Estrena del vídeo “tornem al cole” sobre els records de les escoles de Terrassa

Des dels Records de Terrassa hem col.laborat amb l’Associació El Llibre de la Vida per poder fer un vídeo sobre records de l’escola d’abans i de les escoles de Terrassa.

Han triat la temàtica de les escoles de la ciutat perquè creuen que poden ajudar a generar molts records ja que tothom ha anat a l’escola i en té records de com eren abans, de com eren les velles escoles d’un sol professor o del tipus d’ensenyança que es rebia, o de com eren les classes o les estones d’esbarjo, dels jocs que es feien al patí, dels càstigs o recompenses que es rebien, de com ensenyaven els mestres, etc.

L’objectiu d’aquest taller virtual “tornem al cole” és disposar d’una eina virtual en format de vídeo des de la que poder estimular els records de les persones grans sense necessitat de presència física i que es pugui treballar tant des de casa com des dels casals, centres cívics, biblioteques, llars, etc. P

erò nosaltres creiem que això no només pot interessar a la gent gran sino que pot interessar a tothom i per això ho difonem aquí. Aquest taller també es difondrà des de l’Àrea de Promoció de la Gent Gran de l’Ajuntament de Terrassa.

El podeu visualitzar a: https://youtu.be/kxkuLPF0YxI

Una entrevista desconeguda en record a Joaquim Badia i Tobella que avui ens ha deixat

Avui 17 de gener de 2020, ens ha deixat en Joaquim Badia i Tobella a l’edat de 91 anys i, com que aquest no és un espai per fer història ni per copiar el que ja s’ha dit d’aquest il·lustre personatge terrassenc en llibres i cròniques, ens limitarem a deixar-vos un record visual i oral d’ell, per tal que serveixi per recordar-lo.

Com deia ell en l’entrevista “Catalunya sempre s’ha hagut d’espavilar“.

I com que als Records de Terrassa sempre ens agrada aportar alguna curiositat us adjuntem una factura de la notaria de la nissaga Badia de l’any 1935.

Tambè us recomanem la lectura d’aquest article: https://blocs.mesvilaweb.cat/Joan-Alcaraz/?p=270112.

El fet és que l’any 20107 es va realitzar una Recerca de Fons Orals de la ciutat de Terrassa per part d’un grup d’estudiants dels IES Nicolau Copèrnic, Egara, Matadepera, Montserrat Roig i Torre del Palau, dirigit per Ismael Almazán, Mercè Borràs, Enric Cama, Teresa Casals i Albert Martí amb la col·laboració del Departament d’Educació de l’Ajuntament de Terrassa, l’Associació de mestres Alexandre Galí, l’Àrea d’Educació de la Diputació de Barcelona i la Federació de Moviments de Renovació Pedagògica de Catalunya.

Aquesta col·lecció consta de tres grans blocs sota el denominador comú de la “Memòria Terrassenca”: Expansió i Crisi Industrial 1950-1975.

El primer bloc, que data del mateix 2007, porta per títol “Expansió i Crisi Industrial 1950-1975”, i conté 15 entrevistes a persones que d’alguna manera hi poden aportar dades realment interessants.

D’aquestes avui en destaquem una entrevista feta precisament a l’advocat Joaquim Badia (us deixem la 1ª i 2ª part), que va pujar a Youtube l’Associació El Llibre de la Vida.

La cabalgata de reis de fa 75 anys organitzada pel Frente de Juventudes

La cavalcada de reis de fa 75 anys, concretament del 5 de gener de 1944 va ser organitzada pel Frente de Juventudes.

L’itinerari dels reis d’orient començava per carrer del Teatre per baixar pel carrer Sant Pere fins al Raval on eren rebuts per les autoritats a l’Ajuntament de Terrassa. Desprès continuaven per la Rambla, carrer Major, carrer del Vall, carrer de l’Església i Plaça Vella, Font vella, Passeig, carrer de Sant Antoni, la Creu Gran, carrer Nou de Sant Pere, Plaça Verdaguer i carrer del Nord.

Com a curiositat podeu repassar com alguns d’aquets carrers s’anomenaven diferent en aquells anys.

