Antics programes de Festa Major del Casino del Comerç

1 07 2017

Per celebrar la Festa Major del 2017, us volem obsequiar amb un petit recull de portades dels programes de Festa Major del Casino del Comerç de Terrassa:

 FM Casino Comerç 1902   FM Casino Comerç 1939 FM Casino Comerç 1942 FM Casino Comerç 1944 Díptico. Casino del Comercio. Festa Major. Terrassa, Juny 1916. Marcet y Figueras, Imprenta FM Casino Comerç

De tots els que us mostrem volem destacar el del Casino del Comerç de l’any 1956 per estar realitzat en un paper especial que només tocar-lo quasi es desfà i que per sort disposem d’un original perfectament conservat i del que us mostrem alguna plana interior, dons trobem curiosos els vestits que s’hi mostren:

Esperem que us agradin i si algú en conserva algun que li agradaria que fos inclòs aquí, que ens ho faci saber.





Uns apunts sobre en Joaquim Vancells i Vieta i els seus orígens

31 07 2015

Joaquim Vancells, 1904Els germans Vancells i Vieta (Joaquim i Lluís) van nàixer a Barcelona tot i que la seva família paterna (en Lluís Vancells i Ponach) provenia de La Bisbal de l’Empordà, mentre que la materna (Ramona Vieta Trias) era de Barcelona i en part de Terrassa, ja que el cognom Trias ve de la Masia de Can Trias, prop de Viladecavalls.
La casa on van néixer era a la Rambla dels Estudis, i s’anomenava “Casa Fontcuberta”. Posteriorment la família es va traslladar a la “Casa Bonsoms” a la Plaça Catalunya i més tard van comprar una casa més gran a la cantonada amb el carrer d’Urquinaona i Pau Clarís i en la que s’hi van instal•lar dues parts de la família, la Vancells i la Vieta.
En Lluís Vancells i Ponach, que llavors era el president del Banc de Lleida va veure com aquesta institució feia fallida i va decidir traslladar-se a Terrassa i mirar d’obrir una fàbrica tèxtil, aprofitant que en aquells anys s’hi feien forces diners en aquest sector. Aquesta primera fàbrica tèxtil dels Vancells i Vieta es va passar a dir, al cap de poc temps, cal Vieta i Sans i posteriorment cal Freixa i Sans, no quedant llavors cap referència als cognoms originals del qui la va fundar.
En Joaquim Vancells i Vieta (1866-1942) va estudiar dibuix i pintura (1882-83) al Cercle Artístic Terrassenc amb en Sivilla i en Martínez Altés, del qual ell aprengué el virtuosisme dels seus primers dibuixos. Sens dubte però la influència més forta que rebé va ser del paisatgisme de Joaquim Vayreda.
exposició Vancells feta a la sala Rovira de Terrassa el 1977
 Desprès va anar a Llotja, on no congenià amb Antoni Caba, deixà l’ensenyament acadèmic per la pintura a l’aire lliure i podem afirmar que va perfeccionar tot sol la teva tècnica pintant a les rodalies de Terrassa.
L’any 1891 presentà un quadre d’un paisatge del Vallès a la Sala Parés, i obtingué pel seu quadre titulat “febrer” una menció honorífica a l’Exposició de Belles Arts de Barcelona i en la que al 1894 guanyà una segona medalla amb Sant Llorenç del Munt, i també al 1896 una primera medalla amb Riera de la Barata. D’aquests anys destaquen en els seus quadres els vels de boira que envolten i matisen els contorns de les serralades de Sant Llorençpaisatje joaquim vancells.
La seva amistat amb Alexandre de Riquer s’aprecia clarament en el camp de la decoració modernista que ell va introduir a Terrassa, participant en la part final de la decoració de l’antic edifici de l’Institut Industrial —començada per en Riquer—, decorant la casa Amat Pagès, les sales de l’Agrupació Regionalista, el cafè Comtal i la pastisseria de la Vídua Carner.
Home inquiet que va arribar a ser empresari i director dels espectacles del Centre Ars Lucis, situat a la plaça de la Font Trobada, durant els anys 1906-07 amb la col•laboració d’en Joan Llongueras.
També va ser membre fundador del Cercle Artístic de Sant Lluc i va pintar els paisatges de dos plafons del presbiteri de Montserrat. Tot i que la seva pintura va acabar esdevenint més colorista no abandonà mai els paisatges boirosos que li van donar la fama, afegint-hi als dels voltants de Terrassa els de la costa de Llavaneres, on hi passava temporades.





