Uns curiosos posa vasos de les esglésies de Sant Pere i l’empresa Francisco Verdera

6 08 2020

A Terrassa he vist posa vasos amb marques comercials de propaganda però mai n’havia vist amb les imatges de les esglésies de Sant Pere.

Ignoro qui els va fer però la col·lecció que ha arribat a les meves mans sembla complerta i amb l’embolcall original de plàstic que conté 6 posa vasos de cartró.

Els elements promocionals van ser encomanats i distribuïts per l’empresa de generes de punt Francisco Verdera S.A.

L’empresa es va fundar l’any 1928 amb el nom del seu fundador Francisco Verdera Mutiño i inicialment fabricava mitges de sedà, cotó i raió (podeu veure l’encapçalament d’una factura del 1935). El 1944 es va convertir en Francisco Verdera i Cia. I es va especialitza en una fibra de moda que s’anomenava poliamida.

El 11 de gener de 1954 es va crear la societat Francisco Verdera S.A. i el 1957 es va patentar la marca «Intermezzo» per articles per dansa i gimnàstica rítmica i aeròbic. El 1959 van introduir el niló a partir del llançament de la marca «Peter Pan» de leotards, mitjons i complements per a infants i que va durar fins els anys 70. Finalment el 30 de maig de 1980 es va convertir en MALLTEX S.A.

La fàbrica de Francisco Verdera va començar al carrer Cervantes 80-84 fins l’any 1964 que es va traslladar al carrer dels Àngels 82 (podeu veure unes factures del 1964 i amb l’encapçalament de J y F Verdera S.A. acompanyat d’un curiós escut heràldic). L’actual MALLTEX està al carrer de les Borges Blanques 86 i la seva web es https://www.intermezzoshop.es/

En un altre element publicitari corresponent a un clauer podeu observar una evolució del logotip i la marca «Jeannette» associada a un dels seus productes. Desconeixem la data en que es va fer el clauer però creiem que és dels anys 70.

En quan a les imatges dels posa vasos podem veure dos dissenys, en el primer podem observar una imatge antiga de la part posterior de les esglésies de Sant Pere, vista des del torrent de Vallparadís.

I en la segona la imatge pretén ser una idealització de com deuria ser l’antiga Ègara al segle XIX i la veritat és que és curiosa ja que és un invent basat en ves a saber què, ja que les cases que hi surten no tenen res a veure amb l’Ègara romana i s’assemblen més a les anomenades cases del Sot del Pi. En tot cas en aquesta imatge podem destacar l’absència del Pont de Sant Pere i hi veiem la silueta de Sant Llorenç del Munt amb la Mola.

Datar aquests posa vasos pot ser complicat ja que no tenim dades segures, però el fet de que el nom de la ciutat surt com a Tarrasa ens dona la pista de que deuria ser de mitjans dels anys 70.





Primera Exposició de Filatèlia Temàtica de Terrassa l’any 1956

20 07 2020

Del 22 al 29 de gener de 1956 és va organitzar la Primera Exposició de Filatèlia Temàtica per part del Grup Filatèlic i Numismàtic del Centre Social Catòlic de Terrassa.

L’exposició va ser inaugurada a les 12:15 del diumenge 22 de gener per les autoritats encapçalades per l’alcalde i cap del “movimiento” Josep Clapés Targarona i va ser beneïda per el Prior Msn. Josep Castelltort Soubeyre amb presència del president del Centre Social Catòlic Antonio Malgosa i l’organitzador de l’Exposició en Ermenter Cima Garrigó, que a més va ser un dels impulsors del cèlebre patge Xiu-Xiu de la ciutat (nascut el 27 de desembre de 1951) i un conegut locutor de Radio Terrassa.

L’entrada era lliure per a qui desitges visitar-la i, en el mateix recinte, es va instal·lar una estafeta de correus designada especialment per aquesta exposició que va admetre correspondència normal, aèria i de certificats amb un mata-segells especialment creat per aquesta celebració i que podeu apreciar amb els sobres que podeu veure a continuació:

També és van vendre els sobres anteriors i vinyetes adhesives, al·lusives a Terrassa, durant els dies d’exposició. En relació a aquest fet us mostro una de les fulles en que es poden apreciar 4 imatges: la primera amb tinta marró correspon al claustre del castell cartoixa; la segona amb fons verd és sobre les esglésies de Sant Pere; la tercera amb fons gris és un gravat al·lusiu a la industria terrassenca i en ella a més de les fabriques, xemeneies traient fum i element propis de la industria tèxtil com un comptafils o una bobina de fil s’hi pot apreciar la torre del Palau, la torre de l’església del Sant Esperit i la Mola al fons; i la quarta de color vermell correspon a la plaça de la Creu Gran. Tots els dibuixos són obra d’en Mateu Avellaneda i la fulla original porta el número 331.

En el tancament de l’exposició el discurs de comiat va anar a càrrec del president del Cercle Filatèlic i Numismàtic de Barcelona, en Salvador Palau Rabassó acompanyat pel President del Grup Filatèlic i Numismàtic de Terrassa Josep Lluís Pons. Podeu repasar la llista dels guanyadors i mirar de descobrir algú que potser coneixeu.

Dos anys després, al gener del 1958 es va fer una segona exposició de filatèlia temàtica i creiem que ja no es va repetir (si algú en sap quelcom més ja ens ho farà saber). Aquí podeu veure un sobre d’aquesta segona edició.

Com a curiositat dir que el Prior Msn. Josep Castelltort Soubeyre un any després (1957) va ser nomenat Bisbe d’Astorga.

El Grup de Filatèlia i Numismàtica de Terrassa va néixer als anys 30 del segle passat i les primeres reunions les feien al American Bar del carrer de Sant Pere (veure anunci). A partir de l’any 1949 es van traslladar les reunions al Bar la Polar de la Rambla. El 1954 es legalitza el Grup i el 1955 la seu passa al Centre Social Catòlic, al 1960 als Amics de les Arts, fins que l’any 1981 passa als locals actuals del Centre Cultural.





Sabies que a la festa Major del 1975 hi van participar elefants?

