Un fulletó de Terrassa del 1924 que va viatjar al Perú

22 11 2018

Avui us vull mostrar un document que ha arribat a les meves mans i que vull compartir. Es tracta d’un fulletó editat per anar a la “Feria de Exposición de Muestras de Productos Hispano-Peruanos” que s’havia d’inaugurar el 8 de desembre del 1924 a Lima. A aquesta fira hi va anar una representació espanyola que va promoure la Junta Nacional del Comercio Español a Ultramar i la Cámara Oficial Española de Comercio al Perú i amb el recolzament del Ministerio de Trabajo, Comercio e Industria de España.

L’Institut Industrial de Terrassa va determinar que el seu president, Francesc Soler i Suana fos qui hi anés en representació de l’entitat i, com que anar a Lima representava fer un viatge de uns quants mesos, se li va fer un banquet de comiat on hi van participar entre d’altres Alfons Sala i Argemí i l’Emili Roca i Roig entre d’altres.

La participació de l’Institut Industrial de Terrassa a la fira del Perú es va decidir degut a la crisis que patia el tèxtil català en aquells anys i en concret el terrassenc i es va entendre que aquesta acció podria obrir contactes comercials d’interès per el sector.

Si en voleu saber més podeu consultar més dades a: https://www.raco.cat/index.php/Terme/article/viewFile/320362/422496

Fos com fos, que per aixó ja hi ha els historiadors, el que ha arribat a les nostres mans és el fulletó que va editar l’Institut Industrial per ser repartit en aquella Fira del 1924 i que serveix per explicar alguns trets de la ciutat de Terrassa i més concretament de la importància de la Industria a la nostra ciutat. També parla de les Escoles Industrials i en la part final hi ha un apartat amb anuncis de les principals fabriques que hi havia en funcionament l’any 1924 i que potser van servir en part per finançar el fulletó o el viatge, ves a saber.

De les imatges en destaco la vista panoràmica de la ciutat l’any 1924, la dels embarrats de la fabrica Aymerich i Amat en ple funcionament (avui seu del Mnactec) i la de la “Escuela de Industrias” que és com l’anomena i en la que curiosament es poden observar unes vies que no he acabat d’entendre perquè deurien servir. En la part esquerra de la foto es pot observar una tartana de les que es feien servir com a transport de persones i al mig les misterioses vies que si algú en sap alguna cosa seria bo de saber-ne el seu ús.

El fulletó va ser imprès per la Impremta M. Figueras Singla del carrer Sant Joan, 14 de Terrassa.

 

Anuncis




Salvem els murals de la discoteca Liben’s

14 06 2018

La discoteca Liben’s es va inaugurar a la carretera de Martorell, 120 als anys 70 (en la foto antiga podeu veure la primera façana). L’any 1978 es va ampliar i es va inaugurar la nova façana de ceràmica vidriada decorada amb motius geomètrics i en que es va una clara al·lusió a la música per part de l’artista Julio Bono, que encara avui es pot visualitzar i que ara està amenaçada de desaparèixer.

El nom de la discoteca es va canviar posteriorment pel de discoteca Làser fins que finalment va tancar (en part de la façana encara es pot veure part d’aquest nom).

discoteca Liben’s

Aquesta discoteca va arribar a comptar amb 4 grans pistes de ball amb diverses formes, el que la feia molt particular: n’hi havia una de quadrada, una de rectangular, una de triangular i finalment la més característica, la de forma de cor. Aquestes pistes estaven cubicades en dues plantes que es podien veure des d’un espai central. En cada pista podies ballar música diferent, des de la típica musica disco fins a música lenta, ambiental o rock.

liben’s enganxina

Si ens fixem amb el logo hi veurem una clara referencia a instruments musicals barrejats que també podem observar en una de les ceràmiques que adornen la seva façana.

Ara uns cartell anuncien la propera construcció de una zona amb 20 habitatges que segurament farà desaparèixer una part de la nostra història i dels nostres records, però que també suposarà una important pèrdua arquitectònica ja que els murals són una obra d’art que creiem que la ciutat hauria de mirar de preservar.

