El misteri de la pel·lícula que Sofia Loren tenia que haver rodat a Sant Llorenç del Munt

Sofia Loren a Barcelona

El 23 de febrer de 1956 es va anunciar al Tarrasa Información que l’artista italiana Sofia Loren rodaria a Terrassa unes escenes d’una pel·lícula titulada “Orgullo y Pasión”.

Sofia Loren el 13 de febrer de 1956 va arribar a Madrid i posteriorment es va traslladar a l’Hotel Ritz de Barcelona. Coincidint amb aquest fet es va fer una còctel amb la premsa a una finca de la Diagonal que era propietat del senyor George Ornstein, director de United Artist a Espanya.

Us deixo una foto de l’arribada de Sofia Loren a Barajas i el link a una petita crònica del NO-DO: https://www.flickr.com/photos/avilas/29646004534

Sofía Loren a Barajas

En aquest còctel en Jaime Comas Gil, redactor del Tarrasa Información, va poder veure un mapa on figurava el nom de Terrassa marcat i al preguntar el perquè li van dir que a Terrassa no es filmaria res, però que era probable que es filmés algun exterior en la muntanya de Sant Llorenç del Munt.

També diu el redactor que part dels vestits dels actors secundaris es fabricarien a Terrassa. Al preguntar-li al Sr. Ornstein per part de qui, la resposta va ser que ell no ho sabia però que un tal Jaime Arias, que era present, si que li podria donar més informació.

Al preguntar-li diu que un tal Conrado Fontellas (Pickman) ha rebut aquest encàrrec. Malauradament no he pogut acabar de llegir la noticia ja que la digitalització dels diaris antics que hi ha a internet és molt deficient (no s’entén que es fes una feina tant mal feta amb diners públics).

Diari del 23-2-1956

Així doncs ja tenim un petit misteri sobre la taula. Sabem del cert que cap dels artistes de la pel·lícula van estar mai a Terrassa, ni la Sofia Loren, ni en Frank Sinatra ni en Gary Grant, però es va arribar a rodar alguna escena a Sant Llorenç del Munt?

Jo he visionat la pel·lícula i crec que no. De fet la pel·lícula si que es va roda a Espanya, concretament a Conca, l’Escorial, Segovia, Santiago de Compostela i Valdemoro.

Qui vulgui visualitzar la pel·lícula en anglès i veure si troba algun indret del Parc Natural ho pot fer a: https://hdbest.net/the-pride-and-the-passion-1957-186.html

“Orgullo y Pasión” es va estrenar l’any 1957 i els eu director va ser Stanley Kramer.

Si els que vulguin saber més d’en Pickman (Conrado Fontellas) us recordem que ja en vàrem parlar abastament a:

• https://recordsdeterrassa.wordpress.com/2019/04/26/en-conrad-fontellas-com-a-empresari-dexit-i-la-seva-caiguda-1a-part/
• https://recordsdeterrassa.wordpress.com/2019/05/02/en-conrad-fontellas-com-a-empresari-dexit-i-la-seva-caiguda-2o-part/
• https://recordsdeterrassa.wordpress.com/2019/02/15/en-conrad-fontellas-com-a-profesor-a-lescola-industrial/

Fa 50 anys de l’estrena de la controvertida pel·lícula Helga

A principis de desembre del 1969, ara fa just 50 anys, es va estrenar a Terrassa la pel·lícula Helga al cinema Catalunya, sota el patrocini de la Acadèmia de Ciències Mediques de Catalunya i les Balears.

El seu títol original era Vom Werden des menschlichen Lebensi ja que va ser rodada a Alemanya de l’Oest, que és com es denominava llavors a la RFA, República Federal Alemanya i el seu director n’era en Erich F. Bender.

En realitat tant sols era un documental sobre educació sexual dirigit a públic més jove. I per aquest motiu la pel·lícula va tenir un gran impacte en una societat espanyola plena de tabús sexuals i sota un règim franquista amb una censura molt forta en tots els temes que tenien quelcom a veure amb el sexe. Al nostre país va impactar tant que es van arribar a fer tesis doctorals sobre ella. El film era dels denominats d’art i assaig i mostrava sense censura visions de la vida tan naturals com la de parir i ser mare.

Pocs dies abans del Nadal anterior, el 20 desembre 1968, tingué lloc l’estrena a Barcelona de l’esperat film a una sala d’art i assaig que alguns recordaran i que es deia Studio Atenas, situat a Balmes, 365 prop de General Mitre. A Terrassa vàrem tenir que esperar un any per poder-la veure i es que llavors les estrenes tardaven bastant a arribar des de Barcelona.