Nota: un comentari del Rafel Comes ens indica que el Frente de Juventudes es va fer càrrec dels Reis des del primer any de la postguerra i a més ens ha fet arribar dos documents molt interessants relatius a la organització de les cavalcades en aquells anys, tot indicant-nos que resulta curiós comprovar el llenguatge que fan servir i els lemes com “Por el Imperio hacia Dios !” que ens aquells moments es feien servir.

 En el primer document del desembre del 1940, en que parla dels reis del 1941, podem apreciar l’inici de la campanya “ningún niño pobre sin juguete” que ens recorda les campanyes que després s’han organitzat des de la Creu Roja, tot i que per sort es va eliminar lo de “pobre”. La signatura de la carta també és destacable ja que indica “Por Dios, España y su revolución nacional-sindicalista“.

El segon document, datat el dia 9 de desembre de 1940, ens parla de l’organització de la cavalcada de reis del 1941 i és curiós observar que aquesta ha d’anar “escoltada por los Cadetes y Flechas del Frente de Juventudes“. La carta de fet és una crida per aconseguir aportacions de diners que ajudin a sufragar les despeses i en aquest cas va dirigida al President del Gran Casino de Terrassa, tot i que llavors el Gran Casino tenia encara una Junta Gestora que presidia Josep Clapés Rovira pare de l’exalcalde Clapés Targarona. Tres setmanes després, el dia 29 de desembre es van elegir els trenta-sis càrrecs de Junta Consultiva i aquests, el 2 de gener següent, van elegir la primera Junta Directiva de la postguerra que va nomenar president Antoni Ramoneda Oliart. 

 

 

 

En record de la primera manifestació autoritzada a Espanya després de la mort del Franco

El 11 de setembre del 1976 tothom recorda la celebració de la Primera Diada de Catalunya a Sant Boi, però potser no és tant conegut que un dia abans Terrassa va fer la primera manifestació autoritzada de l’estat espanyol després de la mort del dictador, per commemorar la Diada Nacional de Catalunya. 

Aquest any el proper 10 de setembre, a les 19 hores es farà un acte commemoratiu, davant del Mercat de la Independència, per recordar aquest esdeveniment, organitzat per Terrassa Memòria, amb el suport de l’Espai de la Memòria i els Valors Democràtics i de l’Ajuntament de Terrassa.

Jo recordo aquesta manifestació ja que llavors tenia 19 anys i em bullia la sang quan sentia parlar de Catalunya. No teníem cap mena d’autonomia i volíem la llibertat i l’amnistia i la pancarta que encapçalava la manifestació ja portava el rètol de “llibertat, amnistia i estatut d’autonomia”, que tot i els anys passats potser encara la podríem fer servir 42 anys després.

És cert què potser no érem molts, crec que es va xifrar en uns 6.000 però era la que fins aleshores havia aplegat a més terrassencs i això que de manifestacions ja n’havíem fet alguna més, com la de la vaga de principis d’any.

En aquella manifestació hi havia gent de tots els “colors”, amb pensaments divergents i es barrejaven els joves universitaris amb els treballadors i immigrants que vivien en els barris de la ciutat. Però tots teníem un objectiu comú: que Catalunya pogués auto governar-se i això ajudés a millorar la qualitat de vida dels que hi vivíem i que es retornessin els drets bàsics dels ciutadans. Llàstima que actualment a Catalunya cadascú vagi a la seva i no recuperem l’esperit d’aquells anys on tots anàvem junts per aconseguir millorar el poc que teníem. (a la dreta la noticia apareguda a la Vanguardia del dia 11).

També recordo que no se d’on la gent va començar a treure senyeres i que entre el grup de joves hi havia una mica de temença, ja que sabíem que hi havia policia secreta i la presencia dels grisos resultava certament amenaçadora. No recordo si hi havia policia a cavall però en aquella època crec que era un dels mètodes que feien servir per carregar contra la gent. Si que recordo que de manera espontània vàrem cantar els segadors tot i que jo llavors encara no em sabia la lletra del tot. Però si que recordo que el què més es cridava eren els “Visques a Catalunya”. No vaig veure qui encapçalava la mani ja que em quedava lluny la capçalera, però si que recordo haver vist al Labòria i el Raventós i potser en vaig veure més, però llavors no en sabia els seus noms.

