Els jardins del Círcol Egarenc que no haurien d’haver desaparegut mai

10 07 2020

En un article anterior parlàvem dels casinos de Terrassa i esmentaven quan el Casino de Artesanos és va convertir en el Circulo Egarense (26 de maig de 1886 ) i ho va fer al construir-se un nou edifici en la casa que fins llavors tenien llogada al carrer de Sant Pere 48-50.

L’edifici d’estil neoclàssic que s’hi va aixecar en el solar va ser construït per en Jeroni Granell i Mundet que era un mestre d’obres de Barcelona i el seu impulsor va ser l’emprenedor terrassenc Pasqual Sala. El dia 29 de juny de 1888, diada de Sant Pere, es va inaugurar el nou local amb un esplèndid banquet servit per a 150 comensals (veure il·lustració de l’esquerra) i amb la presència de les autoritats més destacades de Terrassa i una representació de la directiva dels altres casinos de la ciutat: el Casino Tarrasense, el Casino del Comerç i del de la Unión y Centro i durant tot el dia el públic en general va tenir l’entrada lliure per visitar l’edifici i els jardins.

No descriure l’edifici, perquè encara podeu visitar la seva façana i algunes parts interiors, ni tampoc el magnífic saló dels miralls malauradament perdut per sempre. Em centraré en esmentar els jardins romàntics que es van projectar en una zona on abans hi havien hagut hortes i que arribaven fins al carrer de Sant Pau.

El 18 de juliol de 1886 la premsa local ( pensamiento ilustrado 18-7-1886 ) esmenta la inauguració d’un templet de construcció senzilla però elegant i per inaugurar-lo indica que s’hi va fer un ball tot indicant, també, que els jardins estaven profusament il·luminats (aquesta dada no s’havia publicat mai, abans d’aquest record).

Sobre l’11 de març de 1888 s’inauguren els jardins que es van fer sota la direcció del floricultor barceloní Ramon Oliva i executats pel jardiner terrassenc Tomàs Sagalà (remarquem que en diversos documents s’escriu malament el seu nom). Ramon Oliva i Bogunyà (Sant Andreu de Palomar, 30 d’abril de 1842 – Barcelona, 7 de juny de 1906) va ser un important jardiner que va actuar en els jardins de la Ciutadella a Barcelona i els del Camp del Moro a Madrid entre molts d’altres. A Terrassa només va projectar el jardí del Circulo.Els jardins ven ser fets a l’estil romàntic de l’època amb camins rodejats de parterres amb vegetació formada per arbres, arbusts i palmeres.

En Rafel Comes ens ha explicat que en Sagalà tenia el criador d’arbres i flors a la Carretera de Montcada, al costat de l’escorxador. Podeu veure la capçalera d’un imprès comercial seu de principis del Segle XX. Tomàs Sagalà (signava com a Tomás Sagalá) Balcells o Valcells va néixer  a Vacarises  el 1854, va venir a Terrassa  cap el 1880 i hi va morir el 1908. Es va casar amb Rosa Casanovas i Cucurella de Sabadell. Van tenir sis fills dels quals en Ramon i l’Heribert van continuar el negoci. Aquest últim es va casar amb Fernanda Ridameya que van ser els pares del compositor de sardanes Heribert Segalà.

Sembla ser que el primer templet (del 1886) es va substituir, el 20 de juliol del 1890, per el que podem observar a la postal acolorida de l’esquerra i que se’l coneixia com “el paraigua”. Aquest era d’estil de pavelló xinés amb ús de ferro i vidre com a elements arquitectònics i d’aire modernista, servia per fer-hi ball a l’interior, com si fos un saló d’estiu del casino. L’obra del templet correspon a l’arquitecte Rafael Puig i Puig (podem veure encara algunes cases seves a Terrassa com la casa Blanxart i la casa Bohigues).

En la imatge de la dreta, de data desconeguda, podeu observar com eren els jardins (la fotografia pertany a la col·lecció de Rafel Comes) i en ella es veuen palmeres, arbres i arbusts que remarquen els camins i també un bonic fanal de ferro forjat.

Després d’aquesta gran reforma, el Circulo Egarense en va patir d’altres, encara que mai no tan radicals ni importants com aquesta. Van ser sobretot reformes destinades a l’embelliment de l’edifici, com la que es va fer el 1906, en la qual els pintors Viver van decorar alguns espais del Circulo (dues sales i el cafè de l’entitat). Al cafè hi van representar un paisatge de grans dimensions amb una escena protagonitzada per un pastor que toca una flauta i un grup de fades que dansen prop d’un llac. Aquesta obra va tenir molt de ressò a la premsa de l’època, que en va destacar la qualitat tècnica malgrat que es tractés d’una obra purament decorativa.

L’any 1920 l’industrial tèxtil Ramon Pont, propietari de l’edifici i republicà catalanista decideix catalanitzar l’entitat, es redacten nous estatuts en català i es canvia el nom del casino per el de Círcol Egarenc (un nom que de català en te ben poc ja que hauria estat més correcte dir-ne Cercle Egarenc). La catalanització de l’entitat curiosament va fer que una part significativa dels socis es donin de baixa i fundessin el Gran Casino.

local UGT durant la guerra civil

local UGT durant la guerra civil

Durant la Guerra Civil l’edifici va ser confiscat i va allotjar la Federació Local de Sindicats de la UGT, com podeu veure amb el símbol gravat en unes monedes marcades al principi de conflicte (les fitxes de valor o monedes no es van emetre per la Guerra Civil, sino bastants anys abans). Una curiositat es que no deurien tenir el punxó amb la lletra G i van utilitzar una C de manera que es llegeix UCT.

