El misteri de la pel·lícula que Sofia Loren tenia que haver rodat a Sant Llorenç del Munt

5 06 2020
sofia loren a barcelona

Sofia Loren a Barcelona

El 23 de febrer de 1956 es va anunciar al Tarrasa Información que l’artista italiana Sofia Loren rodaria a Terrassa unes escenes d’una pel·lícula titulada “Orgullo y Pasión”.

Sofia Loren el 13 de febrer de 1956 va arribar a Madrid i posteriorment es va traslladar a l’Hotel Ritz de Barcelona. Coincidint amb aquest fet es va fer una còctel amb la premsa a una finca de la Diagonal que era propietat del senyor George Ornstein, director de United Artist a Espanya.

Us deixo una foto de l’arribada de Sofia Loren a Barajas i el link a una petita crònica del NO-DO: https://www.flickr.com/photos/avilas/29646004534

Sofía Loren a Barajas

Sofía Loren a Barajas

En aquest còctel en Jaime Comas Gil, redactor del Tarrasa Información, va poder veure un mapa on figurava el nom de Terrassa marcat i al preguntar el perquè li van dir que a Terrassa no es filmaria res, però que era probable que es filmés algun exterior en la muntanya de Sant Llorenç del Munt.

També diu el redactor que part dels vestits dels actors secundaris es fabricarien a Terrassa. Al preguntar-li al Sr. Ornstein per part de qui, la resposta va ser que ell no ho sabia però que un tal Jaime Arias, que era present, si que li podria donar més informació.

Al preguntar-li diu que un tal Conrado Fontellas (Pickman) ha rebut aquest encàrrec. Malauradament no he pogut acabar de llegir la noticia ja que la digitalització dels diaris antics que hi ha a internet és molt deficient (no s’entén que es fes una feina tant mal feta amb diners públics).

Diari del 23-2-1956

Diari del 23-2-1956

Així doncs ja tenim un petit misteri sobre la taula. Sabem del cert que cap dels artistes de la pel·lícula van estar mai a Terrassa, ni la Sofia Loren, ni en Frank Sinatra ni en Gary Grant, però es va arribar a rodar alguna escena a Sant Llorenç del Munt?

Jo he visionat la pel·lícula i crec que no. De fet la pel·lícula si que es va roda a Espanya, concretament a Conca, l’Escorial, Segovia, Santiago de Compostela i Valdemoro.

Qui vulgui visualitzar la pel·lícula en anglès i veure si troba algun indret del Parc Natural ho pot fer a: https://hdbest.net/the-pride-and-the-passion-1957-186.html

“Orgullo y Pasión” es va estrenar l’any 1957 i els eu director va ser Stanley Kramer.

Si els que vulguin saber més d’en Pickman (Conrado Fontellas) us recordem que ja en vàrem parlar abastament a:





Protegit: Els jardins del Círcol Egarenc que no haurien d’haver desaparegut mai (post d’accés privat)

2 06 2020

El contingut està protegit amb contrasenya. Per veure’l, introduïu la contrasenya a continuació:





Cal Pau Nista i la casa Ros

27 05 2020

Algunes cases del carrer de l’església tenien un sobrenom curiós com “cal Francisquet”, “cal Pau de la Mosca” o “cal Escursell”. De fet aquesta darrera, segons indicacions del Rafel Comes, era la casa (on avui hi ha la residència de monges darderes Sant Josep Oriol) del fabricant Francesc Escursell i Ferrer.

Però hi havia una casa molt senyorial que també portava un sobrenom, com és el cas de la Casa Ros que s’anomenava popularment com a “cal Pau Nista”.

Aquest sobrenom li venia degut a que al músic Pau Ros l’anomenaven “Pau Nista” ja que era qui tocava l’orgue de la propera església del Sant Esperit i de organista li va quedar el diminutiu de Nista. Però la casa d’en Pau Nista no és la que podem veure actualment com a casa Ros ja que en Pau va néixer a les primeries del segle XVIII en una casa d’estil més senzill ubicada en el mateix carrer de l’església però cantonera amb el carrer de Baix Plaça. El càrrec d’organista no sabem des de quan el va tenir, però per un rebut que es conserva se sap que el 20 de gener de 1734 se li va pagar per aquest concepte 15 lliures com a dotació anual i ja no es coneix cap més dada de la seva vida ni tampoc se sap quan va morir.

