L’Hostal dels Grané del carrer de les Parres

12 01 2019

Fa uns dies parlàvem del poeta terrassenc Miquel Grané i Civil i dèiem que provenia d’una nissaga d’hostalers i en concret ens referíem a l’antic Hostal del carrer de les Parres (antic Hostal de la Vila). Dons bé avui intentarem recordar aquest establiment, de la mà dels records que ens va deixar l’insigne artista Mateu Avellaneda, que era amic personal del citat Grané.

En Mateu explica que “Si passeu per la Plaça Vella al ésser davant del carrer de les Parres la vista s’atura en un raconet deliciosament romàntic. En aquest raconet, l’últim que queda de la Terrassa vella, el sol hi és alegre i el retall del cel que es veu damunt les cases, és d’un blau suau voltat d’orenetes que fan el seu niu sota els ràfecs de les cases centenàries. En altre temps quan es feia el mercat a la Plaça Vella, aquest carreró era ple de gent. Pagesos que deixaven els carros i animals a l’hostal, marxants, gitanos i gent de tota mena que no tenien casa a la Vila feien cap a l’hostal, esmolets arrossegant la mola pel món i fins lladregots hi tot. Tot aquest abigarrament feia vida a l’hostal junt amb els dispesers que hi estaven tota la setmana”.

Més endavant explica: “Bons amics meus m’han obert les portes de casa seva i m’han facilitat el poder fer aquest dibuix. Amb la seva companyia he recorregut des de baix a les quadres fins al terrat, totes les habitacions de la casa. … Situem-nos quaranta anys enrere (ara ens hauríem de situar quasi cent anys enrere) i entrem pel carrer de les Parres … davant nostre, passant entremig de carros de tota mena s’alça l’Hostal. El carrer s’eixampla fent una placeta desigual. A mà dreta hi ha el portal de la quadra on hi entrava el bestiar. El matalot va i ve portant palla i galledes d’aigua pels animals. Al costat del portal de l’estable hi ha una porteta de punt rodó petita i allargassada que dóna entrada a l’hostal. Entrem per un corredor que mena a l’escala estreta, de graons desiguals que ens porta al primer pis. No cal demanar per entrar en aquesta hora doncs tothom entra i surt a la seva comoditat. Ja som al replà i trobem el cancell d’entrada. A mà dreta entrant hi ha el menjador dels dispesers de poca volada. En aquella hora són a la fàbrica o al Vaport com diuen ells.

… Aquest menjador és una peça rectangular on hi ha una gran taula amb cadires a tot el vol, hi ha dos balcons: l’un amb barana de ferro amb testos de clavellers de sang i aigua; l’altre dóna a una eixida de petites arcades que li dóna un especial encís (en les fotografies de l’esquerra podeu apreciar que encara avui es poden veure les antigues arcades dels balcons de l’hostal, així com l’espai de l’antiga porta d’entrada). En aquest menjador s’hi obren a més de la porta d’entrada i els dos balcons, la porta de la cuina i la porta de l’escala que mena al segon pis o sia, als dormitoris. Entre balcó i balcó hi ha un aiguamans de marbre. Al fons hi ha la llar de foc on s’escolen les vetllades d’hivern contant el que passa, el que no passa i el que no ha passat mai”.

El carrer de les Parres no sempre ha tingut el mateix nom i de fet en altres èpoques era conegut com el carrer Sobirà, d’en Gontarda, d’en Celler, d’en Ferreres i d’en Font i diuen que lo de les Parres es deu a unes parres que s’enfilaven per la galeria de l’antic hostal que hi havia al número 16 però aquests dada no se sap del cert si és vertadera. De fet en la fotografia que us mostrem a la dreta, de principis de segle XX, no hi surt cap parra.

En canvi en un altre dibuix del mateix Mateu Avellaneda  (a l’esquerra) si que la podem veure, tot i que cal dir que aquest dibuix és una recreació de com ell creia que deuria ser la parra que li donava el nom.

