Un programa de la Festa de Santa Llúcia de fa 75 anys

1 12 2017

De nou ja tenim la Fira de Santa Llúcia al bell mig de la Plaça Vella i per aquest motiu us obsequiem amb una portada del programa de Festes que es va editar l’any 1942, o sigui ara fa just 75 anys.

Us recordem que de la fira ja n’hem parlat en altres posts d’aquest blog i que els podeu recuperar visitant:

Tot i que la diada de Santa Llúcia és el dia 13 a la nostra ciutat el mercat de Nadal cada vegada s’inaugura més aviat i aquest any ja ha començat el dia 1 de desembre.

Us desitgem a tots que en gaudiu i que compreu especialment a les parades solidaries que hi podreu trobar.

 

Anuncis




Una fotografia i un record personal de l’Escola Bethsaida

29 11 2017

Hem rebut un record del Jordi Fortet juntament amb una fotografia de l’escola Bethsaida, arrel del post que vàrem publicar i que podeu veure fent click aquí.

I diu així:
“Vaig ser alumne de l’escola Bethsaida junt el meu germà l’any 1972. El meu germà feia 3er d’EGB que era el darrer curs que s’hi podia fer, i jo 1er. Recordo que només entrar a l’escola, que es trobava al 1er pis, feia una forta olor a Dacs (ceres per pintar), que provenia d’un gran armari que es trobava a l’entrada amb tot de material escolar. Fèiem anglès des de 1er. cosa poc habitual a l’època. També recordo el petit pati que s’hi arribava mitjançant dos passadissos exteriors que envoltaven la impremta que hi havia a la planta baixa. Conservo una fotografia amb els nens de 3er. (7 nens i 2 nenes) en un dels passadissos exteriors que donava al patí” (i que és la que il·lustra aquest record).

Sobre la fotografia ens comenta el següent:
“En la fotografia es pot observar el meu germà més gran. La foto està presa des d’un dels passadissos exteriors que donaven al patí. Des de la barana es veia el patí de la impremta que hi havia a la planta baixa. Els nens estan a punt d’entrar a l’aula i el patí, molt petit, queda al fons”.

I afegeix:
“No tinc masses records d’aquesta escola ja que només tenia 6 anys. Recordo que el personal docent era tot femení. Dels alumnes no he tornat a saber res d’ells, malgrat haver estat a casa d’alguns, acompanyat del meu germà, el mateix any 1972. Recordo un parell de germans que anaven a la mateixa escola (ara no recordo si eren bessons) i que vivien en el Portal de Sant Roc. També recordo un company que vivia al carrer Arquímedes cantonada Pare Llaurador i a una nena que vivia al carrer Topete. A l’escola quan hi havia un aniversari ens posaven tots en cua al voltant del protagonista per felicitar-lo i que ens donés un caramel. Passats alguns anys em vaig trobar amb la mestra que tenia al Bethsaida en el parc de Sant Jordi, jo no la vaig conèixer però ella a mi si. Seria per l’any 1975 o 1976. Res més des de llavors”.
I finalitza dient: “si algú es reconeix a la fotografia felicitats, segur que vàrem jugar junts”.

I nosaltres afegim que si algú es reconeix i ens ho vol fer saber creiem que seria molt bonic dons potser ajudaria a retrobar-se amb amics de la seva infantesa.





Records de les Festes franquistes a Terrassa i la darrera nòmina del Franco

10 11 2017

L’amic Josep Badrenas ens ha fet arribat aquests records:

En relació al post anterior del Blog comenta: “Jo no recordo en absolut la Festa de la República, entre altres coses, perquè encara no havia nascut, es a dir, amb 77 anys, no he viscut mai en règim de República, com la immensa majoria de catalans o espanyols actuals, i estic segur que des del 1936, al menys oficialment, no s’ha celebrat més aquesta efemèride”.

I afegeix: “Però, em sembla recordar de la meva joventut, possiblement en els anys de la postguerra, que a l’abril hi havia un dia festiu, no se ben be quin dia era, on és celebrava alguna cosa del règim franquista…, de la mateixa manera que es celebrava: l’entrada dels Nacionals, el dia del Caudillo, el dia de la Raça (encara vigent), el dos de maig canviat després pel 1 de maig ( la secció femenina del Frente de Juventudes aprofitava per fer la seva demostració anual de folklore a l’estadi de Madrid), o el 18 de juliol.

