Hem arribat al milió de visites

El blog dels Records de Terrassa ha assolit la xifra màgica d’un milió de visites i ho ha fet abans d’acomplir el seu catorze aniversari.

Els Records de Terrassa van començar el 31 de maig del 2007 i en el seu primer post ja hi havia un desig que s’ha mantingut inalterable al pas dels anys: Hola terrassencs! He obert aquest blog per poder disposar d’un espai a internet on penjar fotos, records i curiositats de la terrassa d’abans.

Des del seu inici aquest blog no ha cercat mai cap protagonisme personal i de fet de l’autor només se n’esmenta les seves sigles S.R.C. dons el seu esperit ha estat sempre de ser un espai obert a tothom i on el protagonisme siguin dels records.

En els Records de Terrassa, al llarg d’aquests anys, s’han publicat prop de 1.000 articles i entre ells, els més visitats han estat els que tenen a veure amb la Riuada del 62, mentre que el tema més comentat és el de les discoteques dels anys 80. A més dels articles el blog ofereix un seguit de pàgines entre les que destaquem la dedicada a la Festa Major en que es pot gaudir del recull més complert, que s’ha fet mai, sobre les portades dels programes de la nostra Festa Major.

El darrer contingut monogràfic que ha acollit és la col·lecció més extensa que existeix sobre insígnies de Terrassa i que ha estat possible digitalitzar gràcies a la col·laboració den Rafel Comes.

Actualment rep una mitjana de més de 7.000 visites al mes i a més del blog es poden consultar els seus continguts a Facebook, a Twitter i a Instagram.

Coincidint amb aquesta xifra màgica el blog dels Records de Terrassa estrenarà un logo que volem que serveixi d’homenatge al seu origen i és que la idea va sorgir d’un CD-ROM que s’havia fet de la ciutat de Terrassa l’any 1995 i que és deia Terrassa Interactiva i ja que parlem de records podem dir que aquest CD-Rom va ser el primer que es va fer a Espanya d’una ciutat (el logo el va dissenyar la Sonia Egea i la Sigal Yaar) de l’Escola de Disseny Gràfic de Terrassa.

Vull agrair a totes les persones, entitats i institucions que han aportat els seus records o que han deixat les seves imatges, comentaris i documentació per tal de donar sentit als continguts del blog i també agrair als lectors i seguidors la seva fidelitat, ja que sense ells tot això no hauria tingut cap sentit.

El meu desig personal és que “aquest espai sigui mantenint l’interès de la ciutadania i que qui ho desitgi ens pugui seguir fent arribar els seus records personals, per tal de que no perdi el seu sentit i la seva utilitat”.

La xifra de 1.000.000 de visites és extraordinària i crec que Terrassa s’ha de sentir molt orgullosa d’haver-la assolit. Felicitats a tothom, ja que aquesta fita és ben vostra.

Breu història dels blogs terrassencs dedicats a aspectes històrics, fotogràfics o de records de la ciutat:

Pel que he pogut esbrinar, sembla que el més antic és el blog http://korvecfiles.blogspot.com.es/ dedicat al món del cinema i que va començar l’abril del 2005 i va finalitzar el 2014, seguit pel blog de la Família Freixa delsfreixa.blogspot.com que es va crear l’octubre del 2006 i va finalitzar el 2014. També esmentem que el novembre del 2006 es va crear el blog http://terrassa-o-culta.blogspot.com.es/ i que va tancar el 2011.

Dels que encara estan en actiu ja hem esmentat que el dels Records de Terrassa https://recordsdeterrassa.wordpress.com/ és el més antic, seguit per el blog del Frank Gómez http://passatindustrial.blogspot.com.es/ que va començar el 1 de juliol del 2007, en tercer lloc el segueix el blog del Rotary de Terrassa que va començar el 19 de juliol del 2007. En quart lloc trobem el del Rafael Aroztegui – Petites històries de Terrassa http://pintorviver.blogspot.com.es/ del 2 d’octubre del 2007.

Altres blogs importants a la ciutat que podem citar són el del Joaquim Verdaguer http://joaquimverdaguer.blogspot.com.es/ que va començar el maig del 2012 i el del Jordi Plana – Passejant per Terrassa http://jplananieto.blogspot.com.es/ que va començar el desembre del 2012.

En l’apartat de blogs personals, cal citar el Blog d’en Pep Moliner http://blogs.avui.cat/pepmoliner que porta en actiu des 7 de gener del 2006 i el del Manel Guerra http://blog.manelguerra.com que encara és més antic ja que va començar al maig del 2005.

Nota: Si ens hem oblidat d’algun blog en actiu o desaparegut d’aquesta breu història demanem disculpes.

Records de l’antic Casino de Artesanos (2ª part)

En un curiós programa incrustat en un dibuix és pot apreciar les diverses modalitats de balls que es tocaven en les ballades que s’hi feien i podem apreciar els valsos, les polques, els rigodons, les masurques, els llancers o els americans que eren els més populars a finals del segle XIX.