Dades de l’Hostal de la Vila: aquest havia estat un lloc on s’allotjaven els antics traginers quan anaven de camí i també havia servit d’alberg nocturn. El dia 25 de novembre de 1770 l’ajuntament arrendava a Salvador Grané l’Hostal de la Vila per 10 lliures amb l’obligació d’allotjar soldats. En sessió del 15 de maig de 1874 l’ajuntament clogué un conveni amb el propietari de l’Hostal, en Miquel Grané i Valls perquè aquest seguis hostatjant a casa seva els vianants pobres, al que devia cobrar 6 cèntims de cada un. A canvi l’ajuntament li abonava 20 pessetes cada trimestre.

Anuncis




75 anys de l’Agrupació de pessebristes de Terrassa, 71 del butlletí, 69 del logo i 87 del concurs?

3 01 2019

Diuen que el primer concurs de pessebres local el va organitzar l’anomenat Centre Excursionista Montserrat l’any 1929 (podeu veure un article sobre el seu butlletí a:

https://recordsdeterrassa.wordpress.com/?s=excursionista+montserrat), d’això fa exactament 89 anys. I també sembla que l’Schola Cantorum n’havia organitzat un altre el 1924 però que en tot cas no va tenir continuïtat. Una altra dada és l’excursió que es va organitzar per anar a visitar pessebres de Sant Cugat i Barcelona el diumenge 27 de gener de l’any 1935 i que sembla que va ser organitzada per en Modest Simó i Ciurana, que anys després va ser qui va presidir l’Agrupació de Pessebristes de Terrassa, com explicarem més endavant (d’aquesta excursió sembla que podria formar part una curiosa fotografia (del llibre Terrassencs del segle XX), datada al 1935, que mostra un grup de persones al costat d’un autocar i amb una pancarta que diu “Associació de pessebristes de Terrassa” i que resulta un petit misteri ja que si correspon a la sortida esmentada l’associació, com a tal llavors encara no existia.

Sigui com sigui l’any 1931 se’n va fer càrrec la Joventut Catòlica del Centre Social que va organitzar el concurs de pessebres de Terrassa just fins l’inici de la guerra civil, l’any 1936, en que tot el que tenia que veure amb temes religiosos no tenia gaire futur. Per això d’aquest Concurs de Pessebres de Terrassa i Comarca aquest any es celebra la 87ena edició, tot i que no és del tot cert ja que hauríem de restar-li els anys de la guerra civil en que no es va celebrar (quin lio oi?).

Cal esperar a la finalització de la Guerra Civil per tornar a veure la convocatòria del concurs de pessebres a la nostra ciutat. A l’esquerra podeu veure el pessebre oficial de l’any 1940. Per cert, els premis del concurs de pessebres d’aquells primers anys eren figuretes, llibres i imatges que s’exposaven en l’aparador de la llibreria de la Vda. de M. Utset del carrer Sant Pere.

L’any 1943 (ara fa just 75 anys un grup de joves d’Acció Catòlica del Centre Social van crear l’Agrupació de Pessebristes de Terrassa amb en Modest Simó i Ciurana que es va fer càrrec de la seva presidència.

Ara trobem una nova data ja que el primer Butlletí de l’Agrupació no es va editar fins l’any 1947 (fa 71 anys) amb la presidència d’en Jaume Colom. Precisament en un apartat del butlletí podreu llegir com es va constituir precisament aquesta agrupació i quins membres van formar part de la primera junta directiva.

Cal indicar que en aquells anys a més dels Pessebres es feien els anomenats Calvaris (representació de l’escena del calvari de Jesucrist) i que el pessebre oficial de l’any 1943 (any de la creació de l’agrupació) va ser encomanat als senyors J. Colom, Pi i F. Simó, mentre que els calvaris els van fer els senyors M. Simó, F. Simó i F, Cardús (podeu veure un calvari fet a Terrassa a l’esquerra).

