El poema de cap d’any d’en Miquel Grané, un poeta terrassenc

31 12 2018

La  Maria Rosa Avellaneda de nou ens fa arribar un record i aquesta vegada, com que per Nadal parlàvem d’un amic del seu pare, en Miquel Grané i Civil (veure foto), avui el que us mostrem és un poema que li va lliurar al seu pare, en Mateu Avellaneda, el dia 1 de gener de 1949.

El Poema transcrit diu així:

En aquest cap d’any
Un altre any que s’escola fa tristor …
ens renova el temor
de perdre aquesta vida terrenal.
Però una cosa alleuja el nostre mal:
que Deu ens ofereix en recompensa
l’eternitat immensa.
A més, quan eixa vida deixarem,
en esperit encara romandrem
en els cors que ens ha ofert l’analogia;
amb nosaltres units faran llur via
i així posteritat assolirem …
Miquel Grané – Terrassa, primer dia de l’any 1949

Per saber qui era en Miquel Grané i Civil (8 de setembre de 1890 – 20 de maig de 1957) us deixo per un cantó les dades que m’ha fet arribar el Rafel Comes: “provenia d’una antiga nissaga d’hostalers del carrer de les Parres. Treballava a la Unió Comercial. També va ser periodista, el 1928 era redactor en cap del diari El Dia, havia estat soci del Grup Catalanista. També era poeta, és l’autor del himne del Centre Excursionista de Terrassa el 1926”.

I també les que va deixar escrites en Baltasar Ragon en un recull de personatges terrassencs que avui es pot trobar en una caixa de fusta anomenada “La Ratera” i en que diu: “Fou un enamorat de la nostra ciutat. Conservava al seu cot, tot bondat, un terrassenquisme sobresortit d’entre els terrassencs, i és que moltes vegades es sentia poeta i de la seva boca, sortien uns comentaris que, escoltant-lo, hi traslluïa una elevada cultura.

Fomentà la sardana, propagà l’Esperanto i cantà molts anys a l’Escola Coral. En 1920 quan era bibliotecari del Casino del Comerç aparegué un Butlletí portaveu d’aquest nom que encara es publica (actualment ja no). L’any 1926 organitzà l’homenatge al pintor Pere Viver i a l’any següent al music escriptor Martí Alegre.

Era assidu concurrent a tots els actes culturals que es celebraven a Terrassa. L’obra d’en Grané, durant la seva joventut, quan a tothora es movia, quan l’home s’encantava de la Naturalesa i de les blavors del cel.

Les seves poesies, escampades entre periòdics i revistes, son una prova de la seva modèstia i el seu concentral patriotisme. Va morir a la mateix casa on va néixer”.

Anuncis




Felicitació de Nadal dels repartidors del diari El Dia

25 12 2018

La Maria Rosa Avellaneda ens ha fet arribar aquesta felicitació dels repartidors del diari EL DIA de l’any 1935. El dibuix és una recreació de l’interior de la Casa d’en Aymerich del carrer de Baix. Una de les cases més importants de Terrassa del segle XVè. Per la finestra es pot veure al fons la Torre del Palau.

Com a complement del record hem cercat els anuncis que es van publicar al diari EL DIA el 24 de desembre de 1935 per veure que es podia comprar en les pastisseries de la nostra ciutat un any abans que comencés la guerra civil i podem veure que no ha variat gaire l’oferta, tot i els anys passats.

Neules, torrons, vins, licors, xampanys, regals i paneres nadalenques, trufes, bombons i com a curiositat les Pinyes Americanes autèntiques de Cuba de la dolceria Rambla o de la Montserratina, a més de les varietats de torrons de mantega, nata i cacau de cal Casamada a més de les seves neules de nata i cacau o l’especialitat del torró de crema de la Victoria. Els altres establiments que hi surten anunciats són cal Piera, La Lyonesa i el Torroner del carrer Cremat.

Nota: El diari El Dia es va publicar en català de l’abril de 1918 al gener de 1939 i va arribar a ser una de les publicacions periòdiques més importants de les editades a Terrassa, tant per la seva durada com per la seva qualitat periodística, cultural i tipogràfica. Es caracteritzà pel seu paper de portaveu del catalanisme egarenc, independent abans de la Dictadura de Primo de Rivera, vinculat a la Lliga després de la Dictadura fins a l’esclat de la Guerra Civil, que passà a dependre del Centre Catalanista Republicà, vinculat a Acció Catalana que el mantingué fins el desembre de 1936 que el traspassà al PSUC.

