Els carros de joguines de la cavalcada de reis

26 01 2015

carros amb guarniments de TerrassaAvui us deixem un nou record de l’amic Josep Badrenas:

Evidentment, nascut al 1940 i residint a Terrassa des del 1945, no recordo rés de les cavalcades del 1800 ni del 1935, però si tinc molt present records de les cavalcades de quan jo tenia edat de anar a veure els reis. Ara també hi vaig però per a acompanyar els nets.

Han passat molts anys i les cavalcades han anat evolucionant. Des de l’aparició del patge Xiu Xiu (en Puigbó i en Cima durant molts anys), que és un personatge sobrevingut, fins a les actuals, acompanyades sempre per furgonetes publicitàries dels diferents centres comercials locals. Amb aixo vull arribar al comentari que m’ha portat a publicar aquesta aportació, i és que a mi personalment, el que més impacte em produïa de la cavalcada, eren per una banda les carrosses arrossegades per cavalls i per una altre, els carros de les agencies de transport locals, transports jufresa 1889com els dels “Transports Cardus”, o l’Agència Casas, coneguda pel Peret de la Manela i alguna altre que no recordo el nom però que els companys de comentaris segurament m’ajudaran a recordar, oi Ricard?

guarnicioneria castella1930El fet és que eren espectaculars i impressionants. Uns carros carregats de caixes de fusta (segurament cedides per empreses tèxtils per a l’ocasió) on teòricament els reis portaven les joguines, fins a molt més enlaire del que l’estructura dels carros permetia, i assegurats amb un entramat de cordes que fermaven amb seguretat les caixes. Aquests carros anaven arrossegats per una tira de cavalls, normalment cinc, i tots ells amb els seus guarniments de gala ben farcits de cascavells. Recordo be la imatge dels carreters guiant-los pels carres del recorregut de la cavalcada, en aquella època adoquinats, és a dir, amb perill de relliscar els animals, fet que li donava més espectacularitat al seguici, ja que els comportava tenir molta atenció i coordinació entre els cavalls i els carreters.

Formaven la cua de la cavalcada i era tot un espectacle, per a mi més impressionant que les pròpies carrosses, en aquella època també arrossegades per cavalls, i que recordo que eren blancs per la d’en Melcior, rossos per la d’en Gaspar i negres per la d’en Baltasar. Eren autèntics!!! algú més ho recorda? cavalcada reis terrassa

Posteriorment ja es varen anar motoritzant i els reis anaven amb carrosses arrossegades per tractors i els joguets els portaven amb camions de l’agència Casas, que ja havia canviat els carros i cavalls per camionetes, furgons, etc. Llavors varen començar a aparèixer vehicles amb publicitat que a mi personalment m’hi sobren, perquè crec que es un acte en el que això no toca, encara que segurament es necessari econòmicament.

Vull afegir que els meus fills havien anat a la cavalcada amb un Suzuki que encara tinc, treien la capota i les portes i el deixaven llest com si fos un participant del Paris-Dakar, però transportant reis i patges… i caramels. (i, cal també dir-ho, foten-se de fred). Be, prou ja de cavalcada que quan començo a recordar s’hem dispara la ma i hem faig pesat, disculpeu-me“.

Nota: Com vols que et disculpe’m amic si amb els teus records ens aportes sempre un somriure i un munt de records a cadascú de nosaltres. Gràcies per les teves aportacions i ja n’esperem la propera. Per cert jo d’agències de transports d’aquella època també recordo els de cal Jufresa.