26 06 2020

L’any 1975 encara en l’època franquista a Terrassa es va fer una Festa Major de les que podríem considerar com a tradicionals per aquelles èpoques i molt diferent a la que dos anys desprès es faria (1977) en que es va fer però gràcies a la participació popular. Reinventant-nos part de la cultura popular que desprès la nostra ciutat ha anat recuperant.

En aquesta “cabalgata” hi van participar 20 carrosses perfectament decorades amb diferents motius festius, bandes de música amb la banda municipal de Villarrobledo (Albacete) com a entitat convidada, diverses agrupacions ciutadanes i tot tipo de comparses com els trabucaires de Solsona, les Majorettes amb la banda de Mollet del Vallés, les majorettes i la banda del Poble Nou, les majorettes i banda infantil de Canet de Mar, els bastoners de Viladecavalls, d’Artes, de Balsareny i de Montblanc, els Fedrinets del poble vell de Súria, el ball de Faixe de Balsareny, la banda de tambors i cornetes de Balsareny i moltes d’altres que seria feixuc d’anomenar.

I entre totes aquestes actuacions cal destacar la presencia d’artistes d’un circ que s’havia instal·lat a Terrassa en aquells dies (el Price) i que van fer desfilar els elefants en la mateixa “Cabalgata”, tal i com podreu comprovar en el vídeo d’en Pere Font que publiquem en exclusiva per a tots els seguidors d’aquest espai dels Records de Terrassa.

Accès al PDF del programa de la festa major de Terrassa del 1975: PFM_1975_01




Records de ca la Rateta Bufona: algun plat emblemàtic i final d’una etapa (i 5)

27 04 2020

Dinar servit per a una celebració a la Impremta Martí

Dinar servit per a una celebració a la Impremta Martí

Pel que fa a menjars, passada la guerra, a “Ca la Rateta (Bufona)” s’hi seguiria servint -no podia ser altrament!- un plat que entre tots hem anat considerant dels més característics, propis, ¿exclusius?, de Terrassa: la terregada (sens dubte amb “e” a la primera síl·laba si entenem la paraula com una extensió semàntica -pel color- del terme amb què es designava el combustible ardent en els brasers; combustible que es faria relacionar amb “terra”).

Sembla que a “Ca la Rateta (Bufona)” van excel·lir-hi, en la seva elaboració. Però no es pot pas dir que en fossin els creadors, …sobretot sabent que entre els qui l’elaboraven hi havia “L’Hostal del Fum“, amb moltes més facilitats per aconseguir un ingredient bàsic com la sang, que s’havia d’anar a buscar directament a l’Escorxador, que justament tenien al davant mateix.

anunci bar rateta 1924

anunci bar rateta 1924

El que és innegable, però, és que el “nostre” establiment era (re)conegut per part de molts terrassencs justament per la terregada …que s’encarregava de cuinar la muller de Salvador Jorba, Francisca, la “Francisqueta”. Aquest plat fet amb sang era, va ser sempre -segons diuen-, el més emblemàtic de la casa. Era, sí, un plat fet amb sang, … i amb un grapadet d’ ingredients més, tal com he pogut comprovar en una recepta que ha aconseguit de trobar la mare, una de les filles de Salvador i Francisca.

Recepta de la terregada, segons Carme Jorba

Recepta de la terregada, segons Carme Jorba

Una recepta escrita a mà, en la qual queda ben especificat que, a més de la sang crua de vedella, per a una bona terregada cal disposar de perdiu bullida, ceba, tomàquet, canyella, pebre vermell, alls, ametlles torrades, farina, pell de taronja, llorer, vi ranci, sal. Per fer-la – segons la recepta- s’haurà de començar fregint la sang amb bastant d’oli ja calent i amb foc fort; per una altra banda, en una cassola s’haurà de preparar un sofregit de ceba, al qual caldrà afegir tomàquet i després canyella, pebre vermell, una picada d’alls i ametlles i una mica de farina; s’hi afegirà tot seguit aigua que cobreixi i s’hi tirarà la pell de taronja, una fulla de llorer i vi ranci. Finalment, s’haurà d’abocar la sang i la perdiu; s’haurà de tapar i caldrà que bulli una estona. Es podrà servir amb una salsa d’allioli. (En un altre full -que també adjunto- n’he trobat una variant més precisa, en què s’indiquen quantitats i temps d’elaboració.)

 cartilla de racionament a la postguerra

cartilla de racionament a la postguerra

La terregada, però també els peus de porc i fins i tot les mongetes amb botifarra, eren els pals de paller entorn dels quals semblava articular-se el menjar que la casa va servir durant molts anys, abans i després de la guerra. Uns plats -però bàsicament la terregada- dels quals jo de petit sentia parlar -lloant-lo- de boca d’antics clients que tot sovint venien a veure els avis a la casa on s’havien/ens havíem traslladat un cop traspassat el negoci, un cop -a punt de complir els seixanta anys- tant Salvador Jorba com Francisca Subirana s’havien fet prou a la idea -de manera ben realista- que cada vegada tindrien més dificultats per seguir en una feina que exigia estar al peu del canó tantes hores de cada dia de tots els dies de la setmana de tot l’any. Una feina, i unes responsabilitats, que al llarg dels anys havien assumit pràcticament sols, sense més dependència que una “minyona” per a feines domèstiques (no necessàriament relacionades amb el bar) o, als primers temps, amb l’ajuda d’un germà de l’avi.

Clients en una sortida

Clients en una sortida

Torno a expressar (o acabo expressant) el que ja més o menys havia escrit amb anterioritat: “la Rateta” pròpiament dita o “la Rateta Bufona” per antonomàsia, la que potser pot haver perviscut una mica en l’imaginari terrassenc, associada ben sovint a la terregada i a un bar o casa de menjars popular i familiar, és l’establiment que es correspon als anys en què en van ser responsables Salvador Jorba i Francisca Subirana.

anunci bar rateta 1927

anunci bar rateta 1927

El que va venir després no sembla que en cap cas vagi tenir prou entitat ni estabilitat. Va passar per unes quantes mans, sense una personalitat definida ni, per tant, gaire recordable. Diuen que, en algun moment, algú havia intentat de retornar al “vell esperit” de la casa… També diuen que, en algun altre moment, per la provisionalitat del negoci, per la falta d’experiència o d’ofici, o pel poc interès dels responsables, podia fer la impressió d’un bar/restaurant fins i tot una mica deixat.

