Bon Nadal i molts Records

Com cada any als Records de Terrassa ho aprofitem per desitjar-vos un Bon Nadal i un millor any 2022, any en que aquest Blog celebrarà el 15è aniversari amb més d’un milió visites.

Aquest any en la nostra felicitació podeu veure una d’aquelles felicitacions que es feien a finals del segle XIX, principis dels XX i en la que el conserge del teatre principal, el Sr. Vicenç Bufí, felicita les festes als seus clients habituals.

Creiem que aquest document no s’havia publicat mai de manera que és la primera vegada que el podem gaudir, malgrat desconeixer la data exacte en que es va fer.

Per altra banda voldríem recordar-vos que encara sou a temps de veure el vídeo sobre els records del Nadal d’abans a la nostra ciutat a l’enllaç: https://youtu.be/Rg0vCtEjoK8

La noria de fusta de la Fira-Fera-Fira de Rialles del 1975

Rialles Terrassa va organitzar durant uns quants anys una celebració anomenada FIRA-FERA-FIRA dirigida a la mainada de Terrassa i que en bona part tenia lloc al Parc de Sant Jordi i en alguns dels teatres de la nostra ciutat.

L’any 1975 es fa fer un espectacle de circ amb els pallassos musicals germans Sala, entre molts d’altres artistes, equilibristes, malabaristes, domadors de gossets, músics, etc.

Però en aquest record em vull centrar en la noria de fusta que vàrem construir l’Agrupació d’Escoltes de Mossèn Homs i l’agrupació de Guies de Terrassa. En una obra d’enginyeria brutal i amb troncs de pi vàrem aixecar una noria que es movia de forma manual i en la que hi podien pujar fins a 4 nens.

La construcció va durar moltes hores i hi van participar rangers, pioners, daines i guies de les agrupacions terrassenques i entre tots també hi era jo, com podreu comprovar amb el carnet d’organitzador que encara conservo. Em podreu reconèixer per el bombí que sempre portava i que era original de Londres.

La Fira-Fera-Fira del 1975 amb més de 50 parades d’entitats i escoles de la ciutat es va tancar amb la participació de més de 1.500 infants.

Nota: Rialles és una entitat sense ànim de lucre que promou i organitza espectacles dirigits al públic familiar. Va ser creada a Terrassa el 1972 per Josep Maria Font, Esperança Santacana i Oriol Verd, amb la finalitat d’oferir al públic infantil espectacles en català de qualitat estètica i pedagògica i va ser propiciat per la delegació local d’Òmnium Cultural, presidida per Joaquim Badia.

Al llarg d’aquest 48 anys Rialles ha esdevingut un dels circuits d’espectacles més antics d’Europa i al 2000 va rebre la Creu de Sant Jordi. La seva web és: http://www.rialles.cat/

 

De quan el Bayern FC va jugar a Terrassa

Ara que està de moda el Bayern F.C. com a recent campió de la Champions  League m’he trobat amb un antic cartell en que podem veure que aquest gran equip va jugar contra el C.F. Terrassa el 28 d’agost de 1973, o sigui fa 47 anys.

En aquell equip del Bayer hi podem trobar jugadors mítics com el davanters Muller i Dunnberger, el defensa Beckenbauer o el porter Maier. Es tractava del anomenat “I Torneig Internacional Ciutat de Terrassa” on també estaven convidats el Saragossa i el Ferencvaros Hongarès.

En aquell any el president del F.C. Terrassa era en Josep Maria Masdefiol i com a curiositat podem recordar que coincidint amb aquest partit es va estrenar l’himne del Terrassa i que va ser la Banda Municipal de Terrassa qui el va interpretar conjuntament amb la Coral Egara, la Massa Coral de Terrassa i l’Orfeó Coral Joventut Terrassenca, amb aproximadament unes 100 veus en total. La lletra del himne era obra del poeta terrassenc Vicenç Villatoro i la composició musical del director de la Banda Municipal de Música, en Lluís Marco Albert.

