Tot recordant un tram de l’antic camí del Cementiri Vell

D’aquest antic camí que vorejava el torrent de Vallparadís jo només en recordo un petit tram pel que hi passava quan era petit per per anar a jugar al torrent o per anar a buscar un petricó d’oli a cal Canela (situat a l’antic Mas de la Castlania, avui increïblement mig en runes) i a on també s’hi venia sabó, tal com podeu veure amb l’anunci que reproduïm de l’any 1907.

El fet és que jo vivia al carrer del Viveret i al final d’aquest carrer hi havia un caminet a mà esquerra que passava pel costat d’unes velles fabriques, una crec que era de fundició i l’altre de tintatge. Aquest camí arribava desprès a un punt en que s’estrenyia i es trobava amb unes casetes a ma dreta que semblaven penjades del torrent. D’elles només recordo que eren unes construccions molt senzilles de maó vist i que, just en aquest punt, el caminet iniciava una pujada encimentada que permetia arribar al final del carrer de Serrano.

 Aquest espai estava sempre ple d’herbes i mal cuidat i donava la sensació de que la ciutat ni tant sol en tenia coneixement de la seva existència, dons mai s’hi va fet cap mena de neteja ni es va arreglar el seu accés. Un vell rètol, que quasi no es podia llegir, indicava precisament que aquell era l’antic camí del cementiri. Pel que sembla, just on hi ha l’actual pont del Cementiri Vell, és per on baixava l’antic camí que travessant la llera del torrent s’enfilava de nou cap al carrer de la Igualtat i permetia arribar fins aquest cementiri, inaugurat el 15 de febrer de 1835. Aquest era llavors l’únic camí d’accés ja que cal recordar que llavors encara no existia el pont del Passeig.

En l’actualitat aquest tram forma part del carrer que, des de la carretera de Montcada, arriba fins al pont del Cementiri Vell i que es va construir quan es va fer la urbanització del Parc i es varen eliminar aquelles velles construccions que donaven al torrent, i que porta per nom precisament el de carrer del Cementiri Vell.

Una curiositat: el mes de novembre de 1969 i durant les obres de desmantellament del Cementiri Vell encara recordo que dins d’un panteó s’hi va descobrir una màquina multicopista i propaganda i és que llavors eren anys de protestes “subversives”, que és com les anomenava el règim franquista, ja que els partits polítics encara estaven prohibits.

L’amic Rafael Aroztegui ha tingut l’amabilitat de fer-me arribar unes fotografies de les cases del carrer del Cementiri Vell que li va donar un tal Rafel Morante, que hi vivia des de petit. Segons li va explicar, desprès dels aiguats del 62 van marxar les dues famílies que hi vivien. En les imatges es pot apreciar el moment en que les van enderrocar al fer les obres del Parc i obrir el carrer actual.

 

Més records sobre les fonts

Precisament en el llibre dedicat a les Fonts de Terrassa, editat per l’Ajuntament de Terrassa l’any 2003 hi he trobat dues fotografies de fonts avui ja desaparegudes, la primera correspon a un dibuix de la font que hi havia a la plaça del Rector Homs, fet per en Modest Simó l’any 1948 i l’altre es una fotografia de la font de l’Apotecari que hi havia al torrent de Vallparadís, feta per en Ramon Vilalta el 1923, ambdues de l’Arxiu Tobella.
Una altra imatge que val la pena de recordar és la de la famosa Font Monumental de la plaça del doctor Cadevall que com podeu comprovar combinava dos elements, l’aigua i la llum, ja que a sobre de l’espectacular torre hi havia instal•lat un fanal (veure article i foto del 1926).
Recordo que de ben perit el pare m’havia dut d’excursió a la font de la Pola o del Troncó i que a ell li agradava portar sempre uns anissos a la butxaca i ens els menjàvem tot bevent una mica d’aigua fresca i em sembla que encara recordo l’intens olor de l’anís.
També recordo que a l’escola Social, el Sr. Artigues ens duia, una vegada de tant en tant, a la zona de la font de les Canyes i allí hi passàvem tot el dia jugant a futbol i a cuc amagar per una zona de bosc molt més neta del que avui la podem trobar. La caminada des de l’escola a la font i la tornada a casa la fèiem a peu, evidentment.
Finalment recordarem una font molt estimada pels primers habitants dels Grups de Montserrat. Es tractava d’una font similar a la dels Grups de Sant Llorenç i consistia en un petit banc i unes jardineres amb un pedestal al mig, on hi havia la font i al damunt una estàtua d’un nen (veure foto del 1958). El material en que es va construir era molt dolent i a mitjans dels anys 60 va ser substituïda per una senzilla i impersonal font de ferro.

