El tren blanc de la Molina i les matinades dels diumenges d’hivern

Avui el record no és específicament de Terrassa però si que hi té quelcom a veure. És tracta del anomenat “tren blanc” que passava per l’estació del Nord cada diumenge durant en l’època de l’hivern (de gener a març) i et deixava a l’estació de la Molina.
El tren sortia de Terrassa a les 5 menys 10 de la matinada i tornava de la Molina a les 6 i vint de la tarda i estava organitzat entre d’altres entitats pel Centre Excursionista de Terrassa amb la col•laboració de la RENFE.
Jo recordo haver-lo agafat diverses vegades i vull dir que era molt divertit doncs la gent que t’hi trobaves era majoritàriament gent jove amb ganes de passar-s’ho d’allò més bé.
Jo llavors no sabia esquiar i de fet ara encara no en sé, però arribaves a la Molina i si no llogaves uns esquís et podies divertir molt baixant amb plàstics per els terraplens de neu. En aquella època encara no existien els canons de neu i si a la “pista llarga” no hi havia massa neu l’acumulació de gent feia que sembles la Rambla de Barcelona.
Potser algú dels que ens segueix tindrà algun record del tren blanc, si és així aquí teniu l’oportunitat d’explicar-ho.
Per il•lustrar aquest record us incloc un article del Diari de Terrassa de l’any 1967 en que parla del tren blanc i una fotografia del tren (autor: Jordi Rallo) dels anys 80, tot travessant el pont de la N-152 desprès de passar Aigües de Ribes.
Actualment si cerqueu la denominació de “trenc blanc” encara trobareu el que surt de Barcelona i enllaça amb Puigcerdà.

Circumstàncies negatives en la riuada del 62 (la immigració i les barriades)

En aquells anys es varen produir grans arribades d’immigrants a la ciutat i, com que aquesta no estava preparada per acollir-los, aquest es tenien que buscar literalment la vida per poder viure en algun lloc. La ciutat havia duplicat el seu nombre d’habitants, arribant-se el 1962 a la xifra de 100.000 habitants, amb un 50% dels seus ciutadans nascuts fora de Catalunya. Veure noticia del 1960 on s’informa dels augments de població i on l’únic que importa és literalment “construir más viviendas”.
Aquest allau de immigrants no es va organitzar de cap manera per part de les autoritats locals i es va deixar en mans de la iniciativa privada el donar resposta a les seves necessitats. El primer que feien els nouvinguts era intentar llogar una habitació miserable en llocs que no reunien cap mena de condició, tal com va passar en el nucli denominat “Barco de la Juana” fins l’any 1957 en que ser derruït. (foto) Posteriorment intentaven construir-se una cova o una barraca als marges de torrents i camins.
Els més afortunats començaven a pagar un terreny que a vegades els hi venien a la mateixa estació de la Renfe per on arribaven, situat prop de la llera de les rieres, de les Arenes, de la Maurina o del torrent Mitjer al Poble Nou, on s’hi començaven a construir la seva casa amb l’ajuda dels veïns i amics. Veure retalls del Tarrasa Información del 1960 i 1961. I d’altres cercaven aconseguir un dels pisos de nova construcció als barris d’Egara (Hoquei), o als polígons de Sant Llorenç o Montserrat.
A casa recordo que els pares ajudaven de tant en tant a una família que vivia en una barraca construïda al mig d’un camp d’ametllers de ca n’Anglada i en la que malvivien ells juntament amb els seus fills i que, tot i que la riuada no se’ls va emportar la barraca, van aconseguir que els donessin un pis. A aquesta gent la riuada els va beneficiar ben clarament.
El fet és que aquests barris de nova construcció no tenien cap mena de serveis, als anys 50 en que van començar les primeres onades immigratòries, la gent que malvivia en aquestes zones anava a buscar l’aigua en fons properes, no tenien canalitzacions per les aigües brutes ni electricitat, no hi havia enllumenat als carrers, no es recollien les escombraries, no tenien transport públic i ni tant sols ponts per travessar les rieres. De fet molta gent aprofitava la poca aigua que baixava per la riera per rentar-s’hi la roba (foto).
La ciutat vivia d’esquena a aquesta realitat, tot i que és cert que, poc a poc, s’hi anaven fent coses, la construcció dels primers polígons i alguna escola pública, la construcció del pont de la riera de les Arenes (1962) l’enllumenat dels primers carrers, l’arribada del transport públic, la compra d’un llança-flames per cremar les escombraries (veure noticia del 1961) i poca cosa més.
Observeu una noticia del 27-3-62 on es parla de l’inici de la construcció d’un col•lector a la barriada de Can Montllor, on fins llavors no existia cap mena de servei per evacuar les aigües brutes.
Amb aquest panorama la riuada no va fer més que posar en evidencia una situació que hauria d’haver estat arreglada molts anys abans. Veure retall del diari on parla de l’invasió de rates al barri de can Inglada (ca n’Anglada) l’any 1960.
(continuarà en el proper post)

Bitllets de tren dels anys 70

Avui he trobat per casa uns vells bitllets de tren dels anys 70 i he recordat especialment la figura del revisor i la cançoneta que li cantàvem quan anàvem d’excursió amb els del “cau” i veiem que s’acostava. La cançó només deia “ja ve el revisor, fent click click, fent click click !

Dels dos bitllets de tren, el de la Renfe és d’una excursió a Montserrat del 13 de maig del 1973, data en que vaig passar de minyó escolta a pioner (mireu els posts corresponents als “escoltes”).

L’altra és dels “Catalans” (19 d’abril del 1973) i és curiós que el conservi ja que en aquells anys al arribar a Barcelona hi havia uns revisors a la sortida de les andanes que et demanaven el bitllet i el tenies que donar si volies passar. Fixeu-vos com un dels bitllets te la marca del revisor que el foradava per un costat.

Llibret d’horaris Estació del Nord

Avui he triat un llibret d’horaris de l’estació del Nord de Terrassa de l’any 1923.

El més curiós és veure el nom de la companyia ferroviària, en aquest cas l’anomenada “Companyia del Nord” i no la RENFE com ens podíem imaginar. D’aquí ve el nom d’estació del Nord, no del fet que estigui al Nord de la ciutat, sinó per ésser l’estació de la companyia dels Ferrocarrils del Nord.

Fixeu-vos també que aquella època es podia arribar fins a Saragoça (quin català més curiós), Hendaia i Bilbao des de Terrassa.