Record d’un fill al seu pare, en Joaquim Verdaguer

Fa uns dies ens ha deixat l’amic Joaquim Verdaguer i en la cerimònia del funeral els seus fills li van dedicar unes sentides paraules.

Concretament el Xavi Verdaguer va llegir un escrit titulat “AL MEU PARE” i com que als records de Terrassa donem molta importància als records li he demanat si ens el deixava compartir i no només ens ha donat el permís sinó que a més ens ha fet arribar unes fotografies del Joaquim de quan era petit i encara vivia al seu estimat antic poble de Sant Pere.

Espero que això serveixi d’homenatge a tot el que ha fet de forma desinteressada el Joaquim per conservar i recuperar la història i les curiositats de la nostra ciutat.

Qui ho desitgi pot repassar part del seu treball al seu bloc fent clic aquí: Blog del Joaquim

Al meu pare:

“ Quantes vegades vas preguntar-te si hi seriem a temps de veure inventar-se la màquina del temps? Poder anar a veure els romans, els visigots, els vikings, sobretot conviure a l’Edat Mitjana, veure com es construïen les esglésies romàniques, veure com al voltant de la Torre de Castell Palau s’hi anava assentant la vila de Terrassa, poder conèixer l’Alexandre Galí que va importar l’esport del bàsquet a la seva escola de Terrassa, poder conèixer com n’era de seductora la Blanca de Centelles, com van patir les bruixes a la foguera al Torrent de Vallparadís, conèixer el Jaumet del Via Fora.

(diu) – Vinga va, no t’enrotllis tant, a on vols anar a parar? A quina hora juga avui el Barça?

Potser amb la màquina del temps també podríem conèixer el Totó de Cinema Paradiso. Aquell nen que, com si estigués al Casal de Sant Pere, es colava d’amagat al Teatre del Casal per veure com el Mossèn de la Parròquia retallava i censurava les escenes de petons i de cuixes de les pel·lícules en blanc i negre.

(diu) – que no veus que per la gent això és un rotllo patateru, sempre estàs amb els teus rotllos. Ja m’has corregit l’últim article del blog?

I potser també amb la màquina del temps, podríem veure des de dalt el Tossal de l’Àliga al bandoler Capablanca com assaltava els carros que baixaven a Barcelona pel camí ral de la Serra de l’Obac, o veure els carlins amagats a la Corn fosca o a l’Hospital de Sang o veure els republicans que s’amagaven dels nacionals als Òbits o la Pola. O poder veure des del Tossal com pujaven els monjos fins al Monestir de Sant Llorenç o fins al Monestir de Montserrat.

(diu) I tot això a què ve ara? Perquè ho expliques tot això?

Doncs pare, perquè resulta que la màquina del temps ja està inventada, la va inventar l’àvia Pilar el 22 de juliol del 1945 al carrer Major de Sant Pere, la màquina del temps es diu Joaquim Verdaguer Caballé ”.

Nota: el blog del Joaquim va començar el 6 de maig del 2012 i el seu darrer article el va fer el 6 de desembre de 2019 després d’haver escrit més de 520 articles en aquests 7 anys de vida. Els Records de Terrassa van començar el maig del 2007, el mateix any que l’amic Rafel Aroztegui va començar el seu i creiem que ell estarà d’acord en que és molt complicat escriure tant, amb tanta qualitat i rigor i per això expressem el nostre desig de que el seu blog no es perdi i entre tots ajudem a que perduri en el temps.

Record d’una conferència sobre els Beatles d’en Josep M. Francino

Ara que acaba de deixar-nos el gran Josep M. Francino  he volgut recordar que al 16 de gener del 2008 el vaig conèixer en una conferència que va donar a l’antiga seu del Rotary Terrassa al Hostal del Fum.

En Josep M. Francino i Arenillas, nascut a Terrassa l’any 1947 ha estat considerat la persona que sabia més dels Beatles a Espanya, a més de ser un fan declarat del quartet de Liverpool i un admirador del mateix George Harrisson.

En Francino ens va parlar dels Beatles com a fenomen musical, social i popular del passat segle XX. En la seva exposició va incidir en que els Beatles no van ser només un grup que fa fer uns discos d’èxit, els Beatles van crear noves tendències i van donar un canvi de rumb a la musica que es feia en aquell moment.

