Hem arribat a les 900.000 visites

Ja hem arribat a les 900.000 visites i sembla que no pugui ser que una iniciativa que va començar com una simple manera d’aprendre s’hagi convertit en el blog amb més visites de la nostra ciutat.

No em canasaré de donar-vos les gràcies a tots els que feu possible que aquest espai continui ben viu i segueixi creixent dia a dia. No és fàcil mantenir-lo obert ja que comporta temps i dedicació però veient la vostra fidelitat crec que val la pena que el mirem de conservar en benefici de tots els qui estimem la nostra ciutat.

I, per celebrar-ho, com sempre fem us deixo unes fotografies que fins ara mai s’havien publicat, realitzades durant la Diada de Sant Antoni del 1970 (autor Sr. Llorens) , que espero que us agradin:

En elles hi podreu observar uns cavalls molt ben engalanats que passen pel davant de l’Escola Industrial i per l’avinguda Jaquard, que mostra encara unes construccions a mig fer.

En Conrad Fontellas com a empresari d’èxit i la seva caiguda (2º part)

En l’anterior post dedicat a Conrado Fontellas i Gamisans hem explicat la part d’èxit com a empresari tèxtil.

Però a principis dels anys 50 una crisi important fa que moltes empreses tèxtils facin fallida i ell a més veu com perd la patent de l’astracan sintètic i no li queda altra remei que tornar a exercir de professor a l’Escola Industrial on s’hi refugia per poder subsistir. D’aquesta època cal citar que segueix inventant i en destaquem l’Odarnoc (és el seu nom Conrado al revés) que servia per aturar un teler quan es produïa alguna incidència.

Però poc a poc caient en una depressió que el porta a la beguda i el converteix en una ombra del que havia estat i és en aquells anys que comença a ser freqüent de veure’l en diversos bars de la ciutat: Las Vegas, el Yokoama, el Catalònia o als Amics de les Arts, amb el puro a la boca i un vas de vi a la mà. Finalment acaba anant pels domicilis particulars o pels bar venent ensaïmades de Mallorca que portava sota el braç i que li servien per beure cada vegada més i caure en un deteriorament físic preocupant.

És aquesta època que alguns industrials terrassencs el converteixen en home de palla de negocis obscurs, amb l’afany de que si acabaven malament no els passes res, ja que ell ja era totalment insolvent. Però ell seguia tenint al seu cap la idea de fer nous projectes, com el rodatge d’una pel·lícula titulada “Terrassa perla téxtil de España” que mai es va fer.

Finalment qui en va tenir cura d’ell va ser la Lurdes dels Amics de les Arts, on a vegades s’asseia al piano i cantava una lletra que deia “Jo a vostè no el conec de res …” fins que va morir el 20 de novembre de 1075, el mateix dia que moria el dictador, amb una repercussió molt minsa en els mitjans de la ciutat.

En algun proper record farem esment a la seva faceta d’actor i productor cinematogràfic, amb el sobrenom de Mario Pickman.

En Conrad Fontellas com a empresari d’èxit i la seva caiguda (1ª part)

Tal com vàrem comentar, remprenem els records de Conrad Fontellas i Gamisans (1910-1975), conegut popularment com a Mario Pickman, i ho fem recordant que va aconseguir ser un empresari d’èxit, especialment desprès de la guerra civil.

Però anem a pams i expliquem que després d’haver nascut a la colònia tèxtil Pons de Puig-reig el 13 de setembre de 1910 i sent fill de teixidors, es va traslladar a Terrassa al 1927 per cursar estudis de Mestre Teixidor a l’Escola d’Arts i Oficis. De seguida va excel·lir entre els seus companys i fins i tot el professor Blanxart el va arribar a nomenar professor de pràctiques. 

És en aquest temps que munta la seva primera empresa de teixits de llana al carrer Sant Leopold 63.

