Una sortida a can Boada plena de records

Publiquem una nova fotografia de les que transmeten sentiments i aquest cop qui ens la fa arribar és el Josep Badrenas:

Veiem que ens diu:

“Avui m’entretenia repassant els darrers Records del Blog, i al llegir el “record d’una fotografia que transmet sentiments” m’ha vingut a la memòria que tinc algunes d’aquest tipus de fotografies. Evidentment, a cadascú se li transmeten els sentiments que està predisposat a rebre, i que se li desperten al tenir alguna de les fotografies a la vista, i nomes deixant anar una mica la memòria -si és que encara ens en queda- podem traslladar-nos, amb un xic d’imaginació, en algun punt concret de la nostra existència que ens faci recordar que hi érem i com érem.

En la foto a primer cop d’ull nomes s’hi reconeix un grup de persones, sense cap mes al·licient ni interès. Però si entrem en detall i fem us de la memòria, us puc dir que recordo vagament el dia de la foto. Jo hi surto, dels tres de dalt, el del mig. Tenia entre 16 i 18 anys.(1956/58). El fet és que alguns diumenges o festes, aprofitàvem per anar “a berenar a fora” o sigui, fer una sortideta al camp després de dinar. Aquesta concretament va ser a Can Boada del Pi, abans de rebaixar la muntanyeta, i  que en aquells temps queia bastant lluny de la ciutat i anar-hi a passar la tarda, a un punt des d’on es veia una bona panoràmica de la Terrassa d’aquells anys, era una opció bastant a l’abast, ja que s’hi podia anar a  peu.  

Un grup d’amics, els disponibles en cada ocasió, organitzàvem de tant en tant, una sortideta al camp, amb algunes de les nenes amb les que els diumenges anàvem a sardanes als Jardins del Frente de Juventudes, però la gràcia dels comentaris respecte a la foto, està en que a la excursió hi venien també les mares de les nenes, perquè deixar-les anar soles amb uns amics al camp el diumenge a la tarda era un perill…

Observeu lo poc preparats per anar d’excursió que anàvem. Els nois, amb camisa blanca i corbata, com es deia, ben “trajats”, les nenes amb faldilletes de carrer i les mares amb indumentària poc adient per l’ocasió. Dels pares ni idea…. Calia agrair a les mares el “sacrifici” que els tocava de fer, “per si un cas”,  perquè les nenes poguessin gaudir de la companyia dels presumptes pretendents. Malgrat tot això, us puc assegurar que ens ho passàvem tots plegats molt i molt bé i que aquelles sortides de tarda de diumenge no tenien preu!!!   Vaja, com avui…”.

Dono les gràcies al Josep per haver compartit aquesta foto i el seus records.

Unes fotos de Bato i Borrego

Fa uns dies vàrem publicar un tema sobre un vídeo que hem fet “del Nadal d’abans a Terrassa” i a l’amic Josep Badrenas li va fer recordar que guardava unes fotos d’unes representacions dels Pastorets al Casal de Sant Pere i les ha volgut compartir.

Diu que són dels anys 50 i que pertanyen a la versió de Bato i Borrego, en les que ens explica que hi surt ell mateix.

En el seu missatge expressa que potser no tenen cap valor històric, i menys interès general, però que per ell, si… ja que formen part de la seva Joventut.

Jo hi vull afegir-hi que per aquest espai dels Records de Terrassa aquestes fotos tenen un gran valor, ja que expressen precisament l’objectiu que van fer crear aquest blog i que ha permès que 15 anys desprès encara segueixi viu, malgrat jo no disposi de tot el temps que voldria per publicar-hi més records.

Voldria aprofitar l’avinentesa per desitjar a l’amic Joaquim Verdaguer, autor d’un gran blog dedicat a històries de Terrassa, que es recuperi ben aviat. Vàrem començar tres aquesta aventura de les històries i records de Terrassa i estic seguir que l’amic Rafel Aroztegui estarà d’acord amb mi que desitgem tornar a estar ben actius tots tres.

Bones Festes i cuideu-vos molt !!!!