L’edifici i els jardins acabada la guerra civil van passar a mans de l’organització falangista del Frente de Juventudes que posteriorment es va traslladar (1945) a l’actual seu de la Cecot del carrer de Sant Pau. L’edifici però va continuar sent la seu de “Educación y Descanso” des de la que s’organitzaven diferents activitats amb els joves de la ciutat.

En algunes de les fotos que he triat es veu la festa de Sant Isidre, que s’organitzava en la festivitat del Sindicat Agrícola que tenia la seva seu al Carrer Colom. En elles podreu observar la magnificència del saló dels miralls i la part dels jardins on hi havia el templet.

Al 1956 es van fer fotos aèries de Terrassa i encara podem apreciar el templet (imatge de la dreta).

El 28 de juny de 1957, dins de la Festa Major de Terrassa, es va inaugurar la nova pista esportiva als jardins fet que va suposar la desaparició definitiva del templet. La benedicció va anar a càrrec del pare Adolfo Roger i va assistir-hi el llavors diputat provincial Sr. Juan Antonio Samaranch a més de les autoritats locals amb l’alcalde Josep Clapés Targarona al capdavant. La pista es va fer per acollir celebracions esportives escolars.

En aquesta pista s’hi van organitzar els primers Jocs Esportius Escolars de Terrassa i portava el nom de “Pista San Fernando F. J.” amb l’entrada per carrer de Sant Pau.

Jo recordo, deuria ser sobre els anys 70, que jugava de porter en l’equip de handbol de l’Escola Tecnos (abans Escola Social) del carrer Garcia Humet i que ens canviàvem de roba justament al saló dels miralls, on també recordo que en un vestíbul hi havia un gran quadre amb el general Franco (crec que anava a cavall) que ocupava tot un pany de paret. Jo em quedava embadalit mirant aquell gran mural i pensant que fals era tot plegat en un règim franquista i totalitari que a casa sempre havíem criticat.

En el saló dels miralls hi practicàvem gimnàs amb el potro, l’odiat plinto (nosaltres en dèiem plington) i encara recordo com amb temor veia avançar la filera dels companys esperant que no em toques de saltar (crec que mai ho vaig aconseguir fer bé i es que em feia pànic) i, mentre que a la pista hi fèiem “gimnasia sueca”.

Però als anys 70 l’especulació immobiliària que va acabar amb molts dels edificis més bonics de la ciutat no va tenir pietat i es va carregar el famós saló i els jardins per fer-hi uns pisos que els deurien deixar uns bons diners a la butxaca però que a la ciutat la van deixar sense espai verd. Actualment es conserven dos dels miralls originals del saló a les dependències de l’entitat dels Amics de les Arts i es pot apreciar l’empremta de dos miralls més al pati de la mateixa entitat (veure foto actual de la dreta), just en la seva ubicació original. En la foto aèria del 1980 podeu veure el lloc ocupat pels pisos.

Nota: recomanem aquests links:

 

 

 





Fa 135 anys l’amenaça del Còlera va afectar la nostra ciutat

3 07 2020
plaça vella 1885

plaça vella 1885

Per mandat del governador civil de la província de Barcelona (6-7-1884) es va decidir el tancament de totes les escoles i col·legis per motius de salut pública ja que s’havia detectat el Còlera al sud de França i es tenia por que es propagués per les nostres ciutats.

Quan es va publicar aquesta ordenança va ser molt mal rebuda ja que es deia que era inútil i que no calia i es criticava que la mesura afectés al nens i no als treballadors o a la mobilitat de les persones i el que encara va indignar més de la mesura és que afectés a tots els pobles de la província menys a la capital. Que curiosament va ser de les poques afectades a Catalunya degut a la infecció produïda per el desembarcament de tropes en el seu port.

A Terrassa la ciutadania tenia certa por degut a les noticies que circulaven de com estava afectant aquesta epidèmia a Espanya i cal dir que la por era ben certa ja que es calcula que hi van haver més de 120.000 morts i, en bona part, deguts a que no es van prendre les mesures adequades quan tocava de fer-ho, quelcom similar al que va passar a l’inici de l’actual pandèmia del Covid-19.

Com podem veure en una publicació de l’època a aquesta epidèmia se la va anomenar “Cólera Mobo Asiàtico” i que es reconeixia pels símptomes de malestar generalitzat, debilitat, dolors en els membres, mal d’estomac, soroll de budells, vòmits i diarrea de color blanquinós.

En un altre retall de la premsa terrassenca s’indica que el subdelegat de medicina del districte, per encàrrec de l’ajuntament i de la Junta de Beneficència de Terrassa han rebut una gran quantitat de flascons amb una matèria desinfectant que diu que per proves que s’han fet al Matadero i a l’Hospital a més de deixar un olor molt agradable i no danya ni la salut ni la respiració de les persones més delicades. Els flascons diu que seran subministrats per l’Hospital al preu de cost que és de 8 pessetes el petit i de 30 els grans. Els petits poden desinfectar fins a 4000 metres cúbics durant 30 dies i diu que es poden utilitzar per els pous negres que en aquells anys eren força abundosos a la Vila de Terrassa.

Com a curiositat i per demostrar que llavors la gent també feia acudits de les desgracies podem recordar el que es deia d’una parada del mercat on es venien gallines i ous:
En lu teta gallinaire se dice que “com que’l cólera s’envarina, s’es apujat la gallina.