Deixem-ho córrer. Aquesta no seria la meva “Rateta Bufona” per la qual encara algú de vegades identifica la mare (o a mi, al meu germà o la nostra cosina, tots nascuts a l’establiment del carrer del Cardaire).

anunci bar Salvador Jorba 1927

anunci bar Salvador Jorba 1927

Vull finalitzar aquests articles dedicats a un establiment molt recordat a Terrassa, com va ser ca la Rateta Bufona agraint l’amic Pere Vives que els hagi volgut compartir en d’aquest espai i hagi tingut cura de redactar-los i de cercar les fotografies i documents inèdits que els han fet més atractius i entenedors.





Records de ca la Rateta Bufona: en temps de guerra i la immediata postguerra (4)

25 04 2020

carnet de racionament

carnet de racionament

A «Ca la Rateta Bufona» no tot van ser sempre flors i violes. Durant la guerra, s’hi va deixar caure també un tipus de clientela diferent de l’habitual…: gent que hi entrava armada…, i que, sobretot als principis de la contesa, havien estès més d’una vegada -sobre alguna de les taules del bar- pertinences de persones mortes, assassinades, poques hores abans, potser ben pocs moments abans… : anells, rellotges, llibretes… ( I diuen que aleshores l’avi se n’anava a la cuina trasbalsat, després de cridar-los que allò no ho volia veure mai més.

Però ho va haver de veure més vegades. Igual com havia vist que un dia de juliol del 36 un dels clients més apreciats arribava al bar vantant-se d’haver participat a la crema del Sant Esperit.) Alguna vegada, a ell mateix, li havien proposat tot fent broma (!) de pujar als mateixos camions amb els quals acabaven de perpetrar alguna acció violenta. L’avi Salvador va estar a punt d’embogir.

La guerra va ser força dura per a “Ca la Rateta Bufona“, que no va cessar mai la seva activitat, servint menjars i beures. Això explica que durant aquest període el bar i casa de menjars pogués emetre allò que dóna títol a l’obra d’Antoni Turró i Rafel Comes: “Les monedes de necessitat a Terrassa durant la guerra (1936-1939)”.

Efectivament, el “Bar Rateta” o el “Bar-menjars Salvador Jorba” va ser un dels establiments terrassencs que, per tal de disposar de moneda fraccionària, van editar vals o bons a nom propi. A l’esmentat opuscle (d”Editorial Ègara”) hi ha reproduïda alguna d’aquestes “monedes”, amb la informació annexa que les emissions eren de 10 i de 25 cèntims, “impresos per una sola cara en marró-roig, sobre cartró blanc, (…) de 46 x 55 mm., (…) numerats a mà (…) i legalitzats amb el segell-tampó de l’establiment.”

Cèdula de notificació d'una multa

Cèdula de notificació d’una multa

Acabada la guerra, no es van acabar els problemes, i “Ca la Rateta” (o “Ca la Rateta Bufona”) va ser tancada uns quants dies, després que un client denunciés Salvador Jorba perquè (segons li va manifestar en Matalonga al moment de la notificació de la sanció) “s’hi parlava malament del règim”. (Diguem que el pobre avi Salvador no solament “mai no s’havia ficat en política” -com segueix afirmant la seva filla-, sinó que havia fet l’impossible perquè l’establiment “no pogués ser mai assenyalat per les simpaties explícites envers cap opció política, religiosa, ideològica .)

Una multa de postguerra

Una multa de postguerra

També en aquells primers moments de la postguerra l’establiment va rebre algunes multes, estic convençut que per pur afany recaptatori de l’administració…, si no com a represàlia, si he de fer cas del redactat d’una d’elles, del 1942, trobada als calaixos de casa, en què es fa constar que “…se sirve café y vende vinos del país y no se anuncia como Bodegón…”; això bo i referit a un establiment la naturalesa del qual quedava prou aclarida en d’altres documents i a la vista de tothom.

Tarja de racionament

Tarja de racionament

De mica en mica, l’establiment aniria tornant a la normalitat, a aquella mena de “normalitat” que permetia a Salvador Jorba i Francisca Subirana de poder servir menjars i beures sense els ensurts dels anys precedents. Més o menys, els beures de sempre: uns, que es contenien en mitja dotzena de botes de vi repartides en dues parets del local; d’ altres, envasats com-déu-mana en ampolles distribuïdes en quatre fileres -d’escassa llargada- de prestatges de darrera el taulell. Afegeixi’s la cafetera. I poc més.

Carta de vins de finals dels 40-50

Carta de vins de finals dels 40-50

Malgrat que les begudes -ni abans ni després de la guerra- haguessin estat el distintiu, l’especialitat, de la casa, per molts gotets de vi que hi anessin a fer els clients, una carta de vins -conservada- de l’any l954 pot fer entendre que el servei i la qualitat de les begudes preocupava també l’antic propietari del bar. (En l’esmentada carta hi consten vins blancs d’algun prestigi: “Bodegas Bilbainas Cepa oro”, “Diamante F.E,” “Extrísimo Bach”, “Paternina Rhin”…)

Una de les fórmules per a barreges

Una de les fórmules per a barreges

Un altre element conservat ajuda també a fer entendre aquesta mateixa preocupació: un conjunt de “fórmules” escrites a mà que servirien per fer barreges (¿còctels?). Desconec si aquestes fórmules podrien tenir alguna originalitat.

Quant als menjars…, en podrem parlar en un proper apartat.

 





Records de ca la Rateta Bufona: l’establiment i la clientela (3)

22 04 2020

Clients bevent en una sortida

Clients bevent en una sortida

Aquell establiment de la Terrassa dels primers decennis del segle XX era efectivament bar i punt de restauració (essencialment, de dinars)… I sens dubte també, era punt de trobada d’una clientela de classe mitjana a tot estirar; un raconet -de no gaires metres quadrats- on, a més d’anar-hi a fer un àpat de migdia, es podia anar a passar l’estoneta havent dinat o al vespre a partir de mitja tarda abans de l’hora de sopar -mai no havia estat obert gaire més enllà de les nou-; un local acollidor on fer-la petar, on mantenir alguna conversa, en un ambient sovint una mica carregadet de fum, prop d’alguns vasets i ocasionalment entre alguna partida de cartes (que el meu avi només permetia si no hi corrien diners enmig). “Fer-la petar”, conversar, a “Ca la Rateta”, a “Ca la Rateta Bufona”, no era sinònim de “fer tertúlies”, considerades més pròpies d’entitats d’altres categories, com alguna de propera a la qual acudia l’altre avi meu, el patern, un dels fundadors de la “Impremta Salvatella“.