Fer el Salpas un vell costum que s’ha perdut

Avui us deixem amb un record de Setmana Santa de l’amic Josep Badrenas que diu així:

“Tot gaudint de la Setmana Santa, tant diferent de com era en la meva joventut, m’ha vingut a la memòria una cerimònia religiosa que es feia el dijous sant, als pobles però també a les ciutats, suposo que a petició dels interessats en participar-hi.

Es deia “FER EL SALPAS” i consistia en que una ambaixada de la parròquia, normalment el rector i un escolanet amb una espècie de galledeta metàl·lica plena de sal, que ara no recordo com es diu, però molt utilitzada en les esglésies per acollir l’aigua beneïda, anaven per les cases (dels que s’hi havien apuntat), a fer-los-hi el “Salpas”, que consistia en beneir la façana de la casa dipositant-hi un grapat de sal humida (i beneïda) que quedava enganxada a la façana durant uns dies.

Possiblement aquest costum servia per fer fugir els mals esperits…; sembla ser que la paraula Salpas ve de “sal” i “pasqua” però això no ho he investigat…
Fins i tot, és possible que als poblets petits rurals encara es faci. (suposo que encara deuen quedar mals esperits per foragitar)”.

Nota: Salvador Alsius, en la seva obra “hem perdut l’oremus”, petita enciclopèdia de la cultura catòlica defineix aquesta manifestació com la “benedicció de les cases amb aigua i sal durant el temps pasqual”. El mateix autor explica que el seu origen cal cercar-lo en la pasqua jueva i que es realitzava a partir de la sal que els mateixos devots aportaven.
Podeu trobar la resta d’aquest aclariment a:

http://www.joanarimanyjuventeny.cat/devocions-populars/el-salpas-un-ritual-de-proteccio-de-les-llars-catalanes/

Aclariment: En la litúrgia catòlica, l’hisop, salpasser o aspersori d’aigua beneita és una vareta de fusta o metall dotada en el seu extrem d’una esfera metàl·lica buida, emplenada d’un material capaç de retenir l’aigua. En certs moments del ritual, especialment durant les benediccions, i en la litúrgia de la Vigília Pasqual, un sacerdot submergeix l’extrem de l‘hisop en un calderet d’aigua beneïda, denominat acetre, i espargeix amb ell aigua sobre les persones o objectes als quals es desitja beneir.

Recordem la torna del pa d’abans

fleca jover 1927

L’amic Josep Badrenas ens ha volgut compartir un record sobre el pa:

“Fa uns dies, casualment vaig llegir una crònica referent a una obra de teatre d’en Boadella que es diu LA TORNA, i és el relat de l’execució, assassinat, o mort, segons opinió de cadascú, d’en Puig Antich. El títol de l’obra fa referència a l’execució simultània d’un altre condemnat, i què, segons es diu, es va fer coincidir per a diluir d’alguna manera la barbaritat que s’estava cometent amb el jove activista català.

Doncs be, no és això al que em vull referir sinó a l’origen del títol de l’obra. Els que tenim ja una edat, recordarem que quan anàvem a comprar el pa a cal forner (ara se’n diu la fleca, però llavors aquest mot era reservat pels erudits) només havies de demanar “una barra de pa de mig” o “un rodó de quilo” , o sigui, especificar el pes que havia de fer cada peça i el venedor posava sobre la balança la barra i com mai arribava ben be al pes estipulat, ja que al coure’s al forn s’eixuga i perd pes, et posava un tros d’una peça que tenia per anar tallant, per a completar el pes contractat, o sigui, t’emportaves la barra més un trosset , que se’n deia “la torna”. Tinc molt present la cisalla que tenien sobre el taulell per a tallar el tros de la torna i la quantitat de molles i crostes que generava al seu voltant.

forn jover anys 30

Moltes vegades aquest tros te’l menjaves pel camí, ja que el pa era el principal component de l’alimentació quotidiana del personal. Pa amb llet per esmorzar, pa amb patates i cansalada per dinar, pa amb xocolata o pa amb oli i sucre per berenar, pa amb oli i tomàquet i una arengada per sopar, o pa amb vi i sucre per postres, i així successivament… per tant, el pa era ben aprofitat.

