En l’anterior post ja en vàrem parlar però ens havíem quedat sense poder-vos mostrar alguna foto que ara per fi hem retrobat i que aquí us mostrem.
Destaquem la figura de l’home intentant travessar la Rambla ja que això no hagués estat possible en la gran riuada del setembre del mateix any 1962.
En l’altre podem observar la part alta de l’avinguda convertida en una espècie de llac.
Si be de la gran riuada del 25 de setembre de 1962 no es tenen més imatges que les de la devastació en que va quedar la ciutat l’endemà. De la riuada del 4 i 7 de novembre del 1962, al passar de dia, podem apreciar amb imatges l’aigua que baixava pels carrers de Terrassa.
Els danys a la ciutat en aquesta ocasió també van ser importants però en canvi no hi va haver víctimes mortals degut en bona part a que precisament va passar de dia i que les zones més problemàtiques ja havien estan arrasades dos mesos abans.
En les imatges es pot apreciar la quantitat d’aigua que baixava per la Rambla i que en cap moment va arribar a l’altura de la paret d’aigua de la nit del 25 de setembre. Com a detall podem veure la paret dels catalans que sobresurt del riu d’aigua i que en la riuada anterior va quedat totalment sepultada per l’aigüat.
Avui hem rebut un nou record de l’amic Badrenas sobre el món del cinema.
En aquest sentit, cal recordar que a aquest tema li vàrem dedicar un seguit de records que podeu trobar en aquest blog en l’apartat dedicat al cine.
En tot cas ell ens diu:
“El que a mi sempre m’havia cridat l’atenció de les “coses” dels cinemes, eren els cartells murals que es pintaven a les façanes dels locals, i que si anaves el diumenge al vespre al cinema, quan sorties ja havien col•locat els cartells del programa de la setmana vinent. Aquests cartells a que em refereixo no són els típics cartells de cada pel•lícula que venien amb la programació, sinó uns de grans que algun artista pintava ad-hoc. Recordo molt bé els del Rambla i de l’Alegria. Estaven molt ben fets. Algú coneixia algun dels autors de les cartelleres? A Terrassa hi havien dues empreses de cinema: l’empresa Porta, i la dels Mollet i competien per millorar l’oferta (com ara!!!).
Les pelis que una setmana feien als cinemes del centre (Rambla, Recreo, Alegria…) la setmana següent les feien als perifèrics (Imperial, Dore, Arenas…). Al cinema hi anava molta gent i en ocasions les entrades fins i tots s’esgotaven malgrat que els locals eren de molta cabuda. Feien dos sessions, tarda i nit, amb dues pelis a cada sessió, la primera era dolentota i la segona era la bona, és a dir, si arribaves tard, no et perdies gran cosa. Més endavant es va posar de moda la “sessió continua” .
El cert és que tampoc teníem gaires més coses per a distreure’ns els caps de setmana. Dins dels cines es fumava, no recordo si legalment o d’estranquis, però el raig de llum que portava la imatge des del projector a la pantalla, era sovint una boira del fum. També recordo lo petita que era la pantalla… quasi com una tele de les d’ara, i la mala qualitat del “sonoro” que a vegades costava de seguir, suposo que degut a que les cintes que passaven ja havien voltat mig món quan arribaven aquí.
… Prou. tampoc calia entrar en tan detall….”
Nota: I tant que calia entrar en tant detall i moltes gràcies per compartir de nou els teus records amb els demès. Aquest és l’esperit i l’objectiu d’aquest blog. I, com a primera resposta a la pregunta que planteja l’amic Badrenas, us recomano la lectura del record: les-cartelleres-i-retols.
pont renfe 1910
L’any 1876 el pla urbanístic de Miquel Ceret, que mai va ser aprovat, preveia el creixement de la ciutat de Terrassa cap a l’altra banda de la riera del Palau, canalitzant la riera des del pont de la Renfe fins més avall de la carretera de Montcada. A principis de segle XX es van començar a perfilar els primers carrers de la barriada de ca n’Aurell i això va provocar que es comences a canalitzar la riera en la seva zona central, prop del nou Mercat de la Independència.
En anys posteriors els plans urbanístics dibuixaven carrers en la part sud de la carretera de Montcada 
(veure plano de la Guia Claret), sobre el desviament natural que la riera del Palau feia cap a la dreta, però cap tècnic va preveure que els col•lectors que s’havien construït eren del tot insuficients, especialment en la seva boca d’entrada a la part nord de la Rambla.
En u
na foto antiga podem veure com l’antiga riera del Palau, a l’altura del carrer de Cervantes, corria a cel obert.
El dia de la riuada, quan van baixar els primers arbres, es va formar un tap a l’entrada del col•lector que va produir que l’aigua no tinguès cap més opció que baixar pel mig de la Rambla, recuperant l’antiga llera de la riera del Palau, i envaís els carrers paral•lels del barri de ca n’Aurell.