Als primers anys de la Guerra i per el motiu de que era professor de pràctiques es va lliurar de ser mobilitzat, fins que al 1938 el van fer anar al front de l’exercit republicà de Castelló com a escrivent de la brigada 325. L’aventura li va durar poc ja que de seguida el van fer presoner prop d’Alcora per ser enviat al camp de presoners de Santoña d’on és alliberat per l’ajuda d’amistats que havia fet a Terrassa. L’alliberen però el fan anar a la Caixa de Reclutes de Santander primer i a Vitòria després on aconsegueix muntar un negoci tèxtil per produir sacs per pólvora destinats a l’exercit franquista.

Això fa que quan torna a Terrassa, acabada la guerra, es trobi una ciutat que ha perdut bona part de la seva industria i dels seus industrials. Però com que ell ha guanyat diners pot posar en marxa de nou el seu negoci del carrer Sant Leopold a més d’una nova fàbrica a Manresa que deixa en mans d’un germà.

Així a principis dels anys 40 té 3 fabriques en funcionament i comença a patentar invents seus que li donaran prestigi, com és el cas de l’Astracan sintètic en va aconseguir imitar la pell de les ovelles d’origen asiàtic que produeixen aquesta llana tant particular i apreciada en aquells anys. I ho fa combinant teixits de llana, cotó i seda. Aquest nou teixit es podia fer d’altres colors i adaptar-se així a les modes imperants.

En Fontellas empresari no s’oblida de formar-se i estudia anglès per poder internacionalitzar els seus productes, tot i que en aquells anys ja te més al cap les seves dèries d’actor que d’empresari i comença una vida de luxe que li porta a tenir dos descapotables, un Opel Z a Terrassa i un Peugeot 402 a Barcelona ja que per anar de Terrassa a la capital hi anava sempre en tren. Com a anècdota direm que en aquells anys d’en Fontellas (llavors ja Mario Pickman) es deia que mai es canviava de roba ja que quan la que portava era bruta la llençava i en comprava de nova.

Sèrie dels banderins de Terrassa (6)

20Seguim ara amb cinc banderins de les Escoles Industrials de Terrassa:

El primer podem veure que no té la forma clàssica dels banderins triangulars i que està dedicat a la 58ena Promoció de Pèrits Industrials de Terrassa del període 1959-1964. Queda clar que és de la branca del tèxtil per la figura de la dona amb la filosa.

El segon fa referència també a la 58ena Promoció de Pèrits Industrials de Terrassa però de la branca dels Elèctrics i no tenim constància de l’any. El banderí és molt sobri i amb el color negre li dona més l’aparença d’una esquela que d’un element de celebració.

El tercer amb l’anagrama EPI fa referència de nou a l’Escola de Pèrits Industrials però no es dona cap més dada i l’únic que podem destacar és el bonic dibuix de l’Escola Industrial.

Els altres dos fan referència a l’Escola d’Enginyers: el que té forma quadrada està dedicat al 50è aniversari dels enginyers tèxtils de Terrassa (1904-54) i està fet amb un bonic tramat de fil que mostra l’edifici de l’Escola Industrial i les esglésies de Sant Pere.

El darrer correspon a la promoció de l’any 1961 i es va fer per celebrar el Pas de l’Equador, que és quan els estudiants estan a la meitat de la seva carrera.

Un curiós invent del professor i investigador Daniel Blanxart

A Terrassa és ben conegut el professor Daniel Blanxart dons un dels instituts de la ciutat porta el nom de IES Investigador Blanxart. Tot i que es ben coneguda la seva faceta d’investigador, potser no ho és tant la part de geni inventor que va fer que patentés un test amb dipòsit d’aigua.

Segons el mateix Blanxart: “Aquesta cubeta suport consisteix essencialment en un recipient destinat a contenir una determinada quantitat d’aigua. En el seu interior s’hi troben uns topalls o peus d’un material porós sobre els que queda recolzat el test per la seva part inferior. L’aigua continguda en el recipient va ascendint per capil·laritat pels porus dels peus porosos i de la mateixa manera passa pels fons del test que també es porós de manera que la terra del test va absorbint de forma lenta però continua l’aigua de la cubeta, que penetra pels fons del test i puja fins a la superfície, desapareixent així el perill de que resultin arrastrats per l’aigua les matèries fertilitzants de la terra”.