A mes, el pa de l’època al que em refereixo, era bo i era pa autèntic de farina. Si te’n quedava d’un dia per l’altre, no passava rés, era bo igual i durava menjable uns quants dies. Com a anècdota personal, puc explicar-vos que recordo quan jo tenia cinc o sis anys, que vivíem a una casa de pagès (on vaig néixer) i els meus pares n’eren els masovers, Coll Cardús, avui reconvertida en abocador, i anaven a buscar el pa, un cop cada quinze dies a La Bauma (Castellbell i el Vilar), i només aquell dia menjàvem “pa tou de la Bauma” segons m’oferia la meva mare, el que vol dir que els demés dies, el pa ja no era tan tou, però durava fins la propera visita al forn de la Margarita, que encara avui existeix a La Bauma.

Avui ja rés és igual, ni s’hi assembla. Si vas a buscar pa, pots anar, des de la fleca fins a un paqui, i tots venen “pa”, gasolineres incloses. Has de vigilar a l’hora de comprar-lo ja que si el compres al mati, probablement el vespre per sopar ja sigui immenjable, i l’endemà potser fins i tot florit i el deixes dins la bossa de plàstic en que alguns l’embolcallen.

forn llorens verges 1927

Si vas a cal forner, o la fleca, que és qui ofereixen més garanties, ja no et serveix demanar una barra de quart… et demanen si el vols ample o estret, poc cuit o torrat, amb crosta o sense, d’espelta, o integral, de tres o cinc cereals, de no sé quantes hores de repòs de la maça, si de pagès, si gallec, si cuit al forn lent, si de camut, de civada, de sègol, de llavors, d’un munt de varietats per triar, si el vols tallat o sencer, per congelar o per menjar ja, si tallat al biaix o recte, amb la llesca més prima o més gruixuda, i recentment, també si vols bossa de nanses o no… tot un màster de comerç especialitzat per comprar un tros de pa, que no te l’acabaràs el mateix dia i com que el que et queda és poquet ja ni el congeles, es a dir… l’endemà a les escombraries, però alerta!!! a les d’orgànic, no t’equivoquis de cubell. Millor comprar un rodó que dura més. Però en qualsevol cas, Sense Torna, ja que el pes és el menys important encara que paguis per un rodo o una barra de mig quilo i en realitat només pesi poc més de 400 grams.

Del que he explicat abans m’he oblidat de l’època del racionament i del pa moreno, que probablement no era fet ni de farina… i que, alguns malpensats, deien que era fet de blat de moro barrejat amb serradures”.

Nota: gràcies per compartir de nou els teus records i recordem entre tots la dita: “Amb molta gana no hi ha pa dur” o aquella que diu: “Pa que sobri, carn que abasti i vi que no falti”.

Records de les Festes franquistes a Terrassa i la darrera nòmina del Franco

L’amic Josep Badrenas ens ha fet arribat aquests records:

En relació al post anterior del Blog comenta: “Jo no recordo en absolut la Festa de la República, entre altres coses, perquè encara no havia nascut, es a dir, amb 77 anys, no he viscut mai en règim de República, com la immensa majoria de catalans o espanyols actuals, i estic segur que des del 1936, al menys oficialment, no s’ha celebrat més aquesta efemèride”.

I afegeix: “Però, em sembla recordar de la meva joventut, possiblement en els anys de la postguerra, que a l’abril hi havia un dia festiu, no se ben be quin dia era, on és celebrava alguna cosa del règim franquista…, de la mateixa manera que es celebrava: l’entrada dels Nacionals, el dia del Caudillo, el dia de la Raça (encara vigent), el dos de maig canviat després pel 1 de maig ( la secció femenina del Frente de Juventudes aprofitava per fer la seva demostració anual de folklore a l’estadi de Madrid), o el 18 de juliol.

