Antigues pintures gòtiques de l’absis de Santa Maria

Avui el record el dediquem a les antigues pintures gòtiques que hi havia a l’absis de l’església de Santa Maria.

Aquestes pintures es van arrencar als volts del 1938 per deixar vistes les del segle VI i que avui podem admirar en la seva ubicació primitiva.

Segons m’ha informat el Director del Museu de Terrassa, en Domènec Ferrán aquestes pintures es conserven en marcs de fusta als magatzems del mateix museu.

Potser algun entès ens podria explicar que hi ha representat en aquestes pintures ja que jo, com a profà, no us ho puc dir.

Jo crec recordar que de petit les havia vist a les naus laterals de l’església, abans de la magnifica obra de restauració que avui podem admirar a la nostra Seu d’Egara. Vosaltres les recordeu?

Us deixo una comparativa perquè us imagineu millor on estaven situades.

Records de ca la Rateta Bufona: el nom (2)

El local als anys 70

Sobre la denominació de l’establiment (per la qual ja s’havia interessat algun estudiós local com Josep Boix), la Sra. Carme Jorba (filla de Salvador, encara viva), la seva germana i jo mateix (nét), no en tenim cap dubte: sempre havíem sentit de boca del propi Salvador i de Francisca una mateixa versió, això és: que, en sortir del bar -que desconeixem com s’anomenava aleshores-, el pintor que estava repassant-ne les parets va comentar a un conegut que no se’n sabia avenir de la bellesa de la mestressa de la casa , a qui va qualificar de molt “requetebufona“.

Anunci de la Rateta Bufona, anys 60., regentada per Primo Miral – Museu Terrassa

L’ús d’aquest adjectiu, començat a utilitzar per alguns clients, es va estendre prou perquè, a partir d’un determinat moment, algú el pogués convertir en “Rateta Bufona“. ¿Potser a partir d’una confusió o recepció incorrecta?, ¿potser perquè la nova forma era un terme menys enrevessat fonèticament que “requetebufona“, menys cacofònic? ¿Potser l’al·lusió a “rateta” -que s’unia a “bufona“- podia reflectir/insinuar alguna característica relacionada amb el tarannà de la muller de l’iniciador del negoci? (Comptat i debatut, un cas típic d’etimologia popular). 

Tarja amb el nom Rateta-Bar

I no voldria deixar aquesta qüestió de la denominació sense al·ludir a una versió divulgada per l’esmentat Josep Boix, segons la qual el pintor que havia lloat la mestressa l’havia comparada amb alguna actriu coneguda. La filla de Salvador Jorba segueix assegurant que mai no havia sentit dir als seus pares que s’hagués fet aquesta comparació.

Tanmateix, aquesta denominació de “Rateta Bufona“, ben habitual, no consta (o no l’he sabuda trobar) com a oficial per a l’establiment en els temps de Salvador Jorba, cosa que es va escaure -en canvi- en algun moment posterior. (Vegi’s un anunci exposat al Museu de Terrassa, de l’època de Primo Miral, dels anys seixanta).

Carta de vins Restaurante La Rateta

En factures, rebuts, papers administratius consultats de l’època en què l’avi Salvador n’era el propietari (sens dubte, l’època autènticament representativa de l’establiment), apareix sempre com a “Bar Rateta”, “Rateta Bar”, “Restaurante la Rateta”, en qualitat de “bar”, “restaurant”, “bar-restaurant”, “taverna”, “casa de menjars”, “bodega”, “bodegó”. Un document el presenta també -sense que es correspongui amb la realitat- com a “fonda”.

Clients en una sortida

Rebut amb el nom de BAR RATETA

Treball sobre l’edifici i els murals de la discoteca Liben’s (3ª part de 4)

Seguim amb la tercera part del treball de la Marta Pasarin Closa sobre la discoteca Lyben’s:

PROCÉS
Problemàtiques: Podem considerar l’edifici Lybens com a patrimoni?

