Un poema per recordar el 140 aniversari de l’Abat Marcet

5 07 2018

Segons ens recorda la bona amiga Maria Rosa Avellaneda, el cinc de juliol de l’any 1878 va néixer a Terrassa al carrer del Vall nª 37 el Pare Abat Antoni Mª Marcet i Poal. 

A la façana de la casa on va néixer podem observar una placa de porcellana, realitzada per en Ferràn Font, tal i com podeu comprovar en la foto que us adjuntem més avall.

Avui fa dons exactament 140 anys del seu naixement i per recordar-ho la Maria Rosa ens facilita un bonic poema (ella creu que pot ser inèdit…)  creat pel desaparegut poeta terrassenc Ramon Alzamora i Cardona que el va escriure en motiu de la mort del Pare Abat, que va tenir lloc el 13 de maig de 1946 a l’edat de 67 anys.

El poema diu així: “En la mort del Rvdm.  Pare Antoni Mª Marcet, Abad de Montserrat

(transcrit literalment)

Una obra de tristesa feixugament s’aplana

pels penyals i les serres del nostre Montserrat;

ressòna per les valls el sò de la campana

llençant la trista nova que és mort el Pare Abad.

La llum del vostre Temple, oh Verge Sobirana,

que com estel brillava amb lluminós esclat,

placa abat Marcet

d’una sola volada, com àguila galana.,

apagant-se a la terra, al Cel se n’ha volat.

Catalunya a la Verge li expressa el séu dolor

per la pèrdua del fill que amb tendresa i amor

de d’infant s’aplegava baix son mantell daurat.

Mestre que allà en la Glòria, àngels i serafins

casa abat Marcet

desgranen harmoniosos els seus càntics divins

pel nou just que’ls arriba rublent de santedat.

Signat:  13-5-1946 Ramón Alzamora

Podeu trobar una entrada amb més explicació del Pare Abat a: https://recordsdeterrassa.wordpress.com/2013/01/21/homenatge-a-labat-antoni-maria-marcet-i-poal/

I tambè a: http://joaquimverdaguer.blogspot.com/2015/04/labat-marcet-i-terrassa.html

Anuncis




Un informe de com estaven les sales per espectacles de Terrassa el 1913

29 06 2018
cine recreo plano original

cine recreo plano original

El bon amic Rafel Aroztegui en el seu afany investigador ens ha fet arribar un informe que ha trobat remenant papers, sobre l’estat dels locals dedicats a espectacles públics que hi havia a Terrassa.
L’escrit de data 14 de gener de 1913 i signat per l’alcalde J. Ullés Jover està fet amb màquina d’escriure antiga i està dirigit al excel·lentíssim governador civil de Barcelona.

  • Del Teatre Principal informa que per acord del govern provincial en data 4 de desembre de 1911 s’ha comunicat a l’alcaldia que s’han aprovat els plans presentats i que s’autoritza de forma provisional l’obertura del teatre.
  • Nota: el 15 de desembre es va produir la inauguració de la reforma modernista del Teatre Principal. Com a cinema va tancar el 7 d’abril de 1991.
  • Del Teatre del Retiro indica que el 1880 el pèrit Joan B. Feu va indicar que reunia les adequades condicions de seguretat i solidesa en aquest tipus de construccions i que per això es va autoritzar el seu funcionament tot i que també amb caràcter interí. Posteriorment indica que en aquest espai s’han realitzat diferents accions de reparació, consolidació i reforma del decorat dirigides a acollir espectacles cinematogràfics.
  • Nota: Com a curiositat deixeu-me indicar que el 19 de novembre de 1910 s’inaugura el Cine Diorama amb el primer teló de boca amb anuncis pintats en ell. El 1932 va ser enderrocat.