El trofeu que es va lliurar era molt bonic ja que representava en metall la Torre del Palau. I, a part del himne, es va aprofitar per inaugurar una nova gespa a l’estadi i una nova il·luminació artificial.

I posats a recordar deixeu-me que us digui que aquell mateix dimarts 28 d’agost en la Festa major de Matadepera va actuar una joveneta Carmen Sevilla conjuntament amb l’Augusto Algueró.

El campió del torneig va ser el Bayern que va guanyar la final al Ferencvaros per 4 a 2 i el F.C. Terrassa va quedar quart al perdre la final de consolació davant del Saragossa per 2 a 0. Aquella temporada el F.C. Terrassa jugava a la tercera divisió nacional. Per si algú vol recordar alguns dels jugadors del F.C. Terrassa del 1973 citaré: Vallespir, Hachero, Sanjuan, Valenzuela, Nieto, Juanete, Añil, Domenech, Feliu, Rodriguez i Clotet.

Malauradament el Torneig va ser un fracàs econòmic ja que per culpa de la pluja les 30.000 persones que s’estimava que hi anirien van ser moltes menys. En tot cas si que hi eren les màximes autoritats, de les que destaquem el governador Civil, el Delegat d’Educació física i esports, el president de la Federació Catalana d’esports, els alcaldes de Terrassa i Sabadell amb el senyor Samaranch assegut al costat el president Masdefiol.

L’any 1974 es va fer el segon Torneig Ciutat de Terrassa amb els equips del CSKA de Sofia, el FC Màlaga i el Real Betis. Va ser campió el Màlaga i el Terrassa va acabar tercer.

Uns curiosos posa vasos de les esglésies de Sant Pere i l’empresa Francisco Verdera

A Terrassa he vist posa vasos amb marques comercials de propaganda però mai n’havia vist amb les imatges de les esglésies de Sant Pere.

Ignoro qui els va fer però la col·lecció que ha arribat a les meves mans sembla complerta i amb l’embolcall original de plàstic que conté 6 posa vasos de cartró.

Els elements promocionals van ser encomanats i distribuïts per l’empresa de generes de punt Francisco Verdera S.A.

L’empresa es va fundar l’any 1928 amb el nom del seu fundador Francisco Verdera Mutiño i inicialment fabricava mitges de sedà, cotó i raió (podeu veure l’encapçalament d’una factura del 1935). El 1944 es va convertir en Francisco Verdera i Cia. I es va especialitza en una fibra de moda que s’anomenava poliamida.

El 11 de gener de 1954 es va crear la societat Francisco Verdera S.A. i el 1957 es va patentar la marca «Intermezzo» per articles per dansa i gimnàstica rítmica i aeròbic. El 1959 van introduir el niló a partir del llançament de la marca «Peter Pan» de leotards, mitjons i complements per a infants i que va durar fins els anys 70. Finalment el 30 de maig de 1980 es va convertir en MALLTEX S.A.

La fàbrica de Francisco Verdera va començar al carrer Cervantes 80-84 fins l’any 1964 que es va traslladar al carrer dels Àngels 82 (podeu veure unes factures del 1964 i amb l’encapçalament de J y F Verdera S.A. acompanyat d’un curiós escut heràldic). L’actual MALLTEX està al carrer de les Borges Blanques 86 i la seva web es https://www.intermezzoshop.es/

En un altre element publicitari corresponent a un clauer podeu observar una evolució del logotip i la marca «Jeannette» associada a un dels seus productes. Desconeixem la data en que es va fer el clauer però creiem que és dels anys 70.

En quan a les imatges dels posa vasos podem veure dos dissenys, en el primer podem observar una imatge antiga de la part posterior de les esglésies de Sant Pere, vista des del torrent de Vallparadís.