Cal indicar que tant la seu de l’agrupació com els primers pessebres oficials es tenien que anar a veure a la seva seu del carrer Major, numero 6 i que es podien visitar els dies festius de 11 a 1 i de 5 a 8.

Si us fixeu bé en el butlletí hi trobareu un logo de l’agrupació (a l’esquerra) que no és el que avui coneixem. Fins l’any 1949 no es pot apreciar el nou logotip (a la dreta) amb el bonic dibuix de la noia filadora que va regalar a l’Agrupació el dibuixant Mateu Avellaneda, ara fa 69 anys.

Si voleu trobar més explicacions de tot el que us he intentat aclarir l’amic Joaquim Verdaguer en parla a:
http://joaquimverdaguer.blogspot.com/2014/12/el-pessebre-terrassa-lagrupacio.html, tot i que no tinc gens clar que l’inici de la Fira de Santa Llúcia el puguem fixar al 1940, tal i com ell indica en el seu escrit; ja que he trobat publicat que no va ser fins el 1955 en que es va crear, tal i com podeu observar en la foto de la dreta (potser algun historiador ens podria ajudar a aclarir-ho).

Nota: en el comentari del Ricard Font esmenta un pessebre de l’any 1957 que va guanyar el primer premi dels artístics i una felicitació de Nadal del seus pares amb el pessebre imprès i aquí us deixem les imatges per qui les vulgui veure:





El poema de cap d’any d’en Miquel Grané, un poeta terrassenc

31 12 2018

La  Maria Rosa Avellaneda de nou ens fa arribar un record i aquesta vegada, com que per Nadal parlàvem d’un amic del seu pare, en Miquel Grané i Civil (veure foto), avui el que us mostrem és un poema que li va lliurar al seu pare, en Mateu Avellaneda, el dia 1 de gener de 1949.

El Poema transcrit diu així:

En aquest cap d’any
Un altre any que s’escola fa tristor …
ens renova el temor
de perdre aquesta vida terrenal.
Però una cosa alleuja el nostre mal:
que Deu ens ofereix en recompensa
l’eternitat immensa.
A més, quan eixa vida deixarem,
en esperit encara romandrem
en els cors que ens ha ofert l’analogia;
amb nosaltres units faran llur via
i així posteritat assolirem …
Miquel Grané – Terrassa, primer dia de l’any 1949

Per saber qui era en Miquel Grané i Civil (8 de setembre de 1890 – 20 de maig de 1957) us deixo per un cantó les dades que m’ha fet arribar el Rafel Comes: “provenia d’una antiga nissaga d’hostalers del carrer de les Parres. Treballava a la Unió Comercial. També va ser periodista, el 1928 era redactor en cap del diari El Dia, havia estat soci del Grup Catalanista. També era poeta, és l’autor del himne del Centre Excursionista de Terrassa el 1926”.

I també les que va deixar escrites en Baltasar Ragon en un recull de personatges terrassencs que avui es pot trobar en una caixa de fusta anomenada “La Ratera” i en que diu: “Fou un enamorat de la nostra ciutat. Conservava al seu cot, tot bondat, un terrassenquisme sobresortit d’entre els terrassencs, i és que moltes vegades es sentia poeta i de la seva boca, sortien uns comentaris que, escoltant-lo, hi traslluïa una elevada cultura.

Fomentà la sardana, propagà l’Esperanto i cantà molts anys a l’Escola Coral. En 1920 quan era bibliotecari del Casino del Comerç aparegué un Butlletí portaveu d’aquest nom que encara es publica (actualment ja no). L’any 1926 organitzà l’homenatge al pintor Pere Viver i a l’any següent al music escriptor Martí Alegre.

Era assidu concurrent a tots els actes culturals que es celebraven a Terrassa. L’obra d’en Grané, durant la seva joventut, quan a tothora es movia, quan l’home s’encantava de la Naturalesa i de les blavors del cel.

