Un informe de com estaven les sales per espectacles de Terrassa el 1913

cine recreo plano original

El bon amic Rafel Aroztegui en el seu afany investigador ens ha fet arribar un informe que ha trobat remenant papers, sobre l’estat dels locals dedicats a espectacles públics que hi havia a Terrassa.
L’escrit de data 14 de gener de 1913 i signat per l’alcalde J. Ullés Jover està fet amb màquina d’escriure antiga i està dirigit al excel·lentíssim governador civil de Barcelona.

• Del Teatre Principal informa que per acord del govern provincial en data 4 de desembre de 1911 s’ha comunicat a l’alcaldia que s’han aprovat els plans presentats i que s’autoritza de forma provisional l’obertura del teatre.
• Nota: el 15 de desembre es va produir la inauguració de la reforma modernista del Teatre Principal. Com a cinema va tancar el 7 d’abril de 1991.
• Del Teatre del Retiro indica que el 1880 el pèrit Joan B. Feu va indicar que reunia les adequades condicions de seguretat i solidesa en aquest tipus de construccions i que per això es va autoritzar el seu funcionament tot i que també amb caràcter interí. Posteriorment indica que en aquest espai s’han realitzat diferents accions de reparació, consolidació i reforma del decorat dirigides a acollir espectacles cinematogràfics.
• Nota: Com a curiositat deixeu-me indicar que el 19 de novembre de 1910 s’inaugura el Cine Diorama amb el primer teló de boca amb anuncis pintats en ell. El 1932 va ser enderrocat.
  

  Teatre Recreo 1912

• Del Teatre El Recreo s’indica que en data 18 de setembre de 1912 es va comunicar que s’ha rebut l’informe de l’arquitecte però que hi ha una sèrie de defectes a arreglar si es volen donar espectacles cinematogràfics, especialment per la manca d’adequació de la cabina i que fins que no es realitzin les obres només es poden donar petits espectacles escènics.
• Nota: El 18 de setembre de 1912 es va inaugurar la sala de Teatre El Recreo als jardins de la casa Ventalló tot i que la façana modernista inicialment prevista no es va arribar mai a fer (podeu veure el document del plano de la façana prevista que ens ha fet arribar l’amic Rafel Aroztegui).Finalment l’edifici va ser obra de l’arquitecte Domènec Boada i la boca del telo va ser decorada pels pintors Pere i Tomàs Viver. Va tancar el 2 de juny de 1985.
• Del Cine Alegria indica que a primers d’agost de l’any anterior es va produir la inspecció de l’arquitecte provincial i que es va ordenar una sèrie de reformes que el propietari ha realitzat amb diligència i que per aquest motiu donen l’autorització perquè el local pugui seguir oferint espectacles.
  

  Recreo plano original

• A partir d’aquest punt el document indica que l’alcaldia manifesta al govern provincial que cap dels locals destinats a espectacles públics està definitivament autoritzat per donar-los i que els que es dediquen a oferir espectacles cinematogràfics cap s’adapta a les ordenances, si bé es pot tolerar al Cine Alegria la infracció deguda a les seves portes de sortida i al Cine Moderno la infracció pel mateix motiu. Del Cine Montserrat i del Cine Ideal diu que no cal dir rés, ja que el primer es troba en estat de reforma i tampoc del segon perquè s’ha tancat per ordre de la mateixa alcaldia.
• Nota: el 23 de gener de 1909 es va inaugurar la Sala Montserrat al Centre Social Catòlic.
• Nota: el 4 de maig de 1912 es va inaugurar el Cine Moderno al Teatre del Retiro, però no tenim constància d’on era el Cine Ideal que s’anomena en l’informe i l’únic que podem indicar, per la data del document, és que el 26 d’octubre del 1911 s’havia inaugurat al 1er. Pis del Cafè Condal el Cine Egara del Sr. Domingo del que no se’n diu rés en l’informe.

Al final l’alcalde, desprès d’explicar l’estat dels locals destinats a oferir espectacles públics de la ciutat, indica que si s’ordenés el tancament dels mateixos es podrien provocar conflictes i perjudicis i que ell no pot carregar amb aquesta responsabilitat personal, de manera què li diu que en tot cas sigui ell (el governador) el qui dicti les ordres oportunes i assumeixi les responsabilitats que comportin els permisos provisionals que s’han donat als locals.

