Un joc per l’estiu: els patacons que jugàvem a l’Escola Social

27 07 2017

Ara que s’ha anunciat la celebració de la “Setmana dels Jocs al Carrer de Terrassa”, del 4 al 8 de setembre de 2017, hem pensat fer aquest post perquè qui vulgui és comenci ja a entrenar per participar en aquest joc.

D’entrada deixeu-me explicar que els Patacons eren molt populars quan jo era petit a Terrassa i pel que diuen és un joc molt antic en el que els nostres avis i besavis segurament ja hi havia jugat. A la meva època a més del valor com a joc, tenia valor com a objecte de bescanvi entre la mainada i els patacons quasi bé es podien fer servir com a moneda infantil.
El fet de jugar-lo a l’Escola Social, del Sr. Artigues de Terrassa, és què com ja he explicat en algun altre record en aquesta escola no teníem pati i els jocs els teníem que fer en una sala enrajolada, de tal manera que sempre tenien que ser jocs més aviat quiets i que no fessin massa soroll.

Els patacons o patracons, que hi havia qui en deixa així, és poden fer amb cromos vells, cartes en desús o trossets de cartró. Jo recordo haver demanat cartes velles al pare per fer-me els meus, tot i que també n’havia fet amb els cartonets de les caixes de llumins que trobaves llençades pel carrer. La fabricació és ben senzilla ja que només s’han de tallar dos trossets de cartolina, doblegar-los i encaixar-los un dins l’altre procurant que les dues cares del patacó siguin diferents ja que pels jocs és important distingir el davant del darrere. Com veureu en les imatges hi ha moltes maneres de fer-los amb mitges cartes o amb quarts de cartes, si be els patacons més plans són els que es fan amb quarts de carta i amés suposen un estalvi ja que amb una sola carta pots fabricar dos patacons mentre que amb les altres variacions necessites una carta per cada patacó. La variant de mitja carta tallada en vertical i ajustant les dues parts fent angle de 90 graus també es feia servir.

El joc més popular dels patacons potser era la “Picada” en que hi ha de participar un mínim de dos jugadors i bàsicament consisteix en llançar els patacons per fer girar (picar) el patacó que prèviament ha dipositat al terra cada jugador i que s’anomena “la peça” amb l’objectiu de que el primer que ho aconsegueixi guanyi tots els patacons dels jugadors contraris. Els jugadors llencen els seus patacons per torns i des d’una distància igual per tots intentant picar la seva “peça” i fer-la girar. A vegades el que fèiem era fer una pila de patacons (un per cada jugador) i qui picava a la pila es quedava amb tots els que aconseguia girar. Si no n’encertava cap es tornava a fer la pila afegint el de la tirada fallida i per torns es tornava a intentar “picar” la pila.
D’aquest joc en van sorgir un munt de varietats com per exemple jugar a “cara o creu” en que si al llançar el patacó et surt la part blanca és diu cara i si et surt la part ratllada és diu creu. El joc és tant senzill com endevinar el que sortirà, com si es tractés del joc clàssic d’apostar amb monedes a cara o creu.

Potser una de les variants més populars era jugar a “Pica paret”, ja que és un joc on hi han de participar de 3 a 4 persones i que a més tant es pot jugar amb patacons com amb cromos, que de fet és com hi jugàvem a l’Escola Social de Terrassa. La dinàmica és ben senzilla i només es tracta de posar el patacó o cromo enganxat a la paret i deixar-lo caure des d’una marca que s’ha fet prèviament a la paret. Si cau damunt d’un altre te’l quedes i sinó queda al terra esperant que algun li caigui al damunt. En la foto que us mostrem veureu que com a detall hem fet servir cromos de la casa Xocolates Piera i Brugueras de Terrassa que daten de principis del segle XX.

Quant es jugava amb patacons, com que era més difícil que un patacó caigués al damunt d’un altre, es basava en que qui ho aconseguís es quedava amb tots els patacons que s’haguessin tirat. Sembla que hi ha una variant anomenada el “Pam i net” però que no conec.

M’han explicat que també es jugava a un joc anomenat la “Ratlla o Ratlletaen el que es tractava de llençar el patacó el més a prop d’una ratlla feta al terra i des d’una distancia prefixada d’uns 2 metres. Guanyava qui tirava el patacó més a prop de la ratlla sense sobrepassar-la i llavors es podia quedar amb tots els patacons dels altres. Sembla que existia una variant en que es tiraven els patacons dins d’un cercle o quadrat però a aquest no hi he jugat mai. La variant que jugàvem a l’escola era similar però en comptes de ratlla fèiem servir la paret de l’habitació i consistia en llençar el patacó contra la paret i el qui guanyava era qui aconseguia quedar-se el més a prop de la paret després de rebotar-hi.

