Sèrie dels banderins de Terrassa (1)

22 02 2018

En un post de l’any 2008 https://recordsdeterrassa.wordpress.com/2008/05/06/els-banderins-de-terrassa/ us parlava dels banderins de Terrassa, però ara iniciarem una petita mostra del que he anat trobant.

Espero que us portin records i els puguem comentar.

Començarem aquesta sèrie amb dos banderins de Parròquies de la ciutat:  El primer correspon a la benedicció del Temple Parroquial de la Santa Creu del dia 1 de maig de 1960 i l’altre correspon a la parròquia de Sant Cristòfor de 1964. En ambdos banderins podem observar la imatges dels dos temples i en el de Sant Cristòfor a més podem observar la imatge del Sant creuant el riu amb el nen Jesus en braços. Per aquest motiu aquest sant és el patró dels xofers i conductors.

Si voleu saber més coses de la parròquia de la Santa Creu podeu llegir un interesant article a: http://joaquimverdaguer.blogspot.com.es/2015/10/la-parroquia-de-la-santa-creu-de.html.

De la parròquia de Sant Cristòfor de ca n’Anglada en podeu visitar el seu blog: http://parroquiasantcristofor.blogspot.com.es/





Circumstàncies negatives en la riuada del 62 (la immigració i les barriades)

5 10 2012

En aquells anys es varen produir grans arribades d’immigrants a la ciutat i, com que aquesta no estava preparada per acollir-los, aquest es tenien que buscar literalment la vida per poder viure en algun lloc. La ciutat havia duplicat el seu nombre d’habitants, arribant-se el 1962 a la xifra de 100.000 habitants, amb un 50% dels seus ciutadans nascuts fora de Catalunya. Veure noticia del 1960 on s’informa dels augments de població i on l’únic que importa és literalment “construir más viviendas”.
Aquest allau de immigrants no es va organitzar de cap manera per part de les autoritats locals i es va deixar en mans de la iniciativa privada el donar resposta a les seves necessitats. El primer que feien els nouvinguts era intentar llogar una habitació miserable en llocs que no reunien cap mena de condició, tal com va passar en el nucli denominat Barco de la Juana” fins l’any 1957 en que ser derruït. (foto) Posteriorment intentaven construir-se una cova o una barraca als marges de torrents i camins.
Els més afortunats començaven a pagar un terreny que a vegades els hi venien a la mateixa estació de la Renfe per on arribaven, situat prop de la llera de les rieres, de les Arenes, de la Maurina o del torrent Mitjer al Poble Nou, on s’hi començaven a construir la seva casa amb l’ajuda dels veïns i amics. Veure retalls del Tarrasa Información del 1960 i 1961. I d’altres cercaven aconseguir un dels pisos
de nova construcció als barris d’Egara (Hoquei), o als polígons de Sant Llorenç o Montserrat.
A casa recordo que els pares ajudaven de tant en tant a una família que vivia en una barraca construïda al mig d’un camp d’ametllers de ca n’Anglada i en la que malvivien ells juntament amb els seus fills i que, tot i que la riuada no se’ls va emportar la barraca, van aconseguir que els donessin un pis. A aquesta gent la riuada els va beneficiar ben clarament.
El fet és que aquests barris de nova construcció no tenien cap mena de serveis, als anys 50 en que van començar les primeres onades immigratòries, la gent que malvivia en aquestes zones anava a buscar l’aigua en fons properes, no tenien canalitzacions per les aigües brutes ni electricitat, no hi havia enllumenat als carrers, no es recollien les escombraries, no tenien transport públic i ni tant sols ponts per travessar les rieres. De fet molta gent aprofitava la poca aigua que baixava per la riera per rentar-s’hi la roba (foto).
La ciutat vivia d’esquena a aquesta realitat, tot i que és cert que, poc a poc, s’hi anaven fent coses, la construcció dels primers polígons i alguna escola pública, la construcció del pont de la riera de les Arenes (1962) l’enllumenat dels primers carrers, l’arribada del transport públic, la compra d’un llança-flames per cremar les escombraries (veure noticia del 1961) i poca cosa més.
Observeu una noticia del 27-3-62 on es parla de l’inici de la construcció d’un col•lector a la barriada de Can Montllor, on fins llavors no existia cap mena de servei per evacuar les aigües brutes.
Amb aquest panorama la riuada no va fer més que posar en evid
encia una situació que hauria d’haver estat arreglada molts anys abans. Veure retall del diari on parla de l’invasió de rates al barri de can Inglada (ca n’Anglada) l’any 1960.
(continuarà en el proper post)





El venedor ambulant de colònies

12 01 2009
cesar imperator 1957

cesar imperator 1957

Diu en Josep Badrenas sobre els venedors ambulants de colònies: “Des que jo vaig anar a viure al carrer Ample, sempre havia passat, els diumenges, “l’home de la colònia”. No recordo el seu nom, però era un home ja gran, que passava pel carrer cridant “Colònia i brillantina d’aquella tan bona, noia!!!”

Llavors, els veïns sortien al carrer amb les seves ampolletes de vidre i en compraven a unces (mitja unça,…dues unces, …) tant de colònia com de brillantina, que en aquella època tots fèiem servir (molts anys més tard, la va  popularitzar en John Travolta i es va tornar a fer servir però no a granel) Recordo que de colònies n’hi havien de moltes marques; Maderas de Oriente, Cesar Imperator, Lavanda, … amb olors molt diferents.

Lavanda 1956

Lavanda 1956

L’home portava una mena de remolc, d’aquells de dues rodes de goma que sostenien una caixa, i a dins hi havia una sèrie de departaments per a les ampolles dels productes que venia, generalment d’un litre de capacitat. Per a mesurar-ho tenia uns tubs graduats com els de laboratori, i els omplia segons la comanda. Les veïnes portaven els seus flascons de vidre, amb un tap de suro, que tenia al mig un broc metàl·lic per on sortia la colònia quan es feia servir.

varon dandy 1958

varon dandy 1958

Moltes vendes eren de mitja o una unça i la gent ho barrejava amb aigua obtenint així una colònia més suau, però que allargava per a tota la setmana. Vull remarcar que a la majoria de cases, al menys al meu barri, no i havia dutxa ni molt menys aigua calenta, per aquest motiu, la colònia feia el seu servei puntualment.

Més amunt de casa, uns bons amics de la família tenien una merceria i venien també colònies a granel. El fill, en Lluís, i jo, ens va semblar que anant nosaltres a vendre colònia a barris on no hi havia encara aquest servei, botríem guanyar uns “calers”… Varem agenciar-nos un parell de cistelles de vímec grans, que tenien forma allargassada i varem posar-hi ampolles de colònia d’un litre, de diferents marques i olors, i ens varem llançar els diumenges al mati, a recórrer la part habitada del nou barri de Ca n’Anglada, just en l’època que la gent s’autoconstruïa l’habitatge. Era el moment del naixement del nou barri i les famílies, amuntegades en les cases a mig construir, varen acceptar de bon grat que els portéssim el producte a casa seva.

El negoci, que fèiem per compte dels pares d’en Lluís que eren els qui tenien la merceria, va anar molt bé, i va durar un parell d’anys, però no sabria dir-vos per quin motiu el varem tancar. Això succeïa més o menys a primers dels anys cinquanta i jo i en Lluís teníem uns 10 anys”.

Nota.- Jo també recordo un venedor de colonies que pasava per carrer Topete, un home alt i desgarbat del que només em queda el record de que anava acompanyat d’una maleta molt grossa i d’un altre, que crec que es deia Salvador.