Ja em vist que a Terrassa es van seguir les indicacions i, tot i que amb menys actes i més deslluïda, finalment no es va suspendre la Festa Major tal com podem apreciar per un retall de la premsa en que indica que no es va fer cap espectacle públic però si que es van poder fer tant els actes religiosos com els tradicionals balls en casinos i altres entitats ciutadanes. Una situació ben diferent si la comparem en la d’un any abans, en el 1883, en que la Festa Major va ser molt lluïda i amb força presencia de gent forana.

Cal esmentar que aquell 1884 a més de l’amenaça del Còlera va començar a preocupar l’efecte que tindria a les vinyes catalanes l’entrada per França de la terrible Fil·loxera.

Però l’any del Còlera va ser el 1885 ja que a Barcelona, del 1 de juliol al 1 de novembre, hi van haver 1.318 morts atribuïdes al Còlera. A Terrassa el 30 de juliol del 1885, veient el que passava a la capital, es va reunir l’Ajuntament per crear una Junta de Sanitat per tal de decidir quines mesures calia prendre. Una va ser crear una Junta d’Auxilis composada per les autoritats civils, eclesiàstiques i judicials amb l’Antonio Ubach com a president i també es fan nomenar unes comissions de barri. L’ajuntament amb en Domènec Domingo com alcalde va encapçalar una subscripció amb 3 mil pessetes que haviat va augmentar fins a les 77.500 pessetes. Igualment es va publicar un band que obligava a abandonar la ciutat als captaires que no tinguessin casa a la ciutat i els ciutadans tenien que declarar els noms dels forasters que tinguessin allotjats a casa seva (es volia evitar que gent de Barcelona vingués a refugiar-se a la ciutat).

Tot i així el primer cas de còlera a Terrassa va ser denunciat pel metge Josep Ullés el 16 d’agost del 1885.La xifra real de persones que van morir pel Còlera a Terrassa no se sap del cert però en tot cas no van ser significatives.

La Junta de l’Hospital i casa de caritat de Sant Llàtzer van muntar un espai independent per aïllar els cassos que es presentessin i en aquests sentit es va fer una recapta i es va organitzar una tómbola benèfica que va aportar 142.715 pessetes. Al pati és va muntar una estufa per rentar la roba dels malalts infecciosos a alta temperatura (l’estufa fa ser obra de l’enginyer Pujadas). El dia 1 de novembre de 1885 s’anuncia que es farà un Te-Deum per agrair que la ciutat no s’havia vist afectada pel Còlera, però sabem que això no era cert i sospitem que els pocs casos que es van produir no es van comunicar de forma oficial a la població (potser per no espantar-la).

El 15 de novembre es va celebrar un ofici solemne i es va cantar un Te-Deum amb l’assistència de les autoritats i a la tarda es va fer una processó en que el penó principal va ser portat per la Junta d’Auxilis. En la processó es van treure les imatges de Sant Roc, Sant Sebastià i el Sant Crist que només sortia per casos importants com va ser aquest.

Una curiositat són els anuncis de remeis per curar el Còlera que es van publicar a la premsa en aquells dies i que realment no servien per res més que per enganyar als incauts.





Sabies que a la festa Major del 1975 hi van participar elefants?

26 06 2020

L’any 1975 encara en l’època franquista a Terrassa es va fer una Festa Major de les que podríem considerar com a tradicionals per aquelles èpoques i molt diferent a la que dos anys desprès es faria (1977) en que es va fer però gràcies a la participació popular. Reinventant-nos part de la cultura popular que desprès la nostra ciutat ha anat recuperant.

En aquesta “cabalgata” hi van participar 20 carrosses perfectament decorades amb diferents motius festius, bandes de música amb la banda municipal de Villarrobledo (Albacete) com a entitat convidada, diverses agrupacions ciutadanes i tot tipo de comparses com els trabucaires de Solsona, les Majorettes amb la banda de Mollet del Vallés, les majorettes i la banda del Poble Nou, les majorettes i banda infantil de Canet de Mar, els bastoners de Viladecavalls, d’Artes, de Balsareny i de Montblanc, els Fedrinets del poble vell de Súria, el ball de Faixe de Balsareny, la banda de tambors i cornetes de Balsareny i moltes d’altres que seria feixuc d’anomenar.

I entre totes aquestes actuacions cal destacar la presencia d’artistes d’un circ que s’havia instal·lat a Terrassa en aquells dies (el Price) i que van fer desfilar els elefants en la mateixa “Cabalgata”, tal i com podreu comprovar en el vídeo d’en Pere Font que publiquem en exclusiva per a tots els seguidors d’aquest espai dels Records de Terrassa.

Accès al PDF del programa de la festa major de Terrassa del 1975: PFM_1975_01




Records de l’antic Casino de Artesanos (2ª part)

19 06 2020

En un curiós programa incrustat en un dibuix és pot apreciar les diverses modalitats de balls que es tocaven en les ballades que s’hi feien i podem apreciar els valsos, les polques, els rigodons, les masurques, els llancers o els americans que eren els més populars a finals del segle XIX.

Un any abans és curiós observar una noticia apareguda en la premsa local que diu que el 23 d’octubre de 1867 en la casa de “Can Vinyals” número 48-50 del carrer Sant Pere s’inaugura un cafè i que afirma que poc després es converteix en la nova seu del “Casino de los Artesanos“.