Segurament existeixen moltes més variants del joc de patacons que deixem obertes a què qui les recordi ens les expliqui.

Anuncis




El Català a l’escola desprès de la Guerra

1 06 2014

Ballbe, artigues i sanjuan 16-7-50En Ricard Font ens va arribar un record: “Els primers anys un cop finalitzada la guerra civil, que és quan jo anava a col•legi, ens feien parlar el castellà a les aules, encara que puc dir que a can kulapi, els pares escolapis moltes vegades parlaven en català”.
“Recordo una anècdota que va passar a Ós de Balaguer quan el president de Costa Rica en Pepe Figueras, que el seu pare, era d’aquesta localitat, va venir a visitar-la. Des del balcó de l’ajuntament es va dirigir al poble en català. Les autoritats i els guàrdies civils presents es va haver de mossegar la llengua ja que ningú va voler ficar-se amb un cap d’estat”.
En relació al fet que indica el Ricard jo voldria afegir que a l’Escola Social el Sr. Joan Artigues per saltar-se la prohibició de fer classes en català a l’escola va decidir inventar-se un sistema pel qual un dia a al setmana els alumnes estàvem tots “castigats” i ens teníem que quedar una hora més. I aquesta hora, en comptes de fer un càstig l’utilitzàvem per fer classe de català.

La fotografia (cedida pel Sr. Palet) mostra d’esquerra a dreta el Sr. Carles Ballbè, el Sr. Artigues i el Sr. Antoni SanJuan en una trobada d’ex-alumnes al Restaurant Rambla, realitzada el 16 de juliol del 1950.





Un homenatge merescut: Francesc Palet

25 04 2012

Ahir vaig assistir al lliurament de la Medalla de la ciutat de Terrassa al Sr. Francesc Palet i Setó, en reconeixement a la seva trajectòria professional com a activista cultura, social i solidari, vinculat a moltes de les entitats de la nostra ciutat i per la seva dedicació i impuls en la poesia, la literatura i l’associacionisme. Nascut el 29 d’agost del 1923 a Terrassa, va restà orfe de mare als 13 anys i es va casar l’any 1948 amb la Montserrat Alsina amb qui té dos fills, el Daniel i la Dolors (els mateixos noms dels seus pares).

L’amic Palet es va recordar, com sempre, dels seus mestres i en especial de l’Artigues de la seva estimada Escola Social, que tant el va marcar en la seva manera de ser i actuar. També va tenir moments d’emoció i d’altres en que va fer contagiar el seu bon humor a tots els presents. 88 anys d’una vida ben aprofitada i en la que encara ara segueix mantenint la il·lusió per seguir aprenent.

club dels rondinaires

club dels rondinaires

Deixeu que us expliqui un petit secret i és que ell, juntament amb el Sr. Pujals, tenen un club privat anomenat “el dels rondinaries” en el que ja fa temps que els demano que m’admetin. Rondinar és una bona teràpia i ahir el Sr. Palet va aprofitar un moment de joia per “rondinar” de coses que cal millorar, com per exemple que s’hagi tret el retrat de l’Alfons Sala de la galeria de terrassencs il·lustres o que la Biblioteca Central no porti el nom de Soler i Palet, tal i com molts ciutadans pensem que es mereixeria.

Felicitats Sr. Palet i que per molts anys puguem gaudir de la seva amistat i ganes de viure. El seu permanent bon humor és quelcom que avui costa de trobar.





100 aniversari de la Pilar Alsius

13 02 2012

El proper 15 de febrer farà 100 anys la Pilar Alsius i Masgrau, esposa del recordat mestre Joan Artigues i Lapeyre de l’antiga escola Social.
La major part de la seva vida ha estat dedicada a l’ensenyança, primer a Barcelona (1934-38) i posteriorment a Terrassa a la citada escola Social on hi va fer de mestre 30 anys (1939-69), finalitzant la seva tasca educativa a l’escola Tecnos fins que es va jubilar.
La seva família desitja que en la celebració del centenari de la Pilar tothom que vulgui li pugui fer arribar un missatge i per això ha habilitat una bústia de correus :
100anyspilaralsius@alsius.cat
Jo ja els hi he enviat el meu i si vosaltres voleu fer-ho segur que la Pilar us ho agrairà.