Això ens dona una idea de la provisionalitat d’aquests locals destinats a espectacles públics. La majoria hem de tenir en compte que s’havien fet sense pensar massa amb les normatives i també amb les dificultats que van tenir per tal d’adequar convenientment uns locals, pensats per oferir teatre o espectacles, a les noves necessitats que els imposaven els espectacles cinematogràfics i que requerien d’espais on allotjar maquinària i materials altament perillosos ja que llavors tot molt inflamable.

Atès el que diu el document podem estar contents que a la nostra ciutat no passes cap desgracia important.
Podeu trobar molts més records sobre el cinema a Terrassa a: https://recordsdeterrassa.wordpress.com/cine/

Nota: Volem felicitar al Rafel per el seu any com a capgròs de l’any i desitjar que avui en que comença la Festa Major de Terrassa el nou capgròs sigui tant merescut com ho ha estat ell.

 

Butlletins antics (4): el de l’Orfeó Montserrat

L’Orfeó Montserrat es va fundar 11 de maig de 1919 dins del Centre Social i ho va fer ja amb 150 membres dirigits per en mossèn Àngel Rodamilans i presidida per Estanislau Palà.

El primer concert es va fer a la sala Montserrat del centre el dia 6 de juliol dins dels actes de la Festa Major de Terrassa.

L’any 1920 l’Orfeó Montserrat dona un concert al teatre del Retiro a benefici dels nens refugiats austríacs acollits a la nostra ciutat i igualment actua al Círcol Egarenc i al Teatre Alegria conjuntament amb Mercè Plantada i el pianista Manuel Barguñó.

A la Festa Major del 1920 fan una actuació conjunta amb l’Orfeó Vigatà, l’Escola Coral i l’Schola Cantorum en que canten durant l’ofici solemne al Sant Esperit (veure full de la dreta).

El mes de maig del 1920 s’aproven els estatuts de l’Orfeó Montserrat i l’agrupació passa a ser inscrita a la Germanor dels Orfeons de Catalunya. Llavors és quan es publica el número 1 del butlletí de la agrupació que els mostrem en aquest post, corresponent al mes de maig, i en el que hi podem veure la Cançó de la Senyera d’Antoni Font.
“Arrelada en mig del cor
hi tenim una senyera,
té la Verge per escut,
Montserrat per capçalera”

En la fotografia podem veure el moment de la benedicció de l’estàndard de l’entitat, el mes de juny de 1920, a Montserrat. Van apadrinar la benedicció el diputat Alfons Sala i la filla del governador civil, general Martínez Anido. I, per commemorar l’esdeveniment el pare escolapi Antoni Font va escriure la cançó de la Senyera de l’Orfeó Montserrat, abans esmentada.

Malauradament l’any 1922 en Mossèn Àngel Rodamilans decideix entrar com a monjo benedictí al monestir de Montserrat fet que comporta que l’Orfeó Montserrat es quedi sense director i es desfaci.

Tot i així, el 1923 es vol tornar a posar en funcionament l’Orfeó Montserrat que, dirigit pel mestre Josep Planas, director de l’Orfeó Sabadell, arriba a oferir un concert per la Festa Major de Terrassa, però finalment la temptativa no es consolida i l’Orfeó Montserrat acaba desapareixen per sempre més.

Butlletins antics (4): el del Orfeó Montserrat

L’Orfeó Montserrat es va fundar 11 de maig de 1919 dins del Centre Social i ho va fer ja amb 150 membres dirigits per en mossèn Àngel Rodamilans i presidida per Estanislau Palà. El primer concert es va fer a la sala Montserrat del centre el dia 6 de juliol dins dels actes de la Festa Major de Terrassa.

L’any 1920 l’Orfeó Montserrat dona un concert al teatre del Retiro a benefici dels nens refugiats austríacs acollits a la nostra ciutat i igualment actua al Círcol Egarenc i al Teatre Alegria conjuntament amb Mercè Plantada i el pianista Manuel Barguñó. A la Festa Major del 1920 fan una actuació conjunta amb l’Orfeó Vigatà, l’Escola Coral i l’Schola Cantorum en que canten durant l’ofici solemne al Sant Esperit.

