticia apareguda en la premsa local que diu que el 23 d’octubre de 1867 en la casa de “Can Vinyals” número 48-50 del carrer Sant Pere s’inaugura un cafè i que afirma que poc després es converteix en la nova seu del “Casino de los Artesanos“.

D’aquesta noticia ens queda el dubte de la diferència de numeració de la finca ja que al número 50 posteriorment el que s’hi va construir va ser el “Gran Hotel Peninsular(que ocupava, com podem veure en un anunci antic, del numero 48 al 56). Aquest desgavell de numeracions es deu en bona part a que en aquells anys això no era tant fix com és ara en els nostres carrers (una primera ordenació de números i noms de carrers es va fer el 25 de juliol de 1886).

Podem constatar per un rebut de data 1 de febrer de 1885 del “Casino de Artesanos y de Tarrassa” que el president llavors era en Miquel Marcet i el tresorer en Agustí Prat i que el rebut costava 2 pessetes que en aquest cas van ser abonades per en Josep Casanovas. En un segon document de l’admissió com a nou soci de l’entitat del 1885 podem esbrinar el nom del secretari l’Emili Margarit.

El 26 de maig de 1886 torna a canviar de nom per el de “Círculo Egarense” (inicialment se li volia posar el nom de “Círculo del Fomento” però va resultar que aquest nom ja s’havia registrat al 1877) impulsat per un emprenedor terrassenc, en Pasqual Sala que decideix comprar l’antic edifici per derruir-lo i aixecar-ne un de nou. Val la pena dir que tot i el canvi del nom durant molts anys el terrassencs els seguien anomenant com “Els Artesanos” i de fet en una invitació del “Ball de Màscara” del 1899 podem veure que figura el nom curiós de “Casino Tarrasense de Artesanos”. Aquesta curiositat podria ser perquè en aquella època s’aprofitaven les invitacions antigues que els quedaven i potser es va fer servir alguna d’antiga.

El 28 de gener de 1890 es dissol l’entitat del Casino Tarrasense i els socis passen automàticament a ser socis del Circulo Egarense. Com a curiositat direm que llavors un café costava 0,25 pessetes i et portaven d’obsequi una copeta d’anis o rom, mentre que una xocolata amb melindros costava 0,35 pessetes.

Un any després de crear-se el ”Casino de Artesanos” un altre grup de Terrassencs, dissidents d’aquesta primera entitat, el 4 de març de 1860 van fundar el “Casino de los Artistas”, amb en Ramon Trias de president, seguint aquesta tradició terrassenca de crear entitats similars i competidores.

Aquest casino va començar en un pis del carrer de la Font Vella, número 8 i la gent que deia que eren més avariciosos que els de l’altre casino els va anomenar com els de “La Rata”. Però els records d’aquest altre Casino que finalment es va convertir en el Casino del Comerç els deixarem per més endavant.

Deixeu-me que torni al “Círculo Egarense” i faci menció de nou d’en Pasqual Sala que en va ser el seu gran impulsor. Si us voleu imaginar el seu poder econòmic d’aquesta nissaga només cal que feu una ullada a l’edifici que avui ocupa la Cecot (antic Institut Industrial de Terrassa i abans magatzem de Freixa i Sans) i del que n’era propietat la família Sala.

Però la part de la història del “Círculo Egarense” ja estat explicada per l’amic Joaquim Verdaguer en un article que podeu llegir aquí: http://joaquimverdaguer.blogspot.com/2013/08/el-circol-egarenc.html

Tants sols fer esment que en el resum d’en Verdaguer no s’ha indicat a la bibliografia del Cercle Egarenc, l’opuscle Noces d’Or del Círcol Egarenc 1886-1936 de Baltasar Ragon que segurament és el millor resum que s’ha fet fins avui dia.

noces d’or del cercle egarenc 1886 1936

Nota: La majoria d’il·lustracions d’aquest article pertanyen al amic Rafel Comes al qui agraïm la seva col·laboració i val la pena dir que les il·lustracions que no tenen revers és perquè són en blanc.

Dels jardins i el templet que podeu veure en la foto de la dreta en parlarem en un proper record.





Sala i Badrinas ha estat el guanyador del sisè concurs d’anuncis modernistes

15 05 2020

Aquest any l’anunci guanyador del sisè concurs d’anuncis modernistes de la XVIII Fira Modernista de Terrassa ha estat amb un  63% dels vots recollits el de la fàbrica Sala i Badrinas de l’any 1918.

