L’oblidada casa modernista “Ramon Matalonga”

Aquests dies s’ha parlat d’aquest edifici perquè està a la venda i ha sorgit certa polèmica de quin ús se’n farà però parlem-ne una mica ja que potser és dels edificis modernistes protegits de Terrassa del que menys importància se li dona i no entenc els motius.

Primer cal situar-lo en el carrer de Topete número 68.

Aquesta casa va ser construïda en la dècada de 1870 pel mestre d’obres Jaume Comerma i Torrella per el fabricant Ramon Matalonga i Morros casat amb Josefa Cortés Volart. El 27 d’octubre de 1917 va morir aquest industrial que va ser membre de les juntes de govern del Banc de Terrassa i de la Caixa d’Estalvis.

Inicialment es va construir com a habitatge unifamiliar de grans proporcions amb una paret mitgera per un cantó i un ampli jardí per l’altre, que resta ocult a la vista del carrer per un mur de tanca de grans proporcions.

Curiosament en aquesta casa és justament on l’afamat arquitecte Lluis Muncunill hi va viure, després de contreure matrimoni amb Àngels Palet de la Quadra Mata de la Barata pubilla del mas de Can Palet, durant prop de 20 anys (del 1895 al 1914) coincidint en l’època de gran esplendor del modernisme a Terrassa. Tinguem en compte que durant els anys en que hi va viure, i hi va tenir el seu despatx professional i hi va dissenyar edificis tant emblemàtics com la reconeguda Masia Freixa (en la imatge podem veure l’estudi de la façana del 1914).

L’any 1914 en Muncunill va deixar de viure-hi i va emprendre les obres de restauració de l’edifici, deixant-hi el seu segell personal tant en la façana com en el seu interior. El 1914 l’arquitecte i la seva muller es van mudar a la casa pairal de Can Parellada, al carrer del Puig Novell. D’aquesta residència familiar procedia la mare de Muncunill, Narcisa Parellada. I, pel que sembla, l’arquitecte es va traslladar després a la masia de Can Palet, propietat de la seva esposa, tot i que va morir finalment en la casa del carrer del Puig Novell l’any 1931.

En les obres de reforma que va fer a la casa hi va mantenir l’estructura original de l’edifici, però afegint-hi un pis més i també va modificar la seva façana.

La casa té una planta baixa i tres pisos, separats clarament per línies d’imposta que engloben els balcons del primer i el segon pis. Les obertures són en arc rebaixat, de perfil arrodonit que era una solució arquitectònica molt típica de l’arquitecte Lluís Muncunill.

Podem afirmar que en aquest edifici hi va aplicar tots els recursos constructius i estètics propis del final de la segona dècada del segle XX. Així hi podem observar, per exemple, les baranes de ferro dels balcons corbades pels extrems. La part posterior té un altre cos formant també una torre, de solucions semblants a l’anterior, i rematat per una barana. A la planta baixa les parets són arrebossades i estucades.

En són molt destacables en l’interior de la casa el treball de fusteria que és de fusta d’àlber, els arrambadors ceràmics que tenen les formes sinuoses del color verd poma que es poden veure en moltes altres obres de l’arquitecte, els paviments hidràulics, algun vitrall i pintures i els treballs de forja. No és una decoració en general gaire ostentosa, en la línia de Muncunill, però evidentment són elements a conservar.

La casa té 1.115 m² construïts, amb 30 habitacions, 8 banys i la parcel·la que ocupa és de 852 m² i el pati en si no té cap element modernista.

Durant la Guerra Civil i a partir de l’octubre del 1936 es va utilitzar les seves dependències per acollir refugiats i finalitzada la guerra va tornar a ser propietat de la família Matalonga-Amat.

Fa uns anys una part de la finca, amb entrada pel carrer de Sant Quirze, es va llogar a una llar d’infants que es deia “juguem i aprenem” i també va ser seu d’una empresa dedicada a l’hostaleria.

Actualment és un edifici històric catalogat i està subjecta a limitacions en quant a projectes de reforma. Està considerat un Bé Cultural d’Interès Locals (BCIL), categoria de protecció del patrimoni cultural català que s’atorga a un bé que, tot i la seva importància, no compleix les condicions pròpies de la categoria superior: els Béns Culturals d’Interès Nacional (BCIN).