D’aquesta noticia ens queda el dubte de la diferència de numeració de la finca ja que al número 50 posteriorment el que s’hi va construir va ser el “Gran Hotel Peninsular(que ocupava, com podem veure en un anunci antic, del numero 48 al 56). Aquest desgavell de numeracions es deu en bona part a que en aquells anys això no era tant fix com és ara en els nostres carrers (una primera ordenació de números i noms de carrers es va fer el 25 de juliol de 1886).

Podem constatar per un rebut de data 1 de febrer de 1885 del “Casino de Artesanos y de Tarrassa” que el president llavors era en Miquel Marcet i el tresorer en Agustí Prat i que el rebut costava 2 pessetes que en aquest cas van ser abonades per en Josep Casanovas. En un segon document de l’admissió com a nou soci de l’entitat del 1885 podem esbrinar el nom del secretari l’Emili Margarit.

El 26 de maig de 1886 torna a canviar de nom per el de “Círculo Egarense” (inicialment se li volia posar el nom de “Círculo del Fomento” però va resultar que aquest nom ja s’havia registrat al 1877) impulsat per un emprenedor terrassenc, en Pasqual Sala que decideix comprar l’antic edifici per derruir-lo i aixecar-ne un de nou. Val la pena dir que tot i el canvi del nom durant molts anys el terrassencs els seguien anomenant com “Els Artesanos” i de fet en una invitació del “Ball de Màscara” del 1899 podem veure que figura el nom curiós de “Casino Tarrasense de Artesanos”. Aquesta curiositat podria ser perquè en aquella època s’aprofitaven les invitacions antigues que els quedaven i potser es va fer servir alguna d’antiga.

El 28 de gener de 1890 es dissol l’entitat del Casino Tarrasense i els socis passen automàticament a ser socis del Circulo Egarense. Com a curiositat direm que llavors un café costava 0,25 pessetes i et portaven d’obsequi una copeta d’anis o rom, mentre que una xocolata amb melindros costava 0,35 pessetes.

Un any després de crear-se el ”Casino de Artesanos” un altre grup de Terrassencs, dissidents d’aquesta primera entitat, el 4 de març de 1860 van fundar el “Casino de los Artistas”, amb en Ramon Trias de president, seguint aquesta tradició terrassenca de crear entitats similars i competidores.

Aquest casino va començar en un pis del carrer de la Font Vella, número 8 i la gent que deia que eren més avariciosos que els de l’altre casino els va anomenar com els de “La Rata”. Però els records d’aquest altre Casino que finalment es va convertir en el Casino del Comerç els deixarem per més endavant.

Deixeu-me que torni al “Círculo Egarense” i faci menció de nou d’en Pasqual Sala que en va ser el seu gran impulsor. Si us voleu imaginar el seu poder econòmic d’aquesta nissaga només cal que feu una ullada a l’edifici que avui ocupa la Cecot (antic Institut Industrial de Terrassa i abans magatzem de Freixa i Sans) i del que n’era propietat la família Sala.

Però la part de la història del “Círculo Egarense” ja estat explicada per l’amic Joaquim Verdaguer en un article que podeu llegir aquí: http://joaquimverdaguer.blogspot.com/2013/08/el-circol-egarenc.html

Tants sols fer esment que en el resum d’en Verdaguer no s’ha indicat a la bibliografia del Cercle Egarenc, l’opuscle Noces d’Or del Círcol Egarenc 1886-1936 de Baltasar Ragon que segurament és el millor resum que s’ha fet fins avui dia.

noces d’or del cercle egarenc 1886 1936

Nota: La majoria d’il·lustracions d’aquest article pertanyen al amic Rafel Comes al qui agraïm la seva col·laboració i val la pena dir que les il·lustracions que no tenen revers és perquè són en blanc.

Dels jardins i el templet que podeu veure en la foto de la dreta en parlarem en un proper record.





Records de l’antic Casino de Artesanos (1ª part)

12 06 2020

La història dels Casinos a Terrassa no s’ha estudiat prou i del cert no se sap segur quin va ser el primer en crear-se. Espero que aquest petit record encoratgi a algun dels nostres historiadors locals a fer-ne un estudi complert.

Potser un reglament inèdit que té en Rafel Comes ens aporta un xic de llum ja que és el del Casino Tarrasense (conegut popularment com el “Casino dels Senyors” del 12 de juny de 1851 del que fins ara pràcticament se’n sabia ben poca cosa i del que mirarem d’esbrinar-ne quelcom en propers records. Aquest possiblement va ser el primer casino fundat a la llavors Vila de Terrassa el 5 de maig del 1851

Invitació 1873

Invitació 1873

Us deixo una invitació del ball de Màscara que s’hi va fer el 1873 (a la dreta).

Sabem segur que al 1883 es van fer unes obres de remodelació del seu edifici en el carrer Sant Pere, 39 on al tancar aquest, l’any 1895, s’hi va instal·lar el Casino del Comerç que té els seus orígens en el “Casino de los Artistas” que tornarem a esmentar al final de la segona part d’aquest record.

Deixem pels historiadors un altre casino de finals del XIX i del que no en tenim gaire informació, que és deia “Casino de la Unión y Centro” Us deixo un retall que l’esmenta, de la Festa Major de 1886).

Casino Unión 1886

Casino Unión 1886

Una dada que si que sabem del cert és que el “Casino de Artesanos” va ser fundat l’any 1859 en el número 20 del carrer del Vall, en una casa molt gran que hi havia just davant de l’actual col·legi de Vedruna Vall.