Segons en Rafel, la relació familiar de l’organista amb els Ros del vapor és gairebé segura. Un oncle de Marian Ros Vallhonrat es deia Pau Ros i Prats (1782) i l’avi, paraire, es deia també Pau Ros (c.1735). La transmissió del nom era molt habitual a través del padrins que solien ser els oncles i els avis dels batejats. El 1842 l’avi del Mariano Ros que citarem a continuació i que també es deia Mariano va fer construir una casa al carrer de l’església 49 i quan ja la tenia mig feta li van avisar que s’havia d’eixamplar l’entrada del carrer del Portal Nou i en Ros va contestar a l’ajuntament que ja havia fet tard i la casa es va continuar deixant el carrer tant estret que només hi passava un carro. El 1874 es reconstruir l’edifici però el carrer va continuar estret fins que finalment es va projectar eixamplar-lo el 21 de juliol de 1926 i finalment es va fer la reforma.

La senyorial casa Ros que avui trobem en el carrer de l’església cantonera amb el carrer del Portal Nou era la residencia dels propietaris del Vapor Ros que esta just al costat i que ha restat intocable durant molt i molts anys. L’edifici és obre de l’arquitecte municipal Miquel Curet i Roure i va ser aixecada entre 1873 i 1874 en estil clàssic (eclecticisme).

El dia 16 de març de 1958 a l’edat de 74 anys va morir a Barcelona (veure retall a l’esquerra) en Mariano Ros Paloma i la seva esposa Emilia Millán i Martínez de Conca va fer lliurament a l’ajuntament del llegat del que va ser el darrer de la saga Ros en habitar la casa i que va consistir en 16 quadres grans que havia pintat el mateix Ros Paloma i que un cop mort, la seva vídua seguint la voluntat d’aquest, els va lliurar a la ciutat. Un retall de la premsa del 27 de febrer de 1968 (a la dreta) indica que la casa de Mariano Ros es cedida en propietat a l’Hospital de Sant Llàtzer i la curiositat és veure el valor en que estava tassada la finca i que era de 2 milions de pessetes.

La Casa Marià Ros va ser transformada en el casal d’avis Anna Murià (actualment situat a l’edifici dels Telers al carrer de Sant Ildefons, 8). Incloc un retall del 24 de novembre del 1923 on s’indica la sentència d’un plet que va interposar en Mariano Ros a la Mina d’aigües de Terrassa i que va guanyar donant els diners a la beneficència.

En un altre retall del 1914 (a l’esquerra) podem veure si n’era d’important en Mariano Ros que el diari destaca un incident amb el seu cotxe i és que llavors de persones amb cotxe a la ciutat n’eren comptades.

Una anècdota que ens explica el Rafel, de Marian Ros i Paloma, és que fou un dels ferits en l’atemptat amb bomba al “Reed Room” un club particular situat al carrer Sant Pere (on hi havia hagut l’antiga Fonda Peninsular) d’alguns terrassencs acabalats que no estava gaire ben conceptuat.

. La darrera xafarderia sobre aquest Marian és que no va tenir fills amb la seva dona Emília i va designar hereu a un fill adoptiu, en Francesc Cabezas i Fonseca, no fa massa temps traspassat però que com ell mateix reconeixia públicament era un fill bastard seu.

Si us fixeu en la reixa de l’entrada al vapor Ros podeu veure encara la R en ferro forjat al capdamunt.





Un Reglament del Matadero Público de Reses, l’antic escorxador del 1905

20 05 2020

Un curiós document ha arribat a les meves mans i és el del “Reglamento del Matadero Público de Reses” (escorxador) de Terrassa del 1905 editat per l’Ajuntament constitucional de la ciutat.

Podeu consultar-lo en PDF aquí: Reglamento del Matadero de Tarrasa 1905

Com bé s’indica en el document l’escorxador (que ja estava situat a la carretera de Montcada) estava dividit en 3 Seccions: la Secció Sanitària o d’Inspecció, la Secció administrativa i la Secció de Matança.

