Els jardins del Círcol Egarenc que no haurien d’haver desaparegut mai

10 07 2020

En un article anterior parlàvem dels casinos de Terrassa i esmentaven quan el Casino de Artesanos és va convertir en el Circulo Egarense (26 de maig de 1886 ) i ho va fer al construir-se un nou edifici en la casa que fins llavors tenien llogada al carrer de Sant Pere 48-50.

L’edifici d’estil neoclàssic que s’hi va aixecar en el solar va ser construït per en Jeroni Granell i Mundet que era un mestre d’obres de Barcelona i el seu impulsor va ser l’emprenedor terrassenc Pasqual Sala. El dia 29 de juny de 1888, diada de Sant Pere, es va inaugurar el nou local amb un esplèndid banquet servit per a 150 comensals (veure il·lustració de l’esquerra) i amb la presència de les autoritats més destacades de Terrassa i una representació de la directiva dels altres casinos de la ciutat: el Casino Tarrasense, el Casino del Comerç i del de la Unión y Centro i durant tot el dia el públic en general va tenir l’entrada lliure per visitar l’edifici i els jardins.

No descriure l’edifici, perquè encara podeu visitar la seva façana i algunes parts interiors, ni tampoc el magnífic saló dels miralls malauradament perdut per sempre. Em centraré en esmentar els jardins romàntics que es van projectar en una zona on abans hi havien hagut hortes i que arribaven fins al carrer de Sant Pau.

El 18 de juliol de 1886 la premsa local ( pensamiento ilustrado 18-7-1886 ) esmenta la inauguració d’un templet de construcció senzilla però elegant i per inaugurar-lo indica que s’hi va fer un ball tot indicant, també, que els jardins estaven profusament il·luminats (aquesta dada no s’havia publicat mai, abans d’aquest record).

Sobre l’11 de març de 1888 s’inauguren els jardins que es van fer sota la direcció del floricultor barceloní Ramon Oliva i executats pel jardiner terrassenc Tomàs Sagalà (remarquem que en diversos documents s’escriu malament el seu nom). Ramon Oliva i Bogunyà (Sant Andreu de Palomar, 30 d’abril de 1842 – Barcelona, 7 de juny de 1906) va ser un important jardiner que va actuar en els jardins de la Ciutadella a Barcelona i els del Camp del Moro a Madrid entre molts d’altres. A Terrassa només va projectar el jardí del Circulo.Els jardins ven ser fets a l’estil romàntic de l’època amb camins rodejats de parterres amb vegetació formada per arbres, arbusts i palmeres.

En Rafel Comes ens ha explicat que en Sagalà tenia el criador d’arbres i flors a la Carretera de Montcada, al costat de l’escorxador. Podeu veure la capçalera d’un imprès comercial seu de principis del Segle XX. Tomàs Sagalà (signava com a Tomás Sagalá) Balcells o Valcells va néixer  a Vacarises  el 1854, va venir a Terrassa  cap el 1880 i hi va morir el 1908. Es va casar amb Rosa Casanovas i Cucurella de Sabadell. Van tenir sis fills dels quals en Ramon i l’Heribert van continuar el negoci. Aquest últim es va casar amb Fernanda Ridameya que van ser els pares del compositor de sardanes Heribert Segalà.

Sembla ser que el primer templet (del 1886) es va substituir, el 20 de juliol del 1890, per el que podem observar a la postal acolorida de l’esquerra i que se’l coneixia com “el paraigua”. Aquest era d’estil de pavelló xinés amb ús de ferro i vidre com a elements arquitectònics i d’aire modernista, servia per fer-hi ball a l’interior, com si fos un saló d’estiu del casino. L’obra del templet correspon a l’arquitecte Rafael Puig i Puig (podem veure encara algunes cases seves a Terrassa com la casa Blanxart i la casa Bohigues).

En la imatge de la dreta, de data desconeguda, podeu observar com eren els jardins (la fotografia pertany a la col·lecció de Rafel Comes) i en ella es veuen palmeres, arbres i arbusts que remarquen els camins i també un bonic fanal de ferro forjat.

Després d’aquesta gran reforma, el Circulo Egarense en va patir d’altres, encara que mai no tan radicals ni importants com aquesta. Van ser sobretot reformes destinades a l’embelliment de l’edifici, com la que es va fer el 1906, en la qual els pintors Viver van decorar alguns espais del Circulo (dues sales i el cafè de l’entitat). Al cafè hi van representar un paisatge de grans dimensions amb una escena protagonitzada per un pastor que toca una flauta i un grup de fades que dansen prop d’un llac. Aquesta obra va tenir molt de ressò a la premsa de l’època, que en va destacar la qualitat tècnica malgrat que es tractés d’una obra purament decorativa.