Podeu trobar algunes opinions i contactes amb gent que durant anys va anar a ballar a aquesta discoteca a l’enllaç:

https://recordsdeterrassa.wordpress.com/2009/03/09/les-discoteques-dels-anys-80-a-terrassa/

Des dels Records de Terrassa fem una crida perquè es protegeixi un patrimoni de la ciutat que pertany a tots nosaltres i que no pot ser que de nou l’especulació immobiliària ens l’arrabassi com ja ha passat amb altres ocasions. Recordem que va passar amb la Lyonessa quan es va arribar tard a protegir-la?

En Julio Bono i Peris va néixer a Sagunt l’any 1934 i va morir a Barcelona l’any passat, el 2017. Podem considerar-lo un artista català ja que des dels 5 anys ja va residir a Catalunya. Artisticament és conegut especialment pels seus murals de ceràmica vidriada i per les façanes que amb ells va decorar edificis per tot Espanya. Podem considerar-lo un artista de carrer ja que les seves obres no eren fetes per ser exposades en museus sinó en moltes ocasions en espais a l’aire lliure, com és el cas de la façana de la vella discoteca Liben’s de la nostra ciutat.

Si finalment enderroquen la façana i la perdem a Terrassa haurem perdut una part del nostre patrimoni i per observar altres obres de Bono haurem d’anar al edifici de la Mecànica Egarense del carrer Joan Mompeó, 35, als edificis Dacosta del carrer Salvans 30 i 39 o a la cantonada del carrer Alexandre Bell amb Isaac Peral.

Fem servir el #savemelsmurals per reclamar tant a l’administració publica com a la societat en general que no deixin que Terrassa de nou hagi de lamentar una pèrdua com aquesta.

Si algú li fa gràcia veure com era l’ambient en una discoteca de terrassa podem veure un vídeo de la discoteca NEON (Carrer Sant Francesc, 50) als anys 80 a https://youtu.be/vW3lQ8KZYzM

        





Recordem la torna del pa d’abans

8 06 2018

fleca jover 1927

L’amic Josep Badrenas ens ha volgut compartir un record sobre el pa:

“Fa uns dies, casualment vaig llegir una crònica referent a una obra de teatre d’en Boadella que es diu LA TORNA, i és el relat de l’execució, assassinat, o mort, segons opinió de cadascú, d’en Puig Antich. El títol de l’obra fa referència a l’execució simultània d’un altre condemnat, i què, segons es diu, es va fer coincidir per a diluir d’alguna manera la barbaritat que s’estava cometent amb el jove activista català.

Doncs be, no és això al que em vull referir sinó a l’origen del títol de l’obra. Els que tenim ja una edat, recordarem que quan anàvem a comprar el pa a cal forner (ara se’n diu la fleca, però llavors aquest mot era reservat pels erudits) només havies de demanar “una barra de pa de mig” o “un rodó de quilo” , o sigui, especificar el pes que havia de fer cada peça i el venedor posava sobre la balança la barra i com mai arribava ben be al pes estipulat, ja que al coure’s al forn s’eixuga i perd pes, et posava un tros d’una peça que tenia per anar tallant, per a completar el pes contractat, o sigui, t’emportaves la barra més un trosset , que se’n deia “la torna”. Tinc molt present la cisalla que tenien sobre el taulell per a tallar el tros de la torna i la quantitat de molles i crostes que generava al seu voltant.

forn jover anys 30

Moltes vegades aquest tros te’l menjaves pel camí, ja que el pa era el principal component de l’alimentació quotidiana del personal. Pa amb llet per esmorzar, pa amb patates i cansalada per dinar, pa amb xocolata o pa amb oli i sucre per berenar, pa amb oli i tomàquet i una arengada per sopar, o pa amb vi i sucre per postres, i així successivament… per tant, el pa era ben aprofitat.

A mes, el pa de l’època al que em refereixo, era bo i era pa autèntic de farina. Si te’n quedava d’un dia per l’altre, no passava rés, era bo igual i durava menjable uns quants dies. Com a anècdota personal, puc explicar-vos que recordo quan jo tenia cinc o sis anys, que vivíem a una casa de pagès (on vaig néixer) i els meus pares n’eren els masovers, Coll Cardús, avui reconvertida en abocador, i anaven a buscar el pa, un cop cada quinze dies a La Bauma (Castellbell i el Vilar), i només aquell dia menjàvem “pa tou de la Bauma” segons m’oferia la meva mare, el que vol dir que els demés dies, el pa ja no era tan tou, però durava fins la propera visita al forn de la Margarita, que encara avui existeix a La Bauma.