Fa una descripció de les diferents persones que formaven part de l’escorxador i comença amb el “Inspector” que tenia que tenir el títol de Veterinari i que era l’encarregat de fer un reconeixement previ i posterior a que les peces per assegurar que fossin aptes pel consum. I explica que quan ho consideri oportú podrà fer us d’un microscopi per observar millor l’estat de les peces, especialment les de porc.

treballadors del matadero

treballadors del matadero

En la Secció Administrativa esmenta la figura de del “conserje-pesador” tot indicant que per poder exercir aquest càrrec ha de saber llegir i escriure, ser major d’edat i tenir un comportament correcte, inflexible en el que li manin a més de ser pràctic a l’hora de sacrificar els animals. També s’encarregava de tenir netes les dependències i el pati i era que tenia les claus per obrir i tancar de 4 del mati a les 9 del vespre (17 hores obert) , del 1 de maig al 31 d’agost i de les 5 a les 8 del vespre la resta de l’any. Era també el responsable de pesar-ho tot i de portar els llibres amb les anotacions pertinents.

matadero quadres 1976

matadero quadres 1976

En la Secció de Matança fa referencia a les naus de “vacuno, lanar y cabrío” i al fet de que els escorxadors “matarifes” podien ser del propi ajuntament o dels amos dels animals. En tot cas tenien que tenir més de 16 anys i tenir una bona salut i conducta. L’explicació de com han de matar els animals és esfereïdora ja que diu que ho hauran de fer amb una massa o amb una “puntilla” i afegeix que s’ha de procurar que pateixin poc i s’han de degollar immediatament. No segueixo explicant la resta ja que és bastant desagradable.

Edifici del Matadero

edifici del matadero

El punt següent explica que s’ha de fer per ser proveïdor de l’escorxador i com s’ha de demanar el permís directament a l’alcalde de Terrassa que és qui fixarà una fiança en funció dels animals que es portin a l’escorxador cada setmana. També indica que tindran dret a tenir una caixa seva a les instal·lacions per guardar el material pel sacrifici dels animals i per la roba. La clau de la caixa però l’havien de deixar al “Conserje” perquè pogués revisar si es guardava roba bruta. Aquests proveïdors eren els encarregats de portar els animals a l’escorxador i aquest no podien entrar ni morts ni amb ferides.

interior Matadero 1988

interior matadero 1988

El reglament continua fent esment de com s’han de transportar les peces esquarterades als punts de venda i explica que s’han de portar amb carruatges especials i fa esment especial de que no es podrà portar la carn a les espatlles a no ser que el punt de venta sigui en un carrer on no pugui passar el carruatge.

En un apartat especial fa esment a la venda de les carns tot indicant que el punt de venda ha d’estar net i amb uns cartells indicant els tipus de carns que es venen així com els preus i es fa referència en que en un mateix taulell no es poden vendre més de 2 carns diferents.
Dedica un espai a parlar de la nau pels porcs indicant que l’ajuntament fixarà les èpoques de l’any en que es poden matar aquests animals.

situació del Matadero 1945

situació del matadero 1945

La darrera part del reglament esta dedicada a les disposicions generals i en ella podem citar la prohibició de que entrin gossos i les disposicions penals per els operaris o dependents que no seguissin les ordenances que figuren en aquest reglament o les que marqui l’alcalde de Terrassa.
Les ordenances d’aquest reglament diu que va ser aprovades per l’Ajuntament el 21 de novembre de 1902, mentre que l’edició d’aquest opuscle és del 1 de gener del 1905, sent l’alcalde de Terrassa el Sr. Alfonso Mª Ubach.





Sala i Badrinas ha estat el guanyador del sisè concurs d’anuncis modernistes

15 05 2020

Aquest any l’anunci guanyador del sisè concurs d’anuncis modernistes de la XVIII Fira Modernista de Terrassa ha estat amb un  63% dels vots recollits el de la fàbrica Sala i Badrinas de l’any 1918.