Un any abans és curiós observar una noticia apareguda en la premsa local que diu que el 23 d’octubre de 1867 en la casa de “Can Vinyals” número 48-50 del carrer Sant Pere s’inaugura un cafè i que afirma que poc després es converteix en la nova seu del “Casino de los Artesanos“.

D’aquesta noticia ens queda el dubte de la diferència de numeració de la finca ja que al número 50 posteriorment el que s’hi va construir va ser el “Gran Hotel Peninsular” (que ocupava, com podem veure en un anunci antic, del numero 48 al 56). Aquest desgavell de numeracions es deu en bona part a que en aquells anys això no era tant fix com és ara en els nostres carrers (una primera ordenació de números i noms de carrers es va fer el 25 de juliol de 1886).

Podem constatar per un rebut de data 1 de febrer de 1885 del “Casino de Artesanos y de Tarrassa” que el president llavors era en Miquel Marcet i el tresorer en Agustí Prat i que el rebut costava 2 pessetes que en aquest cas van ser abonades per en Josep Casanovas. En un segon document de l’admissió com a nou soci de l’entitat del 1885 podem esbrinar el nom del secretari l’Emili Margarit.

El 26 de maig de 1886 torna a canviar de nom per el de “Círculo Egarense” (inicialment se li volia posar el nom de “Círculo del Fomento” però va resultar que aquest nom ja s’havia registrat al 1877) impulsat per un emprenedor terrassenc, en Pasqual Sala que decideix comprar l’antic edifici per derruir-lo i aixecar-ne un de nou. Val la pena dir que tot i el canvi del nom durant molts anys el terrassencs els seguien anomenant com “Els Artesanos” i de fet en una invitació del “Ball de Màscara” del 1899 podem veure que figura el nom curiós de “Casino Tarrasense de Artesanos”. Aquesta curiositat podria ser perquè en aquella època s’aprofitaven les invitacions antigues que els quedaven i potser es va fer servir alguna d’antiga.

El 28 de gener de 1890 es dissol l’entitat del Casino Tarrasense i els socis passen automàticament a ser socis del Circulo Egarense. Com a curiositat direm que llavors un café costava 0,25 pessetes i et portaven d’obsequi una copeta d’anis o rom, mentre que una xocolata amb melindros costava 0,35 pessetes.

Un any després de crear-se el ”Casino de Artesanos” un altre grup de Terrassencs, dissidents d’aquesta primera entitat, el 4 de març de 1860 van fundar el “Casino de los Artistas”, amb en Ramon Trias de president, seguint aquesta tradició terrassenca de crear entitats similars i competidores.

Aquest casino va començar en un pis del carrer de la Font Vella, número 8 i la gent que deia que eren més avariciosos que els de l’altre casino els va anomenar com els de “La Rata”. Però els records d’aquest altre Casino que finalment es va convertir en el Casino del Comerç els deixarem per més endavant.

Deixeu-me que torni al “Círculo Egarense” i faci menció de nou d’en Pasqual Sala que en va ser el seu gran impulsor. Si us voleu imaginar el seu poder econòmic d’aquesta nissaga només cal que feu una ullada a l’edifici que avui ocupa la Cecot (antic Institut Industrial de Terrassa i abans magatzem de Freixa i Sans) i del que n’era propietat la família Sala.

Però la part de la història del “Círculo Egarense” ja estat explicada per l’amic Joaquim Verdaguer en un article que podeu llegir aquí: http://joaquimverdaguer.blogspot.com/2013/08/el-circol-egarenc.html

Tants sols fer esment que en el resum d’en Verdaguer no s’ha indicat a la bibliografia del Cercle Egarenc, l’opuscle Noces d’Or del Círcol Egarenc 1886-1936 de Baltasar Ragon que segurament és el millor resum que s’ha fet fins avui dia.

noces d’or del cercle egarenc 1886 1936

Nota: La majoria d’il·lustracions d’aquest article pertanyen al amic Rafel Comes al qui agraïm la seva col·laboració i val la pena dir que les il·lustracions que no tenen revers és perquè són en blanc.

Dels jardins i el templet que podeu veure en la foto de la dreta en parlarem en un proper record.

Records de l’antic Casino de Artesanos (1ª part)

La història dels Casinos a Terrassa no s’ha estudiat prou i del cert no se sap segur quin va ser el primer en crear-se. Espero que aquest petit record encoratgi a algun dels nostres historiadors locals a fer-ne un estudi complert.

Potser un reglament inèdit que té en Rafel Comes ens aporta un xic de llum ja que és el del Casino Tarrasense (conegut popularment com el “Casino dels Senyors” del 12 de juny de 1851 del que fins ara pràcticament se’n sabia ben poca cosa i del que mirarem d’esbrinar-ne quelcom en propers records. Aquest possiblement va ser el primer casino fundat a la llavors Vila de Terrassa el 5 de maig del 1851

Invitació 1873

Us deixo una invitació del ball de Màscara que s’hi va fer el 1873 (a la dreta).

