El poema de cap d’any d’en Miquel Grané, un poeta terrassenc

31 12 2018

La  Maria Rosa Avellaneda de nou ens fa arribar un record i aquesta vegada, com que per Nadal parlàvem d’un amic del seu pare, en Miquel Grané i Civil (veure foto), avui el que us mostrem és un poema que li va lliurar al seu pare, en Mateu Avellaneda, el dia 1 de gener de 1949.

El Poema transcrit diu així:

En aquest cap d’any
Un altre any que s’escola fa tristor …
ens renova el temor
de perdre aquesta vida terrenal.
Però una cosa alleuja el nostre mal:
que Deu ens ofereix en recompensa
l’eternitat immensa.
A més, quan eixa vida deixarem,
en esperit encara romandrem
en els cors que ens ha ofert l’analogia;
amb nosaltres units faran llur via
i així posteritat assolirem …
Miquel Grané – Terrassa, primer dia de l’any 1949

Per saber qui era en Miquel Grané i Civil (8 de setembre de 1890 – 20 de maig de 1957) us deixo per un cantó les dades que m’ha fet arribar el Rafel Comes: “provenia d’una antiga nissaga d’hostalers del carrer de les Parres. Treballava a la Unió Comercial. També va ser periodista, el 1928 era redactor en cap del diari El Dia, havia estat soci del Grup Catalanista. També era poeta, és l’autor del himne del Centre Excursionista de Terrassa el 1926”.

I també les que va deixar escrites en Baltasar Ragon en un recull de personatges terrassencs que avui es pot trobar en una caixa de fusta anomenada “La Ratera” i en que diu: “Fou un enamorat de la nostra ciutat. Conservava al seu cot, tot bondat, un terrassenquisme sobresortit d’entre els terrassencs, i és que moltes vegades es sentia poeta i de la seva boca, sortien uns comentaris que, escoltant-lo, hi traslluïa una elevada cultura.

Fomentà la sardana, propagà l’Esperanto i cantà molts anys a l’Escola Coral. En 1920 quan era bibliotecari del Casino del Comerç aparegué un Butlletí portaveu d’aquest nom que encara es publica (actualment ja no). L’any 1926 organitzà l’homenatge al pintor Pere Viver i a l’any següent al music escriptor Martí Alegre.

Era assidu concurrent a tots els actes culturals que es celebraven a Terrassa. L’obra d’en Grané, durant la seva joventut, quan a tothora es movia, quan l’home s’encantava de la Naturalesa i de les blavors del cel.

Les seves poesies, escampades entre periòdics i revistes, son una prova de la seva modèstia i el seu concentral patriotisme. Va morir a la mateix casa on va néixer”.

Anuncis




Felicitació de Nadal dels repartidors del diari El Dia

25 12 2018

La Maria Rosa Avellaneda ens ha fet arribar aquesta felicitació dels repartidors del diari EL DIA de l’any 1935. El dibuix és una recreació de l’interior de la Casa d’en Aymerich del carrer de Baix. Una de les cases més importants de Terrassa del segle XVè. Per la finestra es pot veure al fons la Torre del Palau.

Com a complement del record hem cercat els anuncis que es van publicar al diari EL DIA el 24 de desembre de 1935 per veure que es podia comprar en les pastisseries de la nostra ciutat un any abans que comencés la guerra civil i podem veure que no ha variat gaire l’oferta, tot i els anys passats.

Neules, torrons, vins, licors, xampanys, regals i paneres nadalenques, trufes, bombons i com a curiositat les Pinyes Americanes autèntiques de Cuba de la dolceria Rambla o de la Montserratina, a més de les varietats de torrons de mantega, nata i cacau de cal Casamada a més de les seves neules de nata i cacau o l’especialitat del torró de crema de la Victoria. Els altres establiments que hi surten anunciats són cal Piera, La Lyonesa i el Torroner del carrer Cremat.