D’aquest anunci destacarem alguns detalls:

– El primer és el vaixell del fons que simbolitza l’afany exportador de les grans fàbriques tèxtils terrassenques i que va contribuir al seu gran creixement.

– L’altre detall és que aquest tipus d’il·lustracions normalment es compraven ja pre-dissenyades. El detall dels llibre que porta la figura femenina i que porta un text que sembla sobreposat ho confirma.

– Formalment la figura mira fora de l’anunci i això actualment estaria considerat un  error ja que fa que la vista del qui mira l’anunci no es fixi en el seu contingut.

Al 1918 el modernisme es podria considerar que ja estava a les seves acaballes (va perdurar fins el 1920), però els dissenys encara eren molt utilitzats, com és aquest cas.

L’antiga fàbrica Sala Germans es va convertir al 1915 en Sala i Badrinas, Societat en Comandita, amb els mateixos gerents que ja hi havia, el Sr. Alfonso Sala i Argemí i el Sr. Benito Badrinas i Poll, que per cert eren cunyats.

Dels dos podem dir que qui realment va dirigir la fàbrica va ser en Benet ja que l’Alfons (que va arribar a ser el Conde d’Ègara) es va dedicar més a la política.

La fàbrica va tancar l’any 1966, un any abans que tanqués la fàbrica “Terrassa Industrial” que curiosament té uns origens comuns amb els anomenats germans Sala, però d’això ja en parlarem, si s’esdevé el cas.

 

Els que han participat en aquesta sisena edició han estat aquests:

Nota: Us recordem que l’objectiu és el de reconèixer el treball de les arts gràfiques i la creativitat que hi havia en els anuncis modernistes de Terrassa.

 





Sisè concurs d’anuncis modernistes de la Fira Modernista de Terrassa

5 05 2020

Aquest any per culpa del COVID-19 no podrem celebrar com cal la XVIII Fira Modernista de Terrassa, però des dels Records de Terrassa no la volem oblidar i per això us proposem que participeu en la sisena Edició del Concurs d’anuncis modernistes, on cada any podeu puntuar l’anunci que més us agradi.

Els que hem triat per aquesta sisena edició són:

Podeu votar a:

Nota: L’objectiu és el de reconèixer el treball de les arts gràfiques i la creativitat que hi havia en els anuncis modernistes de Terrassa.

Els guanyadors de les edicions anteriors van ser:

2019: La fusteria de Pere Sabaté 1916

2018: Champagne Irroy – Tusell 1910

 

 

 

 

 

2017: José Soldevila e Hijo 1910

2016: Perruqueria Jaume Gibert del 1911

2015: Mosaicos Prat – Carreras del 1907





Records de ca la Rateta Bufona: algun plat emblemàtic i final d’una etapa (i 5)

27 04 2020
Dinar servit per a una celebració a la Impremta Martí

Dinar servit per a una celebració a la Impremta Martí

Pel que fa a menjars, passada la guerra, a “Ca la Rateta (Bufona)” s’hi seguiria servint -no podia ser altrament!- un plat que entre tots hem anat considerant dels més característics, propis, ¿exclusius?, de Terrassa: la terregada (sens dubte amb “e” a la primera síl·laba si entenem la paraula com una extensió semàntica -pel color- del terme amb què es designava el combustible ardent en els brasers; combustible que es faria relacionar amb “terra”).

Sembla que a “Ca la Rateta (Bufona)” van excel·lir-hi, en la seva elaboració. Però no es pot pas dir que en fossin els creadors, …sobretot sabent que entre els qui l’elaboraven hi havia “L’Hostal del Fum“, amb moltes més facilitats per aconseguir un ingredient bàsic com la sang, que s’havia d’anar a buscar directament a l’Escorxador, que justament tenien al davant mateix.

anunci bar rateta 1924

anunci bar rateta 1924

El que és innegable, però, és que el “nostre” establiment era (re)conegut per part de molts terrassencs justament per la terregada …que s’encarregava de cuinar la muller de Salvador Jorba, Francisca, la “Francisqueta”. Aquest plat fet amb sang era, va ser sempre -segons diuen-, el més emblemàtic de la casa. Era, sí, un plat fet amb sang, … i amb un grapadet d’ ingredients més, tal com he pogut comprovar en una recepta que ha aconseguit de trobar la mare, una de les filles de Salvador i Francisca.

