Informe de l’Economat Familiar de l’any 1942

18 03 2020

El record avui és per els economats de la post-guerra i com a curiositat us mostrem el contingut d’un fulletó editat l’any 1942 (imprès per Salvatella) en que es parla del “Economato Familiar de Tarrasa” del 22 de maig al 31 de desembre d’aquell any.

Un economat és un establiment creat normalment per algun col·lectiu o empresa pública o privada, amb l’objectiu de vendre productes a preus menors que en les tendes habituals.

A Terrassa hi va a ver diverses empreses industrials que van crear aquests economats per els seus propis treballadors i familiars .A la nostra ciutat es conserva l’edifici de l’antic economat de la SAPHIL, que forma la façana sud de la plaça de l’Anònima i que avui dia és una botiga de caves, vins i licors, coneguda com El Celler del Cava.

Pero, si ens fixem en el document veurem que està fet per rendir comptes del funcionament de l’Economat Familiar. Parla dels seus patrons sense especificar-los i explica en un full gràficament molt ben fet la quantitat d’aliments que s’han distribuït de forma gratuïta a la ciutat amb unes xifres força elevades i curioses com els 588.600 barquillos o les 23.443 ampolles de “champaña” per citar els més curiosos.

També indica l’augment de 12 pessetes setmanals del salari en especies per obrer, tot indicant que el repartiment es fa entre els obrers, els seus fills menors de 14 anys, els seus pares més grans de 70 anys i doble ració per les obreres vídues o a certs malalts..

Les xifres de tot lo repartit pugen a 11 milions de pessetes anuals i diu que caldrien 4 trens de 37 vagons per poder transportar tot lo distribuït.

També es curiosa la gràfica que demostra que gràcies al economat les malalties a la ciutat disminueixen. I finalitza l’informe amb una frase del “Caudillo” que diu: “Ni un hogar sin lumbre, ni un espanyol sin pan”.

Aclariment del Rafel Comes: El Economato de Tarrasa no va ser un economat sinó un comerç de queviures com qualsevol altre en què el seu titular Ramon Moor i Làzaro li va posar aquest nom per fer creure que venia molt barat. Devia ser un fracàs ja que només va durar un any.

Les cooperatives de consum les creaven els seus socis per estalviar-se els marges comercials dels botiguers. La Unió de Cooperadors també va ser un cas particular de la Guerra Civil que ara seria llarg d’explicar. Els negocis dels botiguers poden semblar molt bons però a la pràctica l’economia de mercat lliure té les seves lleis. Tant en el cas de les cooperatives com en el dels economats (si no hi ha que financïi les pèrdues) acaben malament i així podríem citar des de La Protectora Civil, El Centre de Dependents i altres què amb el seu fracàs va arrossegar la mateixa entitat a la fallida.

Més info: En un altre records us parlavem del Economato Tarrasense de 1915 a la Font Vella 12 i que podeu tornar a llegir fent click aquí:

https://recordsdeterrassa.wordpress.com/2011/05/26/el-economato-tarrasense-de-1915/





Treball sobre l’edifici i els murals de la discoteca Liben’s (3ª part de 4)

11 02 2020

Seguim amb la tercera part del treball de la Marta Pasarin Closa sobre la discoteca Lyben’s:

PROCÉS
Problemàtiques: Podem considerar l’edifici Lybens com a patrimoni?

Durant la investigació d’aquest treball vaig haver de contactar amb diferents persones relacionades amb aquest projecte i vaig adonar-me que el tema del patrimoni és molt complicat i comporta moltes problemàtiques. Tanmateix, a classe ja havíem vist que no era gens fàcil definir què era patrimoni, ja que no hi ha una definició del tot clara. La problemàtica d’aquest projecte sorgia de dues bandes oposades. Una banda optava per enderrocar l’edifici i donar un nou ús a aquell espai, que era al que donaven suport els múltiples propietaris del local, i l’altra banda creia que era un edifici massa emblemàtic per ser tirat a terra. Aquesta última opció era recolzada per molts ciutadans de Terrassa, per Antonio Moro i per altres persones importants del món de la cultura de la ciutat.

