La vivència de la Carme Carreras a la riuada del 62

Molt s’ha escrit de la riuada del 1962 però encara queden testimonis colpidors del que es va viure i que ens ajuden a saber el que va passar en aquella terrible nit.
El testimoni que avui us portem és el de la Carme Carreras, una senyora que vaig conèixer tot fent un cafè. El fet és que ella es va interessar ja que jo portava al damunt el llibre de la riuada editat pel Rotary de Terrassa i em va preguntar on podia comprar-ne un exemplar.
Llavors jo li vaig indicar tot preguntant-li si ella ho havia viscut personalment i em va contestar: “i tant que ho vaig viure, i a més d’una manera molt trista, però tot i els anys que han passat mai m’he vist en cor d’explicar-ho a ningú“.
Jo vaig insistir i li vaig dir que si volia el seu record quedaria per sempre més recollit en l’espai dels “records de Terrassa”. S’ho va pensar uns instants i finalment em va explicar el que aquí us transcric:
“Aquells dies jo treballava a cal Sala i Badrines a la secció de paqueteria i feia el torn de matinada. Recordo que aquell dia em vaig llevar a les 4 del mati i que ja plovia una mica i també que quan vaig plegar a les 2 del migdia seguia plovisquejant.
La meva germana de 14 anys treballava per les tardes des de feia poc a cal Aymerich al carrer de la FontVella. A les 7 de la tarda, que era l’hora de plegar, es va posar a ploure fort i els amos li van dir que es quedés però ella va voler anar-se’n a casa i, perquè no es mullés, la van acompanyar amb cotxe fins a casa.
Nosaltres viviem al carrer Hoquei, 179, al costat dret de la Carretera de Castellar, just abans del pont de la riera de les Arenes. El carrer portava aquest nom perquè estava prop del Camp de Hoquei que hi havia allí i per això a aquest barri també se l’anomenava amb el mateix nom. En aquest camp posteriorment a la riuada s’hi va construir l’institut Blanxart.
Els pares havien estat de lloguer a can Palet (C/ Doctor Albinyana,125) però van haver de deixar la casa perquè qui els hi havia llogat la necessitava per un familiar.
Llavors el meu pare va decidir anar a l’Ajuntament per preguntar on podia adquirir un terreny econòmic amb la intenció de poder-hi construir una vivenda i finalment es va decidir per el del carrer hoquei, desprès de veure’n d’altres que encara quedaven més a prop de la riera.
Quan es va adonar que el terra era massa sorrenc va anar a queixar-se però li van contestar que no patis que no hi havia cap perill i que a més la riera quedava lluny, a més de 100 metres del citat terreny. Tot i l’explicació rebuda va decidir construir la casa però amb uns forts fonaments, fets amb ciment armat i pedres tretes de la mateixa riera.
Recordo que jo llavors vaig haver de deixar l’escola durant un any per tal d’ajudar al paleta que feia la construcció, fent tasques de manobre quan tenia poc més de tretze anys.
Al 1962 ja portàvem dos anys vivint en aquesta casa i fins i tot darrera nostre ja se n’havia construït una altra que encara quedava més a prop de la riera. Cal indicar que es tractava de cases ben construïdes i que en cap cas eren barraques, com en ocasions s’ha indicat o s’ha volgut justificar de forma errònia.
Aquella tarda a casa nostra a més de jo havia la meva germana petita, la mare i la padrina que aquells dies tenia una cama enguixada.
A quarts de vuit ja plovia fort i les quatre estavem dins la casa escoltant la radio. Desprès de sopar la meva germana petita va decidir anar-se’n a dormir mentre que jo em vaig quedar desperta acabant un jersei que volia estrenar el dia següent.
El pare no hi era, ja que treballava en el torn de nit de cal Cunillera, una fàbrica tèxtil situada on avui hi ha el Museu de la Ciència a la Rambla i el meu germà gran tampoc hi era, ja que estava fent la mili.
