Celebrem que ja hem superat les 850.000 visites

17 10 2018

Fa temps que no celebràvem cap xifra de visitants i avui he triat que hem passat de les 850.000 visites per fer-ho.

Les xifres de poc serveixen si només les veiem com un número, però en aquest cas el que hi hem de veure és la quantitat de persones que han entrat en aquest humil espai dedicat als records d’una ciutat com Terrassa.

No nou moltes gràcies a tots els que feu possible que seguim vius després de més de 10 anys i doneu sentit a l’existència d’aquest Blog dels Records de Terrassa.

Per celebrar-ho us deixo una foto que espero que us agradi: es tracta d’una cursa de sacs de les Colònies de Can Palet de l’any 1974:

Anuncis




Records de la nostre muntanya de Sant Llorenç del Munt:

11 10 2018

La Maria Rosa Avellaneda ens indica que creu que és un sentiment molt terrassenc considerar que el Massís de Sant Llorenç del Munt és la “nostra muntanya”. Presideix Terrassa i és el nostre teló de fons, de tal manera que des de molts indrets de Terrassa s’albira majestuosa i impressionant la seva silueta tant estimada.

Com diu el poeta Maragall: “jo no se lo que teniu que us estimo tant muntanyes“.

Però aquesta es la “nostra” i en qualsevol cap de setmana es pot sentir: demà anirem a Sant Llorenç !” i això es repeteix i es repeteix…. A l’hivern si a dalt de la Mola està nevat esdevé el tema de nombroses converses a la ciutat: “has vist Sant Llorenç nevat ?” No cal afegir res més, llavors aquesta mateixa pregunta es va repetint centenars de vegades al llarg del dia.

Anar a Sant Llorenç és, en moltes ocasions, una excursió de de matí per tornar a dinar a casa. A peu des de Terrassa o des de la Torre de l’Angel, el camí és un passeig agradable. A la primavera quan comencen a florir les plantes, primer les de color groc i les blanques provinents de diverses flors silvestres i boscanes, és agradable gaudir de l’olor de la farigola i del romaní i restar atent al cant dels ocells amb compte de l’escorpí o l’escurçó que s’amaguen sota les pedres. Després arribes a Can Pobla i camí amunt i quan ja s’albira el Monestir de La Mola et sembla que ja hi ets, però només és un miratge ja que encara falta una bona pujada.

És millor des del meu punt de vista, no agafar dreceres dons tinc males experiències d’algunes canals on a vegades resulta difícil de sortir-ne. Diu l’adagi “si vols fer drecera no deixis la carretera” però pels excursionistes de debò això no té sentit ja que precisament per ells superar dificultats és el vertaderament important i no les petites dificultats si no les més difícils.

Jo penso que per gaudir al màxim de la muntanya és necessari sentir i estar atent a tots els detalls que ens ofereix la naturalesa. Ho considero imprescindible ja que del contrari pot passar com va deixar escrit, al 1925, el gran Apel·les Mestres, dibuixant, músic i poeta

“Llegint llibres de vegades s’aprèn quelcom, és molt cert; llegint la naturalesa sempre s’aprèn.

Però cal saber llegir-lo, perquè molts llegidors veig que enfront d’aquest llibre es tornen analfabets”.





Records dels patis d’abans:

19 09 2018

La Maria Rosa Avellaneda ens fa arribar un record personal que diu així:

cosint al pati

Els patis d’abans… tant diferents dels d’ara… recordo que els habitatges d’abans (la gran majoria) eren cases de planta baixa i pis i que s’accedia al pis per una escala interior, i a dalt normalment hi havia els dormitoris “cases angleses en deien”. Al final de la planta baixa normalment hi havia el pati i recordo que el nostre pati estava orientat de cara a migdia, de manera que de bon matí els raigs de sol ho il·luminaven tot. La llum passava a través dels vidres i s’allargava fins a mig passadís.