Anar a buscar aigua a la font

font de la fontvella

Fa uns anys senties a molt gent que deia que anava a buscar aigua ales fonts que hi havia a Terrassa o als seus voltants. El nostre terme municipal és gran i hi ha més d’un centenar llarg de fonts, tot i que no totes ragen durant tot l’any degut a les èpoques de sequera que es donen al llarg de l’any.
Jo recordo que els pares anaven a la font de Can Poal, d’altres anaven a buscar aigua a la font de la Grípia i n’hi havia que anaven a les fonts del torrent de Vallparadís en que en aquells anys encara estava ple d’horts i sense urbanitzar. Potser la font més coneguda d’aquest indret era la del Tintorer, que segons deia molt gent era de les millors de la ciutat. Cal indicar que avui aquesta font està molt arreglada i a perdut bona part de l’encant que tenia antigament. D’altres font del torrent que podem anomenar són la de l’Apotecari, la del Verdós o la del Clausell per citar les més conegudes (avui desparegudes).
De fonts urbanes antigues encara en queda alguna com la de la Creu Gran, Fontvella, sant Quirze (veure foto), la de pedra de la plaça del Progrés, etc. però d’altres han estat eliminades com la del carrer de Mas Adey, la del carrer Cremat, la del carrer de Baix, la del Passeig, o una de molt curiosa que hi havia al mig de la plaça del doctor Cadevall, on la font estava situada dins d’una mena de torre que representava l’antic castell de Terrassa i que va desaparèixer als anys 40.
De fonts n’hi havia hagut al carrer de la Palla, a la placeta de Saragossa amb un abeurador pels animals, similar al del carrer Cremat. També van desaparèixer les font del carrer Sant Leopold, la del carrer de les Escaletes a tocar del carrer Nou de Sant Pere, la que hi havia a la carretera de Montcada cantonada amb carrer de Sant Marian.

Vull dedicar una menció especial a la font del Rasot (Sant Francesc cantonada amb Sant Genís) ja que es tracta d’una font de ferro amb un magnífic escut de Terrassa en relleu i que va ser inaugurada l’any 1887. També és molt antiga la de la Plaça de la Creu al costat de la carretera de Matadepera, situada al peu d’una creu de terme i que data del 1883, encara que va ser molt reformada l’any 1930.
Però la font dels meus records d’infantesa és la de les quatre carreteres d’estil modernista i actualment remodelada amb un estil una mica discutible. I vosaltres, quina font recordeu o a quina font heu anat a buscar aigua alguna vegada?

El llorer del pont del passeig

Aquest cap de setmana he anat a fer una passejada organitzada per la Setmana de la Salut Cardiovascular de Terrassa i he conegut a una Sra. amb el cognom Sort que m’ha promès explicar-nos coses desconegudes de la vida de les minyones de la Masia Freixa. Així que reculli el seu testimoni us l’explicaré des d’aquest espai.
Durant la passejada hem visitat el Museu Tèxtil, al castell i hem finalitzat al Parc de Vallparadís i d’aquí be el record que avui vull compartir amb tots vosaltres.
Just al passar per sota el pont del passeig la Sra. Sort m’ha explicat que quan van eixamplar les baranes del pont del passeig van tenir que tallar alguns arbres i que justament un dels que van tallar era un llorer que havia plantat la seva avia, que en aquells anys vivia a les cases del Sot del Pi (una barri situat quasi bé dins del torrent de Vallparadís) i que aquest fet li va produir una gran tristor.
Com que no tinc cap imatge del vell llorer us deixaré una imatge del parc feta avui mateix i on hi podreu apreciar la bellesa d’aquesta tardor.