L’any 1920 l’industrial tèxtil Ramon Pont, propietari de l’edifici i republicà catalanista decideix catalanitzar l’entitat, es redacten nous estatuts en català i es canvia el nom del casino per el de Círcol Egarenc (un nom que de català en te ben poc ja que hauria estat més correcte dir-ne Cercle Egarenc). La catalanització de l’entitat curiosament va fer que una part significativa dels socis es donin de baixa i fundessin el Gran Casino.

local UGT durant la guerra civil

local UGT durant la guerra civil

Durant la Guerra Civil l’edifici va ser confiscat i va allotjar la Federació Local de Sindicats de la UGT, com podeu veure amb el símbol gravat en unes monedes marcades al principi de conflicte (les fitxes de valor o monedes no es van emetre per la Guerra Civil, sino bastants anys abans). Una curiositat es que no deurien tenir el punxó amb la lletra G i van utilitzar una C de manera que es llegeix UCT.

L’edifici i els jardins acabada la guerra civil van passar a mans de l’organització falangista del Frente de Juventudes que posteriorment es va traslladar (1945) a l’actual seu de la Cecot del carrer de Sant Pau. L’edifici però va continuar sent la seu de “Educación y Descanso” des de la que s’organitzaven diferents activitats amb els joves de la ciutat.

En algunes de les fotos que he triat es veu la festa de Sant Isidre, que s’organitzava en la festivitat del Sindicat Agrícola que tenia la seva seu al Carrer Colom. En elles podreu observar la magnificència del saló dels miralls i la part dels jardins on hi havia el templet.

Al 1956 es van fer fotos aèries de Terrassa i encara podem apreciar el templet (imatge de la dreta).

El 28 de juny de 1957, dins de la Festa Major de Terrassa, es va inaugurar la nova pista esportiva als jardins fet que va suposar la desaparició definitiva del templet. La benedicció va anar a càrrec del pare Adolfo Roger i va assistir-hi el llavors diputat provincial Sr. Juan Antonio Samaranch a més de les autoritats locals amb l’alcalde Josep Clapés Targarona al capdavant. La pista es va fer per acollir celebracions esportives escolars.

En aquesta pista s’hi van organitzar els primers Jocs Esportius Escolars de Terrassa i portava el nom de “Pista San Fernando F. J.” amb l’entrada per carrer de Sant Pau.

Jo recordo, deuria ser sobre els anys 70, que jugava de porter en l’equip de handbol de l’Escola Tecnos (abans Escola Social) del carrer Garcia Humet i que ens canviàvem de roba justament al saló dels miralls, on també recordo que en un vestíbul hi havia un gran quadre amb el general Franco (crec que anava a cavall) que ocupava tot un pany de paret. Jo em quedava embadalit mirant aquell gran mural i pensant que fals era tot plegat en un règim franquista i totalitari que a casa sempre havíem criticat.

En el saló dels miralls hi practicàvem gimnàs amb el potro, l’odiat plinto (nosaltres en dèiem plington) i encara recordo com amb temor veia avançar la filera dels companys esperant que no em toques de saltar (crec que mai ho vaig aconseguir fer bé i es que em feia pànic) i, mentre que a la pista hi fèiem “gimnasia sueca”.

Però als anys 70 l’especulació immobiliària que va acabar amb molts dels edificis més bonics de la ciutat no va tenir pietat i es va carregar el famós saló i els jardins per fer-hi uns pisos que els deurien deixar uns bons diners a la butxaca però que a la ciutat la van deixar sense espai verd. Actualment es conserven dos dels miralls originals del saló a les dependències de l’entitat dels Amics de les Arts i es pot apreciar l’empremta de dos miralls més al pati de la mateixa entitat (veure foto actual de la dreta), just en la seva ubicació original. En la foto aèria del 1980 podeu veure el lloc ocupat pels pisos.

Nota: recomanem aquests links:

L’amic Rafel Aroztegui, sempre atent, ens ha fet arribar una foto aèria del 1925 de l’Arxiu Municipal i com que és força interessant ja que es pot apreciar molt bé els jardins i la cúpula us la mostrem.