Però en aquesta seu inicial hi han ver poc temps ja que al 1868 sembla ser que es va ajuntar amb una altre entitat i es va crear el “Casino de Artesanos y de Tarrasa” situant la seva nova seu al carrer Sant Pere 48 en una finca llogada a Miquel Vinyals i Galí i que en aquells anys estava encara envoltada d’hortes.

Aquest Vinyals i Galí va ser un personatge políticament destacat del vuitcentisme terrassenc i amb una forta influència i respecte per part de la ciutadania de la Vila. Va arribar a ser alcalde dues vegades i la seva casa pairal al carrer Major era un dels edificis més destacats de la Vila no només per les seves dimensions i jardins sinó perquè va hostatjar en diverses èpoques a reis i reines, com Ferran VII i la seva esposa Amalia (1828), Isabel II (1860) i Amadeu (1871) així com també a O’Donell, el Duc de Montpensier (1857).

Els terrenys de l’actual carrer Vinyals també eren propietat seva i per això aquest carrer porta el seu cognom.

ball 1878

ball 1878

D’aquesta època val la pena destacar especialment les festes i balls que s’hi celebraven i de les que més anomenada tenien citarem els balls de carnestoltes, com podreu veure en algunes invitacions que il·lustren aquest record. Fixeu-vos amb el vestit de “pajarita” de la invitació del 1878 (a la dreta). En totes aquestes festes el més important era l’anomenat “Baile de Màscara” i que es feia a les 9 del vespre.

carnaval 1883

carnaval 1883

En una invitació per a senyores de 1886 veiem que també es fa esment a aquesta celebració del “Carnaval“.





El misteri de la pel·lícula que Sofia Loren tenia que haver rodat a Sant Llorenç del Munt

5 06 2020

sofia loren a barcelona

Sofia Loren a Barcelona

El 23 de febrer de 1956 es va anunciar al Tarrasa Información que l’artista italiana Sofia Loren rodaria a Terrassa unes escenes d’una pel·lícula titulada “Orgullo y Pasión”.

Sofia Loren el 13 de febrer de 1956 va arribar a Madrid i posteriorment es va traslladar a l’Hotel Ritz de Barcelona. Coincidint amb aquest fet es va fer una còctel amb la premsa a una finca de la Diagonal que era propietat del senyor George Ornstein, director de United Artist a Espanya.

Us deixo una foto de l’arribada de Sofia Loren a Barajas i el link a una petita crònica del NO-DO: https://www.flickr.com/photos/avilas/29646004534

Sofía Loren a Barajas

Sofía Loren a Barajas

En aquest còctel en Jaime Comas Gil, redactor del Tarrasa Información, va poder veure un mapa on figurava el nom de Terrassa marcat i al preguntar el perquè li van dir que a Terrassa no es filmaria res, però que era probable que es filmés algun exterior en la muntanya de Sant Llorenç del Munt.

També diu el redactor que part dels vestits dels actors secundaris es fabricarien a Terrassa. Al preguntar-li al Sr. Ornstein per part de qui, la resposta va ser que ell no ho sabia però que un tal Jaime Arias, que era present, si que li podria donar més informació.

Al preguntar-li diu que un tal Conrado Fontellas (Pickman) ha rebut aquest encàrrec. Malauradament no he pogut acabar de llegir la noticia ja que la digitalització dels diaris antics que hi ha a internet és molt deficient (no s’entén que es fes una feina tant mal feta amb diners públics).

Diari del 23-2-1956

Diari del 23-2-1956

Així doncs ja tenim un petit misteri sobre la taula. Sabem del cert que cap dels artistes de la pel·lícula van estar mai a Terrassa, ni la Sofia Loren, ni en Frank Sinatra ni en Gary Grant, però es va arribar a rodar alguna escena a Sant Llorenç del Munt?

Jo he visionat la pel·lícula i crec que no. De fet la pel·lícula si que es va roda a Espanya, concretament a Conca, l’Escorial, Segovia, Santiago de Compostela i Valdemoro.

Qui vulgui visualitzar la pel·lícula en anglès i veure si troba algun indret del Parc Natural ho pot fer a: https://hdbest.net/the-pride-and-the-passion-1957-186.html

“Orgullo y Pasión” es va estrenar l’any 1957 i els eu director va ser Stanley Kramer.

Si els que vulguin saber més d’en Pickman (Conrado Fontellas) us recordem que ja en vàrem parlar abastament a:





Un Reglament del Matadero Público de Reses, l’antic escorxador del 1905

20 05 2020

Un curiós document ha arribat a les meves mans i és el del “Reglamento del Matadero Público de Reses” (escorxador) de Terrassa del 1905 editat per l’Ajuntament constitucional de la ciutat.

Podeu consultar-lo en PDF aquí: Reglamento del Matadero de Tarrasa 1905

Com bé s’indica en el document l’escorxador (que ja estava situat a la carretera de Montcada) estava dividit en 3 Seccions: la Secció Sanitària o d’Inspecció, la Secció administrativa i la Secció de Matança.