Sabem segur que al 1883 es van fer unes obres de remodelació del seu edifici en el carrer Sant Pere, 39 on al tancar aquest, l’any 1895, s’hi va instal·lar el Casino del Comerç que té els seus orígens en el “Casino de los Artistas” que tornarem a esmentar al final de la segona part d’aquest record.

Deixem pels historiadors un altre casino de finals del XIX i del que no en tenim gaire informació, que és deia “Casino de la Unión y Centro” Us deixo un retall que l’esmenta, de la Festa Major de 1886).

Casino Unión 1886

Una dada que si que sabem del cert és que el “Casino de Artesanos” va ser fundat l’any 1859 en el número 20 del carrer del Vall, en una casa molt gran que hi havia just davant de l’actual col·legi de Vedruna Vall.

Però en aquesta seu inicial hi han ver poc temps ja que al 1868 sembla ser que es va ajuntar amb una altre entitat i es va crear el “Casino de Artesanos y de Tarrasa” situant la seva nova seu al carrer Sant Pere 48 en una finca llogada a Miquel Vinyals i Galí i que en aquells anys estava encara envoltada d’hortes.

Aquest Vinyals i Galí va ser un personatge políticament destacat del vuitcentisme terrassenc i amb una forta influència i respecte per part de la ciutadania de la Vila. Va arribar a ser alcalde dues vegades i la seva casa pairal al carrer Major era un dels edificis més destacats de la Vila no només per les seves dimensions i jardins sinó perquè va hostatjar en diverses èpoques a reis i reines, com Ferran VII i la seva esposa Amalia (1828), Isabel II (1860) i Amadeu (1871) així com també a O’Donell, el Duc de Montpensier (1857).

Els terrenys de l’actual carrer Vinyals també eren propietat seva i per això aquest carrer porta el seu cognom.

ball 1878

D’aquesta època val la pena destacar especialment les festes i balls que s’hi celebraven i de les que més anomenada tenien citarem els balls de carnestoltes, com podreu veure en algunes invitacions que il·lustren aquest record. Fixeu-vos amb el vestit de “pajarita” de la invitació del 1878 (a la dreta). En totes aquestes festes el més important era l’anomenat “Baile de Màscara” i que es feia a les 9 del vespre.

carnaval 1883

En una invitació per a senyores de 1886 veiem que també es fa esment a aquesta celebració del “Carnaval“.

Cal Pau Nista i la casa Ros

Algunes cases del carrer de l’església tenien un sobrenom curiós com “cal Francisquet”, “cal Pau de la Mosca” o “cal Escursell”. De fet aquesta darrera, segons indicacions del Rafel Comes, era la casa (on avui hi ha la residència de monges darderes Sant Josep Oriol) del fabricant Francesc Escursell i Ferrer.

Però hi havia una casa molt senyorial que també portava un sobrenom, com és el cas de la Casa Ros que s’anomenava popularment com a “cal Pau Nista”.

Aquest sobrenom li venia degut a que al músic Pau Ros l’anomenaven “Pau Nista” ja que era qui tocava l’orgue de la propera església del Sant Esperit i de organista li va quedar el diminutiu de Nista. Però la casa d’en Pau Nista no és la que podem veure actualment com a casa Ros ja que en Pau va néixer a les primeries del segle XVIII en una casa d’estil més senzill ubicada en el mateix carrer de l’església però cantonera amb el carrer de Baix Plaça. El càrrec d’organista no sabem des de quan el va tenir, però per un rebut que es conserva se sap que el 20 de gener de 1734 se li va pagar per aquest concepte 15 lliures com a dotació anual i ja no es coneix cap més dada de la seva vida ni tampoc se sap quan va morir.

Segons en Rafel, la relació familiar de l’organista amb els Ros del vapor és gairebé segura. Un oncle de Marian Ros Vallhonrat es deia Pau Ros i Prats (1782) i l’avi, paraire, es deia també Pau Ros (c.1735). La transmissió del nom era molt habitual a través del padrins que solien ser els oncles i els avis dels batejats. El 1842 l’avi del Mariano Ros que citarem a continuació i que també es deia Mariano va fer construir una casa al carrer de l’església 49 i quan ja la tenia mig feta li van avisar que s’havia d’eixamplar l’entrada del carrer del Portal Nou i en Ros va contestar a l’ajuntament que ja havia fet tard i la casa es va continuar deixant el carrer tant estret que només hi passava un carro. El 1874 es reconstruir l’edifici però el carrer va continuar estret fins que finalment es va projectar eixamplar-lo el 21 de juliol de 1926 i finalment es va fer la reforma.

La senyorial casa Ros que avui trobem en el carrer de l’església cantonera amb el carrer del Portal Nou era la residencia dels propietaris del Vapor Ros que esta just al costat i que ha restat intocable durant molt i molts anys. L’edifici és obre de l’arquitecte municipal Miquel Curet i Roure i va ser aixecada entre 1873 i 1874 en estil clàssic (eclecticisme).

