La portera del Gran Casino l’anomenàvem “Rebeca”

Saló del restaurant

Segons ens ha fet saber l’amic Ricard Font:

Cal tenir en compte que el casino del Comerç era el dels menestrals, botiguers etc. i que el Gran Casino era el dels fabricants.

“Com que el meu pare n’era soci, jo vaig viure totes les etapes del Gran Casino, des de jugar a billar vigilat per en Sirarols, dinar amb en Pujador, jugar al quinto per Nadal, sopar i ballar per cap d’any i els diumenges, festejar amb la meva novia en els sofàs del pis de dalt, les festes al pati a l’estiu amb atraccions incloses o anar a llegir a la biblioteca entre moltes més coses de les que en podria escriure durant hores.

També hi vaig celebrar, en el saló de les estàtues, el banquet del meu casament el 9 de mars de 1964, del que en tinc una pel·lícula. Per cert que durant la celebració hi va tocar la Hot Club i el menjar es va portar de l’Hostal del Fum.

làmpades de cristall

Ara em ve al cap que al terrat hi havia unes corrioles a les que estaven lligares les grans làmpades de cristall i que es feien baixar per poder canviar les bombetes foses. Una cosa que ens agradava molt als nens era passar per la porta giratòria de l’escala de l’entrada on hi havia la portera i alhora guarda-roba que s’assemblava molt a l’artista d’una pel·lícula i, com que portava un jersei jaqueta, li dèiem la “Rebeca”.

Soterrani

Recordo que en el soterrani alguns socis jugaven a les cartes, sent en Turà el crupier i, perquè la policia no el pogués enganxar (encara que anava untada), no es feien córrer els diners sinó unes fitxes amb diferents valors, les quals servien també per pagar el dinar al mateix restaurant de l’entitat. Jo al 1996 treballava a Invivsa, i vaig anar al Gran Casino a buscar coses per la meva col·lecció i vaig trobar vàries fitxes de plàstic que servien per les apostes (aquestes ja es van publicar en els Records de Terrassa – click aquí)”.

Aquí podeu veure dues fotos del casament abans citat:

Un Reglament del Gran Casino del 1945

Avui ha arribat a les meves mans un Reglament del Gran Casino publicat el 19 d’octubre de 1945 o sigui desprès de la Guerra Civil i he trobat curiós fer un repàs de la manera en que podies ser soci.

D’entrada i sobre els socis fundadors indica que ho seran els que acreditin haver estat socis abans del 1 de juliol de 1936 i com a màxim s’acceptarà un número màxim de 200 i en cas de no arribar ha aquesta xifra es complementarà amb fills de socis morts abans del 1 de juliol de 1936 o per acreditar haver fet un servei significat i reconegut a favor de la Pàtria (Espanya) o de la ciutat de Terrassa.

Per aspirar a ser soci de número (així s’anomenaven als no fundadors) calia ser major d’edat i ser presentat per tres socis i llavors encara tenies que passar per la publicació del teu nom i esperar que cap soci indiqués rés en contra teva. I si tot anava bé encara tenies que acabar sent aprovat per la Junta Directiva. Finalment et tocava pagar la quota d’entrada que segons el reglament diu que ha d’estar entre les 10 i les 500 pessetes (no acabo d’entendre aquesta diferència). Serveixi com a dada que la quota anual d’un soci en aquell any (1945) era de 120 pessetes.

Per cert, l’objecte de la societat segons aquest reglament era: “el fomento de los intereses morales y materiales de Tarrasa, a la vez que proporcionar a sus socios y a sus famílies, medios de honesta diversión y recreo”. De fet i pensant que es van celebrar partides semi-clandestines de ruleta amb apostes que llavors estaven prohibides, crec que sembla una broma parlar del “fomento de los intereses morales de Tarrassa” i encara més cínica trobo la frase de “medios de honesta diversión y recreo”. El reglament va signat pel President A. Ramoneda i pel secretari M. Rossell i te un total de 14 pàgines.

Ressenya històrica:

El Gran Casino neix d’una escissió de socis del llavors Círculo Egarense, l’any 1920, en que en Ramon Pont decideix catalanitzar l’entitat i anomenar-la Círcol Egarenc. Aquest fer va produir que una part dels socis que eren més de la banda salista es donessin de baixa i fundessin el Gran Casino del Fomento de Tarrasa, el 4 d’abril de 1920, amb un ball que es va fer en la sala central del magatzem Prat i Fills situat al carrer de Sant Jaume que actuarà com a la seu de l’entitat mentre es conclou el nou edifici i que posteriorment serà la façana posterior del GC.

