Els Records de Terrassa han inspirat un conte que avui es presenta

Avui és presenta un conte del que en soc l’autor. És el meu primer conte i m’estreno com escriptor, si així es pot dir.
L’he fet amb l’objectiu de que els nens i les nenes aprenguin el valor d’escoltar i guardar els records familiars.
No l’he fet per vendre’l i guanyar diners, ja que he decidit regalar-lo a totes les escoles, biblioteques, esplais i centres cívics de la meva ciutat.

Si més endavant trobo recolzaments no descarto que pugui arribar a altres poblacions.

Dono les gràcies a la Marta Rodríguez que també s’estrena com a il.lustradora, als companys de l’associació El Llibre de la Vida que van creure amb la meva idea i a la Rosa Boladeras que com a regidora de cultura de Terrassa m’ha recolzat.

Us dono les gràcies a tots els seguidors dels Records de Terrassa ja que en part la inspiració de fer-ho és vostre i haver mantingut viu aquest blog durant 14 anys significa que a Terrassa els records ens importen i en tenim cura.

Normalment no poso mai contingut personal però aquest cop he pensat que era adient fer-ho.

La presentació és a la Casa Alegre de Sagrera a les 18:30 d’avui, dijous 3 de juny de 1921.

Informe de l’Economat Familiar de l’any 1942

El record avui és per els economats de la post-guerra i com a curiositat us mostrem el contingut d’un fulletó editat l’any 1942 (imprès per Salvatella) en que es parla del “Economato Familiar de Tarrasa” del 22 de maig al 31 de desembre d’aquell any.

Un economat és un establiment creat normalment per algun col·lectiu o empresa pública o privada, amb l’objectiu de vendre productes a preus menors que en les tendes habituals.

A Terrassa hi va a ver diverses empreses industrials que van crear aquests economats per els seus propis treballadors i familiars .A la nostra ciutat es conserva l’edifici de l’antic economat de la SAPHIL, que forma la façana sud de la plaça de l’Anònima i que avui dia és una botiga de caves, vins i licors, coneguda com El Celler del Cava.

Pero, si ens fixem en el document veurem que està fet per rendir comptes del funcionament de l’Economat Familiar. Parla dels seus patrons sense especificar-los i explica en un full gràficament molt ben fet la quantitat d’aliments que s’han distribuït de forma gratuïta a la ciutat amb unes xifres força elevades i curioses com els 588.600 barquillos o les 23.443 ampolles de “champaña” per citar els més curiosos.

També indica l’augment de 12 pessetes setmanals del salari en especies per obrer, tot indicant que el repartiment es fa entre els obrers, els seus fills menors de 14 anys, els seus pares més grans de 70 anys i doble ració per les obreres vídues o a certs malalts..

Les xifres de tot lo repartit pugen a 11 milions de pessetes anuals i diu que caldrien 4 trens de 37 vagons per poder transportar tot lo distribuït.

També es curiosa la gràfica que demostra que gràcies al economat les malalties a la ciutat disminueixen. I finalitza l’informe amb una frase del “Caudillo” que diu: “Ni un hogar sin lumbre, ni un espanyol sin pan”.

Aclariment del Rafel Comes: El Economato de Tarrasa no va ser un economat sinó un comerç de queviures com qualsevol altre en què el seu titular Ramon Moor i Làzaro li va posar aquest nom per fer creure que venia molt barat. Devia ser un fracàs ja que només va durar un any.

Les cooperatives de consum les creaven els seus socis per estalviar-se els marges comercials dels botiguers. La Unió de Cooperadors també va ser un cas particular de la Guerra Civil que ara seria llarg d’explicar. Els negocis dels botiguers poden semblar molt bons però a la pràctica l’economia de mercat lliure té les seves lleis. Tant en el cas de les cooperatives com en el dels economats (si no hi ha que financïi les pèrdues) acaben malament i així podríem citar des de La Protectora Civil, El Centre de Dependents i altres què amb el seu fracàs va arrossegar la mateixa entitat a la fallida.