El dia 16 de març de 1958 a l’edat de 74 anys va morir a Barcelona (veure retall a l’esquerra) en Mariano Ros Paloma i la seva esposa Emilia Millán i Martínez de Conca va fer lliurament a l’ajuntament del llegat del que va ser el darrer de la saga Ros en habitar la casa i que va consistir en 16 quadres grans que havia pintat el mateix Ros Paloma i que un cop mort, la seva vídua seguint la voluntat d’aquest, els va lliurar a la ciutat. Un retall de la premsa del 27 de febrer de 1968 (a la dreta) indica que la casa de Mariano Ros es cedida en propietat a l’Hospital de Sant Llàtzer i la curiositat és veure el valor en que estava tassada la finca i que era de 2 milions de pessetes.

La Casa Marià Ros va ser transformada en el casal d’avis Anna Murià (actualment situat a l’edifici dels Telers al carrer de Sant Ildefons, 8). Incloc un retall del 24 de novembre del 1923 on s’indica la sentència d’un plet que va interposar en Mariano Ros a la Mina d’aigües de Terrassa i que va guanyar donant els diners a la beneficència.

En un altre retall del 1914 (a l’esquerra) podem veure si n’era d’important en Mariano Ros que el diari destaca un incident amb el seu cotxe i és que llavors de persones amb cotxe a la ciutat n’eren comptades.

Una anècdota que ens explica el Rafel, de Marian Ros i Paloma, és que fou un dels ferits en l’atemptat amb bomba al “Reed Room” un club particular situat al carrer Sant Pere (on hi havia hagut l’antiga Fonda Peninsular) d’alguns terrassencs acabalats que no estava gaire ben conceptuat.

. La darrera xafarderia sobre aquest Marian és que no va tenir fills amb la seva dona Emília i va designar hereu a un fill adoptiu, en Francesc Cabezas i Fonseca, no fa massa temps traspassat però que com ell mateix reconeixia públicament era un fill bastard seu.

Si us fixeu en la reixa de l’entrada al vapor Ros podeu veure encara la R en ferro forjat al capdamunt.

• Una curiositat: el novembre de 2017 es va rodar unes imatges de la façana de la casa Ros per una sèrie de TV de la que desconeixem el nom. Podeu veure les imatges del rodatge a: https://elmon.cat/monterrassa/cultura/rodatge-duna-serie-televisio-al-carrer-lesglesia-terrassa
• Un bon estudi arquitectònic el trobem a: https://jplananieto.blogspot.com/2018/02/casa-maria-ros.html
• Unes imatges de com està de degradada la casa les podeu veure a: https://elmon.cat/monterrassa/histories-de-terrassa/la-casa-mariano-ros-de-terrassa-cada-cop-esta-mes-degradada

Records de ca la Rateta Bufona: en temps de guerra i la immediata postguerra (4)

carnet de racionament

A «Ca la Rateta Bufona» no tot van ser sempre flors i violes. Durant la guerra, s’hi va deixar caure també un tipus de clientela diferent de l’habitual…: gent que hi entrava armada…, i que, sobretot als principis de la contesa, havien estès més d’una vegada -sobre alguna de les taules del bar- pertinences de persones mortes, assassinades, poques hores abans, potser ben pocs moments abans… : anells, rellotges, llibretes… ( I diuen que aleshores l’avi se n’anava a la cuina trasbalsat, després de cridar-los que allò no ho volia veure mai més.

Però ho va haver de veure més vegades. Igual com havia vist que un dia de juliol del 36 un dels clients més apreciats arribava al bar vantant-se d’haver participat a la crema del Sant Esperit.) Alguna vegada, a ell mateix, li havien proposat tot fent broma (!) de pujar als mateixos camions amb els quals acabaven de perpetrar alguna acció violenta. L’avi Salvador va estar a punt d’embogir.

La guerra va ser força dura per a “Ca la Rateta Bufona“, que no va cessar mai la seva activitat, servint menjars i beures. Això explica que durant aquest període el bar i casa de menjars pogués emetre allò que dóna títol a l’obra d’Antoni Turró i Rafel Comes: “Les monedes de necessitat a Terrassa durant la guerra (1936-1939)”.

Efectivament, el “Bar Rateta” o el “Bar-menjars Salvador Jorba” va ser un dels establiments terrassencs que, per tal de disposar de moneda fraccionària, van editar vals o bons a nom propi. A l’esmentat opuscle (d”Editorial Ègara”) hi ha reproduïda alguna d’aquestes “monedes”, amb la informació annexa que les emissions eren de 10 i de 25 cèntims, “impresos per una sola cara en marró-roig, sobre cartró blanc, (…) de 46 x 55 mm., (…) numerats a mà (…) i legalitzats amb el segell-tampó de l’establiment.”

