Records personals del cinema d’abans

Avui hem rebut un nou record de l’amic Badrenas sobre el món del cinema.

En aquest sentit, cal recordar que a aquest tema li vàrem dedicar un seguit de records que podeu trobar en aquest blog en l’apartat dedicat al cine.

En tot cas ell ens diu:

“El que a mi sempre m’havia cridat l’atenció de les “coses” dels cinemes, eren els cartells murals que es pintaven a les façanes dels locals, i que si anaves el diumenge al vespre al cinema, quan sorties ja havien col•locat els cartells del programa de la setmana vinent. Aquests cartells a que em refereixo no són els típics cartells de cada pel•lícula que venien amb la programació, sinó uns de grans que algun artista pintava ad-hoc. Recordo molt bé els del Rambla i de l’Alegria. Estaven molt ben fets. Algú coneixia algun dels autors de les cartelleres? A Terrassa hi havien dues empreses de cinema: l’empresa Porta, i la dels Mollet i competien per millorar l’oferta (com ara!!!).
Les pelis que una setmana feien als cinemes del centre (Rambla, Recreo, Alegria…) la setmana següent les feien als perifèrics (Imperial, Dore, Arenas…). Al cinema hi anava molta gent i en ocasions les entrades fins i tots s’esgotaven malgrat que els locals eren de molta cabuda. Feien dos sessions, tarda i nit, amb dues pelis a cada sessió, la primera era dolentota i la segona era la bona, és a dir, si arribaves tard, no et perdies gran cosa. Més endavant es va posar de moda la “sessió continua” .
El cert és que tampoc teníem gaires més coses per a distreure’ns els caps de setmana. Dins dels cines es fumava, no recordo si legalment o d’estranquis, però el raig de llum que portava la imatge des del projector a la pantalla, era sovint una boira del fum. També recordo lo petita que era la pantalla… quasi com una tele de les d’ara, i la mala qualitat del “sonoro” que a vegades costava de seguir, suposo que degut a que les cintes que passaven ja havien voltat mig món quan arribaven aquí.
… Prou. tampoc calia entrar en tan detall….”

Nota: I tant que calia entrar en tant detall i moltes gràcies per compartir de nou els teus records amb els demès. Aquest és l’esperit i l’objectiu d’aquest blog. I, com a primera resposta a la pregunta que planteja l’amic Badrenas, us recomano la lectura del record: les-cartelleres-i-retols.