Aquesta festa, desapareguda per causa del règim post franquista amb la instauració de la Democràcia, podem dir que l’hem esborrada del mapa, gràcies a Deu!!!, ja que representava el “Alzamiento Nacional” i com a “premi” per la victòria del General Franco, el govern de torn, en els anys 50, va establir una Paga Extra, coneguda com la “paga del 18 de juliol” consistent inicialment en una gratificació de 20 dies de sou, que es va ampliar al cap d’uns anys a 30 dies. Malgrat l’interès en esborrar tots els símbols franquistes, aquest fet no es va eliminar, sinó que es va passar al 30 de juny i així tots contents. Quan ens toquen la butxaca, no ens importa mantenir segons quina simbologia, encara que procedeixi de la commemoració d’uns fets com aquests.

Val a dir que també es va instaurar la paga extra de Nadal en la mateixa època i, al convertir-nos en un estat laic, em passat a nomenar-la com a Paga del desembre. I menys mal que les han mantingut, malgrat que sembla que darrerament les dels jubilats i pensionistes, creen un maldecap al Govern, cada sis mesos. Desconec si en temps de la República o “abans de la guerra” havien existit les pagues extres, o si m’equivoco al dir que les va establir en Franco.

També m’agradaria saber, si algú ho recorda, quina festa es celebrava a l’abril?, Gràcies”.

Resposta: La festa que es feia a l’abril era el dia 1 d’abril, data de la Victoria Franquista en la Guerra Civil, tal i com pots comprovar en la revista “No Importa” del Frente de Juventudes de Terrassa.

Curiositat: Us hem inclòs un curiós document històric de la darrera nòmina cobrada pel General Franco el 2 de desembre de 1975 de 168.477 pessetes de l’època, amb una retenció de 13.279 pessetes de IRPF i 489 en concepte d’orfes. Però el més curiós es veure es desglossament de la seva nòmina ja que figuren coses tan inversemblants com les partides corresponents a les condecoracions imposades per ell mateix i que pugen més del doble del seu sou. O sigui, jo em condecoro i així m’apujo el sou.

De quan es tenien que canviar les bombetes d’habitació

L’amic Josep Badrenas ens obsequia amb un dels seus records tot recordant un post anterior en que parlàvem de “Al carrer de Sant Francesc s’hi feien sabates”.

I diu així: “Ampliant el que comenta en Ricard Font sobre el corrent de 125 volts, voldria fer un comentari al respecte. Efectivament, quasi tot el corrent era a 125 v. però també existia el de 220 que en deien “força”. Però el meu comentari no va per aquí. El corrent que la companyia elèctrica ens subministrava, en teoria havia de donar 125 volts, però la majoria de vegades no arribava ni a 50 i les bombetes feien una llum molt minsa, fins i tot en alguns moments ni s’encenien. D’electrodomèstics, al menys a casa meva, no en teníem, però els que en tenien algun no podien fer-lo servir perquè no tenia força per a funcionar. Els ramals de fils de corrent que sortien dels transformadors, eren molt prims i a mida que s’allunyaven del transformador, anava minvant la força i disminuint la llum de les bombetes, i als que els tocava cap al final del ramal, ja ni se’ls encenien, més encara quan hi havia molta gent amb els llums encesos que “xuclaven” del mateix ramal. Haurien fet més claror un grapat de cuques de llum. (“luciernagas”).

Jo recordo haver volgut escoltar la radio i no haver pogut posar-la en funcionament per manca de força del corrent que entrava (cal recordar que els aparells de radio de l’època que jo parlo, anaven amb làmpades o bugies que en deien, rés a veure amb els transistors d’èpoques més “modernes”). Penso que va ser cap als anys 60`s que es varen canviar les conduccions elèctriques dels carrers a 220 volts i tothom va haver de comprar bombetes noves i adaptar els electrodomèstics, qui en tenia, a la nova tensió elèctrica.

Al meu barri recordo haver conegut famílies que varen haver d’anar comprant bombetes de 220 a mida de les seves possibilitats, i lo que feien era tenir-ne un parell i anar-les canviant de la cuina al menjador o a l’habitació fins que poguessin comprar-ne més…. Sembla ciència ficció oi? doncs no; jo ho he viscut en directe. Això, repeteixo, ho vivia en el meu barri, a la perifèria de la ciutat i possiblement al centre de Terrassa tot això no va ser tant dramàtic….”.