Avui ja rés és igual, ni s’hi assembla. Si vas a buscar pa, pots anar, des de la fleca fins a un paqui, i tots venen “pa”, gasolineres incloses. Has de vigilar a l’hora de comprar-lo ja que si el compres al mati, probablement el vespre per sopar ja sigui immenjable, i l’endemà potser fins i tot florit i el deixes dins la bossa de plàstic en que alguns l’embolcallen.

forn llorens verges 1927

Si vas a cal forner, o la fleca, que és qui ofereixen més garanties, ja no et serveix demanar una barra de quart… et demanen si el vols ample o estret, poc cuit o torrat, amb crosta o sense, d’espelta, o integral, de tres o cinc cereals, de no sé quantes hores de repòs de la maça, si de pagès, si gallec, si cuit al forn lent, si de camut, de civada, de sègol, de llavors, d’un munt de varietats per triar, si el vols tallat o sencer, per congelar o per menjar ja, si tallat al biaix o recte, amb la llesca més prima o més gruixuda, i recentment, també si vols bossa de nanses o no… tot un màster de comerç especialitzat per comprar un tros de pa, que no te l’acabaràs el mateix dia i com que el que et queda és poquet ja ni el congeles, es a dir… l’endemà a les escombraries, però alerta!!! a les d’orgànic, no t’equivoquis de cubell. Millor comprar un rodó que dura més. Però en qualsevol cas, Sense Torna, ja que el pes és el menys important encara que paguis per un rodo o una barra de mig quilo i en realitat només pesi poc més de 400 grams.

Del que he explicat abans m’he oblidat de l’època del racionament i del pa moreno, que probablement no era fet ni de farina… i que, alguns malpensats, deien que era fet de blat de moro barrejat amb serradures”.

Nota: gràcies per compartir de nou els teus records i recordem entre tots la dita: “Amb molta gana no hi ha pa dur” o aquella que diu: “Pa que sobri, carn que abasti i vi que no falti”.





Quart concurs d’anuncis modernistes de la Fira Modernista de Terrassa

10 05 2018

El guanyador  de la Quarta Edició del Concurs d’Anuncis Modernistes de Terrassa ha estat, amb més del 50% dels vots: Champagne Irroy.

Per tal de celebrar la XVI Fira Modernista de Terrassa us proposem la Quarta Edició del Concurs d’anuncis modernistes, on podeu puntuar l’anunci que més us agradi.

Els que hem triat per aquesta quarta edició són:

 

  

Nota: L’objectiu és el de reconèixer el treball de les arts gràfiques i la creativitat que hi havia en els anuncis modernistes de Terrassa.

Links Fira Modernista:

Els guanydors de les edicions anteriors van ser:

2017: José Soldevila e Hijo 1910

2016: Perruqueria Jaume Gibert del 1911

2015: Mosaicos Prat – Carreras del 1907





Una fotografia sense datar per celebrar el 95 aniversari de la Cobla la Principal de Terrassa

12 01 2018

El 2018 celebrem els 95 anys de la Cobla la Principal de Terrassa i des dels Records de Terrassa ho volem fer amb la publicació d’un anunci antic de la “Cobla Orquestra Principal de Terrassa” i del que desconeixem la data exacte de la seva publicació.

La Cobla que va ser fundada l’any 1923 de la mà d’en Francesc Planas Virolesch (Girona, 1874 – Terrassa, 1947) amb d’altres persones i entitats de la ciutat que ella havia conegut arran d’una actuació que es va fer el 1905 en un Aplec de la Mata, on hi havia actuat amb la cobla “Unió Cassanenca” de Cassà de la Selva.

En aquella primera cobla una part dels músics eren de les comarques de Girona, dons els va aportar el mateix Planas, i d’altres de la zona de Terrassa i, com a curiositat, direm que la cobla estava formada només per 10 músics, ja que inicialment no tenien el trombó. La seva presentació oficial es va fer el dia 18 de març de 1923 en que es va interpretar una primera sardana, que portava per títol Ginesta (de Vicenç Bou). Ben aviat la Cobla va optar per denominar-se Cobla-Orquestra ja que així tenia més possibilitats d’actuacions.