I en la segona la imatge pretén ser una idealització de com deuria ser l’antiga Ègara al segle XIX i la veritat és que és curiosa ja que és un invent basat en ves a saber què, ja que les cases que hi surten no tenen res a veure amb l’Ègara romana i s’assemblen més a les anomenades cases del Sot del Pi. En tot cas en aquesta imatge podem destacar l’absència del Pont de Sant Pere i hi veiem la silueta de Sant Llorenç del Munt amb la Mola.

Datar aquests posa vasos pot ser complicat ja que no tenim dades segures, però el fet de que el nom de la ciutat surt com a Tarrasa ens dona la pista de que deuria ser de mitjans dels anys 70.

Primera Exposició de Filatèlia Temàtica de Terrassa l’any 1956

Del 22 al 29 de gener de 1956 és va organitzar la Primera Exposició de Filatèlia Temàtica per part del Grup Filatèlic i Numismàtic del Centre Social Catòlic de Terrassa.

L’exposició va ser inaugurada a les 12:15 del diumenge 22 de gener per les autoritats encapçalades per l’alcalde i cap del “movimiento” Josep Clapés Targarona i va ser beneïda per el Prior Msn. Josep Castelltort Soubeyre amb presència del president del Centre Social Catòlic Antonio Malgosa i l’organitzador de l’Exposició en Ermenter Cima Garrigó, que a més va ser un dels impulsors del cèlebre patge Xiu-Xiu de la ciutat (nascut el 27 de desembre de 1951) i un conegut locutor de Radio Terrassa.

L’entrada era lliure per a qui desitges visitar-la i, en el mateix recinte, es va instal·lar una estafeta de correus designada especialment per aquesta exposició que va admetre correspondència normal, aèria i de certificats amb un mata-segells especialment creat per aquesta celebració i que podeu apreciar amb els sobres que podeu veure a continuació:

També és van vendre els sobres anteriors i vinyetes adhesives, al·lusives a Terrassa, durant els dies d’exposició. En relació a aquest fet us mostro una de les fulles en que es poden apreciar 4 imatges: la primera amb tinta marró correspon al claustre del castell cartoixa; la segona amb fons verd és sobre les esglésies de Sant Pere; la tercera amb fons gris és un gravat al·lusiu a la industria terrassenca i en ella a més de les fabriques, xemeneies traient fum i element propis de la industria tèxtil com un comptafils o una bobina de fil s’hi pot apreciar la torre del Palau, la torre de l’església del Sant Esperit i la Mola al fons; i la quarta de color vermell correspon a la plaça de la Creu Gran. Tots els dibuixos són obra d’en Mateu Avellaneda i la fulla original porta el número 331.

En el tancament de l’exposició el discurs de comiat va anar a càrrec del president del Cercle Filatèlic i Numismàtic de Barcelona, en Salvador Palau Rabassó acompanyat pel President del Grup Filatèlic i Numismàtic de Terrassa Josep Lluís Pons. Podeu repasar la llista dels guanyadors i mirar de descobrir algú que potser coneixeu.

Dos anys després, al gener del 1958 es va fer una segona exposició de filatèlia temàtica i creiem que ja no es va repetir (si algú en sap quelcom més ja ens ho farà saber). Aquí podeu veure un sobre d’aquesta segona edició.

Com a curiositat dir que el Prior Msn. Josep Castelltort Soubeyre un any després (1957) va ser nomenat Bisbe d’Astorga.

El Grup de Filatèlia i Numismàtica de Terrassa va néixer als anys 30 del segle passat i les primeres reunions les feien al American Bar del carrer de Sant Pere (veure anunci). A partir de l’any 1949 es van traslladar les reunions al Bar la Polar de la Rambla. El 1954 es legalitza el Grup i el 1955 la seu passa al Centre Social Catòlic, al 1960 als Amics de les Arts, fins que l’any 1981 passa als locals actuals del Centre Cultural.

Sabies que a la festa Major del 1975 hi van participar elefants?