Figureta (de record) amb el nom gravat

Figureta (de record) amb el nom gravat

Beures, menjars.., en un marc físic d’una gran senzillesa i en una atmosfera molt familiar…. Entre les poques taules -de marbre, sempre amb algun sifó i amb algun cendrer a punt-, corrien de petites la mare i la seva germana, que vivien al mateix bar, al pis (com, després, per poc temps, el meu germà i jo).

Al local s’hi aixoplugava o hi anava a menjar una clientela més aviat popular, entre la qual -sobretot als primers temps- persones relacionades encara amb feines agrícoles -pagesos dels voltants de Terrassa, …que n’hi havia!- o vinculades amb el sector del transport en carro (l’avi va presidir una secció del gremi de carreters locals). Una clientela, tanmateix, formada sobretot de veïns dels voltants, d’obrers industrials que deien que treballaven en “fràbiques”, de gent d’oficis manuals diversos, d’empleats d’alguna oficina municipal o comercial, viatjants…, sense que hi faltés algun bohemi mal “catalogable” (en Garriga, en “Carlus”), de tant en tant algun/a artista secundari/a que actuava al Principal (com Tormo, l’actriu que deixava els fills petits al local mentre durava la funció) o algun personatge tan peculiar com el “Jaumet de Can Boada“, un nan especial que tenia el mal costum d’aixecar amb el bastó les faldilles de les noies que passaven pel carrer. (Al Museu de Terrassa se’n conserva un magnífic retrat pintat per Ramon Cortès).

Clients fent gresca en una sortida

Clients fent gresca en una sortida

Com no podia ser altrament a la Terrassa dels anys vint, trenta, quaranta, primers cinquanta del segle XX, es tractava d’una clientela d’arrels autòctones, però que aviat va començar de compartir taula i conversa amb alguns valencians com l'”alcoianet” Manolo, o amb alguns castellans com el sorià “Gaona” (admirador d’un torero amb aquest nom) o el madrileny “Madriles” (d’ofici, “limpia”), fins i tot amb algun estranger, com el turc Jacques, un viatjant que durant una temporada anava a menjar a “Ca la Rateta” i a qui un mal dia se li va acudir de preguntar a un altre client de quina manera s’havia d’adreçar a un senyor amb qui s’havia d’entrevistar. “El primer que li heu de dir és: “Buenos días, señor maricón”, diu la mare que li va etzibar… I explicaven els avis i la mare que així ho va fer…., amb unes conseqüències que sortosament ningú no va haver de lamentar.

Clients en una sortida a muntanya - fons dreta S. Jorba

Clients en una sortida a muntanya – fons dreta S. Jorba

Entre la clientela no hi faltava gent amb el corresponent motiu o malnom. Jo havia sentit parlar de la “Pepa Galtes“, del “Cagamànecs“, del “Peret Xerraire“; del “Coromè“; del “Patilles“; així com d’altres que eren coneguts i mencionats per l’ofici: el “Fogonista“, el “Vigilant“, la “Pedacets“… ; o pel lloc on treballaven, com el ” Boada del Gran Casino“.

Asseguraria que, en general, entre els clients habituals, i entre ells i els propietaris de la casa, es respirava un aire, un clima, d’una gran familiaritat. Això explica, per exemple, que als uns o als altres no els costés gaire de trobar algun motiu per organitzar petites excursions, sortides quasi de “germanor”, cap a indrets dels voltants de Terrassa: fonts, masies, Montserrat… En resten com a testimonis un bon grapat de fotografies (amb el nom dels participants, de vegades en actituds i gesticulacions ben curioses, de vegades en plena gresca).

Sortida a Montserrat. S. Jorba, al fons a l'esquerra

Sortida a Montserrat. S. Jorba, al fons a l’esquerra

Programa d'una sortida (anys 40)

Programa d’una sortida (anys 40)

En resta fins i tot -quina sort d’haver-lo conservat!- un full escrit a màquina, dels anys quarantes, signat per Salvador Boada, amb el programa d’una d’aquestes sortides. …Un full sense desperdici (que adjunto amb aquest text). I pot donar fe d’aquesta bona entesa amb els clients el fet que, durant la guerra, amb la dificultat que hi havia per obtenir aliments, alguns d’aquests clients portaven a l’establiment menjar i productes alimentaris que aconseguien en les seves estades a pobles i masos dels voltants.





Informe de l’Economat Familiar de l’any 1942

18 03 2020

El record avui és per els economats de la post-guerra i com a curiositat us mostrem el contingut d’un fulletó editat l’any 1942 (imprès per Salvatella) en que es parla del “Economato Familiar de Tarrasa” del 22 de maig al 31 de desembre d’aquell any.

Un economat és un establiment creat normalment per algun col·lectiu o empresa pública o privada, amb l’objectiu de vendre productes a preus menors que en les tendes habituals.

A Terrassa hi va a ver diverses empreses industrials que van crear aquests economats per els seus propis treballadors i familiars .A la nostra ciutat es conserva l’edifici de l’antic economat de la SAPHIL, que forma la façana sud de la plaça de l’Anònima i que avui dia és una botiga de caves, vins i licors, coneguda com El Celler del Cava.

Pero, si ens fixem en el document veurem que està fet per rendir comptes del funcionament de l’Economat Familiar. Parla dels seus patrons sense especificar-los i explica en un full gràficament molt ben fet la quantitat d’aliments que s’han distribuït de forma gratuïta a la ciutat amb unes xifres força elevades i curioses com els 588.600 barquillos o les 23.443 ampolles de “champaña” per citar els més curiosos.