La seva influència musical va representar un punt de referència per a molts músics tant d’aquella època com, fins hi tot, per grups actuals. La introducció d’instruments inèdits, les seves experimentacions amb la música electrònica, les innovacions tècniques que van aportar, van ser seguides per els grans grups de l’època: els Rolling Stones, els Hollies, els Beach Boys, entre d’altres, que van anar utilitzant aquestes novetats per les seves noves cançons.

Però els Beatles son, bàsicament musica i per tant cal escoltar-los i en aquest sentit el J.M. Francino ens va oferir una selecció de cançons per poder copsar l’evolució musical al llarg de la seva carrera.

Com era habitual amb en Francino, va amanir la presentació de cada cançó amb anècdotes que ens van ajudar a comprendre millor el moment en que es va compondre cada títol: la primera gravació enregistrada amb una màquina d’enregistrament en directe, les primeres gravacions sense èxit amb la DECCA que va arribar a rebutjar el grup, entre moltes altres curiositats entorn d’aquesta selecció musical.

Finalment ens va parlat de la revolució en el cinema musical i en el de dibuixos, amb la creació dels primers videoclips musicals. El Beatles a més, van ser pioners en la utilització de la TV i les seves aparicions van ser fonamentals per a divulgació universal de la seva imatge i de la seva música. J.M. Francino va finalitzat la seva exposició comentant que els Beatles no van inventar la minifaldilla ni la roba de mil colors de finals dels seixanta, però les tendències van anar seguint tant el seu ritme com els canvis progressius que van sofrir els 4 de Liverpool, fins a la seva separació definitiva l’abril del 1970.

He volgut dedicar aquest record a una gran figura polifacètica com era en Josep M. Francino, periodista, músic, locutor, col·leccionista, etc. Segur que algú encara el recorda com a guitarrista del grup Els Folls. D.E.P.

La casa on va viure Puig i Cadafalch i la seva vinculació amb Terrassa

Quan passegem per la nostra ciutat a vegades ens trobem amb detalls que no son massa coneguts i en aquest cas m’aturaré en un indret de la Creu Gran on hi havia una casa (anomenada can Cadafalc) avui desapareguda (segons m’han indicat correspondria al número 53 actual, prop del carrer de Mas Adei) i que te una certa importància per la història de la nostra ciutat.

Segons l’amic i historiador Josep Puy, la casa es va fer famosa per l’assalt anarquista que va patir el divendres 24 de juliol de 1936 el mateix dia que mataren els vuit terrassencs a la Carretera de Talamanca. Tota l’atenció es va posar en els crims de la Font de l’Olla però aquest assalt va ser molt sonat i acarnissat i això va provocar que l’alcalde Samuel Morera demanés més forces de seguretat a Barcelona.

Si mirem una biografia d’en cèlebre arquitecte català Josep Puig i Cafalch podrem llegir que era fill de Joan Puig i Bruguera i Teresa Cadafalch i Bogunyà, dedicats a la fabricació de teles a Mataró, ciutat on va viure i cursar els estudis secundaris al col·legi de Santa Anna, dels escolapis de Mataró.

Però en aquesta informació hi ha una dada molt interessant i és el segon cognom de la seva mare, “Bogunyà” que és d’origen egarenc. La seva mare pertanyia doncs a una antiga família terrassenca i de fet sembla que fa néixer a Terrassa el 1815 tot i que alguns diuen que va ser en la masia de “Catafau” (avui coneguda per Masia Cadafalc) que pertany a Castellar del Vallès. El fet és que va viure gaire bé sempre a Terrassa, concretament en aquesta casa que us he indicat de la Creu Gran.

La Tereseta, que és com l’anomenaven els amics i la família, era molt terrassenca i tot i que al casar-se es va traslladar a Mataró continuava venint a casa dels seus pares dues o tres vegades a l’any acompanyada del seu fill, en Josep.

El fet de que la casa estigués tant a prop de les esglésies de Sant Pere, que ens aquells anys estaven en un estat deplorable d’abandó, feia que la mare i el nen assistissin a missa en una església que segons el mateix arquitecte li produïa una gran impressió.

En aquelles visites en Josep jugava amb altres nens al voltant de les esglésies i poc a poc va mostrar interès en poder entrar en algunes dependències com les de sant Miquel on només era una mena de magatzem de mal endreços on hi havia guardats alguns dels retaules que avui formen part de la gran riquesa de la Seu d’Ègara.