Publicava informació política d’abast global i informació local. Tenia unes sòlides seccions culturals de les quals destacarem la pàgina literària periòdica “Nou-cents“, que fou un canal important per a la difusió de la literatura d’avantguarda a nivell català. Hom el considera com la més important publicació, des del punt de vista polític, cultural i literari, que hagi sortit a Terrassa.

A destacar que a les pàgines de “El Dia” s’inicià en el periodisme el considerat per molts cronista per excel·lència de la ciutat de Terrassa, Baltasar Ragon, que signava amb el pseudònim R. de la Galera; el periodista Francesc Biosca Torres i el poeta Miquel Grané, entre d’altres.

.





Fotos inèdites i curiositats del pantà de la Xuriguera

9 10 2014

panta xuriguera 3 Aquest any fa just 70 anys del luctuós esfondrament del Pantà de la Xuriguera, conegut popularment com el “lago” o “llac gran”, inaugurat el 1902, com ja vàrem explicar en un post anterior:

https://recordsdeterrassa.wordpress.com/2007/06/19/el-panta-de-la-xuriguera/

Per celebrar aquest fet i que el nostre blog està apunt d’assolir la xifra de les 500.000 visites us volem mostrar tres imatges inèdites de l’antic Pantà de la Xuriguera que mai s’han publicat a la nostra ciutat. Van estar fetes pel meu pare (Lluís Rius Rovira, l’any 1942) en una de les visites que hi va fer quan encara s’hi podia anar a passar un dia d’esbarjo.
panta xuriguera 2 La meva mare, que té 90 anys, m’explica que el “lago” era un lloc molt concorregut per la gent de Terrassa que hi anava a berenar o a passar el dia doncs fins i tot s’hi llogaven barques o s’hi podia practicar la pesca a més de banyar-s’hi. Segons ella un cotxe passava fàcilment per la carretera que hi havia a la part superior del mur. També m’ha explicat que el lloguer de les dues barques que hi havia anava a càrrec del mateix vigilant del pantà.
Al mig de la construcció hi havia una torre de 45 metres d’alçada que servia per captar les aigües i mitjançant unes canalitzacions es feia arribar el cabdal necessari a una caseta de distribució de les aigües situada a la part inferior del mur del pantà (en aquesta caseta hi va morir la muller del vigilant el dia del esfondrament) i que garantia un subministraments de 1.300 metres cúbics al dia (unes 1.000 plomes d’aigua l’any), amb l’objectiu d’abastir les necessitats d’una ciutat li mancava aigua per donar el servei que necessitaven les empreses que hi havia a la ciutat. Segons explica el Baltasar Ragón al seu llibre Terrassa historials i efemèrides, la idea de construir un mur de contenció de les aigües al torrent de la Xuriguera va ser del propietari de l’antiga fàbrica Busquets.

 Les obres de construcció van anar a càrrec de l’arquitecte Joan Baptista Feu i es van allargar en un període de 3 anys ja que es tractava d’una construcció molt gran per aquella època. Dos anys desprès de la seva construcció ja es va tenir que buidar per repassar les parets interiors del pantà amb ciment Portland un pantano modelo la xuriguera 1904dons hi havia filtracions, com podem comprovar amb un curiós article (veure captura) publicat el 30 de juny del 1904 i en que es comenta que el pantà era tot un model per aquella època. L’arquitecte Lluís Muncunill va ser un dels primers que hi va detectar deficiències en la seva construcció i tot i advertir del perill no es va fer rés per arreglar-ho. El final ja és de tots coneguts doncs es va esfondra la nit del 23 al 24 de febrer del 1944 per culpa d’un dels forts tem,porals que la nostra ciutat ha patit al llarg dels anys. Es calcula que més d’un milió de metres cúbics (la seva capacitat màxima era de 1.500.000 metres cúbics) es van vessar per la riera de Gaia provocant greus destrosses i el que és més de lamentar, 8 morts (5 veïns de Viladecavalls).
 Es bo d’indicar que el pantà no es va tornar a reconstruir perquè tal com es va publicar a la Vanguardia (el 26 de febrer de 1944), “degut a la sequera que la zona ja patia en els darrers anys, el cabal del pantà i de les mines d’on s’extreia l’aigua per Terrassa no era suficient per abastir el creixement de la indústria i l’augment de la població”.
panta xuriguera 1 Tal i com ja vàrem indicar en l’anterior record, feia un any que Terrassa ja gaudia del subministrament de les aigua procedents del Llobregat i això assegurava plenament les necessitats d’aigua de la ciutat i la seva industria.
Si algú té la intenció de fer una visita al lloc on hi havia aquesta pantà cal que vagi poc abans del quilòmetre 4 de la carretera de Rellinars i cerqui, al marge esquerra, el camí antic d’accés al pantà i desprès de poc menys de 100 metres arribarà a les restes del mur de contenció que encara són visibles. Observeu un grup d’eucaliptus que formen part de la vegetació que s’hi va plantar originàriament i que en
panta xuriguera la vanguardia 1944cara han sobreviscut el pas dels anys (podeu observar en la primera foto que són els mateixos arbres que s’hi poden veure).