    Teatre Recreo 1912

    Teatre Recreo 1912

  • Del Teatre El Recreo s’indica que en data 18 de setembre de 1912 es va comunicar que s’ha rebut l’informe de l’arquitecte però que hi ha una sèrie de defectes a arreglar si es volen donar espectacles cinematogràfics, especialment per la manca d’adequació de la cabina i que fins que no es realitzin les obres només es poden donar petits espectacles escènics.
  • Nota: El 18 de setembre de 1912 es va inaugurar la sala de Teatre El Recreo als jardins de la casa Ventalló tot i que la façana modernista inicialment prevista no es va arribar mai a fer (podeu veure el document del plano de la façana prevista que ens ha fet arribar l’amic Rafel Aroztegui).Finalment l’edifici va ser obra de l’arquitecte Domènec Boada i la boca del telo va ser decorada pels pintors Pere i Tomàs Viver. Va tancar el 2 de juny de 1985.
  • Del Cine Alegria indica que a primers d’agost de l’any anterior es va produir la inspecció de l’arquitecte provincial i que es va ordenar una sèrie de reformes que el propietari ha realitzat amb diligència i que per aquest motiu donen l’autorització perquè el local pugui seguir oferint espectacles.

    Recreo plano original

  • A partir d’aquest punt el document indica que l’alcaldia manifesta al govern provincial que cap dels locals destinats a espectacles públics està definitivament autoritzat per donar-los i que els que es dediquen a oferir espectacles cinematogràfics cap s’adapta a les ordenances, si bé es pot tolerar al Cine Alegria la infracció deguda a les seves portes de sortida i al Cine Moderno la infracció pel mateix motiu. Del Cine Montserrat i del Cine Ideal diu que no cal dir rés, ja que el primer es troba en estat de reforma i tampoc del segon perquè s’ha tancat per ordre de la mateixa alcaldia.
  • Nota: el 23 de gener de 1909 es va inaugurar la Sala Montserrat al Centre Social Catòlic.
  • Nota: el 4 de maig de 1912 es va inaugurar el Cine Moderno al Teatre del Retiro, però no tenim constància d’on era el Cine Ideal que s’anomena en l’informe i l’únic que podem indicar, per la data del document, és que el 26 d’octubre del 1911 s’havia inaugurat al 1er. Pis del Cafè Condal el Cine Egara del Sr. Domingo del que no se’n diu rés en l’informe.

Al final l’alcalde, desprès d’explicar l’estat dels locals destinats a oferir espectacles públics de la ciutat, indica que si s’ordenés el tancament dels mateixos es podrien provocar conflictes i perjudicis i que ell no pot carregar amb aquesta responsabilitat personal, de manera què li diu que en tot cas sigui ell (el governador) el qui dicti les ordres oportunes i assumeixi les responsabilitats que comportin els permisos provisionals que s’han donat als locals.

Això ens dona una idea de la provisionalitat d’aquests locals destinats a espectacles públics. La majoria hem de tenir en compte que s’havien fet sense pensar massa amb les normatives i també amb les dificultats que van tenir per tal d’adequar convenientment uns locals, pensats per oferir teatre o espectacles, a les noves necessitats que els imposaven els espectacles cinematogràfics i que requerien d’espais on allotjar maquinària i materials altament perillosos ja que llavors tot molt inflamable.

Atès el que diu el document podem estar contents que a la nostra ciutat no passes cap desgracia important.
Podeu trobar molts més records sobre el cinema a Terrassa a: https://recordsdeterrassa.wordpress.com/cine/

Nota: Volem felicitar al Rafel per el seu any com a capgròs de l’any i desitjar que avui en que comença la Festa Major de Terrassa el nou capgròs sigui tant merescut com ho ha estat ell.

 





El misteri de la llista del joc de cartes

22 06 2018

llista de ca n’arnaus

A voltes expliques records, curiositats o anècdotes, però de tant en tant et trobés amb petits misteris que només gràcies a la capacitat de coneixement de persones com el Rafel Comes pots intentar esbrinar-los.