Els pisos de l’Avecrem

11 07 2014

 entrada jardins pisos de l'AvecremAvui us presentem un nou un record de l’amic Josep Badrenas que ens vol fer arribar a tots els seguidors d’aquest espai:
Segons ens explica, els pisos de l’Avecrem eren una promoció de pisos que va fer la “Caja de Pensiones para la Vejez y de Ahorros”, (avui La Caixa) allà pèls anys 50, al carrer de Salmeron, en aquells moments del General Sanjurjo, i que ocupen una illa sencera fins al carrer General Martínez Anido, avui Prat de la Riba.pisos avecrem vista aeria
Com a tret identificatiu tenen un pati interior comunitari privat, i l’entrada principal, des de Prat de la Riba, és un passatge anomenat Venècia. La Caixa els va construir per a posar-los de lloguer entre els seus impositors i com que va haver-hi molta demanda, ja que en aquells moments pisos d’aquella qualitat no n’hi havien, els va sortejar entre les peticions que havia rebut.
pisos avecrem 2Però resulta que el lloguer que s’havia de pagar era molt elevat per l’època, i es deia que la gent que hi vivia nomes els quedava per menjar Avecrem i, quan anaven a comprar, compraven una onça i mitja de cada cosa perquè no podien gastar més. D’aquesta manera els va quedar el malnom del pisos de l’Avecrem i encara avui la gent que fa anys que s’arrosseguen per Terrassa els identifiquen així.
Més endavant, La Caixa va construir uns altres blocs semblants a la illa contigua però amb un carrer que els separa, avui carrer Sant Antoni Mª Claret. Posteriorment la mateixa entitat els va oferir en venda als seus arrendataris, i la majoria els varen comprar ja que les condicions de financiació eren prou bones i la gent, acostumada a viure en un lloc privilegiat com aquell, s’hi van voler quedar. anunci avecrem 1963Encara avui, la majoria de gent que hi viu, són gent gran que hi son des del inici, fills o nets dels que els varen ocupar per primera vegada. El cert és que també es coneixen com a pisos de La Caixa o com a pisos del carrer Salmeron.
Una curiositat és que al soterrani dels blocs A i B, hi te la seu el Club Ferroviari de Terrassa (adjuntem imatge de la seva maqueta extreta del blog del Club), amb entrada pel pas peatonal que hi ha pel carrer Salmeron. Part del vials interiors que inicialment eren per a passejar, s’han condicionat per a aparcar-hi els vehicles del veïns, i tenen l’entrada per Prat de la Riba i la sortida per Salmeron. Els jardins interiors estan bastant ben cuidats per part de la comunitat de veïns, i la majoria d’arbres que hi han són els que van ser plantats en l’època de la construcció del pisos.maqueta club ferroviari terrassa
Vet aquí la petita historia dels pisos de l’Avecrem. Quan a la meva filla li varen oferir de lloguer un pis allí, la propietària històrica, li va dir que era als pisos de l’Avecrem i ella va creure que serien molt cutres, però no, són extraordinàriament confortables, amplis i sobre tot amb una tranquil•litat ambiental envejable, ja que quasi tots els que hi viuen són gen gran i van d’hora a dormir, tret d’algunes excepcions com a tot arreu.





El camp del Carmelitano

9 05 2014

camp carmelitano 3L’amic Josep Badrenas fa uns dies es va trobar una antiga foto en una capsa i li va semblar que podria ser interessant afegir-la al posts dels dies 17 i 18 d’octubre del 2008 en que recordàvem el col•legi dels carmelitans. Record1Record2
Nosaltres, però em pensat que es mereixia, per el seu valor documental, un record propi.
A la foto hi veiem el camp de futbol del col•legi, on segons records del mateix Badrenas:
Hi fèiem el gimnàs i era on jugava a futbol l’equip del Carmelitano”.
“Al seu voltant, només hi havien dues cases, en una d’elles hi vaig viure jo uns anys amb una tia de la meva mare (per això tenia plaça al col•legi) i, just al costat, hi havia el taller de caldereria Vilaró
“Al fons de la imatge es veu la masia de Can Pous i en l’entorn podem comprovar que no hi havia cap altre edificació”.
“És possible que entre els nens que s’hi veuen hi sigui jo i per això tingui la foto, però no puc assegurar-ho”. “Posteriorment en l’espai que ocupava aquest camp s’hi va construir la fàbrica Turu, de maquinaria per fer pa i més endavant, l’edifici del centre comercial actual del Talló.





Curar-se de l’espatllat

20 07 2013

curanderos 20-4-22Ens explica l’amic Badrenas: “Avui no em trobo massa be, i m’he recordat de quan era jovenet, que quan estava així, hem deien que “estava espatllat” i hem portaven a curar a ca l’Ezequiel, que amb unes canyes i unes oracions ens curava.
També havia tingut “la naurella ensorrada” que no sé ben be quina part del cos és, però si que recordo que m’abraçava i feia un sotrac amb els braços, de forma que a mi m’espetegaven les costelles, i amb això se’m curava (podria ser el diafragma de l’estomac?).
Hi havien altres curanderos que guarien de “l’espatllat” però l’Ezequiel era el més conegut, al menys en el meu entorn. Les canyes que utilitzava eren obertes per la meitat i les apuntalava en el cos del pacient i, a mida que avançaven les oracions, les canyes s’anaven doblegant, senyal que la cura era a prop.
També “curaven de l’enyorat” amb altres tècniques com tirar gotes d’oli en un cosit amb aigua i aconseguir que les gotes s’ajuntessin, senyal que ja t’havies curat, o be tirar pedres, també a l’aigua, i no sé quina cosa havia de passar amb les ondulacions que produïen al caure. Un altre tractament era penjar-se amb les mans a una porta i els ossos es posaven a lloc, o be aixecar els braços paral•lels a una paret fins a tocar ambdós dits polses, que en el primer intent no arribaven mai a tocar-se i sempre un quedava més baix que l’altre i, a base d’intents, s’aconseguia ajuntar-los: i ja estaves curat!!!
El que més abundava eren els que curaven amb oracions i ho curaven quasi be tot. Cal indicar que els curanderos no podien cobrar i només demanaven “la voluntat“.
Ara, amb les retallades a la sanitat, potser haurem de desempolsinar aquestes tècniques i posar-les al dia, que a ben segur sortirien més be de preu i, si abans curaven, perquè ara no?
Au, a aprendre les oracions i posar un xiringuito” – Josep Badrenas