Així doncs, aquesta problemàtica no va més enllà de discutir si l’edifici Lybens es podia considerar patrimoni cultural de Terrassa. El patrimoni cultural no és una imposició, sinó una representació social; es pot definir com allò que queda com a testimoni de la identitat de la col·lectivitat nacional. Ara bé, per determinar què és patri

moni s’utilitza una escala de valors, la qual cosa obre pas a les problemàtiques perquè es mesura a partir de la subjectivitat de cadascú.

Els valors que componen aquesta escala són:

  • Valor d’ús: sempre es busquen utilitats encara que siguin diferents de la original.
  • Valor formal: és el germen del patrimoni, lligat a la creativitat.
  • Valor simbòlic: es guarda el significat.
  • Valor distintiu: allò que el fa especial.

Aquesta escala de valors és establida pel context social (des d’institucions fins a una sola persona), pel context professional (professors, investigadors i treballadors del museu) que és el més fluix, i pels dos contextos més forts que són el context polític i administratiu i l’econòmic. Si apliquem tota aquesta informació al projecte tractat, veiem que l’edifici complia alguns valors, com per exemple el valor distintiu, ja que tothom reconeixia l’entrada de la ciutat gràcies a les ceràmiques que decoraven la façana de l’antiga discoteca Liben’s. També es pot dir que complia el valor formal perquè destacava per l’estructura i l’ornamentació, ara bé, el gran problema d’aquest local era que feia més de vint anys que no tenia cap funció per la ciutadania terrassenca i això era una raó important per enderrocar l’edifici.

A més, el reconeixement de l’obra de Bono i el mateix edifici com a entitat artística/cultural, era poc coneguda, cosa que ajuda l’acord de l’enderroc. Es podrien haver buscat alternatives, com per exemple va fer el senyor Moro a l’hora de proposar compaginar els habitatges amb l’edifici original, però a causa de la complexa arquitectura que presentava, no va ser possible.

Malgrat que ja no existeixi el local que havia estat la discoteca, aquesta quedarà a la memòria de la història de Terrassa, ja que l’edifici on s’ubicaran els habitatges s’anomenarà Liben’s. A més, aquesta discoteca mai va formar part del catàleg d’edificis històric-artístic del terme de Terrassa perquè quan es va acabar el catàleg, l’edifici encara estava en construcció. No obstant això, si s’aconsegueix col·locar alguna de les ceràmiques en un espai públic de Terrassa, és possible que les peces entrin al catàleg, però sempre es tractaran com a elements individuals perquè l’edifici ja no existeix.

Incertesa de l’autoria de Bono
En el procés d’investigació d’aquest treball he parlat amb diverses persones que han estat involucrades en aquest projecte i m’he trobat amb diferents opinions sobre l’autoria de Julio Bono respecte a les ceràmiques de la façana. Les dues veus principals eren Antonio Moro, conservador i arqueòleg del Museu de Terrassa, i l’última propietària de la discoteca, la qual vol mantenir-se en l’anonimat.

La primera discoteca tenia una façana petita composta per ceràmiques majoritàriament vermelles i negres i ambdues fonts creuen que van ser posades abans que la resta de la façana. Ara bé, l’última propietària creu fermament que són ceràmiques d’una fàbrica de Sabadell sense cap història ni significat amagat. Mentre que Moro opina que va ser feta per ell, ja que s’assembla molt a altres obres seves de Bilbao i València pel que fa al tipus de rajoles i a la composició. A més, Moro interpreta que aquella part del mural va ser feta amb la intenció de crear un pentagrama, ja que la temàtica de tota l’obra és la música.

Pel que fa a la resta de la façana, Moro creu que tota és obra pensada per Julio Bono i majoritàriament realitzada per ell també, exceptuant algunes rajoles planes que podrien ser de caràcter industrial. En canvi, l’última propietària diu que només els medallons firmats per l’artista són seus, la resta també són ceràmiques de la mateixa fàbrica. Com a conclusió, Moro creu que la façana es pot denominar com una arquitectura escultòrica o bé com una escultura arquitectònica, ja que l’edifici i les ceràmiques formen una unitat que es basa en la música com a temàtica, per tant l’artista es va saber integrar amb perfecció al paisatge urbà. Al costat oposat hi ha l’última propietària que creu que la participació de Julio Bono va ser una coincidència i la tria de les ceràmiques va ser feta d’acord amb el pressupost que es disposava.