D’aquest anunci destacarem alguns detalls:

– El primer és el vaixell del fons que simbolitza l’afany exportador de les grans fàbriques tèxtils terrassenques i que va contribuir al seu gran creixement.

– L’altre detall és que aquest tipus d’il·lustracions normalment es compraven ja pre-dissenyades. El detall dels llibre que porta la figura femenina i que porta un text que sembla sobreposat ho confirma.

– Formalment la figura mira fora de l’anunci i això actualment estaria considerat un  error ja que fa que la vista del qui mira l’anunci no es fixi en el seu contingut.

Al 1918 el modernisme es podria considerar que ja estava a les seves acaballes (va perdurar fins el 1920), però els dissenys encara eren molt utilitzats, com és aquest cas.

L’antiga fàbrica Sala Germans es va convertir al 1915 en Sala i Badrinas, Societat en Comandita, amb els mateixos gerents que ja hi havia, el Sr. Alfonso Sala i Argemí i el Sr. Benito Badrinas i Poll, que per cert eren cunyats.

Dels dos podem dir que qui realment va dirigir la fàbrica va ser en Benet ja que l’Alfons (que va arribar a ser el Conde d’Ègara) es va dedicar més a la política.

La fàbrica va tancar l’any 1966, un any abans que tanqués la fàbrica “Terrassa Industrial” que curiosament té uns origens comuns amb els anomenats germans Sala, però d’això ja en parlarem, si s’esdevé el cas.

 

Els que han participat en aquesta sisena edició han estat aquests:

Nota: Us recordem que l’objectiu és el de reconèixer el treball de les arts gràfiques i la creativitat que hi havia en els anuncis modernistes de Terrassa.

 





La història de la fàbrica de gas de Terrassa (2)

7 04 2020

La historia de l’empresa de gas terrassenca:

La primera vegada que s’utilitzà la combustió de gas per a il·luminar fou el 1802 a Anglaterra. A Catalunya el primer edifici il·luminat per gas fou el 1826, la Llotja de Mar. El 1842 s’inaugurà la llum de gas al carrer, a la Rambla de Barcelona.

En aquells temps a Terrassa al fer-se fosc els carrers s’il·luminaven amb uns fanals alimentats d’oli que un home, nomenat Josep Ventanyol en tenia cura diàriament i els encenia i els apagava cobrant de l’ajuntament un sou per cada fanal. Abans els carrers s’il·luminaven per un engraellat de ferro (anomenat teier) que s’alimentaven amb llenya. Podeu trobar la història de la il·luminació per gas a Terrassa a:

http://joaquimverdaguer.blogspot.com/2012/07/lenllumenat-gas-terrassa.html

A la nostra ciutat, el 27 de juny de 1854 es va debatre en un ple municipal el projecte d’en Pau Julià que volia instal·lar un sistema d’il·luminació dels carrers de Terrassa mitjançant el gas, però per manca de pressupost es va desestimar el projecte. El 1858 en Pelegrí Negre va tornar a presentar la proposta de la 

il·luminació per gas però va tornar a ser rebutjada. I el 7 de febrer de 1859 la casa Hubert i Cia va tronar-ho a presentar sense que es tires endavant.

Finalment, el 21 de setembre de 1859 en Joan Vallés Tutuach i va comprometre’s a instal·lar el Gas dipositant 10.000 pessetes a condició de que li fossin retornades quan l’empresa n’hagués invertit 6.000. El 13 d’octubre va presentar-se a subhasta i el 31 de gener del 1860 va formalitzar-se la contracta definitiva amb l’empresa Vallés i Cia que estava formada per mateix Joan Vallés i el reusenc Joan Juncosa i Gilabertó.

La instal·lació es va començar el dia 27 de març de 1860 amb 97 jornals treballant-hi i el 1 de juny de 1860 es va fer la inauguració de la fabrica que ocupava l’illa situada entre els carrers del Pare Font, Gibert, Roger de Llúria i Gasòmetre. L’oficina estava situada al carrer de Rubí (durant la guerra civil es va anomenar Primer de Maig i actualment es diu Pare Font) número 18.

Inicialment va tenir 22 abonats que pagaven 1 pesseta i consumien un 40 metres cúbics diaris. En aquells temps es feien servir carbons de gran qualitat i que no deixaven restes.