Cèdula de notificació d’una multa

Acabada la guerra, no es van acabar els problemes, i “Ca la Rateta” (o “Ca la Rateta Bufona”) va ser tancada uns quants dies, després que un client denunciés Salvador Jorba perquè (segons li va manifestar en Matalonga al moment de la notificació de la sanció) “s’hi parlava malament del règim”. (Diguem que el pobre avi Salvador no solament “mai no s’havia ficat en política” -com segueix afirmant la seva filla-, sinó que havia fet l’impossible perquè l’establiment “no pogués ser mai assenyalat per les simpaties explícites envers cap opció política, religiosa, ideològica .)

Una multa de postguerra

També en aquells primers moments de la postguerra l’establiment va rebre algunes multes, estic convençut que per pur afany recaptatori de l’administració…, si no com a represàlia, si he de fer cas del redactat d’una d’elles, del 1942, trobada als calaixos de casa, en què es fa constar que “…se sirve café y vende vinos del país y no se anuncia como Bodegón…”; això bo i referit a un establiment la naturalesa del qual quedava prou aclarida en d’altres documents i a la vista de tothom.

Tarja de racionament

De mica en mica, l’establiment aniria tornant a la normalitat, a aquella mena de “normalitat” que permetia a Salvador Jorba i Francisca Subirana de poder servir menjars i beures sense els ensurts dels anys precedents. Més o menys, els beures de sempre: uns, que es contenien en mitja dotzena de botes de vi repartides en dues parets del local; d’ altres, envasats com-déu-mana en ampolles distribuïdes en quatre fileres -d’escassa llargada- de prestatges de darrera el taulell. Afegeixi’s la cafetera. I poc més.

Carta de vins de finals dels 40-50

Malgrat que les begudes -ni abans ni després de la guerra- haguessin estat el distintiu, l’especialitat, de la casa, per molts gotets de vi que hi anessin a fer els clients, una carta de vins -conservada- de l’any l954 pot fer entendre que el servei i la qualitat de les begudes preocupava també l’antic propietari del bar. (En l’esmentada carta hi consten vins blancs d’algun prestigi: “Bodegas Bilbainas Cepa oro”, “Diamante F.E,” “Extrísimo Bach”, “Paternina Rhin”…)

Una de les fórmules per a barreges

Un altre element conservat ajuda també a fer entendre aquesta mateixa preocupació: un conjunt de “fórmules” escrites a mà que servirien per fer barreges (¿còctels?). Desconec si aquestes fórmules podrien tenir alguna originalitat.

Quant als menjars…, en podrem parlar en un proper apartat.

 

La història de la fàbrica de gas de Terrassa (4)

Recull de Records:

El Rafel Comes ens ha proporcionat una dada interessant i és que al principi del carrer Pare Font hi havia la casa que habitava Joan Guinjoan i Ills, paleta, que era l’encarregat de la fabrica de gas. Havia nascut a Vilanova i la Geltrú i feia 32 anys que residia a Terrassa.

Junt amb ell vivien la seva esposa, el seu fill Joan, que treballava també a la fabrica de gas, la seva nora, teixidora de ca l’Amorós i un altre fill, Josep, manyà, que a la postguerra vivia a la consergeria de cal Sala i Badrinas.

En la imatge podem veure marcat on estava situada la fàbrica de gas a Terrassa.

Segurament aquest recull sobre la història del gas a Terrassa es veurà ampliada quan el Ramon Guinjoan, fill del Josep de cal Sala i Badrinas (en la foto de la dreta podem apreciar l’entrada l’any 1982) ens expliqui els seus records.

Un veí ens explica que al passar pels carrers abans esmentats, hom podia veure, per sobre de les parets, els dipòsits cilíndrics de gas i alguns pocs d’avançada edat encara recorden haver-hi anat a comprar carbó de coc o quitrà.

També em recollit records de que, abans d’asfaltar, el carrer del Pare Font, tenia trams amb el terra negrós a causa d’abocament de residus de la combustió de carbó de la fàbrica de gas. Fa pocs anys, un encarregat de l’enquitranat dels forats del carrer justificava les ensorrades del paviment perquè hi havia sota escòria de carbó que ens digué que era d’una fàbrica de gas que hi havia hagut “per allà prop”.

Un familiar d’un treballador ens va explicar que desprès de coure el carbó els donaven les restes en un sac que es podien emportar a casa i que el feien servir per encendre la cuina econòmica que en aquells anys hi havia a moltes cases.

Finalment us deixem amb uns documents curiosos on podem apreciar com s’anunciava l’ús del gas per cuinar (anunci del 1925 a l’esquerra on s’esmenta que és un sistema molt net) i els aparells que es venien a la seu de la Propagadora del Gas del carrer Font Vella i ens que podem veure uns fogons, una cuina de gas i un radiador de ferro colat (imatge de la dreta) .

Aquests anuncis figuraven al darrera dels rebuts del gas de la mateixa companyia.

El retall de premsa correspon a l’any 1924.

