Records dels orígens del Frankfurt Casa Vallès

26 11 2020

Per explicar els orígens dels frankfurts a Catalunya, cal explicar que al 1912 en Máximo Zander Altmann, mestre diplomat alemany en alta xarcuteria, va arribar a Barcelona i va començar a elaborar embotits sota la marca “Max Zander

L’any 1968 Lasús Marsá S.A. li va comprar la marca i des de llavors en Jacint Lasús Viñals, amb només 22 anys va començar a dirigir aquesta empresa familiar. Desprès de la seva mort l’any 2013 els seus dos germans i dos dels seus fills van continuar el negoci familiar fins a dia d’avui.

I ara retornem a Terrassa:

Si fem una mica d’història cal recordar que als anys 50 la família Vallès-Romans, de Terrassa, havia començat a vendre entrepans de salsitxes de frankfurt en fires ambulants i que el seu proveïdor era precisament l’empresa “Max Zander”.

Posteriorment van instal·lar uns punts de venda ambulants en les fires que es feien a diversos punts del Maresme durant la temporada d’estiueig. Sembla ser que a instancies del Agustí Montal (ex-president del barça) es van decidir a muntar la primera paradeta fixa a la fira d’Arenys de Mar i la següent a Caldetes.

Finalment l’any 1965 s’obre el primer local fix per oferir entrepans de frankfurt i altres productes similars, en un local al bell mig de Terrassa i amb una decoració, distribució i estil tant diferent del que hi havia abans, que els futurs competidors la van copiar. Aquest local encara avui està ubicat al mateix lloc i porta el nom de “Frankfurt Casa Vallès”.

Sabem del cert que als anys 60 algun bar de Terrassa, com el Farolillo, ja servia entrepans de frankfurt però com a establiment dedicat exclusivament a aquest gènere, no va ser fins el 1964 en que Isidre Vallés va obrir el frankfurt del carrer de Gavatxons 16.

Segurament encara recordareu que l’establiment estava originalment obert al carrer i no tenia porta i que, per primera vegada, la planxa estava a la vista del públic. Potser també recordareu la quantitat de llaunes de cerveses d’arreu del món i que aquí no havíem vist mai. De fet, molts terrassencs van començar les seves primeres col·leccions de llaunes de cervesa al veure les que tenien exposades. Jo mateix en vaig començar una però que va durar poc ja que les llaunes es rovellaven.

Menjar a peu dret al voltant d’una barra no era res habitual a Terrassa i potser només abans trobem una proposta similar i trencadora amb el format de snak-bar, que va importar el bar “Las Vegas” de la Plaça Vella, d’una visita que havia fet el seu propietari, en Josep Antoni Lobo, a EEUU.Podeu veure un record a https://recordsdeterrassa.wordpress.com/2015/07/07/en-homenatge-al-juli-soler-el-primer-snack-bar-de-terrassa-las-vegas/

Una altra curiositat d’aquest establiment és que estava obert tots els dies de l’any excepte el Divendres Sant, ja que era un dia d’abstinència obligat per a tothom.

Adjunto un anunci de l’establiment de l’any 1994, en motiu del seu 30 aniversari i on s’indica clarament que és el primer del món, fet que desconeixem si és del tot cert, la veritat.

Podeu trobar info a https://casavalles.es/es/

 





El racó de l’antiga rectoria de Sant Pere

20 11 2020

Avui el record el dediquem a una vella fotografia d’abans de la guerra civil on podem apreciar com era el racó de l’antiga rectoria de les esglésies de Sant Pere, avui Seu d’Egara.

La imatge evoca la fesomia d’un antiga masia amb el seu portal dovellat i amb un vell pou al costat, avui desaparegut.

Al davant s’aprecien uns postes que deurien protegir el mosaic que hi ha davant de l’església de Santa Maria i que en aquells anys ja s’havia excavat en part.

El meu record d’aquesta part és dels anys 70 quan era escolta de l’agrupació de Mossèn Homs i és que just al costat de la rectoria i en uns edificis que suposo que havien estat cavallerisses i magatzems ens hi van deixar construir el nostre Cau.

Jo ho recordo amb certa enyorança i us diré que concretament aquest racó a mi m’agradava més com era abans, malgrat entenc que la reforma era necesaria, ja que ens ha permès descobrir moltes coses que desconeixiem.