Més tard el mateix Josep es va dedicar a dibuixar les construccions que li van servir durant els seus treballs i conferències sobre arquitectura i que li van permetre finalitzar els seus estudis d’arquitectura el 1881 amb la qualificació d’excel·lent.

El 1898 presenta el seu estudi “les fonts de l’arquitectura romànica a Catalunya” que va servir per l’estudi posterior anomenat “notes arquitectòniques sobre les esglésies de sant Pere de Terrassa” que va rebre varis premis.

No entraré en valorar la restauració que en va fer de les esglésies, però si que m’agradaria reivindicar el seu paper per aconseguir que aquestes fossin reconegudes aquí i a fora com una de les obres més importants del patrimoni internacional. Jo crec que Terrassa no li ha fet encara l’homenatge que en Puig i Cadafalch realment es mereix com a terrassenquista que va demostrar ser.

Nota: El topònim Bogunyà ja està documentat a la zona de Terrassa almenys des del segle XI. La família va abandonar el mas poc després de la Guerra Civil i després el van vendre. Aquesta família tenia casa a Terrassa, concretament al carrer Major i posteriorment al raval de Montserrat (casa Josep Bogunyà – no entenc que algú encara escrigui Boguñà) , construcció modernista de 1905 de l’arquitecte Lluís Muncunill i de la que avui només en queda la façana (actual botiga del Nespresso).

Podeu veure també:

• https://recordsdeterrassa.wordpress.com/2010/06/16/les-antigues-esglesies-de-sant-pere-4%c2%aa/
• https://recordsdeterrassa.wordpress.com/2010/06/18/les-antigues-esglesies-de-sant-pere-5%c2%aa/

Sala i Badrinas ha estat el guanyador del sisè concurs d’anuncis modernistes

Aquest any l’anunci guanyador del sisè concurs d’anuncis modernistes de la XVIII Fira Modernista de Terrassa ha estat amb un  63% dels vots recollits el de la fàbrica Sala i Badrinas de l’any 1918.

D’aquest anunci destacarem alguns detalls:

– El primer és el vaixell del fons que simbolitza l’afany exportador de les grans fàbriques tèxtils terrassenques i que va contribuir al seu gran creixement.

– L’altre detall és que aquest tipus d’il·lustracions normalment es compraven ja pre-dissenyades. El detall dels llibre que porta la figura femenina i que porta un text que sembla sobreposat ho confirma.

– Formalment la figura mira fora de l’anunci i això actualment estaria considerat un  error ja que fa que la vista del qui mira l’anunci no es fixi en el seu contingut.

Al 1918 el modernisme es podria considerar que ja estava a les seves acaballes (va perdurar fins el 1920), però els dissenys encara eren molt utilitzats, com és aquest cas.

L’antiga fàbrica Sala Germans es va convertir al 1915 en Sala i Badrinas, Societat en Comandita, amb els mateixos gerents que ja hi havia, el Sr. Alfonso Sala i Argemí i el Sr. Benito Badrinas i Poll, que per cert eren cunyats.

Dels dos podem dir que qui realment va dirigir la fàbrica va ser en Benet ja que l’Alfons (que va arribar a ser el Conde d’Ègara) es va dedicar més a la política.

La fàbrica va tancar l’any 1966, un any abans que tanqués la fàbrica “Terrassa Industrial” que curiosament té uns origens comuns amb els anomenats germans Sala, però d’això ja en parlarem, si s’esdevé el cas.

 

Els que han participat en aquesta sisena edició han estat aquests:

Nota: Us recordem que l’objectiu és el de reconèixer el treball de les arts gràfiques i la creativitat que hi havia en els anuncis modernistes de Terrassa.

 

Una entrevista desconeguda en record a Joaquim Badia i Tobella que avui ens ha deixat

Avui 17 de gener de 2020, ens ha deixat en Joaquim Badia i Tobella a l’edat de 91 anys i, com que aquest no és un espai per fer història ni per copiar el que ja s’ha dit d’aquest il·lustre personatge terrassenc en llibres i cròniques, ens limitarem a deixar-vos un record visual i oral d’ell, per tal que serveixi per recordar-lo.