Nota: Jo recordo que a casa el pare va arribar a tenir 5 transformadors: un per la televisió, un per la radio, un per la nevera, un per la rentadora i el cinquè per si s’espatllava un dels anteriors. Encara recordo aquells fils precàriament endollats i a vegades allargats amb cinta aïllant que poc a poc es desenganxava i feia que el perill de que saltessin els ploms fos constant.

L’anunci que il·lustra aquest record és d’unes radioles que venia un tal F. Matarrodona al carrera Sant Antoni, 11 i és de l’any 1929.

Els carros de joguines de la cavalcada de reis

Avui us deixem un nou record de l’amic Josep Badrenas:

“Evidentment, nascut al 1940 i residint a Terrassa des del 1945, no recordo rés de les cavalcades del 1800 ni del 1935, però si tinc molt present records de les cavalcades de quan jo tenia edat de anar a veure els reis. Ara també hi vaig però per a acompanyar els nets.

Han passat molts anys i les cavalcades han anat evolucionant. Des de l’aparició del patge Xiu Xiu (en Puigbó i en Cima durant molts anys), que és un personatge sobrevingut, fins a les actuals, acompanyades sempre per furgonetes publicitàries dels diferents centres comercials locals. Amb aixo vull arribar al comentari que m’ha portat a publicar aquesta aportació, i és que a mi personalment, el que més impacte em produïa de la cavalcada, eren per una banda les carrosses arrossegades per cavalls i per una altre, els carros de les agencies de transport locals, com els dels “Transports Cardus”, o l’Agència Casas, coneguda pel Peret de la Manela i alguna altre que no recordo el nom però que els companys de comentaris segurament m’ajudaran a recordar, oi Ricard?

El fet és que eren espectaculars i impressionants. Uns carros carregats de caixes de fusta (segurament cedides per empreses tèxtils per a l’ocasió) on teòricament els reis portaven les joguines, fins a molt més enlaire del que l’estructura dels carros permetia, i assegurats amb un entramat de cordes que fermaven amb seguretat les caixes. Aquests carros anaven arrossegats per una tira de cavalls, normalment cinc, i tots ells amb els seus guarniments de gala ben farcits de cascavells. Recordo be la imatge dels carreters guiant-los pels carres del recorregut de la cavalcada, en aquella època adoquinats, és a dir, amb perill de relliscar els animals, fet que li donava més espectacularitat al seguici, ja que els comportava tenir molta atenció i coordinació entre els cavalls i els carreters.

Formaven la cua de la cavalcada i era tot un espectacle, per a mi més impressionant que les pròpies carrosses, en aquella època també arrossegades per cavalls, i que recordo que eren blancs per la d’en Melcior, rossos per la d’en Gaspar i negres per la d’en Baltasar. Eren autèntics!!! algú més ho recorda?

Posteriorment ja es varen anar motoritzant i els reis anaven amb carrosses arrossegades per tractors i els joguets els portaven amb camions de l’agència Casas, que ja havia canviat els carros i cavalls per camionetes, furgons, etc. Llavors varen començar a aparèixer vehicles amb publicitat que a mi personalment m’hi sobren, perquè crec que es un acte en el que això no toca, encara que segurament es necessari econòmicament.

Vull afegir que els meus fills havien anat a la cavalcada amb un Suzuki que encara tinc, treien la capota i les portes i el deixaven llest com si fos un participant del Paris-Dakar, però transportant reis i patges… i caramels. (i, cal també dir-ho, foten-se de fred). Be, prou ja de cavalcada que quan començo a recordar s’hem dispara la ma i hem faig pesat, disculpeu-me“.

Nota: Com vols que et disculpe’m amic si amb els teus records ens aportes sempre un somriure i un munt de records a cadascú de nosaltres. Gràcies per les teves aportacions i ja n’esperem la propera. Per cert jo d’agències de transports d’aquella època també recordo els de cal Jufresa.