La Principal de Terrassa, que és com la coneixem actualment, és dons una de les cobles més antigues de Catalunya i de les poques que mai s’han trencat, ja que fins i tot durant la guerra civil va seguir actuant. La foto no està datada però, si ens atenem a que la formació conté 3 músics que no van formar part de la cobla inicial: en Joan Carreras, n’Isidre Royo i en Josep Cabeza, i que a l’any 1925 es va incorporar el trombó, que no surt en la imatge, podem aventurar-nos a datar la fotografia entre els anys 1924 i 1925.

Els músics que hi figuren al document són:
• Francesc Planas (gironí)
• Josep Pla (gironí)
• Miquel Fontova (gironí)
• Jaume Riera (gironí)
• Ricard Anglada i Bou (gironí)
• Joan Roca
• Enric Dinares
• Juan Carreras
• Isidre Royo
• José Cabeza

I, els que havien deixat la cobla inicial eren:
• Josep Abadal
• Bonaventura Garriga
• Jaume Llongueras

Document: hem rebut un comentari de la Maria Rosa Avellaneda Mañosas en que ens indica que el seu avi Emili Mañosas era músic i tocava el contrabaix a la cobla “LA PRINCIPAL DE TERRASSA”. Ens adjunta un document que podeu veure a la dreta, dels membres de la cobla i ens indica que és de la temporada de 1927-28.

Nota: hem rebut una comunicació d’en Josep Loredo, músic a la Cobla La Principal d’Olot, i ens diu que te un blog dedicat a formacions musicals de Catalunya, bàsicament Cobles, Orquestres, Orquestrines, i algun Conjunt.
I que concretament ens recomana aquesta entrada que la veritat és que aporta molta informació de valor que té a veure amb aquest article (us recomanem que la visiteu):

TERRASSA (1): CABEZA, TERRASSA, L’ANTIGA TERRASSA, LA PRINCIPAL DE TERRASSA i CIUTAT DE TERRASSA:
http://fotosformacionsmusicalsdecatalunya.blogspot.com.es/search/label/TERRASSA%20%281%29





Un calendari del 1976 de l’Agut per felicitar el nou any

31 12 2017

Avui hem triat la imatge d’un calendari de paret editat per la fabrica Agut S.A. corresponent al 1976, i en el que felicitaven el nou any a tots els seus clients i proveïdors, per desitjar-vos a tots un Feliç 2018.

Per sort l’edifici de la fàbrica de ca l’Agut s’ha conservat gràcies a que un gran supermercat la convertit en un espai útil per la ciutat. Però per els qui el recordin com a fàbrica hem triat una imatge del 1974 en que es pot apreciar molt be l’imponent edifici que s’hi va construir i els camps que encara l’envoltaven, en una zona de Terrassa que estava en bona part sense urbanitzar i, fins i tot, l’actual avinguda Josep Tarradellas és encara de terra.

Fixem-nos en les vies del tren del nord que passaven pràcticament a tocar de l’edifici i que per aquest motiu l’entrad principal estava ubicada al carrer Marquès de Comillas, 1.

Com a curiositat podem fixar-nos en els avenços en comunicació que anunciaven en la seva targeta: Telex i Telegrames.





El sifons terrassencs encara són vius

19 09 2017

Antigament a cada ciutat i en molts pobles hi havia un fabricant de begudes refrescants i a Terrassa, com és lògic, també hi va haver una llarga tradició d’empreses que fabricaven o omplien sifons.