La mestra Magdalena Rosell Matlleu

La mestra Magdalena Rosell Matlleu va néixer a Olot el 28 d’abril de 1879 i va exercir de mestra primer a la seva mateixa ciutat natal, traslladant-se posteriorment a Terrassa on s’hi va estar durant 24 anys, concretament des del 1910 fins al 1934 any en que es va tenir que traslladar a Madrid.
La primera plaça que va ocupar a Terrassa va ser la d’auxiliar de pàrvuls en l’escola nacional de la ciutat. Però l’any següent es decreta desdoblar les escoles Nacionals servides per auxiliars i la Magdalena decideix presentar-se a l’Ajuntament perquè li cedeixin un local per muntar una nova escola. D’entrada li donen un local sense cap condició ja que no tenia ni pati per sortir a jugar, prometent-li que aviat n’hi trobarien un de millor.
El fet és que no n’hi donen cap més i ha de ser ella mateixa qui finalment pacti la construcció d’un local-escola al carrer de Sant Isidre, 29 amb la condició de que aquest local tornarà a ser propietat del qui l’ha construït, al cap de 10 anys.
Finalment comença les obres l’agost de 1912 amb la supervisió de l’arquitecte municipal Josep M. Coll i Bacardí, que és l’única ajuda que li dona el consistori, a part de perdonar-li el pagament dels arbitris municipals.
L’escola es va inaugurar un diumenge 13 d’abril del 1913 amb la presencia d’autoritats locals i de Barcelona, doncs en aquells anys el fet de que s’inaugurés una escola de nova construcció era quelcom destacat. La construcció del local seguia l’estil modernista que imperava en aquells anys i el seu tret més característic són les finestres rodones que encara avui podem admirar si passem per carrer de Sant Isidre.
L’escola de primera ensenyança podia acollir fins a 200 pàrvuls i eren les famílies de les nenes qui pagaven el sou dels professors, no rebent en cap cas cap ajuda oficial. Més endavant i a petició dels pares de les alumnes decideix ampliar l’escola per poder donar ensenyança elemental i així fer que les nenes no haguessin de deixar l’escola tant petites.
I és llavors que es produeix un fet important a la ciutat, la sortida de les Germanes de Sant Josep de Cluny, que es dedicaven a la preparació de les noies terrassenques, especialment en les ensenyances superiors de Batxillerat i de Magisteri, tancant-se el col•legi i produint un buit important en l’ensenyança femenina de la nostra ciutat. La Magadalena se n’adona i decideix aprofitar l’ocasió habilitant un local proper a l’escola per oferir cursos d’ensenyança superior.
Un altre fet curiós de la seva vida és el que el 2 de gener de 1925 va crear un setmanari infantil anomenat “Alegria”, amb el recolzament, entre d’altres, del mateix bisbe de Barcelona, Sr. Manuel Irurita Almandoz.
Malauradament per la nostra ciutat la Magdalena, l’any 1934 es va haver de traslladar a Madrid, fins que va deixar la seva vida activa l’any 1949. Posteriorment va tornar a Terrassa on va morir en una residència el desembre de 1968.
Cal indicar que la seva escola posteriorment va passar a mans de l’Ajuntament i que en un estudi de les escoles de Terrassa de l’any 1971 encara surt qualificada com a parvulari, amb dues aules i un total de 26 alumnes per aula, tot i que s’indica clarament que les condicions de l’immoble són deficients i els mètodes pedagògics antiquats. Si la Magdalena hagués vist aquest trist final del que ella va crear s’hauria entristit molt.
El mes de maig de 1959 un grup d’exalumnes terrassenques van decidir fer una homenatge a la seva antiga mestra en motiu del seu vuitantè aniversari.

Nota: L’amic Badrenas ens envia una foto de l’escola el 1913 i ens diu que segurament qui hi surt és la mateixa Magdalena.

Records del cinema a Terrassa (calaix de sastre)

En aquest record aprofitaré per comentar algunes coses que m’han quedat per explicar-vos:
El cinema en 3D: el cine Rambla va ser el pioner en les projeccions de cinema en 3D a l’any 1936, encara que l’invent no va reeixir i va quedar abandonat.
Les pel·lícules en Color: La primer pel·lícula en color també es va projectar al Rambla i va ser “La Feria de las Vanidades”.
La imitació dels artistes: El que succeïa al cinema va arribar a ser tant popular que la gent seguia el que feien els actors com si fossin els seus ídols. Es pentinaven a l’estil de l’artista de moda i fins i tot es vestien com ells o es posava de moda algun complement. És ben coneguda la mítica pel·lícula “Rebeca” en que el jersei que portava la protagonista va donar nom a tota una peça de vestir (podeu veure en la imatge la celebre rebeca) . També es van posar de moda les permanents per part d’una artista en concret que les lluïa en les seves pel·lícules.
Una curiositat: M’han explicat que a Terrassa hi havia un ciclista que era l’encarregat de portar les bobines de les pel·lícules d’un cinema a l’altra, ja que la mateixa pel·lícula es projectava en dos cinemes a la vegada. A Terrassa era popular un ciclista que portava els rotllos, penjats a l’esquena, de l’Alegria al Dorado (Doré).
El canvi de rotllo de la pel·lícula i el negoci exigien una parada a la meitat de la projecció i era llavors que molta gent aprofitava per anar al lavabo o al bar. Si tenim en compte que els rotllos de les pel·lícules eren de cel·luloide i que aquest és un material altament inflamable entendrem que el seu transport i manipulació era una feina delicada. De fet era bastant comú que es pugues cremar la cinta de la pel·lícula si es quedava enganxada degut al calor de la llampada del projector (a la dreta podeu veure la sala del projector del Catalunya l’any 1954).