Com deia ell en l’entrevista “Catalunya sempre s’ha hagut d’espavilar“.

I com que als Records de Terrassa sempre ens agrada aportar alguna curiositat us adjuntem una factura de la notaria de la nissaga Badia de l’any 1935.

Tambè us recomanem la lectura d’aquest article: https://blocs.mesvilaweb.cat/Joan-Alcaraz/?p=270112.

El fet és que l’any 20107 es va realitzar una Recerca de Fons Orals de la ciutat de Terrassa per part d’un grup d’estudiants dels IES Nicolau Copèrnic, Egara, Matadepera, Montserrat Roig i Torre del Palau, dirigit per Ismael Almazán, Mercè Borràs, Enric Cama, Teresa Casals i Albert Martí amb la col·laboració del Departament d’Educació de l’Ajuntament de Terrassa, l’Associació de mestres Alexandre Galí, l’Àrea d’Educació de la Diputació de Barcelona i la Federació de Moviments de Renovació Pedagògica de Catalunya.

Aquesta col·lecció consta de tres grans blocs sota el denominador comú de la “Memòria Terrassenca”: Expansió i Crisi Industrial 1950-1975.

El primer bloc, que data del mateix 2007, porta per títol “Expansió i Crisi Industrial 1950-1975”, i conté 15 entrevistes a persones que d’alguna manera hi poden aportar dades realment interessants.

D’aquestes avui en destaquem una entrevista feta precisament a l’advocat Joaquim Badia (us deixem la 1ª i 2ª part), que va pujar a Youtube l’Associació El Llibre de la Vida.

En Isidro Vilaseca i Rius, del Colegio Tarrasense

El bon amic Rafel Aroztegui  ha tingut el detall de fer-nos arribar un document que fa referencia a Isidro Vilaseca, que en el darrer post citàvem com a secretari del “Colegio Tarrasense” i que de fet va arribar-ne a ser vicedirector.

Segons ens indica quest mateix senyor va ser l’encarregat, a petició de l’Ajuntament de Terrassa, de posar nom als carrers de l’eixample (la zona que coneixem com a Ca n’Aurell) a l’altra banda de la riera del Palau.

El document que ens ha enviat ens indica que està guardat a l’ACVOC, amb número d’expedient OP 037/1878 i afegeix que curiosament hi podem trobar l’errada de Jodis, ja que situa les cases del carrer Torrella a l’any 1830 aproximadament, quan de fet són del 1860.

Breu biografia (resum extret del llibre Terrassencs del 1800 de Baltasar Ragon):

L’Isidro Vilaseca i Rius va néixer el 20 de febrer de 1835 a Manresa i era fill de pagesos.

Va estudiar llatinitat i humanitats a Manresa i Filosofia, Teologia, Dogmatica i Teologia Moral en el seminari de Barcelona. L’any 1870 va entrar de professor al Colegio Tarrasense. Després fou Arqui-diaconat Romà i Conciliari de la Joventut Catòlica de Terrassa.

Va ser vicedirector del Colegio Tarrasense i tenia cura de la direcció moral i religiosa del centre tot i que el Colegio no era un centre religiós. Era capellà i el trobem en aquest centre educatiu a partir de 1873, quan estava ja sota la direcció de Joan Cadevall i Diars (sembla que no hi ha cap referència de que abans hi fos).

La revista “La Ilustració Catalana” dedicà el 1890 i el 1892 dos amplis reportatges del Colegio i en un d’ells, el del 15 de febrer de 1892, núm 278)  un  admirat periodista explica: “En lo gabinet d’Història Natural, lo digne Vice-director Reverent Isidro Vilaseca, m’ensenyà un herbari notabilíssim que conté duas mil especies…. lo espanyós local del Museo s’acaba en lo primer pis d’una totte ahont s’hi troba el laboratori que conté abundant material, no sols pera los experiments de cátedra sinó també pera los analisis quimich, espectral y microgràfich”.

En Vilaseca publicar nombrosos llibres de text per l’ensenyança de Història, de Geografia i de Religió. També va publicar la vida de Sant Francesc de Paula, un mètode de lectura pràctica i el discurs llegit a l’acte de repartiment de premis del Colegio Tarrasense. I també una sèrie de llibres en català i castellà titulada “Un gra de blat”.