Les seves poesies, escampades entre periòdics i revistes, son una prova de la seva modèstia i el seu concentral patriotisme. Va morir a la mateix casa on va néixer”.





Les quatre carreteres des del balcó dels Avellaneda

31 05 2018
familia avellaneda al balcó 1937

familia avellaneda al balcó 1937

La Maria Rosa Avellaneda ha volgut compartir un nou record que diu així:

“Al final del nostre pati del carrer de l’Aurora hi havia una barana de ferro forjat que donava a la Carretera de Montcada (ho podeu veure en la foto de l’any 1937 que acompanya aquest recordi en la que podeu observar la seva mare amb ella mateixa i el seu germà Ramon quan eren petits i al fons la vela estesa de la peixateria Mandicó).

El balcó quedava a una altura com d’un primer pis i des d’allà vèiem tot el moviment de cotxes, de vianants etc.  Molts venien de can Palet i tombaven pel carrer Topete per anar al Centre ja que llavors aquest carrer era molt concorregut, en bona part per la gran quantitat de treballadors que hi circulaven per anar a les grans fàbriques tèxtils de la zona.

font 4 carreteres - 2007

font 4 carreteres – 2007

Recordo que veiem al davant uns petits quioscs on venien carn i peix i que estaven al costat mateix de la font.  El primer era de la peixateria Mandicó i en un espai tant petit semblava impossible que hi podes cabre  tantes coses:  el taulell exposant tot el peix fresc, les caixes, la nevera tots els útils necessaris. El segon era de l’Anita que venia carn de xai i l’últim ja tombant a la carretera de Rubí, de la Maneleta que venia carn de boví.  Nosaltres a casa (fins que van plegar) n’eren els nostres proveïdors i aquest és el record més antic que tinc de les quatre carreteres.

Ara, el més importat per a mi era  “La Font“.  Per els petits era un gran al·licient anar-hi a buscar aigua fresca.  Recordo que hi anàvem amb uns càntirs de terrissa que tenien un broc gros per omplir-lo i un de petit per poder-hi beure.  Totes les cases en teníem.

A la font hi passàvem tantes estones com podíem, xipollejant i jugant amb l’aigua.  La font era un pedrís llarg, i al mig, a la paret crec que hi havia una cara amb una boca d’on brollava un bon raig d’aigua.  L’aigua queia a una pica i el desaigua era un petit regueró rebaixat del pedrís per on marxava l’aigua.  La font era adossada a unes cases que després van enderrocar. L’actual font, crec que és la mateixa però amb un entorn completament renovat.

cal codina-05-07-2009

cal codina-05-07-2009

A la cantonada amb el carrer Topete hi havia el bar de “Cal Codina” propietat dels germans Codina, el Joan i el Ton.  Tenien el bar i també el restaurant . Recordo que els meus avis durant una temporada, cada dia hi  anaven a buscar el dinar i els hi donaven ben condicionat per després menjar-lo a casa. Tanta propaganda ara dels menjars preparats i ves per on fa més de setanta anys que els meus avis ja feien servir aquest sistema.  Després van plegar el restaurant i van continuar com sempre amb el bar.  Els Codina també tenien a la carretera de Moncada, sota del restaurant, una gasolinera amb un sol aparell.  Crec que per servir la gasolina es tenia de bombar i recordo que en aquest aparell hi havia com una maneta de ferro que contínuament tenien d’accionar a dreta i a esquerra per omplir els dipòsits dels cotxes.

Per completar la cruïlla, a l’altre costat hi havia una fabrica tèxtil, i davant  “cal Fruitós” una gran botiga de regals principalment vaixelles i tota classe de paraments per a la llar”.

Agraïm a la Maria Rosa el seu record i ja sabeu que tots podeu fer el mateix amb els vostres records i fer que així és conservin per sempre més en aquest espai obert a tothom.