Antigues pintures gòtiques de l’absis de Santa Maria

10 11 2020

Avui el record el dediquem a les antigues pintures gòtiques que hi havia a l’absis de l’església de Santa Maria.

Aquestes pintures es van arrencar als volts del 1938 per deixar vistes les del segle VI i que avui podem admirar en la seva ubicació primitiva.

Segons m’ha informat el Director del Museu de Terrassa, en Domènec Ferrán aquestes pintures es conserven en marcs de fusta als magatzems del mateix museu.

Potser algun entès ens podria explicar que hi ha representat en aquestes pintures ja que jo, com a profà, no us ho puc dir.

Jo crec recordar que de petit les havia vist a les naus laterals de l’església, abans de la magnifica obra de restauració que avui podem admirar a la nostra Seu d’Egara. Vosaltres les recordeu?

Us deixo una comparativa perquè us imagineu millor on estaven situades.





Record de com fèiem la castanyada a casa quan era petit

29 10 2020

La castanyada - Ricard Camí 1961

La castanyada – Ricard Camí 1961

Avui voldria dedicar aquest espai del records al record que tinc jo de la primera castanyada que vaig viure a casa, quan era petit:

El qui feia les castanyes a casa era el pare i recordo un dia que em va ensenyar a preparar una paella per torrar-les. I ara que parlo del pare em ve el cap el rodolí “Cargol treu banyes que el teu pare cou castanyes”. El primer que va fer és demanar a la mare una paella antiga, que a mi em va semblar que ja era per tirar. Va posar la paella girada sobre una fusta vella i va agafar un calu gros de ferrar els cavalls i un martell i va començar a clavar el martell a la paella fent-li forats. De fet en va fer tants que al final semblava un colador.

Desprès va agafar les castanyes, que segons ell tenien que ser gallegues i crec que les anomenava amb el nom de “pilongues” tot i que desprès m’han dit que s’anomenen així a les castanyes deshidratades, i els hi va fer un tall a un costat arrencant-les-hi una mica de la pell. El pare em deia que era perquè no explotessin al torrar-les. Finalment les va deixar en un pot amb aigua com si estiguessin en remull. El perquè no m’ho va explicar mai però si recordo que ma va dir que si podia les deixés 24 hores en remull abans de torrar-les.

Llavors em va dir que teníem que fer foc viu i com que a casa no teníem cap lloc on fer-lo el pare va agafar un fogonet de murri (imatge de la dreta). A ell li agradava molt aquest estri i el feia servir sovint quan es feia arengades a la brasa. En  el fogonet hi va posar tronquets i teies i de seguida el foc fa ser ben viu i llavors va posar-hi la paella foradada i veia com les flames intentaven escapolir-se pels forats que havia fet. Era una visió que encara recordo.

Llavors hi va tirar un grapat de castanyes mullades i amb una cullera de fusta de boix les anava remenant mentre em deia que no es podia deixar de remenar perquè es torressin per tots els cantons. Les castanyes s’ennegrien i algunes s’obrien i deixaven veure el color ataronjat del seu interior. Recordo l’olor que s’escampava i que feia que ja et vinguessin les ganes de menjar-te-les. Ell em va dir que quan amb la fusta tocava les castanyes i aquestes els començava a caure una mica la pell era el moment de treure-les del foc. Recordo que el pare deia la dita: “cal saber treure les castanyes del foc”.

Jo ja me les volia menjar però ell em va dir que no, que encara no estaven fetes i vaig veure com feia un cucurutxo amb una fulla de diari vell i les posava dins i les tapava. Llavors va agafar un tros de roba d’un llençol vell i les va embolicar encara més, ben tapades i ben apretades. En aquest moment les va dipositar a les meves mans i em va dir: apa escalfa-te-les i ostres quin plaer sentir aquell paquetet calent a les mans ja que a fora al pati hi feia fred. No se si ho recordo malament però jo de petit crec que feia més fred que ara per la castanyada. Recordo que les vaig tenir una bona estona i llavors em va dir que ja estaven llestes. Vàrem entrar a cas i les vàrem obrir mentre estaven tots assentats a la taula del braser amb els peus ben calents.