Durant la investigació d’aquest treball vaig haver de contactar amb diferents persones relacionades amb aquest projecte i vaig adonar-me que el tema del patrimoni és molt complicat i comporta moltes problemàtiques. Tanmateix, a classe ja havíem vist que no era gens fàcil definir què era patrimoni, ja que no hi ha una definició del tot clara. La problemàtica d’aquest projecte sorgia de dues bandes oposades. Una banda optava per enderrocar l’edifici i donar un nou ús a aquell espai, que era al que donaven suport els múltiples propietaris del local, i l’altra banda creia que era un edifici massa emblemàtic per ser tirat a terra. Aquesta última opció era recolzada per molts ciutadans de Terrassa, per Antonio Moro i per altres persones importants del món de la cultura de la ciutat.

Així doncs, aquesta problemàtica no va més enllà de discutir si l’edifici Lybens es podia considerar patrimoni cultural de Terrassa. El patrimoni cultural no és una imposició, sinó una representació social; es pot definir com allò que queda com a testimoni de la identitat de la col·lectivitat nacional. Ara bé, per determinar què és patri

moni s’utilitza una escala de valors, la qual cosa obre pas a les problemàtiques perquè es mesura a partir de la subjectivitat de cadascú.

Els valors que componen aquesta escala són:

• Valor d’ús: sempre es busquen utilitats encara que siguin diferents de la original.
• Valor formal: és el germen del patrimoni, lligat a la creativitat.
• Valor simbòlic: es guarda el significat.
• Valor distintiu: allò que el fa especial.

Aquesta escala de valors és establida pel context social (des d’institucions fins a una sola persona), pel context professional (professors, investigadors i treballadors del museu) que és el més fluix, i pels dos contextos més forts que són el context polític i administratiu i l’econòmic. Si apliquem tota aquesta informació al projecte tractat, veiem que l’edifici complia alguns valors, com per exemple el valor distintiu, ja que tothom reconeixia l’entrada de la ciutat gràcies a les ceràmiques que decoraven la façana de l’antiga discoteca Liben’s. També es pot dir que complia el valor formal perquè destacava per l’estructura i l’ornamentació, ara bé, el gran problema d’aquest local era que feia més de vint anys que no tenia cap funció per la ciutadania terrassenca i això era una raó important per enderrocar l’edifici.

A més, el reconeixement de l’obra de Bono i el mateix edifici com a entitat artística/cultural, era poc coneguda, cosa que ajuda l’acord de l’enderroc. Es podrien haver buscat alternatives, com per exemple va fer el senyor Moro a l’hora de proposar compaginar els habitatges amb l’edifici original, però a causa de la complexa arquitectura que presentava, no va ser possible.

Malgrat que ja no existeixi el local que havia estat la discoteca, aquesta quedarà a la memòria de la història de Terrassa, ja que l’edifici on s’ubicaran els habitatges s’anomenarà Liben’s. A més, aquesta discoteca mai va formar part del catàleg d’edificis històric-artístic del terme de Terrassa perquè quan es va acabar el catàleg, l’edifici encara estava en construcció. No obstant això, si s’aconsegueix col·locar alguna de les ceràmiques en un espai públic de Terrassa, és possible que les peces entrin al catàleg, però sempre es tractaran com a elements individuals perquè l’edifici ja no existeix.

Incertesa de l’autoria de Bono
En el procés d’investigació d’aquest treball he parlat amb diverses persones que han estat involucrades en aquest projecte i m’he trobat amb diferents opinions sobre l’autoria de Julio Bono respecte a les ceràmiques de la façana. Les dues veus principals eren Antonio Moro, conservador i arqueòleg del Museu de Terrassa, i l’última propietària de la discoteca, la qual vol mantenir-se en l’anonimat.

La primera discoteca tenia una façana petita composta per ceràmiques majoritàriament vermelles i negres i ambdues fonts creuen que van ser posades abans que la resta de la façana. Ara bé, l’última propietària creu fermament que són ceràmiques d’una fàbrica de Sabadell sense cap història ni significat amagat. Mentre que Moro opina que va ser feta per ell, ja que s’assembla molt a altres obres seves de Bilbao i València pel que fa al tipus de rajoles i a la composició. A més, Moro interpreta que aquella part del mural va ser feta amb la intenció de crear un pentagrama, ja que la temàtica de tota l’obra és la música.

