El barri de “La Isla Perdida”

21 03 2013

barri la isla perdida 18-2-71Avui l’amic Josep Badrenas ens fa arribar el següent record: “ aquest és un record que em va venir arrel d’un comentari casual amb el mecànic que m’arreglava el cotxe. Li vaig preguntar on vivia i em va contestar: “a la Isla perdida, saps on es?”. Ell creia que jo no sabria d’on em parlava, però no va tenir en compte la meva edat i que abans de que ell hi visqués jo ja hi havia passat.
Sabeu on es l’indret que es coneixia com “LA ISLA PERDIDA“? doncs és mol fàcil, era on avui hi ha el barri del Roc Blanc, a la carretera d’Olesa. Quan tot allò eren només camps. als afores de Terrassa, s’hi varen construir un grup de “cases”, bastant més amunt dels Salesians actuals. Aquestes primeres construccions van quedar aïllades per camps de conreu a tot el seu voltant, fins que es van anant construint més cases i finalment és va produïr la urbanització total de l’indret, enllaçant amb el barri de Can Tries, limitat pel sud per l’autopista construïda més recentment i per la mateixa carretera d’Olesa.imatge aeria zona can roca anys 40
Prop d’allí i seguint la citada carretera s’arribava al femer d’en Fava (femer de la fava que en deia la gent), lloc on ara, al construir-se el nus de la B40, han hagut de reforçar el terreny ja que el subsòl que varen trobar era format per restes d’escombraries amb poca estabilitat.
El meu pare, als anys 50, va comprar un camp arran de carretera, prop de la zona on s’hi havia començat a autoconstruir alguna “barraca” però ell el va adquirir per conrear-lo, i més endavant el va vendre a un pagès veí. Llàstima, perquè ara hauria valgut “una pasta”. Recordo que al temps de segar, hi anàvem el diumenge per a “berenar a fora” amb la família, i menjàvem bacallà esqueixat (tot un privilegi) i val la pena de dir que aquell bacallà no té res a veure amb el bacallà que es menja ara.
En aquells anys a Terrassa hi havien altres barris aïllats, tots ells batejats amb noms populars, com el “barrio de las latas“, “pueblo nuevo“, “pueblo seco“, “las arenas“, “la cogullada“, “can poal” i altres que ara no em venen a la memòria…. coses de la edat!!!”
Notes.- En només 12 anys aquelles primeres cases van augmentar fins a acollir 5.000 persones censades l’any 1971 com podem comprovar amb un article publicat el 18 de febrer d’aquell any. barco de la juana 1957Aquests barris perifèrics eren molt grans l’any 1971 com per exemple, l’anomenat “Barco de la Juana” (imatge de l’esquerra) amb 6.000 habitants o “La Catalana” amb 2.000. Això fa un total de més de 13.000 persones vivint als voltants de Terrassa l’any 1971, sense cap mena de serveis.
Una curiositat, el primer carrer del barri va portar el nom de 1-C i posteriorment se li va posar el nom de carrer de Bailén i l’únic mitjà de transport que hi arribava era l’autocar que anava de Terrassa a Olesa.

Anuncis




Circumstàncies negatives en la riuada del 62 (la immigració i les barriades)

5 10 2012

En aquells anys es varen produir grans arribades d’immigrants a la ciutat i, com que aquesta no estava preparada per acollir-los, aquest es tenien que buscar literalment la vida per poder viure en algun lloc. La ciutat havia duplicat el seu nombre d’habitants, arribant-se el 1962 a la xifra de 100.000 habitants, amb un 50% dels seus ciutadans nascuts fora de Catalunya. Veure noticia del 1960 on s’informa dels augments de població i on l’únic que importa és literalment “construir más viviendas”.
Aquest allau de immigrants no es va organitzar de cap manera per part de les autoritats locals i es va deixar en mans de la iniciativa privada el donar resposta a les seves necessitats. El primer que feien els nouvinguts era intentar llogar una habitació miserable en llocs que no reunien cap mena de condició, tal com va passar en el nucli denominat Barco de la Juana” fins l’any 1957 en que ser derruït. (foto) Posteriorment intentaven construir-se una cova o una barraca als marges de torrents i camins.
Els més afortunats començaven a pagar un terreny que a vegades els hi venien a la mateixa estació de la Renfe per on arribaven, situat prop de la llera de les rieres, de les Arenes, de la Maurina o del torrent Mitjer al Poble Nou, on s’hi començaven a construir la seva casa amb l’ajuda dels veïns i amics. Veure retalls del Tarrasa Información del 1960 i 1961. I d’altres cercaven aconseguir un dels pisos
de nova construcció als barris d’Egara (Hoquei), o als polígons de Sant Llorenç o Montserrat.
A casa recordo que els pares ajudaven de tant en tant a una família que vivia en una barraca construïda al mig d’un camp d’ametllers de ca n’Anglada i en la que malvivien ells juntament amb els seus fills i que, tot i que la riuada no se’ls va emportar la barraca, van aconseguir que els donessin un pis. A aquesta gent la riuada els va beneficiar ben clarament.
El fet és que aquests barris de nova construcció no tenien cap mena de serveis, als anys 50 en que van començar les primeres onades immigratòries, la gent que malvivia en aquestes zones anava a buscar l’aigua en fons properes, no tenien canalitzacions per les aigües brutes ni electricitat, no hi havia enllumenat als carrers, no es recollien les escombraries, no tenien transport públic i ni tant sols ponts per travessar les rieres. De fet molta gent aprofitava la poca aigua que baixava per la riera per rentar-s’hi la roba (foto).
La ciutat vivia d’esquena a aquesta realitat, tot i que és cert que, poc a poc, s’hi anaven fent coses, la construcció dels primers polígons i alguna escola pública, la construcció del pont de la riera de les Arenes (1962) l’enllumenat dels primers carrers, l’arribada del transport públic, la compra d’un llança-flames per cremar les escombraries (veure noticia del 1961) i poca cosa més.
Observeu una noticia del 27-3-62 on es parla de l’inici de la construcció d’un col•lector a la barriada de Can Montllor, on fins llavors no existia cap mena de servei per evacuar les aigües brutes.
Amb aquest panorama la riuada no va fer més que posar en evid
encia una situació que hauria d’haver estat arreglada molts anys abans. Veure retall del diari on parla de l’invasió de rates al barri de can Inglada (ca n’Anglada) l’any 1960.
(continuarà en el proper post)