L’any 1975 encara en l’època franquista a Terrassa es va fer una Festa Major de les que podríem considerar com a tradicionals per aquelles èpoques i molt diferent a la que dos anys desprès es faria (1977) en que es va fer però gràcies a la participació popular. Reinventant-nos part de la cultura popular que desprès la nostra ciutat ha anat recuperant.

En aquesta “cabalgata” hi van participar 20 carrosses perfectament decorades amb diferents motius festius, bandes de música amb la banda municipal de Villarrobledo (Albacete) com a entitat convidada, diverses agrupacions ciutadanes i tot tipo de comparses com els trabucaires de Solsona, les Majorettes amb la banda de Mollet del Vallés, les majorettes i la banda del Poble Nou, les majorettes i banda infantil de Canet de Mar, els bastoners de Viladecavalls, d’Artes, de Balsareny i de Montblanc, els Fedrinets del poble vell de Súria, el ball de Faixe de Balsareny, la banda de tambors i cornetes de Balsareny i moltes d’altres que seria feixuc d’anomenar.

I entre totes aquestes actuacions cal destacar la presencia d’artistes d’un circ que s’havia instal·lat a Terrassa en aquells dies (el Price) i que van fer desfilar els elefants en la mateixa “Cabalgata”, tal i com podreu comprovar en el vídeo d’en Pere Font que publiquem en exclusiva per a tots els seguidors d’aquest espai dels Records de Terrassa.

Accès al PDF del programa de la festa major de Terrassa del 1975: PFM_1975_01

Records de ca la Rateta Bufona: algun plat emblemàtic i final d’una etapa (i 5)

Dinar servit per a una celebració a la Impremta Martí

Pel que fa a menjars, passada la guerra, a “Ca la Rateta (Bufona)” s’hi seguiria servint -no podia ser altrament!- un plat que entre tots hem anat considerant dels més característics, propis, ¿exclusius?, de Terrassa: la terregada (sens dubte amb “e” a la primera síl·laba si entenem la paraula com una extensió semàntica -pel color- del terme amb què es designava el combustible ardent en els brasers; combustible que es faria relacionar amb “terra”).

Sembla que a “Ca la Rateta (Bufona)” van excel·lir-hi, en la seva elaboració. Però no es pot pas dir que en fossin els creadors, …sobretot sabent que entre els qui l’elaboraven hi havia “L’Hostal del Fum“, amb moltes més facilitats per aconseguir un ingredient bàsic com la sang, que s’havia d’anar a buscar directament a l’Escorxador, que justament tenien al davant mateix.

anunci bar rateta 1924

El que és innegable, però, és que el “nostre” establiment era (re)conegut per part de molts terrassencs justament per la terregada …que s’encarregava de cuinar la muller de Salvador Jorba, Francisca, la “Francisqueta”. Aquest plat fet amb sang era, va ser sempre -segons diuen-, el més emblemàtic de la casa. Era, sí, un plat fet amb sang, … i amb un grapadet d’ ingredients més, tal com he pogut comprovar en una recepta que ha aconseguit de trobar la mare, una de les filles de Salvador i Francisca.

Recepta de la terregada, segons Carme Jorba

Una recepta escrita a mà, en la qual queda ben especificat que, a més de la sang crua de vedella, per a una bona terregada cal disposar de perdiu bullida, ceba, tomàquet, canyella, pebre vermell, alls, ametlles torrades, farina, pell de taronja, llorer, vi ranci, sal. Per fer-la – segons la recepta- s’haurà de començar fregint la sang amb bastant d’oli ja calent i amb foc fort; per una altra banda, en una cassola s’haurà de preparar un sofregit de ceba, al qual caldrà afegir tomàquet i després canyella, pebre vermell, una picada d’alls i ametlles i una mica de farina; s’hi afegirà tot seguit aigua que cobreixi i s’hi tirarà la pell de taronja, una fulla de llorer i vi ranci. Finalment, s’haurà d’abocar la sang i la perdiu; s’haurà de tapar i caldrà que bulli una estona. Es podrà servir amb una salsa d’allioli. (En un altre full -que també adjunto- n’he trobat una variant més precisa, en què s’indiquen quantitats i temps d’elaboració.)
…