Pel que fa a la resta de la façana, Moro creu que tota és obra pensada per Julio Bono i majoritàriament realitzada per ell també, exceptuant algunes rajoles planes que podrien ser de caràcter industrial. En canvi, l’última propietària diu que només els medallons firmats per l’artista són seus, la resta també són ceràmiques de la mateixa fàbrica. Com a conclusió, Moro creu que la façana es pot denominar com una arquitectura escultòrica o bé com una escultura arquitectònica, ja que l’edifici i les ceràmiques formen una unitat que es basa en la música com a temàtica, per tant l’artista es va saber integrar amb perfecció al paisatge urbà. Al costat oposat hi ha l’última propietària que creu que la participació de Julio Bono va ser una coincidència i la tria de les ceràmiques va ser feta d’acord amb el pressupost que es disposava.

Reivindicacions
La majoria de projectes que tracten sobre algun bé cultural que es pot considerar patrimoni aixequen alguna reivindicació i aquest cas no va ser menys. S’ha de dir que no va haver-hi una protesta molt forta ni molt vigent, però totes les persones que van estar involucrades en el projecte els va arribar els diferents clams que va haver-hi. L’edifici Liben’s era molt emblemàtic per Terrassa, ja que era una obra d’art de grans dimensions i de summa importància, ja que aportava molta singularitat a la ciutat en ser el primer que veies en entrar a la ciutat. Així doncs, és comprensible que a mitjans del 2018, quan la propietària va sol·licitar la llicència per enderrocar l’edifici, es comencessin a aixecar algunes protestes davant aquesta idea. Totes les protestes van ser a través de les xarxes socials i amb l’objectiu d’aconseguir una nova posició per les ceràmiques:

• “[…] en los medios y las redes sociales se generó una campaña ciudadana por la conservación de los m urales de cerámica vidriada y otras piezas […] El llamamiento ha dado sus frutos […]” Palos, Santi. (2019, 25 d’abril). Los murales de Lybens se conserverán en el Recinte Firal. Diari de Terrassa. Pàgina 11, al sector Cultura y espectáculos.
• A través del bloc Records de Terrassa també es va fer una crida per la conservació d’aquests murals a través d’un article on es va crear un hastag prou significatiu: “#salvemelsmurals“. Vegeu l’article a: https://recordsdeterrassa.wordpress.com/?s=Bono

Procés d’obra
Malgrat les diverses problemàtiques i reivindicacions que va haver-hi, es van anar solucionant i les obres es van portar a terme. El primer que es va fer va ser enderrocar l’interior d’acord amb la voluntat de la propietat actual, la constructora Bernal. Aleshores, l’Ajuntament de Terrassa va donar el permís perquè es procedís a l’extracció de les ceràmiques de la façana que va tenir lloc a partir del segon trimestre del 2018. Finalment, cap a darrers d’octubre del 2019, van començar les obres dels nous habitatges.

L’Ajuntament de Terrassa, llavors governat per Alfredo Vega com alcalde provisional, va encarregar al Museu de Terrassa i a IDÒNIA – Arquitectura i gestió (per saber-ne més, consultar: http://www.idoniagroup.com), el procés d’extracció de les ceràmiques. Com a representant del Museu de Terrassa, va assistir Antonio Moro, qui va coordinar el protocol d’actuacions prèvies de documentació i recuperació de l’obra artística. El primer pas va respondre a l’aixecament d’alçats i plànols de l’edifici i l’obra mural de la façana, que va ser dut a terme per l’empresa Idònia. Cal afegir que, l’Ajuntament de Terrassa va aportar una ajuda econòmica i a part, l’empresa Idònia va contractar un restaurador especialitzat per tenir un bon reforç, en Xavier Arnau.

Abans de treure cap ceràmica, l’Ajuntament va contractar a Teresa Llordés perquè fotografiés la façana, un pas important de la documentació. Simultàniament, l’empresa Idònia va fer un estudi de la distribució i, un cop acabat això van començar l’extracció. Com que al final es va posar la condició de conservar les ceràmiques, fossin peces de l’artista o de fàbrica, havien de ser tractades amb compte i guardades seguint l’ordre de la façana per després poder recrear el mural. Malauradament, alguna de les ceràmiques de caràcter industrial es va trencar durant l’extracció a causa de la seva fragilitat, però hi ha la intenció de fer-les noves.

Aquest projecte es portarà a terme gràcies a la col·laboració del fill de Bono, que se li ha demanat reproduir les ceràmiques basant-se amb les peces que quedaven i amb les fotografies preses. Cal tenir en compte que tot aquest procés ha de quedar escrit, ja que tota intervenció feta a un bé cultural ha de quedar documentada i la documentació ha de ser pública. A més, en aquest cas la documentació és imprescindible per tal de poder reconstruir el mural.