Com podem veure en la publicitat de l’empresa Filmax que és qui la va distribuir es deia: “Helga, el milagro de la vida – la vida intima de una jovent madre” i el més curiós és que en altres països en el cartell sortia una part d’una noia jove nua amb els braços creuats tapant-se els pits i a Espanya el cos s’havia canviat per la silueta d’un dibuix que no mostrava res.

Helga era, segons la classificació de l’època, “autorizada para mayores de 18 años”, es passava en versió original subtitulada i l’expectació era tanta que es produïen llargues cues d’espectadors davant del cinema.

Recordo que es deia que a Barcelona havien hagut de posar una ambulància davant del cinema per atendre possibles lipotímies o desmais entre el públic i que s’atribuïen a l’escena on la noia dona pareix. Segurament al dir això 50 anys després algú por riure, però heu de pensar que llavors la desinformació sexual era absoluta.

En realitat a Helga no existeix cap càrrega eròtica i tracta més de la reproducció que de la vida sexual i d’aspectes com l’amor ni en parla, fet que encara emmarca més aquest fenomen d’Helga en la misèria sexual de l’època franquista, tal i com ja deia Joan de Segarra.

Un detall: penseu que en aquells anys moltes noies encara es dutxaven amb una camisa llarga fins als peus pel pudor de no veure’s despullades.

Incloc en aquest record alguns articles publicats al Tarrasa Información del desembre del 1969

Circumstàncies negatives en la riuada del 62 (el pont de la Renfe)

Just l’estiu del 62 s’havia inaugurat, durant la Festa Major, un pont sobre la riera de les Arenes (veure noticia del Tarrasa Información del 30-6-62).
Aquesta noticia va ser molt benvinguda pels habitants de la ciutat que fins llavors tenien que travessar la llera de la riera per un baden per accedir als seus habitatges situats a l’altra banda.
El fet és que aquest pont al igual que el que hi havia una mica més amunt i pel que passava la Renfe eren ponts construïts sense pensar amb les grans avingudes d’aigua que molt de tant en tant baixen per la riera de les Arenes.
Els ponts eren massa baixos i a més presentaven una separació entre pilars massa estreta, circumstancies que van afavorir el que s’hi acumulessin les restes d’arbres i branques que l’aigua portava, produint presses que, al rebentar-se, produïen fortes onades.

Riera Arenes (vies Renfe)

Un punt especialment dramàtic va ser doncs el del Pont de la Renfe (fotografia) on es va acumular una quantitat immensa d’aigua que va arribar a emportant-se el mateix pont i que va fer que les cases que hi havia més avall fossin pràcticament escombrades per l’avinguda de l’aigua barrejada amb troncs i grans pedres. Cal indicar que dels tres ulls que tenia el pont, els dos dels laterals estaven tapats per terres i altres materials que havien acumulat els mateixos treballadors del tren. En la premsa de l’any 1961 ja es posa en evidencia la mala conservació d’aquest pont.

També es va donar la fatal circumstància de que molts habitants del barri d’Egara (foto del C. Duran) van decidir refugiar-se en les seves cases en comptes de fugir d’elles, pensant que sota la seva teulada estarien més segurs, fet que va incidir en que famílies senceres fossin engolides per la riuada i perdessin la seva vida aquella fatídica nit.

 Malauradament l’estat actual de la riera de les Arenes fa que avui, si passes una desgracia com aquella, segurament també s’hi farien taps en els nombrosos ponts que la travessen. Tant difícil és de mantenir neta una riera que ja ha demostrat diverses vegad es la seva perillositat?
(continuarà en el proper post)

Es podien preveure les riuades del 1962? (intensitat de la tempesta)

Segons les dades del “Servicio Nacional de Meteorología“, entre les 14:30 i las 16:00 es registren les primeres pluges al Sud de Catalunya. En el Vallés es registren les pluges màximes a partir de les 22:00 h. produint-se el fenomen de que pràcticament la major part de la pluja va caure en el transcurs d’una hora, arribant-se a una intensitat màxima de 6mm/min a les 21:51 (segons dades recollides a Sabadell). Veure gràfics de l’època.
El que va passar a Terrassa durant poc més de 4 hores va ser el següent:

• a les 19:30 h. es posa a ploure fort.
• a les 21:00 h. se’n va la llum i es queda tot a les fosques.
• a les 21.30 hores es produeixi pànic a moltes llars al veure com el nivell de l’aigua puja i per el soroll de l’aigua que cau amb força intensitat mentre els llampecs no paren de caure il•luminant la ciutat. El pont de la Renfe sobre la riera de les Arenes (veure fotografia cedida per en R. Font) comença a cedir.
• a les 22:30 h. s’escolten els crits de la gent que es emportada per la forta avinguda. Molta gent perd la vida intentant fugir o dins les cases que s’emporta l’aiguat.
• a les 11:45 h. deixa de ploure, tot i que les rieres segueixen baixant molt plenes. Alguns veïns que s’han refugiat a les teulades de les cases moren al enfonsar-se les parets. Molta gent queda aillada i no podrà tornar a casa seva fins a la matinada, quan els nivells de l’aigua que baixa per les rieres les permeti travessar. La tragèdia per molta gent acabava de començar.

En un gràfic, realitzat per Llasat, podeu comprovar la quantitat d’aigua que va caure la nit del dia 25 a diverses zones de Catalunya.

Un resum posterior de l’Informe de l’Observatori Meteorològic de Barcelona indicava: “La gran cantidad de lluvia caída se explica por el encuentro del viento de levante, caliente y con mucha humedad con un temporal de poniente frío. El fenómeno se repitió en cadena, lo que los meteorólogos denominan como efecto de disparo. Una gran chimenea de aire caliente ascendió así en medio de la masa de aire frío, a una velocidad de unos 100 Km. por hora, originándose una precipitación enorme.
Incloc les previsions meteorològiques publicades a La Vanguardia. La primera és del dia 26 (un dia desprès de la riuada) i on encara no es fa cap referència a la riuada tot i anunciar-se fortes tempestes (això es degut a que les observacions es tancaven a les 19 h. del dia anterior i en aquest cas a les 19 h. del dia 25 a Terrassa encara no havia començat a ploure).

La segona previssió és del dia 27 i ja es parla del que ha passat a la zona del Vallès. Aquests documents crec que ens ajudaran a entendre el difícil que era en aquells anys fer previsions acurades.
Tanquem aquí aquest seguit de posts que intentaven contestar a la pregunta de si “es podien preveure les riuades del 62 ?“. Dit el que s’ha dit, ara que cadascú pensi el que vulgui.

Es podien preveure les riuades del 1962? (el satèl•lit Tiros)

En els articles anterior afirmava que en aquells anys era molt difícil fer previsions meteorològiques per la manca de satèl•lits que aportessin dades fiables.
I, per aquest motiu, he trobat molt interessant poder-vos mostrar l’única fotografia que es conserva del satèl•lit nord-americà TIROS (el primer que va realitzar fotografies meteorològiques de la Terra), realitzada el mateix dia 25 de setembre de 1962 sobre la zona en que va succeir el fenomen que va produir la gran riuada del Vallès.
La fotografia va ser enviada per el Coronel James B. Jones, oficial del Centre de Satèl•lits del Servei Americà a instància del Servei Meteorològic del govern espanyol i va ser rebuda en data 18 de febrer de 1963, quasi 5 mesos desprès de la riuada.
Us incloc dos enllaços als articles on s’explica exactament el que va succeir, des del punt de vista meteorològic, ja que crec que poden resultar força aclaridors al qui li interessi estudiar el que realment va passar:

http://www.tiempo.com/ram/1598/las-inundaciones-de-catalua-del-25-de-septiembre-de-1962/
http://www.tiempo.com/ram/1635/las-inundaciones-de-catalua-del-25-de-septiembre-de-1962-2/

Com a complenment del post anterior, incloc un estudi realitzat per l’enginyer Angel Reija Garrido sobre l’anàlisi de les causes meteorològiques que van provocar la riuada del 25 de setembre del 1962 (causas meteorológicas).
(continuarà en el proper post)

Es podien preveure les riuades del 1962? (les primeres tempestes)

Per els qui els agradi fer conjectures, un fet ocorregut només 9 dies abans de la tragèdia potser podria haver posat en alerta a la ciutat.
Si consultem el diari “Tarrasa Información” del 17 de setembre de 1962 hi trobarem un petit article que parla d’un “imponente chaparron” caigut el diumenge 16 sobre les 20:30 hores i que tot i durar només mitja hora ja va fer que els carrers de la ciutat semblessin autèntiques rieres. Incloc el retall de premsa del dia 17 en que parla de la tempesta del diumenge junt amb uns altres en que es refereixen a la tempesta del dimarts. 