La Fira al Passeig

fira al passeig 1924

L’Angelina Casas, de 85 anys, m’ha explicat que quan ella era petita la fira es feia al passeig i recorda que, a l’esplanada situada davant de l’actual mútua, s’hi instal·laven els “caballitos” o carrusel, la “noria”, les “barquetes” (fixeu-vos amb la foto del 1924 de l’Emili Crehuet) i també recorda que a l’altra cantó, prop de la presó i d’uns urinaris públics, que allí s’hi havien construït, s’hi practicaven els tirs d’escopeta. El que no recorda és si eren escopetes de balins o d’un altra tipus, però, el que si recorda és que es tiraven en direcció al torrent de Vallparadís.

A l’altra part del passeig, al cantó de la mútua vella, s’hi muntaven les casetes de joguines que mai faltaven en les fires d’aquells anys i també els típics “xerraires” que intentaven vendre de tot als més incauts. A la banda contraria s’hi muntava una mena de mercat ambulant, on s’hi venia de tot.

La “via-parc” de Vallparadís

Avui us porto una curiositat de l’any 1951, en que es va presentar un Pla d’Ordenació Urbana de la ciutat de Terrassa que contemplava algunes actuacions curioses i que per sort mai es van arribar a fer.

De totes elles he volgut extreure la de la “via – parc de Vallparadís” que pretenia reomplir tot el torrent de Vallparadís de terra i construir-hi una mena de carretera rodejada de jardins, tal i com podreu comprovar en el dibuix que acompanya aquest article.

Aquest document crec que ha estat poc difós i potser a algú li causarà sorpresa, però us puc ben assegurar que no és cap broma i que aquesta proposta es va reflectir en aquest pla com una solució ben seriosa.

La proposta es fonamentava en que terrassa no té cap eix viari que travessi la ciutat de sud a nord (de fet avui encara no en té cap i ara amb la Rambla tallada encara menys) i que l’únic espai on es podia construir aquesta avinguda era precisament el torrent.

La via estava prevista que anés a un nivell inferior al dels carrers dels voltants i que l’accés fos per rampes pels vehicles i escales pels peatons. Mireu bé el dibuix i imagineu-vos com hauria quedat !

Aportació rebuda: El nostre amic, en Rafael, ens envia la següent aportació: “Seguint amb la línia del “via-parc” t’envio aquest retall del “TARRASA” del 8 de gener del 1951 en que es proposa fer un estadi al Torrent de les Bruixes del parc de Vallparadis. Si més no és curiós”.

Una auca de Terrassa del 1929 (7)

auca de terrassa del 1929 (7)

Passant per l’antic camí que travessava el torrent de Vallparadís ens indica que es dirigeix cap a Sant Pere i aquí no sé si el que vol dir-nos és que va cap a les esglésies de Sant Pere o cap a l’antic poble de Sant Pere.

Sigui com sigui, el podem veure admirant l’interior de les esglésies (crec que la imatge ens mostra l’interior de l’església de Santa Maria), de les que en destaca els apreciats retaules que per sort és van salvar de ser cremats, anys desprès, durant la guerra civil.

Sant Pere-1936

 

 

 

 

El banc del “si no fos” i els “samalers”

Corria l’any 1924 i l’Ajuntament de Terrassa va decidir fer un banc, just al final del passeig, a tocar del torrent de Vallparadís, al costat del camí que portava a les cases del anomenat “sot del pi”, del que ja en parlarem en un altre post. Aquest banc era bastant curiós ja que tenia com una mena de teulada (fixeu-vos en la fotografia d’en Pineda – Arxiu Tobella), i es va fer a petició de la gent gran que hi anava a prendre el sol.

El nom del banc del “si no fos”, segons explicava l’Agustina Comellas, una senyora que tenia una joieria anomenada Selecta a la Fontvella, li van posar degut a que la gent gran que hi anava acostumava a parlar de les coses que els preocupaven, especialment de la seva salut i normalment la seva conversa era: “estaria més be, si no fos pel dolor d’esquena”, “jo faria més coses, si no fos pel reuma”, etc…

Uns anys més tard es va eliminar aquest banc i s’hi varen plantar uns arbres que no hi havia manera que brotessin, i la gent va començar a dir que si havien plantat “samalers” que eren una mena de pals de roure que es feien servir per portar les portadores entre dos homes, també anomenades “samals”. Aquest nom dels “samalers” va originar el nom d’aquesta part del passeig.