Circumstàncies negatives en la riuada del 62 (la immigració i les barriades)

5 10 2012

En aquells anys es varen produir grans arribades d’immigrants a la ciutat i, com que aquesta no estava preparada per acollir-los, aquest es tenien que buscar literalment la vida per poder viure en algun lloc. La ciutat havia duplicat el seu nombre d’habitants, arribant-se el 1962 a la xifra de 100.000 habitants, amb un 50% dels seus ciutadans nascuts fora de Catalunya. Veure noticia del 1960 on s’informa dels augments de població i on l’únic que importa és literalment “construir más viviendas”.
Aquest allau de immigrants no es va organitzar de cap manera per part de les autoritats locals i es va deixar en mans de la iniciativa privada el donar resposta a les seves necessitats. El primer que feien els nouvinguts era intentar llogar una habitació miserable en llocs que no reunien cap mena de condició, tal com va passar en el nucli denominat Barco de la Juana” fins l’any 1957 en que ser derruït. (foto) Posteriorment intentaven construir-se una cova o una barraca als marges de torrents i camins.
Els més afortunats començaven a pagar un terreny que a vegades els hi venien a la mateixa estació de la Renfe per on arribaven, situat prop de la llera de les rieres, de les Arenes, de la Maurina o del torrent Mitjer al Poble Nou, on s’hi començaven a construir la seva casa amb l’ajuda dels veïns i amics. Veure retalls del Tarrasa Información del 1960 i 1961. I d’altres cercaven aconseguir un dels pisos
de nova construcció als barris d’Egara (Hoquei), o als polígons de Sant Llorenç o Montserrat.
A casa recordo que els pares ajudaven de tant en tant a una família que vivia en una barraca construïda al mig d’un camp d’ametllers de ca n’Anglada i en la que malvivien ells juntament amb els seus fills i que, tot i que la riuada no se’ls va emportar la barraca, van aconseguir que els donessin un pis. A aquesta gent la riuada els va beneficiar ben clarament.
El fet és que aquests barris de nova construcció no tenien cap mena de serveis, als anys 50 en que van començar les primeres onades immigratòries, la gent que malvivia en aquestes zones anava a buscar l’aigua en fons properes, no tenien canalitzacions per les aigües brutes ni electricitat, no hi havia enllumenat als carrers, no es recollien les escombraries, no tenien transport públic i ni tant sols ponts per travessar les rieres. De fet molta gent aprofitava la poca aigua que baixava per la riera per rentar-s’hi la roba (foto).
La ciutat vivia d’esquena a aquesta realitat, tot i que és cert que, poc a poc, s’hi anaven fent coses, la construcció dels primers polígons i alguna escola pública, la construcció del pont de la riera de les Arenes (1962) l’enllumenat dels primers carrers, l’arribada del transport públic, la compra d’un llança-flames per cremar les escombraries (veure noticia del 1961) i poca cosa més.
Observeu una noticia del 27-3-62 on es parla de l’inici de la construcció d’un col•lector a la barriada de Can Montllor, on fins llavors no existia cap mena de servei per evacuar les aigües brutes.
Amb aquest panorama la riuada no va fer més que posar en evid
encia una situació que hauria d’haver estat arreglada molts anys abans. Veure retall del diari on parla de l’invasió de rates al barri de can Inglada (ca n’Anglada) l’any 1960.
(continuarà en el proper post)

Anuncis




Circumstàncies negatives en la riuada del 62 (el pont de la Renfe)

3 10 2012

Just l’estiu del 62 s’havia inaugurat, durant la Festa Major, un pont sobre la riera de les Arenes (veure noticia del Tarrasa Información del 30-6-62).
Aquesta noticia va ser molt benvinguda pels habitants de la ciutat que fins llavors tenien que travessar la llera de la riera per un baden per accedir als seus habitatges situats a l’altra banda.
El fet és que aquest pont al igual que el que hi havia una mica més amunt i pel que passava la Renfe eren ponts construïts sense pensar amb les grans avingudes d’aigua que molt de tant en tant baixen per la riera de les Arenes.
Els ponts eren massa baixos i a més presentaven una separació entre pilars massa estreta, circumstancies que van afavorir el que s’hi acumulessin les restes d’arbres i branques que l’aigua portava, produint presses que, al rebentar-se, produïen fortes onades.

Riera Arenes (vies Renfe)

Riera Arenes (vies Renfe)

Un punt especialment dramàtic va ser doncs el del Pont de la Renfe (fotografia) on es va acumular una quantitat immensa d’aigua que va arribar a emportant-se el mateix pont i que va fer que les cases que hi havia més avall fossin pràcticament escombrades per l’avinguda de l’aigua barrejada amb troncs i grans pedres. Cal indicar que dels tres ulls que tenia el pont, els dos dels laterals estaven tapats per terres i altres materials que havien acumulat els mateixos treballadors del tren. En la premsa de l’any 1961 ja es posa en evidencia la mala conservació d’aquest pont.

