Records de l’antic Casino de Artesanos (1ª part)

La història dels Casinos a Terrassa no s’ha estudiat prou i del cert no se sap segur quin va ser el primer en crear-se. Espero que aquest petit record encoratgi a algun dels nostres historiadors locals a fer-ne un estudi complert.

Potser un reglament inèdit que té en Rafel Comes ens aporta un xic de llum ja que és el del Casino Tarrasense (conegut popularment com el “Casino dels Senyors” del 12 de juny de 1851 del que fins ara pràcticament se’n sabia ben poca cosa i del que mirarem d’esbrinar-ne quelcom en propers records. Aquest possiblement va ser el primer casino fundat a la llavors Vila de Terrassa el 5 de maig del 1851

Invitació 1873

Us deixo una invitació del ball de Màscara que s’hi va fer el 1873 (a la dreta).

Sabem segur que al 1883 es van fer unes obres de remodelació del seu edifici en el carrer Sant Pere, 39 on al tancar aquest, l’any 1895, s’hi va instal·lar el Casino del Comerç que té els seus orígens en el “Casino de los Artistas” que tornarem a esmentar al final de la segona part d’aquest record.

Deixem pels historiadors un altre casino de finals del XIX i del que no en tenim gaire informació, que és deia “Casino de la Unión y Centro” Us deixo un retall que l’esmenta, de la Festa Major de 1886).

Casino Unión 1886

Una dada que si que sabem del cert és que el “Casino de Artesanos” va ser fundat l’any 1859 en el número 20 del carrer del Vall, en una casa molt gran que hi havia just davant de l’actual col·legi de Vedruna Vall.

Però en aquesta seu inicial hi han ver poc temps ja que al 1868 sembla ser que es va ajuntar amb una altre entitat i es va crear el “Casino de Artesanos y de Tarrasa” situant la seva nova seu al carrer Sant Pere 48 en una finca llogada a Miquel Vinyals i Galí i que en aquells anys estava encara envoltada d’hortes.

Aquest Vinyals i Galí va ser un personatge políticament destacat del vuitcentisme terrassenc i amb una forta influència i respecte per part de la ciutadania de la Vila. Va arribar a ser alcalde dues vegades i la seva casa pairal al carrer Major era un dels edificis més destacats de la Vila no només per les seves dimensions i jardins sinó perquè va hostatjar en diverses èpoques a reis i reines, com Ferran VII i la seva esposa Amalia (1828), Isabel II (1860) i Amadeu (1871) així com també a O’Donell, el Duc de Montpensier (1857).

Els terrenys de l’actual carrer Vinyals també eren propietat seva i per això aquest carrer porta el seu cognom.

ball 1878

D’aquesta època val la pena destacar especialment les festes i balls que s’hi celebraven i de les que més anomenada tenien citarem els balls de carnestoltes, com podreu veure en algunes invitacions que il·lustren aquest record. Fixeu-vos amb el vestit de “pajarita” de la invitació del 1878 (a la dreta). En totes aquestes festes el més important era l’anomenat “Baile de Màscara” i que es feia a les 9 del vespre.

carnaval 1883

En una invitació per a senyores de 1886 veiem que també es fa esment a aquesta celebració del “Carnaval“.

Antics programes de Festa Major del Casino del Comerç

Per celebrar la Festa Major del 2017, us volem obsequiar amb un petit recull de portades dels programes de Festa Major del Casino del Comerç de Terrassa:

     

De tots els que us mostrem volem destacar el del Casino del Comerç de l’any 1956 per estar realitzat en un paper especial que només tocar-lo quasi es desfà i que per sort disposem d’un original perfectament conservat i del que us mostrem alguna plana interior, dons trobem curiosos els vestits que s’hi mostren:

Esperem que us agradin i si algú en conserva algun que li agradaria que fos inclòs aquí, que ens ho faci saber.

El joc del quinto (3ª part)

Fa uns dies vaig rebre un escrit de l’amic Josep Badrenas però fins avui no l’he pogut publicar. Potser queda una mica apartat dels dies en que encara es jugava al quinto però crec que val la pena que el pugeu llegir:

“Tota la vida he anat al quinto… millor dit: quasi tota, ja que ara d’uns anys ençà hi vaig com a molt un cop cada any. On recordo haver anat més, és al Casino del Comerç, al Coro Vell, a l‘Imperial, al bar Escola, al Social, a l’Sferic, a la Societat Pajaril, que era al bar Cosme, del carrer Pitàgoras, on hi anava molta gent però molt familiar (un cantaire era en Ballbé, actual regidor del PP) i molts anys enrera, a la Piscina antiga (al final del carrer Faradai).

Recordo que en el Social alguns números es cantaven fent menció al Sant que representen, com ara cantaven “sant josep” i era el numero 19, “sant Joan” i era el 24, a part del Nadal i del sant Esteve ja comentats, i molts d’altres números que en cada època s’adaptaven a coses d’actualitat que tothom deduïa. Un que és “nou” i la gent deia “el meu cotxe” el més brut (69), deien “parella de sisos” i la gent preguntava, de grisos? (a l’època de les corredisses).. per a l’ú encara es diu “el més menut” i la gent respon “el teu canut”, per “El cinco” la resposta era “xarnegooo”, pel set.. “alset tu” i d’altres no tan fins com pel 60 …”la fava et canta” i en podria anomenar molts més segons el lloc. Cada cantaire tenia o té el seu vocabulari i el seu estil, com els pelats, les parelles o el vicentet, que era el 27.