En pocs anys l’empresa va créixer i es va canviar la raó social per la de Sociedad del Alumbrado por Gas de Juan Juncosa y Cia. Curiosament al 1883 trobem una nota (a la dreta) còmica que fa menció del llavors popular “gas Juncosa” així com un anunci on canvien les tarifes. (a l’esquerra un rebut de Juncosa del 1883)

El dia 1 de gener de 1886 l’empresa “La Propagadora de Gas” va comprar la fàbrica de gas rebaixant el preu a 0,31 pessetes el metro cúbic. El 1897 es va millorar la producció fet que va permetre rebaixar el preu a 0,25 cèntims el metro cúbic d’un gas que llavors s’anomenava Hüller (ja que provenia de cremar carbó de hulla (en vàrem parlar en el primer post) i amb un consum de 1200 metres diaris. En l’anunci de la compra podem veure que la intenció era clarament d’expandir el negoci. A la dreta un rebut del 1886.

L’empresa “La Propagadora del Gas” va néixer a la vila de Gràcia (1852) i al 1883 va ser comprada per la companyia Lebon i Cia, que va fer servir aquest nom per la nova empresa que donava servei de gas a diverses poblacions catalanes. Lebon va ser qui va comprar l’antiga empresa de Terrassa al 1886, fent-la créixer sota el nom de “La Propagadora del Gas” fins arribar a tenir tres grans dipòsits de gas (gasòmetres), tot i que la qualitat del gas subministrat als primers temps va rebre moltes queixes.

El 1887 a Terrassa s’il·luminaven amb gas 459 fanals fins a les 10 de la nit i d’aquests 188 ho feien fins a la matinada. L’enllumenat particular era de 9.000 metxers de papallona i 1.500 Auer. Les oficines de l’empresa propietària es trobaven a Barcelona, plaça del Duc de Medinaceli, 2 i el gerent era Antonio Rovira Borell. Els rebuts de Terrassa però anaven signats per un tal Jaime Vidal.

El gas també s’utilitzaria per a la indústria. El preu inicial era de 4 rals de billó, és a dir 1 pesseta el metre cúbic. Aquest preu s’abaixà fins a 25 cèntims abans d’acabar el segle (ho podeu comprovar en un anunci del 1904). Més tard va tenir successives puges però no fou fins uns quants anys després de la guerra civil que el preu per metre cúbic superà la pesseta.

En l’anunci veiem a l’esquerra indica que la data de la contracta tot i indicar  l’any 1890 no te res a veure amb la data en que es va constituir a Terrassa, ni tampoc amb la data de finalització. Aquestes només son dates en que es fixa la durada del contracte que s’anava renovant periodicament amb l’ajuntament. A mitjans del mes de març de 1904 fou col·locat el metxero anomenat Tüer en el carrers de Sant Pere, Gavatxons i Camí Fondo que cridava molt l’atenció de la gent degut a que donava una vistosa llum blanca. El gerent en aquells anys era un tal Vicente Llargués Bonsoms que va morir als 54 anys el 30 de gener de 1913.

 Però en aquells anys les queixes dels consumidors eren frequents, tal i com podem veure en el retall de premsa de la dreta, del 1908.

El 1917 veiem que a Terrassa ja hi ha rebuts de la Catalana de Gas i Electricitat (veure rebut de l’esquerra) i a la dreta un de la Propagadora del Gas de 1925..

L’any 1927 a Terrassa hi havia 700 fanals de gas i el consum entre particulars i industria arribava als 90.000 metres cúbics mensuals.

El 28 de maig de 1930 va traslladar les oficines que tenia al carrer Font Vella 22 bis al carrer de Sant Pere 35.  A l’esquerra podeu veure un rebut del gas de 1946.

El 1970 el gas natural algerià arribava a Terrassa i substituïa amb molts avantatges l’anomenat gas-ciutat. Fàbrica i dipòsits ja no eren necessaris i la fàbrica tancà i l’edifici fou habilitat pels tallers Izquierdo que anys després abandonaria.

Nota: els rebuts que figuren en aquest post ens els ha felicitat el Rafel Comes.





Bon Nadal i Millor Any 2020

10 12 2019

.

Com cada any des dels Records de Terrassa aprofitem per desitjar-vos un Bon Nadal i un millor any 2020, any en que aquest Blog celebrarà el 13è anniversari i arribarem a la xifra de més d’un milió de vistants.