També es va donar la fatal circumstància de que molts habitants del barri d’Egara (foto del C. Duran) van decidir refugiar-se en les seves cases en comptes de fugir d’elles, pensant que sota la seva teulada estarien més segurs, fet que va incidir en que famílies senceres fossin engolides per la riuada i perdessin la seva vida aquella fatídica nit.

 Malauradament l’estat actual de la riera de les Arenes fa que avui, si passes una desgracia com aquella, segurament també s’hi farien taps en els nombrosos ponts que la travessen. Tant difícil és de mantenir neta una riera que ja ha demostrat diverses vegad es la seva perillositat?
(continuarà en el proper post)





Circumstàncies negatives en la riuada del 62 (els plans d’ordenació i l’especulació)

28 09 2012

L’any 1933 l’arquitecte municipal Melcior Vinyals va traçar un pla urbanístic de la ciutat basat en un avantprojecte de 1919. En aquest pla figuren dos carrers, amb els noms 27F i 22F just sobre la mateixa riera de les Arenes, sense indicar en cap cas que es pensava fer amb la riera o si es tractava tant sols d’indicar l’alineació dels carrers amb els dels voltants.
Aquest pla va ser vigent a Terrassa fins l’any 1965 (només amb una reforma de Pratmarsó l’any 1949) i va servir per configurar les diferents barriades de la ciutat, malgrat que l’any 1951 la Comissió Superior d’Ordenació Urbana va encarregar als arquitectes Baldrich i Perpinyà la redacció d’un nou pla atès el creixement incontrolat que es començava a produir a Terrassa davant les onades d’immigrants que s’estaven produint.
Aquest estudi marcava clarament els límits entre les zones urbanes i rurals però malauradament anava en contra dels interessos especulatius de molts propietaris que volien aprofitar-se de la venda d’uns terrenys rurals que eren demandats per donar cabuda als immigrants. El límit urbà que aquests arquitectes van projectar arribava just fins a la riera de les Arenes prohibint la construcció d’habitatges a l’altra banda del torrent i s’indicava la necessitat d’aïllar les construccions de la banda de la ciutat amb un mur de protecció per evitar possibles
desbordaments de la riera.
L’any 1958 Pratmarsó i J. Alsius dissenyen un nou pla que respecta les recomanacions del de Baldrich però la resposta de l’Ajuntament a aquest estudi va ser negativa i va provocar que s’ajornés el nou pla urbanístic, absolutament imprescindible en aquells anys. Mentrestant els camps es seguien venent, tant a l’altra costat de la riera com dins de la mateixa llera on s’hi construïen barraques i edificis força precaris, damunt d’un terra de sorra, amb les parets sense arrebossar i les teulades d’uralita.
La sorra del terra era un clar indici de que es tractava del curs hidrogràfic de la riera de les Arenes. El fet és que els barris de Sant Pere Nord, Egara, Hoquei (sota la carretera de Castellar) i ca n’Anglada al marge esquerra de la riera, tenien bona part de les seves construccions en el propi curs natural de la riera o en les seves zones inundables. A la dreta hi havia el barri de les Arenes i una mica més amunt les torres del polígon de Sant Llorenç, on alguns dels pisos es trobaven també en la mateixa llera de la riera, fet que va provocar que al 62 l’aigua es desvies més cap a l’esquerra, on hi havia més població, al xocar aquesta amb les bases de les torres.
El fet es que el mateix Ajuntament va respondre l’any 1959 donant llum verda a la construcció en aquests terrenys, tot proposant la canalització de la riera com a resposta al que indicaven els plans de Baldrich o Pratmarsó. La pega va ser que aquesta canalització en realitat no es va fer fins desprès de la riuada i el que no entenc, encara avui, és que ningú no hagi denunciat mai als qui van decidir córrer aq
uest risc, que com veiem no es pot dir que no estigués prou anunciat.
 Veure un retall de premsa del 14-3-61 sobre el Pla i una altre del 12 de setembre de 1961 en que s’informa de la propera aplicació del nou pla d’ordenació, cosa que mai es va fer.
Podeu veure un retall del 23-2-61 on s’informa de la sol•licitud per el desllindament de la riera de les Arenes, fet que tampoc es va arribar a produir.
 Especuladors:els qui havien venut els terrenys afectats en els barris d’Egara i les Arenes, van recuperar-los desprès del desastre ja que molts dels damnificats que van sobreviure van marxar de Terrassa tenint el solar a mig pagar, fet que feia que el solar tornés al seu antic propietari que el podia tornar a vendre.
(continuarà en el proper post)