Segons dades facilitades per un altre Rafel, en Rafel Comes, la Maria Coll va inventariar alguns dels seus llibres però ell encara en té 3 o 4 més que no hi figuren.

Quan es va dissoldre el claustre de professor del col·legi va retornar a Manresa i pocs mesos desprès va morir, el dia 23 d’octubre de 1900 a l’edat de 65 anys. He inclós una imatge del colegio Tarrasense y una informació apareguda a La Ilustració Catalana del 1892.

Donem les gràcies als dos Rafels en nom dels seguidors del Records de Terrassa.

Finalitzem amb una petita mostra de llibres escrits per el reverend Isidro Vilaseca juntament amb una fotografia amb 9 publicacins de la col.lecció privada d’en Rafel Comes:

 

Com ell mateix ens diu, la majoria són llibres escolars i per tant estan molt castigats per l’ús.

A la segona imatge que ens ha cedit el Rafel podem veure-hi una biografia que va fer d’un manresà, en Jacint Coma i Galí, una carta del 1887 signada per en Vilaseca i una targeta que figura com a vicedirector.

.

 

A Terrassa vàrem tenir el primer college a l’estil anglès d’Espanya

vista Terrassa del 1864-1870

Des dels Records de Terrassa volem destacar que la mestre i historiadora Mariona Vigués ens ha fet arribar un resum d’un treball que ha fet sobre el desconegut Real Colegio Tarrasense.

Segons ella per entendre el context que va fer que es crees aquest col·legi, cal recordar la situació econòmica i social de la Terrassa del segle XIX marcada pel desenvolupament industrial i poc pendent de la formació intel·lectual dels seus infants. Ha comentat que la xifra d’analfabetització de la població a l’Estat espanyol que va arribar al 70% al darrer terç del segle XIX i la dificultat de tenir dades a Catalunya indicant, però, que al 1932 només estaven escolaritzats el 39’11% dels nens catalans i el 35’96% de les nenes.

colegio tarrasense Adrià Torija 1885

També cal tenir en compte la ràpida evolució de la població terrassenca al llarg del segle, gràcies a l’arribada de població nouvinguda de la resta de l’Estat a partir de 1850, en l’aparició, evolució i dificultats de les escoles públiques i les privades a la nostra ciutat.

miquel vinyals i galí

En aquest context un grup d’industrials i persones acabalades, no satisfets amb l’ensenyament que les escoles de la ciutat podien donar als seus fills, varen crear una societat de nom Vinyals, Rovira, Ullés y Cía que tenia com a objectiu comprar un terreny a Terrassa o a prop i construir-hi una escola destinada a primer i segon ensenyament que cobrís les necessitats de l’emprenedora burgesia local, una escola que fos a l’estil dels colleges anglesos llavors tan de moda. El president de la societat era Miquel Vinyals i Galí i com a administradors figuraven Tomàs Rovira i Brusi i Llàtzer Ullés i Subirana.

Les obres del nou edifici començaren aviat, el 1864, en un terreny a la zona de la ciutat coneguda com a Era de Dalt, sent l’arquitecte Francesc Daniel Molina i Casamajó, i el mestre d’obres Pere Comerma i Rodó. L’edifici es construí segons les darreres novetats arquitectòniques de l’època (amb pilars de ferro forjat per primera vegada a Terrassa) i es feu en un temps record ja que el primer curs escolar fou el de 1864-1865.

dr. anselm cabanes i brunés

Et fet és que calia buscar una persona competent que el dirigís i l’escollit fou el Dr. Anselm Cabanes i Brunés que imprimí tan en l’ensenyament del batxillerat 

diploma-caligrafia-1880

com en l’ensenyament primari el seu propi estil acadèmic, innovador per l’època i basat en l’experimentació. El Colegio Tarrasense tenia alumnes externs però també alumnes interns de diferents procedències geogràfiques, fins i tot hispanoamericans fills o descendents de catalans que vivien a Cuba i Puerto Rico.