A la zona de la Rambla s’hi van produir com a mínim 89 víctimes, a part dels nombrosos danys materials que van quedar ben patents amb l’acumulació de cotxes i
materials que es podien observar al final de la Rambleta (en la foto hi podem veure un autobus arrastrat per la riuada), al conegut camp dels Kubales (avui ocupat en part per l’Hotel Don Candido).
En un article del 16-12-1960 (quasi 2 anys abans de la riuada) ja s’indicava que hi havia l’intenció de perllongar el col•lector de la Rambla fins l’avinguda Abat Marcet. Malauradament aquesta previssió no es va realitzar a temps.
(continuarà en el proper post)
Organitzades per cine-club d’Amics de les Arts i JJ.MM. que es van fer primer al Regina i desprès en altres cines, com el Rambla o el Principal. La temàtica de les 17 hores era variada i cal dir que alguns anys la qualitat de les pel·lícules triades era més aviat baixa.
Jo recordo especialment una sessió al Regina en que projectaven la pel·lícula “cantando bajo la lluvia” que a mi m’agradava molt i, que degut a que la van programar a una hora intempestiva de la nit, quan la van fer jo no la vaig poder veure doncs estava ben adormit.
La veritat és que anar a les 17 hores era tota una aventura i era habitual que la gent s’emportés beguda, entrepans i fins i tot algun llibre per ajudar a passar les hores o per distreure’s mentre projectaven alguna pel·lícula que no els interesses gens. De fet, molta gent no comprava tot l’abonament sinó que ho feia només pel nombre de pel·lícules que veritablement li interessava veure.
Una curiositat: a l’estiu del 1988 es va fer la darrera edició al cine Principal, en una jornada en que es va produir una agressió al director Sr. Antonio Verdaguer, per part de gent que s’havia quedat sense entrades. A la foto de l’esquerra podeu veure una imatge d’aquesta darrera edició.
Els vestíbuls: en la imatge podem apreciar l’antic vestíbul de l’Alegria amb l’escala per pujar al primer pis al fons i també, a la dreta, el passadís lateral del Recreo per on es sortia del cinema i que donava al carrer Cisterna. 
Un vestibul diferent era el del Rambla dominat per unes imponents columnes (dreta).
Els lavabos: En els descansos s’aprofitava per anar als lavabos i era habitual trobar-te les portes de fusta del W.C. plenes de missatges 
escrits: alguns tan infantils com “tonto el que lo lea” i d’altres que no m’atreveixo a reproduir. Jo no se com deurien estar el de les dones, però el dels homes deixava bastant que desitjar, especialment els lavabos del recreo que eren molt antics i l’olor a desinfectant molestava bastant.
Fumar i escopir: Si bé ja al 1932 es va prohibir fumar a l’interior de les sales, jo recordo que a les entrades de molts cinemes i en les zones de descans i del bar s’hi deixava fumar i també escopir. En racons estratègicament situats hi havia una mena de caixetes amb sorra on a més de poder-hi llençar la cigarreta la gent hi escopia. Aquest costum d’escopir era bastant estès, ja que als autobusos també recordo avisos on s’indicava que estava prohibit escopir-hi.
Una curiositat: recordo que al cine Rambla, al costat de les entrades a la platea, hi havia una mena d’aparadors de vidre on s’hi anunciaven diversos productes que ara no podria descriure. Si us hi fixeu en la fotografia podreu apreciar com eren aquests aparadors.
Als cinemes, durant el descans que hi havia entre pel·lícula i pel·lícula, una de les filmines que sempre sortia deia: “no olvide visitar nuestro servicio de bar”. Jo recordo especialment el bar del Catalunya, situat en una sala per fumadors on en una banda hi havia la barra de bar i en l’altre un mostrador en el que s’hi venien bombons i caramels 
(podeu apreciar com era en aquesta fotografia de la dreta). També recordo el bar del Principal, situat al primer pis i el petit bar del Rambla, situat a dalt de les escales que donaven accés a la platea, tot i que molta gent sortia i anava a la dolceria Rambla que tenia un accés des del mateix vestíbul del cinema (quan es va reconvertir en multisales el bar es va instal·lar al vestíbul, just davant de les taquilles). 
La mare m’explica que a l’antiga dolceria Rambla es van possar de moda els “cortes” de gelat (els de nata es veu que tenien força fama) i que molta gent els comprava per llepar-los durant la projecció de la pel·lícula. Per cert, inicialment la dolceria Rambla era situada a l’esquerra del cinema i anys més tard es va traslladar a la banda dreta 
(fixeu-vos en la fotografia feta desprès de la inauguració del cinema i podreu apreciar aquest detall).
Berenar al cinema: Abans era normal que molts pares portessin el berenar pels nens i segons em diu la mare, en aquells anys era molt habitual veure menjar pa amb xocolata a les sales de cinema de Terrassa.