Recepta de la terregada, segons Carme Jorba

Recepta de la terregada, segons Carme Jorba

Una recepta escrita a mà, en la qual queda ben especificat que, a més de la sang crua de vedella, per a una bona terregada cal disposar de perdiu bullida, ceba, tomàquet, canyella, pebre vermell, alls, ametlles torrades, farina, pell de taronja, llorer, vi ranci, sal. Per fer-la – segons la recepta- s’haurà de començar fregint la sang amb bastant d’oli ja calent i amb foc fort; per una altra banda, en una cassola s’haurà de preparar un sofregit de ceba, al qual caldrà afegir tomàquet i després canyella, pebre vermell, una picada d’alls i ametlles i una mica de farina; s’hi afegirà tot seguit aigua que cobreixi i s’hi tirarà la pell de taronja, una fulla de llorer i vi ranci. Finalment, s’haurà d’abocar la sang i la perdiu; s’haurà de tapar i caldrà que bulli una estona. Es podrà servir amb una salsa d’allioli. (En un altre full -que també adjunto- n’he trobat una variant més precisa, en què s’indiquen quantitats i temps d’elaboració.)

 cartilla de racionament a la postguerra

cartilla de racionament a la postguerra

La terregada, però també els peus de porc i fins i tot les mongetes amb botifarra, eren els pals de paller entorn dels quals semblava articular-se el menjar que la casa va servir durant molts anys, abans i després de la guerra. Uns plats -però bàsicament la terregada- dels quals jo de petit sentia parlar -lloant-lo- de boca d’antics clients que tot sovint venien a veure els avis a la casa on s’havien/ens havíem traslladat un cop traspassat el negoci, un cop -a punt de complir els seixanta anys- tant Salvador Jorba com Francisca Subirana s’havien fet prou a la idea -de manera ben realista- que cada vegada tindrien més dificultats per seguir en una feina que exigia estar al peu del canó tantes hores de cada dia de tots els dies de la setmana de tot l’any. Una feina, i unes responsabilitats, que al llarg dels anys havien assumit pràcticament sols, sense més dependència que una “minyona” per a feines domèstiques (no necessàriament relacionades amb el bar) o, als primers temps, amb l’ajuda d’un germà de l’avi.

Clients en una sortida

Clients en una sortida

Torno a expressar (o acabo expressant) el que ja més o menys havia escrit amb anterioritat: “la Rateta” pròpiament dita o “la Rateta Bufona” per antonomàsia, la que potser pot haver perviscut una mica en l’imaginari terrassenc, associada ben sovint a la terregada i a un bar o casa de menjars popular i familiar, és l’establiment que es correspon als anys en què en van ser responsables Salvador Jorba i Francisca Subirana.

anunci bar rateta 1927

anunci bar rateta 1927

El que va venir després no sembla que en cap cas vagi tenir prou entitat ni estabilitat. Va passar per unes quantes mans, sense una personalitat definida ni, per tant, gaire recordable. Diuen que, en algun moment, algú havia intentat de retornar al “vell esperit” de la casa… També diuen que, en algun altre moment, per la provisionalitat del negoci, per la falta d’experiència o d’ofici, o pel poc interès dels responsables, podia fer la impressió d’un bar/restaurant fins i tot una mica deixat.

Deixem-ho córrer. Aquesta no seria la meva “Rateta Bufona” per la qual encara algú de vegades identifica la mare (o a mi, al meu germà o la nostra cosina, tots nascuts a l’establiment del carrer del Cardaire).

anunci bar Salvador Jorba 1927

anunci bar Salvador Jorba 1927

Vull finalitzar aquests articles dedicats a un establiment molt recordat a Terrassa, com va ser ca la Rateta Bufona agraint l’amic Pere Vives que els hagi volgut compartir en d’aquest espai i hagi tingut cura de redactar-los i de cercar les fotografies i documents inèdits que els han fet més atractius i entenedors.