Reivindicacions
La majoria de projectes que tracten sobre algun bé cultural que es pot considerar patrimoni aixequen alguna reivindicació i aquest cas no va ser menys. S’ha de dir que no va haver-hi una protesta molt forta ni molt vigent, però totes les persones que van estar involucrades en el projecte els va arribar els diferents clams que va haver-hi. L’edifici Liben’s era molt emblemàtic per Terrassa, ja que era una obra d’art de grans dimensions i de summa importància, ja que aportava molta singularitat a la ciutat en ser el primer que veies en entrar a la ciutat. Així doncs, és comprensible que a mitjans del 2018, quan la propietària va sol·licitar la llicència per enderrocar l’edifici, es comencessin a aixecar algunes protestes davant aquesta idea. Totes les protestes van ser a través de les xarxes socials i amb l’objectiu d’aconseguir una nova posició per les ceràmiques:

  • “[…] en los medios y las redes sociales se generó una campaña ciudadana por la conservación de los m urales de cerámica vidriada y otras piezas […] El llamamiento ha dado sus frutos […]” Palos, Santi. (2019, 25 d’abril). Los murales de Lybens se conserverán en el Recinte Firal. Diari de Terrassa. Pàgina 11, al sector Cultura y espectáculos.
  • A través del bloc Records de Terrassa també es va fer una crida per la conservació d’aquests murals a través d’un article on es va crear un hastag prou significatiu: “#salvemelsmurals“. Vegeu l’article a: https://recordsdeterrassa.wordpress.com/?s=Bono

Procés d’obra
Malgrat les diverses problemàtiques i reivindicacions que va haver-hi, es van anar solucionant i les obres es van portar a terme. El primer que es va fer va ser enderrocar l’interior d’acord amb la voluntat de la propietat actual, la constructora Bernal. Aleshores, l’Ajuntament de Terrassa va donar el permís perquè es procedís a l’extracció de les ceràmiques de la façana que va tenir lloc a partir del segon trimestre del 2018. Finalment, cap a darrers d’octubre del 2019, van començar les obres dels nous habitatges.

L’Ajuntament de Terrassa, llavors governat per Alfredo Vega com alcalde provisional, va encarregar al Museu de Terrassa i a IDÒNIA – Arquitectura i gestió (per saber-ne més, consultar: http://www.idoniagroup.com), el procés d’extracció de les ceràmiques. Com a representant del Museu de Terrassa, va assistir Antonio Moro, qui va coordinar el protocol d’actuacions prèvies de documentació i recuperació de l’obra artística. El primer pas va respondre a l’aixecament d’alçats i plànols de l’edifici i l’obra mural de la façana, que va ser dut a terme per l’empresa Idònia. Cal afegir que, l’Ajuntament de Terrassa va aportar una ajuda econòmica i a part, l’empresa Idònia va contractar un restaurador especialitzat per tenir un bon reforç, en Xavier Arnau.

Abans de treure cap ceràmica, l’Ajuntament va contractar a Teresa Llordés perquè fotografiés la façana, un pas important de la documentació. Simultàniament, l’empresa Idònia va fer un estudi de la distribució i, un cop acabat això van començar l’extracció. Com que al final es va posar la condició de conservar les ceràmiques, fossin peces de l’artista o de fàbrica, havien de ser tractades amb compte i guardades seguint l’ordre de la façana per després poder recrear el mural. Malauradament, alguna de les ceràmiques de caràcter industrial es va trencar durant l’extracció a causa de la seva fragilitat, però hi ha la intenció de fer-les noves.

Aquest projecte es portarà a terme gràcies a la col·laboració del fill de Bono, que se li ha demanat reproduir les ceràmiques basant-se amb les peces que quedaven i amb les fotografies preses. Cal tenir en compte que tot aquest procés ha de quedar escrit, ja que tota intervenció feta a un bé cultural ha de quedar documentada i la documentació ha de ser pública. A més, en aquest cas la documentació és imprescindible per tal de poder reconstruir el mural.