Els pisos de l’Avecrem

 Avui us presentem un nou un record de l’amic Josep Badrenas que ens vol fer arribar a tots els seguidors d’aquest espai:
Segons ens explica, els pisos de l’Avecrem eren una promoció de pisos que va fer la “Caja de Pensiones para la Vejez y de Ahorros”, (avui La Caixa) allà pèls anys 50, al carrer de Salmeron, en aquells moments del General Sanjurjo, i que ocupen una illa sencera fins al carrer General Martínez Anido, avui Prat de la Riba.
Com a tret identificatiu tenen un pati interior comunitari privat, i l’entrada principal, des de Prat de la Riba, és un passatge anomenat Venècia. La Caixa els va construir per a posar-los de lloguer entre els seus impositors i com que va haver-hi molta demanda, ja que en aquells moments pisos d’aquella qualitat no n’hi havien, els va sortejar entre les peticions que havia rebut.
Però resulta que el lloguer que s’havia de pagar era molt elevat per l’època, i es deia que la gent que hi vivia nomes els quedava per menjar Avecrem i, quan anaven a comprar, compraven una onça i mitja de cada cosa perquè no podien gastar més. D’aquesta manera els va quedar el malnom del pisos de l’Avecrem i encara avui la gent que fa anys que s’arrosseguen per Terrassa els identifiquen així.
Més endavant, La Caixa va construir uns altres blocs semblants a la illa contigua però amb un carrer que els separa, avui carrer Sant Antoni Mª Claret. Posteriorment la mateixa entitat els va oferir en venda als seus arrendataris, i la majoria els varen comprar ja que les condicions de financiació eren prou bones i la gent, acostumada a viure en un lloc privilegiat com aquell, s’hi van voler quedar. Encara avui, la majoria de gent que hi viu, són gent gran que hi son des del inici, fills o nets dels que els varen ocupar per primera vegada. El cert és que també es coneixen com a pisos de La Caixa o com a pisos del carrer Salmeron.
Una curiositat és que al soterrani dels blocs A i B, hi te la seu el Club Ferroviari de Terrassa (adjuntem imatge de la seva maqueta extreta del blog del Club), amb entrada pel pas peatonal que hi ha pel carrer Salmeron. Part del vials interiors que inicialment eren per a passejar, s’han condicionat per a aparcar-hi els vehicles del veïns, i tenen l’entrada per Prat de la Riba i la sortida per Salmeron. Els jardins interiors estan bastant ben cuidats per part de la comunitat de veïns, i la majoria d’arbres que hi han són els que van ser plantats en l’època de la construcció del pisos.
Vet aquí la petita historia dels pisos de l’Avecrem. Quan a la meva filla li varen oferir de lloguer un pis allí, la propietària històrica, li va dir que era als pisos de l’Avecrem i ella va creure que serien molt cutres, però no, són extraordinàriament confortables, amplis i sobre tot amb una tranquil•litat ambiental envejable, ja que quasi tots els que hi viuen són gen gran i van d’hora a dormir, tret d’algunes excepcions com a tot arreu.

El camp del Carmelitano

L’amic Josep Badrenas fa uns dies es va trobar una antiga foto en una capsa i li va semblar que podria ser interessant afegir-la al posts dels dies 17 i 18 d’octubre del 2008 en que recordàvem el col•legi dels carmelitans. Record1 – Record2
Nosaltres, però em pensat que es mereixia, per el seu valor documental, un record propi.
A la foto hi veiem el camp de futbol del col•legi, on segons records del mateix Badrenas:
“Hi fèiem el gimnàs i era on jugava a futbol l’equip del Carmelitano”.
“Al seu voltant, només hi havien dues cases, en una d’elles hi vaig viure jo uns anys amb una tia de la meva mare (per això tenia plaça al col•legi) i, just al costat, hi havia el taller de caldereria Vilaró”
“Al fons de la imatge es veu la masia de Can Pous i en l’entorn podem comprovar que no hi havia cap altre edificació”.
“És possible que entre els nens que s’hi veuen hi sigui jo i per això tingui la foto, però no puc assegurar-ho”. “Posteriorment en l’espai que ocupava aquest camp s’hi va construir la fàbrica Turu, de maquinaria per fer pa i més endavant, l’edifici del centre comercial actual del Talló”.