Per anar al pati des de dins de casa hi havia dues sortides, la del menjador i una de més petita que s’hi accedia per la cuina. A l’estiu totes les portes estaven obertes per facilitar la circulació de l’aire i a cada sortida era molt convenient posar-hi cortines sobretot per impedir l’entrada de mosques. Ara de mosques a ciutat n’hi ha poques però llavors n’eren una munió . A casa teníem una maquineta rodona de llauna que feia com una manxa i amb aquest instrument escampàvem flit per matar-les. Però no es mataven totes “no”. Per les que quedaven també teníem unes pales “matamosques”, amb un mànec llarg i al final una superfície plana reixadeta i amb aquest dispositiu anàvem a la recerca d’alguna que s’havia colat cap a dins de casa. La cortina de la porta del menjador era feta d’unes tires de ferro compostes de petites peces que es podien anar enfilant i deixant la cortina a la mida necessària.

Al sortir al pati el primer tram era enrajolat i després hi havia grava. A la dreta després de la porta de sortida hi havia un test d’uns vuitanta centímetres d’alçada. Era fet de ciment amb uns dibuixos imitant el tronc d’un arbre. En aquest gran test hi havia plantada una gardènia que sense cap cuidado especial solament regant-la, es va fer immensa. En plena floració podia tenir més de vint flors obertes que escampaven una gran olor per tot el pati. També al sortir i a dalt de la paret sota la galeria hi havia un niu d’orenetes. Puntualment arribaven el mes de Març anunciant el bon temps. Era curiós mirar el niu i veure les petites orenetes amb les boques ben obertes esperant el menjar que els hi distribuïen les més grans.

En aquest primer tram, a la dreta hi havia el pou. Era un pou compartit amb el veí, i per accedir-hi teníem d’obrir dues portetes de ferro semicirculars que estaven col·locades a sobre el brocal del pou, llavors fent rodar la corriola amb el llibant i la galleda trèiem l’aigua molt fresca que servia per refrescar les begudes….. Al tancar les portes el pou quedava amagat al darrera. A l’esquerre hi havia el safareig i a sobre, a la paret una petita vela per donar-hi ombra.

Mateu Avellaneda dibuixant al pati

Després ja venia el jardí. En el terra hi havia grava (excepte en el costat dret). En aquest espai unes grans pedres totes iguales feien com una jardinera preparada amb terra especial per les plantes: els rosers, les margarites, les clavellines, els boixacs….També hi havia unes plantes que es feien molt grans nosaltres en dèiem “pom de noche” que florien amb unes floretes vermelles que només s’obrien a la nit. La llavor d’aquestes plantes, s’escampava de tal manera que teníem de vigilar i aclarir-les sovint per no perjudicar les altres. A un canto i penjada hi havia una clavellina d’aire que sortia de dintre un cargol de mar. Sense terra ni aigua anava vivint i multiplicant-se amb petites clavellines.

A la part esquerre hi havia un cobert fet d’obra. Tenia dues portes, una per entrar al cobert i l’altre amb dos compartiments: el de baix per guardar el carbó i la llenya i al de dalt hi havia el galliner amb un gall i moltes gallines amb les seves menjadores i els abeuradors de terrissa. La porta que tancava el galliner era de filat. De bon matí ja sentíem el cant del gall, el nostre, i el dels veïns doncs en aquella època molts veïns en tenien d’aviram. Ara, a ciutat, és impensable al mati sentir el cant del gall però llavors no ens molestava gens ja que era la senyal de que ja es despertava el dia.

