Un programa de la Festa de Santa Llúcia de fa 75 anys

1 12 2017

De nou ja tenim la Fira de Santa Llúcia al bell mig de la Plaça Vella i per aquest motiu us obsequiem amb una portada del programa de Festes que es va editar l’any 1942, o sigui ara fa just 75 anys.

Us recordem que de la fira ja n’hem parlat en altres posts d’aquest blog i que els podeu recuperar visitant:

Tot i que la diada de Santa Llúcia és el dia 13 a la nostra ciutat el mercat de Nadal cada vegada s’inaugura més aviat i aquest any ja ha començat el dia 1 de desembre.

Us desitgem a tots que en gaudiu i que compreu especialment a les parades solidaries que hi podreu trobar.

 

Anuncis




Records de les Festes franquistes a Terrassa i la darrera nòmina del Franco

10 11 2017

L’amic Josep Badrenas ens ha fet arribat aquests records:

En relació al post anterior del Blog comenta: “Jo no recordo en absolut la Festa de la República, entre altres coses, perquè encara no havia nascut, es a dir, amb 77 anys, no he viscut mai en règim de República, com la immensa majoria de catalans o espanyols actuals, i estic segur que des del 1936, al menys oficialment, no s’ha celebrat més aquesta efemèride”.

I afegeix: “Però, em sembla recordar de la meva joventut, possiblement en els anys de la postguerra, que a l’abril hi havia un dia festiu, no se ben be quin dia era, on és celebrava alguna cosa del règim franquista…, de la mateixa manera que es celebrava: l’entrada dels Nacionals, el dia del Caudillo, el dia de la Raça (encara vigent), el dos de maig canviat després pel 1 de maig ( la secció femenina del Frente de Juventudes aprofitava per fer la seva demostració anual de folklore a l’estadi de Madrid), o el 18 de juliol.

Aquesta festa, desapareguda per causa del règim post franquista amb la instauració de la Democràcia, podem dir que l’hem esborrada del mapa, gràcies a Deu!!!, ja que representava el “Alzamiento Nacional” i com a “premi” per la victòria del General Franco, el govern de torn, en els anys 50, va establir una Paga Extra, coneguda com la “paga del 18 de juliol” consistent inicialment en una gratificació de 20 dies de sou, que es va ampliar al cap d’uns anys a 30 dies. Malgrat l’interès en esborrar tots els símbols franquistes, aquest fet no es va eliminar, sinó que es va passar al 30 de juny i així tots contents. Quan ens toquen la butxaca, no ens importa mantenir segons quina simbologia, encara que procedeixi de la commemoració d’uns fets com aquests.

Val a dir que també es va instaurar la paga extra de Nadal en la mateixa època i, al convertir-nos en un estat laic, em passat a nomenar-la com a Paga del desembre. I menys mal que les han mantingut, malgrat que sembla que darrerament les dels jubilats i pensionistes, creen un maldecap al Govern, cada sis mesos. Desconec si en temps de la República o “abans de la guerra” havien existit les pagues extres, o si m’equivoco al dir que les va establir en Franco.

També m’agradaria saber, si algú ho recorda, quina festa es celebrava a l’abril?, Gràcies”.

Resposta: La festa que es feia a l’abril era el dia 1 d’abril, data de la Victoria Franquista en la Guerra Civil, tal i com pots comprovar en la revista “No Importa” del Frente de Juventudes de Terrassa.

Curiositat: Us hem inclòs un curiós document històric de la darrera nòmina cobrada pel General Franco el 2 de desembre de 1975 de 168.477 pessetes de l’època, amb una retenció de 13.279 pessetes de IRPF i 489 en concepte d’orfes. Però el més curiós es veure es desglossament de la seva nòmina ja que figuren coses tan inversemblants com les partides corresponents a les condecoracions imposades per ell mateix i que pugen més del doble del seu sou. O sigui, jo em condecoro i així m’apujo el sou.





Precintes de paqueteria d’empreses terrassenques tèxtils dels anys 40 i 50

12 09 2017

Les empreses tèxtils en els seus enviaments de paqueteria feien servir uns precintes que estaven fets de xapa i que portaven el nom de l’empresa encunyat. El paquet normalment lligat amb una cordeta portava aquest precinte que assegurava que no es podia obrir durant el transport .

Aquí en podeu veure una mostra d’ells, si bé no tots són específicament de Terrassa, per tal de de comprovar que aquest sistema també es feia servir de forma generalitzada en altres poblacions.