Quina màgia vaig pensar, del interior pel paquet va sorgir una olor boníssima i les castanyes treien un fumet calent que enamorava. Però el plaer va ser total al provar-les, que bones estaven … ummm. Eren les meves primeres castanyes i havia viscut la manera de fer-les a casa i llavors no ho sabia però sempre més les he fet igual (bé, sense el fogonet de murri) però seguint els passos del pare i ho he ensenyat als meus fills i espero que ells als meus nets i no es perdi mai la nostra tradició.

Per cert lo del la tradició dels panellets a casa es compraven a les confiteries (pastisseries) – a la dreta anuncis dels anys 30 – i només recordo que n’hi havia d’ametlles, de pinyons i de confitura de codony, que són els que més agradaven al pare. A mi i a la mare ens agradaven molt els de pinyons i és que llavors els pinyons si que tenien gust de pinyó. De moniatos si que en fèiem, però els feia la mare al forn. I el que si recordo es que els pares prenien una copeta de moscatell que jo, per la meva edat, només podia ensumar.

No se si els que ho llegiu ho fèieu igual o diferent. M’agradaria que ho expliquéssiu i ho compartíssiu.

Ah i una curiositat: nosaltres no anàvem a comprar les castanyes a les castanyeres però si que les recordo i em ve al cap que deien quelcom similar a “castanyes calentes i grosses, qui en vol ara que fumen?” i la canalla per fer-les enfadar cridàvem “petites i dolentes, de les vuit, set son pudentes”. La imatge és la de la castanyera de la Rambla l’any 1962.

La imatge del principi del article és un quadre de Ricard Camí, pintor terrassenc en que podem observar una castanyera en un carrer de Terrassa l’any 1961 i potser el lloc és la plaçeta de la font trobada (que en penseu don pot ser?)





Un Recital del Lluis Llach a Terrassa del 1970

23 10 2020

Avui hem trobat un antic programa del recital que va fer a Terrassa el cantautor Lluís Llach el 17 de gener de 1970 organitzat pel Grup Jove 70 de la Societat Coral Joventut Terrassenca.

L’actuació es va fer a dos quarts d’onze de la nit al local del carrer Sant Francesc 52. En en fulletó podem veure la lletra d’algunes de les cançons que va cantar i en una d’elles podreu veure anotades a mà les notes que composen la melodia.

Com a curiositat destacar que en el recital es presentava un cantautor terrassenc que llavors començava a tenir èxit i que era en Joan Bautista Humet, el que va fer cèlebre la cançó Gemma dedicada a la seva germana.

Cal recordar que en Lluís Llach va pujar dalt d’un escenari (llavors com a component del col·lectiu anomenat Els Setze Jutges) per primer cop justament al teatre del Socialet el 22 de març del 1967, de manera que el lligam amb la nostra ciutat ha estat sempre ben especial.

En el programa hi ha un article escrit per en Miquel Porter Moix en que precisament explica que aquell antic membre dels 16 jutges ja camina sol i amb pas ferm dins l’anomenada “cançó catalana”.

El cartell a més de la fotografia del cantautor porta la publicitat dels magatzems Jorba, de la botiga Casamada Films i de la famosa llibreria l’Àmfora que va ser la primera en vendre llibres i discs en català a la nostra ciutat (inaugurada l’any 1963). Podeu veure uns records d’ella a:

https://recordsdeterrassa.wordpress.com/2010/02/03/la-llibreria-lamfora-1/

https://recordsdeterrassa.wordpress.com/2010/02/05/la-llibreria-lamfora-2/

El 1970 per en Lluís Llach va resultar ser un any convuls ja que va debutar a Madrid el 7 de desembre al Teatro Español i, a resultes d’aquest concert, li sorgirien els primers problemes. L’opressió franquista entorn a la seva persona arriba a límits absurds i els seus concerts són prohibits (durant quatre anys) sota l’acusació de “revolucionar al público con la mirada”. Llavors decideix exiliar-se a París tot i que va aprofitar per tornar en ocasions concretes.

Uns dies desprès del recital (dia 22) el diari Tarrasa Información va publicar una entrevista de Josep Ferrer i Grau a J. B. Humet en la que destaca que durant el concert hi van haver certes dificultats en el so.

 

 

 





Lliçons de Coses del 1932

14 10 2020

Avui ens els Records de Terrassa dedicarem un espai per recordar els vells llibres d’escola que es feien servir en aquells col·legis que hi havia a la ciutat fa molts anys enrere i en els que moltes vegades compartien la classes alumnes de diverses edats.