El rellotge de Mateu Avellaneda i unes fotos inèdites

13 04 2018

mateu avellaneda dibuixant al pati del carrer de l’aurora

La Maria Rosa Avellaneda Mañosas ens ha escrit al Records de Terrassa i ens ha explicat el següent:

“El meu pare Mateu Avellaneda va deixar diversos escrits explicant records i tradicions que ell va viure en la seva infantesa i adolescència, i escrivia:

de totes les coses que desapareixen o han desaparegut em dol de tot cor que els que vindran no en sabran res absolutament“.

Aquests escrits són curiosos i interesants per conèixer costums i fets d’abans. Descric a continuació el titulat “El rellotge“. Com que es bastant extens procuraré fer un resum per transmetre el seu contingut:

“En aquella època sense tenir rellotge podies saber perfectament l’hora exacte. Puntualment passaven pels carrers de Terrassa els venedors ambulants i era tanta la regularitat en que diàriament anunciaven les seves mercaderies que al sentir-los ja sabies exactament l’hora que era. Quant de bon matí passaven les cabres del Pauet eren LES SET. Pujaven de la carretera pel carrer Topete i es paraven al carrer de l’Aurora, es munyien les cabres a la vista del públic per vendre la llet.

Més tard, tocava la campaneta del Carrau EREN LES VUIT I MITJA i sortien els treballadors de les fàbriques per anar a esmorzar. A LES NOU les corredisses de la gent per reintegrar-se al treball. A les NOU I MITJA passava el “Carro de la brossa” amb la campaneta anava repicant.

mateu avellaneda dibuixant al estudi del carrer de l’aurora

A LES DEU altre carret amb altre campaneta. Era el vell Danés que anava venent paperines de mongetes i cigrons i altres coses. A les DEU I MITJA un crit de !Cafèeeeee!!. Era el Barroto amb les cafeteres lluentes venia cafè. A LES ONZE altre crit del borreguer, amb una cistella de vímet tapada amb un tovalló blanc cridava !Borregos de Cardedeu! Més tard nou crit greu i mesurat !Cafèe..! Era el Dominguet i eren amb tota seguretat DOS QUARTS DE DOTZE DEL migdia.

Així com al matí es sabia l’hora, a la tarda es sabia a mes el dia de la setmana. El dilluns entre QUATRE I CINC passava el Cullel Noies pintes i ulleres !barato!…. El dimecres a mitja tarda passava un !plataioro! com deien les dones. Els Dijous passava un paraigüero francès que cridava amb veu forta i amb cantarella !Paraigúerooooo!!. El dimecres també passava un terraire de Sabadell amb serradures, terra d’escudelles i blanc d’Espanya.

Els Dissabtes a la tarda passava un ceguet amb una guitarra. Es parava davant de Ca l’Angeleta Pagesa sota d’un magraner que treia les branques per sobre la paret de Cal Sensada i amb veu rogallosa cantava el cuplet de moda el !Ven i Ven! i !Serafina la rubiales! que segons la cançó era una chica divina…..”

Les fotografies són originals de la família Avellaneda i les he pogut reproduir amb el permís de la Maria Rosa Avellaneda Mañosas que amablement me les ha fet arribar.

Nota. Un d’aquets escrits titulat “Lladres a cal Vileta” va ser publicat en el blog d’en Joaquim Verdaguer, i també tots els altres escrits en el llibre “Mateu Avellaneda Recull“.
http://joaquimverdaguer.blogspot.com.es/2014/05/robatori-la-masia-de-can-figueres-del.html

També podeu trobar una petita referència al il·lustre Mateu Avellaneda a: https://recordsdeterrassa.wordpress.com/2007/09/28/mateu-avellaneda/





La Festa Major del 1952 (2)