Una curiositat: mireu aquest anunci americà dels anys 60 en que s’anuncia el servei de bar en un cinema patrocinat per la marca de begudes Dr. Pepper.
http://www.youtube.com/watch?v=Iyiy6oQmMN4&feature=player_embedded
Aquests dies de Setmana Santa us adjunto un llistat dels records en que he tractat anteriorment sobre temes relacionats amb aquesta època de l’any.Deixeu que hi afegeixi una fotografia de la tradicional venda de palmes a la Rambla.
Jo recordo que els pares, el diumenge de Rams, em portaven a beneir el palmó i que de tots els models que hi havia a mi el que m’agradava més era l’escabellat. 
La mare portava un ram de llaurer a beneir i a mi em feia anar d’estreno ja que el dia de la palma era un dia que calia lluir les millors gales. Recordo que soliem anar al Passeig on s’hi feia missa a l’aire lliure (veure foto del 1966).
També recordo que a les palmes s’hi penjaven “garlandes” (unes galetes fetes amb formes diferents: jo recordo la forma d’una clau, d’una escala, d’un colom, d’un càntir, d’una campana, d’una creu, etc.) i uns rosaris de sucre de colors, que a casa compràvem a cal Rabassa, del carrer Topete i a la 
Montserratina, del carrer Sant Pere (mireu l’anunci de la Montserratina, del 1936, anunciant les Mones de Pascua).
Els més vells diuen que les millors “garlandes” es venien a la casa Pons, una antiga botiga de la Plaça Vella que va desapareixer als anys 30 i que era regentada per un tal 
Llorens Salallasera (peró d’aquesta casa ja en parlarem un altre dia).
Incloem una imatge del dia de Rams a Sant Pere.
La processó del Sant Enterrament (1) – La processó del Sant Enterrament (2)
La processó del Sant Enterrament (3) – La processó del Sant Enterrament (4)
La processó del Sant Enterrament (5) – La processó del Sant Enterrament (6)
La processó del Sant Enterrament (7) – Els armats al monument dels caiguts
La processo, el penó i la mantellina – Les mones de ca l’Anoll i cal Piera
Ens comenta el Josep Badrenas: “Recordo amb especial carinyo, que els diumenges al vespre, pel carrer es venia un fulletó que s’editava a Terrassa, on es publicaven els resultats de futbol de la jornada, amb la quiniela i les classificacions. Els xavals venedors cridaven “!!!Resultados de hoyyy…Compruebe su quinielaaaa!!!! A cada cantonada hi havia un venedor, i també recordo que anaven amunt i avall de la rambla.
La gent ho comprava, a una pesseta, per comprovar la seva quiniela i saber que havia fet el Terrassa o el seu equip favorit. També hi havien resultats de basquet i d’algun altre esport de la jornada i la resta de contingut era majoritàriament publicitat.
Nosaltres, que vivíem al barri de Sant Pere, al carrer Ample, algun diumenge havíem “baixat a Terrassa” a comprar els “Resultados”, per comprovar quants resultats teníem a la quiniela, i sempre n’encertàvem menys dels necessaris per tenir premi. Els premis eren més o menys com els d’avui, però amb imports proporcionals a l’època. De fet haig de dir-vos que mai ens va tocar res.
Nota personal: Jo recordo que el pare comprava la llista de resultats a la sortida del cinema, especialment recordo els venedors situats al costat de les escales del “Rambla”. La reproducció dels fulletons del “Compruebe se quiniela“, que il•lustren aquest record, han estat possible gràcies a la inestimable col•laboració del Sr. Rafael Comes i corresponen als anys 1951 i 1966. Com podreu comprovar hi ha una gran diferencia en els dos documents: el del 1951 porta propaganda de cases comercials i el del 1966 no en porta cap.
Avui comença la Festa Major de Terrassa i crec que aquest record us farà venir a la memòria moltes coses.
Recordo que, de petit i en aquestes dates, a la Rambla i potser en algun altre indret s’instal·laven unes tendes de lona al bell mig de la rambla ( recordo que n’hi havia una a l’altura del mercat) en les que hi venien síndries i melons sencers i a tallades. Als menuts ens agradava força que els pares ens compressin una tallada ben grossa i ens la poguéssim menjar mentre passejàvem pel carrer. Recordo que els venedors deien alguna cosa similar a: “compreu síndries”, “menjareu, beureu i us rentareu la cara”.
parada a la Rambla
I us puc ben assegurar que al menys la cara quedava ben rentada. El que no tinc clar és que passava amb la roba doncs devia quedar ben tacada del suc que anava degotant de la tallada.
La foto no correspon a Terrassa, però reflexa la imatge dels venedors ambulants que apilaven sota el tendal les seves síndries tot esperant que algú els hi anés a comprar.
El Rafael A. ens aporta una foto de la parada que es va endur la riuada del 1962 (si mireu el comentari adjunt el Ricard ja en feia esment).
Records de Terrassa 
Comentaris rebuts