Records del cinema a Terrassa (altres espais i serveis)

Els vestíbuls: en la imatge podem apreciar l’antic vestíbul de l’Alegria amb l’escala per pujar al primer pis al fons i també, a la dreta, el passadís lateral del Recreo per on es sortia del cinema i que donava al carrer Cisterna.
Un vestibul diferent era el del Rambla dominat per unes imponents columnes (dreta).
Els lavabos: En els descansos s’aprofitava per anar als lavabos i era habitual trobar-te les portes de fusta del W.C. plenes de missatges escrits: alguns tan infantils com “tonto el que lo lea” i d’altres que no m’atreveixo a reproduir. Jo no se com deurien estar el de les dones, però el dels homes deixava bastant que desitjar, especialment els lavabos del recreo que eren molt antics i l’olor a desinfectant molestava bastant.
Fumar i escopir: Si bé ja al 1932 es va prohibir fumar a l’interior de les sales, jo recordo que a les entrades de molts cinemes i en les zones de descans i del bar s’hi deixava fumar i també escopir.  En racons estratègicament situats hi havia una mena de caixetes amb sorra on a més de poder-hi llençar la cigarreta la gent hi escopia. Aquest costum d’escopir era bastant estès, ja que als autobusos també recordo avisos on s’indicava que estava prohibit escopir-hi.
Una curiositat: recordo que al cine Rambla, al costat de les entrades a la platea, hi havia una mena d’aparadors de vidre on s’hi anunciaven diversos productes que ara no podria descriure. Si us hi fixeu en la fotografia podreu apreciar com eren aquests aparadors.

Records del cinema a Terrassa (els venedors)

Recordo que, quan anava al cine de ben petit, hi havia uns venedors que, amb una mena de caixa penjada del coll, passaven durant els descansos per les butaques a vendre caramels, sugus, darlins i pastilles de cafè amb llet, xupa-chups, bombons, xocolatines, peladilles, garapinyades, cacauets, xiclets, regalèssia o pegadolça, entre d’altres galindaines.
Antigament la meva mare, la Sra. Angelina Casas, m’ha explicat que també hi havia uns venedors, anomenats popularment com “cacauers”, situats als vestíbuls de les sales que oferien cucurutxos de cacauets, de xufles seques i remullades, de tramussos, cigrons, avellanes naturals i torrades, entre altres productes com regalèssia, pega-dolça, caramels, xocolatines, xiclets, bombons, etc. Ella recorda especialment el que hi havia al cine Alegria i del fet que el terra de la sala quedes entapissats de closques de cacauet ja que aquest era un dels productes més venuts. També recorda que a l’Alegria hi havia un lloc on s’hi venien pastes, algunes de crema, xocolata o cabell d’àngel.
Era bastant comú què, quan una parelleta anava al cinema, el xicot sortís a la mitja part a comprar-li alguna cosa a la noia.
Els xiclets: Recordo que la gent quan es cansava de mastegar el xiclet acostumava a enganxar-lo sota la butaca, però també hi havia qui feia la gràcia i l’enganxava a la mateixa butaca, de tal manera que quan tu t’hi asseies amb la llum tancada t’hi quedaves enganxat. La mare tenia llavors una feinada per poder treure les restes del xiclet de la nostra roba.
Una curiositat: explica la gent gran que el venedor que passava per l’interior de la sala, abans de l’inici de la sessió i durant el descans, anunciava la seva presencia amb el crit de “el carmeleru” al qual contestava la quitxalla amb “calla embusteru”.