Cap a quarts d’onze seguia plovent molt i de cop vaig sentir un soroll i vaig veure que a l’habitació del cosidor s’hi havia fet un forat a la paret per on hi entrava aigua. Com vaig poder vaig tapar el forat amb papers de diari i vaig sortir al carrer a veure que passava.
Llavors vaig poder veure que hi havia molta aigua i que fins i tot aquesta feia onades. Corrents vaig tornar a entrar a casa tot comprovant que ja s’havien fet més forats a la mateixa paret, els quals vaig intentar tornar a tapar amb fulls de diari.
De nou vaig intentar sortir al carrer però em vaig espantar ja que l’aigua en pocs minuts havia pujat molt de nivell.
En aquell moment vaig decidir despertar a la meva germaneta tot dient-li a la mare i la padrina que tenien que sortir ràpid de la casa. Recordo que els deia: “va sortim, sortim”.
Sigui com sigui jo vaig ser la primera en sortir de casa i de sobte vaig caure en una mena de forat que l’aigua havia fet just al davant de casa i com vaig poder vaig intentar mantenir-me en peu mentre l’aigua em tibava carrer avall. Recordo que en aquesta posició podia observar com d’una casa veïna l’aigua sortia com una cascada per la finestra.
Va ser just en aquell moment que vaig sentir un soroll molt fort darrera meu i quan em vaig girar de sobte la meva casa va desaparèixer arrencada per l’aiguat com si fos de paper.
Posteriorment em vaig assabentar que en el solar de la casa hi van trobar dues grans roques que potser van ser les que al xocar van fer enfonsar la casa.
Esglaiada i sense saber que fer vaig sentir una veïna que agafant-me per braç em deia “Carmen que haces?” mentre m’ajudava a entrar a casa seva i em deia “No te muevas de aquí”. Jo ja us podeu imaginar que estava en una mena d’estat de shock.
Llavors aquest veïns em van comentar que just al costat hi vivia una família amb un matrimoni, una avia i 4 fills petits i que si em veia en cor d’anar-los a avisar amb la intenció de que es refugiessin a casa seva ja que aquesta estava més resguardada.
Llavors no se ben ve com m’hi vaig dirigir i un a un els vaig ajudar a arribar a la nova casa, començant pels més petits.
Cal indicar que en aquells moments d’una torre elèctrica que tenia a sobre van començar a sortir xispes i que els cables trencats van caure molt a prop meu, però vaig tenir la sort de que cap d’ells em va tocar.
Desprès d’haver-los ajudat a sortir a tots vaig sentir de nou un soroll fort i vaig poder veure com aquella casa també desapareixia riera avall.
A dos quarts de dotze recordo que van arribar a la casa on m’havia refugiat uns veïns de més amunt, que no els havia passat rés, per veure si ens podien ajudar i també recordo que el fill gran d’aquella casa em va oferir que anés a casa seva per tal de donar-me roba seca per poder-me canviar doncs anava tota xopa.
Cap a la matinada (sobre les 4h.) ja no plovia i llavors acompanyada per aquell noi em vaig dirigir per la carretera cap a l’Electra, lloc on em vaig esperar per retrobar-me amb el pare, que finalment havia pogut sortir de la fàbrica.
Aquella nit, em va explicar posteriorment, la va passar refugiat sobre les bales de llana mentre s’ajudaven els uns als altre.
Quan va baixar l’aigua va poder sortir de la fàbrica i a aquella hora de la matinada es dirigia corrents cap a casa per saber el que havia pogut passat.
El pare es va sorprendre de veure’m al mig de la carretera i al preguntar-me per la resta i saber que se’ls havia endut la riera va voler arribar al lloc on teníem la casa, com si no s’ho pogués creure.
Quan va arribar prop de la zona on vivíem la policia, que ja estava situada en la zona de la carretera, li va impedir el pas ja que hi havia molt perill de que se l’emportés la gran quantitat d’aigua que baixava pels marges inundats de la riera i llavors jo i el pare ens en vàrem anar a refugiar-nos a casa d’uns tiets, que vivien al carrer de Sant Joan.