cartilla de racionament a la postguerra

La terregada, però també els peus de porc i fins i tot les mongetes amb botifarra, eren els pals de paller entorn dels quals semblava articular-se el menjar que la casa va servir durant molts anys, abans i després de la guerra. Uns plats -però bàsicament la terregada- dels quals jo de petit sentia parlar -lloant-lo- de boca d’antics clients que tot sovint venien a veure els avis a la casa on s’havien/ens havíem traslladat un cop traspassat el negoci, un cop -a punt de complir els seixanta anys- tant Salvador Jorba com Francisca Subirana s’havien fet prou a la idea -de manera ben realista- que cada vegada tindrien més dificultats per seguir en una feina que exigia estar al peu del canó tantes hores de cada dia de tots els dies de la setmana de tot l’any. Una feina, i unes responsabilitats, que al llarg dels anys havien assumit pràcticament sols, sense més dependència que una “minyona” per a feines domèstiques (no necessàriament relacionades amb el bar) o, als primers temps, amb l’ajuda d’un germà de l’avi.

Clients en una sortida

Torno a expressar (o acabo expressant) el que ja més o menys havia escrit amb anterioritat: “la Rateta” pròpiament dita o “la Rateta Bufona” per antonomàsia, la que potser pot haver perviscut una mica en l’imaginari terrassenc, associada ben sovint a la terregada i a un bar o casa de menjars popular i familiar, és l’establiment que es correspon als anys en què en van ser responsables Salvador Jorba i Francisca Subirana.

anunci bar rateta 1927

El que va venir després no sembla que en cap cas vagi tenir prou entitat ni estabilitat. Va passar per unes quantes mans, sense una personalitat definida ni, per tant, gaire recordable. Diuen que, en algun moment, algú havia intentat de retornar al “vell esperit” de la casa… També diuen que, en algun altre moment, per la provisionalitat del negoci, per la falta d’experiència o d’ofici, o pel poc interès dels responsables, podia fer la impressió d’un bar/restaurant fins i tot una mica deixat.

Deixem-ho córrer. Aquesta no seria la meva “Rateta Bufona” per la qual encara algú de vegades identifica la mare (o a mi, al meu germà o la nostra cosina, tots nascuts a l’establiment del carrer del Cardaire).

anunci bar Salvador Jorba 1927

Vull finalitzar aquests articles dedicats a un establiment molt recordat a Terrassa, com va ser ca la Rateta Bufona agraint l’amic Pere Vives que els hagi volgut compartir en d’aquest espai i hagi tingut cura de redactar-los i de cercar les fotografies i documents inèdits que els han fet més atractius i entenedors.

Records de ca la Rateta Bufona: en temps de guerra i la immediata postguerra (4)

carnet de racionament

A «Ca la Rateta Bufona» no tot van ser sempre flors i violes. Durant la guerra, s’hi va deixar caure també un tipus de clientela diferent de l’habitual…: gent que hi entrava armada…, i que, sobretot als principis de la contesa, havien estès més d’una vegada -sobre alguna de les taules del bar- pertinences de persones mortes, assassinades, poques hores abans, potser ben pocs moments abans… : anells, rellotges, llibretes… ( I diuen que aleshores l’avi se n’anava a la cuina trasbalsat, després de cridar-los que allò no ho volia veure mai més.

Però ho va haver de veure més vegades. Igual com havia vist que un dia de juliol del 36 un dels clients més apreciats arribava al bar vantant-se d’haver participat a la crema del Sant Esperit.) Alguna vegada, a ell mateix, li havien proposat tot fent broma (!) de pujar als mateixos camions amb els quals acabaven de perpetrar alguna acció violenta. L’avi Salvador va estar a punt d’embogir.