Aquesta festa, desapareguda per causa del règim post franquista amb la instauració de la Democràcia, podem dir que l’hem esborrada del mapa, gràcies a Deu!!!, ja que representava el “Alzamiento Nacional” i com a “premi” per la victòria del General Franco, el govern de torn, en els anys 50, va establir una Paga Extra, coneguda com la “paga del 18 de juliol” consistent inicialment en una gratificació de 20 dies de sou, que es va ampliar al cap d’uns anys a 30 dies. Malgrat l’interès en esborrar tots els símbols franquistes, aquest fet no es va eliminar, sinó que es va passar al 30 de juny i així tots contents. Quan ens toquen la butxaca, no ens importa mantenir segons quina simbologia, encara que procedeixi de la commemoració d’uns fets com aquests.

Val a dir que també es va instaurar la paga extra de Nadal en la mateixa època i, al convertir-nos en un estat laic, em passat a nomenar-la com a Paga del desembre. I menys mal que les han mantingut, malgrat que sembla que darrerament les dels jubilats i pensionistes, creen un maldecap al Govern, cada sis mesos. Desconec si en temps de la República o “abans de la guerra” havien existit les pagues extres, o si m’equivoco al dir que les va establir en Franco.

També m’agradaria saber, si algú ho recorda, quina festa es celebrava a l’abril?, Gràcies”.

Resposta: La festa que es feia a l’abril era el dia 1 d’abril, data de la Victoria Franquista en la Guerra Civil, tal i com pots comprovar en la revista “No Importa” del Frente de Juventudes de Terrassa.

Curiositat: Us hem inclòs un curiós document històric de la darrera nòmina cobrada pel General Franco el 2 de desembre de 1975 de 168.477 pessetes de l’època, amb una retenció de 13.279 pessetes de IRPF i 489 en concepte d’orfes. Però el més curiós es veure es desglossament de la seva nòmina ja que figuren coses tan inversemblants com les partides corresponents a les condecoracions imposades per ell mateix i que pugen més del doble del seu sou. O sigui, jo em condecoro i així m’apujo el sou.





Recordeu la Festa de la República a Terrassa?

31 10 2017

1931 F 14 abrilAquests dies hem viscut uns dies estranys a la nostra ciutat, hem assistit a la celebració d’una república catalana que no ha acabat de ser proclamada i hem sofert l’empresonament de persones (algunes terrassenques) per defensar la llibertat i la democràcia.

Per tot això, des dels Records de Terrassa, volem recordar que a Terrassa durant uns anys es va celebrar una Festa el 14 d’abril, en conmemoració al fet que Francesc Macià, líder d’Esquerra Republicana de Catalunya – va proclamar de manera unilateral «la República catalana a l’espera que els altres pobles d’Espanya es constituissin com a Repúbliques, per formar la Confederació Ibèrica» el dia 14 d’abril de 1931, poques hores abans que a Madrid es procedís a proclamar la Segona República espanyola.

Aquesta proclamació preocupà el govern provisional espanyol i el dia 17, Macià arribà a un pacte amb els ministres Fernando de los Ríos Urruti, Marcel·lí Domingo, i Lluís Nicolau d’Olwer, representants del govern provisional espanyol, en virtut del qual la República catalana era rebatejada amb el nom més ambigu de Generalitat de Catalunya, en inexacta recuperació del nom medieval de la Diputació del General.

Podeu trobar més info en el post https://recordsdeterrassa.wordpress.com/2011/04/14/80-aniversari-de-la-proclamacio-de-la-republica-catalana-dia-14/.

També podeu llegir una crònica dels fets que van passar a la nostra ciutat en un article de l’amic Joaquim Verdaguerhttp://joaquimverdaguer.blogspot.com.es/2013/04/la-republica-el-14-dabril-1931-terrassa

Us deixem amb les portades d’alguns dels programes de la festa del 14 d’abril que es van emetre des del 1931 al 1936:

1933 F 14 abril 2 1934 F 14 abril 3 1936 F 14 abril





El sifons terrassencs encara són vius

19 09 2017

Antigament a cada ciutat i en molts pobles hi havia un fabricant de begudes refrescants i a Terrassa, com és lògic, també hi va haver una llarga tradició d’empreses que fabricaven o omplien sifons.