El pare, així que va poder, es va dirigir al cementiri per preguntar pels familiars desapareguts, però a mi no em van deixar ni sortir de casa durant uns dies ja que estava molt afectada.
Recordo que el pare cada dia recorria els cementiris dels pobles veïns per intentar trobar la meva germaneta i que m’explicava que obria la boca dels cadàvers dels nens per veure si hi trobava un queixal d’or que feia poc li havien posat i així poder-la reconèixer. Imagineu-vos en quin estat estaven aquells cadàvers recuperats de la riuada. No la va trobar mai i figura encara avui en la llista de desapareguts.
El fet és que a la meva mare la van trobar a la mateixa riera de les Arenes, just al costat del desaparegut pont de la Renfe i a la padrina van tardar tota una setmana a trobar-la prop de Cerdanyola. A la meva germaneta no la van trobar mai.
Al cap d’un temps al pare li van donar 100.000 pessetes per cada mort i desaparegut i durant els primers dies li van deixar una casa compartida al carrer de Mas Adey per desprès ubicar-nos en uns barracons a la Zona Esportiva. Més endavant ens van adjudicar un pis als Grups de Sant Llorenç. Del terreny ignoro que se’n va fer.
De les altres ajudes que vàrem rebre recordo que vaig anar al Centre Social per demanar roba i estris de cuina i que ens van donar només coses velles i molt tronades. Fins i tot en un altre punt de repartiment d’ajuda situat al carrer de l’Era recordo que em van donar trastos vells: un somier amb les potes trencades i unes olles molt velles i brutes.
Però com que jo treballava a cal Sala i Badrines allí em van oferir fer-me una mena de carta de recomanació per tal de poder presentar-la en els llocs d’assistència. Quan hi vaig tornar i els hi vaig ensenyar la carta llavors em van donar una bateria de cuina nova per estrenar i roba neta i nova.
També voldria explicar que al col•legi de les Carmelites que hi havia prop de casa meva i al que jo anava regularment els dies de festa a ajudar-hi, vaig anar-hi amb la intenció de demanar algun tipus d’ajuda i tot el que vaig rebre va ser un sac de roba que quan el vaig obrir vaig veure que es tractava de roba vella i bruta que només servia per fer-ne draps. A Can Amat, uns familiars de Cal Sala i Badrines, si que em van donar roba neta i nova.
Temps desprès el meu germà es va voler casar i com que no tenia casa va decidir anar a demanar-la a Vitasa li van dir que no hi havia rés. Llavors jo vaig tornar a fer servir la carta i com si fos màgica ens van ensenyar un grapat de pisos i finalment n’hi van donar un al carrer Heroes de Codo.
El dia en que vàrem enterrar a la mare recordo que la volia veure i que no ens van deixar obrir el fèretre ja que deien que estava molt desfigurada. Llavors una senyora que passava prop meu al veurem tant trista se’m va acostar i em va donar 10.000 pessetes en metàl•lic de forma totalment anònima.
Al cap de 5 anys en un trasllat del cementiri vaig aconseguir quedar-me per tal de poder veure l’obertura del fèretre de la meva mare i em vaig trobar amb la mare posada dins d’un sac lligat a l’altura del coll i del qual només en sobresortia el seu cap. La seva mare es deia Carme, la padrina Maria i la germana Rosa, en pau descansin”.
No faré cap comentari a aquest record de la riuada del 1962 pel respecte que em mereix la Carme, tant sols us indicaré que uns dies desprès en va fer arribar una foto on hi podeu veure el solar de casa seva tal i com va quedar desprès de la riuada i una darrera foto de la seva mare i la seva germana.
Nota: Aquest record s’ha llegit per primera vegada en el Congrés de Cultura de Terrassa.

