El Diari de Terrassa després de superar les 10.000 edicions passa a editar-se en català

primer diario de Tarrasa 1977

Volem fer esment a dos esdeveniments que han passat amb molts pocs dies de distancia:

El primer és que el 23 d’abril de 1977 (fa 42 anys), per Sant Jordi, sortia el primer número del “Diario de Tarrasa” amb una clara al·lusió a que no només faria servir la llengua castellana sinó que ni tant sols estava disposat a adaptar el nom al de Terrassa en compte del castellanitzat Tarrasa.

D’aquesta edició el passat divendres 28 de juny de 2019 es van celebrar les 10.000 edicions del DT. i d’aquells anys podem recordar que la redacció estava ubicada al carrer Galileu i que les noticies encara es picaven amb la màquina d’escriure. Per sort, només van caldre 7 mesos (11 de novembre de 1977) perquè el nom del diari canvies per el de “Diari de Terrassa” tot i que la llengua del diari continués sent la castellana.

El segon és que per fi i desprès de moltes reivindicacions el “Diari de Terrassa” s’editarà en català per primer cop aquest dissabte 6 de juliol de 2019. De fet a Terrassa de publicacions en català se n’han fet nombroses al llarg dels any però de diaris (o segui publicacions d’edició diària) no tants i per això voldria recordar aquí el que crec que va ser el primer, “El Dia” que va començar el dijous 8 d’abril de 1919 i del que cal destacar la seva qualitat periodística i el gran tractament cultural dels seus continguts.

el primer diari El Dia 8-abril-1918

En aquells anys d’efervescència del catalanisme El Dia va fer de portaveu d’aquesta tendència fent-se força proper primer a La Lliga i després a Acció Catalana, tot i que cal esmentar que quan va esclatar la Guerra Civil va passar a dependre del PSUC.
El seu contingut tant tractava de informació política d’abast local con global i és important destacar les seves grans seccions culturals com la dedicada a la literatura d’avantguarda i que portava per nom “Nou-cents”.

Com a curiositat podem esmentar que en El Dia va començar a treballar-hi com a periodista el que després esdevindria gran cronista local, en Baltasar Ragon i que signava els seus escrits amb el nom de R. de la Galera.

Nota: Des dels Records de Terrassa volem donar l’enhorabona al DT, al seu director i a tot l’equip de redactors, fotògrafs i demés personal que fan possible la seva edició i els desitgem que acompleixin molt més aniversaris.

Un elefant del circ Hagenbeck ajuda a salvar un camió

Una noticia apareguda en el diari El Dia el dia 23 d’agost de 1924 ens explica el fet de que el dia abans, 22 d’agost, un camió quan sortia marxa enrere de la fàbrica dels senyors Aymerich i Amat va calcular malament la maniobra i li van quedar dues rodes penjant sobre la riera de la Rambla.

En aquesta difícil situació i veient que no podien treure’l es va decidir anar a buscar un elefant del circ Hagenbeck que va aconseguir restablir el camió a la calçada sense gaire dificultat.

Nota: en el llibre “Coses de Terrassa viscudes” de Baltasar Ragón, en la pàgina 15 parla d’aquest fet però de forma errònia, ja que diu:

“el dia 5 de juliol de 1923 (era el 20 d’agost del 1924), en un camp a l’entrar a la dreta del carrer Pare Llauradó, que últimament s’utilitzava per estendre teles empesades, varen aixercar-hi el Circ Hagenberk (era Habengeck), el més gran que ha visitat Terrassa…. en un d’aquells dies … un camió que sortia de la fàbrica d’Emili Badiella (era d’Aymerich i Amat), en fer el viratge va caure a baix el fons de la Riera, a uns tres metres d’alçada del seu llit (no va caure sinó que va quedar penjant), i aquell vehicle fou alçat i posat al pla del carrer per un dels elefants que tenien a l’esmentat Circ”.

Vull esmentar aquest desori històric per dir que moltes de les dades que figuren en llibres del Baltasar Ragon i d’altres són errònies i que no les hem d’agafar al peu de la lletra ja que aniríem enganyats.

El poema de cap d’any d’en Miquel Grané, un poeta terrassenc

La  Maria Rosa Avellaneda de nou ens fa arribar un record i aquesta vegada, com que per Nadal parlàvem d’un amic del seu pare, en Miquel Grané i Civil (veure foto), avui el que us mostrem és un poema que li va lliurar al seu pare, en Mateu Avellaneda, el dia 1 de gener de 1949.