També indica l’augment de 12 pessetes setmanals del salari en especies per obrer, tot indicant que el repartiment es fa entre els obrers, els seus fills menors de 14 anys, els seus pares més grans de 70 anys i doble ració per les obreres vídues o a certs malalts..

Les xifres de tot lo repartit pugen a 11 milions de pessetes anuals i diu que caldrien 4 trens de 37 vagons per poder transportar tot lo distribuït.

També es curiosa la gràfica que demostra que gràcies al economat les malalties a la ciutat disminueixen. I finalitza l’informe amb una frase del “Caudillo” que diu: “Ni un hogar sin lumbre, ni un espanyol sin pan”.

Aclariment del Rafel Comes: El Economato de Tarrasa no va ser un economat sinó un comerç de queviures com qualsevol altre en què el seu titular Ramon Moor i Làzaro li va posar aquest nom per fer creure que venia molt barat. Devia ser un fracàs ja que només va durar un any.

Les cooperatives de consum les creaven els seus socis per estalviar-se els marges comercials dels botiguers. La Unió de Cooperadors també va ser un cas particular de la Guerra Civil que ara seria llarg d’explicar. Els negocis dels botiguers poden semblar molt bons però a la pràctica l’economia de mercat lliure té les seves lleis. Tant en el cas de les cooperatives com en el dels economats (si no hi ha que financïi les pèrdues) acaben malament i així podríem citar des de La Protectora Civil, El Centre de Dependents i altres què amb el seu fracàs va arrossegar la mateixa entitat a la fallida.

Més info: En un altre records us parlavem del Economato Tarrasense de 1915 a la Font Vella 12 i que podeu tornar a llegir fent click aquí:

https://recordsdeterrassa.wordpress.com/2011/05/26/el-economato-tarrasense-de-1915/





Treball sobre l’edifici i els murals de la discoteca Liben’s (4ª part de 4)

14 02 2020

Seguim amb la quarta part del treball de la Marta Pasarin Closa sobre la discoteca Lyben’s:

EDIFICI NOU: HABITATGES
Descripció

L’edifici actual es compondrà de 20 habitatges amb 27 places de pàrquing, 12 trasters i tres locals de lloguer repartits en una escala de quatre pisos amb dos soterranis. Els habitatges tindran entre una i quatre habitacions i està previst que s’acabin durant el quart trimestre del 2020. Actualment ja hi ha 7 habitatges reservats i tot el projecte és portat per la constructora Grup Bernal de Sabadell.

Futur de les ceràmiques

Actualment les ceràmiques es troben emmagatzemades en dependències municipals, degudament numerades i enregistrades per facilitar la recol·locació del mural. Ha quedat establert que les ceràmiques han d’estar exposades a l’aire lliure, ja que en un interior es perdria l’essència de l’obra, aleshores segurament es col·locaran a la façana del Recinte Firal, tot i que hi ha altres alternatives com és la façana del Teatre Alegria que dóna a la Jazz Cava.

Ara bé, hi ha uns quants problemes davant aquest nou projecte, ja que l’emplaçament del nou mural suposa un pressupost molt alt i just ens trobem en un canvi de govern molt recent, per tant és molt fàcil veure com el projecte queda en l’oblit. Hem de tenir en compte que, al final el patrimoni sempre va lligat a un benefici i, malgrat que la branca cultural i la branca social estiguin molt arrelades al patrimoni, l’economia i la política sempre condicionen. És per això que l’Estat i les institucions acaben tenint l’última paraula, tot i que el patrimoni hauria de ser determinat per tota una societat.

Tanmateix, el destí de les ceràmiques de l’interior sí que ha quedat clar, ja que han quedat en nom de la ciutat. Les més importants eren dos medallons que se sap amb certesa que eren de Julio Bono, sobretot per la seva semblança amb els de fora. Un d’aquests medallons serà col·locat a l’interior del portal dels futurs pisos (ubicat al Passeig Vint-i-dos de juliol, núm. 265 recolzada pel senyor Bernal), de manera que tothom que passi per davant el podrà veure, així els ciutadans podran recordar l’emblemàtic edifici que hi havia i tenir dret a veure allò que ha quedat en nom seu.

CONCLUSIONS

Un cop assolit l’objectiu de fer una vasta explicació del projecte, m’agradaria fer alguna reflexió que m’ha aportat aquesta investigació. Aquest treball m’ha fet entrar al món del patrimoni i m’ha obert els ulls per diversos motius. Primer de tot, he vist que el patrimoni és un tema que la majoria dels ciutadans el deixem passar per alt, però en veritat ens afecta a tots conscientment o inconscientment. És per això que trobo molt important la col·laboració de la societat a l’hora de decidir sobre què és el patrimoni, ja que és una manera d’escriure la nostra història.

A més, també gràcies a aquest treball i a les classes, m’he adonat que el patrimoni és un tema molt complex, perquè no hi ha una definició molt clara que determini que és i què no és patrimoni i també perquè hi ha moltes branques diferents que participen en aquesta determinació. Aleshores jo crec que el primer pas necessari és arribar a conscienciar la gent sobre la urgència i l’ambigüitat del tema per convertir-ho en quelcom més participatiu i no tan polític. Personalment crec que en el projecte que he exposat en aquest treball, ha acabat tenint més pes la branca econòmica i política que la social, ja que s’ha valorat més el benefici que aportaran uns pisos en ple auge de la bombolla immobiliària, que no pas la memòria de tota una ciutat, que malauradament, aquesta sempre queda en segon terme.

Abans de concloure el treball, m’agradaria exposar una altra reflexió que m’he anat fent, sobretot al llarg de les classes, però també veient el procés d’aquest projecte. Aquest pensament el faig com a futura historiadora de l’art, ja que m’he adonat que gairebé mai se’ns inclou en els projectes de conservació i restauració i si és així, ens trobem a l’última fase que es correspon a la d’arxivar. Crec que els historiadors de l’art adquirim els suficients coneixements per entrar dins aquests processos i seria molt enriquidor treballar amb gent que aporten diferents punts de vista. Per acabar, m’agradaria tornar a agrair l’ajuda que m’ha ofert tota la gent de Terrassa que ha col·laborat en aquest treball i en aquest projecte obrint-me les portes al coneixement, a la meva professora Roser Piñol per marcar-me un camí clar i als de casa pel suport.