Circumstàncies negatives en la riuada del 62 (el pont de la Renfe)

Just l’estiu del 62 s’havia inaugurat, durant la Festa Major, un pont sobre la riera de les Arenes (veure noticia del Tarrasa Información del 30-6-62).
Aquesta noticia va ser molt benvinguda pels habitants de la ciutat que fins llavors tenien que travessar la llera de la riera per un baden per accedir als seus habitatges situats a l’altra banda.
El fet és que aquest pont al igual que el que hi havia una mica més amunt i pel que passava la Renfe eren ponts construïts sense pensar amb les grans avingudes d’aigua que molt de tant en tant baixen per la riera de les Arenes.
Els ponts eren massa baixos i a més presentaven una separació entre pilars massa estreta, circumstancies que van afavorir el que s’hi acumulessin les restes d’arbres i branques que l’aigua portava, produint presses que, al rebentar-se, produïen fortes onades.

Riera Arenes (vies Renfe)

Un punt especialment dramàtic va ser doncs el del Pont de la Renfe (fotografia) on es va acumular una quantitat immensa d’aigua que va arribar a emportant-se el mateix pont i que va fer que les cases que hi havia més avall fossin pràcticament escombrades per l’avinguda de l’aigua barrejada amb troncs i grans pedres. Cal indicar que dels tres ulls que tenia el pont, els dos dels laterals estaven tapats per terres i altres materials que havien acumulat els mateixos treballadors del tren. En la premsa de l’any 1961 ja es posa en evidencia la mala conservació d’aquest pont.

També es va donar la fatal circumstància de que molts habitants del barri d’Egara (foto del C. Duran) van decidir refugiar-se en les seves cases en comptes de fugir d’elles, pensant que sota la seva teulada estarien més segurs, fet que va incidir en que famílies senceres fossin engolides per la riuada i perdessin la seva vida aquella fatídica nit.

 Malauradament l’estat actual de la riera de les Arenes fa que avui, si passes una desgracia com aquella, segurament també s’hi farien taps en els nombrosos ponts que la travessen. Tant difícil és de mantenir neta una riera que ja ha demostrat diverses vegad es la seva perillositat?
(continuarà en el proper post)

Circumstàncies negatives en la riuada del 62 (riera de les Arenes)

riera Arenes (Duran)

Cal explicar, abans que rés, que la riera de les Arenes és una riera bastant peculiar i traicionera a la que li hem de tenir molt de respecte, ja que és l’origen del terreny arrasat on s’assenta el nucli de la nostra ciutat. La riera de les Arenes ha ocasionat nombroses riuades al llarg de la història de Terrassa i ha causat en moltes ocasions greus danys. No tants com l’any 62, degut a que en els darrers anys la riera passava pel mig d’una zona purament rural, però no hem de perdre mai la memòria històrica de que l’aigua, tard o d’hora, torna a passa per on ella vol.
A l’esquema que trobareu a la dreta podeu veure un dibuix fet per el geòleg Jacint Elias i Escayol (1856-1943) on podem observar com la riera havia arribat a ser un afluent del riu Sec a la conca del Besos (Pliocé Inferior) i que posteriorment (Pliocé Mig i Superior) va desviar-se per can Montllor cap al que avui coneixem com a riera del Palau i els plans de ca n’Aurell (passant prop de Can Boada del Pi, per darrera de la Masia Freixa i anant a parar per la part de sota de la masia de ca n’Aurell, passant llavors a ser afluent de la conca del Llobregat. No és fins al quaternari que la riera diposita una gran quantitat de llims vermells que cobreixen tota la zona, des de Sant Pere fins a Matadepera. Llavors és quan es produeix un nou desviament, cap a la posició en que la trobem als anys 60, fet que fa que aquesta nova llera s’hagi de considerar jove i poc assentada, molt procliu a produir inundacions a banda i banda.
Una altra característica d’aquesta riera és el seu pendent (veure gràfic) que hi ha des del seu inici, fet que fa que la velocitat de les avingudes produeixi onades successives, degudes en part a la caiguda dels marges. La riera en el seu pas travessa grans zones d’arenes del quaternari que són fàcilment arrencades dels seus marges i que faciliten els embassaments que provoquen les onades. Les sorres, graves i pedres que s’emporta i a la velocitat en que transiten són elements que ajuden a la seva gran perillositat (veure foto dels marges actuals de la riera de les Arenes a l’altura de la Barata).
Aquest fet s’evitaria fent una laminació de l’aigua mitjançant un embassament de capçalera. Perquè no s’ha fet mai aquest embassament és quelcom que jo desconec, tot i estar recomanat pel Projecte d’Acondicionament de la Riera de les Arenes confeccionat per la Confederació Hidrogràfica del Pirineu Oriental l’any 1963.
Tot això es veuria empitjorat, si algun dia es produeix un gran incendi en la part alta de la riera seguit d’unes fortes pluges, ja que llavors aquest fenomen de l’arrencada dels marges encara produiria onades més grans.
Finalitzem aquest record amb les paraules de l’enginyer Sr. Vega, comissionat per el Govern per supervisar els treballs de la Confederació Hidrogràfica, desprès d’haver estudiat el problema: “Terrassa esta situada en un lloc no propi per l’extensió que ha adquirit i que la ciutat està assentada sobre un llit de rieres i que en consideració ha de recomanar un canvi d’emplaçament de la ciutat, ja que l’actual és una calamitat davant dels embats dels nombrosos torrents i rieres que la travessen, molt principalment la riera de les Arenes”. És evident que la nostra ciutat no ha canviat ni canviarà de lloc i el que hem fet es més aviat assentar-nos damunt d’aquestes velles rieres o canviant-les de rumb, fent cas omís a la vella història del nostre terreny. Us deixo amb un esquema que es va publicar anys desprès de la riuada on s’indicaven les zones de possible desviament de la riera de les Arenes (actualment aquest perill és més reduït per les obres del transvasament, sempre que les canalitzacions es mantinguin netes).
(continuarà en el proper post)