El mes de maig del 1920 s’aproven els estatuts de l’Orfeó Montserrat i l’agrupació passa a ser inscrita a la Germanor dels Orfeons de Catalunya. Llavors és quan es publica el número 1 del butlletí de la agrupació que els mostrem en aquest post, corresponent al mes de maig, i en el que hi podem veure la Cançó de la Senyera d’Antoni Font.
“Arrelada en mig del cor
hi tenim una senyera,
té la Verge per escut,
Montserrat per capçalera”

 En les fotografies podem veure el moment de la benedicció de l’estàndard de l’entitat, el mes de juny de 1920, a Montserrat. Van apadrinar la benedicció el diputat Alfons Sala i la filla del governador civil, general Martínez Anido. I, per commemorar l’esdeveniment el pare escolapi Antoni Font va escriure la lletra abans esmentada.

Malauradament l’any 1922 en Mossèn Àngel Rodamilans decideix entrar com a monjo benedictí al monestir de Montserrat fet que comporta que l’Orfeó Montserrat es quedi sense director i es desfaci. Tot i així, el 1923 es vol tornar a posar en funcionament l’Orfeó que, dirigit pel mestre Josep Planas, director de l’Orfeó Sabadell, arriba a oferir un concert per la Festa Major e Terrassa, però finalment la temptativa no es consolida i l’Orfeó Montserrat acaba desapareixen per sempre més.

Capdidat de l’any 2015 i històries de nans i capgrossos

Aquest any 2015 els amics del “Casinet de l’Espardenya” han decidit anomenar-nos Capdidat a Capgròs de l’any i com que no podien fer-ho a un blog ho han personalitzat a qui el va crear, en Santi Rius. Sigui com sigui, jo considero aquest nomenament que és en bona part vostre i per això el vull compartir amb tots els seguidors d’aquest espai a més d’agrair-vos el vostre suport al llargs d’aquests darrers 8 anys (aquest passat mes de maig vàrem celebrar el vuitè aniversari del blog). Per els qui desitgin votar poden fer-ho al mail: casinetdelespardenya@gmail.com

Per celebrar-ho us deixo amb una Breu història dels nans (capgrossos) a la nostra ciutat:

Gràcies a una dada documental del 1868 sabem que els 6 que hi havia llavors anaven uniformats i portaven garlandes i llances. Aquests van desaparèixer en un incendi del Teatre del Retiro o “de los Campos” durant la nit del 7 de maig de 1879. Llavors se’n van adquirir de nous a Barcelona i se sap que van durar fins l’any 1898 en que de nou es van substituir degut a que s’havien malmès (aquests van costar a la ciutat 172,50 pessetes). Les fotografies que mostrem d’aquests 6 nans antics de Terrassa són de l’any 1925 i ens mostren uns personatges estrafolaris que presenten expressions burletes i grotesques (podem observar el detall del nan del Xinés que reproduïm d’una foto realitzada per el Miquel Astals l’any 1948 del fons de l’Arxiu Tobella), (les altres són extretes de la Memòria Anual de l’Escola Pia del 1925). Els nans si ens hi fixem tenen una mida més proporcionat al cos i en canvi els capgrossos la mida és molt més desproporcionada.
Cap als anys 40 s’incorporen a aquests (que no desapareixen) el que coneixem ja per capgrossos i que presenten la fesomia de personatges més coneguts i entre els que podem citar: el Militar o Napoleó, el Pierrot, l’Andalús, la Parella Rica, la Vella Bona, la Vella Dolenta, el Dimoni o la Bruixa, entre d’altres i tots ells presidits per un gegantó anomenat Maneló (de l’any 1950) que acostuma a acompanyar als gegants de la ciutat. Del que se’n va fer d’aquests nans i capgrossos queda en l’oblit dels misteris de la nostra ciutat.

El diumenge 9 de maig de 1965 es va estrenar una nova col•lecció donada a la ciutat per l’antiga Caixa d’Estalvis de Terrassa. La cerimònia es va fer al Raval, davant de l’ajuntament amb una important presencia de gent, la banda municipal de música i les autoritats, encapçalades pel Sr. Josep Salvans president de la Caixa d’Estalvis i del Sr. Miquel Onandia, alcalde de Terrassa.
En total van ser 9 els capgrossos lliurats i al capdavant de tots hi anava el “Patufet” que era el capgròs amb el cap més petit de tots, seguit per La Guapa, el Vell o l’Avi, el Dimoni, el Dormilega o Cubanito (desaparegut), l’Escocès, el Moro i dues figures que representaven dones velles, que eren conegudes com les “Velles berrugues lila i groga” o també com la Vella Pepa i la Vella Maria.