Uns col·legis situats en cases particulars on un mestre s’havia creat la seva pròpia acadèmia i ell n’era l’únic professor.

I ho farem repassant un d’aquells llibres de cultura general que eren tan característics en aquells anys i on s’hi podia aprendre una mica de tot.

Per il·lustrar aquest records, hem triat un llibre del 1932 titulat “Lliçons de Coses”. Un llibre d’abans de la guerra civil, concretament de la segona rep

ública, editat en català a Girona i que formava part de l’anomenada “biblioteca pedagògica catalana”.

Del 1932 podem recordar l’aprovació de l’anomenat Estatut del 1932 i també les primeres eleccions al Parlament de Catalunya en que Francesc Macià va ser nomenat President de la Generalitat.

A Terrassa trobem un clar exemple d’aquells anys amb el “Colegio de San Pedro” dirigit per Miquel Brugué i Riera, situat al carrer Major de Sant Pere, 72. Aquest col·legi era dels anomenats de classe unitària i amb un únic professor (es va inaugurar l’any 1929).

Del llibre abans esmentat destaquem les següents pàgines:

En una d’elles podem veure un exercici de reflexió on ens ensenyen diverses accions bones i dolentes i a mi m’agradaria destacar concretament el masclisme de certes imatges on es veu la dona cuinant a casa i els homes bevent al bar.

També hem triat la doble pàgina dedicada al automòbil i en ell he trobat curiós el text que diu que no hi ha res tan vulgar com un automòbil i és curiós perquè al 1932 no hi havia gaire gent que en pogués tenir un.

Us deixem ara que recordeu com eren els vostres llibres de col·legi i ens en digueu quelcom si us bé de gust.





Recordeu haver passat per la Porta de Sant Pere per entrar al Sant Esperit?

24 09 2020

Molta gent que ha passat per la Font Vella recordarà una porta amb un escut, d’estil neoclàssic, dedicat a Sant Pere en el que es veu en un relleu circular la imatge del colom que simbolitza el Sant Esperit amb uns raig de llum que il·luminen la tiara de Sant Pere i les claus que el simbolitzen.

El fet és que aquesta porta la va fer obrir el Prior del Sant Esperit, en Josep Oriol Roig i Marcer. Aquesta porta anomenada de Sant Pere donava a un passadís que connectava directament amb la capella del Sant Crist, en la que el 15 de gener del 1893 es va inaugurar un nou altar molt ben decorat. Suposem que la porta i el passadís es van inaugurar en la mateixa data i que potser l’autor de l’escut de la porta és el mateix que va fer l’altar (Joan Martorell?) però no et tenim la seguretat plena.

Josep Oriol Roig i Marcer

Josep Oriol Roig i Marcer

Jo encara recordo haver-la utilitzat bastant als anys 60 i 70 i encara tinc la imatge de molta gent que l’utilitzava tant per entrar com sortir de l’església. La darrera vegada que hi vaig entrar vaig poder comprovar que la part del passadís que encara queda estava en un estat bastant deplorable, degut en part a la humitat de la cloaca que passa just per sota. El motiu del seu tancament es deu a un incendi que va passar l’any 1978 i que va malmetre la capella del Sagrat Cor. Llavors part del passadís i la capella es va reconvertir en museu.

Altar amb la Cripta

Altar amb la Cripta

El Prior Josep Oriol Roig i Marcer era fill de Sant Pere de Ribes (23 març 1844) i va morir a Terrassa el 24 de febrer de 1907 a l’edat de 63 anys. El dia 10 de gener de 1887 va ser nomenat Prior del Sant Esperit de Terrassa per la reina Cristina.

A més de la porta de Sant Pere cal destacar la seva aportació a la nostra ciutat amb les obres que va endegar durant la seva etapa com a Prior. Comencem per les reixes que va fer instal·lar als altars i una barana de ferro forjat per separar l’altar major que llavors encara estava presidit pel magnífic altar barroc de Joan Mompeó. També va ser qui va col·locar el grup escultòric del famós Crist Jacent a la Cripta, sota l’altar principal. D’altres actuacions van ser les reformes a la sagristia o la inauguració de l’altar del Sagrat Cor (n’hem parlat abans) que va promoure ell personalment amb una subscripció pública i que es va inaugurar el 15 de gener de 1893, (obra de l’arquitecte Joan Martorell) amb escultures del insigne artista Josep Llimona (la del Sagrat Cor, la de Santa Paula i la de la beata Margarita de Alacoque). Aquest altar com la resta de l’església va ser destrossat al principi de la Guerra Civil.