Nota: Segons sembla curar-se de l’espatllat és una antiga tradició mediterrània que ha perdurat al llarg dels anys. Una persona estava “espatllada” quan se sentia cansada, amb poca gana, marejada o trista i era bastant típic de l’adolescència. Hem triat per il•lustrar aquest record un article del 1922 en que es critica la quantitat de curanderos que hi havia a Terrassa.
Recordo una altra tècnica per curar l’espatllat : et feien asseure en una cadira baixa i era necessari que els teus peus reposessin ben plans a terra, deixant el cos relaxat sense fer cap força i amb l’esquena dreta. Llavors t’agafaven els dits grossos de les mans, mentre els genolls del curandero et travaven els genolls, i es feien venir endavant, posteriorment et baixaven els braços i te’ls tornaven a aixecar per fer-los venir cap endavant. Si llavors els dits no coincidien en la seva llargada volia dir que estaves espatllat, i t’havien de repetir l’exercici tres o quatre cops fins que s’igualaven. Es finalitzava creuant-te els braços pel davant fins a tocar-te les espatlles i es repetia un parell de vegades. Al final els dits coincidien i ja t’havies curat.
He trobat una antiga oració pels espatllats que deia: “Gloriós Sant Cosme, Sant Damià, Santa Magdalena: Jesús a la creu fou clavat, fou crucificat. Les tres persones de la santíssima trinitat! Que es curi el Pepet (el nom de l’espatllat). Prompte sigui curat, com les cinc llagues de Crist crucificat” També era costum finalitzar resant algun parenostre.
Pel que diu en Badrenas, la cura de les canyes era més pels desllomats que pels espatllats: jo recordo que s’agafaven dues canyes llargues que s’escalfaven prèviament i, llavors, es partien per la meitat de dalt a baix. El desllomat les tenia que agafar per la punta i estrenye-les, una a cada costat de la cintura. Llavors el curandero feia el mateix mentre murmurava la seva oració.





Jocs antics de carrer

16 10 2011

Aquest estiu vaig visitat un petit museu del poble de Graus (Osca) i en ell vaig fotografiar una vitrina on es mostraven alguns dels objectes que la canalla feia servir per jugar al carrer.

Com podeu veure no es tracta de coses que siguin massa diferents de les que es feien servir als carrers de la nostra ciutat fa uns anys enrera. Qui no recorda haver jugat als “talons”? o a la baldufa i també a les xapes. Jo recordo que anàvem a les vies del tren a posar-hi les xapes dels refrescs perquè al passar-hi el tren pel damunt quedessin completament aplanades.

Cal indicar que també s’utiltzaven les chapes (sense aplanar) o els botons per fer partides de futbol.

L’amic Badrenas fa temps ens va dir, al respecte: “recordo també amb molta claretat un joc que practicàvem en competició: el dels talons. Es tractava de, amb un talo de sabata gastat, encerat perque rellisques, treure d’un recuadre que guixavem a terra, bitllets de la renfe que arreplegavem pel carrer“. Podeu veure també el record que vàrem dedicar al joc de les bales.

Un repte: qui s’atreveix a explicar com es jugava amb les xapes o a altres jocs de carrer?