Com ja em indicat es tracta d’un edifici que ha Terrassa ha passat desapercebut i fins i tot en la Fira Modernista ni s’hi fan visites guiades ni surt en cap catàleg i en molt poques guies del modernisme terrassenc s’hi fa un esment destacable. Potser és perquè està situat en un carrer de molt tràfic i la gent sempre hi passa de llarg i n’hi s’hi fixa massa i és una llàstima que la ciutat no pugui gaudir ni del seu interior ni del jardí que l’envolta.

Actualment està en venda i esperem que no s’acabi malmetent part del nostre patrimoni (el preu se venda és de 1.690.000 euros i fa poc la llogaven per 8.500 € al mes). L’edifici actualment està deixat, brut, el seu exterior està ple de grafits i el gran nombre de vehicles que hi passen cada dia no ajuden gens a la seva preservació.

Record personal:

Jo de petit recordo que en un extrem del jardí, que donava al carrer de Sant Quirze, hi havia una gàbia tancada amb filat i a dins hi havia paons reials i a mi m’agradava molt d’aturar-‘hi quan pujava per anar a ca l’Artigues per observar-los.

Curiositat:

El cineasta terrassenc Toni Verdaguer hi va rodar l’any 1989 diverses escenes del seu segon llargmetratge, “La teranyina”, basat en la novel·la del també terrassenc Jaume Cabré i en la pel·lícula s’hi poden observar part dels seus interiors.

Segons en Verdaguer: “a la casa Ramon Matalonga vam rodar-hi uns quants dies, estava buida i es va tenir que moblar i decorar tota, perquè vàrem rodar per tota la casa, l’escala inclosa. Vam rodar a l’entrada, el menjador, un saló al costat, una habitació, un despatx i precisament a l’escala d’aquesta casa hi ha una de les últimes escenes de la pel·lícula on el personatge Mercader (Ramon Madaula) mata al personatge Turmeda (Sergi Mateu)” (imatges cedides per en Toni Verdaguer).

 

Vistes aèries actuals (any 2013).

Un cartell del 1913 per celebrar la Fira Modernista del 1923

Un any més arriba la Fira Modernista i aquest any amb la seva XX edició està dedicada a la dansa i per això des dels Records de Terrassa hem triat un record de fa 110 anys i més concretament un cartell del Casino del Comerç on s’anuncia el “Festival dels Rebregats y Mirons” amb un Gran Ball amenitzat per la banda “La Vallesana” que es va celebrar el 5 de gener a les 10 de la nit. Pel que sembla aquesta festa servia per a trobar parella i d’aquí que en el cartell i surti un cor amb una fletxa.

El cartell és clarament d’estil modernista i espero que us agradi.

Vull destacar que a més del ball s’hi anuncien un seguit d’atraccions bastant curioses, com la de Mr. White, un concertista de Bombo proceden del teatre Odeon de Paris, Mr. Massetti, un reconegut cantant de l’Scala de Milan, Mlle. Hélène, primera concertista i ballarina del Moulin Rouge de Paris, Mr. Robinson celebre imitador i transformista i la Troupe Frescales composada, segons diu, per 4 gentelmans procedents dels millors teatres d’Europa i Amèrica.

Un programa espectacular que segur que va fer omplir de gom a gom el Casino del Comerç i que igualment esperem que serveixi perquè tots els actes de la Fira Modernista s’omplin de públic.

Un record per en Floreal Soriguera “el Suri”

Avui ens ha deixat el Suri i com que aquests dies he ajudat a elaborat un llibret sobre records del barri de Ca n’Aurell (que aviat presentarà l’Associació El Llibre de la Vida) i en aquest hi havia una petita entrevista al artista Floreal Soriguera, us la comparteixo com a homenatge a una persona que crec que la ciutat no ha reconegut prou tot el què ens ha aportat.

L’entrevista diu així:

Soc en Floreal Soriguera i vaig néixer a França, a la Bastida.

El  pare no  va  voler  anar  a la mili i  es va  exiliar a França i allí es va casar. Posteriorment vàrem tornar a Terrassa quan jo tenia 7 anys i vam anar a viure a Ca n’Aurell.

Vaig anar a l’escola del carrer de sant Genis on hi havia l’Ateneu Llibertari i tenia un professor que es deia Campa, que li agradava molt pintar.

Quan anava a l’escola un professor em va ensenyar dibuix i em va motivar molt. Als 14 anys vaig anar a l’escola Industrial on el professor Cèsar Cabanes em va ensenyar a dibuixar. Als 25 vaig fer un examen per a poder entrar a l’escola de Belles Arts de Barcelona on vaig poder perfeccionar i aprendre noves tècniques a més de poder fer moltes  amistats. Ara recordo que allí també vaig aprendre escultura.