L’edifici és obra de l’arquitecte Lluís Muncunill i Parellada i està fet en estil del classicisme noucentista que va ser el que va substituir al modernisme de les seves primeres obres. Per poder-lo construir es van tenir que comprar 3 cases de la Font Vella i el qui va fer la compra va ser l’industrial Benet Badrinas al febrer del 1920, curiosament uns mesos abans de fer-se efectiva l’escissió abans esmentada el que indica que ja portaven temps pensant en el farien. Un mes desprès ja començaven les obres. La construcció és ràpida i per la festa Major del 1921 ja s’hi celebra el ball inaugural (el dia 3 de juliol).

El primer reglament es redacta el 9 de gener del 1921 i és realitzat per la primera Junta que està composada pel il·lustres noms terrassencs: en Francesc Garcia i Humet com a president a més d’en Benet Badrinas, Joan Duran, Josep Aymerich, Joan Chevalier, Salvador Utset, Agustí Armengol, Pere Domingo, Antoni Barata. La seva història queda estroncada 20 de juliol del 1936 en que és ocupat pels militants de la CNT i es converteix en la seu de la Federació Local de Sindicats. Al 1938 és convertit en Hospital Militar de rereguarda i el 24 de gener de 1939 és desallotjat i els ferits i milicians són enviats cap a França.

El mes de març de 1939 es constitueix la junta gestora, presidida per Josep Clapés i Rovira que s’encarrega de començar unes obres de rehabilitació i de decoració que duraran uns quants anys. L’any 1945 es quan s’aprova el nou reglament del GC i és durant la Festa Major que s’inaugurà la pista de ball del Jardí, dissenyada per Eduard Blanxart i realitzada per Santiago Padrós que hi fa un dels seus característics mosaics. El mes de gener de 1968 s’inaugurà la primera discoteca de Terrassa, el Musical Club del Gran Casino.

El mes de Setembre de 1988 una sentència obligà a la societat Gran Casino a deixar l’edifici que passà al seu propietari, l’Institut Industrial que posteriorment (1990) el ven a la societat Alober, que fa fallida l’any 1992 i pasa en mans de la Caixa de Catalunya fins que l’any 1995 la immobiliària Imvisa l’adquireix per fer-ne una remodelació, ja que l’edifici ja estàva molt degradat. Les obres comencen el 1988 per Simó & Prado i Imvisa i no finalitzen finsel 2000.

Les senyores de la bandereta

Avui veient una imatge del 20 de maig del 1962 on es veu un grup de senyores al darrera d’una taula situada a l’entrada del Gran Casino m’ha vingut aquest record de les anomenades “Mesas petitórias” que serveixenper recaptar fons per temes benèfics, com és el cas d’aquesta imatge en que es celebrava la “Campanya contra el Càncer”.

El lema de la campanya era “Ayúdanos y te ayudarás” i aquell any l’objectiu era poder adquirir un aparell denominat “bomba de cobalto”, que llavors ja estava considerada tot un avenç científic per la lluita del càncer mitjançant la radioterèpia.

En aquells anys recordo que et posaven una mena de bandereta amb una agulla a la solapa o be un banderí o una cinta que es podien lluir en els vehicles. Potser algú encara conserva alguna bandereta d’aquells anys en algun calaix oblidat.

La incòmode pregunta al Doctor Francesc Palau i Abad

A conseqüència de l’article que vàrem publicar sobre l’hospital militar (enllaç al post) que es va instal·lar al Gran Casino durant la guerra civil, l’amic Rafel Comes molt amablement ens ha enviat aquest record que amb el seu permís us mostrem:

“Quan esclatà la Guerra Civil, el doctor Francesc Palau i Abad estava al front de la Medica Popular de Terrassa, una mútua sanitària creada per la CNT i, a més, va ser un dels nou regidors que en representació d’aquesta sindical van ser nomenats el 14 d’octubre de 1936 per formar part del Govern d’Unitat Popular.

El Dr. Palau vivia exiliat a Mèxic quan el novembre de 1997 va contactar amb l’ajuntament de Terrassa fent-li saber que feia un viatge a la península amb la seva esposa i li agradaria visitar la nostra ciutat. L’amic Jaume Canyameres, llavores tinent d’alcalde de Hisenda, es va mobilitzar perquè tingués una bona rebuda i va estar dos dies seguits trucant-me per que li assessorés sobre el Dr. Palau, la Mèdica Popular i demanant fotocòpies de tot.