Nota: El diari El Dia es va publicar en català de l’abril de 1918 al gener de 1939 i va arribar a ser una de les publicacions periòdiques més importants de les editades a Terrassa, tant per la seva durada com per la seva qualitat periodística, cultural i tipogràfica. Es caracteritzà pel seu paper de portaveu del catalanisme egarenc, independent abans de la Dictadura de Primo de Rivera, vinculat a la Lliga després de la Dictadura fins a l’esclat de la Guerra Civil, que passà a dependre del Centre Catalanista Republicà, vinculat a Acció Catalana que el mantingué fins el desembre de 1936 que el traspassà al PSUC.

Publicava informació política d’abast global i informació local. Tenia unes sòlides seccions culturals de les quals destacarem la pàgina literària periòdica “Nou-cents“, que fou un canal important per a la difusió de la literatura d’avantguarda a nivell català. Hom el considera com la més important publicació, des del punt de vista polític, cultural i literari, que hagi sortit a Terrassa.

A destacar que a les pàgines de “El Dia” s’inicià en el periodisme el considerat per molts cronista per excel·lència de la ciutat de Terrassa, Baltasar Ragon, que signava amb el pseudònim R. de la Galera; el periodista Francesc Biosca Torres i el poeta Miquel Grané, entre d’altres.

.





Records de la nostre muntanya de Sant Llorenç del Munt:

11 10 2018

La Maria Rosa Avellaneda ens indica que creu que és un sentiment molt terrassenc considerar que el Massís de Sant Llorenç del Munt és la “nostra muntanya”. Presideix Terrassa i és el nostre teló de fons, de tal manera que des de molts indrets de Terrassa s’albira majestuosa i impressionant la seva silueta tant estimada.

Com diu el poeta Maragall: “jo no se lo que teniu que us estimo tant muntanyes“.

Però aquesta es la “nostra” i en qualsevol cap de setmana es pot sentir: demà anirem a Sant Llorenç !” i això es repeteix i es repeteix…. A l’hivern si a dalt de la Mola està nevat esdevé el tema de nombroses converses a la ciutat: “has vist Sant Llorenç nevat ?” No cal afegir res més, llavors aquesta mateixa pregunta es va repetint centenars de vegades al llarg del dia.

Anar a Sant Llorenç és, en moltes ocasions, una excursió de de matí per tornar a dinar a casa. A peu des de Terrassa o des de la Torre de l’Angel, el camí és un passeig agradable. A la primavera quan comencen a florir les plantes, primer les de color groc i les blanques provinents de diverses flors silvestres i boscanes, és agradable gaudir de l’olor de la farigola i del romaní i restar atent al cant dels ocells amb compte de l’escorpí o l’escurçó que s’amaguen sota les pedres. Després arribes a Can Pobla i camí amunt i quan ja s’albira el Monestir de La Mola et sembla que ja hi ets, però només és un miratge ja que encara falta una bona pujada.

És millor des del meu punt de vista, no agafar dreceres dons tinc males experiències d’algunes canals on a vegades resulta difícil de sortir-ne. Diu l’adagi “si vols fer drecera no deixis la carretera” però pels excursionistes de debò això no té sentit ja que precisament per ells superar dificultats és el vertaderament important i no les petites dificultats si no les més difícils.

Jo penso que per gaudir al màxim de la muntanya és necessari sentir i estar atent a tots els detalls que ens ofereix la naturalesa. Ho considero imprescindible ja que del contrari pot passar com va deixar escrit, al 1925, el gran Apel·les Mestres, dibuixant, músic i poeta

“Llegint llibres de vegades s’aprèn quelcom, és molt cert; llegint la naturalesa sempre s’aprèn.

Però cal saber llegir-lo, perquè molts llegidors veig que enfront d’aquest llibre es tornen analfabets”.