La guerra va ser força dura per a “Ca la Rateta Bufona“, que no va cessar mai la seva activitat, servint menjars i beures. Això explica que durant aquest període el bar i casa de menjars pogués emetre allò que dóna títol a l’obra d’Antoni Turró i Rafel Comes: “Les monedes de necessitat a Terrassa durant la guerra (1936-1939)”.

Efectivament, el “Bar Rateta” o el “Bar-menjars Salvador Jorba” va ser un dels establiments terrassencs que, per tal de disposar de moneda fraccionària, van editar vals o bons a nom propi. A l’esmentat opuscle (d”Editorial Ègara”) hi ha reproduïda alguna d’aquestes “monedes”, amb la informació annexa que les emissions eren de 10 i de 25 cèntims, “impresos per una sola cara en marró-roig, sobre cartró blanc, (…) de 46 x 55 mm., (…) numerats a mà (…) i legalitzats amb el segell-tampó de l’establiment.”

Cèdula de notificació d’una multa

Acabada la guerra, no es van acabar els problemes, i “Ca la Rateta” (o “Ca la Rateta Bufona”) va ser tancada uns quants dies, després que un client denunciés Salvador Jorba perquè (segons li va manifestar en Matalonga al moment de la notificació de la sanció) “s’hi parlava malament del règim”. (Diguem que el pobre avi Salvador no solament “mai no s’havia ficat en política” -com segueix afirmant la seva filla-, sinó que havia fet l’impossible perquè l’establiment “no pogués ser mai assenyalat per les simpaties explícites envers cap opció política, religiosa, ideològica .)

Una multa de postguerra

També en aquells primers moments de la postguerra l’establiment va rebre algunes multes, estic convençut que per pur afany recaptatori de l’administració…, si no com a represàlia, si he de fer cas del redactat d’una d’elles, del 1942, trobada als calaixos de casa, en què es fa constar que “…se sirve café y vende vinos del país y no se anuncia como Bodegón…”; això bo i referit a un establiment la naturalesa del qual quedava prou aclarida en d’altres documents i a la vista de tothom.

Tarja de racionament

De mica en mica, l’establiment aniria tornant a la normalitat, a aquella mena de “normalitat” que permetia a Salvador Jorba i Francisca Subirana de poder servir menjars i beures sense els ensurts dels anys precedents. Més o menys, els beures de sempre: uns, que es contenien en mitja dotzena de botes de vi repartides en dues parets del local; d’ altres, envasats com-déu-mana en ampolles distribuïdes en quatre fileres -d’escassa llargada- de prestatges de darrera el taulell. Afegeixi’s la cafetera. I poc més.

Carta de vins de finals dels 40-50

Malgrat que les begudes -ni abans ni després de la guerra- haguessin estat el distintiu, l’especialitat, de la casa, per molts gotets de vi que hi anessin a fer els clients, una carta de vins -conservada- de l’any l954 pot fer entendre que el servei i la qualitat de les begudes preocupava també l’antic propietari del bar. (En l’esmentada carta hi consten vins blancs d’algun prestigi: “Bodegas Bilbainas Cepa oro”, “Diamante F.E,” “Extrísimo Bach”, “Paternina Rhin”…)

Una de les fórmules per a barreges

Un altre element conservat ajuda també a fer entendre aquesta mateixa preocupació: un conjunt de “fórmules” escrites a mà que servirien per fer barreges (¿còctels?). Desconec si aquestes fórmules podrien tenir alguna originalitat.

Quant als menjars…, en podrem parlar en un proper apartat.