La vida del Colegio Tarrasense continuà sense interrupció durant els anys revolucionaris de 1868-1873, fins i tot rebé la visita del rei Amadeu de Saboia el 20 de setembre de 1871 que admirat pronuncià la frase: “Ni en Italia ni en España hay otro igual”. El 1872 la Guerra Civil carlina donà nous ensurts a la ciutat que va ser ocupada per sorpresa el 22 de juliol; alguns pares d’alumnes interns van treure els seus fills per por a poca seguretat. El Dr. Cabanes tancà temporalment l’escola però aquell estiu morí i quan es va reobrir al setembre va ocupar el càrrec un antic alumne i que en aquells moments n’era professor, en Joan Cadevall i Diars.

alumnes

En Cadevall va estar molt implicat en l’èxit del Colegio Tarrasense i en la vida cultural de la ciutat; personatge inquiet i polifacètic era conegut més enllà de Terrassa per ser una eminència especialment en botànica. Seguint les necessitats de professionals ben formats, creà, d’acord amb l’Ajuntament, l’Escola d’Arts i Oficis ubicada fins 1902 a l’edifici del Colegio Tarrasense que als 25 anys de la seva fundació rebé el títol de Real de mans de la reina Mª Cristina que havia visitat la ciutat. L’estudi d’en Josep Llimona va ser l’autor de l’escut reial que avui encara hi ha a la façana de l’escola.

professorat

Els darrers anys de finals de segle XIX, van començar les dificultats, l’ajuntament no pagava puntualment els diners per l’ensenyament dels alumnes “pobres” que acollia, tampoc la subvenció per l’Escola d’Arts i Oficis i cada curs s’arrossegava més dèficit; a això cal afegir que molts industrials havien traslladat la seva residència a Barcelona i allà ja hi havia bons col·legis per portar els seus fills. El curs 1900-1901 seria el darrer curs escolar del magnífic Real Colegio Tarrasense. Un any després ja s’hi instal·laren els escolapis que havien arribat a la ciutat a petició de l’Ajuntament.

 

Veniu a la passejada de les “Dones al jardí de la memòria”

repós de F. Bach Esteve (1954)

Us volem fer saber que la Funerària de Terrassa SA i el Museu de Terrassa ens conviden a una visita per celebrar la festivitat de Tots Sants i també a que visitem l’exposició “Dones al jardí de la memòria“.

En l’exposició es mostrarà la biografia de deu dones que reposen en el cementiri de Terrassa. Es tracta de personatges destacats, en àmbits diversos, de la història local contemporània (dels segles XX i XXI) i és que les dones han estat motor i testimoni d’excepció de la història de Terrassa.

• Lloc: entrada al Complex Funerari de Terrassa (Carretera de Montcada, 789). Autobús L1 o LH.
• L’exposició està oberta del 14 d’octubre a l’1 de novembre, de 9 a 17.30 h.
• La visita es farà el diumenge 20 d’octubre a les 11 del matí i serà comentada i gratuïta

Durant el recorregut ens aproparem al lloc on reposen aquestes deu dones terrassenques protagonistes de l’exposició i les explicacions ens oferiran una oportunitat única de recordar-les i de treure a la llum les seves inquietuds i els seus esforços i, a més, reconèixer el paper que van tenir en la seva època.

Us informem que hi ha un nombre de places limitades i cal inscripció prèvia al telèfon 900 268 268

Podeu trobar més informació a: https://www.terrassa.cat/patrimoni-funerari

La fusteria de Pere Sabater guanya el 5é Concurs d’anuncis modernistes de la Fira Modernista de Terrassa

Ja us podem anunciar que l’anunci guanyador de la Cinquena Edició del Concurs d’anuncis modernistes de la Fira Modernista de Terrassa, ha estat per un 38,10 % dels vots: La Fusteria d’en Pere Sabater (publicat el 1916) i ubicada al carrer de Sant Pere, 40. En aquest mateix local s’hi van instal.lar després els magatzems Cardellach (cal 95) i actualment hi ha una matalasseria i una tenda de decoració.

L’anunci és força bonic i val la pena remarcar la tipografia utilitzada ja que és molt elegant. La imatge que serveix per aguantar el nom de l’establiment és típica del modernisme i si ens hi fixem els motius florals també hi apareixen. Remarquem com a detall que la figura porta penjant de la cintura una esquadra, un compàs i una regla en clara significació al ofici que representa.