La marca més antiga encara en funcionament a Terrassa és la Casasayas que el 1930 va fundar en Valentí Casasayas amb el seu fill Domingo. També podem recordar la seva marca de gasoses Sanitex i els sifons Nayade. Info a: http://www.casasayas.net/cat/

També cal que citem a l’actual Sanmy, que va néixer al 1895 de la mà dels germans (Franciso i Santiago) i que van venir a Barcelona des de Saragossa per treballar inicialment en una fàbrica de sifons del carrer Aribau. El 1985 compren la fàbrica de Manel Oms quedant-se un les instal·lacions de Barcelona i l’altre les de Badalona. L’any 1960 el negoci va passar a mans de Santiago i Miquel Puértolas Queralt, que ven registrar la marca Sanmy: San de Santiago i My de Miquel, però no va ser fins l’any 1992 en que van traslladar les seves instal·lacions de Badalona a Terrassa, adquirint una fàbrica de La Casera. Info a: http://www.sanmy.es/

Altres fabricants de sifons a Terrassa van ser: Dalmases i Ramoneda (la antiga Tarrasense) del carrer Sant Llorenç 110, tot i que abans aquestes dues marques havien anat per separat.A la dreta podem veure un anunci del 1907. Posteriorment trobem la marca de la Vidua de A. Ramoneda al Carrer Torrela, 9.

També podem citar la marca Miquel Mallofré del carrer Jodis, 4. I també els sifons Rovira Raventós i els Torres i si potser algú en coneix algun que ens hàgim oblidat, li preguem que ens ho faci saber.

Menció apart serien erls fabricants de gasoses entre els que podem citar a més dels ja esmentats: el professor Daniel Blanxart que de jove va muntar una petita fàbrica i que podem veure’l en la foto de la dreta, les gasoses Castellet de l’Avinguda Jacquard 13, les gasoses Geiser, les gasoses La Moderna de Martirián Hostench de la Plaça del Progrés, 43, la Predilecta S.A. i les gasoses José Viver, del carrer Sant Josep,34.

Breu resum històric del sifó:
El sifó és un recipient, generalment de vidre o d’acer, amb tap fix o enroscat proveït d’una vàlvula que resta tancada, llevat de quan és accionada per una petita palanca i mentre hom l’acciona, que conté o pot contenir aigua carbònica artificial.
El tap, que allotja la vàlvula i el suport de la palanca, és proveït d’un broc, que comunica amb un tub, de vidre o de plàstic, que arriba gairebé al fons del recipient, pel qual surt l’aigua carbònica en accionar la vàlvula, per l’excés de pressió interior respecte a l’atmosfèrica.
Tinguem en compte que els romans ja coneixien fonts d’aigües carbonatades efervescents. Aquestes eren transportades en recipients segellats per tal de que no es perdés l’efervescència i evidentment només les podien comprar la gent més rica, com els emperadors, o les famílies que vivien prop dels manantials. La gent creia que tenien propietats curatives, en especial per els problemes digestius.
Hi ha qui situa el naixement del sifó al segle XVI, en la cort del rei Carlos I (1560) amb la creació d’una aparell de fusta de mides colossals. Cal esperar dons al 1768 que un tal Priestley aconsegueix saturar l’aigua amb àcid carbònic per realitzar el producte de forma totalment artificial. Uns anys després i gràcies a l’enginyer alemany Andreas Brehme, es van poder començar a fabricar els primers sifons (1799) inicialment venuts a Alemanya i desprès a Anglaterra.
Però el sistema del sifó tal i com el coneixem no es va patentar fins l’any 1829 per un tal M.M Deleuze i Detilleul. Aquest invent el va aplicar un tal M. Savaresse per crear el primer sifó tal i com avui el coneixem (i, curiosament, la patent la va registrar a nom d’Antoine Perpigna fet que fa que algú citi aquest nom com l’inventor del sifó).
Cal indicar que l’ampolla de sifó era un objecte perillós ja que deien que podia explotar si queia al terra i per aquest motiu se’l protegia amb una reixeta metàl·lica i que després va ser feta de plàstic. Les ampolles de sifó s’han fabricat al llarg dels anys en multitud de colors i formes, amb vidres transparents o fumats, llisos o gravats amb estampacions florals o geomètriques i normalment serigrafiats amb el nom del fabricant que també es posava en el broc que inicialment era de metall i que després es fa fabricar de plàstic dur. També cal citar el caixons de fusta amb compartiments que es feien servir pel seu transport i que també portaven el nom del fabricant. Cal indicar que és molt comú trobar que l’ampolla de vidre i el broc porten marques diferents i és que s’aprofitaven entre les diferents marques, inclús de poblacions diferents.

          





Precintes de paqueteria d’empreses terrassenques tèxtils dels anys 40 i 50

12 09 2017

Les empreses tèxtils en els seus enviaments de paqueteria feien servir uns precintes que estaven fets de xapa i que portaven el nom de l’empresa encunyat. El paquet normalment lligat amb una cordeta portava aquest precinte que assegurava que no es podia obrir durant el transport .

Aquí en podeu veure una mostra d’ells, si bé no tots són específicament de Terrassa, per tal de de comprovar que aquest sistema també es feia servir de forma generalitzada en altres poblacions.