Un problema era si algun dia per descuit deixàvem un moment la porta oberta de la gàbia i s’escapava una gallina. Llavors era una odissea intentar agafar-la. Precisament, per escapar-se es posava a sobre la barana de ferro que donava a la carretera de Moncada i el meu avi, amb tota cautela, s’hi anava acostant… però de seguida veiem que començava a moure les ales i que d’un moment a l’altre emprendria el vol. Els intents eren diversos, però sempre amb el mateix resultat… fins que al final passava el que temíem: una gran volada i ja la podíem veure a baix a la carretera. Amb el trànsit actual la gallina no duraria ni dos segons però llavors, si no moria atropellada, també la podíem donar per perduda perquè agafar una gallina en una carretera oberta és “misión imposible”.

tortuga al pati

Un altre al·licient del pati, era la tortuga. La nostra era una tortuga gran (la closca d’uns vint centímetres) i a l’hivern restava amagada; però de sobte, al venir el bon temps, el primer de nosaltres que la veia ho anunciava amb un gran crit “ja ha sortit la tortuga!”. De dins la closca treia les potes i el cap i tenia de ser molt vella perquè la recordo molt arrugada. Si la molestàvem s’amagava dins la closca i després d’una estona tornava a caminar lentament a pas de tortuga. Penso que aquest rèptil era molt econòmic de mantenir ja que mai vaig sentit que els meus avis parlessin de comprar menjar per la tortuga. Crec que deuria menjar fulles i amb la gran vegetació i varietat de plantes que hi havia segur que ja en deuria tenir per un menú complert: primer, segon i postres…..

Bé eren altres temps… tan diferents d’ara… però és bonic recordar coses que amb tots els avenços actuals, segur que no tornaran.





Salvem els murals de la discoteca Liben’s

14 06 2018

La discoteca Liben’s es va inaugurar a la carretera de Martorell, 120 als anys 70 (en la foto antiga podeu veure la primera façana). L’any 1978 es va ampliar i es va inaugurar la nova façana de ceràmica vidriada decorada amb motius geomètrics i en que es va una clara al·lusió a la música per part de l’artista Julio Bono, que encara avui es pot visualitzar i que ara està amenaçada de desaparèixer.

El nom de la discoteca es va canviar posteriorment pel de discoteca Làser fins que finalment va tancar (en part de la façana encara es pot veure part d’aquest nom).

discoteca Liben’s

Aquesta discoteca va arribar a comptar amb 4 grans pistes de ball amb diverses formes, el que la feia molt particular: n’hi havia una de quadrada, una de rectangular, una de triangular i finalment la més característica, la de forma de cor. Aquestes pistes estaven cubicades en dues plantes que es podien veure des d’un espai central. En cada pista podies ballar música diferent, des de la típica musica disco fins a música lenta, ambiental o rock.

liben’s enganxina

Si ens fixem amb el logo hi veurem una clara referencia a instruments musicals barrejats que també podem observar en una de les ceràmiques que adornen la seva façana.

Ara uns cartell anuncien la propera construcció de una zona amb 20 habitatges que segurament farà desaparèixer una part de la nostra història i dels nostres records, però que també suposarà una important pèrdua arquitectònica ja que els murals són una obra d’art que creiem que la ciutat hauria de mirar de preservar.

Podeu trobar algunes opinions i contactes amb gent que durant anys va anar a ballar a aquesta discoteca a l’enllaç:

https://recordsdeterrassa.wordpress.com/2009/03/09/les-discoteques-dels-anys-80-a-terrassa/

Des dels Records de Terrassa fem una crida perquè es protegeixi un patrimoni de la ciutat que pertany a tots nosaltres i que no pot ser que de nou l’especulació immobiliària ens l’arrabassi com ja ha passat amb altres ocasions. Recordem que va passar amb la Lyonessa quan es va arribar tard a protegir-la?

En Julio Bono i Peris va néixer a Sagunt l’any 1934 i va morir a Barcelona l’any passat, el 2017. Podem considerar-lo un artista català ja que des dels 5 anys ja va residir a Catalunya. Artisticament és conegut especialment pels seus murals de ceràmica vidriada i per les façanes que amb ells va decorar edificis per tot Espanya. Podem considerar-lo un artista de carrer ja que les seves obres no eren fetes per ser exposades en museus sinó en moltes ocasions en espais a l’aire lliure, com és el cas de la façana de la vella discoteca Liben’s de la nostra ciutat.