L’anunci ens mostra amb les seves explicacions que aquesta tenia que ser una de les fusteries més importants de la ciutat en aquells anys ja que a més de fusteria diu que disposen de fabrica de serrar i que fan Mobles de “Luxo” i donen el servei de Tapisseria. Fa especial menció a que disposa de grans i “espayosos” magatzems de mobles de totes les classes. Remarco les paraules catalanes que més sobten al llegir l’anunci i que ens porten en una època en que el català encara no estava regit per una gramàtica ben desenvolupada i s’escrivia quasi bé com es parlava.

Remarquem que en segona posició ha quedat curiosament una altra fusteria, la fusteria Torruella amb el 23,81 % dels vots, del carrer del Racó, 1,5 i 7 (just a la cantonada on ara hi ha el supermercat Bonpreu).

En Pere Sabater i Armengol va néixer a Terrassa el 1 de gener de 1866 i va morir el 31 d’octubre de 1938. Quan va començar a fer de fuster va obrir el seu taller (1893) al carrer de Baldrich, al costat del vapor dels germans Armengol i que només un any després (1894) es va incendiar, de manera que va tenir que traslladar-se al carrer Font Vella 99 (avui hi ha una botiga de menjar japonés). El 1903 va obrir un taller al carrer de Galileu 345 (cantonada carrer Pasteur), però de nou es va incendiar (1906) i finalment va decidir traslladar la botiga que encara tenia al carrer Font Vella al carrer de Sant Pere 40, llavors conegut com a can Vieta (1907) reconstruint el taller del carrer Galileu (mireu l’anunci publicat el 15 de juny del 1907).

Aquesta botiga la fa ver decorar pels germans Pere Viver i Aymerich i Tomàs Viver i Aymerich i val la pena dir que s’hi celebraven importants exposicions d’artistes locals i, fins i tot, s’hi van donar classes de dibuix per part de Tomàs Viver i classes de construcció de mobles per part del mateix Pere Sabater. Si voleu veure la qualitat d’aquest gran mestre podeu admirar els mobles de la pastisseria Carner (al Raval) o els de la Masia Freixa (Parc de Sant Jordi). També us deixo una fotografia d’una butaca feta l’any 1888.

L’any 1928 va traslladà la seva botiga al carrer de Sant Pau, 1-3 (al costat de la Cuina Moderna) i un any després s’anunciava que la casa Sabater del carrer de Sant Pere, 40, liquidava totes les seves existències de mobles. El 1935 i després d’un nou incendi es va traslladar al carrer de Ramon Pont, 3, fins la seva mort l’any 1938.

En Conrad Fontellas com a empresari d’èxit i la seva caiguda (2º part)

En l’anterior post dedicat a Conrado Fontellas i Gamisans hem explicat la part d’èxit com a empresari tèxtil.

Però a principis dels anys 50 una crisi important fa que moltes empreses tèxtils facin fallida i ell a més veu com perd la patent de l’astracan sintètic i no li queda altra remei que tornar a exercir de professor a l’Escola Industrial on s’hi refugia per poder subsistir. D’aquesta època cal citar que segueix inventant i en destaquem l’Odarnoc (és el seu nom Conrado al revés) que servia per aturar un teler quan es produïa alguna incidència.

Però poc a poc caient en una depressió que el porta a la beguda i el converteix en una ombra del que havia estat i és en aquells anys que comença a ser freqüent de veure’l en diversos bars de la ciutat: Las Vegas, el Yokoama, el Catalònia o als Amics de les Arts, amb el puro a la boca i un vas de vi a la mà. Finalment acaba anant pels domicilis particulars o pels bar venent ensaïmades de Mallorca que portava sota el braç i que li servien per beure cada vegada més i caure en un deteriorament físic preocupant.

És aquesta època que alguns industrials terrassencs el converteixen en home de palla de negocis obscurs, amb l’afany de que si acabaven malament no els passes res, ja que ell ja era totalment insolvent. Però ell seguia tenint al seu cap la idea de fer nous projectes, com el rodatge d’una pel·lícula titulada “Terrassa perla téxtil de España” que mai es va fer.

Finalment qui en va tenir cura d’ell va ser la Lurdes dels Amics de les Arts, on a vegades s’asseia al piano i cantava una lletra que deia “Jo a vostè no el conec de res …” fins que va morir el 20 de novembre de 1075, el mateix dia que moria el dictador, amb una repercussió molt minsa en els mitjans de la ciutat.

En algun proper record farem esment a la seva faceta d’actor i productor cinematogràfic, amb el sobrenom de Mario Pickman.