Fer la manifestació per la Rambla del Caudillo era com una burla, però tenia el seu significat de denuncia del que ens havia tocat de viure durant la dictadura. Crec que tot plegat no va durar gaire, potser una hora i mitja (va començar als voltants de la set de la tarda) i tampoc vàrem fer un gran recorregut però, per sort, no va passar rés i tots vàrem poder retornar a casa sans i estalvis i amb la sensació de que aquell dia tota havia començat a canviar.

Recordar no pot ser mai dolent, ja que qui no valora els records no valora els seus orígens.

La incòmode pregunta al Doctor Francesc Palau i Abad

A conseqüència de l’article que vàrem publicar sobre l’hospital militar (enllaç al post) que es va instal·lar al Gran Casino durant la guerra civil, l’amic Rafel Comes molt amablement ens ha enviat aquest record que amb el seu permís us mostrem:

“Quan esclatà la Guerra Civil, el doctor Francesc Palau i Abad estava al front de la Medica Popular de Terrassa, una mútua sanitària creada per la CNT i, a més, va ser un dels nou regidors que en representació d’aquesta sindical van ser nomenats el 14 d’octubre de 1936 per formar part del Govern d’Unitat Popular.

El Dr. Palau vivia exiliat a Mèxic quan el novembre de 1997 va contactar amb l’ajuntament de Terrassa fent-li saber que feia un viatge a la península amb la seva esposa i li agradaria visitar la nostra ciutat. L’amic Jaume Canyameres, llavores tinent d’alcalde de Hisenda, es va mobilitzar perquè tingués una bona rebuda i va estar dos dies seguits trucant-me per que li assessorés sobre el Dr. Palau, la Mèdica Popular i demanant fotocòpies de tot.

Quan va arribar el dia de la visita el Jaume em va trucar el matí. Escolta!. Perquè no vens a dinar amb nosaltres tu que domines el tema?. A mi em feia gràcia escoltar del Dr. Palau les seves impressions dels primeres mesos de la Guerra Civil i vaig acceptar. El fet és que vàrem anar a un restaurant del carrer del Vall, on em va presentar el doctor i la seva esposa.

Només acabat de presentar-me’ls, el Jaume ens diu que el perdonem un moment, tot i que ara no recordo exactament que va dir que havia de fer. Sigui com sigui, ja em tens a mi i el matrimoni Palau sols. I ara que els dic per trencar el gel jo?. I vaig decidir anar al gra. Li pregunto, vós encara manteniu la ideologia àcrata?. Caram! Que li vaig haver dit. Em va contestar Nooo! Jo no he estat mai anarquista!. Em quedo sorprès i li dic, però vostè va formar part del Govern d’Unitat Popular per la CNT. Em respon No!, No!. Va ser perquè em van dir que necessitaven un metge i m’ho van proposar. Vaig notar que l’havia incomodat.

Llavors va tornar el Jaume Canyameres i vaig quedar de comparsa sense que es tornés a tocar el tema de la Guerra Civil. El Dr. Palau ens va explicar la seva vida a Amèrica i vaig entendre la seva incomoditat. Al principi es va començar a dedicar a comprar collites senceres de camps per revendre-les i més tard a comprar i vendre finques senceres. S’havia transformat en un especulador i jo ingènuament li havia recordat els seus antecedents revolucionaris. No és l’únic cas que en el exili, destacats anarquistes van evolucionar i van canviar les idees revolucionàries per les capitalistes, entre ells el mateix Pere Alcocer (El Pedro)”.

