La il·luminació nadalenca dels carrers de Terrassa va començar l’any 1962

A Terrassa el costum d’il·luminar els carrers per Nadal va començar l’any 1962 en que els comerciants del carrer Sant Pere es van decidir per penjar bombetes de colors i fer així més atractiva la seva zona comercial.

En la primera imatge (a l’esquerra) del 1963, podem comprovar per el retall de premsa del Terrassa Información que es van afegir a la iniciativa el carrer Fontvella i el carrer Cremat.

En la noticia veiem que es lamenta que un carrer tant cèntric com el de Gavatxons no s’il·luminés però en canvi no esmenta el carrer Major. En les altres imatges, a la dreta de l’article, podem veure la senzilla il·luminació del carrer Sant Pere de l’any 1962 i que podem considerar com la primera que es va fer a la nostra ciutat, avui fa 56 anys.

1500 bombetes de colors es van necessitar per fer la decoració dels carrers i pel que podem apreciar per les imatges sembla que quedaven més engalanats del que avui podem observar en alguns punts de la nostra ciutat, tot i els avenços que han suposat els leds.

L’any 1962, a més del carrer Sant Pere, podem observar en una foto adjunta que també es va decorar un arbre situat al davant del Glendor (a la Rambla) i tot i que pugui semblar una foto sense importància,cal recordar que aquest any va ser el de les riuades i que precisament aquest establiment va quedar força malmès, però com veiem pocs mesos desprès ja lluïa en tot el seu esplendor.

Per cert, l’endemà d’aquestes fotos va tenir lloc la famosa nevada del 25 de desembre de 1962.

Una joguina dels anys 50 arriba als Magatzems Cardellach

No se si algú recordarà que als anys 50 es va popularitzar una joguina senzilla feta de plàstic que consistia en una gallineta que al pitjar-la posava uns ous també de plàstic. Aquest record m’ha vingut al cap al veure un anunci dels Almacenes Cardellach de Terrassa del mateix any 1950 en que s’anuncia que ja es poden comprar al preu de 15 pessetes.

Curiosament en l’anunci s’indica que es tracta d’una joguina ideal per les Mones de Pasqua i és que el que es volia era substituir la figureta de xocolata del damunt de la Mona per la gallina de plàstic.

Curiosament aquesta joguina no va desaparèixer i diversos fabricants en van anar traient diferent models fins l’actualitat fabricades, això si, a la Xina. Potser ara que s’acosten els reis en podeu demanar una.

Per cert, els Almacenes Cardellach estaven situats al carrer Sant Pere 40 i antigament eren coneguts com a cal 95 ja que tenien un aparador ple de productes al preu únic de 95 cèntims. Qui no els recorda, oi?

Els acudits de Fotos Real, al carrer Sant Pere

Casas Odena 1935

L’amic Badrenas ens comenta: “M’ha vingut a la memòria un establiment que a mi i als meus companys ens tenia ocupats una estona cada dia, en el temps de la nostra joventut.

Recordeu l’establiment  “Fotos Real” del carrer de Sant Pere?  El fet és que era una botiga  de fotografia molt petita, en la que feien preferentment fotografies de carnets d’identitat o simplement fotos de carnet, que és com s’anomenaven. La botigueta estava ubicada davant del Casino del Comerç i tot l’aparador era ple de fotos de carnet dels seus clients. Aquestes fotos les canviaven molt sovint, de manera que hi podries trobar tots els qui s’havien renovat el canet en els darrers dies. Alguns, fins i tot, es feien la foto allí perquè els  posessin a l’aparador.

Però, el tret més destacat de l’establiment, era que a l’aparador també hi havia un marc amb un acudit dibuixat a mà i que el canviaven cada dia. Sortint del “cole” de la Cultura Pràctica, que era molt a prop, ens acostàvem a l’aparador de les Fotos Real a veure l’acudit del dia… quelcom semblant al que fa l’Edi al Diari de Terrassa o d’altres dibuixants en altres diaris. No recordo qui era el que signava el dibuix…però ho feia força bé: era dibuix caricaturesc i amb un contingut bastant innocent, és a dir, no es posava  mai amb ningú, però tots tenien la seva “xispa”, d’aquí el nostre interès diari d’anar a veure l’aparador de Fotos Real”.

Nota.- No tinc cap fotografia d’aquest establiment, però com a homenatge als fotografs de la ciutat he triat un anunci del 1935 d’en Casas Odena, establiment situat al carrer de Topete, 15 prop del passeig.

