El carrer de Guillem de Muntanyans

16 08 2013

castell palau època medieval - dibuix GoliardQuan l’altre dia vaig passar per aquest carrer vaig intentar cercar informació de qui deuria ser aquest Guillem de Muntanyans al qui la nostra ciutat li havia dedicat un carrer i resulta que era el castlà del Castell Palau de Terrassa en el S. XV,  (veure dibuix de Goliard de la vila medieval) en una època en que la vila havia quedat molt reduïda ja que només tenia 66 cases habitades, i que en realitat el seu nom era el de Antoni Guillem de Muntanyans.
Aquesta nissaga dels Muntanyans ja feia temps que vivien a la vila de Terrassa dons podem trobar referències del seu avi Guillem en un document d’arrendament d’un forn al S. XIV. També trobem una referència a un tal Mossèn Guillem de Muntanyans, cavaller domiciliat a la vila i que va tenir un paper destacat en els fets ocorreguts en el terratrèmol del 2 de febrer de 1428.
Antoni Guillem de Muntanyans, que és el personatge que ens interessa, és qui va promoure la construcció al 1441 d’una font amb abeurador a l’entrada del carrer Cremat i al costat mateix dels murs del castell palau. També va ser l’encarregat de defensar-se, amb l’ajuda dels habitants de la vila, de les pretensions del Marques de Sentmenat (senyor del castell de Vallparadís) de fer-se amb el control de la vila de Terrassa.
guillem de muntanyans 8-49
 D’aquest personatge podem dir que va arribar a ser ambaixador a Sicília i persona de confiança dels reis. Al 1457 va fer donació del títol de castlà al seu fill Francisco de Montanyans, deixant-lo aquest al 1499 al seu fill Honorato Dimas de Montanyans.
A finals del S XV la vila comença una etapa de prosperitat i va créixer gràcies a les noves activitats tèxtils que donaran feina i atrauran nous habitants, alguns de l’altra banda dels Pirineus, com els occitans i gascons, coneguts popularment com a gavatxos (l’actual carrer de Gavatxons deu el seu nom precisament a que era un lloc on s’hi van instal•lar, construint les seves cases adossades a la mateixa muralla de la vila).
plano 1918En un plano del 1918 (veure imatge) podem observar la proposta de reforma urbanística de la ciutat i com estava projectat que aquest carrer portés el nom de Ubach i Soler. Durant els anys de la Guerra Civil el carrer ja estava dividit en dos trams i encara no tenien nom (només estaven rotulats com a 11E i 12E). Desprès de la guerra se li va posar el nom de Mateu Bardines fins que a l’any 1949 ja se li va posar l’actual.
Aquest carrer té la particularitat d’estar partit en dues parts.carrer de guillem de muntanyans La primera comença en el mateix punt en que l’antiga riera del Palau feia un gir brusc, en angle recte per endinsar-se en una zona coneguda antigament com els Palofrets (topònim d’origen aràbic i que fa referència al “palacio fracto”, una mena d’explotació agrícola que hi havia al S. VIII en la zona coneguda com l’Aiguacuit en el sud del barri del Segle XX), per desprès retornar de nou cap a
primer tram carrer guillem de muntanyansla Rambleta (en el plano anterior podeu observar el traçat de l’antiga riera del Palau). El carrer en aquest primer tram (foto de la dreta) segueix en bona part aquesta antiga llera.
Per trobar la segona part del carrer (foto esquerra) cal anar fins a l’entrada de l’església de Sant Valentísegon tram carrer guillem de muntanyans i arriba fins a l’avinguda de Santa Eulalia. Aquesta zona antigament havia estat plena de camps de conreu i oliveres i durant molts anys, degut a la poca urbanització, aquest tros de carrer va romandre sense asfaltar. Jo recordo que com a mínim fins els anys 70 encara era de terra.





Circumstàncies negatives en la riuada del 62 (riera de les Arenes)

24 09 2012

riera Arenes (Duran)