Si finalment enderroquen la façana i la perdem a Terrassa haurem perdut una part del nostre patrimoni i per observar altres obres de Bono haurem d’anar al edifici de la Mecànica Egarense del carrer Joan Mompeó, 35, als edificis Dacosta del carrer Salvans 30 i 39 o a la cantonada del carrer Alexandre Bell amb Isaac Peral.

Fem servir el #savemelsmurals per reclamar tant a l’administració publica com a la societat en general que no deixin que Terrassa de nou hagi de lamentar una pèrdua com aquesta.

Si algú li fa gràcia veure com era l’ambient en una discoteca de terrassa podem veure un vídeo de la discoteca NEON (Carrer Sant Francesc, 50) als anys 80 a https://youtu.be/vW3lQ8KZYzM

        





Les quatre carreteres des del balcó dels Avellaneda

31 05 2018
familia avellaneda al balcó 1937

familia avellaneda al balcó 1937

La Maria Rosa Avellaneda ha volgut compartir un nou record que diu així:

“Al final del nostre pati del carrer de l’Aurora hi havia una barana de ferro forjat que donava a la Carretera de Montcada (ho podeu veure en la foto de l’any 1937 que acompanya aquest recordi en la que podeu observar la seva mare amb ella mateixa i el seu germà Ramon quan eren petits i al fons la vela estesa de la peixateria Mandicó).

El balcó quedava a una altura com d’un primer pis i des d’allà vèiem tot el moviment de cotxes, de vianants etc.  Molts venien de can Palet i tombaven pel carrer Topete per anar al Centre ja que llavors aquest carrer era molt concorregut, en bona part per la gran quantitat de treballadors que hi circulaven per anar a les grans fàbriques tèxtils de la zona.

font 4 carreteres - 2007

font 4 carreteres – 2007

Recordo que veiem al davant uns petits quioscs on venien carn i peix i que estaven al costat mateix de la font.  El primer era de la peixateria Mandicó i en un espai tant petit semblava impossible que hi podes cabre  tantes coses:  el taulell exposant tot el peix fresc, les caixes, la nevera tots els útils necessaris. El segon era de l’Anita que venia carn de xai i l’últim ja tombant a la carretera de Rubí, de la Maneleta que venia carn de boví.  Nosaltres a casa (fins que van plegar) n’eren els nostres proveïdors i aquest és el record més antic que tinc de les quatre carreteres.

Ara, el més importat per a mi era  “La Font“.  Per els petits era un gran al·licient anar-hi a buscar aigua fresca.  Recordo que hi anàvem amb uns càntirs de terrissa que tenien un broc gros per omplir-lo i un de petit per poder-hi beure.  Totes les cases en teníem.

A la font hi passàvem tantes estones com podíem, xipollejant i jugant amb l’aigua.  La font era un pedrís llarg, i al mig, a la paret crec que hi havia una cara amb una boca d’on brollava un bon raig d’aigua.  L’aigua queia a una pica i el desaigua era un petit regueró rebaixat del pedrís per on marxava l’aigua.  La font era adossada a unes cases que després van enderrocar. L’actual font, crec que és la mateixa però amb un entorn completament renovat.

cal codina-05-07-2009

cal codina-05-07-2009

A la cantonada amb el carrer Topete hi havia el bar de “Cal Codina” propietat dels germans Codina, el Joan i el Ton.  Tenien el bar i també el restaurant . Recordo que els meus avis durant una temporada, cada dia hi  anaven a buscar el dinar i els hi donaven ben condicionat per després menjar-lo a casa. Tanta propaganda ara dels menjars preparats i ves per on fa més de setanta anys que els meus avis ja feien servir aquest sistema.  Després van plegar el restaurant i van continuar com sempre amb el bar.  Els Codina també tenien a la carretera de Moncada, sota del restaurant, una gasolinera amb un sol aparell.  Crec que per servir la gasolina es tenia de bombar i recordo que en aquest aparell hi havia com una maneta de ferro que contínuament tenien d’accionar a dreta i a esquerra per omplir els dipòsits dels cotxes.