Estudi del desmuntatge de les peces de ceràmica de la façana, cedit per l’empresa IDÒNIA – Arquitectura i gestió: Desmuntatge peces ceramica





Iniciació a l’escriptofília Terrassenca

1 02 2020

Recentment el Diari de Terrassa ha reproduit un article escrit pel butlletí dels Col·leccionistes de Terrassa en que es parla de l’Escriptofília i més en concret en la necessitat d’estudiar-la des de l’àmbit terrassenc.

L’escripofília, també coneguda com a escriptofília, es refereix al col·leccionisme i l’estudi d’accions, títols, bons o valors financers i va tenir el seu origen als Estats Units, on a finals de segle XIX un tal Eseltine va començar a col·leccionar i a vendre a Manhattan els antics títols financers de la Guerra de Secessió americana.

La paraula escripofília combina la paraula anglesa scrip, que significa un dret de propietat, amb la paraula grega philos, que significa amor, afecció o simpatia. I els col·leccionistes que s’hi dediquen diuen que realment senten estimació per alguns dels certificats d’accions que guarden, ja que són espectaculars obres d’art dins de l’art del gravat. Com a curiositat cal dir que aquesta paraula no està acceptada per la Acadèmia de la Llengua Espanyola, ja que és una adaptació del terme anglès scripophily.

A Europa aquest col·leccionisme és més recent, perquè no es va començar a reconèixer com a forma de col·lecció fins als anys setanta, en què van començar a sorgir els primers clubs dedicats a aquesta activitat, i actualment és a Alemanya on trobem més afeccionats.

Heu de pensar que estem parlant d’uns documents que, encara que oficialment s’han convertit en papers sense valor, són molt apreciats pels seus col·leccionistes, que els cerquen en temes tan diversos com certificats, títols de valors antics, accions, obligacions, bons, deute públic i d’altres.

Els qui s’hi dediquen expliquen que en els certificats es pot reconèixer l’inversor propietari d’una quantitat determinada de capital i l’emissor que signa el títol. En el cas de les accions, aquestes són emeses per empreses i formen part del seu capital, no són reemborsables, tot i que sí negociables. I els bons i obligacions representen préstecs atorgats a un govern, a un organisme públic o a una companyia, són reemborsables en un període de temps establert i generen interessos.

Els col·leccionistes solen interessar-se per una època determinada (un segle concret, anteriors a una guerra, a un període entre guerres, etc.), per un sector d’activitat industrial o comercial (mineria, finances, petroli, comerç, automòbil, tabac, etc.), per emissions de determinades àrees geogràfiques o també pel seu valor artístic. Les primeres accions que es conserven són del 1606 i es troben a la Borsa d’Amsterdam, i pertanyen a una empresa holandesa que es dedicava a la importació de pebre. La major part de les emissions de certificats es van realitzar a partir de la segona meitat del segle XIX, coincidint amb la primera revolució industrial. I, a finals del segle XX van desaparèixer les emissions de títols, ja que es van passar a gestionar informàticament.

Com a curiositat us diré que a Terrassa també podria ser un tema per iniciar una col·lecció d’aquests títols, ja que hi ha molts exemples d’empreses i institucions que al llarg de la història de la revolució industrial terrassenca van emetre aquests certificats, bons i accions de tot tipus.

Per això els exemples que avui us mostrem en aquest article són només d’àmbit terrassenc i esperem que algú s’animi a fer la història de l’escriptofília terrassenca.

(A la capçalera d’aquest article podeu veure un Títol de la celebració Seu Episcopal d’Egara de l’any 1950, on destaca el gravat de les esglésies de Sant Pere. Aquest títol és dels difícils de trobar, ja que n’hi ha pocs exemplars que s’hagin conservat i en el text també podeu observar una obligació de la Casa del Pueblo de Tarrasa de l’any 1904).