És emocionant quan te’n falta un i no el tiren… la tensió és extraordinària, i la decepció quan en pica un altre també. Es “pica” dient “alto” i donant un cop fort a la taula. De fet, hi ha qui es passa amb el cop a la taula i fa caure les guixes dels demés… en aquest cas, si al comprovar la cartilla que ha picat, resulta que “no és bona” és a dir, que té algun numero errat, els pobres que se’ls han escampat les guixes no poden seguir amb la partida i, lògicament, s’emprenyem amb el que havia picat erròniament.

També mereixen un comentari les cartilles. Cada entitat té les seves i totes estan segellades pel darrera amb el seu nom o l’emblema corresponent. Per jugar a una entitat amb la cartilla portada d’una altre, cal anar primer a la taula i segellar-la o validar-la. Hi ha cartilles senzilles o complicades per seguir-les. Les senzilles tenen els números molt correlatius o poc barrejats, amb lo que és més fàcil marcar els que surten i, les més complicades, tenen els números molt barrejats però sempre amb una lògica per trobar-los. Hi han les de primera veu, que són les que les columnes estan ordenades pel numero de les desenes, (els vints, els trentes…) i les de segona veu, que estan ordenades per les unitats (els que acaben amb 1, 2….) Alguns usuaris es porten la cartilla de casa, moltes vegades pintada de colors en grups de 15 caselles, amb lo que intenten aconseguir que si “piquen” siguin sols i no hagin de compartir el premi. Aquestes cartilles s’havien de fer homologar per la taula i n’hi havien que eren vertaderes obres d’enginyeria en la distribució dels colors i els números per composar les caselles de quinze. En canvi amb les cartilles normals és molt fàcil que en “piquin” dos o tres…o més.

Al marcar també hi han estils: hi ha qui posa una guixa a cada casella fins a omplir un requadre o un grup de color de quinze números, i també hi ha qui posa una sola guixa a cada requadre i va avançant un quadre cada numero de la casella que surt, amb lo qual se sap quants números et falten, però no saps mai quins són… és una variant amb més emoció..

També era clàssic el moment en que el lloro cantava quants en jugaven. La gent protestava perquè donava la sensació de que en deien menys dels que hi havia a la sala, amb la finalitat de disminuir el premi a qui piques. Ara ja no diuen quants en juguen… simplement paguen lo que toca, segons la taula. Era, i és, molt típica la cantarella de comprovar els números de la cartilla premiada i acabar amb “és ben bona… que li paguin!!!” Cal esmentar que aquí, a Terrassa, a diferencia d’altres localitats només es paga el ple del requadre de quinze números; mentre que a altres indrets paguen també la línia, com al Bingo. Jo encara conservo la que jo havia fet servir molts anys, també pintada (la podeu veure reproduida al costat), però molt poques vegades he picat, i sempre pocs cales…, la utilitzava simplement perquè me la sabia de memòria i trobava ràpid els números. El balanç és totalment negatiu, però si i sumo lo bé que m’ho he passat en les tardes-nits que hi he anat, segurament ha valgut la pena… M’agrada molt el quinto.

Perdó per estendrem tant. Quan agafo la directe soc perillós, però m’agrada que els detalls que donen singularitat a les coses, es coneguin, principalment pels joves, que moltes coses d’aquestes els resulten desconegudes… i ja no tornaran. No s’han d’oblidar, els d’una certa edat, ho hem viscut més o menys directament, i hem d’explicar-ho. En el tema del quinto, si bé encara sobreviu actualment, moltes de les singularitats que s’han perdut, son desconegudes inclòs pels qui el freqüentem… Una d’aquestes coses és la boira de fum de les sales, que feien difícil respirar ja que tothom fumava… i no passava res!!!

Nota.- Gràcies Josep, estic d’acord que els records no s’han de perdre mai i aquest és precisament un espai que vol ajudar-hi.

Aquí us reprodueixo alguns dels segells que he trobat darrera de la cartilla de l’amic Badrenas:

El joc del quinto (1ª part)

El quinto és tota una tradició terrassenca i d’altres indrets del Vallès que, segons m’explicava el meu avi, a principis de segle ja es jugava en diversos indrets de la ciutat. Recordo que m’explicava que era popular en llocs com el “cafè Español” del carrer Topete o el “cafè de les Víctimes” de la plaça Vella o en societats com el Coro Vell o Els Amics. Desprès va arribar al Casino del Comerç, Cercle Egarenc i Gran Casino.

Sembla ser que antigament no hi havia premis en metàl•lic i el que feia de lloro, que és qui canta els números, era anunciar que es jugava per una barra de torrons, una paperina de neules o una ampolla de xampany.