Cal explicar, abans que rés, que la riera de les Arenes és una riera bastant peculiar i traicionera a la que li hem de tenir molt de respecte, ja que és l’origen del terreny arrasat on s’assenta el nucli de la nostra ciutat. La riera de les Arenes ha ocasionat nombroses riuades al llarg de la història de Terrassa i ha causat en moltes ocasions greus danys. No tants com l’any 62, degut a que en els darrers anys la riera passava pel mig d’una zona purament rural, però no hem de perdre mai la memòria històrica de que l’aigua, tard o d’hora, torna a passa per on ella vol.
A l’esquema que trobareu a la dreta podeu veure un dibuix fet per el geòleg Jacint Elias i Escayol (1856-1943) on podem observar com la riera havia arribat a ser un afluent del riu Sec a la conca del Besos (Pliocé Inferior) i que posteriorment (Pliocé Mig i Superior) va desviar-se per can Montllor cap al que avui coneixem com a riera del Palau i els plans de ca n’Aurell (passant prop de Can Boada del Pi, per darrera de la Masia Freixa i anant a parar per la part de sota de la masia de ca n’Aurell, passant llavors a ser afluent de la conca del Llobregat. No és fins al quaternari que la riera diposita una gran quantitat de llims vermells que cobreixen tota la zona, des de Sant Pere fins a Matadepera. Llavors és quan es produeix un nou desviament, cap a la posició en que la trobem als anys 60, fet que fa que aquesta nova llera s’hagi de considerar jove i poc assentada, molt procliu a produir inundacions a banda i banda.
Una altra característica d’aquesta riera és el seu pendent (veure gràfic) que hi ha des del seu inici, fet que fa que la velocitat de les avingudes produeixi onades successives, degudes en part a la caiguda dels marges. La riera en el seu pas travessa grans zones d’arenes del quaternari que són fàcilment arrencades dels seus marges i que faciliten els embassaments que provoquen les onades. Les sorres, graves i pedres que s’emporta i a la velocitat en que transiten són elements que ajuden a la seva gran perillositat (veure foto dels marges actuals de la riera de les Arenes a l’altura de la Barata).
Aquest fet s’evitaria fent una laminació de l’aigua mitjançant un embassament de capçalera. Perquè no s’ha fet mai aquest embassament és quelcom que jo desconec, tot i estar recomanat pel Projecte d’Acondicionament de la Riera de les Arenes confeccionat per la Confederació Hidrogràfica del Pirineu Oriental l’any 1963.
Tot això es veuria empitjorat, si algun dia es produeix un gran incendi en la part alta de la riera seguit d’unes fortes pluges, ja que llavors aquest fenomen de l’arrencada dels marges encara produiria onades més grans.
Finalitzem aquest record amb les paraules de l’enginyer Sr. Vega, comissionat per el Govern per supervisar els treballs de la Confederació Hidrogràfica, desprès d’haver estudiat el problema: “Terrassa esta situada en un lloc no propi per l’extensió que ha adquirit i que la ciutat està assentada sobre un llit de rieres i que en consideració ha de recomanar un canvi d’emplaçament de la ciutat, ja que l’actual és una calamitat davant dels embats dels nombrosos torrents i rieres que la travessen, molt principalment la riera de les Arenes”.
És evident que la nostra ciutat no ha canviat ni canviarà de lloc i el que hem fet es més aviat assentar-nos damunt d’aquestes velles rieres o canviant-les de rumb, fent cas omís a la vella història del nostre terreny. Us deixo amb un esquema que es va publicar anys desprès de la riuada on s’indicaven les zones de possible desviament de la riera de les Arenes (actualment aquest perill és més reduït per les obres del transvasament, sempre que les canalitzacions es mantinguin netes).
(continuarà en el proper post)

Nota: En relació a un dels comentaris rebuts, us deixem un enllaç per a qui desitgi obtenir informació actualitzada: Institut Geolègic de Catalunya





Riuades del 62 (…i continua 8)

31 03 2009
zones afectades per la riuada

zones afectades per la riuada

Havia deixat de publicar coses de les riuades del 62, però com que he comprovat que moltes persones entren per aquests articles he decidit explicar algunes coses més:

Unes dades: La pluja va començar a caure a les sis de la tarda del dia 25 de setembre de 1962 i va durar fins a quarts d’una de la matinada del dia 26. La màxima intensitat va ser entre les 10,38 i les 11,22, en poc més d’una hora van caure bona part dels prop de 220 litres per metre quadrat que es van contabilitzar en moltes zones de la ciutat.

La Riera de les Arenes va arribar a un cabal de 700 metres cúbics per segon i la del Palau de 200.

Terrassa va quedar incomunicada i totalment a les fosques i la gent que tornava de la feina tenia moltes dificultats per poder travessar els carrers desbordats per l’aigua. A la Rambla es van assolir els 2 metres d’alçada de manera que una persona dreta podia quedar totalment coberta.





La Riera del Palau – 2

7 06 2007

Riera del Palau2 La foto d’avui (Arxiu Tobella) correspon a principis de segle, quinze o vint anys més antiga de la publicada ahir en aquest mateix blog, i on es poden veure ja els murs de la canalització.

Aquesta podem situar-la, aproximadament, a l’altura de l’actual carrer Cervantes, davant de la seu de Caixa Terrassa.





La Riera del Palau

6 06 2007

Riera del Palau Avui la foto que he triat és del 1913, data en que es van construir uns murs de canalització de la Riera del Palau que corria a l’aire lliure pel que avui és la Rambla d’Egara. Fins el 1926 no es va construir el col.lector per soterrar la riera.

La foto (Arxiu Tobella) està presa a l’altura de l’actual Museu de la Ciència.