 

  • Acció del Banco Comercial de Tarrasa de l’any 1936.
  • Títol de la Companyia Fontanals de l’any 1935.
  • Acció de Fomento de Tarrasa de l’any 1923, on podem veure el preciós gravat de la façana del Gran Casino, que és on aquesta associació civil tenia la seu.
  • Acció de la Terrassa Industrial de l’any 1952.
  • Acció Mina Pública de Aguas de Tarrasa de l’any 1940, on podem observar uns gravats al·legòrics que curiosament i llastimosament no tenen res a veure amb la nostra ciutat.




Una entrevista desconeguda en record a Joaquim Badia i Tobella que avui ens ha deixat

17 01 2020

Avui 17 de gener de 2020, ens ha deixat en Joaquim Badia i Tobella a l’edat de 91 anys i, com que aquest no és un espai per fer història ni per copiar el que ja s’ha dit d’aquest il·lustre personatge terrassenc en llibres i cròniques, ens limitarem a deixar-vos un record visual i oral d’ell, per tal que serveixi per recordar-lo.

Com deia ell en l’entrevista “Catalunya sempre s’ha hagut d’espavilar“.

I com que als Records de Terrassa sempre ens agrada aportar alguna curiositat us adjuntem una factura de la notaria de la nissaga Badia de l’any 1935.

Tambè us recomanem la lectura d’aquest article: https://blocs.mesvilaweb.cat/Joan-Alcaraz/?p=270112.

El fet és que l’any 20107 es va realitzar una Recerca de Fons Orals de la ciutat de Terrassa per part d’un grup d’estudiants dels IES Nicolau Copèrnic, Egara, Matadepera, Montserrat Roig i Torre del Palau, dirigit per Ismael Almazán, Mercè Borràs, Enric Cama, Teresa Casals i Albert Martí amb la col·laboració del Departament d’Educació de l’Ajuntament de Terrassa, l’Associació de mestres Alexandre Galí, l’Àrea d’Educació de la Diputació de Barcelona i la Federació de Moviments de Renovació Pedagògica de Catalunya.

Aquesta col·lecció consta de tres grans blocs sota el denominador comú de la “Memòria Terrassenca”: Expansió i Crisi Industrial 1950-1975.

El primer bloc, que data del mateix 2007, porta per títol “Expansió i Crisi Industrial 1950-1975”, i conté 15 entrevistes a persones que d’alguna manera hi poden aportar dades realment interessants.

D’aquestes avui en destaquem una entrevista feta precisament a l’advocat Joaquim Badia (us deixem la 1ª i 2ª part), que va pujar a Youtube l’Associació El Llibre de la Vida.





50 anys dels “quintillizos” de Terrassa, els primers d’Espanya

13 12 2019

El 21 de novembre de l’any 1969, ara fa 50 anys, Terrassa va sortit fins i tot al NO-DO justament per haver estat la primera ciutat a Espanya on es va produir un part de 5 nadons, els “quintillizos de Tarrasa” que és com es van conèixer arreu.

El matrimoni Castro-Hernández, que ja tenien 3 fills (de 12, 9 i 3 anys, Pedro, Jose Antonio i Maribel) van concebre 5 fills de cop, 4 nens i una nena, dels que malauradament només en van sobreviure 3. El part es va produir en la “Mútua de Seguros de Tarrasa” tot i que posteriorment van tenir que ser traslladats a la “Residència Maternal de la Ciudad Sanitária Francisco Franco de Barcelona” (Vall d’Hebron), mentre que la mare es quedava ingressada a Terrassa.

El diumenge 23, dos dies després del part va morir el primer dels nadons i l’endemà el següent (Lino i Jorge). Eren els de menor pes (un pesava 1,17 Kg.) i gràcies a les incubadores els altres 3 van sobreviure (Yolanda, Victor i Javier). El part es va produir a la 1’45 de ma matinada i la primera en néixer va ser la única nena que va pesar poc més de 2 Kg. El part va durar fins a les 2’40 després de néixer els altres 4 nens. El pes total del 5 nadons era de 8’7 Kg.