Us deixo un retall de la Vanguardia amb imatges de l’esfondrament.





El noi de la Pega i la llibreria Gorina (2)

24 08 2011

El 2 d’agost de 1896, el cèlebre actor Enric Borràs, bon actor amic seu, va estrenar un monòleg dedicat a ell (“noi de la pega“), al Principal, que portava per títol “planys d’un pegataire” (veure retall diari del 1896).

Curiosament al final de la seva vida i degut a que per fi la vida li havia somrigut, va decidir canviar el seu sobrenom pel de “el noi de la sort”. Al voltant del 1907 es va traslladar de nou al carrer de Sant Pere, 50 als baixos del Casino Egarense (veure anunci publicat en la guia de Terrassa d’aquell any) i un any desprès, el 1908, decideix separar la part de l’estanc a un local de la Rambla d’Egara (veure anunci del 1910 amb les 2 direccions), deixant-li al seu fill Jaume Gorina, la llibreria, que també canvia de local, ara al número 53 del mateix carrer (veure nota del 5-8-1910, on, si us fixeu, es destaca que la decoració del nou local va anar a càrec d’en Baltasar Ragón – llàstima que n’he trobat cap imatge), fins que, uns anys més tard, es torna a traslladar, ara ja de forma definitiva, al número 59 (veure anunci de finals del anys 50). Aquí s’hi va quedar fins el dia 31 de juliol del 2009, data en que es va tancar definitivament el negoci.

Un negoci que deprès del seu filla Jaume va passar al seu net, en Lluís Gorina i Casas i finalment al Sr. Ricard Alegre, que n’havia estat dependent des dels 14 anys.

En Joan Gorina (l’antic noi de la pega), trobant-se molt delicat de salut, va decidir anar a prendre les aigües a la font de la Cogullada i al tornar es va ficar al llit del que ja no es va tornar a aixecar, ja que morí a l’endemà (veure crónica de l’any 1911).

Nota.- De l’antiga llibreria del carrer sant Pere, trobarem a faltar per sempre més les animades tertúlies de la rebotiga i els formidables aparadors que sempre feien que m’aturés per gaudir-ne embadalit (podeu veure un detall del darrer aparador del juliol del 2009). Per cert, crec que en la llibreria s’hi va fer el rodatge d’alguna pel·lícula. En recordeu el nom?

Finalment agrair al Rafael Aroztegui el que ens hagi enviat una fotografia del 1899, de la tenda al carrer de Sant Pau 27.