La marca més antiga encara en funcionament a Terrassa és la Casasayas que el 1930 va fundar en Valentí Casasayas amb el seu fill Domingo. També podem recordar la seva marca de gasoses Sanitex i els sifons Nayade. Info a: http://www.casasayas.net/cat/

També cal que citem a l’actual Sanmy, que va néixer al 1895 de la mà dels germans (Franciso i Santiago) i que van venir a Barcelona des de Saragossa per treballar inicialment en una fàbrica de sifons del carrer Aribau. El 1985 compren la fàbrica de Manel Oms quedant-se un les instal·lacions de Barcelona i l’altre les de Badalona. L’any 1960 el negoci va passar a mans de Santiago i Miquel Puértolas Queralt, que ven registrar la marca Sanmy: San de Santiago i My de Miquel, però no va ser fins l’any 1992 en que van traslladar les seves instal·lacions de Badalona a Terrassa, adquirint una fàbrica de La Casera. Info a: http://www.sanmy.es/

Altres fabricants de sifons a Terrassa van ser: Dalmases i Ramoneda (la antiga Tarrasense) del carrer Sant Llorenç 110, tot i que abans aquestes dues marques havien anat per separat.A la dreta podem veure un anunci del 1907. Posteriorment trobem la marca de la Vidua de A. Ramoneda al Carrer Torrela, 9.

També podem citar la marca Miquel Mallofré del carrer Jodis, 4. I també els sifons Rovira Raventós i els Torres i si potser algú en coneix algun que ens hàgim oblidat, li preguem que ens ho faci saber.

Menció apart serien erls fabricants de gasoses entre els que podem citar a més dels ja esmentats: el professor Daniel Blanxart que de jove va muntar una petita fàbrica i que podem veure’l en la foto de la dreta, les gasoses Castellet de l’Avinguda Jacquard 13, les gasoses Geiser, les gasoses La Moderna de Martirián Hostench de la Plaça del Progrés, 43, la Predilecta S.A. i les gasoses José Viver, del carrer Sant Josep,34.

Breu resum històric del sifó:
El sifó és un recipient, generalment de vidre o d’acer, amb tap fix o enroscat proveït d’una vàlvula que resta tancada, llevat de quan és accionada per una petita palanca i mentre hom l’acciona, que conté o pot contenir aigua carbònica artificial.
El tap, que allotja la vàlvula i el suport de la palanca, és proveït d’un broc, que comunica amb un tub, de vidre o de plàstic, que arriba gairebé al fons del recipient, pel qual surt l’aigua carbònica en accionar la vàlvula, per l’excés de pressió interior respecte a l’atmosfèrica.
Tinguem en compte que els romans ja coneixien fonts d’aigües carbonatades efervescents. Aquestes eren transportades en recipients segellats per tal de que no es perdés l’efervescència i evidentment només les podien comprar la gent més rica, com els emperadors, o les famílies que vivien prop dels manantials. La gent creia que tenien propietats curatives, en especial per els problemes digestius.
Hi ha qui situa el naixement del sifó al segle XVI, en la cort del rei Carlos I (1560) amb la creació d’una aparell de fusta de mides colossals. Cal esperar dons al 1768 que un tal Priestley aconsegueix saturar l’aigua amb àcid carbònic per realitzar el producte de forma totalment artificial. Uns anys després i gràcies a l’enginyer alemany Andreas Brehme, es van poder començar a fabricar els primers sifons (1799) inicialment venuts a Alemanya i desprès a Anglaterra.
Però el sistema del sifó tal i com el coneixem no es va patentar fins l’any 1829 per un tal M.M Deleuze i Detilleul. Aquest invent el va aplicar un tal M. Savaresse per crear el primer sifó tal i com avui el coneixem (i, curiosament, la patent la va registrar a nom d’Antoine Perpigna fet que fa que algú citi aquest nom com l’inventor del sifó).
Cal indicar que l’ampolla de sifó era un objecte perillós ja que deien que podia explotar si queia al terra i per aquest motiu se’l protegia amb una reixeta metàl·lica i que després va ser feta de plàstic. Les ampolles de sifó s’han fabricat al llarg dels anys en multitud de colors i formes, amb vidres transparents o fumats, llisos o gravats amb estampacions florals o geomètriques i normalment serigrafiats amb el nom del fabricant que també es posava en el broc que inicialment era de metall i que després es fa fabricar de plàstic dur. També cal citar el caixons de fusta amb compartiments que es feien servir pel seu transport i que també portaven el nom del fabricant. Cal indicar que és molt comú trobar que l’ampolla de vidre i el broc porten marques diferents i és que s’aprofitaven entre les diferents marques, inclús de poblacions diferents.