El cas és el següent: fa pocs dies vaig trobar dins d’un llibre vell de la residencia ca n’Arnaus del carrer Sant Francesc un trosset de paper que al obrir el llibre va caure al terra. Al primer cop d’ull em va semblar un tros de paper d’aquells que posem per fer de punt de llibre i al veure que per un cantó era un full de publicitat de La Fonda Pirenaica de Ramon Cost de Planoles, vaig pensar que no tenia més importància.

Va ser al observat que per l’altre cantó hi tenia una llista amb noms, alguns d’ells prou coneguts que vaig decidir fotografiar el document i enviar-ne una còpia al Rafel.
I vet aquí el que ha esbrinat:

“Suposo que aquesta llista deuria ser d’un joc de cartes o similar.

  • J. Arnaus deu ser Joan Arnaus Vila que va fer la guerra al bàndol nacional i que, segons crec, va marxar a Xile i potser no va tornar, ja que no figura enterrat a Terrassa.
  • A. Arnaus ha de ser Alfons Arnaus i Vila, enginyer tèxtil, excombatent del bàndol nacional, casat amb Antònia Badiella Ribas, germana de l’Emili Badiella.
  • Els pare d’aquests dos nois era Josep Arnaus i Padró, industrial, soci amb Francesc Roig Llauger d’Arnaus i Cia. Va ser assassinat pels incontrolats el 17 de novembre de 1936. Havia estat regidor a l’època de Primo de Rivera i era monàrquic d’ideologia molt dretana.
  • Onandia a seques pot ser qualsevol de la família, podria ser l’exalcalde Miquel Onandia que tenia una relació familiar amb els Ventayol per la seva muller Paquita Pont i Ventayol o el seu germà Francesc que tenia un assortiment com els Arnaus. També podria ser una dona però no lliga gaire que l’anomenessin pel cognom.
  • R. Ventayol ha de ser en Ramon Ventayol Pi, cosí de la dona de l’Onandia.
  • J. Ventayol seria segurament el seu pare, l’impressor Josep Ventayol i Vila.
  • Maruja acostuma a ser un nom familiar de Maria, però no veig en cap de les famílies Arnaus, Ventayol i Onandia, almenys dins la forquilla d’aquestes edats, cap dona que es digui Maria sol.
    Evidentment tot el que indico són hipòtesis”.

llista de ca n’Arnaus

Fins aquí el que ens explica de la llista. Però queda un altre misteri i és que aquest retall era dins d’un llibre de medicina que es conserva en la biblioteca de la casa ara ocupada per una residencia de gent gran. Segons em van informar en aquesta casa hi havia tingut consulta un metge anomenat Trenard, que com podem comprovar no surt a la llista.

I ara vindria una possible solució al misteri de la Maruja i és que el Dr. Lluís Trenard i Linares que segons diuen era pediatra, estava casat amb Maria Dolors (Maruja?) Arnaus i Vila, infermera de l’exèrcit nacional a la que se li reconegué com ex-combatenta.

Si fos així ja tindríem totes les persones que van jugar aquell dia a un possible jocs de cartes al carrer Sant Francesc i en quan a la data l’hauríem de situar després de la guerra, cap als anys 40 ja que hi ha una pista molt clara i és que el paper per l’altra banda porta imprès: Planoles … de ….. de 194…
Què opineu? Misteri resolt?





Salvem els murals de la discoteca Liben’s

14 06 2018

La discoteca Liben’s es va inaugurar a la carretera de Martorell, 120 als anys 70 (en la foto antiga podeu veure la primera façana). L’any 1978 es va ampliar i es va inaugurar la nova façana de ceràmica vidriada decorada amb motius geomètrics i en que es va una clara al·lusió a la música per part de l’artista Julio Bono, que encara avui es pot visualitzar i que ara està amenaçada de desaparèixer.