Més info: En un altre records us parlavem del Economato Tarrasense de 1915 a la Font Vella 12 i que podeu tornar a llegir fent click aquí:

https://recordsdeterrassa.wordpress.com/2011/05/26/el-economato-tarrasense-de-1915/

Hem arribat als 600 posts

Sembla que no pugui ser però ja hem arribat a publicar 600 posts sobre records de Terrassa. Segurament no hi ha actualment cap llibre de la ciutat tant extens com el que hem anat recollint en aquest blog i encara tenim corda per estona.

I tot això només ha estat possible gràcies a vosaltres, tant els qui ens envieu records, els qui ens envieu comentaris i els qui només ens llegiu. Gràcies doncs a tots vosaltres per fer-ho possible.

I per celebrar una xifra tant important us deixo amb una fotografia d’un indret de Terrassa avui desaparegut. A veure qui endevina on era situat aquest edifici i que s’hi feia dins?

Resposta: El Rafael l’ha encertada, ja que la casa de l’obrer era situada al carrer de Topete. Avui podeu apreciar les seves formidables portes de fusta treballada al Museu de Terrassa.

Aquesta casa estava situada al carrer de Topete, concretament al número 99 i la seva construcció era del 1899. L’edifici estava constituït per dues parts, diferents per fora però unides per dins. La primera tenia una magnifica porta amb una àmplia escala amb un lluernari a la seva part més alta. Al primer pis s’hi podia observar el que havia estat part d’un escenari.

Xerrada al Grup Filatèlic i Numismàtic de Terrassa

Faig una breu aturada sobre els records del cinema (encara en queden uns quants) per informar-vos que avui m’han demanat que faci una xerrada,  a les 20:00 h., sobre el bloc dels Records de Terrassa, al Grup Filatèlic Numismàtic i de Col·leccionisme de Terrassa (Rambla d’Egara 340 2ª planta – Centre Cultural)
Si algú llegeix aquest post i vol passar-hi estaré molt content de poder-vos saludar.

Presentació del bloc a l’Aula Gran

Avui 22 d’abril tinc el goig de poder mostrar aquest bloc i parlar dels Records de Terrassa als amics de l’Aula Gran de Terrassa, a 2/4 de 6 de la tarda a l’aula magna de l’Escola Tècnica Superior d’Enginyeries al carrer Colom, 11 de Terrassa.

L’Aula Gran és una iniciativa d’Omnium Cultural i dona formació permanent a la gent gran de la ciutat.

Continuació:Cal dir que tot va anar molt bé i que molts dels presents em van prometre que ens enviaran els seus records perquè els puguem publicar en aquest espai.

El mateix Sr. Francesc Palet i Setó, com a president de l’Aula Gran i fundador de la “Colla dels Rondinaires“, em va assegurar que em deixarà uns escrits seus sobre l’Escola Social, de l’ermita de Sant Muç, de l’escola del mestre Muntades i sobre jocs infantils. Aprofito per incloure una fotografia de la sessió.

100.000 visites, gràcies a tots!

Des que vam arribar a les 25.000 visites (19-07-2008) que no n’havia fet cap més esment,  però avui crec que a tots vosaltres us farà il·lusió saber que els “records de la nostra ciutat” han assolit les 100.000 visites. No sé si és molt o poc en el món dels blocs, però crec que a nivell de ciutat és quelcom digne de celebrar-ho.

Gràcies a tots vosaltres, que sou els qui feu possible aquest espai. Jo només faig de transcriptor de molts dels records que m’heu fet arribar. Sou molts els seguidors d’aquest bloc i la majoria no us conec de rés, ni sé quina cara feu i segurament si ens trobem pel carrer no us podré saludar, perquè només us conec pels vostres records, què en aquest espai són els vertaders protagonistes.

Entre tots esteu col·laborant a que una part de la memòria de la nostra ciutat no es perdi i això ja té un valor significatiu, tant per els qui ho vàreu viure com pels que ara ens n’assabentem gràcies a la lectura dels vostres records.

I, de tot el que s’ha publicat, permeteu-me que faci un esment especial als comentaris que es succeeixen des de fa temps en el record del poema de “la nit de reis“, ja que cada vegada que m’arriba un comentari em porta a la memòria records molt personals que em produeixen una gran emoció.