A l’escola industrial va ser on vaig conèixer a la Maria Dolors Duocastella, que llavors feia de model de dibuix i de la que em vaig enamorar fins al punt que després esdevingué la meva esposa.

Vaig muntar una empresa amb altres 3 pintors que es deia Elsa i per sort alguns clients ens demanaven que pintéssim algun dibuix en alguna habitació de la casa. Majoritàriament pintàvem fàbriques i cases però també vàrem participar en pintar la Mútua nova, el convent de les monges Josefines i el centre Social, entre d’altres. Elsa va ser la primera empresa de decoració de Terrassa i vàrem portar els primers papers pintats per a les parets.

També vaig tenir una adrogueria que estava ubicada on ara hi ha el centre cívic Montserrat Roig i posteriorment s’ho  va quedar l’Antonio Luque. Cada any feia exposicions als Amics de les Arts i a l‘Ateneu Barcelonès.

Al carrer Arquímedes tenia el meu estudi i una escola de dibuix. I posteriorment també al carrer Faraday. Actualment també te un petit estudi al pis del carrer Salvà.

Sempre m’he estimat molt el meu barri i vaig ser l’impulsor de l’Associació de veïns de Ca n’Aurell i l’any 1975 en vaig ser el president i la Dolors m’ajudava assistint als plens municipals per a demanar millores pel  barri.

Amb la parròquia de la sagrada Família, mentre hi havia en Mossèn Dasquens hi va haver molt  bona relació.

Recordo que durant un temps m’encarregava de fer unes paelles vegetarianes de colors que fèiem a la Plaça del Progrés i al  Parc de Sant Jordi. Ho feia amb un bon amic de la Pastisseria Marconi que era qui ens proporcionava els  colorants. Recordo especialment un curiós arròs blau i per a postres fèiem unes terrines de nata negra.

De la meva passió per a la pintura puc dir que tinc més de 2.000 quadres en estoc i els tinc tots catalogats. Tinc quadres de més de 2 metres de llarg i tot i que he fet donacions a l’Ajuntament i altres entitats.

Us deixo un enllaç a l’homenatge que en va fer, a la parella “els Suris”, l’ajuntament de Terrassa l’any 1995:

https://arxiumunicipal.terrassa.cat/docs/Op/Floreal_Soriguera.pdf

I us adjunto una nota personal que ell mateix signava com “El Suri” de data 19-10-1977 que vaig trobar per casualitat i que només té el valor d’un record personal escrit amb la seva lletra.

Federico Garcia Lorca va venir a Terrassa l’any 1935

El dia 1 d’octubre de 1935 els diaris locals informen de la visita a Terrassa del poeta Federico Garcia Lorca acompanyat pel seu amic i pintor terrassenc Josep Rigol. Segons indiquen va visitar l’estudi de l’artista i indrets propers, com les esglésies de Sant Pere.

Quan es va fer fosc va tornar a Barcelona per a fer una lectura dels seus poemes als “Amics de la Poesia” a la llibreria Catalònia i per aquest motiu no ve poder participar en la tertúlia literària que es tenia que fer als Amics de les Arts que va quedar ajornada per el dia 7 d’octubre i que tenia que fer-se al Centre Catalanista Republicà a dos quarts de deu de la nit. El cert és que el dia 7 tampoc va poder venir per culpa d’una conferència que va tenir que donar.

Així dons ja no va tornar a Terrassa fins el dia 17 d’octubre que era la data de l’estrena de l’obra Yerma al Teatre Alegria, de la mà de la Gran Companyia d’Ata Comèdia Dramàtica de l’eminent Margarida Xirgu, que estava de gira per diverses ciutats. A les 10 de la nit, va assistir a l’estrena de Yerma, que va tenir tant d’èxit que el va obligar a sortir a l’escenari per saludar al públic.

Els preus de les butaques eren de 4 pessetes les més cares i de 2 pessetes les més econòmiques. El director artístic va ser en Cipriano Rivas Cherif i els decorats eren de Manuel Fontanals.

Al finalitzar la representació va inaugurar les tertúlies literàries dels Amics de les Arts amb la lectura de diversos poemes acompanyat per els actors de la companyia de l’actriu Margarida Xirgu.