Aquest invent que ell va anomenat “ Cubeta-suport per a conservar la humitat dels testos” el va presentar el 7 d’abril de 1956 com a model d’utilitat número 53.702 al Registre de la Propietat Industrial.

Aquesta part de geni i de pernona inquieta li venia de ben jove ja que las 19 anys ja havia muntat una empresa de fabricació de gasoses i sifons per tal de poder-se pagar els seus estudis ( a la dreta foto del 1901 de l’arxiu Família Blanxart).

Part biogràfica i lligams amb Terrassa:

En Daniel Blanxart i Pedrals no era fill de Terrassa sinó de la veïna població d’Olesa on va néixer el 1884. El seu pare era metge de Berga que va ser destinat a Olesa, Antoni Blanxart i Grau, i la seva mare era de Puigcerdà, Escolàstica Pedrals i Escriu.
La seva vida va estar dedicada durant més de 50 anys a la docència i la recerca tèxtil. La seva primera relació amb Terrassa comença amb els seus estudis a l’Escola Industrial de la que en va arribar a ser catedràtic en les especialitats de Tecnologia Tèxtil i Teoria dels Teixits (1912-1954) i director del 1930 al 1931. (a l’esquerra foto de Daniel Blanxart donant classe a l’Escola d’Enginyers de Terrassa, de cara al costat de la pissarra el 1924 – Arxiu Família Blanxart).

També va ser professor de l’Escola Municipal d’Arts i Oficis de Terrassa i va dirigir el Laboratori d’Assaigs Tèxtils del Condicionament Terrassenc (1908), fundant la Biblioteca Tècnic-Tèxtil de l’Institut Industrial de Terrassa. Això va fer que residís molts anys a la nostra ciutat tot i que al jubilar-se es traslladés a viure a Barcelona, on va morir el 1965.
En Blanxart va rebre la gran creu d’Alfons X el Savi (1947) que era el màxim guardó de la seva època i la medalla d’argent de la Diputació de Barcelona entre moltes altres distincions. També va rebre la medalla d’argent de la ciutat de Terrassa (25-1-1955) d’on en va ser nomenat fill adoptiu (5-5-1950). El que no entenc és que no se li donés la d’or.
Tot i així, l’any 1974, es va inaugurar la Càtedra Especial Daniel Blanxart, a l’Escola Tècnica Superior d’Enginyers Industrials de Terrassa i durant el curs 1972-73, s’aprovà la proposta que l’únic centre públic de la ciutat on llavors es feien estudis de batxillerat portés el nom d’Investigador Blanxart. Actualment s’anomena l’IES Investigador Blanxart.

De la part més personal permeteu-nos que esmentem la seva estimació per la natura, fet que el va fer pertànyer al Centre Excursionista de Terrassa del que en va arribar a ser president (1912-14). I també la seva afecció per la fotografia i més especialment per la música de la que n’era un gran estudiós i col·leccionista. El 1954 va impulsar la fundació a Terrassa de la Delegació de Joventuts Musicals.

Oficis curiosos de la Terrassa d’abans (4) – El baster o guarnicioner (2ª part)