D’esquerra a dreta i de dalt a baix podeu observar els precintes de:

1. Jaime Serra – Tarrasa
2. Esteban Querol – Tarrasa
3. Hilados Estambre Alto Llobregat SA
4. (en blanc)
5. Fabrica de generos de punto Miguel Bosch SA – Tarrasa
6. Paqueteria Española M. Royes – Tarrasa
7. Hilaturas de Lana Samaranch – Tarrasa
8. Hilaturas Matari – Tarrasa





Un curiós invent del professor i investigador Daniel Blanxart

5 09 2017

A Terrassa és ben conegut el professor Daniel Blanxart dons un dels instituts de la ciutat porta el nom de IES Investigador Blanxart. Tot i que es ben coneguda la seva faceta d’investigador, potser no ho és tant la part de geni inventor que va fer que patentés un test amb dipòsit d’aigua.

Segons el mateix Blanxart: “Aquesta cubeta suport consisteix essencialment en un recipient destinat a contenir una determinada quantitat d’aigua. En el seu interior s’hi troben uns topalls o peus d’un material porós sobre els que queda recolzat el test per la seva part inferior. L’aigua continguda en el recipient va ascendint per capil·laritat pels porus dels peus porosos i de la mateixa manera passa pels fons del test que també es porós de manera que la terra del test va absorbint de forma lenta però continua l’aigua de la cubeta, que penetra pels fons del test i puja fins a la superfície, desapareixent així el perill de que resultin arrastrats per l’aigua les matèries fertilitzants de la terra”.

Aquest invent que ell va anomenat “ Cubeta-suport per a conservar la humitat dels testos” el va presentar el 7 d’abril de 1956 com a model d’utilitat número 53.702 al Registre de la Propietat Industrial.

Aquesta part de geni i de pernona inquieta li venia de ben jove ja que las 19 anys ja havia muntat una empresa de fabricació de gasoses i sifons per tal de poder-se pagar els seus estudis ( a la dreta foto del 1901 de l’arxiu Família Blanxart).

Part biogràfica i lligams amb Terrassa:

En Daniel Blanxart i Pedrals no era fill de Terrassa sinó de la veïna població d’Olesa on va néixer el 1884. El seu pare era metge de Berga que va ser destinat a Olesa, Antoni Blanxart i Grau, i la seva mare era de Puigcerdà, Escolàstica Pedrals i Escriu.
La seva vida va estar dedicada durant més de 50 anys a la docència i la recerca tèxtil. La seva primera relació amb Terrassa comença amb els seus estudis a l’Escola Industrial de la que en va arribar a ser catedràtic en les especialitats de Tecnologia Tèxtil i Teoria dels Teixits (1912-1954) i director del 1930 al 1931. (a l’esquerra foto de Daniel Blanxart donant classe a l’Escola d’Enginyers de Terrassa, de cara al costat de la pissarra el 1924 – Arxiu Família Blanxart).

També va ser professor de l’Escola Municipal d’Arts i Oficis de Terrassa i va dirigir el Laboratori d’Assaigs Tèxtils del Condicionament Terrassenc (1908), fundant la Biblioteca Tècnic-Tèxtil de l’Institut Industrial de Terrassa. Això va fer que residís molts anys a la nostra ciutat tot i que al jubilar-se es traslladés a viure a Barcelona, on va morir el 1965.
En Blanxart va rebre la gran creu d’Alfons X el Savi (1947) que era el màxim guardó de la seva època i la medalla d’argent de la Diputació de Barcelona entre moltes altres distincions. També va rebre la medalla d’argent de la ciutat de Terrassa (25-1-1955) d’on en va ser nomenat fill adoptiu (5-5-1950). El que no entenc és que no se li donés la d’or.
Tot i així, l’any 1974, es va inaugurar la Càtedra Especial Daniel Blanxart, a l’Escola Tècnica Superior d’Enginyers Industrials de Terrassa i durant el curs 1972-73, s’aprovà la proposta que l’únic centre públic de la ciutat on llavors es feien estudis de batxillerat portés el nom d’Investigador Blanxart. Actualment s’anomena l’IES Investigador Blanxart.

De la part més personal permeteu-nos que esmentem la seva estimació per la natura, fet que el va fer pertànyer al Centre Excursionista de Terrassa del que en va arribar a ser president (1912-14). I també la seva afecció per la fotografia i més especialment per la música de la que n’era un gran estudiós i col·leccionista. El 1954 va impulsar la fundació a Terrassa de la Delegació de Joventuts Musicals.





Un joc per l’estiu: els patacons que jugàvem a l’Escola Social

27 07 2017

Ara que s’ha anunciat la celebració de la “Setmana dels Jocs al Carrer de Terrassa”, del 4 al 8 de setembre de 2017, hem pensat fer aquest post perquè qui vulgui és comenci ja a entrenar per participar en aquest joc.