Aquí al final us posem diversos anuncis dels anys 1928-1930:

La història de la fàbrica de gas de Terrassa (2)

La historia de l’empresa de gas terrassenca:

La primera vegada que s’utilitzà la combustió de gas per a il·luminar fou el 1802 a Anglaterra. A Catalunya el primer edifici il·luminat per gas fou el 1826, la Llotja de Mar. El 1842 s’inaugurà la llum de gas al carrer, a la Rambla de Barcelona.

En aquells temps a Terrassa al fer-se fosc els carrers s’il·luminaven amb uns fanals alimentats d’oli que un home, nomenat Josep Ventanyol en tenia cura diàriament i els encenia i els apagava cobrant de l’ajuntament un sou per cada fanal. Abans els carrers s’il·luminaven per un engraellat de ferro (anomenat teier) que s’alimentaven amb llenya. Podeu trobar la història de la il·luminació per gas a Terrassa a:

http://joaquimverdaguer.blogspot.com/2012/07/lenllumenat-gas-terrassa.html

A la nostra ciutat, el 27 de juny de 1854 es va debatre en un ple municipal el projecte d’en Pau Julià que volia instal·lar un sistema d’il·luminació dels carrers de Terrassa mitjançant el gas, però per manca de pressupost es va desestimar el projecte. El 1858 en Pelegrí Negre va tornar a presentar la proposta de la 

il·luminació per gas però va tornar a ser rebutjada. I el 7 de febrer de 1859 la casa Hubert i Cia va tronar-ho a presentar sense que es tires endavant.

Finalment, el 21 de setembre de 1859 en Joan Vallés Tutuach i va comprometre’s a instal·lar el Gas dipositant 10.000 pessetes a condició de que li fossin retornades quan l’empresa n’hagués invertit 6.000. El 13 d’octubre va presentar-se a subhasta i el 31 de gener del 1860 va formalitzar-se la contracta definitiva amb l’empresa Vallés i Cia que estava formada per mateix Joan Vallés i el reusenc Joan Juncosa i Gilabertó.

La instal·lació es va començar el dia 27 de març de 1860 amb 97 jornals treballant-hi i el 1 de juny de 1860 es va fer la inauguració de la fabrica que ocupava l’illa situada entre els carrers del Pare Font, Gibert, Roger de Llúria i Gasòmetre. L’oficina estava situada al carrer de Rubí (durant la guerra civil es va anomenar Primer de Maig i actualment es diu Pare Font) número 18.

Inicialment va tenir 22 abonats que pagaven 1 pesseta i consumien un 40 metres cúbics diaris. En aquells temps es feien servir carbons de gran qualitat i que no deixaven restes.

En pocs anys l’empresa va créixer i es va canviar la raó social per la de Sociedad del Alumbrado por Gas de Juan Juncosa y Cia. Curiosament al 1883 trobem una nota (a la dreta) còmica que fa menció del llavors popular “gas Juncosa” així com un anunci on canvien les tarifes. (a l’esquerra un rebut de Juncosa del 1883)

El dia 1 de gener de 1886 l’empresa “La Propagadora de Gas” va comprar la fàbrica de gas rebaixant el preu a 0,31 pessetes el metro cúbic. El 1897 es va millorar la producció fet que va permetre rebaixar el preu a 0,25 cèntims el metro cúbic d’un gas que llavors s’anomenava Hüller (ja que provenia de cremar carbó de hulla (en vàrem parlar en el primer post) i amb un consum de 1200 metres diaris. En l’anunci de la compra podem veure que la intenció era clarament d’expandir el negoci. A la dreta un rebut del 1886.

L’empresa “La Propagadora del Gas” va néixer a la vila de Gràcia (1852) i al 1883 va ser comprada per la companyia Lebon i Cia, que va fer servir aquest nom per la nova empresa que donava servei de gas a diverses poblacions catalanes. Lebon va ser qui va comprar l’antiga empresa de Terrassa al 1886, fent-la créixer sota el nom de “La Propagadora del Gas” fins arribar a tenir tres grans dipòsits de gas (gasòmetres), tot i que la qualitat del gas subministrat als primers temps va rebre moltes queixes.

El 1887 a Terrassa s’il·luminaven amb gas 459 fanals fins a les 10 de la nit i d’aquests 188 ho feien fins a la matinada. L’enllumenat particular era de 9.000 metxers de papallona i 1.500 Auer. Les oficines de l’empresa propietària es trobaven a Barcelona, plaça del Duc de Medinaceli, 2 i el gerent era Antonio Rovira Borell. Els rebuts de Terrassa però anaven signats per un tal Jaime Vidal.

El gas també s’utilitzaria per a la indústria. El preu inicial era de 4 rals de billó, és a dir 1 pesseta el metre cúbic. Aquest preu s’abaixà fins a 25 cèntims abans d’acabar el segle (ho podeu comprovar en un anunci del 1904). Més tard va tenir successives puges però no fou fins uns quants anys després de la guerra civil que el preu per metre cúbic superà la pesseta.