Recordo especialment els guarniments dels cavalls de l’agencia de Transports Casas que són una peça que podríem considerar artística de primer nivell. És una llàstima que aquests guarniments no estiguin avui a la nostra ciutat i que només els puguem admirar quan en alguna ocasió ens visiten per la cavalcada de Sant Antoni Abat. El detall de l’escut de Terrassa brodat en cuir és una autèntica meravella i perquè us en feu una idea cal indicar que es van emprar 140 mil tachetes de metall per decorar els atuells dels 5 cavalls de tir, realitzades l’any 1946 i que són un exemple de en quin punt havia arribat l’art en aquest ofici de guarnicioner a Terrassa.
Transports Casas va ser fundat l’any 1833 per un traginer de Viladecavalls que es deia Manel Casas i la seva seu estava al carrer de Cervantes (la primera seu va ser a la carretera de Montcada) on durant anys van estar exposats aquests guarniments en unes vitrines fins que finalment, en Josep Casas, l’any 1991 va donar-les al Museu dels Traginers d’Igualada, desprès de que les gestions de que alguna institució terrassenca se’n fes càrrec resultaren infructuoses, cosa que no ens deixa gaire bé com a ciutat a l’hora de tenir cura de certs detalls de la seva història.
Els altres atuells famosos de Terrassa són els de l’agencia de   Transports J. Cardús (el podeu veure el la foto principal d’aquest post) realitzades pel mestre guarnicioner Josep Llorach i Oliart, l’any 1928 (es va estrenar el 17 de gener) en el seu taller del carrer Sant Pere 31. Aquestes guarnicions només van ser fetes per ser lluïdes en la diada dels 3 tombs ja que eren massa luxoses i pesants i també eren per el tir de 5 cavalls de grans dimensions. El més destacable d’aquestes peces és que a més del nom de l’empresa J. Cardús en els davantals hi ha diverses imatges: Sant Antoni Abat patró dels traginers, la imatge de l’Escola Industrial, la de l’Estació del Nord, les esglésies de Sant Pere, i un conjunt amb diverses edificacions terrassenques en les que es pot apreciar el Vapor Aymerich Amat i Jover, el campanar del Sant Esperit, la Torre del Palau, la casa Baró i l’ Institut Industrial (avui seu de la Cecot). Aquestes guarnicions va anys es van subhastar per internet i no en tinc coneixement de qui les va adquirir.
De guarnicioners terrassencs coneguts també podem destacar en Joan Castella i Españó, tristament famós quan l’any 1923 es produí a Terrassa l’assalt a la Caixa d’Estalvis de Terrassa per part d’uns anarquistes i, en aquest assalt, en va resultar mort en el seu intent d’impedir l’atracament. La Casa Castella es va fundar l’any 1790 al carrer de l’església, 20-24 i on durant anys s’hi podia observar un cap de cavall que servia de reclam just sobre la porta d’entrada de l’establiment (en les fotos de la dreta podeu apreciar l’antiga casa i l’edifici en l’actualitat).
Altres guarnicioners terrassencs ven ser en Fèlix Rebarter al carrer de Sant Pere, 18 i en Gerónimo Casanova al carrer Torrella, 6. La majoria d’aquests artesans van tenir que canviar la seva feina i especialitzar-se en altres tasques com per exemple la de fer productes d’ortopèdia, tal com podem apreciar en les imatges dels anuncis que publiquem en aquest article.
Algú dirà que avui encara hi ha qui necessita selles de muntar i atuells pels cavalls i és ben cert, però a Terrassa d’aquest ofici ja no en queda cap artesà i cada vegada resulta més complicat trobar un baster dels d’abans que domini totes les tècniques ja que els pocs que queden s’han especialitzat en fer només el que el mercat els compra, com és el cas d’un dels pocs que encara queda a Castellar del Vallès, en Josep Sánchez.