I, com sempre ho fem amb una felicitació de Nadal terrassenca que recorda el pont de Sant Pere, amb un dibuix de J. Subietas – Lleopart, publicat a la Revista La Ilustración Catalana del 1890.

 





Curiositats i documents del Real Colegio Tarrasense

22 11 2019

Des dels Records de Terrassa vàrem encetar a recordar cosetes de l’antic Real Colegio Tarrasense en el darrer post i avui us portem algunes cosetes més:

Primer un article publicat a la revista La Ilustración Española y Americana el 8 de març de 1879, amb un gravat en que es poden apreciar les modernes instal·lacions que va tenir aquesta institució des del primer dia en que es va inaugurar.

En el text de l’article veiem que destaca els orígens d’Anselmo Ignacio Cabanes com a fundador del Colegio Tarrasense l’any 1864. Fixem-nos que destaca que té un espai d’horta de 14.600 metres quadrats i l’aire sec i sà que s’hi respira al estar d’alt d’un turó. No us deixeu de llegir el text perquè aporta dades força interessants.

En les imatges podem observar els pilars de ferro forjat que per primera vegada s’utilitzaven a Terrassa, a més de diverses dependències com la capella, la cuina, el saló d’actes, la galeria de dormitoris i el menjador amb cabuda de fins a 450 pensionistes.

També us mostrem una publicitat apareguda en la premsa de l’època (concretament del 1896) signada pel Dr. Joan Cadevall i Diars.

Juntament amb un article aparegut també en la premsa local del 8 d’agost de 1884 i signat per Isidro Vilaseca on indica que s’ha reorganitzat la secció de Comerç amb una proposta de 3 cursos lectius.

Finalment podeu veure un sobre  d’una carta amb el membret del Colegio Tarrasense del 1879 i que va dirigida a Cosme Blasco, Catedràtic de Història de la Universitat de Barcelona.





Fer el Salpas un vell costum que s’ha perdut

20 04 2019

Avui us deixem amb un record de Setmana Santa de l’amic Josep Badrenas que diu així:

“Tot gaudint de la Setmana Santa, tant diferent de com era en la meva joventut, m’ha vingut a la memòria una cerimònia religiosa que es feia el dijous sant, als pobles però també a les ciutats, suposo que a petició dels interessats en participar-hi.

Es deia “FER EL SALPAS” i consistia en que una ambaixada de la parròquia, normalment el rector i un escolanet amb una espècie de galledeta metàl·lica plena de sal, que ara no recordo com es diu, però molt utilitzada en les esglésies per acollir l’aigua beneïda, anaven per les cases (dels que s’hi havien apuntat), a fer-los-hi el “Salpas”, que consistia en beneir la façana de la casa dipositant-hi un grapat de sal humida (i beneïda) que quedava enganxada a la façana durant uns dies.

Possiblement aquest costum servia per fer fugir els mals esperits…; sembla ser que la paraula Salpas ve de “sal” i “pasqua” però això no ho he investigat…
Fins i tot, és possible que als poblets petits rurals encara es faci. (suposo que encara deuen quedar mals esperits per foragitar)”.

Nota: Salvador Alsius, en la seva obra “hem perdut l’oremus”, petita enciclopèdia de la cultura catòlica defineix aquesta manifestació com la “benedicció de les cases amb aigua i sal durant el temps pasqual”. El mateix autor explica que el seu origen cal cercar-lo en la pasqua jueva i que es realitzava a partir de la sal que els mateixos devots aportaven.
Podeu trobar la resta d’aquest aclariment a:

http://www.joanarimanyjuventeny.cat/devocions-populars/el-salpas-un-ritual-de-proteccio-de-les-llars-catalanes/

Aclariment: En la litúrgia catòlica, l’hisop, salpasser o aspersori d’aigua beneita és una vareta de fusta o metall dotada en el seu extrem d’una esfera metàl·lica buida, emplenada d’un material capaç de retenir l’aigua. En certs moments del ritual, especialment durant les benediccions, i en la litúrgia de la Vigília Pasqual, un sacerdot submergeix l’extrem de l‘hisop en un calderet d’aigua beneïda, denominat acetre, i espargeix amb ell aigua sobre les persones o objectes als quals es desitja beneir.





