La Festa Major del 1952 (2)

30 06 2012
fira rambleta

fira rambleta

En el post d’avui comentarem alguns aspectes de la Festa Major del 1952 que podem completar el que es feia a la ciutat en aquells dies:
El primer que vull recordar és la original exposició de joguines que va fer la ferreteria Puigmartí, que llavors estava en el carrer de Gavatxons i on la joia de l’exposició era un magnífic diorama amb molts elements en moviment que feia les delícies de la canalla (veure anunci).
També era important en la Festa Major la fira d’atraccions que es muntava a la zona de la Rambleta (un cop passat el pas a nivell de la carretera de Montcada) i que podeu veure en la foto.
Un esdeveniment que tenia lloc el diumenge de Festa Major era la festa de la bandereta de la Creu Roja i que consistia en una recapta en la que es posava una bandereta a canvi d’una aportació econòmica. Jo encara recordo unes banderetes que portaven una agulleta per agafar-se a la roba, ja que no eren adhesives, tot i que les que jo recordo eren ja dels anys 60 (algú en converserva alguna?).

En Rafel Comes ens explica que ell recorda quan voluntaris de la Creu Roja uniformats anaven amb un coixinet amb les agulles de cap suportant petites banderetes de paper, recaptant fons per a l’entitat, però ens comenta que no n’he trobat cap. També recorda que paraven els cotxes i si el donatiu era prou important et donaven una banderola que es penjava en el retrovisor (d’aquestes sí que en conserva). L’any 1948 se’n va fer una amb el disseny que en Mateu Avellaneda havia fet per commemorar els 50 anys de l’entitat. Els anys següents, no se si va ser perquè en van sobrar o es reeditaven, es feia servir la mateixa banderola amb l’any tamponat a sobre (veure imatge del banderi que ens ha fet arribar del 1957). Anys després se’n van ver versions més senzilles sense datar.





Les Masies (2)

10 04 2012
terrassa i termes masies 1907

terrassa i termes masies 1907

Segona part del record de l’amic Joaquim Verdaguer:
“Els masos de la Quadra de Vallparadís eren: Can Palet, Can Figueres de la Quadra, i el mas de la Castlania.
Les dades sobre els fogatges o censos ens mostren l’existència més de cent cases de pagès en el terme de la part Forana. Fins el segle XXI han sobreviscut un total de 36 masos: Ca n’Anglada, Ca n’Arnella, Can Boada, Can Bonvilar, Can Parellada, Can Petit, etc.
De tot el seguit de masos de la part forana alguns dels més emblemàtics no han arribat fins els nostres dies, principalment pel seu enderroc per procedir a la urbanització de la zona; Can Tusell estava situat a la cruïlla del carrer Ample amb la carretera de Matadepera. Eren populars els seus safareigs on rentava el veïnat. El mas de Can Fatjó, arran de la carretera de Matadepera, va ser enderrocat per procedir a la continuació del carrer de l’Autonomia. Se ha de ressaltar les importants troballes arqueològiques d’època romana al seu redós.
Can Pous era al carrer de Francesc Salvans prop del convent dels carmelitans i pel seu costat passava el camí de Terrassa a Matadepera per Can Roca. Can Bosch de Basea (veure dibuix de la dreta de M. Avellaneda), una de les més antigues i prosperes masies del terme, estava ubicada cap el sud de la ciutat, es va abatre per donar pas a la construcció dels pisos de Can Jofresa.
Can Jofresa va ser enderrocada pel seu estat ruïnós i més tard el seu espai es va veure ocupat pel complex esportiu del mateix nom. L’urbanització de l’avinguda de Barcelona es va portar per endavant el mas de Can Gorgs situat davant l’actual plaça de Catalunya.
Una altre construcció d’un grup de pisos va emportar-se la masia de ca n’Aurell situada arran de la carretera de Martorell prop el pont del torrent de la Maurina. Tots aquestes cases de pagès varen veure el seu final degut a l’expansió demogràfica i la conseqüent urbanització de les zones rurals pròximes al nucli urbà durant les dècades dels anys cinquanta als setanta”.

Nota.Per ilustrar aquest record publiquem un cròquis del terme municipal de Terrassa del 1907, fet per Llofriu i Castarlenas.