La Festa Major de l’any 1936

Per desitjar-vos una Bona Festa Major 2014 hem volgut recordar el programa de la Festa Major del 1936.
D’entrada podem fixar-nos amb el dibuix del programa que reflecteix la façana de l’Escola Industrial (rectificació feta gràcies a un comentari rebut) i en primer terme destaquen els components d’una cobla i és que en aquells anys els trets catalanistes eren ben patents en la societat. El dibuix es complementa amb l’escut de la ciutat i el nom de Terrassa escrit en un perfecte català i que 3 anys més tard, malauradament, canviaríem durant bastants anys per l’esperpèntic de Tarrasa.
En els fulls del programa hi trobem diversos fets que val la pena comentar:
D’entrada el primer acte de la Festa ja començava fort, amb un partit de futbol d’un equip de Terrassa i un de Sabadell. També ens porta records el segon partit entre el Joventut Santperenca i el Monumental F.C., aquell que jugava al conegut Camp del Monu a la carretera de Rubí.
Destaquem també dos actes tradicionals en aquells anys, el concert de la Banda Municipal al llavors anomenat Passeig de Garcia Hernández i la vetllada de boxa al saló Catalunya.
El diumenge de Festa Major una actuació castellera dels “xiquets els Mirons del Vendrell” i un concurs de tir al plat (llavors anomenat tir al platet), que encara avui forma part de moltes festes majors de pobles de Catalunya i també un de “tir al colom”, que ja trobo una mica més animal. Es pot apreciar que una de les entitats més actives era el Centre Aragonès i és que durant molts anys es va convertir en tot un referent associatiu de la nostra ciutat.
També es va aprofitar la celebració de la festa per inaugurar les noves dependències de la Creu Roja al carrer Arquimedes 263 amb la presentació d’una nova ambulància per cobrir les necessitats de la nostra ciutat.
I el que no podia faltar en cap Festa Major, el ball a l’envelat de la Plaça del Progrés, les ballades de Sardanes i castells de focs artificials.
Del dilluns destaquem l’intent de record dels 3000 metres i 5000 metres de marxa atlètica a la Rambla d’Egara organitzat pel Grup excursionista “La Mola”, a més de Festes Infantils al Centre Aragonès i al Cèrcol Egarenc.
El dimarts sardanes i una Festa Escolar, a més dels balls de gala a diverses entitats de la ciutat.
El dimecres el Castell de Focs i una funció de gala al local de la Fraternitat Republicana, entre d’altres funcions en els cinemes de la ciutat.
Però, no hi heu trobat a faltar rés?

L’obertura del Carrer Colom i els Muebles Colón

vista des del C/ Colom – dreta cases del gall – a.jover i aurell

El mes de març de 1907 la brigada d’obres de l’ajuntament de Terrassa va procedir a obrir aquest carrer tant conegut a la nostra ciutat. Ja des del seu inici és va obrir amb una amplada de 14 metres que suposava una mesura molt destacada per l’època i especialment en una ciutat com Terrassa plena de carrers estrets.
El carrer es va començar a obrir des de la placeta de l’Escola Industrial amb la idea d’unir aquesta amb la carretera de Sabadell (actualment carretera de Montcada).
El disseny del carrer contemplava la plantació d’arbres a banda i banda, fet que es va produir a finals del mateix any 1907.
L’obertura d’aquesta important via de comunicació va ajudar a la construcció de nous habitatges a banda i banda de la mateixa, fet que encara podem comprovar a dia d’avui gràcies a una de les cases que s’hi ha conservat i que presenta elements típics de l’estil modernista, tant característic d’aquells anys. Encara avui es pot observar en la seva façana un trencadís amb la data de 1918.
Un dels establiments més popularment coneguts d’aquell carrer, i que portava el seu nom, era el dels “Muebles Colón”, inaugurats crec que al 1958, situats entre els números 50 i 66 del citat carrer. Posteriorment, l’any 1964 es va reformar les instal•lacions inicials, fins que l’any 1973, aquest establiment es va traslladar a la Carretera de Montcada 603.

 

Us deixem una col·lecció d’anuncis dels “Muebles Colón“. Segur que algú encara recordarà un anunci molt gran que hi havia d’aquest establiment prop de les 4 carreteres, just a la banda del bar de Cal Codina i del sortidor de gasolina que hi havia en aquell indret.

Una auca de Terrassa del 1929 (6)

auca de terrassa del 1929 (6)

Continuant la visita, ens mostra el pont del Passeig, anomenat en aquells anys com a “pont de Vall-Paradís”. Sense esmentar-ho, des del pont, ens mostra el castell cartoixa i les esglésies de Sant Pere. Del castell no en farà cap més esment ja que en aquells anys està en un estat lamentable i no és visitable.

Una de les joies de la ciutat d’aquells anys és l’Escola Industrial i que, com bé ens indica en el rodolí, ” té fama universal”.

Origens del futbol a Terrassa

El març el 1902 (ara fa justament 106 anys) un grup de joves, la majoria d’ells alumnes de l’Escola Industrial van constituir la primera societat de futbol a la ciutat, amb l’intenció de promoure l’afecció a aquest nou esport.

Un record per el futbol de la nostra ciutat i pel Terrassa F.C. que ha celebrat aquest any passat (2007) el seu centenari.