En Conrad Fontellas com a empresari d’èxit i la seva caiguda (2º part)

2 05 2019

En l’anterior post dedicat a Conrado Fontellas i Gamisans hem explicat la part d’èxit com a empresari tèxtil.

Però a principis dels anys 50 una crisi important fa que moltes empreses tèxtils facin fallida i ell a més veu com perd la patent de l’astracan sintètic i no li queda altra remei que tornar a exercir de professor a l’Escola Industrial on s’hi refugia per poder subsistir. D’aquesta època cal citar que segueix inventant i en destaquem l’Odarnoc (és el seu nom Conrado al revés) que servia per aturar un teler quan es produïa alguna incidència.

Però poc a poc caient en una depressió que el porta a la beguda i el converteix en una ombra del que havia estat i és en aquells anys que comença a ser freqüent de veure’l en diversos bars de la ciutat: Las Vegas, el Yokoama, el Catalònia o als Amics de les Arts, amb el puro a la boca i un vas de vi a la mà. Finalment acaba anant pels domicilis particulars o pels bar venent ensaïmades de Mallorca que portava sota el braç i que li servien per beure cada vegada més i caure en un deteriorament físic preocupant.

És aquesta època que alguns industrials terrassencs el converteixen en home de palla de negocis obscurs, amb l’afany de que si acabaven malament no els passes res, ja que ell ja era totalment insolvent. Però ell seguia tenint al seu cap la idea de fer nous projectes, com el rodatge d’una pel·lícula titulada “Terrassa perla téxtil de España” que mai es va fer.

Finalment qui en va tenir cura d’ell va ser la Lurdes dels Amics de les Arts, on a vegades s’asseia al piano i cantava una lletra que deia “Jo a vostè no el conec de res …” fins que va morir el 20 de novembre de 1075, el mateix dia que moria el dictador, amb una repercussió molt minsa en els mitjans de la ciutat.

En algun proper record farem esment a la seva faceta d’actor i productor cinematogràfic, amb el sobrenom de Mario Pickman.





En Conrad Fontellas com a empresari d’èxit i la seva caiguda (1ª part)

26 04 2019

Tal com vàrem comentar, remprenem els records de Conrad Fontellas i Gamisans (1910-1975), conegut popularment com a Mario Pickman, i ho fem recordant que va aconseguir ser un empresari d’èxit, especialment desprès de la guerra civil.

Però anem a pams i expliquem que després d’haver nascut a la colònia tèxtil Pons de Puig-reig el 13 de setembre de 1910 i sent fill de teixidors, es va traslladar a Terrassa al 1927 per cursar estudis de Mestre Teixidor a l’Escola d’Arts i Oficis. De seguida va excel·lir entre els seus companys i fins i tot el professor Blanxart el va arribar a nomenar professor de pràctiques. 

És en aquest temps que munta la seva primera empresa de teixits de llana al carrer Sant Leopold 63.

Als primers anys de la Guerra i per el motiu de que era professor de pràctiques es va lliurar de ser mobilitzat, fins que al 1938 el van fer anar al front de l’exercit republicà de Castelló com a escrivent de la brigada 325. L’aventura li va durar poc ja que de seguida el van fer presoner prop d’Alcora per ser enviat al camp de presoners de Santoña d’on és alliberat per l’ajuda d’amistats que havia fet a Terrassa. L’alliberen però el fan anar a la Caixa de Reclutes de Santander primer i a Vitòria després on aconsegueix muntar un negoci tèxtil per produir sacs per pólvora destinats a l’exercit franquista.

Això fa que quan torna a Terrassa, acabada la guerra, es trobi una ciutat que ha perdut bona part de la seva industria i dels seus industrials. Però com que ell ha guanyat diners pot posar en marxa de nou el seu negoci del carrer Sant Leopold a més d’una nova fàbrica a Manresa que deixa en mans d’un germà.

Així a principis dels anys 40 té 3 fabriques en funcionament i comença a patentar invents seus que li donaran prestigi, com és el cas de l’Astracan sintètic en va aconseguir imitar la pell de les ovelles d’origen asiàtic que produeixen aquesta llana tant particular i apreciada en aquells anys. I ho fa combinant teixits de llana, cotó i seda. Aquest nou teixit es podia fer d’altres colors i adaptar-se així a les modes imperants.