El teatre Principal on es va interpretar l’obra era el que estava situat al carrer de La Rasa (antigament carrer del General Mola) que havia estat inaugurat el 17 de novembre de 1917. El teatre era propietat del Sr. Gaetano Galítzia Laterza i l’edifici havia estat dissenyat i construït per l’arquitecte Lluís Moncunill, amb una capacitat per 2.000 espectadors.

El proper dissabte, dia 4 de febrer de 2023 a Terrassa es retrà homenatge a aquest fet inaugurant-se una placa a l’actual teatre Alegria a les 19 h i representant-se de nou Yerma al Teatre Principal a les 20 h, aquesta vegada interpretat per l’actriu Maria Hervàs.

La placa forma part de la campanya “Terrassa T Memòria” i indicarà els detalls de la visita del poeta a Terrassa, tot indicant que poc temps després va esclatar la Guerra Civil i que el 18 d’agost de 1936 va ser assassinat pels feixistes al camí de Viznar a Alfacar, a Granada.

Us deixem un seguit de documents per si us voleu informar més:

Podcast sobre patrimoni terrassenc: la història de l’escola Torrella

Al programa  CONNECTATS es va parlar de patrimoni terrassenc:

En @santirius, autor del blog “Records de Terrassa”, va explicar la història del Sanatori de l’escola Torrella.

Aquest és un programa de Radio Terrassa.

.

@laxarxaradio

@RadioMTerrassa

.

Podeu escoltar la gravació fent click aquí: https://go.ivoox.com/rf/93109880

Podcast sobre patrimoni terrassenc: la història del Sanatori de Torrebonica

Al programa  CONNECTATS es va parlar de patrimoni terrassenc:

En @santirius, autor del blog “Records de Terrassa”, va explicar la història del Sanatori de Torrebonica.

Aquest és un programa de Radio Terrassa.

.

@laxarxaradio

@RadioMTerrassa

.

Podeu escoltar la gravació fent clicl aquí:  https://go.ivoox.com/rf/96159365

Vídeos: testimonis d’un passat industrial: les 12 xemeneies més característiques de Terrassa

Canal Terrassa – Programa sobre el passat industrial de Terrassa: creat gràcies a la col·laboració del blog dels Records de Terrassa.

Al llarg del segle XX, durant dècades, a Terrassa hi fumejaven cada dia unes 200 xemeneies industrials.

Eren la demostració més plausible de l’enorme activitat productiva de la ciutat i de l’auge. en particular, del sector tèxtil.

Aquella prosperitat, però, va anar minvant de manera progressiva i tant les antigues fàbriques com les seves xemeneies van anar desapareixent.

Algunes però, segueixen en peu, observant el transcurs de la història i formant part del patrimoni industrial de la ciutat.

Durant els últims dies hem descobert alguns d’aquests elements tan característics gràcies a Santi Rius, qui ens ha explicat tota mena de curiositats sobre les dotze xemeneies més representatives.

Links:

Veure tots els  reportatges de la sèrie “Testimonis d’un passat industrial”

Les dues capelles del Sanatori de Torre Bonica 7 (l’esglèsia modernista)

La peça mestra del nou conjunt va passar a ser, a part de l’edifici remodelat del sanatori, la nova església dedicada a la Mare de Déu de Montserrat, beneïda i inaugurada respectivament els dies 24 i 27 d’abril de 1930 (es va triar el 27 perquè és precisament l’aniversari de la Mare de Déu de Montserrat).

En Bernardí Martorell ha estat considerat com el millor dels neogòtics-romàntics de Catalunya. Els historiadors situen el Modernisme a Catalunya entre el 1888 i el 1918, raó per la qual l’arquitectura de Bernardí Martorell resta fora de l’estil per temps i per forma. Tampoc no pertany al noucentisme, que és el període que va succeir el Modernisme a Catalunya, de tal manera que l’obra de Bernardí Martorell forma un conjunt notable de construccions inspirades en l’arquitectura anglosaxona, basada molt especialment en l’ús racional del totxo en la construcció de murs, pilars, arcs i voltes d’acord amb l’antiga tradició del mestres d’obres i paletes de la baixa època medieval.

Us deixo un pdf amb informació: bernardi martorell

L’església es va construir al final de l’ala dreta del sanatori, de planta basilical, amb una façana plana, porta de fusta i coronament amb campanar centrat amb una gran creu de ferro. Destaquen els esgrafiats i les obertures amb vidrieres de colors. L’interior és d’una gran riquesa cromàtica amb arcs parabòlics i de mig punt, columnes decorades, cúpules amb llanterna i especialment la gran profusió de vidrieres emplomades amb vidres de colors i motius religiosos i heràldics. També són de destacar els paviments i els accessoris.