Les antigues esglèsies de Sant Pere (1ª)

9 06 2010

Per commemorar que tenim un recinte de les esglésies de Sant Pere totalment reformat en els propers dies dedicarem uns quants posts a repassar antigues fotografies i records de les esglésies.
Una de les primeres imatges que tenim de Sant Pere és aquest dibuix, fet per en Josep Salla, de data incerta però que podem assegurar que en tot cas és anterior a l’antiga remodelació que es va fer l’any 1895.
A l’esquerra apreciem l’entrada a Sant Pere i a la dreta l’entrada emmurallada al cementiri i a l’església de Santa Maria. L’edificació que queda al mig de la fotografia correspon a l’edifici de la vicaria  just al costat de Sant Miquel i adossat al mur de Sant Pere.
Incloc un dibuix d’en Mateu Avellaneda que intenta reproduir la fesomia de les esglésies a mitjans del S. XIX. Podem apreciar l’edifici de vivendes en la seva part posterior, així com el mur de pedra que protegia l’antic cementiri al voltant de Santa Maria.

Una anys abans, concretament el 1818 a Sant Miquel, l’ardiaca Fèlix Torres i Amat de Palou (1772-1847) en unes obres costejades pel seu nebot Joaquim de Sagrera va descobrir la cripta anomenada de Sant Celoni.

En una antiga fotografia del 1881 podem apreciar el conjunt enmurallat que formaven les esglèsies de Sant Pere, Santa Maria i Sant Miquel amb la resta d’edificacions que les envoltaven. En primer terme es poden veure les cases anomenades “del Sot del Pi“.





Can Viver de Torrebonica, masia i sanatori

28 10 2009

Can viver segons Avellaneda

Can viver segons Avellaneda

Avui us vull parlar de la Colònia Sanatori de la Verge de Montserrat a Can Viver de Torrebonica.

Can Viver era de molt antic una casa de pagès molt important, com podreu comprovar en el gravat del gran mestre Mateu Avellaneda del 1935 (es tracta d’una recreació ja que en aquesta data ja no en quedava rés).

Sembla ser que el sobrenom de torrebonica li venia donat per la torre de defensa en forma quadrada que datava del 1526 i que servia per protegir l’entrada de la masia. La masia però és molt més antiga i els primer indicis ja la situen al S.XIII. Els noms més antics que es coneixen d’aquesta masia són els de “mas de can barba”, “mas de bolet” i “mas maduixer” que va estar vigent durant prop de tres segles, “mas sala” i finalment “mas viver” o “mas viver de torrebonica”. També he sentit dir que un dels propietaris d’un mas proper fa fer una juguesca amb el seu veí per veure qui construïa una torre més bonica i que en va resultar guanyador el del referit mas i per això li van posar aquest sobrenom de “torrebonica”.

Aquest mas al llarg dels segles va anar creixent i va arribar a allotjar varies famílies que es dedicaven a les diferents tasques camperoles als voltants de l’actual centre hospitalari que hi ha entre Terrassa i Sabadell. El dia 7 d’octubre de 1909, el darrer hereu dels “viver” va signar l’escriptura de venda del mas i de les terres al “Patronat de Catalunya per la lluita contra la tuberculosi”, patronat constituït a Barcelona, l’any 1904.

can viver 21-1-1911comarca del valles 28-01-1911Aquesta institució va adaptar el mas per el nou us sanatorial, essent l’autor d eles reformes l’arquitecte Josep Domènech i Mansana, i el va obrir al públic en data 28 de gener de 1911 (mireu el diari del dia i un anunci d’una excursió publicat el 21/01/1911). Una curiositat: el dinar de celebració de la inauguració es va fer a l’Hotel Peninsular de Terrassa i va ser co-presidit pel Conde de Torruella de Montgrí i pel Sr. Vidal i Ribes president del patronat.

En data 5 de maig de 1922 s’incorpora mitjançant un acord signat a l’Obra Social de la “Caixa de pensions per a la vellesa i l’estalvi” que va ser la que li va donar l’impuls econòmic que necessitava per convertir-se en un centre de referència a tot l’estat. Les obres de transformació van començar immediatament i del mas primitiu ja pràcticament no en va quedar rés.

Es va crear una colònia agrícola per nodrir d’aliments naturals al sanatori, nous pavellons per malalts, dos espais per nens i nenes, una biblioteca, una sala d’actes i una interessant església d’estil modernista sota l’advocació de nostra senyora de Montserrat.