Curar-se de l’espatllat

Ens explica l’amic Badrenas: “Avui no em trobo massa be, i m’he recordat de quan era jovenet, que quan estava així, hem deien que “estava espatllat” i hem portaven a curar a ca l’Ezequiel, que amb unes canyes i unes oracions ens curava.
També havia tingut “la naurella ensorrada” que no sé ben be quina part del cos és, però si que recordo que m’abraçava i feia un sotrac amb els braços, de forma que a mi m’espetegaven les costelles, i amb això se’m curava (podria ser el diafragma de l’estomac?).
Hi havien altres curanderos que guarien de “l’espatllat” però l’Ezequiel era el més conegut, al menys en el meu entorn. Les canyes que utilitzava eren obertes per la meitat i les apuntalava en el cos del pacient i, a mida que avançaven les oracions, les canyes s’anaven doblegant, senyal que la cura era a prop.
També “curaven de l’enyorat” amb altres tècniques com tirar gotes d’oli en un cosit amb aigua i aconseguir que les gotes s’ajuntessin, senyal que ja t’havies curat, o be tirar pedres, també a l’aigua, i no sé quina cosa havia de passar amb les ondulacions que produïen al caure. Un altre tractament era penjar-se amb les mans a una porta i els ossos es posaven a lloc, o be aixecar els braços paral•lels a una paret fins a tocar ambdós dits polses, que en el primer intent no arribaven mai a tocar-se i sempre un quedava més baix que l’altre i, a base d’intents, s’aconseguia ajuntar-los: i ja estaves curat!!!
El que més abundava eren els que curaven amb oracions i ho curaven quasi be tot. Cal indicar que els curanderos no podien cobrar i només demanaven “la voluntat“.
Ara, amb les retallades a la sanitat, potser haurem de desempolsinar aquestes tècniques i posar-les al dia, que a ben segur sortirien més be de preu i, si abans curaven, perquè ara no?
Au, a aprendre les oracions i posar un xiringuito” – Josep Badrenas

Nota: Segons sembla curar-se de l’espatllat és una antiga tradició mediterrània que ha perdurat al llarg dels anys. Una persona estava “espatllada” quan se sentia cansada, amb poca gana, marejada o trista i era bastant típic de l’adolescència. Hem triat per il•lustrar aquest record un article del 1922 en que es critica la quantitat de curanderos que hi havia a Terrassa.
Recordo una altra tècnica per curar l’espatllat : et feien asseure en una cadira baixa i era necessari que els teus peus reposessin ben plans a terra, deixant el cos relaxat sense fer cap força i amb l’esquena dreta. Llavors t’agafaven els dits grossos de les mans, mentre els genolls del curandero et travaven els genolls, i es feien venir endavant, posteriorment et baixaven els braços i te’ls tornaven a aixecar per fer-los venir cap endavant. Si llavors els dits no coincidien en la seva llargada volia dir que estaves espatllat, i t’havien de repetir l’exercici tres o quatre cops fins que s’igualaven. Es finalitzava creuant-te els braços pel davant fins a tocar-te les espatlles i es repetia un parell de vegades. Al final els dits coincidien i ja t’havies curat.
He trobat una antiga oració pels espatllats que deia: “Gloriós Sant Cosme, Sant Damià, Santa Magdalena: Jesús a la creu fou clavat, fou crucificat. Les tres persones de la santíssima trinitat! Que es curi el Pepet (el nom de l’espatllat). Prompte sigui curat, com les cinc llagues de Crist crucificat” També era costum finalitzar resant algun parenostre.
Pel que diu en Badrenas, la cura de les canyes era més pels desllomats que pels espatllats: jo recordo que s’agafaven dues canyes llargues que s’escalfaven prèviament i, llavors, es partien per la meitat de dalt a baix. El desllomat les tenia que agafar per la punta i estrenye-les, una a cada costat de la cintura. Llavors el curandero feia el mateix mentre murmurava la seva oració.