Records dels patis d’abans:

19 09 2018

La Maria Rosa Avellaneda ens fa arribar un record personal que diu així:

cosint al pati

Els patis d’abans… tant diferents dels d’ara… recordo que els habitatges d’abans (la gran majoria) eren cases de planta baixa i pis i que s’accedia al pis per una escala interior, i a dalt normalment hi havia els dormitoris “cases angleses en deien”. Al final de la planta baixa normalment hi havia el pati i recordo que el nostre pati estava orientat de cara a migdia, de manera que de bon matí els raigs de sol ho il·luminaven tot. La llum passava a través dels vidres i s’allargava fins a mig passadís.

Per anar al pati des de dins de casa hi havia dues sortides, la del menjador i una de més petita que s’hi accedia per la cuina. A l’estiu totes les portes estaven obertes per facilitar la circulació de l’aire i a cada sortida era molt convenient posar-hi cortines sobretot per impedir l’entrada de mosques. Ara de mosques a ciutat n’hi ha poques però llavors n’eren una munió . A casa teníem una maquineta rodona de llauna que feia com una manxa i amb aquest instrument escampàvem flit per matar-les. Però no es mataven totes “no”. Per les que quedaven també teníem unes pales “matamosques”, amb un mànec llarg i al final una superfície plana reixadeta i amb aquest dispositiu anàvem a la recerca d’alguna que s’havia colat cap a dins de casa. La cortina de la porta del menjador era feta d’unes tires de ferro compostes de petites peces que es podien anar enfilant i deixant la cortina a la mida necessària.

Al sortir al pati el primer tram era enrajolat i després hi havia grava. A la dreta després de la porta de sortida hi havia un test d’uns vuitanta centímetres d’alçada. Era fet de ciment amb uns dibuixos imitant el tronc d’un arbre. En aquest gran test hi havia plantada una gardènia que sense cap cuidado especial solament regant-la, es va fer immensa. En plena floració podia tenir més de vint flors obertes que escampaven una gran olor per tot el pati. També al sortir i a dalt de la paret sota la galeria hi havia un niu d’orenetes. Puntualment arribaven el mes de Març anunciant el bon temps. Era curiós mirar el niu i veure les petites orenetes amb les boques ben obertes esperant el menjar que els hi distribuïen les més grans.

En aquest primer tram, a la dreta hi havia el pou. Era un pou compartit amb el veí, i per accedir-hi teníem d’obrir dues portetes de ferro semicirculars que estaven col·locades a sobre el brocal del pou, llavors fent rodar la corriola amb el llibant i la galleda trèiem l’aigua molt fresca que servia per refrescar les begudes….. Al tancar les portes el pou quedava amagat al darrera. A l’esquerre hi havia el safareig i a sobre, a la paret una petita vela per donar-hi ombra.

Mateu Avellaneda dibuixant al pati

Després ja venia el jardí. En el terra hi havia grava (excepte en el costat dret). En aquest espai unes grans pedres totes iguales feien com una jardinera preparada amb terra especial per les plantes: els rosers, les margarites, les clavellines, els boixacs….També hi havia unes plantes que es feien molt grans nosaltres en dèiem “pom de noche” que florien amb unes floretes vermelles que només s’obrien a la nit. La llavor d’aquestes plantes, s’escampava de tal manera que teníem de vigilar i aclarir-les sovint per no perjudicar les altres. A un canto i penjada hi havia una clavellina d’aire que sortia de dintre un cargol de mar. Sense terra ni aigua anava vivint i multiplicant-se amb petites clavellines.

A la part esquerre hi havia un cobert fet d’obra. Tenia dues portes, una per entrar al cobert i l’altre amb dos compartiments: el de baix per guardar el carbó i la llenya i al de dalt hi havia el galliner amb un gall i moltes gallines amb les seves menjadores i els abeuradors de terrissa. La porta que tancava el galliner era de filat. De bon matí ja sentíem el cant del gall, el nostre, i el dels veïns doncs en aquella època molts veïns en tenien d’aviram. Ara, a ciutat, és impensable al mati sentir el cant del gall però llavors no ens molestava gens ja que era la senyal de que ja es despertava el dia.