Cal esmentar que en la guerra civil es van matar dos capellans (Jaume Catasús Botifoll i Josep Font Dou) , es van expulsar les monges i es van destruir les imatges del temple, obligant fins i tot als malalts a abandonar les instal•lacions.

esglesia canvivercan viver actualitat

Ara aquest sanatori es troba clausurat des de fa anys, però val la pena fer-hi una passejada encara que sigui per veure el que havia estat i gaudir dels esgrafiats de les parets de l’edifici principal i de la façana de l’església modernista. I si podeu entrar-hi us recomano veure el lluernari central.





Sant Isidre Llaurador i Sant Julià d’Altura

15 10 2009
sant isidre

Sant Isidre

Parlant de Sant Galderic (d’origen occità) no podem oblidar Sant Isidre Llaurador (d’origen madrileny), un sant que ha estat venerat durant molts anys pels pagesos de la nostra ciutat i que presenta en el relat de la seva llegenda (“mentre ell resava i feia oració i penitència, els bous, sols i sense govern de ningú, llauraven”) uns trets molt semblant a la de Sant Galderic (“un àngel que va acabar el solc amb els bous mentre ell estava lliurat a l’oració”).

Goig sant Isidre 2Vull aclarir que, la ja antiga substitució de Sant Galderic per Sant Isidre, es considera un efecte de la imposició de la cultura castellana per damunt de la catalana exercida després de la guerra de Successió i, sobretot, per la implantació del “Decret de Nova Planta” a partir del primer quart del segle XVIII.

El Rafael Comas ha estat molt amable en enviar-me un goig d’abans de la guerra civil i on podem gaudir d’un magníific gravat de Sant Isidre, juntament amb la representació de les esglésies de Sant Pere i del Sant Esperit de la Vila de Terrassa, realitzat pel dibuixant Mateu Avellaneda l’any 1936.

sant julia d'altura

sant julia d'altura

Aquest sant era venerat, tal i com indica en el goig, en l’església parroquial de Sant Julià d’Altura, que ha estat des de sempre un conegut lloc de romeria.

L’antiga parròquia de Sant Julià d’Altura (data del 1042) havia format part del terme municipal de Sant Pere, però amb el repartiment que es va fer quan aquest va ser annexionat per Terrassa (1904), la parròquia i les seves terres (can Deu) van quedar englobades dins del terme municipal de Sabadell.

En la seva festivitat (15 de maig) es feia una festa molt lluïda, com ho demostra el llistat d’actes de la celebració de l’any 1955: pel mati, missa solemne al Sant Esperit, traca, sardanes al passeig, dinar de germanor per 600 persones i, per la tarda, concert, varietats, ball popular i representació de l’obra “los Gavilanes” en el “Teatro del Hogar del Productor”.





Carrer de Cantarer i casa Aymerich (1)

5 06 2008

carrer de cantarer i casa aymerich La història del carrer de Cantarer també és ben antiga i ens hem de situar al 1311, quan el castell de la Torre del Palau ocupava bona part de l’actual plaça vella. El rei Pere d’Aragó va concedir als habitants de la vila de Terrassa “l’horta nova” per tal que hi poguessin edificar noves cases i d’aquí ve que es fessin tots els carrers per sota de la plaça vella.

El nom més antic que es coneix és el de carrer del Seller o d’en Celler (el 1343 es parla de la casa de “in vico vocato d’en Seller). Altres noms van ser d’en Janer i d’en Bodies fins a portar el d’avui: d’en Jaume Cantarer (nom que ja apareix el 1388 en una casa que diu que estava situada “in hospicio d’en Cantarer). En aquest carrer s’hi van instal·lar molts oficis, tals com manyans, fusters, corders i teixidors. De fet, en la darrera casa de l’esquerra de la foto, a sobre del portal hi havia l’escut dels teixidors amb data de 1575; casa que va ser enrunada l’any 1944 (la foto és del anys 30, de l’Arxiu Tobella).

casa aymerich gravat d\'en mateu Avellaneda L’antiga casa Aymerich la podem apreciar en aquest gravat d’en mateu Avellaneda, que ens mostra la mansió senyorial al segle XIV i ens podem fer una idea de la valuosa pèrdua d’un edifici tant important. En l’anterior post del Mesón de los Arcos, podrem trobar un comentari d’en Rafael on ens dona un enlla per poder veure l’abans i l’ara d’aquest indret.