Records del torrent de Moner i del Montsonet

8 06 2011

Avui, seguint amb el tema dels torrents donarem cabuda a un record de l’amic Badrenas: “Jo, que vivia al carrer Ample pels anys 50, recordo que aquest carrer quedava tallat per el torrent de Moner, que baixava des de la carretera de Matadepera i seguia un curs paral·lel al que avui té l’avinguda de Jaume I (més o menys ja que llavors tota la zona era ocupada per descampats), i, a l’alçada d’on es creua amb el carrer de Bartrina, el torrent seguia avall a trobar el de Vallparadis, es a dir, a tocar del carrer 22 de juliol, on abans hi havia un que arreglava bicicletes i ara hi ha una rotonda que porta cap les esglésies de St. Pere i a la entrada nord-est del mateix parc Vallparadis.

Cal aclarir que en aquells anys el carrer Bartrina no estava tallat, ja que des d’allí s’abocaven runes al torrent per anar-lo cobrint per la part sud, és a dir, prop dels patis del Montsonet, de cara a l’actual Parc de Vallparadis (el Montsonet tenia els magatzems de carbó  just a l’actual cantonada del carrer

Bartrina amb Jaume I

de Salmeron amb l’avinguda de Jaume I). No fa gaires anys es va acabar d’omplir aquella zona fins a la via i fins i tot es va crear un nou carrer que va des del molí de vent fins a la rotonda del 22 de juliol, amb una gran plaça amb jocs infantils que coincideix amb el que era llavors el torrent a cel obert.

A la llera del torrent hi havia construït un gran col·lector que començava just a l’altura del carrer Ample i desembocava passat la via de la Renfe. Nosaltres el coneixíem precisament com a “torrent del Montsonet” ja que els magatzems de “carbones Montsonet” donaven just al marge de l’esmentat torrent per la part del darrera.

El carrer Ample quedava tallat pel torrent i per anar des d’una part a l’altre del carrer (des d’on avui és el carrer Consell de Cent, fins on avui és el carrer de Navarra), es passava per un caminet obert a dins de la llera del torrent, on a mes hi baixava l’aigua bruta de les poques cases que hi havia d’allí en amunt i les recollia el col·lector a partir d’allí cap avall.

detall torrent moner 1920

Al construir-se el que es va anomenar com a “Cases de la Mútua” (una renglera de casetes unifamiliars ubicades entre el carrer Ample i carrer Belchite – avui Roca i Roca – amb façana a l’avinguda Jaume I) es va omplir el torrent, perllongant-se cap al nord el col·lector que era a mig construir des de feia anys. Recordo que una de les diversions de la canalla del barri consistia en passar per dins del col·lector, des del carrer ample fins a la via…

Un altre torrent que recordo (el torrent de can Roca) és el que hi havia al costat dret del “hogar de la ancianidad” de la caixa de terrassa, abans de construir-se l’avinguda d’Abad Marcet. Allí hi anàvem a jugar a l’hora del recreo quan anava als Carmelitans”.

Una curiositat: “El “curraló” que connectava Ample amb Bartrina per l’eix del que seria la perllongació del carrer de Tarragona, era ocupat per una vaqueria (tenien una dotzena de vaques) i tot el barri hi anava a comprar la llet recent munyida.  Jo (Josep Badrenas) vivia entre Tarragona i Doctor Ferran”.





Personatges populars de Terrassa (4)

23 10 2009

paco perezEns diu de nou l’amic Badrenas, “m’ha vingut a la memòria un altre personatge conegut per a quasi tothom a Terrassa. És en Paco Pérez, un home que va ser secretari particular d’una colla d’alcaldes de la  ciutat a l’època de la dictadura (Onandia, Clapés,…) i a més tenia el càrrec de cap de protocol i mestre de cerimònies. Era a tots els esdeveniments on hi assistien les autoritats i era l’encarregat d’acompanyar-los a tot arreu, indica’ls-hi com havien d’actuar, i presenta’ls-hi tanmateix els personatges que ens visitaven. Si necessitaves quelcom de l’ajuntament t’havies d’adreçar a ell, i ell s’encarregava de posar-te en contacte amb la persona indicada. També passaven per les seves mans les subvencions, ajudes o favors que es demanaven i ell s’encarregava d’aconseguir-ho… o no!!!, fent valer la seva posició d’influència amb les autoritats. Recordo que va estar molts anys a l’Ajuntament i quasi tothom el coneixia.

Vivia a la plaça de la Creu de Sant Pere i sempre portava ulleres de sol i, em sembla recordar, que la seva dona era perruquera. No se quin càrrec tenia, però es movia molt també per la junta del Terrassa FC”.

Nota: El podeu veure en la fotografia a la dreta darrera l’alcalde Clapés.- La foto es de les obres de construcció de la parròquia de la Sant Cristòfol, a can Anglada a l’any 1961.