Un problema era si algun dia per descuit deixàvem un moment la porta oberta de la gàbia i s’escapava una gallina. Llavors era una odissea intentar agafar-la. Precisament, per escapar-se es posava a sobre la barana de ferro que donava a la carretera de Moncada i el meu avi, amb tota cautela, s’hi anava acostant… però de seguida veiem que començava a moure les ales i que d’un moment a l’altre emprendria el vol. Els intents eren diversos, però sempre amb el mateix resultat… fins que al final passava el que temíem: una gran volada i ja la podíem veure a baix a la carretera. Amb el trànsit actual la gallina no duraria ni dos segons però llavors, si no moria atropellada, també la podíem donar per perduda perquè agafar una gallina en una carretera oberta és “misión imposible”.

tortuga al pati

Un altre al·licient del pati, era la tortuga. La nostra era una tortuga gran (la closca d’uns vint centímetres) i a l’hivern restava amagada; però de sobte, al venir el bon temps, el primer de nosaltres que la veia ho anunciava amb un gran crit “ja ha sortit la tortuga!”. De dins la closca treia les potes i el cap i tenia de ser molt vella perquè la recordo molt arrugada. Si la molestàvem s’amagava dins la closca i després d’una estona tornava a caminar lentament a pas de tortuga. Penso que aquest rèptil era molt econòmic de mantenir ja que mai vaig sentit que els meus avis parlessin de comprar menjar per la tortuga. Crec que deuria menjar fulles i amb la gran vegetació i varietat de plantes que hi havia segur que ja en deuria tenir per un menú complert: primer, segon i postres…..

Bé eren altres temps… tan diferents d’ara… però és bonic recordar coses que amb tots els avenços actuals, segur que no tornaran.





Un poema per recordar el 140 aniversari de l’Abat Marcet

5 07 2018

Segons ens recorda la bona amiga Maria Rosa Avellaneda, el cinc de juliol de l’any 1878 va néixer a Terrassa al carrer del Vall nª 37 el Pare Abat Antoni Mª Marcet i Poal. 

A la façana de la casa on va néixer podem observar una placa de porcellana, realitzada per en Ferràn Font, tal i com podeu comprovar en la foto que us adjuntem més avall.

Avui fa dons exactament 140 anys del seu naixement i per recordar-ho la Maria Rosa ens facilita un bonic poema (ella creu que pot ser inèdit…)  creat pel desaparegut poeta terrassenc Ramon Alzamora i Cardona que el va escriure en motiu de la mort del Pare Abat, que va tenir lloc el 13 de maig de 1946 a l’edat de 67 anys.

El poema diu així: “En la mort del Rvdm.  Pare Antoni Mª Marcet, Abad de Montserrat

(transcrit literalment)

Una obra de tristesa feixugament s’aplana

pels penyals i les serres del nostre Montserrat;

ressòna per les valls el sò de la campana

llençant la trista nova que és mort el Pare Abad.

La llum del vostre Temple, oh Verge Sobirana,

que com estel brillava amb lluminós esclat,

placa abat Marcet

d’una sola volada, com àguila galana.,

apagant-se a la terra, al Cel se n’ha volat.

Catalunya a la Verge li expressa el séu dolor

per la pèrdua del fill que amb tendresa i amor

de d’infant s’aplegava baix son mantell daurat.

Mestre que allà en la Glòria, àngels i serafins

casa abat Marcet

desgranen harmoniosos els seus càntics divins

pel nou just que’ls arriba rublent de santedat.