En l’anunci veiem a l’esquerra indica que la data de la contracta tot i indicar  l’any 1890 no te res a veure amb la data en que es va constituir a Terrassa, ni tampoc amb la data de finalització. Aquestes només son dates en que es fixa la durada del contracte que s’anava renovant periodicament amb l’ajuntament. A mitjans del mes de març de 1904 fou col·locat el metxero anomenat Tüer en el carrers de Sant Pere, Gavatxons i Camí Fondo que cridava molt l’atenció de la gent degut a que donava una vistosa llum blanca. El gerent en aquells anys era un tal Vicente Llargués Bonsoms que va morir als 54 anys el 30 de gener de 1913.

 Però en aquells anys les queixes dels consumidors eren frequents, tal i com podem veure en el retall de premsa de la dreta, del 1908.

El 1917 veiem que a Terrassa ja hi ha rebuts de la Catalana de Gas i Electricitat (veure rebut de l’esquerra) i a la dreta un de la Propagadora del Gas de 1925..

L’any 1927 a Terrassa hi havia 700 fanals de gas i el consum entre particulars i industria arribava als 90.000 metres cúbics mensuals.

El 28 de maig de 1930 va traslladar les oficines que tenia al carrer Font Vella 22 bis al carrer de Sant Pere 35.  A l’esquerra podeu veure un rebut del gas de 1946.

El 1970 el gas natural algerià arribava a Terrassa i substituïa amb molts avantatges l’anomenat gas-ciutat. Fàbrica i dipòsits ja no eren necessaris i la fàbrica tancà i l’edifici fou habilitat pels tallers Izquierdo que anys després abandonaria.

Nota: els rebuts que figuren en aquest post ens els ha felicitat el Rafel Comes.

Informe de l’Economat Familiar de l’any 1942

El record avui és per els economats de la post-guerra i com a curiositat us mostrem el contingut d’un fulletó editat l’any 1942 (imprès per Salvatella) en que es parla del “Economato Familiar de Tarrasa” del 22 de maig al 31 de desembre d’aquell any.

Un economat és un establiment creat normalment per algun col·lectiu o empresa pública o privada, amb l’objectiu de vendre productes a preus menors que en les tendes habituals.

A Terrassa hi va a ver diverses empreses industrials que van crear aquests economats per els seus propis treballadors i familiars .A la nostra ciutat es conserva l’edifici de l’antic economat de la SAPHIL, que forma la façana sud de la plaça de l’Anònima i que avui dia és una botiga de caves, vins i licors, coneguda com El Celler del Cava.

Pero, si ens fixem en el document veurem que està fet per rendir comptes del funcionament de l’Economat Familiar. Parla dels seus patrons sense especificar-los i explica en un full gràficament molt ben fet la quantitat d’aliments que s’han distribuït de forma gratuïta a la ciutat amb unes xifres força elevades i curioses com els 588.600 barquillos o les 23.443 ampolles de “champaña” per citar els més curiosos.

També indica l’augment de 12 pessetes setmanals del salari en especies per obrer, tot indicant que el repartiment es fa entre els obrers, els seus fills menors de 14 anys, els seus pares més grans de 70 anys i doble ració per les obreres vídues o a certs malalts..

Les xifres de tot lo repartit pugen a 11 milions de pessetes anuals i diu que caldrien 4 trens de 37 vagons per poder transportar tot lo distribuït.

També es curiosa la gràfica que demostra que gràcies al economat les malalties a la ciutat disminueixen. I finalitza l’informe amb una frase del “Caudillo” que diu: “Ni un hogar sin lumbre, ni un espanyol sin pan”.

Aclariment del Rafel Comes: El Economato de Tarrasa no va ser un economat sinó un comerç de queviures com qualsevol altre en què el seu titular Ramon Moor i Làzaro li va posar aquest nom per fer creure que venia molt barat. Devia ser un fracàs ja que només va durar un any.

Les cooperatives de consum les creaven els seus socis per estalviar-se els marges comercials dels botiguers. La Unió de Cooperadors també va ser un cas particular de la Guerra Civil que ara seria llarg d’explicar. Els negocis dels botiguers poden semblar molt bons però a la pràctica l’economia de mercat lliure té les seves lleis. Tant en el cas de les cooperatives com en el dels economats (si no hi ha que financïi les pèrdues) acaben malament i així podríem citar des de La Protectora Civil, El Centre de Dependents i altres què amb el seu fracàs va arrossegar la mateixa entitat a la fallida.

Més info: En un altre records us parlavem del Economato Tarrasense de 1915 a la Font Vella 12 i que podeu tornar a llegir fent click aquí:

https://recordsdeterrassa.wordpress.com/2011/05/26/el-economato-tarrasense-de-1915/

La cabalgata de reis de fa 75 anys organitzada pel Frente de Juventudes

La cavalcada de reis de fa 75 anys, concretament del 5 de gener de 1944 va ser organitzada pel Frente de Juventudes.