WEBGRAFIA





Treball sobre l’edifici i els murals de la discoteca Liben’s (3ª part de 4)

11 02 2020

Seguim amb la tercera part del treball de la Marta Pasarin Closa sobre la discoteca Lyben’s:

PROCÉS
Problemàtiques: Podem considerar l’edifici Lybens com a patrimoni?

Durant la investigació d’aquest treball vaig haver de contactar amb diferents persones relacionades amb aquest projecte i vaig adonar-me que el tema del patrimoni és molt complicat i comporta moltes problemàtiques. Tanmateix, a classe ja havíem vist que no era gens fàcil definir què era patrimoni, ja que no hi ha una definició del tot clara. La problemàtica d’aquest projecte sorgia de dues bandes oposades. Una banda optava per enderrocar l’edifici i donar un nou ús a aquell espai, que era al que donaven suport els múltiples propietaris del local, i l’altra banda creia que era un edifici massa emblemàtic per ser tirat a terra. Aquesta última opció era recolzada per molts ciutadans de Terrassa, per Antonio Moro i per altres persones importants del món de la cultura de la ciutat.

Així doncs, aquesta problemàtica no va més enllà de discutir si l’edifici Lybens es podia considerar patrimoni cultural de Terrassa. El patrimoni cultural no és una imposició, sinó una representació social; es pot definir com allò que queda com a testimoni de la identitat de la col·lectivitat nacional. Ara bé, per determinar què és patri

moni s’utilitza una escala de valors, la qual cosa obre pas a les problemàtiques perquè es mesura a partir de la subjectivitat de cadascú.

Els valors que componen aquesta escala són:

  • Valor d’ús: sempre es busquen utilitats encara que siguin diferents de la original.
  • Valor formal: és el germen del patrimoni, lligat a la creativitat.
  • Valor simbòlic: es guarda el significat.
  • Valor distintiu: allò que el fa especial.

Aquesta escala de valors és establida pel context social (des d’institucions fins a una sola persona), pel context professional (professors, investigadors i treballadors del museu) que és el més fluix, i pels dos contextos més forts que són el context polític i administratiu i l’econòmic. Si apliquem tota aquesta informació al projecte tractat, veiem que l’edifici complia alguns valors, com per exemple el valor distintiu, ja que tothom reconeixia l’entrada de la ciutat gràcies a les ceràmiques que decoraven la façana de l’antiga discoteca Liben’s. També es pot dir que complia el valor formal perquè destacava per l’estructura i l’ornamentació, ara bé, el gran problema d’aquest local era que feia més de vint anys que no tenia cap funció per la ciutadania terrassenca i això era una raó important per enderrocar l’edifici.

A més, el reconeixement de l’obra de Bono i el mateix edifici com a entitat artística/cultural, era poc coneguda, cosa que ajuda l’acord de l’enderroc. Es podrien haver buscat alternatives, com per exemple va fer el senyor Moro a l’hora de proposar compaginar els habitatges amb l’edifici original, però a causa de la complexa arquitectura que presentava, no va ser possible.

Malgrat que ja no existeixi el local que havia estat la discoteca, aquesta quedarà a la memòria de la història de Terrassa, ja que l’edifici on s’ubicaran els habitatges s’anomenarà Liben’s. A més, aquesta discoteca mai va formar part del catàleg d’edificis històric-artístic del terme de Terrassa perquè quan es va acabar el catàleg, l’edifici encara estava en construcció. No obstant això, si s’aconsegueix col·locar alguna de les ceràmiques en un espai públic de Terrassa, és possible que les peces entrin al catàleg, però sempre es tractaran com a elements individuals perquè l’edifici ja no existeix.

Incertesa de l’autoria de Bono
En el procés d’investigació d’aquest treball he parlat amb diverses persones que han estat involucrades en aquest projecte i m’he trobat amb diferents opinions sobre l’autoria de Julio Bono respecte a les ceràmiques de la façana. Les dues veus principals eren Antonio Moro, conservador i arqueòleg del Museu de Terrassa, i l’última propietària de la discoteca, la qual vol mantenir-se en l’anonimat.

La primera discoteca tenia una façana petita composta per ceràmiques majoritàriament vermelles i negres i ambdues fonts creuen que van ser posades abans que la resta de la façana. Ara bé, l’última propietària creu fermament que són ceràmiques d’una fàbrica de Sabadell sense cap història ni significat amagat. Mentre que Moro opina que va ser feta per ell, ja que s’assembla molt a altres obres seves de Bilbao i València pel que fa al tipus de rajoles i a la composició. A més, Moro interpreta que aquella part del mural va ser feta amb la intenció de crear un pentagrama, ja que la temàtica de tota l’obra és la música.

Pel que fa a la resta de la façana, Moro creu que tota és obra pensada per Julio Bono i majoritàriament realitzada per ell també, exceptuant algunes rajoles planes que podrien ser de caràcter industrial. En canvi, l’última propietària diu que només els medallons firmats per l’artista són seus, la resta també són ceràmiques de la mateixa fàbrica. Com a conclusió, Moro creu que la façana es pot denominar com una arquitectura escultòrica o bé com una escultura arquitectònica, ja que l’edifici i les ceràmiques formen una unitat que es basa en la música com a temàtica, per tant l’artista es va saber integrar amb perfecció al paisatge urbà. Al costat oposat hi ha l’última propietària que creu que la participació de Julio Bono va ser una coincidència i la tria de les ceràmiques va ser feta d’acord amb el pressupost que es disposava.