Per completar la cruïlla, a l’altre costat hi havia una fabrica tèxtil, i davant  “cal Fruitós” una gran botiga de regals principalment vaixelles i tota classe de paraments per a la llar”.

Agraïm a la Maria Rosa el seu record i ja sabeu que tots podeu fer el mateix amb els vostres records i fer que així és conservin per sempre més en aquest espai obert a tothom.





El rellotge de Mateu Avellaneda i unes fotos inèdites

13 04 2018

mateu avellaneda dibuixant al pati del carrer de l’aurora

La Maria Rosa Avellaneda Mañosas ens ha escrit al Records de Terrassa i ens ha explicat el següent:

“El meu pare Mateu Avellaneda va deixar diversos escrits explicant records i tradicions que ell va viure en la seva infantesa i adolescència, i escrivia:

de totes les coses que desapareixen o han desaparegut em dol de tot cor que els que vindran no en sabran res absolutament“.

Aquests escrits són curiosos i interesants per conèixer costums i fets d’abans. Descric a continuació el titulat “El rellotge“. Com que es bastant extens procuraré fer un resum per transmetre el seu contingut:

“En aquella època sense tenir rellotge podies saber perfectament l’hora exacte. Puntualment passaven pels carrers de Terrassa els venedors ambulants i era tanta la regularitat en que diàriament anunciaven les seves mercaderies que al sentir-los ja sabies exactament l’hora que era. Quant de bon matí passaven les cabres del Pauet eren LES SET. Pujaven de la carretera pel carrer Topete i es paraven al carrer de l’Aurora, es munyien les cabres a la vista del públic per vendre la llet.

Més tard, tocava la campaneta del Carrau EREN LES VUIT I MITJA i sortien els treballadors de les fàbriques per anar a esmorzar. A LES NOU les corredisses de la gent per reintegrar-se al treball. A les NOU I MITJA passava el “Carro de la brossa” amb la campaneta anava repicant.

mateu avellaneda dibuixant al estudi del carrer de l’aurora

A LES DEU altre carret amb altre campaneta. Era el vell Danés que anava venent paperines de mongetes i cigrons i altres coses. A les DEU I MITJA un crit de !Cafèeeeee!!. Era el Barroto amb les cafeteres lluentes venia cafè. A LES ONZE altre crit del borreguer, amb una cistella de vímet tapada amb un tovalló blanc cridava !Borregos de Cardedeu! Més tard nou crit greu i mesurat !Cafèe..! Era el Dominguet i eren amb tota seguretat DOS QUARTS DE DOTZE DEL migdia.

Així com al matí es sabia l’hora, a la tarda es sabia a mes el dia de la setmana. El dilluns entre QUATRE I CINC passava el Cullel Noies pintes i ulleres !barato!…. El dimecres a mitja tarda passava un !plataioro! com deien les dones. Els Dijous passava un paraigüero francès que cridava amb veu forta i amb cantarella !Paraigúerooooo!!. El dimecres també passava un terraire de Sabadell amb serradures, terra d’escudelles i blanc d’Espanya.

Els Dissabtes a la tarda passava un ceguet amb una guitarra. Es parava davant de Ca l’Angeleta Pagesa sota d’un magraner que treia les branques per sobre la paret de Cal Sensada i amb veu rogallosa cantava el cuplet de moda el !Ven i Ven! i !Serafina la rubiales! que segons la cançó era una chica divina…..”

Les fotografies són originals de la família Avellaneda i les he pogut reproduir amb el permís de la Maria Rosa Avellaneda Mañosas que amablement me les ha fet arribar.