Records personals del cinema d’abans

10 02 2015

cartell pintatAvui hem rebut un nou record de l’amic Badrenas sobre el món del cinema.

En aquest sentit, cal recordar que a aquest tema li vàrem dedicar un seguit de records que podeu trobar en aquest blog en l’apartat dedicat al cine.

En tot cas ell ens diu:

El que a mi sempre m’havia cridat l’atenció de les “coses” dels cinemes, eren els cartells murals que es pintaven a les façanes dels locals, i que si anaves el diumenge al vespre al cinema, quan sorties ja havien col•locat els cartells del programa de la setmana vinent. Aquests cartells a que em refereixo no són els típics cartells de cada pel•lícula que venien amb la programació, sinó uns de grans que algun artista pintava ad-hoc. Recordo molt bé els del Rambla i de l’Alegria. Estaven molt ben fets. Algú coneixia algun dels autors de les cartelleres? A Terrassa hi havien dues empreses de cinema: l’empresa Porta, i la dels Mollet i competien per millorar l’oferta (com ara!!!).
Les pelis que una setmana feien als cinemes del centre (Rambla, Recreo, Alegria…) la setmana següent les feien als perifèrics (Imperial, Dore, Arenas…). Al cinema hi anava molta gent i en ocasions les entrades fins i tots s’esgotaven malgrat que els locals eren de molta cabuda. Feien dos sessions, tarda i nit, amb dues pelis a cada sessió, la primera era dolentota i la segona era la bona, és a dir, si arribaves tard, no et perdies gran cosa. Més endavant es va posar de moda la “sessió continua” .
El cert és que tampoc teníem gaires més coses per a distreure’ns els caps de setmana. Dins dels cines es fumava, no recordo si legalment o d’estranquis, però el raig de llum que portava la imatge des del projector a la pantalla, era sovint una boira del fum. També recordo lo petita que era la pantalla… quasi com una tele de les d’ara, i la mala qualitat del “sonoro” que a vegades costava de seguir, suposo que degut a que les cintes que passaven ja havien voltat mig món quan arribaven aquí.
… Prou. tampoc calia entrar en tan detall….”

Nota: I tant que calia entrar en tant detall i moltes gràcies per compartir de nou els teus records amb els demès. Aquest és l’esperit i l’objectiu d’aquest blog. I, com a primera resposta a la pregunta que planteja l’amic Badrenas, us recomano la lectura del record: les-cartelleres-i-retols.





Els Barata i el cementiri perdut dels francesos

27 06 2014
joan barata i quintana

Joan Barata i Quintana

 Quan era petit els pares si demanava masses coses que costessin diners sempre responien amb la frase “què et penses que ets de cal Barata?”. Jo llavors no sabia el que significava i pensava que simplement era una dita popular. Anys més tard vaig comprendre el seu significat i em vaig donar compte que ser de cal Barata volia dir que era d’una casa molt rica.

Els orígens de la família dels Barata els trobem en un document datat “a 6 de les calendes de març del 1330” en que Fra Guillem, llavors abat del monestir de Sant Llorenç del Munt, cedeix a Ramon Barata, veí de Manresa, i a la seva muller Constança i als seus successors a perpetuïtat, el privilegi de posseir, cultivar i construir edificacions, amb ple dret d’alou, en unes terres de la Parròquia de Sant Joan de Matadepera, que llavors pertanyien al Monestir, situades prop de la riera de les Arenes i al costat mateix del camí ral de Barcelona a Manresa, i que era conegut com a Linars.