Records del cinema a Terrassa (zones de butaques)

La Platea: de la gran sala de butaques dels diferents cinemes de Terrassa només vull explicar que la inclinació del terra era molt desigual i que si bé hi havia cinemes que presentaven una bona inclinació d’altres eren bastant plans i segons qui s’asseia al teu davant tenies grans dificultats en poder veure la pel·lícula.
L’amfiteatre: es denomina així a la zona superior del cinema, un espai situat per sobre de la Platea i que va servir en alguns cines de Terrassa per poder-hi construir una segona sala de projecció quan aquests es van convertir en multicinemes.
Les llotges (palcos) : recordo especialment les llotges tancades del teatre cinema Principal, ja que quan jo era petit em semblaven uns llocs bastant especials. Un espai tancat al que s’accedia per una porta i que al quedar-te com separat dels demés et donava la sensació de que estaves en un altre món. D’altres llotges però de caire obert (separades per una barana de ferro o fusta) les podíem trobar en el Recreo i en l’Alegria. A la dreta podeu veure un abonament del Principal de l’any 1943.
El galliner: la zona situada a la part superior de la sala dels cinemes rebia el nom de “galliner”. Aquesta zona quedava bastant allunyada de la pantalla i com que el so de la pel·lícula tampoc arribava en les millors condicions el preu de les seves localitats acostumava a ser més reduït. Per això aquesta part era plena de nens i joves que acostumaven a fer més soroll del normal, cridant o aplaudint les diferents escenes que es projectaven. En ocasions aquesta zona que quedava per damunt de la platea s’utilitzava per fer bromes de mal gust als pobres espectadors que estaven asseguts en aquella zona. Els tiraven xiclets mastegats, els papers dels caramels, etc. i quan feien diana a sobre aplaudien o reien de manera sorollosa.
Una curiositat: al principi les butaques dels cinemes eren de fusta. De fet a l’inici eren cadires de fusta unides amb llistons per les potes (mireu la foto del Recreo dels anys 20). Desprès es van instal·lar cadires de fusta plegables que facilitaven la circulació de la gent i ja en època més moderna es va imposar la comoditat de les localitats entapissades, amb respatllers també folrats que feien més còmode l’estona que durava la projecció.

Diada de Sant Eloi, patró dels manyans

Sant Eloi (El Dia)

Diada Sant Eloi 1943

Aquest cap de setmana m’explicava la meva mare, l’Angelina Casas, que avui, dia 1 de desembre, a Terrassa es celebrava la diada de Sant Eloi, el patró dels manyans i que es feien un seguit d’actes arreu de la ciutat per commemorar la diada.

Per tal de recordar aquesta data he cercat un article que va aparèixer al diari terrassenc “El Dia”, en data 1 de desembre de 1931, i que parla precisament de la diada de Sant Eloi i pel que sembla aquest patró era no només el dels manyans sinó el de tot el ram de la metal·lúrgia. Una missa, un partit de futbol, un concert i una audició de sardanes són els actes que reflecteix aquest document.

Els record de la mare, però, són de les celebracions que es feien a “l’Electra” – “La Eléctrica Industrial S.A.”- del carrer del Pantà que desprès es va traslladar a la carretera de Montcada, desprès de la guerra civil (la foto correspon al dinar de la diada del 1943). Segons m’explica, la festa començava amb un partit de futbol on es repartia coca i vi bo, desprès es ballaven sardanes i anaven a dinar al casal de Les Fonts, per la tarda anaven a veure un espectacle al Teatre Alegria i per la nit era costum anar al ball que feien al Recreo.

Segons ella, aquestes celebracions van durar uns quants anys, fins que els treballadors van demanar a l’empresa que en comptes de pagar el dinar els donessin el diners, que els feien més falta.

Si us mireu el segon article, publicat al Diari Tarrasa l’any 1940 veureu que la festa ja s’hi havien incorporat alguns actes d’exaltació patriòtica de caire més aviat feixista com era natural en aquells anys de postguerra.