Jo evidentment no tinc records tan llunyans i els llocs que recordo són el Social tant a la sala de baix com a la sala on hi va haver el cinema Regina, el pavelló del Sfèric, la piscina municipal, el bar de l’Escola, el bar Egara (veure anunci de la dreta), la sala que hi havia sota del casino del Comerç i el Coro Vell. El lloc on vaig jugar la primera partida va ser al Social ja que el meu pare hi tenia molta costum d’anar-hi i també recordo que hi anàvem en família, el pare, la mare, el meu germà i hi passàvem una estona força entretinguda intentant picar algun premi. Allí els pares hi trobaven forces coneguts i altres familiars i el anar al quinto es transformava en una tradició més que en un joc en si mateix.

Com podreu veure, en el retall de premsa de l’any 1973, el quinto era un joc tolerat (que no permès) en època franquista i només durant les festes nadalenques i, tot i aixì, podreu comprovar que alguns establiments rebien alguna sanció de tant en tant.

A mi, poc a poc m’han anat quedant les cantinelles del números i algunes de les respostes que els jugadors diuen, tot contestat al lloro, com: “pelat l’avi, la iaia o el més petit dels pelats”, “caaatorze … agafa’l”, “un que té set”, “un que és vuit ….el teu cap”, “les mamelles de la paula o les dues carbasses,.., el 88), “parella d’ànecs,… cuac, cuac, el 22”, “la niña bonita, el 15”, “el més petit, l’1” “un, dos,… tres, quatre, el 2” “dotzena,… de polvets a la nena, el 12”, “les cames del Muntanyola, el 11” etc., i també aquelles frases tant típiques del quinto: “pela-pela”, “remena” o “canvi de lloro”, “és ben bona”, entre d’altres.

Aquest any he anat a jugar a “Els Amics” i he sentit a un lloro dir “el Real Madrid en referir-se al número 2″ i “el Barça al referir-se al primer, o sigui al número 1” i és que el quinto també s’actualitza. Us proposo que expliqueu alguna cantinella corresponent als números del quinto que sapigueu (en el proper post en farem una llista).

Les Pubilles de Terrassa

anunci 1964

Recordo que entre els anys 50 i 60 es feia un concurs anomenat Pubilla Ciutat de Terrassa, que no hem de confondre amb el concurs de pubilles sardanistes que també es feia en aquells anys. Sembla que hi havia diferents entitats terrassenques que presentaven les seves candidates i que entre elles s’escollia la Pubilla de Terrassa, que posteriorment podia competir en el concurs de Pubilla de Catalunya.

La relació de guanyadores que he pogut recopilar és la següent:

Antònia Vidal, 1958 – primera pubilla de Terrassa
Cristina Ballbé, 1959
Maria Berenguer Salvador, 1960
Maria Antonia Minguez, 1961
Entre 1962 i 1963 no es va celebrar el concurs per culpa de les recents riuades.
Maria Esteve Mir, 1964
Maria Carme Carnés, 1965
Maria Sala Trillo, 1966
Maria del Carme Puigdomènech, 1967

La darrera elecció de pubilla de Terrassa es va dur a terme el 23 de novembre de 1968 i l’elegida va ser la senyoreta Montserrat Casarramona i Alberó. Entre les institucions que durant les diferents edicions van presentar candidates podem destacar el S.C. Juventut Terrassenca, la Societat Els Amics, el C.D. Terrassa de Hockey, el Casino del Comerç o el Club Dorado, entre d’altres.

En el retall del 30 de setembre del 1958 podem veure que la celebració del concurs de pubilles es va celebrar al cinema rambla dins d’un festival benèfic amb les actuacions destacades de l’orquestra Hot Club i l’artista flamenca “La Chunga”.

En l’anunci del 1964 podeu apreciar que aquell any el concurs es va fer al Casino del Comerç i que a més de la Pubilla de Terrassa també es triava la Pubilla del Vallès.

Diada de Pascua al Casino del Comerç?

Avui he trobat un petit document del Casino del Comerç, que correspon a la celebració de la Festa de la Diada de Pascua, però com que està incomplert, ignoro l’any al que correspon.

Tampoc tinc cap dada sobre quin tipus de celebració es feia. Potser un ball ? Si algú te alguna dada que aportar, serà molt benvinguda.

La casa Suris i el Casino del Comerç

Al carrer de Sant Pere de Terrassa, lloc que fins fa poc ocupava el casino del Comerç, hi havia la casa de la família Suris. En l’arc del portal de la casa hi havia una inscripció que indicava que havia estat construïda l’any 1825. La darrera habitant de la casa va ser una filla dels Suris que es va casar amb el general Negrete i que va quedar vídua en edat molt jove.

Es va tornar a casar amb en Joaquim Maria de Paz que va ser elegit durant molt anys senador. Al cap d’uns anys van decidir traslladar-se a Barcelona i això els va portar a llogar l’edifici a la casa “el Casino Tarrasense”, també dit “dels senyors”. Cal indicar que la casa Suris tenia uns magnífics jardins amb cascada i brollador i l’interior de la casa era majestuós. A la foto podeu apreciar l’antiga casa Suris.