Nota. Un d’aquets escrits titulat “Lladres a cal Vileta” va ser publicat en el blog d’en Joaquim Verdaguer, i també tots els altres escrits en el llibre “Mateu Avellaneda Recull“.
http://joaquimverdaguer.blogspot.com.es/2014/05/robatori-la-masia-de-can-figueres-del.html

També podeu trobar una petita referència al il·lustre Mateu Avellaneda a: https://recordsdeterrassa.wordpress.com/2007/09/28/mateu-avellaneda/





Una fotografia sense datar per celebrar el 95 aniversari de la Cobla la Principal de Terrassa

12 01 2018

El 2018 celebrem els 95 anys de la Cobla la Principal de Terrassa i des dels Records de Terrassa ho volem fer amb la publicació d’un anunci antic de la “Cobla Orquestra Principal de Terrassa” i del que desconeixem la data exacte de la seva publicació.

La Cobla que va ser fundada l’any 1923 de la mà d’en Francesc Planas Virolesch (Girona, 1874 – Terrassa, 1947) amb d’altres persones i entitats de la ciutat que ella havia conegut arran d’una actuació que es va fer el 1905 en un Aplec de la Mata, on hi havia actuat amb la cobla “Unió Cassanenca” de Cassà de la Selva.

En aquella primera cobla una part dels músics eren de les comarques de Girona, dons els va aportar el mateix Planas, i d’altres de la zona de Terrassa i, com a curiositat, direm que la cobla estava formada només per 10 músics, ja que inicialment no tenien el trombó. La seva presentació oficial es va fer el dia 18 de març de 1923 en que es va interpretar una primera sardana, que portava per títol Ginesta (de Vicenç Bou). Ben aviat la Cobla va optar per denominar-se Cobla-Orquestra ja que així tenia més possibilitats d’actuacions.

La Principal de Terrassa, que és com la coneixem actualment, és dons una de les cobles més antigues de Catalunya i de les poques que mai s’han trencat, ja que fins i tot durant la guerra civil va seguir actuant. La foto no està datada però, si ens atenem a que la formació conté 3 músics que no van formar part de la cobla inicial: en Joan Carreras, n’Isidre Royo i en Josep Cabeza, i que a l’any 1925 es va incorporar el trombó, que no surt en la imatge, podem aventurar-nos a datar la fotografia entre els anys 1924 i 1925.

Els músics que hi figuren al document són:
• Francesc Planas (gironí)
• Josep Pla (gironí)
• Miquel Fontova (gironí)
• Jaume Riera (gironí)
• Ricard Anglada i Bou (gironí)
• Joan Roca
• Enric Dinares
• Juan Carreras
• Isidre Royo
• José Cabeza

I, els que havien deixat la cobla inicial eren:
• Josep Abadal
• Bonaventura Garriga
• Jaume Llongueras

Document: hem rebut un comentari de la Maria Rosa Avellaneda Mañosas en que ens indica que el seu avi Emili Mañosas era músic i tocava el contrabaix a la cobla “LA PRINCIPAL DE TERRASSA”. Ens adjunta un document que podeu veure a la dreta, dels membres de la cobla i ens indica que és de la temporada de 1927-28.

Nota: hem rebut una comunicació d’en Josep Loredo, músic a la Cobla La Principal d’Olot, i ens diu que te un blog dedicat a formacions musicals de Catalunya, bàsicament Cobles, Orquestres, Orquestrines, i algun Conjunt.
I que concretament ens recomana aquesta entrada que la veritat és que aporta molta informació de valor que té a veure amb aquest article (us recomanem que la visiteu):

TERRASSA (1): CABEZA, TERRASSA, L’ANTIGA TERRASSA, LA PRINCIPAL DE TERRASSA i CIUTAT DE TERRASSA:
http://fotosformacionsmusicalsdecatalunya.blogspot.com.es/search/label/TERRASSA%20%281%29