El Poema transcrit diu així:

En aquest cap d’any
Un altre any que s’escola fa tristor …
ens renova el temor
de perdre aquesta vida terrenal.
Però una cosa alleuja el nostre mal:
que Deu ens ofereix en recompensa
l’eternitat immensa.
A més, quan eixa vida deixarem,
en esperit encara romandrem
en els cors que ens ha ofert l’analogia;
amb nosaltres units faran llur via
i així posteritat assolirem …
Miquel Grané – Terrassa, primer dia de l’any 1949

Per saber qui era en Miquel Grané i Civil (8 de setembre de 1890 – 20 de maig de 1957) us deixo per un cantó les dades que m’ha fet arribar el Rafel Comes: “provenia d’una antiga nissaga d’hostalers del carrer de les Parres. Treballava a la Unió Comercial. També va ser periodista, el 1928 era redactor en cap del diari El Dia, havia estat soci del Grup Catalanista. També era poeta, és l’autor del himne del Centre Excursionista de Terrassa el 1926”.

I també les que va deixar escrites en Baltasar Ragon en un recull de personatges terrassencs que avui es pot trobar en una caixa de fusta anomenada “La Ratera” i en que diu: “Fou un enamorat de la nostra ciutat. Conservava al seu cot, tot bondat, un terrassenquisme sobresortit d’entre els terrassencs, i és que moltes vegades es sentia poeta i de la seva boca, sortien uns comentaris que, escoltant-lo, hi traslluïa una elevada cultura.

Fomentà la sardana, propagà l’Esperanto i cantà molts anys a l’Escola Coral. En 1920 quan era bibliotecari del Casino del Comerç aparegué un Butlletí portaveu d’aquest nom que encara es publica (actualment ja no). L’any 1926 organitzà l’homenatge al pintor Pere Viver i a l’any següent al music escriptor Martí Alegre.

Era assidu concurrent a tots els actes culturals que es celebraven a Terrassa. L’obra d’en Grané, durant la seva joventut, quan a tothora es movia, quan l’home s’encantava de la Naturalesa i de les blavors del cel.

Les seves poesies, escampades entre periòdics i revistes, son una prova de la seva modèstia i el seu concentral patriotisme. Va morir a la mateix casa on va néixer”.

Felicitació de Nadal dels repartidors del diari El Dia

La Maria Rosa Avellaneda ens ha fet arribar aquesta felicitació dels repartidors del diari EL DIA de l’any 1935. El dibuix és una recreació de l’interior de la Casa d’en Aymerich del carrer de Baix. Una de les cases més importants de Terrassa del segle XVè. Per la finestra es pot veure al fons la Torre del Palau.

Com a complement del record hem cercat els anuncis que es van publicar al diari EL DIA el 24 de desembre de 1935 per veure que es podia comprar en les pastisseries de la nostra ciutat un any abans que comencés la guerra civil i podem veure que no ha variat gaire l’oferta, tot i els anys passats.

Neules, torrons, vins, licors, xampanys, regals i paneres nadalenques, trufes, bombons i com a curiositat les Pinyes Americanes autèntiques de Cuba de la dolceria Rambla o de la Montserratina, a més de les varietats de torrons de mantega, nata i cacau de cal Casamada a més de les seves neules de nata i cacau o l’especialitat del torró de crema de la Victoria. Els altres establiments que hi surten anunciats són cal Piera, La Lyonesa i el Torroner del carrer Cremat.

Nota: El diari El Dia es va publicar en català de l’abril de 1918 al gener de 1939 i va arribar a ser una de les publicacions periòdiques més importants de les editades a Terrassa, tant per la seva durada com per la seva qualitat periodística, cultural i tipogràfica. Es caracteritzà pel seu paper de portaveu del catalanisme egarenc, independent abans de la Dictadura de Primo de Rivera, vinculat a la Lliga després de la Dictadura fins a l’esclat de la Guerra Civil, que passà a dependre del Centre Catalanista Republicà, vinculat a Acció Catalana que el mantingué fins el desembre de 1936 que el traspassà al PSUC.

Publicava informació política d’abast global i informació local. Tenia unes sòlides seccions culturals de les quals destacarem la pàgina literària periòdica “Nou-cents“, que fou un canal important per a la difusió de la literatura d’avantguarda a nivell català. Hom el considera com la més important publicació, des del punt de vista polític, cultural i literari, que hagi sortit a Terrassa.