Estudi del desmuntatge de les peces de ceràmica de la façana, cedit per l’empresa IDÒNIA – Arquitectura i gestió: Desmuntatge peces ceramica

Veniu a la passejada de les “Dones al jardí de la memòria”

repós de F. Bach Esteve (1954)

Us volem fer saber que la Funerària de Terrassa SA i el Museu de Terrassa ens conviden a una visita per celebrar la festivitat de Tots Sants i també a que visitem l’exposició “Dones al jardí de la memòria“.

En l’exposició es mostrarà la biografia de deu dones que reposen en el cementiri de Terrassa. Es tracta de personatges destacats, en àmbits diversos, de la història local contemporània (dels segles XX i XXI) i és que les dones han estat motor i testimoni d’excepció de la història de Terrassa.

• Lloc: entrada al Complex Funerari de Terrassa (Carretera de Montcada, 789). Autobús L1 o LH.
• L’exposició està oberta del 14 d’octubre a l’1 de novembre, de 9 a 17.30 h.
• La visita es farà el diumenge 20 d’octubre a les 11 del matí i serà comentada i gratuïta

Durant el recorregut ens aproparem al lloc on reposen aquestes deu dones terrassenques protagonistes de l’exposició i les explicacions ens oferiran una oportunitat única de recordar-les i de treure a la llum les seves inquietuds i els seus esforços i, a més, reconèixer el paper que van tenir en la seva època.

Us informem que hi ha un nombre de places limitades i cal inscripció prèvia al telèfon 900 268 268

Podeu trobar més informació a: https://www.terrassa.cat/patrimoni-funerari

Xerrada «L’art que va sobreviure a la guerra. El cas de Terrassa»

Canvi de data: dimarts 29 d’octubre, a les set de la tarda, a la Seu d’Ègara.

Us volem fer saber que el Museu de Terrassa us convida a assistir, el dijous 17 d’octubre a les set de la tarda, a la xerrada «L’art que va sobreviure a la guerra. El cas de Terrassa» a càrrec de Patxi Ocio, Doctor en Història de l’Art.

L’acte tindrà lloc a la Seu d’Ègara (Plaça del rector Homs, s/n).

Aquesta proposta està relacionada amb l’exposició «La salvaguarda del patrimoni terrassenc» que es pot visitar a la Seu d’Ègara fins al 20 d’octubre del 2019.

Capacitat limitada. No cal inscripció prèvia. #1939abansidespres

+ informació a: http://www.terrassa.cat/exposicio1939

Us recomanem l’exposició “la salvaguarda del patrimoni terrassenc”

Us fem saber que el Museu de Terrassa presenta “La salvaguarda del patrimoni terrassenc” amb l’exhibició d’alguns objectes recuperats durant el període bèl·lic. Aquests objectes, no reclamats pels seus propietaris, van passar a formar part del fons del patrimoni museístic municipal.

Amb l’objectiu de commemorar els 80 anys del final de la Guerra Civil espanyola, 24 museus de la Xarxa de Museus Locals participen en la iniciativa «1939, L’abans i el després. Memòria en xarxa, exposició compartida». Una mostra transversal que assenyala els museus com a dipositaris de la memòria material i també convida a reflexionar sobre els precedents, els esdeveniments i les conseqüències de la guerra.

L’exposició terrassenca es podrà visitar, del 2 de juliol al 20 d’octubre del 2019, a la Seu d’Ègara (Plaça del Rector Homs, s/n).
+ informació a: http://www.terrassa.cat/exposicio1939
Horari: de dimarts a dissabte, de 10 a 13.30 h i de 16 a 19 h i diumenges i festius, d’11 a 14 h.
#1939abansidespres

Nota: Hem ilustrat aquest article amb una desfilada de milicians per la placeta de la font trobada el 18 de juliol (font M. Montserrat – Arxiu Tobella) i amb un segell local de la Creu Roja emés durant la Guerra Civil.