Quan va arribar el dia de la visita el Jaume em va trucar el matí. Escolta!. Perquè no vens a dinar amb nosaltres tu que domines el tema?. A mi em feia gràcia escoltar del Dr. Palau les seves impressions dels primeres mesos de la Guerra Civil i vaig acceptar. El fet és que vàrem anar a un restaurant del carrer del Vall, on em va presentar el doctor i la seva esposa.

Només acabat de presentar-me’ls, el Jaume ens diu que el perdonem un moment, tot i que ara no recordo exactament que va dir que havia de fer. Sigui com sigui, ja em tens a mi i el matrimoni Palau sols. I ara que els dic per trencar el gel jo?. I vaig decidir anar al gra. Li pregunto, vós encara manteniu la ideologia àcrata?. Caram! Que li vaig haver dit. Em va contestar Nooo! Jo no he estat mai anarquista!. Em quedo sorprès i li dic, però vostè va formar part del Govern d’Unitat Popular per la CNT. Em respon No!, No!. Va ser perquè em van dir que necessitaven un metge i m’ho van proposar. Vaig notar que l’havia incomodat.

Llavors va tornar el Jaume Canyameres i vaig quedar de comparsa sense que es tornés a tocar el tema de la Guerra Civil. El Dr. Palau ens va explicar la seva vida a Amèrica i vaig entendre la seva incomoditat. Al principi es va començar a dedicar a comprar collites senceres de camps per revendre-les i més tard a comprar i vendre finques senceres. S’havia transformat en un especulador i jo ingènuament li havia recordat els seus antecedents revolucionaris. No és l’únic cas que en el exili, destacats anarquistes van evolucionar i van canviar les idees revolucionàries per les capitalistes, entre ells el mateix Pere Alcocer (El Pedro)”.

Un record al voltant de l’hospital militar del Gran Casino

Avui el record que he escollit fa referència al fet de que el Gran Casino va ser transformat durant la guerra civil en improvisat hospital per els ferits o malalts que arribaven del front. Concretament a l’abril del 1938 es van traslladar les dependències de la CNT, que fins llavors havien ocupat el Gran Casino, a la casa Sagrera, destinant-se les dependències del Gran Casino a Hospital Militar (dirigit pel metge Francesc Palau), amb uns 150 llits que en bona part s’havien requisat de vivendes particulars de Terrassa (diuen que en certs moments fins i tot es van instal•lar llits als jardins). A la imatge de l’esquerra podem observar uns escrits deixats pels malalts a les parets del segon pis de l’edifici.

Però anem a pams i comencem per uns fets que van començar bastant més lluny de Terrassa. L’estiu del 1936 una nena de 12 anys de Terrassa, l’Angelina Casas (avui té 92 anys), estava de vacances a la població de l’Espluga del Francolí que era on havia nascut la seva mare i on encara hi conservava bona part de la seva família.

Al esclatar la guerra els pares, amb bon criteri, li van dir que no es mogués de l’Espluga ja que estava en bones mans i que quan veiessin com anava tot ja l’anirien a buscar (ells estaven a Terrassa, concretament al carrer Cervantes 29, on tenien la llauneria Jaume Casas).

A l’Espluga l’Angelina hi tenia varies tietes, concretament 4 i acostumava a anar cada dia a dinar a cases diferents. El fet és que la guerra no es va aturar i anava a més i els pares van decidir que el millor seria que ella es quedes al poble dons allí al ser pagesos les possibilitats d’alimentar-se estaven més garantides i així va ser com durant uns anys de la seva joventut els va passar en aquella població.

Dormia a casa de la tieta Roseta i li deien a cal xollador ja que l’ofici del seu marit era xollar (esquilar) burros i altres besties. Aquesta tieta tenia 3 fills, el Joaquim, el Joan i el Ramon i dels 3 el Joaquim li va tocar anar a la guerra de la que en va resultar malalt per culpa d’haver agafat les febres palúdiques.