El nom de la discoteca es va canviar posteriorment pel de discoteca Làser fins que finalment va tancar (en part de la façana encara es pot veure part d’aquest nom).

discoteca Liben’s

Aquesta discoteca va arribar a comptar amb 4 grans pistes de ball amb diverses formes, el que la feia molt particular: n’hi havia una de quadrada, una de rectangular, una de triangular i finalment la més característica, la de forma de cor. Aquestes pistes estaven cubicades en dues plantes que es podien veure des d’un espai central. En cada pista podies ballar música diferent, des de la típica musica disco fins a música lenta, ambiental o rock.

liben’s enganxina

Si ens fixem amb el logo hi veurem una clara referencia a instruments musicals barrejats que també podem observar en una de les ceràmiques que adornen la seva façana.

Ara uns cartell anuncien la propera construcció de una zona amb 20 habitatges que segurament farà desaparèixer una part de la nostra història i dels nostres records, però que també suposarà una important pèrdua arquitectònica ja que els murals són una obra d’art que creiem que la ciutat hauria de mirar de preservar.

Podeu trobar algunes opinions i contactes amb gent que durant anys va anar a ballar a aquesta discoteca a l’enllaç:

https://recordsdeterrassa.wordpress.com/2009/03/09/les-discoteques-dels-anys-80-a-terrassa/

Des dels Records de Terrassa fem una crida perquè es protegeixi un patrimoni de la ciutat que pertany a tots nosaltres i que no pot ser que de nou l’especulació immobiliària ens l’arrabassi com ja ha passat amb altres ocasions. Recordem que va passar amb la Lyonessa quan es va arribar tard a protegir-la?

En Julio Bono i Peris va néixer a Sagunt l’any 1934 i va morir a Barcelona l’any passat, el 2017. Podem considerar-lo un artista català ja que des dels 5 anys ja va residir a Catalunya. Artisticament és conegut especialment pels seus murals de ceràmica vidriada i per les façanes que amb ells va decorar edificis per tot Espanya. Podem considerar-lo un artista de carrer ja que les seves obres no eren fetes per ser exposades en museus sinó en moltes ocasions en espais a l’aire lliure, com és el cas de la façana de la vella discoteca Liben’s de la nostra ciutat.

Si finalment enderroquen la façana i la perdem a Terrassa haurem perdut una part del nostre patrimoni i per observar altres obres de Bono haurem d’anar al edifici de la Mecànica Egarense del carrer Joan Mompeó, 35, als edificis Dacosta del carrer Salvans 30 i 39 o a la cantonada del carrer Alexandre Bell amb Isaac Peral.

Fem servir el #savemelsmurals per reclamar tant a l’administració publica com a la societat en general que no deixin que Terrassa de nou hagi de lamentar una pèrdua com aquesta.

Si algú li fa gràcia veure com era l’ambient en una discoteca de terrassa podem veure un vídeo de la discoteca NEON (Carrer Sant Francesc, 50) als anys 80 a https://youtu.be/vW3lQ8KZYzM

        





Recordem la torna del pa d’abans

8 06 2018

fleca jover 1927

L’amic Josep Badrenas ens ha volgut compartir un record sobre el pa:

“Fa uns dies, casualment vaig llegir una crònica referent a una obra de teatre d’en Boadella que es diu LA TORNA, i és el relat de l’execució, assassinat, o mort, segons opinió de cadascú, d’en Puig Antich. El títol de l’obra fa referència a l’execució simultània d’un altre condemnat, i què, segons es diu, es va fer coincidir per a diluir d’alguna manera la barbaritat que s’estava cometent amb el jove activista català.

Doncs be, no és això al que em vull referir sinó a l’origen del títol de l’obra. Els que tenim ja una edat, recordarem que quan anàvem a comprar el pa a cal forner (ara se’n diu la fleca, però llavors aquest mot era reservat pels erudits) només havies de demanar “una barra de pa de mig” o “un rodó de quilo” , o sigui, especificar el pes que havia de fer cada peça i el venedor posava sobre la balança la barra i com mai arribava ben be al pes estipulat, ja que al coure’s al forn s’eixuga i perd pes, et posava un tros d’una peça que tenia per anar tallant, per a completar el pes contractat, o sigui, t’emportaves la barra més un trosset , que se’n deia “la torna”. Tinc molt present la cisalla que tenien sobre el taulell per a tallar el tros de la torna i la quantitat de molles i crostes que generava al seu voltant.