També podem destacar al Sant Esperit una llosa dedicada al Bisbe Dr. Morgades que va fer col·locar a la paret esquerra de l’altar de la Verge de Montserrat. També va realitzar obres al campanar (a l’octubre del mateix any 1893) i va inaugurar 3 campanes noves pel rellotge de la torre, anomenades: Micaela, Ildefonsa i J.Oriola i construïdes pel mestre Esteban Barberí d’Olot. La campana parroquial per contra es deia Concepció.

 

Malauradament no tant sols s’ha perdut l’ús d’aquesta bonica porta sinó que la quantitat de cables que hi ha deixat passat l’han convertit en un element poc cuidat de la nostra ciutat i és que aquesta mania de fer passar els cables lliurament per part del nostre patrimoni caldria arreglar-ho.





Record del primer butlletí dels Minyons de Terrassa i de la publicitat del 1982

21 08 2020

Us mostrem l’exemplar del Butlletí dels Minyons de Terrassa anomenat “Colla” i publicat el novembre de 1982 i en el que s’aprofitava per celebrar la IV Diada de la Colla.

En aquesta diada van venir com a colles convidades el Xiquets de Reus i els Xicots de Vilafranca. A la foto de la portada del butlletí podem apreciar un 5 de 7 fet a Sant Pere el 30 de maig de 1982 i es que llavors els Minyons de Terrassa eren una colla de castells de 7 pisos.

En el butlletí he volgut recordar els anuncis de botigues que segurament a molts us portaran to tipus de records. Per exemple: El Cau Ple de Lletres, encara situat al carrer Baix Plaça 12, el Frankfurt Cremat Street i el fotògraf Coll del carrer Cremat, la cafeteria Catalonia 2 del passeig, el restaurant Ca l’Emilia on encara es feia la Tarragada, els salons de la Casa Tomas del carrer Nicolau Talló o la llibreria l’Àmfora de la Plaça vella, entre d’altres.

Com a curiositat destacar que la Pastisseria La Rutlla que abans era al carrer de la Rutlla no va desaparèixer i encara la podeu trobar amb el mateix nom al carrer Severo Ochoa, 39 i encara elaboren la mateixa pastisseria i torrons d’abans.

De tots els anuncis pràcticament només queda obert i en el mateix lloc la camiseria Gamax, el Viena que abans estava a l’avinguda Jacquard i l’Omnium Cultural que és una entitat i que també va canviar la seu (llavors al carrer Sant Antoni 24).





Uns curiosos posa vasos de les esglésies de Sant Pere i l’empresa Francisco Verdera

6 08 2020

A Terrassa he vist posa vasos amb marques comercials de propaganda però mai n’havia vist amb les imatges de les esglésies de Sant Pere.

Ignoro qui els va fer però la col·lecció que ha arribat a les meves mans sembla complerta i amb l’embolcall original de plàstic que conté 6 posa vasos de cartró.

Els elements promocionals van ser encomanats i distribuïts per l’empresa de generes de punt Francisco Verdera S.A.

L’empresa es va fundar l’any 1928 amb el nom del seu fundador Francisco Verdera Mutiño i inicialment fabricava mitges de sedà, cotó i raió (podeu veure l’encapçalament d’una factura del 1935). El 1944 es va convertir en Francisco Verdera i Cia. I es va especialitza en una fibra de moda que s’anomenava poliamida.

El 11 de gener de 1954 es va crear la societat Francisco Verdera S.A. i el 1957 es va patentar la marca «Intermezzo» per articles per dansa i gimnàstica rítmica i aeròbic. El 1959 van introduir el niló a partir del llançament de la marca «Peter Pan» de leotards, mitjons i complements per a infants i que va durar fins els anys 70. Finalment el 30 de maig de 1980 es va convertir en MALLTEX S.A.

La fàbrica de Francisco Verdera va començar al carrer Cervantes 80-84 fins l’any 1964 que es va traslladar al carrer dels Àngels 82 (podeu veure unes factures del 1964 i amb l’encapçalament de J y F Verdera S.A. acompanyat d’un curiós escut heràldic). L’actual MALLTEX està al carrer de les Borges Blanques 86 i la seva web es https://www.intermezzoshop.es/

En un altre element publicitari corresponent a un clauer podeu observar una evolució del logotip i la marca «Jeannette» associada a un dels seus productes. Desconeixem la data en que es va fer el clauer però creiem que és dels anys 70.