Un dia que jugava al carrer diu que recorda que la tieta li va dir “vols venir a veure els teus pares?” i ella evidentment que va dir que si.; era l’any 1938 i tenia poc més de 13 anys. En aquells moments viatjar a qualsevol lloc era una aventura perillosa i si hi ho van poder fer va ser perquè l’alcalde de l’Espluga els va cedir lloc al seu cotxe. Ell anava a Barcelona i els va dir que el podien acompanyar. Un cop a Barcelona tenien que anar a Terrassa i recorda que quan van anar a l’estació del tren l’espectacle que hi va veure la va trasbalsar. Hi havia centenars de persones vivint com podien a les andanes amb màrfegues al terra com si fossin emigrants d’aquests que ara veiem de Síria. Era difícil fins i tot avançar per enmig d’aquell desori i com van poder, i desprès d’esperar moltes hores dempeus, van aconseguir pujar en un tren.

Al tren l’Angelina recorda que no va poder més i que es va fer el pipi a sobre dissimulant perquè ningú la veies. Un cop a Terrassa la tieta la va deixar amb els seus pares (eren prop de l’estació) i ella se’n va anar a veure el seu fill malalt al Hospital Militar del Gran Casino (a la foto de la dreta veiem un detall del Gran Casino amb les finestres tapiades per l’ocupació que n’havia fet inicialment la CNT). L’Angelina diu que encara recorda que la mare es va passar-se la tarda traient-li polls dels cabells.

Al cap de pocs dies van decidir tornar a l’Espluga hi aquesta vegada l’únic que van aconseguir va ser lloc en un vagó de càrrega, d’aquells amb les portes corredisses i en que tenien que seure al terra. El viatge va ser llarg i molt incòmode fins a Lleida. Un cop allí ja no hi havia cap transport públic per anar a l’Espluga i van tenir la sort de que un camioner les portés en la caixa del darrera del camió.

Encara avui recorda el vent i el fred que van passar en aquell llarg i perillós viatge. Posteriorment la tieta va tornar per visitar al seu fill, però llavors resulta que ja l’havien traslladat a un hospital de Barcelona dons semblava que s’anava recuperant. Malauradament quan va poder fer el viatge es va trobar el llit buit i al preguntar pel seu fill el malalt del costat li va dir que el dia abans li havien posat una injecció i s’havia mort.

Mai més va saber res d’ell, ni li van donar raons del que havia passat ni va poder recuperar el cos ni va saber que n’havien fet. A títol de llegenda pública en aquells temps es deia que hi havia algunes infermeres que posaven injeccions letals als malalts rojos, però no hi ha cap constància de que això fos el que va passar.

Poc desprès d’aquest fet fins i tot a l’Espluga van començar a faltar els aliments bàsics i les targetes de racionament eren imprescindibles per garantir una mínima subsistència (a la dreta cartilla de racionament familiar de l’època). Aquest fet va provocar que l’Angelina hagués de tornar amb els seu pares a Terrassa i, tot i que no recorda com va tornar (a finals del 1938), creu que va ser el pare qui la va anar a buscar amb un cotxe que tenia, i que molt poc després va ser incautat per la fugida de les autoritats de Terrassa cap a França.

Com a informació complementaria puc dir que aquest cotxe va ser trobat a la Jonquera temps desprès, però en un estat tan lamentable que no es va poder aprofitar per rés. L’Angelina és la meva mare i puc donar fe de que tot el que ha explicat ho recorda tal i com ho he transcrit.

Presentació a Terrassa de la Revista Vallesos dedicada a la Nevada del 1962

  S’ha presentat a Terrassa, a la llibreria Abacus, el quart número de la revista Vallesos, que dedica el seu dossier central a la històrica Nevada del 1962. Aquest acte ha estat co-organitzat amb GCT Working Group que és un grup d’empreses que ja va col•laborar no fa pas massa en l’edició del llibre “Terrassa, ciutat, vida i persones” i que té la seu en el mateix edifici del Gran Casino.
L’acte, presentat per en Vicenç Relats director de Vallesos, ha dedicat una primera part a tractar el tema de la Nevada del 1962 amb intervencions d’en Santi Rius, autor de l’article dedicat a Terrassa de la revista i que va explicar que el que ha fet ha estat recollir un grapat d’anècdotes que li van arribar des del seu blog “records de Terrassa”. També ha intervingut el bomber Jaume Ruy, que va viure en persona els esdeveniments d’aquells dies i va explicar com se les van empescar per poder ajudar als barris més desvalguts amb uns cotxes sense cadenes i en els que amb ajudes de cordes van poder finalment prestar l’ajuda necessària. L’apartat gràfic ha estat a càrrec de la Teresa Cardellach que ha presentat un recull fotogràfic de l’Arxiu Municipal, tot destacant que segurament moltes imatges d’aquella jornada encara resten en els àlbums particulars de molts terrassencs. Finalment s’ha passat un recull de fotografies de ciutadans que les han fet arribar al blog dels records juntament amb una filmació de la nevada del desaparegut cineasta Joan Casamada.
 En la segona part de l’acta han intervingut l’artista Jordi Grau que ha explicat la seva trajectòria en el món de la recuperació i creació d’elements de la cultura tradicional, com són els capgrossos i els gegants de la nostra ciutat i també cal destacar la presencia d’en Salvador Cardús, conegut periodista i sociòleg terrassenc que ha explicat aspectes personals de com Terrassa ha influït en el seu aprenentatge i els seus valors com a persona alhora que ha explicat com veu la ciutat de Terrassa en el context actual del nostre país.