La Festa del Pedal de l’any 1924

Els representants del Grup local de Terrassa del Bicicleta Club de Catalunya (BACC) ens han passat una fotografia d’una butlleta antiga de l’anomenada “Festa del Pedal” que va arribar a Terrassa el 4 de maig de 1924 i que a ells els hi va fer arribar les sòcies Antònia Pujol i Mª Teresa Mollet. Com podeu comprovar el premi de la butlleta consistia en una magnífica bicicleta i nombrosos objectes regalats per entitats, industrial i particulars i tot això per l’irrisori preu de 10 cèntims. Cal indicar que es van vendre 30.000 butlletes de las quals 18.000 es van vendre només a Terrassa (el que suposava una recapta de 3.000 pessetes en total).
Com també podreu comprovar en uns anuncis del dia 3 de maig de 1924, aquesta butlleta correspon a la XII edició de la Festa del Pedal (tot i que curiosament el segell de la butlleta és de la 11ª) que aquell any va acollir la nostra ciutat, i la bicicleta sortejada era obsequi de l’Ajuntament de Terrassa. La cursa d’aquell, organitzada a la nostra ciutat per la Unió Ciclista de Terrassa, any va seguir el següent recorregut: a un quart d’onze entrada oficial a Terrassa pel carrer Topete (en la fotografia de la dreta veiem el pas de ciclistes per les 4 carreteres), per seguir per carrer de Sant Antoni, Creu Gran, Nou, Sant Pere i Raval, on totes les entitats ciclistes que hi van participar van col•locar el seu banderí al balcó de l’Ajuntament, lloc des d’on es van fer els parlaments i els sorteigs dels premis.
A les 11 es va celebrar la tradicional “cursa de cintes”, segons diuen, en el camp on s’hi instal•laven els circs (a la Rambla cantonada amb al carrer Pare Llaurador). A la una es va fer un dinar popular i la tarda es va deixar lliure, amb la intenció de que els ciclistes forans pugessin visitar la ciutat.
Com a curiositat, citarem el nom de les noies que van brodar les cintes per la carrera de cintes celebrada a Terrassa: Rosina Roca, Francisca Roger, Manola Manzoni, Montserrat Taronjí, Joaquima Martí, Maria Vinyals, Paulina Rovira, Montserrat Olivé, Dolors Sala, Conxa Navarro, Rosa Pijoan, Pura Carceller, Francisca Olivé, Mercè Prunés, Francisca Octavia, Magdalena Mas, Antonia Via, Rosa Boaderes, Llúcia Ginar, Victòria Vilaguliu, Esperança Armengol, Teresa Carreras, Camila Odena, Laura Parrot, Pepeta Pelegrí, Elvira Simón, Joaquima Durán, Pepeta Prat, Anna Trenchs, Montserrat Montané i Vicenta Olivé. (veure noves dades aquí)
No sabem en que consistien les carretes de cintes: podien ser unes curses que atorgaven les cintes com a premi o podien consistir en una corda travessera d’on hi penjaven les cintes amb una anella a l’extrem i situades a l’altura del cap dels participants. En ciclista mitjançant un bastonet i passant amb la bicicleta per sota de les cintes mirava d’agafar el major nombre de cintes possible (si algú ho sap li preguem que ens ho expliqui).
I, encara una darrera curiositat, el número premiat amb la bicicleta va ser el 23.201, mentre que el número 1898, corresponent a la butlleta que a motivat aquest record, podem afirmar que no va resultar premiat. Els premis (més de 100) es van lliurar a la seu de la Unió Ciclista de Terrassa, al Cor dels Amics del carrer Pantà, 57.
Segur que algú coneix algun descendent d’aquestes noies que van brodar les cintes, oi?

Nota.- Desprès de demanar l’opinió entesa de l’amic Rafel Comes sobre la polèmica de si la foto correspon o no a les quatre carreteres, ens ha contestat el següent: “M’he mirat la foto i crec que sí que és possible que sigui el cantoner de les carreteres de Montcada i Sabadell. No tinc cap foto antiga d’aquest cantoner amb perspectiva per poder cotejar com eren els quioscs que, a més a més, es van modificar durant la República. Crec que les branques de l’arbre i un quiosc poden estar tapant la torre d’aigua i la petita part que queda destapada no descartaria que hi fos. La paret mitjanera és veu semblant en les fotos posteriors a la supressió dels quioscs. El que no lliga és que la carrera ciclista venia de Rubí i aquí els ciclistes arriben per la carretera de Sabadell. Podria correspondre la foto a aquest lloc, però a una altra carrera. Us adjunto el programa d’aquesta festa ciclista”. Finalment s’ha pogut comprovar que efectivament es tracta de les quatre carreteres i que “segons una anotació del Baltasar Ragon, és de 1935, probablemente deu ser del 8 de juny de 1935.quan Terrassa va ser del final d’una etapa de la Volta a Catalunya”.
Moltes gràcies com sempre per la teva ajuda, Rafael.