Reivindicacions
La majoria de projectes que tracten sobre algun bé cultural que es pot considerar patrimoni aixequen alguna reivindicació i aquest cas no va ser menys. S’ha de dir que no va haver-hi una protesta molt forta ni molt vigent, però totes les persones que van estar involucrades en el projecte els va arribar els diferents clams que va haver-hi. L’edifici Liben’s era molt emblemàtic per Terrassa, ja que era una obra d’art de grans dimensions i de summa importància, ja que aportava molta singularitat a la ciutat en ser el primer que veies en entrar a la ciutat. Així doncs, és comprensible que a mitjans del 2018, quan la propietària va sol·licitar la llicència per enderrocar l’edifici, es comencessin a aixecar algunes protestes davant aquesta idea. Totes les protestes van ser a través de les xarxes socials i amb l’objectiu d’aconseguir una nova posició per les ceràmiques:

  • “[…] en los medios y las redes sociales se generó una campaña ciudadana por la conservación de los m urales de cerámica vidriada y otras piezas […] El llamamiento ha dado sus frutos […]” Palos, Santi. (2019, 25 d’abril). Los murales de Lybens se conserverán en el Recinte Firal. Diari de Terrassa. Pàgina 11, al sector Cultura y espectáculos.
  • A través del bloc Records de Terrassa també es va fer una crida per la conservació d’aquests murals a través d’un article on es va crear un hastag prou significatiu: “#salvemelsmurals“. Vegeu l’article a: https://recordsdeterrassa.wordpress.com/?s=Bono

Procés d’obra
Malgrat les diverses problemàtiques i reivindicacions que va haver-hi, es van anar solucionant i les obres es van portar a terme. El primer que es va fer va ser enderrocar l’interior d’acord amb la voluntat de la propietat actual, la constructora Bernal. Aleshores, l’Ajuntament de Terrassa va donar el permís perquè es procedís a l’extracció de les ceràmiques de la façana que va tenir lloc a partir del segon trimestre del 2018. Finalment, cap a darrers d’octubre del 2019, van començar les obres dels nous habitatges.

L’Ajuntament de Terrassa, llavors governat per Alfredo Vega com alcalde provisional, va encarregar al Museu de Terrassa i a IDÒNIA – Arquitectura i gestió (per saber-ne més, consultar: http://www.idoniagroup.com), el procés d’extracció de les ceràmiques. Com a representant del Museu de Terrassa, va assistir Antonio Moro, qui va coordinar el protocol d’actuacions prèvies de documentació i recuperació de l’obra artística. El primer pas va respondre a l’aixecament d’alçats i plànols de l’edifici i l’obra mural de la façana, que va ser dut a terme per l’empresa Idònia. Cal afegir que, l’Ajuntament de Terrassa va aportar una ajuda econòmica i a part, l’empresa Idònia va contractar un restaurador especialitzat per tenir un bon reforç, en Xavier Arnau.

Abans de treure cap ceràmica, l’Ajuntament va contractar a Teresa Llordés perquè fotografiés la façana, un pas important de la documentació. Simultàniament, l’empresa Idònia va fer un estudi de la distribució i, un cop acabat això van començar l’extracció. Com que al final es va posar la condició de conservar les ceràmiques, fossin peces de l’artista o de fàbrica, havien de ser tractades amb compte i guardades seguint l’ordre de la façana per després poder recrear el mural. Malauradament, alguna de les ceràmiques de caràcter industrial es va trencar durant l’extracció a causa de la seva fragilitat, però hi ha la intenció de fer-les noves.

Aquest projecte es portarà a terme gràcies a la col·laboració del fill de Bono, que se li ha demanat reproduir les ceràmiques basant-se amb les peces que quedaven i amb les fotografies preses. Cal tenir en compte que tot aquest procés ha de quedar escrit, ja que tota intervenció feta a un bé cultural ha de quedar documentada i la documentació ha de ser pública. A més, en aquest cas la documentació és imprescindible per tal de poder reconstruir el mural.

Estudi del desmuntatge de les peces de ceràmica de la façana, cedit per l’empresa IDÒNIA – Arquitectura i gestió: Desmuntatge peces ceramica





Treball sobre l’edifici i els murals de la discoteca Liben’s (2ª part de 4)

8 02 2020

Seguim amb la segona part del treball de la Marta Pasarin Closa sobre la discoteca Lyben’s:

EDIFICI ORIGINAL: DISCOTECA
Context històric-social i Julio Bono
Abans de parlar de l’edifici Liben’s, hem de tenir en compte que als anys seixanta està començant el fenomen de la discoteca i és justament entre els anys 70 i 80 que entra en auge. A més, coincideix amb el final de la dictadura franquista, el que comporta un jovent més modern i més lliure.

Abans d’entrar en matèria també fora bo fer una pinzellada sobre la biografia i l’estil de Julio Bono. Va néixer el 1934 a Sagunt, València, però amb cinc anys es va traslladar a Barcelona fins a la seva mort a Mataró, el 2017. Va ser un artista que va tocar diferents branques com són la pintura i l’escultura, però sobretot destaca per la seva obra en el camp de la ceràmica, on se li va reconèixer a escala nacional la seva innovació a través de les seves obres. A més, va impartir en la docència per ensenyar les diferents sortides de la ceràmica, ja que ell la veia com una primera matèria capaç de crear un art pur i expressiu. Les seves obres acostumen a ser murs de ceràmica ubicats a l’aire lliure de diferents espais públics distribuïts per tot l’Estat. Al llarg de la seva trajectòria ha utilitzat diferents tècniques artístiques i industrials, però normalment les seves obres giren entorn els motius geomètrics que acostumen a adequar-se a l’espai de l’obra.

La ciutat de Terrassa té diverses obres de Bono, però la més important és la ceràmica vidriada de la discoteca Liben’s. Primerament pel fet que forma una unitat on el fil conductor és la música i en segon lloc perquè és de grans dimensions i té tota una façana a la seva disposició.

Història de l’edifici
La discoteca Liben’s és dels anys setanta però amaga molta història darrera. Tot va començar el 10 de desembre del 1975, quan José Perarnau Batalla (les fotografies antigues que ilustren aquest record són d’ell) i Juan Salellas Pujolà van demanar la sol·licitud d’obres per edificar en un espai que aleshores corresponia al núm. 28 de la Carretera de Martorell i part de l’actual carrer d’Arquímedes, que llavors era la Carretera de Sant Sadurní d’Anoia.