Fa una descripció de les diferents persones que formaven part de l’escorxador i comença amb el “Inspector” que tenia que tenir el títol de Veterinari i que era l’encarregat de fer un reconeixement previ i posterior a que les peces per assegurar que fossin aptes pel consum. I explica que quan ho consideri oportú podrà fer us d’un microscopi per observar millor l’estat de les peces, especialment les de porc.

treballadors del matadero

treballadors del matadero

En la Secció Administrativa esmenta la figura de del “conserje-pesador” tot indicant que per poder exercir aquest càrrec ha de saber llegir i escriure, ser major d’edat i tenir un comportament correcte, inflexible en el que li manin a més de ser pràctic a l’hora de sacrificar els animals. També s’encarregava de tenir netes les dependències i el pati i era que tenia les claus per obrir i tancar de 4 del mati a les 9 del vespre (17 hores obert) , del 1 de maig al 31 d’agost i de les 5 a les 8 del vespre la resta de l’any. Era també el responsable de pesar-ho tot i de portar els llibres amb les anotacions pertinents.

matadero quadres 1976

matadero quadres 1976

En la Secció de Matança fa referencia a les naus de “vacuno, lanar y cabrío” i al fet de que els escorxadors “matarifes” podien ser del propi ajuntament o dels amos dels animals. En tot cas tenien que tenir més de 16 anys i tenir una bona salut i conducta. L’explicació de com han de matar els animals és esfereïdora ja que diu que ho hauran de fer amb una massa o amb una “puntilla” i afegeix que s’ha de procurar que pateixin poc i s’han de degollar immediatament. No segueixo explicant la resta ja que és bastant desagradable.

Edifici del Matadero

edifici del matadero

El punt següent explica que s’ha de fer per ser proveïdor de l’escorxador i com s’ha de demanar el permís directament a l’alcalde de Terrassa que és qui fixarà una fiança en funció dels animals que es portin a l’escorxador cada setmana. També indica que tindran dret a tenir una caixa seva a les instal·lacions per guardar el material pel sacrifici dels animals i per la roba. La clau de la caixa però l’havien de deixar al “Conserje” perquè pogués revisar si es guardava roba bruta. Aquests proveïdors eren els encarregats de portar els animals a l’escorxador i aquest no podien entrar ni morts ni amb ferides.

interior Matadero 1988

interior matadero 1988

El reglament continua fent esment de com s’han de transportar les peces esquarterades als punts de venda i explica que s’han de portar amb carruatges especials i fa esment especial de que no es podrà portar la carn a les espatlles a no ser que el punt de venta sigui en un carrer on no pugui passar el carruatge.

En un apartat especial fa esment a la venda de les carns tot indicant que el punt de venda ha d’estar net i amb uns cartells indicant els tipus de carns que es venen així com els preus i es fa referència en que en un mateix taulell no es poden vendre més de 2 carns diferents.
Dedica un espai a parlar de la nau pels porcs indicant que l’ajuntament fixarà les èpoques de l’any en que es poden matar aquests animals.

situació del Matadero 1945

situació del matadero 1945

La darrera part del reglament esta dedicada a les disposicions generals i en ella podem citar la prohibició de que entrin gossos i les disposicions penals per els operaris o dependents que no seguissin les ordenances que figuren en aquest reglament o les que marqui l’alcalde de Terrassa.
Les ordenances d’aquest reglament diu que va ser aprovades per l’Ajuntament el 21 de novembre de 1902, mentre que l’edició d’aquest opuscle és del 1 de gener del 1905, sent l’alcalde de Terrassa el Sr. Alfonso Mª Ubach.





Records de ca la Rateta Bufona: algun plat emblemàtic i final d’una etapa (i 5)

27 04 2020

Dinar servit per a una celebració a la Impremta Martí

Dinar servit per a una celebració a la Impremta Martí

Pel que fa a menjars, passada la guerra, a “Ca la Rateta (Bufona)” s’hi seguiria servint -no podia ser altrament!- un plat que entre tots hem anat considerant dels més característics, propis, ¿exclusius?, de Terrassa: la terregada (sens dubte amb “e” a la primera síl·laba si entenem la paraula com una extensió semàntica -pel color- del terme amb què es designava el combustible ardent en els brasers; combustible que es faria relacionar amb “terra”).

Sembla que a “Ca la Rateta (Bufona)” van excel·lir-hi, en la seva elaboració. Però no es pot pas dir que en fossin els creadors, …sobretot sabent que entre els qui l’elaboraven hi havia “L’Hostal del Fum“, amb moltes més facilitats per aconseguir un ingredient bàsic com la sang, que s’havia d’anar a buscar directament a l’Escorxador, que justament tenien al davant mateix.

anunci bar rateta 1924

anunci bar rateta 1924

El que és innegable, però, és que el “nostre” establiment era (re)conegut per part de molts terrassencs justament per la terregada …que s’encarregava de cuinar la muller de Salvador Jorba, Francisca, la “Francisqueta”. Aquest plat fet amb sang era, va ser sempre -segons diuen-, el més emblemàtic de la casa. Era, sí, un plat fet amb sang, … i amb un grapadet d’ ingredients més, tal com he pogut comprovar en una recepta que ha aconseguit de trobar la mare, una de les filles de Salvador i Francisca.