En Fontellas empresari no s’oblida de formar-se i estudia anglès per poder internacionalitzar els seus productes, tot i que en aquells anys ja te més al cap les seves dèries d’actor que d’empresari i comença una vida de luxe que li porta a tenir dos descapotables, un Opel Z a Terrassa i un Peugeot 402 a Barcelona ja que per anar de Terrassa a la capital hi anava sempre en tren. Com a anècdota direm que en aquells anys d’en Fontellas (llavors ja Mario Pickman) es deia que mai es canviava de roba ja que quan la que portava era bruta la llençava i en comprava de nova.





Personatges populars de Terrassa (1)

15 05 2009
Lleó Regulus 1963

Lleó Regulus 1963

He rebut una nova aportació de l’amic Josep Badrenas, en la que ens parla d’uns personatges característics de Terrassa que ell ha volgut destacar i com que la llista és un xic llarga, he dividit l’article en dues parts:

Diu en Josep: “ara vaig a dedicar unes línies a parlar de personatges de Terrassa que varen estar de moda per un motiu o altre.

El primer personatge del que vull parlar és d’un poeta que va escriure algun llibre de poesia, de nom Joaquin Montero Claverol, i que tenia una tenda de mobles al carrer Sant Antoni. Era un col·laborador esporàdic del diari local. … Qui serà qui m’amortalli// i un cop mort, fred i enterrat//….. (una mica tètric oi?).

El segon personatge pintoresc i conegut que destacaré és en Conrad Fontellas i Gamisans (1910-1975), més conegut com a Pickman. Aquest va ser artista de cine i va arribar a sortir en algunes pel·lícules rodades a Barcelona, i fins i tot, es diu que va sortir d’extra en una pel·lícula de la Marilin Monroe, que ell se les pintava d’haver-li fet un petó. El Pickman anava amb una gavardina clara, bastant tronada, i era fàcil trobar-te’l en qualsevol bar de Terrassa. Realment era cert que havia actuat en algunes pel·lícules professionals i en alguna d’amateurs de Terrassa. M’han explicat que al final de la seva vida venia ensiamades de Mallorca i vivia en una casa que feia cantonada amb el carrer de sant Leopold i sant Isidre.

En Pickman va ser un reconegut enginyer tèxtil, titular d’alguns invents notables com ara l’astracan sintètic, i també actor i productor cinematogràfic.

El tercer personatge digne de mencionar va ser en Ramiro Masdeu. Aquest terrassenc, va ser un erudit historiador que va impulsar de forma molt enèrgica i eficient els estudis sobre l’origen i datació de les esglésies de Sant Pere. Es va autoanomenar integrant de la noblesa espanyola  i es va canviar el nom per un de més aristocràtic,  (Ramiro de Mas Deu) amb un títol nobiliari que ara no em ve a la memòria. Aquest personatge, que va pertànyer molts anys a Amics de les Arts, en una ocasió va comprar un lleó acabat de néixer i el lluïa pel carrer com si fos un gosset. Aquest lleó el va anar alimentant i fent créixer, fins que se l’hi va fer tan gran que no va poder tenir-lo més a casa i el va donar a una gasolinera que hi ha a l’entrada del poble de Sallent, que precisament es diu “Estació de servei El Lleó”, en record de l’animalet, que per cert es deia “Règulus” (veure foto al Tarrassa Información del 1963).

Recordo que se l’enduia a passejar i d’excursió i que la bestia era molt dòcil. En una ocasió, se’l va endur a la Mola, i a mitja pujada el va lligar a una alzina a peu del camí, mentre ell s’amagava per veure com reaccionava la gent al trobar-se un lleó lligat a un arbre; ell ho explicava com una aventura molt divertida. El lleó va morir en una gàbia a la benzinera de Sallent, però el varen dissecar i penso que encara hi és…, no sé qui era mes animal!!!”

lourdes i pickman

Comentari: el dia 20 de novembre del 2005 es va celebrar un acte en memòria del 30 aniversari de la mort d’en Pickman als Amics de les Arts amb la projecció de “Terrassencs” de Carles Barba i fragments de “Huella de Luz”.

El Rafael Arozrtegui ens fa arribar una fotografia de la Lourdes i el Pickman al bar dels Amics de les Arts.





Exposició de Rosas als Amics de les Arts

23 04 2009
exposició roses

exposició roses

El record d’avui és per la primera exposició de roses que es va organitzar als Amics de les Arts el 16 de maig del 1954.

