Circumstàncies negatives en la riuada del 62 (introducció)

Revista Lecturas

Permeteu que faci una comparació inicial que potser d’entrada costi d’entendre: el fet és que quan es va enfonsar el Titànic es va parlar que no tot va ser culpa del iceberg i que un seguit de fatalitats o de “circumstàncies negatives” es van conjurar perquè la desgracia encara fos més gran.
Crec que en el cas de la riuada de Terrassa s’hi podria cercar un cert paral•lelisme, ja que no només la tempesta va ser la causant de les terribles desgracies viscudes a la nostra ciutat (recordem que no va ser a Terrassa on més va ploure i en canvi si que vàrem ser la ciutat amb més víctimes).

En els propers dies parlarem d’aquest seguit de circumstàncies negatives que es van aliar en un mateix dia, el dimarts 25 de setembre de 1962: uns plans urbanístics mal aplicats, una riera traïdora que no sap per on passar, un pont tapat que va fer de pressa, uns especuladors sense miraments, unes autoritats que no van saber estar a l’altura, un règim franquista que propiciava l’especulació i l’amiguisme, una immigració desaforada i mal planificada, una ciutat construïda en un lloc inadequat, la manca de memòria històrica, un col·lector insuficient a la Rambla, una tempesta de nit, unes construccions amb fonaments sobre la sorra, la manca de neteja dels boscos de Sant Llorenç, els imbornals tapats, etc.
Per això, des d’aquest blog, dedicarem uns quants posts a recordar algunes d’aquestes circumstàncies negatives, per tal de que fent aquest exercici de memòria potser ajudem a evitar que en el futur una propera riuada no ens faci pensar que encara tenim assumptes pendents de resoldre.
Si algú dels nostres lectors creu que hem d’incloure alguna altra circumstància negativa, que ens hagi quedat en l’oblit, ens ho pot fer saber enviant un comentari i l’inclourem amb molt de gust.

La imatge d’aquest post és la portada de la revista Lecturas del 1962 i la de la dreta de la revista Destino, on podem apreciar la misa de campanya feta per un monjo de Montserrat l Papiol, en el mateix lloc on es van recollir una gran quantitat de cadavers, arrossegats per la riuada.
(continuarà en el proper post)

Un record de les ajudes rebudes en les riuades del 62

He rebut un comentari de l’Ernest, que crec que mereix un article i aquí el teniu:
“He obert l’article (Les riuades del 1962 (i 7)) i veig que no hi ha cap referència a les ajudes ni col•laboracions rebudes, que van ser extraordinàries: camions carregats de pales i eines, guants, màquines,.. Van participar moltes persones de totes les edats i estaments i també soldats (sobre aquests, puc explicar que vàrem oferir guants al sergent que comandava un grup a la zona de Les Arenes, en que hi havia molts animals morts i, també persones, i ens va contestar que “el ejercito español no usa cosas de estas, son para gente fina“.
Vaig estar, primer al Papiol on vaig viure imatges impressionants, com la visió en una raconada del riu, de piles d’animals morts i, entremig, cossos de persones. Va haver-hi un moment que, com que tot ja feia molta pudor de podrit i hi havia perill d’epidèmies, vaig donar l’ordre de cremar-ho tot i llavors, algú del poble, va demanar de fer una darrera ronda perquè encara hi podia haver-hi el cos d’alguna persona (uns quants dels que vàrem trobar, els vàrem posar davant de l’església on recordo que hi havia usa zona d’herba) .
Després vàrem anar a Les Arenes, on vàrem veure que hi havia una gran quantitat de voluntaris que no sabien ben bé què fer i molt material disponible no usat: llavors vàrem proposar a l’Ajuntament d’organitzar i coordinar els elements disponibles i es va decidir posar a la porta un servei amb una llista on, qui necessitava ajuda s’hi apuntava. Tambè hi havia una llista de gent i de material disponible i des d’allà distribuíem les tasques i hi destinàvem el material que consideràvem que caldria utilitzar.
Quan tot funcionava i ja estava coordinat força bé, s’hi va presentar un grup de “La Falange Española” dient que hi havia “duplicidat de funciones” i que marxéssim, que ells ja s’ocuparien de tot. Això va provocar discussions molt fortes i, algú, (crec que va ser l’Alcalde) va arribar a treure, físicament, de l’Ajuntament, a empentes, el “jefe” del grup, perquè el que s’havia fet anava molt bé i no feia falta cap interferència. Finalment i per a evitar baralles es va acordar de treballar junts.
Em sembla que, quan es va sortir de l’emergència, el van destituir.
Nosaltres érem escoltes del “Casal de Montserrat“. Ben segur que molts avis encara podran recordar aquests fets”

Nota.- Les fotos que ilustren aquest record han estat cedides per el Ricard Font..