A destacar que a les pàgines de “El Dia” s’inicià en el periodisme el considerat per molts cronista per excel·lència de la ciutat de Terrassa, Baltasar Ragon, que signava amb el pseudònim R. de la Galera; el periodista Francesc Biosca Torres i el poeta Miquel Grané, entre d’altres.

.

Ca la Laia, el casal Nacionalista de Sant Pere

Avui destaquem un nou aclariment que hem rebut de part de l’amic Rafel Comes sobre Ca la Laia:
“Aquest era un local d’esbarjo que estava situat en l’interior del número 72 del carrer Major de Sant Pere en el qual Miquel Gorina i Singla organitzava els anomenats “balls de patacada”. A la dècada dels anys 1920, potser alguns anys abans, s’hi celebrava actes de la festa major del barri.
Els catalanistes de l’Agrupació Nacionalista, quan eren la primera força municipal, van voler tenir a ca la Laia un local al barri com el tenien els monàrquics al Saló Imperial i els republicans federals a la Casa del Poble, ambdós a la carretera de Matadepera. Amb el cop d’estat de Primo de Rivera el 1923, l’Associació Nacionalista fou prohibida i s’acabà aquest curta presència dels catalanistes al barri.
Notes.- Hem triat per acompanyar aquest comentari un document del diari El Dia del 27 de febrer del 1923 on s’anuncia uns espectacles de jocs de mans a càrrec d’un tal Brunet, al Casal Nacionalista anomenat popularment com Ca la Laia.

Més sobre les antigues lleteries de Terrassa (4)

Per finalitzar aquest recull de records de les lleteries us vull mostrar un retall de data 16 de desembre de 1938, del setmanari El Dia, que en plena guerra civil anuncia una sanció per la mestressa de la lleteria del Raval de Fermí Galàn (actual Raval de Montserrat) na Maria Anter i Argelich de la lleteria anomenada Casa Calaf (antiga lleteria de Pau Calaf).

Com podeu comprovar la sanció és per negar-se a vendre llet a una persona que li va presentar el full mèdic i en canvi oferir-la d’estraperlo (a un preu abusiu) i, a més de la multa, aquesta senyora ens indica la noticia que va ser detinguda i tancada a la presó. Del que en va passar desprès no en tenim coneixement.

De les aportacions rebudes, cal nomenar un parell de dades: una sobre una lleteria que m’han dit que hi havia al carrer Vallparadís, Cal Ballarà i l’altra sobre les lleteres que s’utilitzaven per anar a buscar la llet que l’amic Ricard Font ens ha recordat tot enviant-nos la imatge adjunta. (per cert no us perdeu l’anècdota que trobareu als comentaris sobre una vaqueria i la riuada del 62)-

Imatges que s’han rebut en els comentaris adjunts:.

Més sobre les antigues lleteries de Terrassa (2)

Avui el primer anunci és del 1925 i es refereix a la inauguració de la lleteria Pau Calaf, al Raval 26, que com podeu comprovar oferia la venda de xocolata a més de la llet de vaca i cabra, amb la particularitat de que per malalts i criatures s’oferia la venda de llet especial d’una sola vaca.
El següent anunci és també de l’any 1925 i es refereix de nou a una lleteria de la Rutlla, però aquest cop del número, 28 i amb el nom de Vda. de J. Farrés, amb l’oferiment de llet de vaca de la Granja Parellada.
El tercer anunci és de la mateixa lleteria del carrer de la Rutlla però de l’any 1939 i en aquest cas podem observar que el nom ja és només el de lleteria Farrés i en el que es destaca la venda d’un iogurt molt conegut d’aquells anys, el “Cream Codina” que competia amb el cèlebre Danone, del que en farem referència en el proper post dedicat a les lleteries de Terrassa.

Finalment us deixo una nota publicada al setmanari El Dia de Terrassa on s’explicava les característiques d’aquest nou iogurt “Cream-Codina” un producte que, com podeu comprovar, venia de la zona de Caldes de Montbui.

El Ramon, la Pava i la guerra civil

La mare aquests dies m’ha explicat que a vegades encara li ve al cap un soroll similar a un “rum-rum-rum” que diu que feia un avió, anomenat popularment el “Ramon” (suposo que per la semblança del nom amb el soroll que feia) entre els veïns de Terrassa (ella vivia llavors al carrer de Cervantes, 29), quan passava per sobre de la nostra ciutat durant el temps de la guerra civil. (en el retall de “El Dia” del 31-12-1938 podeu observar com encara es reclama la construcció del refugis a Terrassa per la por als bombardeigs).