Signat:  13-5-1946 Ramón Alzamora

Podeu trobar una entrada amb més explicació del Pare Abat a: https://recordsdeterrassa.wordpress.com/2013/01/21/homenatge-a-labat-antoni-maria-marcet-i-poal/

I tambè a: http://joaquimverdaguer.blogspot.com/2015/04/labat-marcet-i-terrassa.html





Les quatre carreteres des del balcó dels Avellaneda

31 05 2018
familia avellaneda al balcó 1937

familia avellaneda al balcó 1937

La Maria Rosa Avellaneda ha volgut compartir un nou record que diu així:

“Al final del nostre pati del carrer de l’Aurora hi havia una barana de ferro forjat que donava a la Carretera de Montcada (ho podeu veure en la foto de l’any 1937 que acompanya aquest recordi en la que podeu observar la seva mare amb ella mateixa i el seu germà Ramon quan eren petits i al fons la vela estesa de la peixateria Mandicó).

El balcó quedava a una altura com d’un primer pis i des d’allà vèiem tot el moviment de cotxes, de vianants etc.  Molts venien de can Palet i tombaven pel carrer Topete per anar al Centre ja que llavors aquest carrer era molt concorregut, en bona part per la gran quantitat de treballadors que hi circulaven per anar a les grans fàbriques tèxtils de la zona.

font 4 carreteres - 2007

font 4 carreteres – 2007

Recordo que veiem al davant uns petits quioscs on venien carn i peix i que estaven al costat mateix de la font.  El primer era de la peixateria Mandicó i en un espai tant petit semblava impossible que hi podes cabre  tantes coses:  el taulell exposant tot el peix fresc, les caixes, la nevera tots els útils necessaris. El segon era de l’Anita que venia carn de xai i l’últim ja tombant a la carretera de Rubí, de la Maneleta que venia carn de boví.  Nosaltres a casa (fins que van plegar) n’eren els nostres proveïdors i aquest és el record més antic que tinc de les quatre carreteres.

Ara, el més importat per a mi era  “La Font“.  Per els petits era un gran al·licient anar-hi a buscar aigua fresca.  Recordo que hi anàvem amb uns càntirs de terrissa que tenien un broc gros per omplir-lo i un de petit per poder-hi beure.  Totes les cases en teníem.

A la font hi passàvem tantes estones com podíem, xipollejant i jugant amb l’aigua.  La font era un pedrís llarg, i al mig, a la paret crec que hi havia una cara amb una boca d’on brollava un bon raig d’aigua.  L’aigua queia a una pica i el desaigua era un petit regueró rebaixat del pedrís per on marxava l’aigua.  La font era adossada a unes cases que després van enderrocar. L’actual font, crec que és la mateixa però amb un entorn completament renovat.

cal codina-05-07-2009

cal codina-05-07-2009

A la cantonada amb el carrer Topete hi havia el bar de “Cal Codina” propietat dels germans Codina, el Joan i el Ton.  Tenien el bar i també el restaurant . Recordo que els meus avis durant una temporada, cada dia hi  anaven a buscar el dinar i els hi donaven ben condicionat per després menjar-lo a casa. Tanta propaganda ara dels menjars preparats i ves per on fa més de setanta anys que els meus avis ja feien servir aquest sistema.  Després van plegar el restaurant i van continuar com sempre amb el bar.  Els Codina també tenien a la carretera de Moncada, sota del restaurant, una gasolinera amb un sol aparell.  Crec que per servir la gasolina es tenia de bombar i recordo que en aquest aparell hi havia com una maneta de ferro que contínuament tenien d’accionar a dreta i a esquerra per omplir els dipòsits dels cotxes.

Per completar la cruïlla, a l’altre costat hi havia una fabrica tèxtil, i davant  “cal Fruitós” una gran botiga de regals principalment vaixelles i tota classe de paraments per a la llar”.

Agraïm a la Maria Rosa el seu record i ja sabeu que tots podeu fer el mateix amb els vostres records i fer que així és conservin per sempre més en aquest espai obert a tothom.