L’Hostal dels Grané del carrer de les Parres

12 01 2019

Fa uns dies parlàvem del poeta terrassenc Miquel Grané i Civil i dèiem que provenia d’una nissaga d’hostalers i en concret ens referíem a l’antic Hostal del carrer de les Parres (antic Hostal de la Vila). Dons bé avui intentarem recordar aquest establiment, de la mà dels records que ens va deixar l’insigne artista Mateu Avellaneda, que era amic personal del citat Grané.

En Mateu explica que “Si passeu per la Plaça Vella al ésser davant del carrer de les Parres la vista s’atura en un raconet deliciosament romàntic. En aquest raconet, l’últim que queda de la Terrassa vella, el sol hi és alegre i el retall del cel que es veu damunt les cases, és d’un blau suau voltat d’orenetes que fan el seu niu sota els ràfecs de les cases centenàries. En altre temps quan es feia el mercat a la Plaça Vella, aquest carreró era ple de gent. Pagesos que deixaven els carros i animals a l’hostal, marxants, gitanos i gent de tota mena que no tenien casa a la Vila feien cap a l’hostal, esmolets arrossegant la mola pel món i fins lladregots hi tot. Tot aquest abigarrament feia vida a l’hostal junt amb els dispesers que hi estaven tota la setmana”.

Més endavant explica: “Bons amics meus m’han obert les portes de casa seva i m’han facilitat el poder fer aquest dibuix. Amb la seva companyia he recorregut des de baix a les quadres fins al terrat, totes les habitacions de la casa. … Situem-nos quaranta anys enrere (ara ens hauríem de situar quasi cent anys enrere) i entrem pel carrer de les Parres … davant nostre, passant entremig de carros de tota mena s’alça l’Hostal. El carrer s’eixampla fent una placeta desigual. A mà dreta hi ha el portal de la quadra on hi entrava el bestiar. El matalot va i ve portant palla i galledes d’aigua pels animals. Al costat del portal de l’estable hi ha una porteta de punt rodó petita i allargassada que dóna entrada a l’hostal. Entrem per un corredor que mena a l’escala estreta, de graons desiguals que ens porta al primer pis. No cal demanar per entrar en aquesta hora doncs tothom entra i surt a la seva comoditat. Ja som al replà i trobem el cancell d’entrada. A mà dreta entrant hi ha el menjador dels dispesers de poca volada. En aquella hora són a la fàbrica o al Vaport com diuen ells.

… Aquest menjador és una peça rectangular on hi ha una gran taula amb cadires a tot el vol, hi ha dos balcons: l’un amb barana de ferro amb testos de clavellers de sang i aigua; l’altre dóna a una eixida de petites arcades que li dóna un especial encís (en les fotografies de l’esquerra podeu apreciar que encara avui es poden veure les antigues arcades dels balcons de l’hostal, així com l’espai de l’antiga porta d’entrada). En aquest menjador s’hi obren a més de la porta d’entrada i els dos balcons, la porta de la cuina i la porta de l’escala que mena al segon pis o sia, als dormitoris. Entre balcó i balcó hi ha un aiguamans de marbre. Al fons hi ha la llar de foc on s’escolen les vetllades d’hivern contant el que passa, el que no passa i el que no ha passat mai”.

El carrer de les Parres no sempre ha tingut el mateix nom i de fet en altres èpoques era conegut com el carrer Sobirà, d’en Gontarda, d’en Celler, d’en Ferreres i d’en Font i diuen que lo de les Parres es deu a unes parres que s’enfilaven per la galeria de l’antic hostal que hi havia al número 16 però aquests dada no se sap del cert si és vertadera. De fet en la fotografia que us mostrem a la dreta, de principis de segle XX, no hi surt cap parra.

En canvi en un altre dibuix del mateix Mateu Avellaneda  (a l’esquerra) si que la podem veure, tot i que cal dir que aquest dibuix és una recreació de com ell creia que deuria ser la parra que li donava el nom.

Dades de l’Hostal de la Vila: aquest havia estat un lloc on s’allotjaven els antics traginers quan anaven de camí i també havia servit d’alberg nocturn. El dia 25 de novembre de 1770 l’ajuntament arrendava a Salvador Grané l’Hostal de la Vila per 10 lliures amb l’obligació d’allotjar soldats. En sessió del 15 de maig de 1874 l’ajuntament clogué un conveni amb el propietari de l’Hostal, en Miquel Grané i Valls perquè aquest seguis hostatjant a casa seva els vianants pobres, al que devia cobrar 6 cèntims de cada un. A canvi l’ajuntament li abonava 20 pessetes cada trimestre.