El fet és que, la por als bombardeigs va fer que el seu pare construís una mena de refugi al pati, que consistia en una petita trinxera cavada a terra i protegida per unes fustes i un matalàs i en la que, cada vegada que sentien el soroll del “Ramon”, hi feia entrar la seva esposa i les filles. La mare encara recorda que dins el petit refugi només hi havia una ampolla d’aigua del Carme, suposo que per refer-se de l’ensurt.

Una altra senyora m’ha explicat que ella també recorda un avió que sobrevolava per sobre de Can Guitard de la Riera i que l’anomenaven “la pava” (anomenat així també pel característic soroll que feia similar al d’un paó). Aquest era un avió de reconeixement que normalment precedia als avions encarregats dels bombardeigs, però segons m’explica sembla que mai van arribar a bomberdejar sobre Terrassa, ja que l’objectiu principal era sempre Barcelona. Només recorda que, quan sentien l’avió, li feien posar una fusteta a la boca i la feien ajupir, com si així estigués més protegida. Sembla ser que “la pava” era un avió tipus Heinkel-46, pero aquesta informació no està contrastada.

En aquest sentit i per completar aquest record us recordo que podeu consultar els records relatius a la construcció dels refugis de la guerra civil a Terrassa. refugi1, refugi3.

La tradició: per Sant Jordi, una rosa i un llibre

La tradició de regalar una rosa a la noia que un s’estima podria remuntar-se al segle XV amb la “Fira dels Enamorats” que es celebrava a Barcelona. Diuen que al S.XV era costum regalar una rosa a totes les noies que assistien a la missa que es celebrava a la capella dedicada a Sant Jordi en el Palau de la Generalitat.

També hi ha qui explica que per festejar Sant Jordi, la noblesa celebrava al Born, torneigs i justes entre els cavallers i que a les dames les obsequiaven amb roses i flors. Aquest costum d’obsequiar a l’estimada amb una rosa es va anar estenent fins arribar als nostres dies.

El 23 d’abril, a més, coincideix amb la festa del “Dia del Llibre”. Aquesta festa no és tant antiga com el costum de la Rosa i de fet va començar a celebrar-se el 7 d’octubre de 1926, a instàncies de l’escriptor i editor valencià afincat a Barcelona Vicent Clavel Andrés, que ho va proposar a la Cambra Oficial del Llibre de Barcelona, per commemorar el naixement de Cervantes. El president del govern espanyol, Primo de Rivera, ho va acceptar i el Rei Alfons XIII va firmar el decret instituint la “Festa del Llibre Espanyol”. A l’any 1930 es va traslladar al dia 23 d’abril, data de la mort de Cervantes i així es va fer coincidir amb Sant Jordi. Al 1995, la Unesco va declarar aquesta data el “Dia Mundial del Llibre i dels Drets d’Autor” (aquest dia coincideix que també varen morir William Shakespeare i Josep Pla).

A Terrassa per Sant Jordi de ben antic es celebrava el sant patró amb misses i ballades de sardanes. Als anys 20 se’n feien al Cercle Egarenc, tal i com podeu comprovar amb un article publicat en El Dia el 23 d’abril del 1924.

Aquest record està il·lustrat per el diari La Creuada del 1933 on podem veure un magnífic gravat de Sant Jordi matant el Drac. FELIÇ DIA DE SANT JORDI a tots !

Refugis de la guerra civil: refugi 3

En el plànol del refugi número 3 podem apreciar que el seu emplaçament travessava amb diagonal els jardins dels escolapis i que tenia entrada i sortida pels carrers de l’Era i Vallhonrat. El cost de l’obra es va pressupostar en 85.400 pessetes (del 1937) i es preveia una capacitat d’unes 1.200 persones, però només un any desprès el pressupost ja s’havia doblat.

No disposo de les imatges d’altres projectes dels refugis projectats a la ciutat, però us puc dir que se’n van arribar a projectar nou més : a més dels que ja em descrit cal anomenar el de l’Hospital, el del Passeig i el de la Plaça Progrés, entre d’altres.

Ja vaig dir-vos que el que va passar és que practicament cap d’aquests refugis es va arribar a construir, tot i que en el mateix diari el Dia, el dia 31-12-1938, encara diu que és lamentable que Terrassa segueixi desprotegida davant d’un possible bombardeig. Tal i com podem llegir en un comentari de l’anterior post sembla que als escolapis es va començar a fer el tunel d’entrada i en el mercat es volia aprofitar el sòtan, però el cert és que el refugi no es va finalitzar mai.

I deixarem el misteri del refugi 9+1 per un proper post.