En un article publicat el dia 22 i en el que es parla de la tardor es refereix a aquestes recents pluges com a beneficioses, suposadament per l’estiu de sequera que la ciutat havia sofert (SIC).
Ara dir que aquest fet podria haver ajudat a preveure el que va passar desprès és totalment gratuït ja que ningú ha pensat mai, desprès d’una tempesta, que aquesta pot produir una riuada uns dies desprès, però no deixa de resultar curiosa la lectura d’aquestes petites cròniques de la nostra ciutat de Terrassa (continuarà en el proper post).

Es podien preveure les riuades del 1962? (previsions meteorològiques)

Aquest any s’ha escrit sobre molt sobre la culpabilitat de les riuades del 1962 i un dels elements comuns que es nomena és “la falta de previsió”. Però caldria definir a quina “falta de previssió” ens referim? Potser la metorològica? (la imatge de capçalera és de la revista el Caso de 1962)
Cal tenir en compte que l’any 1962 no existia cap sistema fiable per fer previsions meteorològiques acurades al nostre país, ja que encara no s’utilitzaven els satèl•lits per poder fer les prediccions a les que avui estem tant ben acostumats. Només hi havia el ” Servicio Meteorológico Nacional” i el “Centro Meteorológico de Barcelona” que feien unes previssions més que dubtoses. De fet si repasseu la premsa de l’època els dies anteriors al 25 de setembre en cap lloc es parla del possible perill. Us incloc les pevissions aparegudes a La Vanguardia dos dies abans (23-09-62) en que no es mostra cap alerta tot i que la previssió a nivell nacional indica que es poden produir tempestes aillades, com la del dia 22 a Alacant o les de Tortosa, amb més de 40 litres per mere quadrat i que són considerades en l’artricle com a  molt benficioses.

També incloc la famosa previssió de La Vanguardia del mateix dia 25 (el de la riuada) i on podem apreciar que, tot i haver-se produit fortes tempestes en diversos punts del territori peninsular, a la nostra zona el màxim que es preveu es que continuarà el cel tapat. Us imagineu el que va pensar el qui va mirar aquesta previssió el mati del 25 i desprès va veure el que realment va passar a la nostra ciutat?
El cert és que a Espanya aquell estiu va ser extremadament sec i, fins i tot, hi havia llocs que portaven més de quatre mesos de sequera. A Terrassa també vàrem patir un estiu molt sec, tot i que la primavera havia estat generosa ja que en data 23 de juny de 1962 podem comprovar que la font de la Saiola encara rajava i aquest és un fet que només es produeix en èpoques de pluges continuades que fan que els aquifers s’omplin (veure noticia).
En data 14-5-62 podem llegir la noticia d’una important tempesta que va produir danys als suburbis de la ciutat i a les Fonts (uns 4 mesos abans de la riuada).
En el diari “Tarrasa Información” del 15 de setembre de 1962 (10 dias abans de la riuada) es va publicar un article lamentant-se de la sequera i del fet de que aquesta hagués fet disminuir els cargols, fins al punt de que molts establiments els haguessin d’esborrar dels seus tradicionals menús. (continuarà en el proper post)

    

Es permet aparcar sobre la vorera

Al juliol del 1962, ara fa 50 anys, al Raval de Montserrat (llavors Arrabal de José Antonio) es va decidir canviar l’aparcament del vehicles i es va fer que aquests ho fessin en el sistema anomenat “en bateria” (veure retall del Tarrasa Información).
La curiositat és que es deixava que les rodes dels cotxes envaïssin les voreres (de fet és el que es recomanava), fet que avui seria recompensat amb una bonica multa. Com canvien els temps, oi? Per no parlar de que l’aparcament era gratuït ja que encara no s’havien inventat les Zones Blaves, que per cert aquest any (per primer cop) no han estat del tot gratuïtes durant el mes d’agost.

Records del cinema a Terrassa (els emblemes)