Per cert, el Rafael m’ha enviat un comentari en que ens fa veure que en l’anunci publicat s’indica que aquest havia portat l’antic estudi Garcia i com que aquest estudi havia estat situat al carrer de Sant Pere, 20 (mireu anunci) podria tractar-se del precursor de Fotos Real. En tot cas queda aquí oberta aquesta questió…

La Ràdio a Terrassa (5): els “discs sol·licitats”

Sabateria Egara 1936

I en Badrenas ens continua explicant: “La ràdio d’aquella època tenia com a programa estrella una secció que es deia “discos solicitados” en la que la gent demanava una cançó per a dedicar-la a alguna persona o per recordar-li la celebració d’algun fet. A la ràdio, posaven les cançons sol·licitades i llegien totes les peticions que cada cançó  havia tingut. Hi havien cançons que estaven de moda i els locutors es passaven un quart d’hora llegint les dedicatòries… “ de José para su novia que la quiere mucho en el dia de su aniversario, que la estarà escuchando…” Un dels fets que provocaven mes sol·licituds eren la marxa a la mili, (deseándole mucha suerte), el dia de la comunió (en el dia mas feliz de su vida) o el casament (deseándole mucha felicidad).-

programació 1953

Existien cançons adients per cada situació: “Su primera comunión” de l’Antonio Molina, “muchacho te vas al servicio…”  ” etcètera. Però el més  interessant en aquest aspecte era “la hora radiante de calzados Egara”. M’explico: al carrer de sant Pere hi havia una botiga de sabates que es deia “sabateria Egara”.- avui encara hi és, però amb el nom de “calçats Casas”). Aquesta sabateria, obsequiava als seus clients, quan es compraven unes sabates, amb un disc dedicat, naturalment a Ràdio Terrassa. En aquesta secció es on es llegien les llistes més llargues de dedicatòries per una cançó que estigues de moda, o fes referència a algun fet social, com les primeres comunions esmentades abans, ja que molts terrassencs anaven a comprar les sabates en aquest establiment perquè els dediquessin una cançó i diguessin el seu nom per la ràdio. Aquest establiment, amb aquesta promoció, va aconseguir ser el més important del seu ram a la ciutat.

Les cançons que estaven més de moda aquella època, eren moltes de l’Antonio Molina, del Pepe Blanco i de la Carmen Morell, alguna sardana, i els romàntics Juanito Segarra i Antonio Machin, i varen fer furor, uns anys més endavant, l’italià Renato Carosone, entre d’altres”.

Nota personal: Us he posat per il·lustrar aquest comentari un anunci de la sabateria Egara de l’any 1936 i amb la curiositat de que el nom de carrer Sant Pere s’havia canviat pel de “Milícies Catalanes” ja que tots els noms de sants havien estat prohibits.

La Ràdio a Terrassa (4): “la noche del sábado”

radio terrassa 1948

El Josep Badrenas ens parla de l’emissora local de ràdio: “EAJ 25, Ràdio Tarrasa” i ens diu: “Els estudis de la emissora estaven ubicats al carrer de sant Pere 38, sobre la botiga dels “Almacenes Cardellach”, o cal 95 com li deien.  Els terrassencs de l’època estàvem molt orgullosos de la nostra emissora ja que era de les més importants de Catalunya i tenia uns programes que eren escoltats per molta gent.

Com a record personal, us explicaré que, davant de casa meva al carrer Ample, hi vivia un xicot mes o menys de la meva edat que es deia Antonio Bretones. Érem bons amics i bons veïns i resulta que aquest xicot treballava a  Radio Terrassa fent de botones, es a dir, d’auxiliar i de camàlic quan tocava.

En aquella època deuria tenir uns 14 o 15 anys. Doncs be, a Ràdio Terrassa, els dissabtes a la nit feien un programa cara al públic, que es deia “La noche del sábado” en la que hi havien actuacions en directe de diferents artistes, alguns de locals i d’altres de fora.

instal.lacions

El fet és que l’Antonio, ens aconseguia entrades per la gent del barri i cada dissabte hi havia de públic una bona representació de la gent del carrer Ample. Recordo que els locutors que hi havien eren, ni més ni menys, que la Odette Pinto, que era molt jove (mitjans dels anys cinquanta) i que avui encara està en actiu a la ràdio; no se a quina emissora però encara te un programa propi. També recordo que hi havia de locutor un tal senyor Armengol, que era un home ja gran, però que tenia bones facultats de parla per fer aquesta feina; hi havia també el Vicente Martínez que era un xicot jove que ho feia bastant be i que posteriorment el va fitxar ràdio Barcelona de la cadena Ser i la Maribel Puy que venia a escola a “cal Ulles”. Ara no se on paren.

En aquest programa, cara al públic, hi actuaven tota mena d’artistes, des de cantants, folklòriques, mags, còmics, etcètera. Feien un concurs  amb participació del públic, en el que s’havien de dir paraules que comencessin per una síl·laba i, qui en deia mes en un temps determinat, guanyava una entrada per la setmana vinent. Jo hi havia participat algunes vegades, ja que les entrades que em donava l’Antonio, eren de primera fila.