Recepta de la terregada, segons Carme Jorba

Recepta de la terregada, segons Carme Jorba

Una recepta escrita a mà, en la qual queda ben especificat que, a més de la sang crua de vedella, per a una bona terregada cal disposar de perdiu bullida, ceba, tomàquet, canyella, pebre vermell, alls, ametlles torrades, farina, pell de taronja, llorer, vi ranci, sal. Per fer-la – segons la recepta- s’haurà de començar fregint la sang amb bastant d’oli ja calent i amb foc fort; per una altra banda, en una cassola s’haurà de preparar un sofregit de ceba, al qual caldrà afegir tomàquet i després canyella, pebre vermell, una picada d’alls i ametlles i una mica de farina; s’hi afegirà tot seguit aigua que cobreixi i s’hi tirarà la pell de taronja, una fulla de llorer i vi ranci. Finalment, s’haurà d’abocar la sang i la perdiu; s’haurà de tapar i caldrà que bulli una estona. Es podrà servir amb una salsa d’allioli. (En un altre full -que també adjunto- n’he trobat una variant més precisa, en què s’indiquen quantitats i temps d’elaboració.)

 cartilla de racionament a la postguerra

cartilla de racionament a la postguerra

La terregada, però també els peus de porc i fins i tot les mongetes amb botifarra, eren els pals de paller entorn dels quals semblava articular-se el menjar que la casa va servir durant molts anys, abans i després de la guerra. Uns plats -però bàsicament la terregada- dels quals jo de petit sentia parlar -lloant-lo- de boca d’antics clients que tot sovint venien a veure els avis a la casa on s’havien/ens havíem traslladat un cop traspassat el negoci, un cop -a punt de complir els seixanta anys- tant Salvador Jorba com Francisca Subirana s’havien fet prou a la idea -de manera ben realista- que cada vegada tindrien més dificultats per seguir en una feina que exigia estar al peu del canó tantes hores de cada dia de tots els dies de la setmana de tot l’any. Una feina, i unes responsabilitats, que al llarg dels anys havien assumit pràcticament sols, sense més dependència que una “minyona” per a feines domèstiques (no necessàriament relacionades amb el bar) o, als primers temps, amb l’ajuda d’un germà de l’avi.

Clients en una sortida

Clients en una sortida

Torno a expressar (o acabo expressant) el que ja més o menys havia escrit amb anterioritat: “la Rateta” pròpiament dita o “la Rateta Bufona” per antonomàsia, la que potser pot haver perviscut una mica en l’imaginari terrassenc, associada ben sovint a la terregada i a un bar o casa de menjars popular i familiar, és l’establiment que es correspon als anys en què en van ser responsables Salvador Jorba i Francisca Subirana.

anunci bar rateta 1927

anunci bar rateta 1927

El que va venir després no sembla que en cap cas vagi tenir prou entitat ni estabilitat. Va passar per unes quantes mans, sense una personalitat definida ni, per tant, gaire recordable. Diuen que, en algun moment, algú havia intentat de retornar al “vell esperit” de la casa… També diuen que, en algun altre moment, per la provisionalitat del negoci, per la falta d’experiència o d’ofici, o pel poc interès dels responsables, podia fer la impressió d’un bar/restaurant fins i tot una mica deixat.

Deixem-ho córrer. Aquesta no seria la meva “Rateta Bufona” per la qual encara algú de vegades identifica la mare (o a mi, al meu germà o la nostra cosina, tots nascuts a l’establiment del carrer del Cardaire).

anunci bar Salvador Jorba 1927

anunci bar Salvador Jorba 1927

Vull finalitzar aquests articles dedicats a un establiment molt recordat a Terrassa, com va ser ca la Rateta Bufona agraint l’amic Pere Vives que els hagi volgut compartir en d’aquest espai i hagi tingut cura de redactar-los i de cercar les fotografies i documents inèdits que els han fet més atractius i entenedors.





Records de ca la Rateta Bufona: en temps de guerra i la immediata postguerra (4)

25 04 2020

carnet de racionament

carnet de racionament

A «Ca la Rateta Bufona» no tot van ser sempre flors i violes. Durant la guerra, s’hi va deixar caure també un tipus de clientela diferent de l’habitual…: gent que hi entrava armada…, i que, sobretot als principis de la contesa, havien estès més d’una vegada -sobre alguna de les taules del bar- pertinences de persones mortes, assassinades, poques hores abans, potser ben pocs moments abans… : anells, rellotges, llibretes… ( I diuen que aleshores l’avi se n’anava a la cuina trasbalsat, després de cridar-los que allò no ho volia veure mai més.

Però ho va haver de veure més vegades. Igual com havia vist que un dia de juliol del 36 un dels clients més apreciats arribava al bar vantant-se d’haver participat a la crema del Sant Esperit.) Alguna vegada, a ell mateix, li havien proposat tot fent broma (!) de pujar als mateixos camions amb els quals acabaven de perpetrar alguna acció violenta. L’avi Salvador va estar a punt d’embogir.

La guerra va ser força dura per a “Ca la Rateta Bufona“, que no va cessar mai la seva activitat, servint menjars i beures. Això explica que durant aquest període el bar i casa de menjars pogués emetre allò que dóna títol a l’obra d’Antoni Turró i Rafel Comes: “Les monedes de necessitat a Terrassa durant la guerra (1936-1939)”.

Efectivament, el “Bar Rateta” o el “Bar-menjars Salvador Jorba” va ser un dels establiments terrassencs que, per tal de disposar de moneda fraccionària, van editar vals o bons a nom propi. A l’esmentat opuscle (d”Editorial Ègara”) hi ha reproduïda alguna d’aquestes “monedes”, amb la informació annexa que les emissions eren de 10 i de 25 cèntims, “impresos per una sola cara en marró-roig, sobre cartró blanc, (…) de 46 x 55 mm., (…) numerats a mà (…) i legalitzats amb el segell-tampó de l’establiment.”