D’esquerra a dreta i de dalt a baix podeu observar els precintes de:

1. Jaime Serra – Tarrasa
2. Esteban Querol – Tarrasa
3. Hilados Estambre Alto Llobregat SA
4. (en blanc)
5. Fabrica de generos de punto Miguel Bosch SA – Tarrasa
6. Paqueteria Española M. Royes – Tarrasa
7. Hilaturas de Lana Samaranch – Tarrasa
8. Hilaturas Matari – Tarrasa





Un curiós invent del professor i investigador Daniel Blanxart

5 09 2017

A Terrassa és ben conegut el professor Daniel Blanxart dons un dels instituts de la ciutat porta el nom de IES Investigador Blanxart. Tot i que es ben coneguda la seva faceta d’investigador, potser no ho és tant la part de geni inventor que va fer que patentés un test amb dipòsit d’aigua.

Segons el mateix Blanxart: “Aquesta cubeta suport consisteix essencialment en un recipient destinat a contenir una determinada quantitat d’aigua. En el seu interior s’hi troben uns topalls o peus d’un material porós sobre els que queda recolzat el test per la seva part inferior. L’aigua continguda en el recipient va ascendint per capil·laritat pels porus dels peus porosos i de la mateixa manera passa pels fons del test que també es porós de manera que la terra del test va absorbint de forma lenta però continua l’aigua de la cubeta, que penetra pels fons del test i puja fins a la superfície, desapareixent així el perill de que resultin arrastrats per l’aigua les matèries fertilitzants de la terra”.

Aquest invent que ell va anomenat “ Cubeta-suport per a conservar la humitat dels testos” el va presentar el 7 d’abril de 1956 com a model d’utilitat número 53.702 al Registre de la Propietat Industrial.

Aquesta part de geni i de pernona inquieta li venia de ben jove ja que las 19 anys ja havia muntat una empresa de fabricació de gasoses i sifons per tal de poder-se pagar els seus estudis ( a la dreta foto del 1901 de l’arxiu Família Blanxart).

Part biogràfica i lligams amb Terrassa:

En Daniel Blanxart i Pedrals no era fill de Terrassa sinó de la veïna població d’Olesa on va néixer el 1884. El seu pare era metge de Berga que va ser destinat a Olesa, Antoni Blanxart i Grau, i la seva mare era de Puigcerdà, Escolàstica Pedrals i Escriu.
La seva vida va estar dedicada durant més de 50 anys a la docència i la recerca tèxtil. La seva primera relació amb Terrassa comença amb els seus estudis a l’Escola Industrial de la que en va arribar a ser catedràtic en les especialitats de Tecnologia Tèxtil i Teoria dels Teixits (1912-1954) i director del 1930 al 1931. (a l’esquerra foto de Daniel Blanxart donant classe a l’Escola d’Enginyers de Terrassa, de cara al costat de la pissarra el 1924 – Arxiu Família Blanxart).

També va ser professor de l’Escola Municipal d’Arts i Oficis de Terrassa i va dirigir el Laboratori d’Assaigs Tèxtils del Condicionament Terrassenc (1908), fundant la Biblioteca Tècnic-Tèxtil de l’Institut Industrial de Terrassa. Això va fer que residís molts anys a la nostra ciutat tot i que al jubilar-se es traslladés a viure a Barcelona, on va morir el 1965.
En Blanxart va rebre la gran creu d’Alfons X el Savi (1947) que era el màxim guardó de la seva època i la medalla d’argent de la Diputació de Barcelona entre moltes altres distincions. També va rebre la medalla d’argent de la ciutat de Terrassa (25-1-1955) d’on en va ser nomenat fill adoptiu (5-5-1950). El que no entenc és que no se li donés la d’or.
Tot i així, l’any 1974, es va inaugurar la Càtedra Especial Daniel Blanxart, a l’Escola Tècnica Superior d’Enginyers Industrials de Terrassa i durant el curs 1972-73, s’aprovà la proposta que l’únic centre públic de la ciutat on llavors es feien estudis de batxillerat portés el nom d’Investigador Blanxart. Actualment s’anomena l’IES Investigador Blanxart.

De la part més personal permeteu-nos que esmentem la seva estimació per la natura, fet que el va fer pertànyer al Centre Excursionista de Terrassa del que en va arribar a ser president (1912-14). I també la seva afecció per la fotografia i més especialment per la música de la que n’era un gran estudiós i col·leccionista. El 1954 va impulsar la fundació a Terrassa de la Delegació de Joventuts Musicals.