D’entrada deixeu-me explicar que els Patacons eren molt populars quan jo era petit a Terrassa i pel que diuen és un joc molt antic en el que els nostres avis i besavis segurament ja hi havia jugat. A la meva època a més del valor com a joc, tenia valor com a objecte de bescanvi entre la mainada i els patacons quasi bé es podien fer servir com a moneda infantil.
El fet de jugar-lo a l’Escola Social, del Sr. Artigues de Terrassa, és què com ja he explicat en algun altre record en aquesta escola no teníem pati i els jocs els teníem que fer en una sala enrajolada, de tal manera que sempre tenien que ser jocs més aviat quiets i que no fessin massa soroll.

Els patacons o patracons, que hi havia qui en deixa així, és poden fer amb cromos vells, cartes en desús o trossets de cartró. Jo recordo haver demanat cartes velles al pare per fer-me els meus, tot i que també n’havia fet amb els cartonets de les caixes de llumins que trobaves llençades pel carrer. La fabricació és ben senzilla ja que només s’han de tallar dos trossets de cartolina, doblegar-los i encaixar-los un dins l’altre procurant que les dues cares del patacó siguin diferents ja que pels jocs és important distingir el davant del darrere. Com veureu en les imatges hi ha moltes maneres de fer-los amb mitges cartes o amb quarts de cartes, si be els patacons més plans són els que es fan amb quarts de carta i amés suposen un estalvi ja que amb una sola carta pots fabricar dos patacons mentre que amb les altres variacions necessites una carta per cada patacó. La variant de mitja carta tallada en vertical i ajustant les dues parts fent angle de 90 graus també es feia servir.

El joc més popular dels patacons potser era la “Picada” en que hi ha de participar un mínim de dos jugadors i bàsicament consisteix en llançar els patacons per fer girar (picar) el patacó que prèviament ha dipositat al terra cada jugador i que s’anomena “la peça” amb l’objectiu de que el primer que ho aconsegueixi guanyi tots els patacons dels jugadors contraris. Els jugadors llencen els seus patacons per torns i des d’una distància igual per tots intentant picar la seva “peça” i fer-la girar. A vegades el que fèiem era fer una pila de patacons (un per cada jugador) i qui picava a la pila es quedava amb tots els que aconseguia girar. Si no n’encertava cap es tornava a fer la pila afegint el de la tirada fallida i per torns es tornava a intentar “picar” la pila.
D’aquest joc en van sorgir un munt de varietats com per exemple jugar a “cara o creu” en que si al llançar el patacó et surt la part blanca és diu cara i si et surt la part ratllada és diu creu. El joc és tant senzill com endevinar el que sortirà, com si es tractés del joc clàssic d’apostar amb monedes a cara o creu.

Potser una de les variants més populars era jugar a “Pica paret”, ja que és un joc on hi han de participar de 3 a 4 persones i que a més tant es pot jugar amb patacons com amb cromos, que de fet és com hi jugàvem a l’Escola Social de Terrassa. La dinàmica és ben senzilla i només es tracta de posar el patacó o cromo enganxat a la paret i deixar-lo caure des d’una marca que s’ha fet prèviament a la paret. Si cau damunt d’un altre te’l quedes i sinó queda al terra esperant que algun li caigui al damunt. En la foto que us mostrem veureu que com a detall hem fet servir cromos de la casa Xocolates Piera i Brugueras de Terrassa que daten de principis del segle XX.

Quant es jugava amb patacons, com que era més difícil que un patacó caigués al damunt d’un altre, es basava en que qui ho aconseguís es quedava amb tots els patacons que s’haguessin tirat. Sembla que hi ha una variant anomenada el “Pam i net” però que no conec.

M’han explicat que també es jugava a un joc anomenat la “Ratlla o Ratlletaen el que es tractava de llençar el patacó el més a prop d’una ratlla feta al terra i des d’una distancia prefixada d’uns 2 metres. Guanyava qui tirava el patacó més a prop de la ratlla sense sobrepassar-la i llavors es podia quedar amb tots els patacons dels altres. Sembla que existia una variant en que es tiraven els patacons dins d’un cercle o quadrat però a aquest no hi he jugat mai. La variant que jugàvem a l’escola era similar però en comptes de ratlla fèiem servir la paret de l’habitació i consistia en llençar el patacó contra la paret i el qui guanyava era qui aconseguia quedar-se el més a prop de la paret després de rebotar-hi.

Segurament existeixen moltes més variants del joc de patacons que deixem obertes a què qui les recordi ens les expliqui.