Nota.- Malauradament La pilar va deixar-nos el divendres 2 de març del 2012.
Per recordar altres posts en que parlàvem de l’escola social us deixo aquests links:
L’escola social i el Sr. Artigues
L’escola social i els vales
L’escola social i el sapo
L’escola social i els pecats
Les partides de botons
Full de tarifes de l’escola social





Records d’Antoni Garriga: la primera infantesa

13 07 2010

Tinc un record molt difús del pas del Graf Zeppelin pel cel de Terrassa des del pati de l’escola de cal Pere Sabater al carrer del Cardaire a prop de la cantonada del carrer de Sant Pere. Tinc una visió que en aquell temps (finals dels anys 1920) hi havia un establiment d’exposició i venda de mobles a aquella cantonada i que un temps després la família Cardellach hi va muntar un comerç de venda de joguines que van batejar amb el nom de “cal 95“, noranta cinc cèntims de pesseta era el preu mig de les joguines que s’hi venien. Hi tenien uns miralls còncaus i convexos que et feien veure llarg i esprimatxat o baixet i rodanxó que eren l’atracció dels passavolants. Passats els anys he deduït que el pas del Graf Zeppelin deuria ser l’any 1929 de l’exposició Intencional de Barcelona.

Al sortir del parvulari de cal Pere Sabater els pares em van inscriure al col•legi Escola Social, al cap ďamunt, a l’esquerra, del carrer de Topete, dalt d’un pis. Al parvulari hi teníem unes senyoretes que no en recordo el nom. Si no em falla la memòria llavors el director o potser propietari de l’Escola era un tal Sr Redondo.

En una certa ocasió ens van fer sortir i arrenglerar a l’acera del carrer per presenciar el pas del rei Alfons XIII (la gent del país l’anomenava “el cametes”). Al davant de l’Escola , a la confluència del carrer de Topete i del carrer de la Riba, on avui hi ha la gasolinera del Soler, hi havia un edifici mig enrunat que, si no vaig equivocat, hi havia estat instal•lada una indústria de pues i llisos i trefileria de cal Abad (veure anunci del 1907).

L’Escola Social tenia una sucursal a la carretera de Castellar, pujant a mà esquerra, passat el carrer Soler i Palet, abans d’arribar al carrer Salvador Busquets. No en sé el motiu, però en una ocasió els alumnes de la central del carrer de Topete ens van portar a la “sucursal” de la carretera de Castellar i ens hi van fer una fotografia. Deuria ser més o menys l’any 1930 ò 1931.

Recordo que en l’adveniment de la proclamació de la República, a mitja tarda ens van fer plegar de l’escola. Camí de casa, a l’entrada del carrer de l’Aurora, ens vam trobar amb la meva mare, que llavors treballava de teixidora a la Secció B (fabricats de seda) al Sala i Badrinas, i ens va dir que també els havien fet plegar de la feina.
Més o menys en aquell temps , 1931-32, es va fer càrrec de la direcció de l’Escola Social, el senyor Joan Artigues i Lapeire. Provenia de Tarragona. Era un gran pedagog i va donar un gran caràcter i personalitat a l’escola. Va deixar una inesborrable petjada tant pels seus ensenyaments com pels seus mètodes i l’entrega total i absoluta als seus alumnes. Va ser un idel seguidor de les directrius iniciades per la Mancomunitat de Catalunya d’En Prat de la Riba i posteriorment de l’Ensenyança Catalana, sota la direcció d’Alexandre Galí i el mestre Llongueres, que a principis de segle havien iniciat els seus mestratges precisament aquí a Terrassa a l’Escola Horaciana i a l’Escola Vallparadís que tants bons records han deixat.

Per avatars familiars, la defunció de la meva germana adolescent que ajudava a l’economia casolana i a la malaltia de la mare (problemes cardíacs que l’obligaren a deixar la feina), els pares es van veure en l’obligació que deixés l’Escola Social (de pagament) i van matricular-me a l’escola municipal (gratuïta). No és pas que ho digui jo, però en aquells anys de democràcia i de república, l’escola pública era prou digna. Jo hi vaig rebre una bona educació i uns bons coneixements per afrontar la lluita per la vida i assumir les responsabilitats de l’entrada al treball als 13 anys, conscient de la consideració al proïsme i a mi mateix.