En quan a les imatges dels posa vasos podem veure dos dissenys, en el primer podem observar una imatge antiga de la part posterior de les esglésies de Sant Pere, vista des del torrent de Vallparadís.

I en la segona la imatge pretén ser una idealització de com deuria ser l’antiga Ègara al segle XIX i la veritat és que és curiosa ja que és un invent basat en ves a saber què, ja que les cases que hi surten no tenen res a veure amb l’Ègara romana i s’assemblen més a les anomenades cases del Sot del Pi. En tot cas en aquesta imatge podem destacar l’absència del Pont de Sant Pere i hi veiem la silueta de Sant Llorenç del Munt amb la Mola.

Datar aquests posa vasos pot ser complicat ja que no tenim dades segures, però el fet de que el nom de la ciutat surt com a Tarrasa ens dona la pista de que deuria ser de mitjans dels anys 70.





Primera Exposició de Filatèlia Temàtica de Terrassa l’any 1956

20 07 2020

Del 22 al 29 de gener de 1956 és va organitzar la Primera Exposició de Filatèlia Temàtica per part del Grup Filatèlic i Numismàtic del Centre Social Catòlic de Terrassa.

L’exposició va ser inaugurada a les 12:15 del diumenge 22 de gener per les autoritats encapçalades per l’alcalde i cap del “movimiento” Josep Clapés Targarona i va ser beneïda per el Prior Msn. Josep Castelltort Soubeyre amb presència del president del Centre Social Catòlic Antonio Malgosa i l’organitzador de l’Exposició en Ermenter Cima Garrigó, que a més va ser un dels impulsors del cèlebre patge Xiu-Xiu de la ciutat (nascut el 27 de desembre de 1951) i un conegut locutor de Radio Terrassa.

L’entrada era lliure per a qui desitges visitar-la i, en el mateix recinte, es va instal·lar una estafeta de correus designada especialment per aquesta exposició que va admetre correspondència normal, aèria i de certificats amb un mata-segells especialment creat per aquesta celebració i que podeu apreciar amb els sobres que podeu veure a continuació:

També és van vendre els sobres anteriors i vinyetes adhesives, al·lusives a Terrassa, durant els dies d’exposició. En relació a aquest fet us mostro una de les fulles en que es poden apreciar 4 imatges: la primera amb tinta marró correspon al claustre del castell cartoixa; la segona amb fons verd és sobre les esglésies de Sant Pere; la tercera amb fons gris és un gravat al·lusiu a la industria terrassenca i en ella a més de les fabriques, xemeneies traient fum i element propis de la industria tèxtil com un comptafils o una bobina de fil s’hi pot apreciar la torre del Palau, la torre de l’església del Sant Esperit i la Mola al fons; i la quarta de color vermell correspon a la plaça de la Creu Gran. Tots els dibuixos són obra d’en Mateu Avellaneda i la fulla original porta el número 331.

En el tancament de l’exposició el discurs de comiat va anar a càrrec del president del Cercle Filatèlic i Numismàtic de Barcelona, en Salvador Palau Rabassó acompanyat pel President del Grup Filatèlic i Numismàtic de Terrassa Josep Lluís Pons. Podeu repasar la llista dels guanyadors i mirar de descobrir algú que potser coneixeu.

Dos anys després, al gener del 1958 es va fer una segona exposició de filatèlia temàtica i creiem que ja no es va repetir (si algú en sap quelcom més ja ens ho farà saber). Aquí podeu veure un sobre d’aquesta segona edició.

Com a curiositat dir que el Prior Msn. Josep Castelltort Soubeyre un any després (1957) va ser nomenat Bisbe d’Astorga.

El Grup de Filatèlia i Numismàtica de Terrassa va néixer als anys 30 del segle passat i les primeres reunions les feien al American Bar del carrer de Sant Pere (veure anunci). A partir de l’any 1949 es van traslladar les reunions al Bar la Polar de la Rambla. El 1954 es legalitza el Grup i el 1955 la seu passa al Centre Social Catòlic, al 1960 als Amics de les Arts, fins que l’any 1981 passa als locals actuals del Centre Cultural.