Segons consta a la sol·licitud d’obres original, els dos futurs propietaris demanaven aquell espai per edificar-hi un magatzem de planta baixa que tindria 148m2 i seria de planta irregular. Els tràmits d’aquesta sol·licitud duren fins al 3 de març del 1976, però el 18 de febrer del mateix any ja se’ls havia concedit la llicència per començar a construir; tenien divuit mesos com a màxim per fer tota l’edificació, la qual estava dirigida per l’enginyer José Valldeperas Morell. El 15 de novembre del 1979 hi ha el registre d’una nova sol·licitud d’obres (consultades a l’Arxiu Municipal de Terrassa del C/ Pantà, núm. 20), ja que es demanava una ampliació de l’edifici existent amb l’objectiu de convertir-ho en una Sala de Festes. El 2 de juny del 1981 es van acabar els tràmits d’aquesta sol·licitud.

Tanmateix el 12 de maig del mateix any, la sol·licitud va ser concedida amb les mateixes condicions temporals que l’anterior, tot i que aquesta vegada la superfície ocupava 377m2 i l’arquitecte principal va ser Vicente Brossa Soldevilla. Durant aquesta petició, només apareix José Perarnau com a propietari de l’edifici, mentre que Juan Salellas obté una posició més ambigua, ja que de vegades surt a la categoria de contractista i altres com a propietari.

Fins aquí podríem dir que això és la història del naixement de l’edifici que recopilen els documents de l’Arxiu Municipal. Ara bé, hi ha una altra història explicada per fonts diferents que presenta algunes discrepàncies amb aquesta. En molts diaris i en veu de persones implicades amb aquest edifici, es diu que el 1975 en aquest mateix edifici es va inaugurar la primera discoteca que tenia una sola pista i era d’espai reduït. Més endavant, el 1978 va haver-hi una gran inauguració degut a l’ampliació de l’edifici existent que va comportar l’obertura de 4 sales noves i una nova façana amb les ceràmiques de Julio Bono, era doncs, l’obertura oficial de l’emblemàtica discoteca Liben’s. Així doncs, contrastant diferents fonts podem dir que els primers propietaris van ser José Perarnau Batalla i Juan Salellas Pujolà però amb el pas del temps, el senyor Salellas va passar a un segon pla. Més endavant, quan el senyor Perarnau va morir, la propietat va passar en herència a la seva dona, de qui no tinc el permís de revelar el seu nom.

El 2018, surt el projecte de convertir el local en habitatges i la propietat passa a ser de la constructora Bernal, qui s’encarrega de la nova funció de l’edifici. La discoteca va posar punt final l’any 1996 a causa d’un ordre de l’Ajuntament, ja que havien de reformar més de 20 aspectes perquè la discoteca complís les normes de seguretat. A més, just aquells anys s’havia obert una discoteca a l’actual hotel Don Candido que estava tenint molt èxit. Després el local va estar posat en venda però no va tenir èxit, és per això que el 2007 el senyor Perarnau va demanar un enderrocament que al final no es va portar a terme. Per tant, fins que no va sortir l’actual projecte, el local on hi havia la discoteca va estar més de vint anys tancat sense tenir cap ús.

Per acabar, m’agradaria aclarir dos temes, el perquè es va escollir a Julio Bono com a protagonista de la façana i el motiu de la tria del nom de la discoteca. Primerament, la participació de Julio Bono a la façana va ser fruit d’una casualitat. El senyor Perarnau va pensar que seria adequat decorar la façana amb ceràmiques per la segona inauguració de la discoteca, la que havia de ser i va ser la definitiva. Aleshores va anar a una fàbrica de Sabadell on produïen ceràmiques i justament en aquell moment hi havia Bono treballant en un projecte que va acabar sent destinat per la façana de la sala de festes.

El nom de la discoteca també té una petita història. Primerament es va dir Liben’s, terme agafat de l’alemany, ja que amor en aquesta llengua es diu Liebe, que a més es relacionava amb la llibertat que tenien els joves en aquella època. Tanmateix aquest nom també el trobem escrit amb y: Lybens, però aquesta versió segurament va sorgir per la practicitat de l’artista a l’hora d’encabir el nom en un medalló. Al cap d’uns anys, entorn de la dècada dels vuitanta, es va passar a dir Làser perquè van ser els primers a tenir un raig làser a la discoteca.

Descripció de l’edifici
La façana d’aquest edifici era molt emblemàtica gràcies a la seva decoració feta a partir de ceràmiques vidriades. A la banda de la carretera Martorell hi havia dues decoracions diferents: la part de l’est eren ceràmiques rectangulars i petites de color majoritàriament vermell i negre. Mentre que la part de l’oest -que seguia fins a la façana del carrer Arquímedes- eren ceràmiques de color blanc que envoltaven uns medallons que contenien diferents dibuixos amb diversos colors, alguns d’aquests estaven firmats per l’artista valencià Julio Bono.

Hi havia força harmonia entre els medallons perquè molts feien al·lusió a la música, ja fos amb la representació d’algun instrument o d’alguna nota, però n’hi havia un que destacava especialment perquè era el títol de la discoteca Lybens.

L’interior de la discoteca va canviar molt quan es va fer la segona inauguració. Primer era una discoteca d’una petita i única pista però amb l’ampliació de l’edifici va passar a haver-hi quatre pistes repartides equitativament entre dos pisos que s’adequaven a la varietat de música que posaven. La primera pista era ovalada, la segona era rodona i profunda, que equivalia a l’espai que ocupava la pista de la primera discoteca. La tercera sala tenia forma rectangular i hi havia diversos pòdiums rodons i individuals, finalment hi havia una quarta pista que no podem definir la seva forma perquè va anar variant al llarg de diferents fases.

A l’interior de la discoteca també hi havia algun mosaic de decoració; dos grans medallons al passadís de l’entrada, un altre al pis de dalt i cinc composicions menors fetes a partir de rajoles. Cap dels tres medallons estan signats per Julio Bono però se suposa que són obra de l’artista, ja que segueixen la mateixa composició que els de la façana exterior i també van ser posats per la inauguració del 1978. Malauradament, un dels medallons que es trobava a la planta baixa va desaparèixer entre el 2007 i el 2018, el període que queda entre les dues peticions d’enderrocament. Respecte a les 5 composicions menors, no està tan clar que fossin de Bono perquè segueixen un esquema molt diferent i tampoc es va utilitzar el mateix material, no obstant això, hi ha la possibilitat que hagués dirigit el projecte. Aquestes cinc composicions estaven fetes amb rajoles rectangulars i desiguals, d’un color blanc trencat.