Nota.- Efectivament el “Graf Zeppelin” (Graf=conde) va vsiitar Barcelona en motiu de l’Exposició Internacional del 1929 i en el seu camí cap a la capital va sobrevolar Terrassa. No és d’estrenyar que fos un esdeveniment, ja que feia 200 metres de llarg.





El carrer Topete segons la Sra. Carmeta

23 09 2008
Pastas F. Abad

Pastas F. Abad

Avui he rebut aquesta aportació, de part de la Senyora Carme Gras, i estic segur que us agradaria llegir-la, no com un comentari sinó com un record dels anys passats al voltant d’aquest carrer, i aquí la teniu (amb alguns anuncis antics que espero us agradin):

“El bar de davant de cal Codina es deia Monumental, i per això el nom del camp del Mono, derivat del Monumental.
Al costat de cal Fruitòs hi havia cal Llonch i al seu costat hi havia un llauner que es deia Cabot. Tenia d’aprenent el Sr Bou i li fotia algun calbot quan no feia les coses bé. Més amunt hi havia cal Feliu, on venien més que res mitges, mitjons, samarretes, etc i més amunt hi havia una sabateria (la filla es va casar amb el dibuixant Avellaneda). Més amunt hi havia l’espardenyeria cal Carles i al costat a cal Raval, que es dedicaven a reparar calderes.

Després hi havia l’estable de ca la Paula, que feia cantonada amb el carrer Viveret, on hi deixaven el carro i el cavall i també hi tenien vaques. Hi feien “matons de monja” en unes tarrinetes individuals. Tenien forma de pit. A l’estable hi van posar més endavant la joieria de cal Ponsa

Al costat del bar Aurora hi havia un estanc, la mestressa es deia Rosita, al costat de l’estanc hi havia un sastre, que es deia Cortès i després un sabater “remendon” que es deia Pallarols, i després una perruqueria de l’Elena Rusca, dona del fill Pallarols. Al costat, sempre anant amunt, hi havia una espardenyeria.
La merceria era més avall, al costat del barber i els deien cal “Marro”. En realitat es deien Ballbé.

anunci del 1939

anunci del 1939

Abans del garatge Solé hi havia una fàbrica. L’amo que li dèiem “el de la pipa”, vivia al C/Topete, cantonada Aurora i es va casar amb una filla de ca l’Alloé.

A cal Solé, abans havia estat ca “l’Abad de les Pues”, al davant, hi havia el col·legi de noies de la Sra. Adelina i a sobre l’Escola Social. Més avall, entre ca la Sra. Adelina i cal Matalonga hi havia una fàbrica que feien pasta de sopa. A la façana hi havia un relleu amb una cara d’un gall. I abans d’arribar a cal Matalonga encara hi havia un tancat amb horts, de cal Vergés.

Des del pati de ca la Sra. Adelina es veien les finestres de la fàbrica de pasta: veiem la pasta assecar sobre un engraellat i un paper secant. Hi havia alguna nena més entremaliada que s’enfilava a la finestra i agafava algun macarró o fideu”.





El carrer Topete 5a part (El bar Aurora i cal Setó)

22 05 2008

anunci casa setó 1931 Ja només em queda per explicar la part del carrer Topete que va del carrer de sant Quirze fins al passeig, tot i que cal indicar que aquesta part pràcticament no tenia botigues. Només us puc destacar que a la cantonada hi podiem trobar un bar anomenat “Aurora” que crec que feia com de Fonda i, just al seu costat, un estanc que fins fa poc encara estava obert i a on hi anàvem a comprar els segells, el tabac i els llumins.

Una mica més amunt hi havia una merceria i desprès “Cal Setó” una tenda on venien filats i filferro, que fabricaven ells mateixos amb una maquinària molt curiosa que teixia el filferro i permetia fer filats de diferents tamanys, que servien tant per construir gàbies, com per fer tanques o, fins i tot, somiers pels llits.

A la part de d’alt del carrer hi havia el garatge Solé, la gasolinera que encara trobem avui en el mateix lloc i al davant el col·legi Social del Sr. Artigues, del que ja n’he parlat en articles anteriors, i una tenda de mobles anomenada Orrit Anunci anys 50 mobles Orrit .

Demano disculpes pel que m’hagi deixat o pels errors comesos i agrairé qualsevol correcció o aportació que pugueu fer i, si voleu fer el mateix amb el vostre carrer, envieu-me el vostre record i el publicaré.