Per celebrar-ho es va fer una mena de festival on hi van intervenir l’esbart dansaire, la banda municipal, uns prestidigitadors, uns pallassos musicals i com a plat fort, la presencia del llavors popular presentador de la TV, en Gustavo Re que va fer cantar a tots els presents la cançó de moda d’aquells dies i que es deia “En la casa de Pepito…”. L’acte va finalitzar amb una traca i finalment es van deixar anar uns coloms, per part de la Societat Colombòfila de Terrassa.

Cal indicar que a la llista inicial dels capgrossos, fets de cartró pedra s’hi va sumar una ampliació l’any 1979-80 feta ja de fibra de vidre: l’Anglès o Agutzil, el Moro de fibra, el Soldat, el Xinès (desaparegut), el Negre (desaparegut) i finalment el 1996 en que s’hi va afegir el Dimoni nou. Malauradament sembla que darrerament ha desaparegut algun altre d’aquests antics capgrossos i seguim ignorant el perquè d’aquestes estranyes pèrdues.

Posteriorment es va instaurar la tradició de “capgròs de l’any”, que va ser triat el 1982 i que ha perdurat fins a dia d’avui, gracies a la tasca que ha desenvolupat durant aquests anys l’entitat secreta del casinet de l’espardenya (web www.casinetdelespardenya.cat ) i a l’artista Jordi Grau que ha estat qui els ha donat forma. També podeu veure la llista de cap-grossos de l’any a: http://ca.wikipedia.org/wiki/Capgr%C3%B2s_de_l%27any

Actualment el Grup que s’encarrega dels Capgrossos de Terrassa està format per membres, de l’Agrupament Escolta i Guies Torrent de les Bruixes.

 

Records del cinema a Terrassa (del 1911 al 1919)

Destaquem que el 26 d’octubre de 1911 s’inaugura en ell primer pis del Cafè Condal el Cine Egara per part del Sr. Domingo i que el 4 de maig de 1912 s’inaugura el Cinematògrafo Moderno al Teatre del Retiro.
Aquesta serà una època marcada per les inauguracions de noves sales de cinema. Destaquem la data del 18 de setembre de 1912 en que es fa la inauguració de la sala anomenada El Recreo amb una funció benèfica i la representació de l’opera Aida. L’edifici és obra de l’arquitecte Domènec Boada i la boca del telo va ser decorada pels pintors Pere i Tomàs Viver. La sala es va construir als jardins de l’antiga casa Ventalló.
Una altra data destacada és la del juny de 1915 en que el Sr. Francesc Duran Ubach lloga els patis de les cases 7-11 del carrer Sant Pere al Sr. Pere Romaní Recasens per construir-hi un edifici per cinema i espectacles. El 28 de març de 1916 té lloc la inauguració del Cine Catalunya construït per l’arquitecte Melcior Vinyals i amb una cabuda per 800 seients, 14 llotges normals, 2 llotges al costat de l’escenari, una galeria al primer pis amb 100 seients i una altra galeria al segon pis amb 50 seients.
El 17 de novembre de 1917 es va inaugurar al carrer General Mola (actualment la Rasa) el nou edifici del Cine Teatre Alegria, del qual n’era propietari el Sr. Galízia. L’edifici es construït per l’arquitecte Lluís Moncunill, amb una capacitat per 2.000 espectadors.

Records del cinema a Terrassa (del 1905 al 1910)