El Ramon Barata va començar com a pagès però al veure la quantitat de persones que pesaven prop de les seves terres, va decidir construir un hostal (al voltant del S.XV) al costat del mas (l’Hostal de la Barata), la barata i capella de sant rocamb l’objectiu de donar servei i descans a mercaders i traginers que anaven d’una ciutat a l’altra i, amb el temps, és va convertir enun dels més famosos de tots els hostals del camí Ral. La tradició atribueix a un hostaler de la Barata relacions amb alguns bandolers del camí Ral, i segons la llegenda es diu que es comunicava amb els saltejadors mitjançant un codi de senyals basat en la col·locació i el color de les peces de roba dels estenedors. Amb aquest codi transmetia als bandolers les dades necessàries perquè assaltessin els viatgers que l’hostaler seleccionava. Però aquesta convivència amb els bandolers no els va salvar de patir fets luctuosos, com la del segrest, per part de Jeroni Ramona de la banda dels Avinyonesos, de l’hereu de la casa, l’any 1615, i que miraculosament va poder-se escapar dels segrestadors.

Aquest hostal a més dels anys del bandolerisme, va viure de ple la famosa Guerra del Francès (a la dreta imatge de l’entrada dels francesos a la masia de l’Obac). masia obac i guerra del frances de  Francesc TorrasEncara avui es pot observar a dins la masia una col·lecció d’armes recollides desprès d’una batalla que va tenir lloc prop de l’hostal. Per saber-ne més cal situar-nos al 24 de març de 1809, en que arriba el general anglès Luis Wimpffen a l’hostal de la Barata, desprès d’haver-se retirat a Terrassa a causa d’una forta ofensiva francesa, i on instal·là el seu quarter general a l’hostal.

Desprès d’un fort saqueig de la nostra ciutat, segons el baró de Maldà, el dia 27 d’aquell mes, i per una notícia que li donà mossèn Pau, llavors vicari de la parròquia de Moià, “els francesos han atacat la Barata, sota de Sant Llorenç de Munt, encara que els han pentinat bé, que és com dir que n’han mort 150″. Més tard es van veure obligats a retirar-se de la Barata, que fou ocupada pels francesos fins a mitjans de març del 1810. 

Aquesta quantitat de morts francesos sembla que van ser enterrats prop del mas, en un pla que hi ha agafant el camí que des de la Barata es dirigeix cap a la font de Cantarelles, (on està situat un forn de calç que abastia el mas). Que jo sàpiga, aquest enterrament o fosa comuna no ha estat mai estudiada ni excavada, tot i que suposo que els de cal Barata si que en tenien coneixement ja que les armes, abans citades, sembla que provenen d’aquest indret (esperem que algun dia algú estudiï aquestes restes i en puguem saber més d’aquests fets).jardi romantic de la Barata

En el devanir dels anys els Barata van decidir construir una casa senyorial, l’any 1838, al carrer de Sant Pere de Terrassa, sense abandonar el seu hostal i mas. De fet a l’any 1846 en Joan Barata i Guitart encara consta que va pagar els impostos pel dret de tenir hostal. El mas de la Barata conserva diversos finestrals i arcades de caire medieval, arcades, un notable mobiliari i una capella del 1622, dedicada a Sant Roc i encara permet veure les restes d’un jardí romàntic, construït prop de la riera de les Arenes com a mostra dels moments de màxima esplendor d’aquest mas.detall esgrafiats casa barata 2

llum de la casa dels barata - lluis muncunill 1905En el devanir dels anys els Barata van decidir construir una casa senyorial, l’any 1838, al carrer de Sant Pere, 32-34 de Terrassa, tot i que l’actual no és l’original sinó la remodelada per en Lluís Muncunill l’any 1905 d’estil modernista.