Un catàleg dels nans que es venien a El Ingenio

29 06 2017

 Amb la tradició dels capgrossos de la nostra ciutat avui hem volgut recordar una antiga propaganda de la casa El Ingenio de Barcelona en que anunciava el seu catàleg de dissenys, entre els que podem observar alguns dels que la ciutat va adquirir a principis de segle XX i dels que malauradament ja no se’n conserva cap.

En aquest antic catàleg a més d’aquestes figures també s’hi podien adquirir altres elements per Festes, com és el cas dels anomenats globus grotescos, fabricats amb pàper inflamable (tal com be s’indica en la mateixa publicitat) i quew tenien unes mides espectaculars de més d’entre 2 i 3 metres d’alçada.





Crèdits de postguerra a 1 pesseta per obrer

2 06 2017

Avui us presentem un document excepcional i històric, en el que s’indica que la “Comisión de Incorporación Industrial y Mercantil Número 2”, desprès de finalitzada la Guerra Civil, va convocar una assemblea General amb les indústries del ram tèxtil-llaner dels dos centres més importants de Catalunya: Terrassa i Sabadell; en la que presidida pel Comte de Montseny, es van estudiar les possibilitats de realitzar un pla de recuperació dels danys materials soferts per aquestes indústries a Catalunya i que posteriorment es van concretar en una comissió expressament creada a tal efecte.
El Pla al que es va arribar proposava la reconstrucció d’edificacions fabrils i la reparació i substitució de la maquinaria destruïda per “la fúria marchista en su huida”, per tal de que aquesta industria es trobés en la mateixa situació potencial que tenia el 18 de juliol del 1936.
El Pla proposat tenia les següents bases:
1 – Del estudi tècnic realitzat per la reparació dels danys soferts en tota Catalunya, només en el que fa referència als edificis, maquinaria i instal·lacions es calcula un total de 10 milions de pessetes.
2 – Que aquesta quantitat s’hauria d’invertir en forma de crèdits als industrials damnificats amb un interès que no sobrepassi el 3% i amb un termini d’amortització de 6 anys.
3 – Que la garantia i pagament del préstec total es fonamentarà amb l’entusiasta i complerta solidaritat de tots els industrials del ram, els quals es comprometen a acceptar l’obligatorietat de la seva cancel·lació mitjançant l’abonament des de la data de concessió d’una prima consistent en el pagament d’una pesseta setmanal per cada obrer.
4 – Tenint en compte que els cens d’obrers es calcula en uns 38.000 operaris, això suposa 1.900.000 pessetes de recaptació anual, de tal manera que el primer any quedarà reintegrada la cinquena part i així successivament.
5 – El seguiment es farà mitjançant la creació d’una Junta qualificadora composada per 3 industrials de Terrassa, 3 de Sabadell i 3 de la resta de localitats de Catalunya.
Aquesta petició es va signar per totes els interessats en la “Província espanyola de Cataluña, 11 de marzo del III Año Triunfal, 1939”.
Cal indicar que en la mateixa data es va generar un document específic de les industries de Terrassa on, acollint-se en els principis de l’acord anterior, indicaven que a 18 de juliol del 1936 l’estoc de mercaderies i matèries primes a Terrassa tenia un valor estimat d’entre 55 i 60 milions de pessetes i, per tal de cobrir les importants necessitats locals, es demanava a l’estat espanyol un préstec extraordinari de 20 milions de pessetes que hauria de ser administrat per la Banca Local.
Entre les signatures d’aquest document signat a “Tarrasa, 11 de marzo del III Año Triunfal, 1939” hi podem veure les dels representants de:
Sala y Badrinas, Vallhonrat y Cia, Fontanals S.A., Pont Aurell y Armengol S.A., Humet H., Aymerich y Amat, Donadeu y Cia, Hijo de Jose Marcet Poal, P. Colomer Ambrós, Costa y Blasi, Manufactura Textil, Anónima Font Batallé, Amoros y Cia, Hijo de F. Roig Llauger, Jover y Cia, Juan Codina, Francisco Onandia, Ignacio Coll e Hijo, Hilaturas Matarí, Manuel Vallhonrat, Hilados y Tintes Soler, Abad y Ribera, Ernesto Baumann S.A., Hijo de Emilio Badiella Ribas, Costa y Arch, José Freixa e Hijos, Hijo de Martín Colomer, Hijo de Jose Brujas, Hijo de Pedro Ribas, Tarrasa Insdustrial S.A., Manufacturas Auxiliar S.A., Vda. de Juan Palet, Flotats, Matalonga, Comas, Gorina y Grau, Roca Pons, entre molts d’altres.