forn jover anys 30

Moltes vegades aquest tros te’l menjaves pel camí, ja que el pa era el principal component de l’alimentació quotidiana del personal. Pa amb llet per esmorzar, pa amb patates i cansalada per dinar, pa amb xocolata o pa amb oli i sucre per berenar, pa amb oli i tomàquet i una arengada per sopar, o pa amb vi i sucre per postres, i així successivament… per tant, el pa era ben aprofitat.

A mes, el pa de l’època al que em refereixo, era bo i era pa autèntic de farina. Si te’n quedava d’un dia per l’altre, no passava rés, era bo igual i durava menjable uns quants dies. Com a anècdota personal, puc explicar-vos que recordo quan jo tenia cinc o sis anys, que vivíem a una casa de pagès (on vaig néixer) i els meus pares n’eren els masovers, Coll Cardús, avui reconvertida en abocador, i anaven a buscar el pa, un cop cada quinze dies a La Bauma (Castellbell i el Vilar), i només aquell dia menjàvem “pa tou de la Bauma” segons m’oferia la meva mare, el que vol dir que els demés dies, el pa ja no era tan tou, però durava fins la propera visita al forn de la Margarita, que encara avui existeix a La Bauma.

Avui ja rés és igual, ni s’hi assembla. Si vas a buscar pa, pots anar, des de la fleca fins a un paqui, i tots venen “pa”, gasolineres incloses. Has de vigilar a l’hora de comprar-lo ja que si el compres al mati, probablement el vespre per sopar ja sigui immenjable, i l’endemà potser fins i tot florit i el deixes dins la bossa de plàstic en que alguns l’embolcallen.

forn llorens verges 1927

Si vas a cal forner, o la fleca, que és qui ofereixen més garanties, ja no et serveix demanar una barra de quart… et demanen si el vols ample o estret, poc cuit o torrat, amb crosta o sense, d’espelta, o integral, de tres o cinc cereals, de no sé quantes hores de repòs de la maça, si de pagès, si gallec, si cuit al forn lent, si de camut, de civada, de sègol, de llavors, d’un munt de varietats per triar, si el vols tallat o sencer, per congelar o per menjar ja, si tallat al biaix o recte, amb la llesca més prima o més gruixuda, i recentment, també si vols bossa de nanses o no… tot un màster de comerç especialitzat per comprar un tros de pa, que no te l’acabaràs el mateix dia i com que el que et queda és poquet ja ni el congeles, es a dir… l’endemà a les escombraries, però alerta!!! a les d’orgànic, no t’equivoquis de cubell. Millor comprar un rodó que dura més. Però en qualsevol cas, Sense Torna, ja que el pes és el menys important encara que paguis per un rodo o una barra de mig quilo i en realitat només pesi poc més de 400 grams.

Del que he explicat abans m’he oblidat de l’època del racionament i del pa moreno, que probablement no era fet ni de farina… i que, alguns malpensats, deien que era fet de blat de moro barrejat amb serradures”.

Nota: gràcies per compartir de nou els teus records i recordem entre tots la dita: “Amb molta gana no hi ha pa dur” o aquella que diu: “Pa que sobri, carn que abasti i vi que no falti”.





Les quatre carreteres des del balcó dels Avellaneda

31 05 2018
familia avellaneda al balcó 1937

familia avellaneda al balcó 1937

La Maria Rosa Avellaneda ha volgut compartir un nou record que diu així:

“Al final del nostre pati del carrer de l’Aurora hi havia una barana de ferro forjat que donava a la Carretera de Montcada (ho podeu veure en la foto de l’any 1937 que acompanya aquest recordi en la que podeu observar la seva mare amb ella mateixa i el seu germà Ramon quan eren petits i al fons la vela estesa de la peixateria Mandicó).