Potser el membre de la família Barata que més record va deixar a la nostra ciutat va ser en Joan Barata i Quintana, nascut el 14 de maig de 1854 i mort l’u d’agost d 1923, amic personal de l’Alfons Sala i que va promoure entre d’altres coses, la construcció decasa barata terrassa la carretera de Terrassa a Talamanca, que passa a pocs metres del mas. Va ser alcalde de Terrassa en dues ocasions, del 01/07/1891 al 15/10/1891 i del 24/12/1891 al 31/01/1892. En Joan Barata estava casat amb la senyora Concepció Rocafort i van tenir 6 fills, 3 dels quals (l’Antonio, el Josep i el Joaquim) varen morir l’any 1936 en mans del tristament famós Pedro y sus Chiquillos (tal i com ja vàrem explicar en un anterior post).

 





La Rosa que a mi m’agradaria, Poesia de Sant Jordi de Joan Tamayo

23 04 2014

Avui el record al dediquem a publicar una Poesia d’un autor terrssenc, en Joan Tamayo i que ens ha fer arribar pèr celebrar la Diada de Sant Jordi 2014.

dibuix joan tamayo 1

LA ROSA QUE A MI M’AGRADARIA  (poesia de Sant Jordi)

Una Rosa que tingués ales,

i volés de cor en cor,

amb la força del vent del sud,

repartint perfum de tendresa.

Una Rosa en combat permanent,

trencant murs de silenci,

evitant cants de sirena,

i humanitzant els desitjos de la gent.

Una Rosa amb la força de la saviesa,

que ens ensenyi a llegir els sentiments,

que aïlli als censors i als aprofitats,

i que escrigui amb gotes de pluja

Una Rosa que olori les sensacions,

el vi, de gratitud heroica,

els jardins mediterranis i lliures,

i les teulades de cases fermes,

per a tothom!

Una Rosa sobre un cavall blanc,

cavalcant sobre boires d’esperança,

esborrant fronteres,

i pintant horitzons de primavera eterna.

Una Rosa, amb llavis de cristall

que s’emmiralli en un raig de sol,

que odiï la guerra i la violència

i jugui amb llunes de Pau.

dibuix joan tamayo 2UNA ROSA,

QUE T’OBRI , DE BAT A BAT,

LES PORTES DE LA SOLIDARITAT!!

joan tamayo sala (23_abril_2014)