Per acabar de completar el tema del cinema a darrera hora encara ha sortit un aspecte que no havia tocar, el dels emblemes de l’Auxilio Social que venien les taquilleres dels cinemes a l’època de la postguerra.
Aquest emblemes que avui us mostro i que crec que no s’han publicat mai en cap llibre de Terrassa me’ls ha facilitat el bon amic Ricard Font que segons m’ha fet saber en conserva una gran col·lecció.
Segons les seves pròpies paraules: “jo,  que tinc setanta anys puc recordar que els anys de la postguerra per assistir a un espectacle de cine, de teatre o per fer alguna activitat d’esplai, s’havia d’adquirir l’emblema de l’auxili social. Els primers varen ser de llautó i desprès els feren de cartolina. Els de llautó estaven estampats amb relleu i els darrers eren impresos i acolorits per un cantó i, per l’altra, alguns mostraven algun tipus de missatge explicatiu.
Tots ells tractaven temes molt diversos, com l’esport, monuments històrics, literats, escuts de ciutats, política feixista, etc. i els venien a la taquilla, conjuntament amb les entrades, tot i que també es venien als bars i en algun altra establiment”
El valor d’aquest emblemes va anar variant amb el pas del temps, els primers costaven 30 cèntims i desprès van passar a costar 50 cèntims i n’hi havia d’especials amb el valor d’una pesseta. Per cert, la pestanya dels emblemes servia per poder-los portar penjats a l’americana i demostrar que s’havia contribuït amb més o menys diners.

Comentari: L’Auxili Social es va crear a Valladolid l’octubre de 1936 per Mercedes Sanz Bachiller, vídua d’Onésimo Redondo i delegada de la Sección Femenina. Es va crear amb l’objectiu de pal·liar els efectes de la guerra creant menjadors benèfics per a nens i adults indigents. Aquest servei es va mantenir fins als anys cinquanta, cosa que féu que l’Auxili Social estigués present en pràcticament tots els pobles de Catalunya. Us incloc un article publicat al “Tarrasa Información” on parla de la visita del Delegat Nacional de l’Auxili Social, Don Manuel Martínez de Tena a la nostra ciutat per la inauguració d’una guarderia  infantil, al carrer del Pla de l’Ametllera.

Un record per en Joaquín Soler Serrano

Vull tenir des d’aquest espai un record per en Joaquín Soler Serrano, locutor de Radio Barcelona, que ha mort recentment (7-10-2010) a l’edat de 91 anys, degut a l’Alzheimer, del que estava ingressat des de feia anys en una residència d’Esplugues del Llobregat. Murcià de naixement (19-08-1919), podem afirmar que va ser el crit d’ajuda que es necessitava en la tràgica riuada que va assolar el nostre territori (en la fotografia el podem veure caminant pel barri de les “Arenas”).
Crec que no era només el que deia sinó la manera en que ho deia, amb el seu sentiment i la seva veu aconseguia que la gent d’altres indrets d’Espanya es sentis commoguda i la seva ajuda es multipliques, fins a un punt en que va tenir que demanar que paressin d’enviar ajudes en material, ja que no se sabia que fer amb la quantitat de roba i altres pertinences que la gent enviava. En diners va arribar a recollir més de 30 milions de pessetes ell sol.
Aquest fet i la seva dedicació continuada, des del mateix endemà de la riuada, va fer que el premiessin amb un Ondas especial en reconeixement a la seva tasca. Un premi que per cert va guanyar fins a 5 vegades; el darrer l’any 1999.
Us incloc un article publicat el 22 d’octubre de 1962, al “Tarrasa Información”, on parla de la seva gran implicació en la riuada que va assolar Terrassa el 25 de setembre del mateix any.
També incloc un retall en que esmenta l’homenatge que la Creu Roja li va fer al Teatre Alegria de Terrassa, el dia 31 de març de 1963. Com a curiositat podem explicar que a l’arribada a terrassa va ser escortat per un seguici de motos del “Tarrassa vespa club” i que desprès de rebre la medalla de plata de la ciutat de mans d’en Josep Clapés, l’acte d’homenatge va comptar amb la participació de l’orquestra “Hot Club” entre d’altres grups musicals locals, artistes i dansaires.

Permeteu-me uns breus records als seus programes de radio més coneguts:  Lo mejor del Mundo, Blanco y Negro, La Samba, !Caramba!, Feria de Canciones, Reir es Vivir, ¡Qué rico Mambo!, ¡Esto es …Radio!, Caspe 6 …!en orbita!, El gran show de las 2, Peseta por palabra, ¡Busque, corra y llegue usted primero!. Sense oblidar-nos de l’etapa televisiva amb programes com:  Carrusel o No me diga usted sí, no me diga usted no, o Perfiles. Pero si n’he de destacar un potser el més conegut va ser el programa ‘A fondo‘, gràcies al qual també serà recordat per la seva manera de fer entrevistes i en el que va entrevistar a grans personalitats dels anys 70, com  Josep Pla, Salvador Dalí, Antonio Gala o Joan Manel Serrat, entre molts d’altres.
Precisament del programa “A fondo” us incloc l’entrevista a Salvador Dalí.