Festes d’agost als carrers de Terrassa

30 08 2010

A Terrassa, de ben antic, hi havia el costum de celebrar festes populars a molts carrers de la ciutat i un dels carrers que feia una Festa més sonada era el carrer de Sant Antoni que la feia com molts d’altres a l’agost. Com podem veure en el retall del diari La Comarca del Vallès del 1919 a més dels balls del carrer de Sant Antoni també s’anuncia ball al carrer d’Escudé. En altres retalls podeu veure anunciats balls al carrer de la mina i de sant Cristòfol.
En concret, la festa del carrer Sant Antoni, segons diuen, era organitzada per una comissió de veïns que s’encarregava de cobrar una petita quantitat casa per casa per tal de sufragar les despeses, tot i que les famílies més benestants pagaven alguna quantitat superior. Penseu que en el carrer de Sant Antoni hi tenien residència alguns dels cognoms més coneguts de Terrassa, com per exemple els Salvans o els Guardiola.
El carrer s’engalanava de d’alt a baix amb penjolls que confeccionaven els grups de joves que cada any es reunien amb la intenció de que el seu carrer fos el més bonic de la ciutat. Dels balcons també hi penjaven branques (que tallaven del bosc) així com domassos i escuts de fusta que s’havien fet pintar i que cada any es durant la festa. A l’entrada del carrer, el conegut pintor i historiador terrassenc, en Baltasar Ragon, hi pintava un rètol on s’anunciava la una festa que durava tota una setmana (no us penseu pas que es tractava d’una festa d’un dia).
Era una Festa Major com si fos la d’un poble petit. Tenia fins i tot cercavila amb banda de musica, es llogava una orquestra per fer-hi balls a la nit, s’hi feia teatre al carrer, s’organitzava una festa infantil al carrer pels més menuts amb els típics entreteniments d’aquella època: curses de sacs, trencar l’olla, putxinel·lis, berenars amb xocolata calenta, etc.
Sembla que s’havia arribat a fer un programa imprès de les festes i podem destacar que un dels punts més concorreguts del carrer era la cantonada del carrer de Sant Antoni amb el carrer de la Creu Gran, just on hi havia l’antiga confiteria “Fargas” (veure anunci de l’època) que es on s’instal·lava l’orquestra cada nit i també la cantonada amb el carrer de sant Cristòfol (carrer on també s’hi feia ball com podeu comprovar en el retall de premsa) i que és on habitualment s’hi muntava el teatre.





Les antigues esglèsies de Sant Pere (6ª)

22 06 2010

Durant la guerra civil a Terrassa es produeix la destrucció d’una part del patrimoni religiós de la ciutat per part d’escamots revolucionaris i es cremen diverses esglésies. A les esglésies de Sant Pere cremen algun altar, imatges i l’orgue, però s’aconsegueix salvar la resta gràcies a la voluntat d’en Josep Rigol i altres components de la Junta de Museus local.

En la fotografia podem observar el cartell que van penjar a l’entrada del recinte i on deia: “Edifici incautat pel Comitè d’enllaç Anti-Feixista, destinat a Museu Arqueològic. Respecteu-lo”.
En la fotografia de la dreta podem observar alguns dels que van ajudar a salvar Sant Pere, en Conrad Padrós (dret al costat de la porta), Josep Rigol (assegut a l’altre costat d ela porta), Salvador Cardús (dels 3 que estan assguts junts és el primer de la dreta), Baltasar Ragón (el del mig) i el mateix fill d’en Salavador Cardús (el de l’esquerra). Els podem observar al costat de la porta de la rectoria i d’un antic pou que actualment ha desaparegut amb les restauracions.

Tot i la guerra civil la Junta de Museus local decideix seguir amb els projectes de restauració de les pintures murals de l’absis de Santa Maria. Entre 1937 i 1938 s’arrenquen les pintures gòtiques que tapen les més antigues, d’època pre-romànica i es consoliden aquestes darreres. En la foto de la dreta, de l’any 1929, podeu observar les antigues pintures gòtiques abans de ser arrencades.
En una fotografia feta pel matex Ragon podem observar el grup d’amics, abans esmentat, amb pics i pales l’any 1938.
Una anècdota que m’han explicat diu que el Sr. Rigol va demanar a un amic seu que tenia un carro i un cavall, un tal Padròs, que l’ajudés a traslladar algunes obres d’art del recinte a un amagatall, de manera que aquestes van restar amagades fins a la fi de la guerra (d’aquest lloc on es van amagar no us en puc dir rés, ara per ara).
Desprès de la Guerra Civil passen uns anys que no s’hi fa rés en el recinte i no és fins l’any 1947 que a l’església de Santa Maria i sota la direcció de  Josep de C. Serra i Ràfols i Epifàni de Fortuna es procedeix a l’excavació interior fent l’aixecament del paviment de la nau. Us mostro dues fotografies, una dels anys 30 abans de les excavacions i l’altra del 1947 en que es va fer la troballa d’una piscina baptismal, just al forat que es pot veure en la part dreta de la fotografia.
Uns anys més tard, al 1959 es descobreixen sitges, murs i enterraments al carrer de l’església i a la plaça del rector Homs, sota la direcció d’en Salvador Alavedra.