30 06 2012
fira rambleta

fira rambleta

En el post d’avui comentarem alguns aspectes de la Festa Major del 1952 que podem completar el que es feia a la ciutat en aquells dies:
El primer que vull recordar és la original exposició de joguines que va fer la ferreteria Puigmartí, que llavors estava en el carrer de Gavatxons i on la joia de l’exposició era un magnífic diorama amb molts elements en moviment que feia les delícies de la canalla (veure anunci).
També era important en la Festa Major la fira d’atraccions que es muntava a la zona de la Rambleta (un cop passat el pas a nivell de la carretera de Montcada) i que podeu veure en la foto.
Un esdeveniment que tenia lloc el diumenge de Festa Major era la festa de la bandereta de la Creu Roja i que consistia en una recapta en la que es posava una bandereta a canvi d’una aportació econòmica. Jo encara recordo unes banderetes que portaven una agulleta per agafar-se a la roba, ja que no eren adhesives, tot i que les que jo recordo eren ja dels anys 60 (algú en converserva alguna?).

En Rafel Comes ens explica que ell recorda quan voluntaris de la Creu Roja uniformats anaven amb un coixinet amb les agulles de cap suportant petites banderetes de paper, recaptant fons per a l’entitat, però ens comenta que no n’he trobat cap. També recorda que paraven els cotxes i si el donatiu era prou important et donaven una banderola que es penjava en el retrovisor (d’aquestes sí que en conserva). L’any 1948 se’n va fer una amb el disseny que en Mateu Avellaneda havia fet per commemorar els 50 anys de l’entitat. Els anys següents, no se si va ser perquè en van sobrar o es reeditaven, es feia servir la mateixa banderola amb l’any tamponat a sobre (veure imatge del banderi que ens ha fet arribar del 1957). Anys després se’n van ver versions més senzilles sense datar.





Les Masies (2)

10 04 2012
terrassa i termes masies 1907

terrassa i termes masies 1907

Segona part del record de l’amic Joaquim Verdaguer:
“Els masos de la Quadra de Vallparadís eren: Can Palet, Can Figueres de la Quadra, i el mas de la Castlania.
Les dades sobre els fogatges o censos ens mostren l’existència més de cent cases de pagès en el terme de la part Forana. Fins el segle XXI han sobreviscut un total de 36 masos: Ca n’Anglada, Ca n’Arnella, Can Boada, Can Bonvilar, Can Parellada, Can Petit, etc.
De tot el seguit de masos de la part forana alguns dels més emblemàtics no han arribat fins els nostres dies, principalment pel seu enderroc per procedir a la urbanització de la zona; Can Tusell estava situat a la cruïlla del carrer Ample amb la carretera de Matadepera. Eren populars els seus safareigs on rentava el veïnat. El mas de Can Fatjó, arran de la carretera de Matadepera, va ser enderrocat per procedir a la continuació del carrer de l’Autonomia. Se ha de ressaltar les importants troballes arqueològiques d’època romana al seu redós.
Can Pous era al carrer de Francesc Salvans prop del convent dels carmelitans i pel seu costat passava el camí de Terrassa a Matadepera per Can Roca. Can Bosch de Basea (veure dibuix de la dreta de M. Avellaneda), una de les més antigues i prosperes masies del terme, estava ubicada cap el sud de la ciutat, es va abatre per donar pas a la construcció dels pisos de Can Jofresa.
Can Jofresa va ser enderrocada pel seu estat ruïnós i més tard el seu espai es va veure ocupat pel complex esportiu del mateix nom. L’urbanització de l’avinguda de Barcelona es va portar per endavant el mas de Can Gorgs situat davant l’actual plaça de Catalunya.
Una altre construcció d’un grup de pisos va emportar-se la masia de ca n’Aurell situada arran de la carretera de Martorell prop el pont del torrent de la Maurina. Tots aquestes cases de pagès varen veure el seu final degut a l’expansió demogràfica i la conseqüent urbanització de les zones rurals pròximes al nucli urbà durant les dècades dels anys cinquanta als setanta”.

Nota.Per ilustrar aquest record publiquem un cròquis del terme municipal de Terrassa del 1907, fet per Llofriu i Castarlenas.