Cèdula de notificació d'una multa

Cèdula de notificació d’una multa

Acabada la guerra, no es van acabar els problemes, i “Ca la Rateta” (o “Ca la Rateta Bufona”) va ser tancada uns quants dies, després que un client denunciés Salvador Jorba perquè (segons li va manifestar en Matalonga al moment de la notificació de la sanció) “s’hi parlava malament del règim”. (Diguem que el pobre avi Salvador no solament “mai no s’havia ficat en política” -com segueix afirmant la seva filla-, sinó que havia fet l’impossible perquè l’establiment “no pogués ser mai assenyalat per les simpaties explícites envers cap opció política, religiosa, ideològica .)

Una multa de postguerra

Una multa de postguerra

També en aquells primers moments de la postguerra l’establiment va rebre algunes multes, estic convençut que per pur afany recaptatori de l’administració…, si no com a represàlia, si he de fer cas del redactat d’una d’elles, del 1942, trobada als calaixos de casa, en què es fa constar que “…se sirve café y vende vinos del país y no se anuncia como Bodegón…”; això bo i referit a un establiment la naturalesa del qual quedava prou aclarida en d’altres documents i a la vista de tothom.

Tarja de racionament

Tarja de racionament

De mica en mica, l’establiment aniria tornant a la normalitat, a aquella mena de “normalitat” que permetia a Salvador Jorba i Francisca Subirana de poder servir menjars i beures sense els ensurts dels anys precedents. Més o menys, els beures de sempre: uns, que es contenien en mitja dotzena de botes de vi repartides en dues parets del local; d’ altres, envasats com-déu-mana en ampolles distribuïdes en quatre fileres -d’escassa llargada- de prestatges de darrera el taulell. Afegeixi’s la cafetera. I poc més.

Carta de vins de finals dels 40-50

Carta de vins de finals dels 40-50

Malgrat que les begudes -ni abans ni després de la guerra- haguessin estat el distintiu, l’especialitat, de la casa, per molts gotets de vi que hi anessin a fer els clients, una carta de vins -conservada- de l’any l954 pot fer entendre que el servei i la qualitat de les begudes preocupava també l’antic propietari del bar. (En l’esmentada carta hi consten vins blancs d’algun prestigi: “Bodegas Bilbainas Cepa oro”, “Diamante F.E,” “Extrísimo Bach”, “Paternina Rhin”…)

Una de les fórmules per a barreges

Una de les fórmules per a barreges

Un altre element conservat ajuda també a fer entendre aquesta mateixa preocupació: un conjunt de “fórmules” escrites a mà que servirien per fer barreges (¿còctels?). Desconec si aquestes fórmules podrien tenir alguna originalitat.

Quant als menjars…, en podrem parlar en un proper apartat.

 





Records de ca la Rateta Bufona: el nom (2)

20 04 2020

El local als anys 70

El local als anys 70

Sobre la denominació de l’establiment (per la qual ja s’havia interessat algun estudiós local com Josep Boix), la Sra. Carme Jorba (filla de Salvador, encara viva), la seva germana i jo mateix (nét), no en tenim cap dubte: sempre havíem sentit de boca del propi Salvador i de Francisca una mateixa versió, això és: que, en sortir del bar -que desconeixem com s’anomenava aleshores-, el pintor que estava repassant-ne les parets va comentar a un conegut que no se’n sabia avenir de la bellesa de la mestressa de la casa , a qui va qualificar de molt “requetebufona“.

Anunci de la Rateta Bufona, anys 60., regentada per Primo Miral - Museu Terrassa

Anunci de la Rateta Bufona, anys 60., regentada per Primo Miral – Museu Terrassa

L’ús d’aquest adjectiu, començat a utilitzar per alguns clients, es va estendre prou perquè, a partir d’un determinat moment, algú el pogués convertir en “Rateta Bufona“. ¿Potser a partir d’una confusió o recepció incorrecta?, ¿potser perquè la nova forma era un terme menys enrevessat fonèticament que “requetebufona“, menys cacofònic? ¿Potser l’al·lusió a “rateta” -que s’unia a “bufona“- podia reflectir/insinuar alguna característica relacionada amb el tarannà de la muller de l’iniciador del negoci? (Comptat i debatut, un cas típic d’etimologia popular). 

Tarja amb el nom Rateta-Bar

Tarja amb el nom Rateta-Bar

I no voldria deixar aquesta qüestió de la denominació sense al·ludir a una versió divulgada per l’esmentat Josep Boix, segons la qual el pintor que havia lloat la mestressa l’havia comparada amb alguna actriu coneguda. La filla de Salvador Jorba segueix assegurant que mai no havia sentit dir als seus pares que s’hagués fet aquesta comparació.

Tanmateix, aquesta denominació de “Rateta Bufona“, ben habitual, no consta (o no l’he sabuda trobar) com a oficial per a l’establiment en els temps de Salvador Jorba, cosa que es va escaure -en canvi- en algun moment posterior. (Vegi’s un anunci exposat al Museu de Terrassa, de l’època de Primo Miral, dels anys seixanta).

Carta de vins Restaurante La Rateta

Carta de vins Restaurante La Rateta

En factures, rebuts, papers administratius consultats de l’època en què l’avi Salvador n’era el propietari (sens dubte, l’època autènticament representativa de l’establiment), apareix sempre com a “Bar Rateta”, “Rateta Bar”, “Restaurante la Rateta”, en qualitat de “bar”, “restaurant”, “bar-restaurant”, “taverna”, “casa de menjars”, “bodega”, “bodegó”. Un document el presenta també -sense que es correspongui amb la realitat- com a “fonda”.

Clients en una sortida

Clients en una sortida

 Rebut amb el nom de BAR RATETA

Rebut amb el nom de BAR RATETA