 

El misteri de les persianes tancades i el cocodril de la Font Vella

Si passegeu pel carrer Font Vella podreu observar la magnifica casa Alegre de Sagrera i fins i tot podreu entrar i visitar-la, però potser no us hi heu fixat del tot, ja que si l’observeu amb deteniment veureu que hi ha un pis a la part superior que roman tancat i amb les persianes verdes permanentment tancades. Quin misteri hi ha en aquest espai tant cèntric però alhora tant desconegut?

Desvetllem el misteri dient que es tracta del pis que va ocupar la família Fontanals a partir del 1930, quan en Jaume Fontanals Guillemot (1887 – 1968) es va emparentar amb la família Alegre de Sagrera casant-se amb Mercè Alegre i Sagrera. L’entrada d’aquest pis hem d’aclarir que no era per la porta principal de la casa, sinó que s’hi accedia per una porta lateral, que avui encara podem observar al costat de l’edifici i que també dona accés a uns pisos de lloguer que van habilitar la mateixa família Alegre. Anys desprès l’arquitecte Jan Baca va ser l’encarregat d’habilitar una entrada des del segon pis de la casa Alegre amb la finalitat de poder convertir aquest pis en un espai per el museu d’art contemporani de Terrassa, que tanta falta fa a la nostra ciutat. Malauradament les intencions eren bones però per la manca de pressupost no es va poder portar a terme.

Actualment el pis roman tancat i es fa servir com a dipòsit del Museu de Terrassa. Les sales conserven la mateixa disposició original i la seva rehabilitació permetria dotar a la casa Alegre de Sagrera d’un atractiu més, ja que es podria completar la visita d’una casa des del segle XVIII fins a la decadència d’una de les grans famílies industrials de la Terrassa del segle XX i que als anys 60 era considerada com una de les famílies més importants de la ciutat.

El pis va ser habitat fins l’any 1973 i va sofrir una important ampliació als anys 50 amb la creació de diverses estances tant per la família com per el servei, que creiem que són les que encara es podrien recuperar amb certa facilitat. Recordem que l’empresa Fontanals va entrar en crisis l’any 1974 i que desprès d’un llarg procés en que es van acomiadar quasi un miler de treballadors i en el que es van produir diversos actes de protestes i de tancaments de treballadors, va tancar definitivament l’any 1978, posant punt i final a 93 anys de funcionament. Jo encara recordo les pancartes de protesta dels treballadors tancats dins la fàbrica i el clima de crisis que es vivia a la ciutat a mitjans dels 70 i que va coincidir amb la meva adolescència.

Però el record que voldria destacar és el d’un cocodril dissecat que, segons sembla, encara es conserva a l’interior de la casa, ja que formava part dels trofeus de caça que la família tenia exposats en un dels seus salons d’oci i en el que també es diu que va ser on es va instal•lar un dels primers aparells de televisió de Terrassa de grans dimensions. Potser el fet de recuperar aquest cocodril podria resultar un atractiu per la mainada que faria més atractiva la visita de la casa pels infants.

A la dreta podem observar la porta d’entrada original al pis dels Fontanals.

Dues recomanacions a l’entorn dels fets del 1713

Dins dels actes commemoratius del saqueig de 1713 a Terrassa aquesta setmana us recomanem un parell de propopostes:

dimecres 9 d’octubre a les 19 h – Taula rodona: “Terrassa a l’època de la Guerra de Successió”

Es parlarà de com era la vila de Terrassa en aquest context històric, en què treballaven els ciutadans, el patrimoni de la ciutat, la documentació, l’organització administrativa, el poder polític…

A càrrec d’Adrià Cases i Ibáñez, historiador; Marc Ferrer i Murillo, historiador; Domènec Ferran i Gómez, historiador i director del Museu de Terrassa. Moderador: Josep Puy i Juanico, historiador.

Lloc: Arxiu Històric Comarcal de Terrassa (carrer Pantà, 20).

PDF: 2013_flyer_taula_rodona_i_itinerari

.
diumenge 13 d’octubre a les 11 h – Itinerari: Terrassa durant els fets de 1713

Aquest itinerari recorre els escenaris dels fets de 1713 a la nostra ciutat, des de la Plaça del Progrés fins al convent de Sant Francesc (amb visita a les ceràmiques del claustre).

Lloc de trobada: Plaça del Progrés (davant de la zona de jocs infantils) – Preu: 3 € per persona – Places limitades (93 739 70 72) Museu de Terrassa.