Nota: En relació a un dels comentaris rebuts, us deixem un enllaç per a qui desitgi obtenir informació actualitzada: Institut Geolègic de Catalunya

Riuades del 62 (…i continua 8)

zones afectades per la riuada

Havia deixat de publicar coses de les riuades del 62, però com que he comprovat que moltes persones entren per aquests articles he decidit explicar algunes coses més:

Unes dades: La pluja va començar a caure a les sis de la tarda del dia 25 de setembre de 1962 i va durar fins a quarts d’una de la matinada del dia 26. La màxima intensitat va ser entre les 10,38 i les 11,22, en poc més d’una hora van caure bona part dels prop de 220 litres per metre quadrat que es van contabilitzar en moltes zones de la ciutat.

La Riera de les Arenes va arribar a un cabal de 700 metres cúbics per segon i la del Palau de 200.

Terrassa va quedar incomunicada i totalment a les fosques i la gent que tornava de la feina tenia moltes dificultats per poder travessar els carrers desbordats per l’aigua. A la Rambla es van assolir els 2 metres d’alçada de manera que una persona dreta podia quedar totalment coberta.

El camí de Can Petit i els corralons del carrer Ample

vista des de la carboneria

Avui publico uns records del nostre amic, en Josep Badrenas, que comencen amb un missatge molt positiu i que crec que reflexa molt bé l’esperit d’aquest espai : « estic molt content de que les trifulgues de la meva infantesa puguin tenir algun interès. Gràcies !!! »

Diu: «Aprofitant que he mirat amb deteniment i ampliades, les fotos que has publicat, voldria fer un comentari sobre la que es veuen unes teulades d’uralita.

Si la observeu be, veureu que darrera de les “instal·lacions” nomes hi ha una renglera de cases i un descampat. Doncs be: casa meva era a l’acera nord del carrer Ample, just entre Tarragona i Dr. Ferran (nº 211).

Les edificacions que es veuen, son l’acera sud del carrer Roca i Roca (Belchite), i a partir d’allà ja només  hi havien camps, de manera que en aquest lloc podem dir que s’acabava Terrassa.  Mirant la part dreta de la foto, es veu un camí, que es el “camí de Can Petit” que sortia del carrer Ample i anava fins la finca de Can Petit tot travessant la riera de les Arenes.

El meu pare va comprar el pati on hi havia la carboneria, quan encara hi passava pel mig l’esmenta’t camí, si be pertanyia a una finca particular. Sigui com sigui, va tallar l’accés al camí des del carrer Ample.

Recordo que pel mig del camí hi passaven les aigües de les clavegueres de les cases del carrer Belchite que desaiguaven a cel obert, i que desprès varem canalitzar cap al col·lector del carrer Ample.

Els Camps que es veuen és on avui hi han els carrers Manresa, Provença, Historiador Cardús, etc. i més o menys on es veu la casa blanca una mica mes lluny, és on avui hi ha l’avinguda Francesc Macià.

rentant a la riera (1962)

Just als patis del darrera hi ha una edificació de planta baixa, que era lo que en dèiem un “corraló“, amb uns coberts a cada banda i on hi havien uns compartiments que eren ocupats per famílies d’immigrants que venien del sud. A cada habitació hi “vivien” dos o tres famílies, totes en una pila i per cuinar tenien que fer-ho fora del corraló, amb fogons de pedra. Recordo que cada dia hi havia “peleas” (baralles) entre les famílies amuntegades, fet que no era d’estranyar tenint en compte les condicions de vida que tenien que suportar. Aquestes famílies eren bons clients de casa nostra”. »