El carrer de Guillem de Muntanyans

16 08 2013

castell palau època medieval - dibuix GoliardQuan l’altre dia vaig passar per aquest carrer vaig intentar cercar informació de qui deuria ser aquest Guillem de Muntanyans al qui la nostra ciutat li havia dedicat un carrer i resulta que era el castlà del Castell Palau de Terrassa en el S. XV,  (veure dibuix de Goliard de la vila medieval) en una època en que la vila havia quedat molt reduïda ja que només tenia 66 cases habitades, i que en realitat el seu nom era el de Antoni Guillem de Muntanyans.
Aquesta nissaga dels Muntanyans ja feia temps que vivien a la vila de Terrassa dons podem trobar referències del seu avi Guillem en un document d’arrendament d’un forn al S. XIV. També trobem una referència a un tal Mossèn Guillem de Muntanyans, cavaller domiciliat a la vila i que va tenir un paper destacat en els fets ocorreguts en el terratrèmol del 2 de febrer de 1428.
Antoni Guillem de Muntanyans, que és el personatge que ens interessa, és qui va promoure la construcció al 1441 d’una font amb abeurador a l’entrada del carrer Cremat i al costat mateix dels murs del castell palau. També va ser l’encarregat de defensar-se, amb l’ajuda dels habitants de la vila, de les pretensions del Marques de Sentmenat (senyor del castell de Vallparadís) de fer-se amb el control de la vila de Terrassa.
guillem de muntanyans 8-49
 D’aquest personatge podem dir que va arribar a ser ambaixador a Sicília i persona de confiança dels reis. Al 1457 va fer donació del títol de castlà al seu fill Francisco de Montanyans, deixant-lo aquest al 1499 al seu fill Honorato Dimas de Montanyans.
A finals del S XV la vila comença una etapa de prosperitat i va créixer gràcies a les noves activitats tèxtils que donaran feina i atrauran nous habitants, alguns de l’altra banda dels Pirineus, com els occitans i gascons, coneguts popularment com a gavatxos (l’actual carrer de Gavatxons deu el seu nom precisament a que era un lloc on s’hi van instal•lar, construint les seves cases adossades a la mateixa muralla de la vila).
plano 1918En un plano del 1918 (veure imatge) podem observar la proposta de reforma urbanística de la ciutat i com estava projectat que aquest carrer portés el nom de Ubach i Soler. Durant els anys de la Guerra Civil el carrer ja estava dividit en dos trams i encara no tenien nom (només estaven rotulats com a 11E i 12E). Desprès de la guerra se li va posar el nom de Mateu Bardines fins que a l’any 1949 ja se li va posar l’actual.
Aquest carrer té la particularitat d’estar partit en dues parts.carrer de guillem de muntanyans La primera comença en el mateix punt en que l’antiga riera del Palau feia un gir brusc, en angle recte per endinsar-se en una zona coneguda antigament com els Palofrets (topònim d’origen aràbic i que fa referència al “palacio fracto”, una mena d’explotació agrícola que hi havia al S. VIII en la zona coneguda com l’Aiguacuit en el sud del barri del Segle XX), per desprès retornar de nou cap a
primer tram carrer guillem de muntanyansla Rambleta (en el plano anterior podeu observar el traçat de l’antiga riera del Palau). El carrer en aquest primer tram (foto de la dreta) segueix en bona part aquesta antiga llera.
Per trobar la segona part del carrer (foto esquerra) cal anar fins a l’entrada de l’església de Sant Valentísegon tram carrer guillem de muntanyans i arriba fins a l’avinguda de Santa Eulalia. Aquesta zona antigament havia estat plena de camps de conreu i oliveres i durant molts anys, degut a la poca urbanització, aquest tros de carrer va romandre sense asfaltar. Jo recordo que com a mínim fins els anys 70 encara era de terra.





Un quadre desconegut d’en Domenec Donadeu

4 07 2013

OLYMPUS DIGITAL CAMERAEl bon amic Ricard Font ens ha demanat si el podíem ajudar a esbrinar qui és l’autor d’un un quadre que te a casa seva des de la mort de la seva sogra, que n’era propietaria. Normalment aquesta no és la finalitat d’aquest espai dedicat als Records de Terrassa però, com que al darrera hi ha elements referents a la nostra història, m’ha semblat interessant explicar-los per mirar d’esbrinar aquesta signatura desconeguda.
La curiositat és que aquest quadre pertanyia a Domenec Donadeu l’anomena’t popularment com a “marquès de Patat” per la seva arrogància (a cal Donadeu en deien a cal Patat). En Domenec era fill del Donadeu que regentava l’antic “Café Colom”, situat a la plaça Vella i germà de l’avia de la dóna del Ricard, la Cristina Segués de la “Bòbila Segués Donadeu”.
segues donadeu 1923b

En Domenec Donadeu era l’amo de la finca de Coll Cardús, que després va ser heretada per l’antic alcalde de Terrassa i governador de Girona, el seu nebot, en Josep Donadeu.

Dades del quadre segons el propietari: fa 80 x 65 i a la signatura només s’hi aprecia una “P” i al damunt “barca” i al costat “Alcazar Sevilla”quadre desconegut font.

Aquí podeu veure una comparativa que ens fa arribar l’amic Font:.

Nota dels Records de Terrassa: Jo hi llegeixo quelcom similar a Garcia. Recomanem la lectura dels comentaris ja que aporten dades molt interessants dels Donadeu.