L’acte ha conclòs amb la intervenció d’en Joan Antoni Gallardo, regidor delegat de Presidència, Relacions Internacionals, Premsa i Imatge i Comunicació de l’Ajuntament de Terrassa que ha destacat la importància d’una publicació com Vallesos que ajuda a conèixer millor les peculiaritats de les diferents poblacions que composen aquest àmbit geogràfic i humà.
Nota: El vídeo d’en Casamada amb les fotografies el podeu visualitzar a l’adreça: http://youtu.be/1X8bTDB43Jo, mentre que d’altres imatges de la nevada les podeu veure en aquest pdf en alta qualitat: Nevada Vallesos Arxiu Municipal

Les fitxes del Gran Casino

L’amic Ricard Font m’ha fet arribar unes fitxes corresponents al Gran Casino que mai no havia vist publicades enlloc. Segons m’ha explicat aquestes fitxes es feien servir per jugar a les cartes i apostar diners sense tenir que treure els bitllets de la cartera. Aquestes partides de cartes, anomenades popularment com a timbes, eren semi-clandestines ja que es feien desprès de la guerra civil i llavors era prohibit el joc i les apostes. Mentre els homes jugaven al soterrani les dones i fills es reunien al pis superior i com que les partides s’allergaven fins ben entrada la nit els cambrers els servien el sopar en la mateixa taula de joc.

En el Gran Casino s’hi jugava al soterrani que era un lloc amagat i que quedava fora de la vista de la gent. I, segons diuen, els policies feien la vista grossa ja que ells també rebien alguna compensació de tant en tant i, aquesta, no calia que fos amb diners ja que sempre se li podia regalar una peça de roba o quelcom similar.

El Ricard m’explica l’anècdota de la fitxa de forma quadrada, tot dient: “

El meu germà i jo havíem anat a jugar al quinto i a l’hora de sopar vaig anar al soterrani per demanar diners al pare i ell em va donar una fitxa quadrada que valia 500 pessetes i amb ella vàrem poder sopar el meu germà i jo un “pepito” cadascú amb la corresponent beguda. Un “pepito” era un filet de vedella posat en un entrepà fregit (tant la vedella com el pa). Als anys 50 cinc-centes pessetes donaven per molt i de fet crec que encara ens en van sobrar”.

El fet és que les fitxes eren una moneda corrent dins del Gran Casino, però el que no he pogut saber és quin valor tenia cadascuna d’elles. De moment és un repte esbrinar-ho.

El joc del quinto (1ª part)

El quinto és tota una tradició terrassenca i d’altres indrets del Vallès que, segons m’explicava el meu avi, a principis de segle ja es jugava en diversos indrets de la ciutat. Recordo que m’explicava que era popular en llocs com el “cafè Español” del carrer Topete o el “cafè de les Víctimes” de la plaça Vella o en societats com el Coro Vell o Els Amics. Desprès va arribar al Casino del Comerç, Cercle Egarenc i Gran Casino.

Sembla ser que antigament no hi havia premis en metàl•lic i el que feia de lloro, que és qui canta els números, era anunciar que es jugava per una barra de torrons, una paperina de neules o una ampolla de xampany.