Els pares eren gent modesta, naturals d’Hervás província de Càceres, i vivien des de feia 12 anys als pisos de Sant Llorenç. Ell es deia Pedro Castro Valle, de 41 anys, i treballava a l’AEG, tot i que també feia de barber a Can Palet en les seves hores lliures, i ella Isabel Hernández Nelia era mestressa de casa i tenia 37 anys en el moment del part. La mare portava 2 mesos ingressada a l’hospital, ja que el doctor Josep Maria Vila Fortuny en l’exploració que li havia fet havia detectat amb radiografies un part de 4 nadons (el cinquè no l’havia vist).

En José Luis Villar Palasí, Ministre d’Educació i Ciència, va dir quan els va anar a visitar que el seu Ministeri s’encarregaria de la seva educació. Com a curiositat us diré que aquest ministre valencià va ser el qui va crear l’EGB i que parlava fins a 15 idiomes.

L’alcalde de Terrassa, Sr. Miquel Onandia Nunell també els va visitar i els va prometre l’ajuda del consistori a més d’apadrinar-los. I aquest va ser un fet que es va multiplicar per tot arreu i no van parar d’arribar ajudes de tot tipus per aquesta família, de les que poden destacar l’ajuda de l’alcalde de Hervás o el pis que els van facilitar des de Vitasa.

Un regal curiòs va ser l’escultura d’una cigonya portant amb 5 cabassets al bec, obra de l’artista Ramon Sabata natural de Gironella.

Si voleu veure la filmació del NO-DO podeu fer-ho a: http://www.rtve.es/filmoteca/no-do/not-1404/1486670/





Fa 50 anys de l’estrena de la controvertida pel·lícula Helga

7 12 2019

A principis de desembre del 1969, ara fa just 50 anys, es va estrenar a Terrassa la pel·lícula Helga al cinema Catalunya, sota el patrocini de la Acadèmia de Ciències Mediques de Catalunya i les Balears.

El seu títol original era Vom Werden des menschlichen Lebensi ja que va ser rodada a Alemanya de l’Oest, que és com es denominava llavors a la RFA, República Federal Alemanya i el seu director n’era en Erich F. Bender.

En realitat tant sols era un documental sobre educació sexual dirigit a públic més jove. I per aquest motiu la pel·lícula va tenir un gran impacte en una societat espanyola plena de tabús sexuals i sota un règim franquista amb una censura molt forta en tots els temes que tenien quelcom a veure amb el sexe. Al nostre país va impactar tant que es van arribar a fer tesis doctorals sobre ella. El film era dels denominats d’art i assaig i mostrava sense censura visions de la vida tan naturals com la de parir i ser mare.

Pocs dies abans del Nadal anterior, el 20 desembre 1968, tingué lloc l’estrena a Barcelona de l’esperat film a una sala d’art i assaig que alguns recordaran i que es deia Studio Atenas, situat a Balmes, 365 prop de General Mitre. A Terrassa vàrem tenir que esperar un any per poder-la veure i es que llavors les estrenes tardaven bastant a arribar des de Barcelona.

Com podem veure en la publicitat de l’empresa Filmax que és qui la va distribuir es deia: “Helga, el milagro de la vida – la vida intima de una jovent madre” i el més curiós és que en altres països en el cartell sortia una part d’una noia jove nua amb els braços creuats tapant-se els pits i a Espanya el cos s’havia canviat per la silueta d’un dibuix que no mostrava res.

Helga era, segons la classificació de l’època, “autorizada para mayores de 18 años”, es passava en versió original subtitulada i l’expectació era tanta que es produïen llargues cues d’espectadors davant del cinema.

Recordo que es deia que a Barcelona havien hagut de posar una ambulància davant del cinema per atendre possibles lipotímies o desmais entre el públic i que s’atribuïen a l’escena on la noia dona pareix. Segurament al dir això 50 anys després algú por riure, però heu de pensar que llavors la desinformació sexual era absoluta.

En realitat a Helga no existeix cap càrrega eròtica i tracta més de la reproducció que de la vida sexual i d’aspectes com l’amor ni en parla, fet que encara emmarca més aquest fenomen d’Helga en la misèria sexual de l’època franquista, tal i com ja deia Joan de Segarra.