Cal esmentar que en la guerra civil es van matar dos capellans (Jaume Catasús Botifoll i Josep Font Dou) i es van expulsar les monges alhora que es van destruir les imatges del temple, obligant fins i tot als malalts a abandonar les instal·lacions el gener de l’any 1939. Per sort no es van cremar les capelles i es va conservar el retaule de la capella de la Mare de Dèu del Roser.

Al 1947 ja es projecte fer un baixador (de Torrebonica) a línia fèrria de la RENFE, que es troba a una distancia de 300 metres de l’edifici, per fer més fàcil l’accés al sanatori.

Al 1948 un dels capellans del Sanatori Verge de Montserrat va ser en Mn. Lluís Marí que el va succeir al 1952 en Mn. Rafael Prats.

No se en quina data es va fer una nova remodelació de l’edifici afegint-li un nou pis al cos central de l’edifici i s’igualen les dues torres de manera que ara semblin exactament simètriques. En aquesta remodelació es posen els vells finestrals gòtics a la part del davant de les torres i es canvia l’aspecte general de la façana. Posteriors ampliacions modificaran els laterals de l’edifici, les terrasses i els patis.

Les dues capelles del Sanatori de Torre Bonica 6 (l’ampliació)

Al 1923 es va decidir iniciar una obra d’ampliació mitjançant un projecte de l’arquitecte Bernardí Martorell i Puig (1877-1937), en que va crear la Colònia Agrícola de Torrebonica, que comprenia les residències familiars, els xalets per a la comunitat religiosa, pels metges interns, pel capellà, per l’administrador, els habitatges dels treballadors agrícoles i l’escola d’infants.

L’edifici sanatorial passa a tenir 9 pavellons amb 7 galeries de sol i de repòs, dos departaments nous per nens i nenes, es fa una biblioteca pels interns i un salo d’actes per l’esbarjo del malalts. En aquesta remodelació l’antic sanatori perd el nom de Sanatori de Torre Bonica i adopta el de Sanatori Verge de Montserrat, mentre que el conjunt d’edificis i terres adopta el nom de Colònia Social Antituberculosa de Torre Bonica. La colònia agrícola es constitueix per proveir de productes de qualitat al Sanatori.

És en aquesta remodelació quan es perd en part l’antiga Torre ja que queda dissimulada, construint-se una torre , però no exactament igual, a l’altra banda de l’edifici i que li dona simetria al conjunt i només es va conservar l’antiga capella de la Mare de Déu del Roser, però integrant-la com a capella del Santíssim d’una nova església amb molta més capacitat i aprofitant l’antiga porta d’entrada com a porta d’accés del sanatori a la nova església dedicada a la Mare de Déu de Montserrat i situant al seu damunt el vell escut dels Maduixer.

De l’antiga capella a més de la porta i l’escut abans esmentats, es van conservar 3 pedres de clau de volta esculpides amb la representació d’un Sant, la Verge del Roser i la Crucifixió (hi ha un quart escut amb l’anagrama de la Mare de Deu de Montserrat que no pertany a la capella primitiva), a més d’un bell retaule magníficament decorat amb 8 taules de fusta pintades a l’oli. De l’antiga capella cal esmentar que la imatge que s’hi venerava era la de la Verge de la Medalla Miraculosa i també les imatges del Sagrat Cor de Jesús, de Sant Josep i de la beata  Juana de Arco.

Concurs d’anuncis modernistes 2022

Us deixo uns anuncis modernistes de Terrassa, coincidint que celebrem una edició més de la Fira Modernista, corresponent a l’any 2022, per a veure quin us agrada més:

1 – El primer és el de la fàbrica de teixits de llana Barata i Germans, que estava a la plaça de Teatre.

2 – El segon també del ram de llana és de Josep Armengol.

3 – El tercer és dels cafès torrefactes Maracaibo que estava al carrer Salmeron 124 tot i que potser era més coneguda la seva sucursal del carrer Gavatxons, 2.

4 – El quarts és de la fàbrica de xocolata Piera i Brugueras en que anuncien les pastilles de cafè amb llet.

5 – I el cinquè es de la fàbrica de productes de la llana J. Prat i fills.