 

Records de ca la Rateta Bufona: l’establiment i la clientela (3)

Clients bevent en una sortida

Aquell establiment de la Terrassa dels primers decennis del segle XX era efectivament bar i punt de restauració (essencialment, de dinars)… I sens dubte també, era punt de trobada d’una clientela de classe mitjana a tot estirar; un raconet -de no gaires metres quadrats- on, a més d’anar-hi a fer un àpat de migdia, es podia anar a passar l’estoneta havent dinat o al vespre a partir de mitja tarda abans de l’hora de sopar -mai no havia estat obert gaire més enllà de les nou-; un local acollidor on fer-la petar, on mantenir alguna conversa, en un ambient sovint una mica carregadet de fum, prop d’alguns vasets i ocasionalment entre alguna partida de cartes (que el meu avi només permetia si no hi corrien diners enmig). “Fer-la petar”, conversar, a “Ca la Rateta”, a “Ca la Rateta Bufona”, no era sinònim de “fer tertúlies”, considerades més pròpies d’entitats d’altres categories, com alguna de propera a la qual acudia l’altre avi meu, el patern, un dels fundadors de la “Impremta Salvatella“.

Figureta (de record) amb el nom gravat

Beures, menjars.., en un marc físic d’una gran senzillesa i en una atmosfera molt familiar…. Entre les poques taules -de marbre, sempre amb algun sifó i amb algun cendrer a punt-, corrien de petites la mare i la seva germana, que vivien al mateix bar, al pis (com, després, per poc temps, el meu germà i jo).

Al local s’hi aixoplugava o hi anava a menjar una clientela més aviat popular, entre la qual -sobretot als primers temps- persones relacionades encara amb feines agrícoles -pagesos dels voltants de Terrassa, …que n’hi havia!- o vinculades amb el sector del transport en carro (l’avi va presidir una secció del gremi de carreters locals). Una clientela, tanmateix, formada sobretot de veïns dels voltants, d’obrers industrials que deien que treballaven en “fràbiques”, de gent d’oficis manuals diversos, d’empleats d’alguna oficina municipal o comercial, viatjants…, sense que hi faltés algun bohemi mal “catalogable” (en Garriga, en “Carlus”), de tant en tant algun/a artista secundari/a que actuava al Principal (com Tormo, l’actriu que deixava els fills petits al local mentre durava la funció) o algun personatge tan peculiar com el “Jaumet de Can Boada“, un nan especial que tenia el mal costum d’aixecar amb el bastó les faldilles de les noies que passaven pel carrer. (Al Museu de Terrassa se’n conserva un magnífic retrat pintat per Ramon Cortès).

Clients fent gresca en una sortida

Com no podia ser altrament a la Terrassa dels anys vint, trenta, quaranta, primers cinquanta del segle XX, es tractava d’una clientela d’arrels autòctones, però que aviat va començar de compartir taula i conversa amb alguns valencians com l'”alcoianet” Manolo, o amb alguns castellans com el sorià “Gaona” (admirador d’un torero amb aquest nom) o el madrileny “Madriles” (d’ofici, “limpia”), fins i tot amb algun estranger, com el turc Jacques, un viatjant que durant una temporada anava a menjar a “Ca la Rateta” i a qui un mal dia se li va acudir de preguntar a un altre client de quina manera s’havia d’adreçar a un senyor amb qui s’havia d’entrevistar. “El primer que li heu de dir és: “Buenos días, señor maricón”, diu la mare que li va etzibar… I explicaven els avis i la mare que així ho va fer…., amb unes conseqüències que sortosament ningú no va haver de lamentar.

Clients en una sortida a muntanya – fons dreta S. Jorba

Entre la clientela no hi faltava gent amb el corresponent motiu o malnom. Jo havia sentit parlar de la “Pepa Galtes“, del “Cagamànecs“, del “Peret Xerraire“; del “Coromè“; del “Patilles“; així com d’altres que eren coneguts i mencionats per l’ofici: el “Fogonista“, el “Vigilant“, la “Pedacets“… ; o pel lloc on treballaven, com el ” Boada del Gran Casino“.