Un detall: penseu que en aquells anys moltes noies encara es dutxaven amb una camisa llarga fins als peus pel pudor de no veure’s despullades.

Incloc en aquest record alguns articles publicats al Tarrasa Información del desembre del 1969





En Isidro Vilaseca i Rius, del Colegio Tarrasense

29 11 2019

El bon amic Rafel Aroztegui  ha tingut el detall de fer-nos arribar un document que fa referencia a Isidro Vilaseca, que en el darrer post citàvem com a secretari del “Colegio Tarrasense” i que de fet va arribar-ne a ser vicedirector.

Segons ens indica quest mateix senyor va ser l’encarregat, a petició de l’Ajuntament de Terrassa, de posar nom als carrers de l’eixample (la zona que coneixem com a Ca n’Aurell) a l’altra banda de la riera del Palau.

El document que ens ha enviat ens indica que està guardat a l’ACVOC, amb número d’expedient OP 037/1878 i afegeix que curiosament hi podem trobar l’errada de Jodis, ja que situa les cases del carrer Torrella a l’any 1830 aproximadament, quan de fet són del 1860.

Breu biografia (resum extret del llibre Terrassencs del 1800 de Baltasar Ragon):

L’Isidro Vilaseca i Rius va néixer el 20 de febrer de 1835 a Manresa i era fill de pagesos.

Va estudiar llatinitat i humanitats a Manresa i Filosofia, Teologia, Dogmatica i Teologia Moral en el seminari de Barcelona. L’any 1870 va entrar de professor al Colegio Tarrasense. Després fou Arqui-diaconat Romà i Conciliari de la Joventut Catòlica de Terrassa.

Va ser vicedirector del Colegio Tarrasense i tenia cura de la direcció moral i religiosa del centre tot i que el Colegio no era un centre religiós. Era capellà i el trobem en aquest centre educatiu a partir de 1873, quan estava ja sota la direcció de Joan Cadevall i Diars (sembla que no hi ha cap referència de que abans hi fos).

La revista “La Ilustració Catalana” dedicà el 1890 i el 1892 dos amplis reportatges del Colegio i en un d’ells, el del 15 de febrer de 1892, núm 278)  un  admirat periodista explica: “En lo gabinet d’Història Natural, lo digne Vice-director Reverent Isidro Vilaseca, m’ensenyà un herbari notabilíssim que conté duas mil especies…. lo espanyós local del Museo s’acaba en lo primer pis d’una totte ahont s’hi troba el laboratori que conté abundant material, no sols pera los experiments de cátedra sinó també pera los analisis quimich, espectral y microgràfich”.

En Vilaseca publicar nombrosos llibres de text per l’ensenyança de Història, de Geografia i de Religió. També va publicar la vida de Sant Francesc de Paula, un mètode de lectura pràctica i el discurs llegit a l’acte de repartiment de premis del Colegio Tarrasense. I també una sèrie de llibres en català i castellà titulada “Un gra de blat”.

Segons dades facilitades per un altre Rafel, en Rafel Comes, la Maria Coll va inventariar alguns dels seus llibres però ell encara en té 3 o 4 més que no hi figuren.

Quan es va dissoldre el claustre de professor del col·legi va retornar a Manresa i pocs mesos desprès va morir, el dia 23 d’octubre de 1900 a l’edat de 65 anys. He inclós una imatge del colegio Tarrasense y una informació apareguda a La Ilustració Catalana del 1892.

Donem les gràcies als dos Rafels en nom dels seguidors del Records de Terrassa.

Finalitzem amb una petita mostra de llibres escrits per el reverend Isidro Vilaseca juntament amb una fotografia amb 9 publicacins de la col.lecció privada d’en Rafel Comes:

 

Com ell mateix ens diu, la majoria són llibres escolars i per tant estan molt castigats per l’ús.

A la segona imatge que ens ha cedit el Rafel podem veure-hi una biografia que va fer d’un manresà, en Jacint Coma i Galí, una carta del 1887 signada per en Vilaseca i una targeta que figura com a vicedirector.

.