Crida l’atenció que aquest concurs avui segurament es faria coincidir amb la diada de Sant Jordi, però hem de tenir en compte que aquells anys això no era possible i per aquest motiu es va fer al mes de les flors. Podeu veure l’anunci que es va publicar al “Tarrasa Información” el dia abans.exposicio-rosas-1954

Un any més tard i ja en data del 23 d’abril es va fer una exposició de publicacions terrassenques a Radio Terrassa en commemoració de la “Fiesta del libro”.

Tornant a l’exposició de Roses, dir-vos que va ser inaugurada pel tinent d’alcalde Sr. Antoni Torrella i el president dels Amics de les Arts, Sr. Antoni Alegre de Sagrera.

Segons diuen dues roses presentades fora de concurs destacaven per sobre de la resta, una era de la varietat Reina Elisenda i l’altra de la varietat Demain. L’exposició es va clausurar l’endemà dia 17 de maig. L’exposició es va seguir fent uns anys més, però desconec fins quan.





L’antiga Jazz Cava de Terrassa

3 12 2008
inauguració primera jazz-cava

inauguració primera jazz-cava

Abans de la guerra civil, hi havia a la ciutat una gran afició per el jazz, i precisament en aquest context, va sorgir el “Hot Club de Jazz de Terrassa” l’any 1953.

El 8 de desembre de 1959 es va inaugurar el “Club de Jazz de Joventuts Musicals”, més tard integrat en l’entitat Amics de les Arts i Joventuts Musicals, amb l’actuació del grup americà “Jazz Brothers”.

El dia 18 de març de 1971 s’inaugurava la “Jazz-Cava” del carrer de Sant Quirze, lloc emblemàtic del que hi recordo actuacions fantàstiques d’en Josep M. Farràs, d’en Pere Ferrer, d’en Tete Montoliu i de l’Adrià Font, un fantàstic bateria, entre molts d’altres que ara no em venen al cap. Algunes tardes, al sortir del cole, hi anavem per escoltar jazz o per poder gaudir d’alguna actuació improvitzada. En aquell espai qui volia (i en sabia, es clar) podia pujar a l’escenari tocar el que li vinguès de gust.

El 1985 es va tancar aquest local i fins el 1994 les actuacions no van tenir local propi de jazz i es tenien que fer als locals d’Amics de les Arts i algunes al centre Cultural. El 1994 es va inaugurar l’actual “Nova Jazz Cava” al passatge Tete Montoliu.

esquema-jazzcavaUna anècdota: a l’any 1987 ja es volia fer la nova jazz cava i el lloc escollit era el tercer pis de l’edifici del Cercle Egarenc. El projecte (veure esquema adjunt) el va fer en Lluís Rambla i estava previst que a més de la sala de concert hi hagués un local d’assaigs amb accés independent, una aula per seminaris, un magatzem, cuina, bar i lavabos, i tenia un pressupost de 37,5 milions de pessetes.

folleto-jazzcavaLa campanya per fer-ho realitat es va titular “del soterrani a l’àtic” i en ella es pretenia captar ajudes dels afeccionats al jazz i els Amics de les Arts van arribar a vendre títols de col·laboradors per l’import de 25.000 ptes. Ignoro quin èxit va tenir la campanya però el fet es que no va reeixir.






La processó, el penó i la mantellina

19 03 2008

Gremi de impressors en la processó Com que estem en plena Setmana Santa, avui he triat una fotografia en que podem observar el penó del gremi (suposo que deu ser el dels impressors o quelcom de similar) portat per en Salvatella, en una processó de les que en aquells anys es feien a Terrassa.

Podem situar l’escena al carrer del teatre, davant de l’entrada dels Amics de les Arts (actuals) i en ella a més dels municipals vestits amb la seva tradicional gorra de plat, podem observar una senyora empolainada amb la seva imprescindible mantellina (en les processons les dones tenien que portar els cabells coberts, ja que es considerava incorrecte portar els cabells sense tapar). Recordo que la meva mare sempre que anava a missa també es tenia que cobrir els cabells amb una peça de roba anomenada mantellina o “cèfiro” (o un nom molt similar). La foto és d’en R.Font i no tinc la data en que es va fer, però segurament és dels anys 40-50.





El Gran Hotel Peninsular dels germans Pompidor

12 03 2008

hotel peninsular Avui us mostro una propaganda del Gran Hotel Peninsular de finals del S.XIX, propietat dels germans Pompidor (en Carles i en Miquel). La seva ubicació era al final de carrer Sant Pere, cantonada amb carrer del Teatre; local que avui ocupa en bona part els “Amics de les Arts”.