Jo evidentment no tinc records tan llunyans i els llocs que recordo són el Social tant a la sala de baix com a la sala on hi va haver el cinema Regina, el pavelló del Sfèric, la piscina municipal, el bar de l’Escola, el bar Egara (veure anunci de la dreta), la sala que hi havia sota del casino del Comerç i el Coro Vell. El lloc on vaig jugar la primera partida va ser al Social ja que el meu pare hi tenia molta costum d’anar-hi i també recordo que hi anàvem en família, el pare, la mare, el meu germà i hi passàvem una estona força entretinguda intentant picar algun premi. Allí els pares hi trobaven forces coneguts i altres familiars i el anar al quinto es transformava en una tradició més que en un joc en si mateix.

Com podreu veure, en el retall de premsa de l’any 1973, el quinto era un joc tolerat (que no permès) en època franquista i només durant les festes nadalenques i, tot i aixì, podreu comprovar que alguns establiments rebien alguna sanció de tant en tant.

A mi, poc a poc m’han anat quedant les cantinelles del números i algunes de les respostes que els jugadors diuen, tot contestat al lloro, com: “pelat l’avi, la iaia o el més petit dels pelats”, “caaatorze … agafa’l”, “un que té set”, “un que és vuit ….el teu cap”, “les mamelles de la paula o les dues carbasses,.., el 88), “parella d’ànecs,… cuac, cuac, el 22”, “la niña bonita, el 15”, “el més petit, l’1” “un, dos,… tres, quatre, el 2” “dotzena,… de polvets a la nena, el 12”, “les cames del Muntanyola, el 11” etc., i també aquelles frases tant típiques del quinto: “pela-pela”, “remena” o “canvi de lloro”, “és ben bona”, entre d’altres.

Aquest any he anat a jugar a “Els Amics” i he sentit a un lloro dir “el Real Madrid en referir-se al número 2″ i “el Barça al referir-se al primer, o sigui al número 1” i és que el quinto també s’actualitza. Us proposo que expliqueu alguna cantinella corresponent als números del quinto que sapigueu (en el proper post en farem una llista).

Els angelets del Gran Casino

Fa pocs dies que vaig estar de visita al Gran Casino i de tot el que hi vaig veure em va cridar especialment l’atenció les pintures d’angelets que hi ha a la sala d’actes del primer pis. Aquestes pintures van ser realitzades per Josep Obiols (Barcelona, 1894-1967), deixeble del gran mestre Torres-Garcia i aquesta obra la va realitzar una vegada acabada la guerra civil (anys quaranta) ja que la reconstrucció de l’edifici ja va començar el mateix any 1939 i va ser dirigida pel decorador Antoni Badrinas.

Les pintures comentades les trobem que decoren els arcs d’ingrés a la sala i també en les llunetes de la base de la cúpula de l’escenari i en totes elles la temàtica és la mateixa, els angelets. N’hi ha de totes les edats i tots ells toquen instruments de música i en molts d’ells si no portessin les ales el que veuríem són nens normals i corrents, gens idealitzats.

Curiositat: Sembla ser que un dels models  que va utilitzar per fer les cares dels angelets va ser el seu propi fill, en Raimon Obiols (el famós polític del PSC). I si tenim en compte que el seu fill va néixer a Barcelona el 1940 entendrem que aquesta suposició pot ser ben certa ja que deuria tenir poc més d’un any quan va realitzar les pintures.

Círcol (cercle) Egarenc

En el darrer post ja parlava dels meus records d’aquest espai i especialment dels seus jardins. No en tinc cap fotografia però he trobat aquesta il·lustració de la Pilarín Bayés de la glorieta que hui havia en els perduts jardins. El “Casino de Artesanos” ocupava un edifici del carrer de Sant Pere, 48 i que es componia de dos pisos i terrat i amb un hort grandiós que donava al carrer de Sant Pau. Aquest Casino va decidir canviar de nom i es va triar el de “Círculo Egarense” i des del 29 de maig del 1886 va passar a denominar-se d’aquesta manera.Immediatament van decidir convertir aquella casa i els seus horts en un edicifi majestuós i el seu hort en un dels millors jardins de la ciutat, invertint en la millora 400.000 pessetes de l’època.

Deixeu-me destacar el seu saló de ball, punt de reunió de l’aristocràcia terrassenca. El 14 de març del 1920 és va catalanitzar el nom i això va ésser causa de que alguns socis es donessin de baixa i constituïssin poc desprès el “Gran Casino”.

Comentari rebut: Diu el Ricard Font que en el Cercle Egarec (nom normalitzat) es varen encunyar unes fitxes, que aquí podeu veure amb unes imatges facilitades per ell mateix.