Des de casa, els meus pares escoltaven el programa i quan arribava em recriminaven el fet de que no hagués contestat més paraules… tan fàcil que era, deien !!!  Un dels artistes assidu al programa era un cantant de ranxeres o musica mexicana, que es deia Felix Pastor, que vivia al meu barri, i crec que ho feia bastant bé.

La sastreria Armengol o “Cal Blau”

La sastreria Armengol era un establiment que tenia molta nomenada a la ciutat, tot i que el nom popular amb que se la coneixia “Cal Blau” va arribar a agafar més empremta que el del seu fundador, en Domènec Armengol. Aquest establiment es va fundar l’any 1906 amb una tenda situada al carrer de Sant Francesc, número 37.

anunci 1934

anunci 1930

Tretze anys més tard, al 1919, es trasllada al carrer Sant Pere, número 26 i 28, just on abans hi havia hagut una tenda de teixits per senyora propietat de la vídua Biosca (veure anuncia del 1909) , i poc desprès ja obra una sucursal molt popular a la Rambla d’Ègara, número 151. A la tenda del carrer Sant Pere tambè hi va vendre joguines tal i com podeu veure en una publicitat del 1934.

anunci 1951

Un cop passada la guerra civil, l’any 1949, el fill, Antoni Armengol i Cot, decideix traslladar la botiga a una seu única a la Rambla (llavors anomenada Avenida del Caudillo), al número 168, que és precisament la que molts recordaran.

anunci 1949

Hem de tenir present que en aquells anys, hi havia molts treballadors de la ciutat que hi anaven a comprar les seves vestimentes de treball (el meu sogre aixi m’ho ha fet saber).

anunci 1922

El que no sé del cert, és el perquè del nom de “el Blau”, potser és perquè les indumentàries dels treballadors eren normalment de color blau?

Adjunto uns anuncis que m’ha fet arribar l’amic Rafael (un del 1922 i l’altre del 1949). Fixeu-vos en que en l’antic es pot veure com era l’antiga botiga del carrer Sant Pere.

La Montserratina o cal Junyent

anunci del 1936

Un record especial per un establiment que va tancar les seves portes l’any 2003 i que estava situat al carrer de Sant Pere, número 2.

Abans però d’haver-hi la Montserratina, en aquest lloc hi havia un establiment de queviures anomenat de Cal Gras (veure foto del 1904) i segons diuen abans d’aquest hi havia hagut una confiteria que s’anomenava “La Colonial” (mireu l’anunci del 1902), propietat d’un tal Joan Frontera.

Corria l’any 1924, quan en Josep Gras va vendre el seu negoci a Carles Junyent Fontanellas i durant un temps el negoci no va canviar d’activitat, ja que es continuaven venent comestibles. En aquells anys d’aquests tipus d’establiments se’n deien “drogueries” (tal i com podem apreciar en la fotografia del 1925, obra de Sants – A. Tobella).

Va ser uns anys més tard que van decidir convertir l’establiment en confiteria pastisseria. Com molts d’altres negocis de la ciutat, aquest va ser un negoci de caire eminentment familiar.

El negoci va arribar a obrir una sucursal al Mercat de la Independència, número 104 (tal i com podem veure en un dels papers que es feien servir per embolicar els tortells i dolços, que els terrassencs acostumaven a comprar els diumenges al sortir de missa.

Una auca de Terrassa del 1929 (3)

auca de terrassa del 1929 (3)

El foraster continua la seva passejada per la ciutat i es disposa a baixar per carrer de Sant Pere i en destaca que no és precisament un carrer planer. A la imatge podem observar cal Sastre d’Olesa, un edifici modernista del 1914, que aquesta vegada si s’ha pogut conservar fins els nostres dies.

De la imatge de la plaça Vella (en aquells anys anomenada plaça major) en destaquem que ja lluïa una nova urbanització, amb parterres de rosers, arbres i nous fanals (inaugurats l’any 1925).

Anunci restaurant “Casa Ristol”

Avui he volgut dedicar el record a aquest anunci de l’any 1944, en el que podem veure com el bar restaurant “Casa Ristol” del carrer de Sant Pere, 38 (abans del carrer del Cardaire) ens anuncia que “servirá los pollos de la Granja Parera de Viladecaballs”, curiosa manera de castellanitzar el nom de “Viladecavalls”.

D’aquest establiment no en recordo rés, però segurament algú que s’ho llegeixi ens podrà aportar alguna dada més.

La falange a Terrassa

concentració 1943

En el moment d’esclatar la guerra civil, de falangistes a la ciutat n’hi havia ben pocs, però un cop finalitzada la contesa la cosa va canviar i molta gent s’hi va apuntar per estar al costat del nou règim. Els antics militants s’anomenaven “camisas viejas” i als nous “adheridos”. També es van constituir el “Frente de Juventudes” i la “Sección Femenina”, per donar cabuda als joves i a les dones dins del anomenat “Movimiento”.

La foto (Arxiu Tobella) correspon a una concentració del “Frente de Juventudes” al camp de futbol el 1943.