L’itinerari dels reis d’orient començava per carrer del Teatre per baixar pel carrer Sant Pere fins al Raval on eren rebuts per les autoritats a l’Ajuntament de Terrassa. Desprès continuaven per la Rambla, carrer Major, carrer del Vall, carrer de l’Església i Plaça Vella, Font vella, Passeig, carrer de Sant Antoni, la Creu Gran, carrer Nou de Sant Pere, Plaça Verdaguer i carrer del Nord.

Com a curiositat podeu repassar com alguns d’aquets carrers s’anomenaven diferent en aquells anys.

Nota: un comentari del Rafel Comes ens indica que el Frente de Juventudes es va fer càrrec dels Reis des del primer any de la postguerra i a més ens ha fet arribar dos documents molt interessants relatius a la organització de les cavalcades en aquells anys, tot indicant-nos que resulta curiós comprovar el llenguatge que fan servir i els lemes com “Por el Imperio hacia Dios !” que ens aquells moments es feien servir.

 En el primer document del desembre del 1940, en que parla dels reis del 1941, podem apreciar l’inici de la campanya “ningún niño pobre sin juguete” que ens recorda les campanyes que després s’han organitzat des de la Creu Roja, tot i que per sort es va eliminar lo de “pobre”. La signatura de la carta també és destacable ja que indica “Por Dios, España y su revolución nacional-sindicalista“.

El segon document, datat el dia 9 de desembre de 1940, ens parla de l’organització de la cavalcada de reis del 1941 i és curiós observar que aquesta ha d’anar “escoltada por los Cadetes y Flechas del Frente de Juventudes“. La carta de fet és una crida per aconseguir aportacions de diners que ajudin a sufragar les despeses i en aquest cas va dirigida al President del Gran Casino de Terrassa, tot i que llavors el Gran Casino tenia encara una Junta Gestora que presidia Josep Clapés Rovira pare de l’exalcalde Clapés Targarona. Tres setmanes després, el dia 29 de desembre es van elegir els trenta-sis càrrecs de Junta Consultiva i aquests, el 2 de gener següent, van elegir la primera Junta Directiva de la postguerra que va nomenar president Antoni Ramoneda Oliart. 

 

 

 

El poema de cap d’any d’en Miquel Grané, un poeta terrassenc

La  Maria Rosa Avellaneda de nou ens fa arribar un record i aquesta vegada, com que per Nadal parlàvem d’un amic del seu pare, en Miquel Grané i Civil (veure foto), avui el que us mostrem és un poema que li va lliurar al seu pare, en Mateu Avellaneda, el dia 1 de gener de 1949.

El Poema transcrit diu així:

En aquest cap d’any
Un altre any que s’escola fa tristor …
ens renova el temor
de perdre aquesta vida terrenal.
Però una cosa alleuja el nostre mal:
que Deu ens ofereix en recompensa
l’eternitat immensa.
A més, quan eixa vida deixarem,
en esperit encara romandrem
en els cors que ens ha ofert l’analogia;
amb nosaltres units faran llur via
i així posteritat assolirem …
Miquel Grané – Terrassa, primer dia de l’any 1949

Per saber qui era en Miquel Grané i Civil (8 de setembre de 1890 – 20 de maig de 1957) us deixo per un cantó les dades que m’ha fet arribar el Rafel Comes: “provenia d’una antiga nissaga d’hostalers del carrer de les Parres. Treballava a la Unió Comercial. També va ser periodista, el 1928 era redactor en cap del diari El Dia, havia estat soci del Grup Catalanista. També era poeta, és l’autor del himne del Centre Excursionista de Terrassa el 1926”.

I també les que va deixar escrites en Baltasar Ragon en un recull de personatges terrassencs que avui es pot trobar en una caixa de fusta anomenada “La Ratera” i en que diu: “Fou un enamorat de la nostra ciutat. Conservava al seu cot, tot bondat, un terrassenquisme sobresortit d’entre els terrassencs, i és que moltes vegades es sentia poeta i de la seva boca, sortien uns comentaris que, escoltant-lo, hi traslluïa una elevada cultura.

Fomentà la sardana, propagà l’Esperanto i cantà molts anys a l’Escola Coral. En 1920 quan era bibliotecari del Casino del Comerç aparegué un Butlletí portaveu d’aquest nom que encara es publica (actualment ja no). L’any 1926 organitzà l’homenatge al pintor Pere Viver i a l’any següent al music escriptor Martí Alegre.

Era assidu concurrent a tots els actes culturals que es celebraven a Terrassa. L’obra d’en Grané, durant la seva joventut, quan a tothora es movia, quan l’home s’encantava de la Naturalesa i de les blavors del cel.

Les seves poesies, escampades entre periòdics i revistes, son una prova de la seva modèstia i el seu concentral patriotisme. Va morir a la mateix casa on va néixer”.