El balcó quedava a una altura com d’un primer pis i des d’allà vèiem tot el moviment de cotxes, de vianants etc.  Molts venien de can Palet i tombaven pel carrer Topete per anar al Centre ja que llavors aquest carrer era molt concorregut, en bona part per la gran quantitat de treballadors que hi circulaven per anar a les grans fàbriques tèxtils de la zona.

font 4 carreteres - 2007

font 4 carreteres – 2007

Recordo que veiem al davant uns petits quioscs on venien carn i peix i que estaven al costat mateix de la font.  El primer era de la peixateria Mandicó i en un espai tant petit semblava impossible que hi podes cabre  tantes coses:  el taulell exposant tot el peix fresc, les caixes, la nevera tots els útils necessaris. El segon era de l’Anita que venia carn de xai i l’últim ja tombant a la carretera de Rubí, de la Maneleta que venia carn de boví.  Nosaltres a casa (fins que van plegar) n’eren els nostres proveïdors i aquest és el record més antic que tinc de les quatre carreteres.

Ara, el més importat per a mi era  “La Font“.  Per els petits era un gran al·licient anar-hi a buscar aigua fresca.  Recordo que hi anàvem amb uns càntirs de terrissa que tenien un broc gros per omplir-lo i un de petit per poder-hi beure.  Totes les cases en teníem.

A la font hi passàvem tantes estones com podíem, xipollejant i jugant amb l’aigua.  La font era un pedrís llarg, i al mig, a la paret crec que hi havia una cara amb una boca d’on brollava un bon raig d’aigua.  L’aigua queia a una pica i el desaigua era un petit regueró rebaixat del pedrís per on marxava l’aigua.  La font era adossada a unes cases que després van enderrocar. L’actual font, crec que és la mateixa però amb un entorn completament renovat.

cal codina-05-07-2009

cal codina-05-07-2009

A la cantonada amb el carrer Topete hi havia el bar de “Cal Codina” propietat dels germans Codina, el Joan i el Ton.  Tenien el bar i també el restaurant . Recordo que els meus avis durant una temporada, cada dia hi  anaven a buscar el dinar i els hi donaven ben condicionat per després menjar-lo a casa. Tanta propaganda ara dels menjars preparats i ves per on fa més de setanta anys que els meus avis ja feien servir aquest sistema.  Després van plegar el restaurant i van continuar com sempre amb el bar.  Els Codina també tenien a la carretera de Moncada, sota del restaurant, una gasolinera amb un sol aparell.  Crec que per servir la gasolina es tenia de bombar i recordo que en aquest aparell hi havia com una maneta de ferro que contínuament tenien d’accionar a dreta i a esquerra per omplir els dipòsits dels cotxes.

Per completar la cruïlla, a l’altre costat hi havia una fabrica tèxtil, i davant  “cal Fruitós” una gran botiga de regals principalment vaixelles i tota classe de paraments per a la llar”.

Agraïm a la Maria Rosa el seu record i ja sabeu que tots podeu fer el mateix amb els vostres records i fer que així és conservin per sempre més en aquest espai obert a tothom.





Quart concurs d’anuncis modernistes de la Fira Modernista de Terrassa

10 05 2018

El guanyador  de la Quarta Edició del Concurs d’Anuncis Modernistes de Terrassa ha estat, amb més del 50% dels vots: Champagne Irroy.

Per tal de celebrar la XVI Fira Modernista de Terrassa us proposem la Quarta Edició del Concurs d’anuncis modernistes, on podeu puntuar l’anunci que més us agradi.

Els que hem triat per aquesta quarta edició són:

 

  

Nota: L’objectiu és el de reconèixer el treball de les arts gràfiques i la creativitat que hi havia en els anuncis modernistes de Terrassa.

Links Fira Modernista:

Els guanydors de les edicions anteriors van ser:

2017: José Soldevila e Hijo 1910

2016: Perruqueria Jaume Gibert del 1911

2015: Mosaicos Prat – Carreras del 1907