Refugis de la guerra civil: refugi 1

Des que va esclatar la Guerra Civil fins que aquesta va arribar a Terrassa va passar molt temps i des del principi ja es va parlar de la necessitat de construir refugis per protegir a la població civil de possibles atacs aeris (en el retall de el Dia del 16 de gener del 1937 ja es pregunta quí els hauria de construir).

El fet és que l’Ajuntament va creure que era una bona idea fer-los i va encarregar els projectes dels refugis a Lluís Sapés i Melcior Vinyals, que eren l’enginyer i l’arquitecte municipals de l’any 1937. Ells van ser els responsables del disseny i els qui es tenien que encarregar de la construcció dels diferents refugis a realitzar a diferents indrets de Terrassa.

En el plànol del refugi anomenat “número 1” podem apreciar que el seu emplaçament es situava al bell mig del Raval (llavors anomenat Raval de Fermí Galan) i amb una entrada des de l’ajuntament i l’altra des de la plaça de la Independència. Si us hi fixeu veureu que el cost previst era de 289.200 pessetes (del 1937). En el proper record seguirem parlant d’aquests refugis.

La Sagrada Família (2) i l’ou com balla

l’ou com balla

L’any 1932, el bisbe de Barcelona, Mn. Irurita, va crear la Parròquia de la Sagrada Família, anomenant-se com a primer rector en Mossèn Josep Moncau i utilitzant la capella de les Germanes Josefines per el culte.

Una tradició dels anys 50 feia que per Corpus s’instal·lés un jardinet amb arcades a la cruïlla entre els carrers de Blasco de Garay i Faraday on s’hi feia “l’ou com balla”.

Una tradició que ve d’Itàlia i que es va introduir a Catalunya al segle XVIII i que està relacionada, tant amb els ritus de fertilitat lligats als ous de Pasqua, com en el sentit cristià de la figura de l’hòstia. Es tracta d’un ou buidat situat damunt d’un sortidor d’aigua que fa que es mogui i rodi amb l’impuls del raig.

A Terrassa també es feia ballar l’ou al Raval de Montserrat ja abans de la guerra civil, i també entre els anys 40 i 50 es muntava un jardinet amb arcades (similar al de la foto) d’avant de l’Ajuntament i s’hi estava funcionant tots els vuit dies de Corpus. Adjunto una foto del 1950 que ens ho mostra i que m’ha fet arribar l’amic Rafael.

l

El penó de la molt il•lustre ciutat de Terrassa

Si aneu a l’Ajuntament, podreu observar en una de les sales principals, una bandera de color granat, guardada en una vitrina. És el penó de la ciutat.

En un dels seus extrems veurem una llaçada amb una medalla, és tracta d’una condecoració, anomenada Corbata de l’Ordre d’Alfons X el Savi, que li va ser atorgada a Terrassa per la seva tasca cultural.

El títol de ciutat ens el va atorgar el rei Alfons XII l’any 1877 i el títol d’excel·lència ens el va donar la Reina mare Maria Cristina, regent el 1894 en nom d’Alfons XIII.

La darrera concessió com a “Molt il·lustre” ens la va donar el mateix Alfons XIII l’any 1909. Per això ara podem dir que som de la “excel·lentíssima i molt il·lustre ciutat de Terrassa”

Bitllets de Terrassa durant la Guerra Civil

Durant la Guerra Civil les monedes fraccionaries van desaparèixer de la circulació i això va afectar greument l’activitat econòmica. Aquesta situació va obligar a molts ajuntaments (Terrassa també) a recórrer als anomenats “vals” o “bons” que podien ésser canviats en els respectius ajuntaments per bitllets del banc d’Espanya.

Els bitllets van ésser retirats oficialment de la circulació el 31 de març de 1938, però la majoria d’ajuntaments van ignorar la prohibició i van mantenir els bitllets fins al fi de la guerra, moment en que es van convertit en paper mullat i ja no valien per rés.

Aquest bitllets emesos per l’Ajuntament de Terrassa de 1 pesseta i 50 cèntims, es van emetre el 21 de maig del 1937. En canvi els de 15 i 10 cèntims es van emetre el 15 de novembre del 1937.