Asseguraria que, en general, entre els clients habituals, i entre ells i els propietaris de la casa, es respirava un aire, un clima, d’una gran familiaritat. Això explica, per exemple, que als uns o als altres no els costés gaire de trobar algun motiu per organitzar petites excursions, sortides quasi de “germanor”, cap a indrets dels voltants de Terrassa: fonts, masies, Montserrat… En resten com a testimonis un bon grapat de fotografies (amb el nom dels participants, de vegades en actituds i gesticulacions ben curioses, de vegades en plena gresca).

Sortida a Montserrat. S. Jorba, al fons a l’esquerra

Programa d’una sortida (anys 40)

En resta fins i tot -quina sort d’haver-lo conservat!- un full escrit a màquina, dels anys quarantes, signat per Salvador Boada, amb el programa d’una d’aquestes sortides. …Un full sense desperdici (que adjunto amb aquest text). I pot donar fe d’aquesta bona entesa amb els clients el fet que, durant la guerra, amb la dificultat que hi havia per obtenir aliments, alguns d’aquests clients portaven a l’establiment menjar i productes alimentaris que aconseguien en les seves estades a pobles i masos dels voltants.

Informe de l’Economat Familiar de l’any 1942

El record avui és per els economats de la post-guerra i com a curiositat us mostrem el contingut d’un fulletó editat l’any 1942 (imprès per Salvatella) en que es parla del “Economato Familiar de Tarrasa” del 22 de maig al 31 de desembre d’aquell any.

Un economat és un establiment creat normalment per algun col·lectiu o empresa pública o privada, amb l’objectiu de vendre productes a preus menors que en les tendes habituals.

A Terrassa hi va a ver diverses empreses industrials que van crear aquests economats per els seus propis treballadors i familiars .A la nostra ciutat es conserva l’edifici de l’antic economat de la SAPHIL, que forma la façana sud de la plaça de l’Anònima i que avui dia és una botiga de caves, vins i licors, coneguda com El Celler del Cava.

Pero, si ens fixem en el document veurem que està fet per rendir comptes del funcionament de l’Economat Familiar. Parla dels seus patrons sense especificar-los i explica en un full gràficament molt ben fet la quantitat d’aliments que s’han distribuït de forma gratuïta a la ciutat amb unes xifres força elevades i curioses com els 588.600 barquillos o les 23.443 ampolles de “champaña” per citar els més curiosos.

També indica l’augment de 12 pessetes setmanals del salari en especies per obrer, tot indicant que el repartiment es fa entre els obrers, els seus fills menors de 14 anys, els seus pares més grans de 70 anys i doble ració per les obreres vídues o a certs malalts..

Les xifres de tot lo repartit pugen a 11 milions de pessetes anuals i diu que caldrien 4 trens de 37 vagons per poder transportar tot lo distribuït.

També es curiosa la gràfica que demostra que gràcies al economat les malalties a la ciutat disminueixen. I finalitza l’informe amb una frase del “Caudillo” que diu: “Ni un hogar sin lumbre, ni un espanyol sin pan”.

Aclariment del Rafel Comes: El Economato de Tarrasa no va ser un economat sinó un comerç de queviures com qualsevol altre en què el seu titular Ramon Moor i Làzaro li va posar aquest nom per fer creure que venia molt barat. Devia ser un fracàs ja que només va durar un any.

Les cooperatives de consum les creaven els seus socis per estalviar-se els marges comercials dels botiguers. La Unió de Cooperadors també va ser un cas particular de la Guerra Civil que ara seria llarg d’explicar. Els negocis dels botiguers poden semblar molt bons però a la pràctica l’economia de mercat lliure té les seves lleis. Tant en el cas de les cooperatives com en el dels economats (si no hi ha que financïi les pèrdues) acaben malament i així podríem citar des de La Protectora Civil, El Centre de Dependents i altres què amb el seu fracàs va arrossegar la mateixa entitat a la fallida.

Més info: En un altre records us parlavem del Economato Tarrasense de 1915 a la Font Vella 12 i que podeu tornar a llegir fent click aquí:

https://recordsdeterrassa.wordpress.com/2011/05/26/el-economato-tarrasense-de-1915/