El 25 d’agost de 1906 s’inaugura el Cafè Condal a la Placeta de la Font Trobada i el 13 d’octubre s’inaugura la sala d’espectacles Ars Lucis al pis de sobre del mateix cafè i on s’hi programen sessions de teatre i de cinema, sota la direcció de l’artista Joaquim Vancells, un dels introductors del modernisme a la nostra ciutat.
D’aquesta època destacaré l’anunci al 1907 de sessions de cinematògraf a la Casa del Poble i també la noticia de la construcció d’un nou cinematògraf, situat al carrer de Llessamí (avui carrer Gaudí) cantonada amb la Rasa i que formaven part dels jardins de la casa Amat, per part de l’empresari Sr. Galízia. Podem destacar que no fa pas masses anys aquest espai, posteriorment ocupat per uns tallers industrials, serà l’escollit per construir un nou teatre que portarà per nom precisament el de Teatre Alegria, en honor al seu origen.
Aquest nou edifici del Cine Alegria construït com a cinematògraf es va inaugurar el 8 de juny de 1907 i el nom es va posar en honor a uns famosos artistes de circ d’aquella època.
Un fet destacable és que el 3 d’octubre del 1907 es projecta al Teatre del Retiro una pel·lícula en colors feta a Terrassa que porta per títol “Al acostarse una novia”.
Desprès que el Sr. Galízia va perdre la concessió de les projeccions al Teatre del Retiro, aquestes van seguir però ara en mans del propietari del local, el Sr. Josep Domingo Casanelles, i sota la nova denominació de Cinematògraf Universal, tal i com podem veure en el retall de la revista Egara. Una curiositat es l’aparell sonor que s’hi va presentar durant la Festa major del 1908 que portava per nom “Chronomegaphone” de la casa Gaumont.
Arran del tancament del cinema de l’Ars Lucis, al desembre del 1907, la Joventut Catòlica va comprar els aparells cinematogràfics a la societat Vancells i companyia per 1.550 pessetes i el 23 de gener del 1909 es va inaugurar el nou cinematògraf anomenat Sala Montserrat als seus locals al Centre Social Catòlic.
Una curiositat ens indica que el 13 de novembre del 1910 el mestre Sr. Abad inaugura el “cinema instructiu” com a nou mètode pedagògic, al seu Col·legi Egarense situat al carrer Topete.

Records del cinema a Terrassa (Principis del S. XX)

El 18 de març de 1900 es van inaugurar les sessions de cinema al antic Teatre Principal, però van durar molt poc temps ja que la segona temporada no va tornar a fer-se fins al 1906.
El 24 de juliol de 1901 un llauner de procedència italiana de nom Gaetano Galítzia Laterza va demanar permís a l’ajuntament per instal·lar una barraca de cinema al Raval. L’11 d’agost de 1901 el va inaugurar, fent negoci amb un cunyat seu, amb la projecció de transparències i curtmetratges amb musica de gramòfon. La barraca feia 25 metres de llarg per 8 d’ample i estava instal·lada a la part central que en aquella època feia com un passeig amb pas pels carruatges a banda i banda i estava decorat amb til·lers, faroles i bancs. Els primers títols que es té noticia van ésser: “La mujer cañón i el cartero de seis patas”. Les sessions duraven només un quart d’hora i s’hi projectaven una dotzena de títols.
Al juliol del 1901 en un parell de cafès de Terrassa s’hi instal·la el cinematògraf Martí, tal i com podem comprovar amb els anuncis, a La Comarca del Vallès, del cafè Novedades i de la cerveseria S.XX del carrer Cremat, 16.
El 23 d’octubre de 1903 la sucursal del Cine Clavè de Barcelona instal·la al Teatre del Retiro (reobert al 1901) un aparell de projecció anomenat Lentiplasticocromocoliserpentigraf que funcionarà durant 6 mesos.
A mitjans de 1904 trobem referència que un tal Sr. Mary instal·la el cinematògraf Mary als locals de la “Joventut Catòlica” tot i que el 24 de desembre del mateix any decideix traslladar-lo a una altra població. (retall premsa).
En aquest mateix any 1904 al “Circulo Tradicionista” s’anuncia que el fotògraf Sr. Estruch hi instal·larà un cinematògraf de la marca Gaumont.
El 4 de setembre de 1904, el Sr. Galítzia torna a Terrassa per instal·lar al Teatre del Retiro amb el nom de “Cine Internacional”.
Una curiositat de l’època la constituïen els xerraires que a part de fer la propaganda al carrer, desprès, a l’interior de la barraca explicaven l’argument del que es projectava als assistents.
Tinguem en compte que en aquests anys les pel·lícules de cinema es venien (no es llogaven) i per això els empresaris muntaven les seves barraques en diferents poblacions, durant poc temps, ja que tenien que amortitzar-les. Destaquem les cases Méliès o Pathé, de Paris, com a subministradores dels films de principis de segle.

Com a curiositat mireu el llistat de Diversiones que es va publicar a la premsa local el 5 de juliol de 1902.