I per celebrar l’aniversari que millor que unes fotos inèdites de la riuada del 62 que amablement m’ha facilitat el Ricard i que mostren: l’escorxador i l’hostal del fum, el bar Doré, l’estació dels Catalans i el grup escolar Torrella:

La Montserratina o cal Junyent

anunci del 1936

Un record especial per un establiment que va tancar les seves portes l’any 2003 i que estava situat al carrer de Sant Pere, número 2.

Abans però d’haver-hi la Montserratina, en aquest lloc hi havia un establiment de queviures anomenat de Cal Gras (veure foto del 1904) i segons diuen abans d’aquest hi havia hagut una confiteria que s’anomenava “La Colonial” (mireu l’anunci del 1902), propietat d’un tal Joan Frontera.

Corria l’any 1924, quan en Josep Gras va vendre el seu negoci a Carles Junyent Fontanellas i durant un temps el negoci no va canviar d’activitat, ja que es continuaven venent comestibles. En aquells anys d’aquests tipus d’establiments se’n deien “drogueries” (tal i com podem apreciar en la fotografia del 1925, obra de Sants – A. Tobella).

Va ser uns anys més tard que van decidir convertir l’establiment en confiteria pastisseria. Com molts d’altres negocis de la ciutat, aquest va ser un negoci de caire eminentment familiar.

El negoci va arribar a obrir una sucursal al Mercat de la Independència, número 104 (tal i com podem veure en un dels papers que es feien servir per embolicar els tortells i dolços, que els terrassencs acostumaven a comprar els diumenges al sortir de missa.

La pastisseria Morera o “Cal Joanet”

La pastisseria Morera o de cal “Joanet”, degut a que el pastisser és deia Joan Morera, estava situada al carrer de la Rutlla i jo la recordo especialment pels “troncs de Nadal” que preparava per encàrrec. Aquesta tradició dels troncs de Nadal és bastant antiga i poc a poc ha anat quedant en l’oblit. Es tracta d’una mena de pastis en forma de tronc fet amb mantega de colors i que es menjava exclusivament el dia de Nadal.

A la fotografia hi podeu veure (amb bigoti) l’Amadeu Morera, pare del “joanet”, que havia treballat de mecànic al cremallera de Montserrat i va viure el cèlebre accident del 25 de juliol de 1953 (diada de Sant Jaume). La seva muller, la Maria Rovira, (asseguda al seu costat) era germana de la meva iaia.

El fill mitjà de l’Amadeu era qui feia de pastisser (en la fotografia apareix just al mig) i va tenir dos fills, dels que en destacarem un, ja que va arribar a ser un jugador internacional de handbol del FC. Barcelona molt famós en aquells anys, en “Joan Morera”.

Gràcies de nou a tots

Gràcies de nou a tots els que visiteu aquest blog. Ahir vareu aconseguir que un bloc, que només interessa a uns quants ciutadans unicament de Terrassa, arribi a estar en el rànquing dels blocs amb un creixement més ràpid (segons wordpress). I tot això ha estat mèrit vostre.

El 20 de febrer aquest blog va rebre 281 visites en un sol dia i l’acumulat que porta és de més de 12.500 visitants des del dia en que es va inaugurar, ara fa uns 10 mesos.

Aquí podeu veure el gràfic mes a mes (fins el dia 14 de març del 2008).

La casa Suris i el Casino del Comerç

Al carrer de Sant Pere de Terrassa, lloc que fins fa poc ocupava el casino del Comerç, hi havia la casa de la família Suris. En l’arc del portal de la casa hi havia una inscripció que indicava que havia estat construïda l’any 1825. La darrera habitant de la casa va ser una filla dels Suris que es va casar amb el general Negrete i que va quedar vídua en edat molt jove.

Es va tornar a casar amb en Joaquim Maria de Paz que va ser elegit durant molt anys senador. Al cap d’uns anys van decidir traslladar-se a Barcelona i això els va portar a llogar l’edifici a la casa “el Casino Tarrasense”, també dit “dels senyors”. Cal indicar que la casa Suris tenia uns magnífics jardins amb cascada i brollador i l’interior de la casa era majestuós. A la foto podeu apreciar l’antiga casa Suris.