Hem arribat a les 900.000 visites

8 06 2019

Ja hem arribat a les 900.000 visites i sembla que no pugui ser que una iniciativa que va començar com una simple manera d’aprendre s’hagi convertit en el blog amb més visites de la nostra ciutat.

No em canasaré de donar-vos les gràcies a tots els que feu possible que aquest espai continui ben viu i segueixi creixent dia a dia. No és fàcil mantenir-lo obert ja que comporta temps i dedicació però veient la vostra fidelitat crec que val la pena que el mirem de conservar en benefici de tots els qui estimem la nostra ciutat.

I, per celebrar-ho, com sempre fem us deixo unes fotografies que fins ara mai s’havien publicat, realitzades durant la Diada de Sant Antoni del 1970 (autor Sr. Llorens) , que espero que us agradin:

En elles hi podreu observar uns cavalls molt ben engalanats que passen pel davant de l’Escola Industrial i per l’avinguda Jaquard, que mostra encara unes construccions a mig fer.

Anuncis




No llencem els records a la brossa

1 06 2019

Avui més que un record és una reflexió sobre com, a voltes, tractem els records que ja no ens serveixen. Fa uns dies al contenidor de davant de casa (al carrer Vallhonrat) al anar a tirar la brossa vaig veure el que podeu apreciar amb la fotografia que il·lustra aquest post.

Era un quadre amb un contingut de dubtós valor ja que era un full amb frases de la Mare Teresa de Calcuta. Fins aquí res a ressenyar ja que el quadre no semblava pas trencat i vaig pensar que potser algú el podria aprofitar de manera que el vaig intentar deixar a un cantó del contenidor perquè no es trenqués el vidre.

La sorpresa va ser quan vaig veure que el full estava envoltat d’una bonica sanefa de flors brodades a mà i que a més anaven signades amb el nom de “Roser Ampurdanès”.

I al veure em va entrar una certa tristor de pensar qui havia llençat aquest record a la brossa. Ja se que a les cases hi ha poc lloc i que cal fer neteja de tant en tant, però no puc deixar de pensar com tractem les coses que per algú en un moment deurien tenir el seu valor i que de cop passen a no tenir-ne cap.

He volgut tant sols compartir aquesta reflexió i si algú en sap quelcom de la Roser Ampurdanès que ho digui ja que així al menys l’haurem recordada.

Nota: Desprès de tornar a casa vaig pensar que tenia que salvar el quadre i al tornar al contenidor ja no hi era de manera que segurament algú va pensar que li serviria i espero que n’hagi tingut cura.





La fusteria de Pere Sabater guanya el 5é Concurs d’anuncis modernistes de la Fira Modernista de Terrassa

24 05 2019

Ja us podem anunciar que l’anunci guanyador de la Cinquena Edició del Concurs d’anuncis modernistes de la Fira Modernista de Terrassa, ha estat per un 38,10 % dels vots: La Fusteria d’en Pere Sabater (publicat el 1916) i ubicada al carrer de Sant Pere, 40. En aquest mateix local s’hi van instal.lar després els magatzems Cardellach (cal 95) i actualment hi ha una matalasseria i una tenda de decoració.

L’anunci és força bonic i val la pena remarcar la tipografia utilitzada ja que és molt elegant. La imatge que serveix per aguantar el nom de l’establiment és típica del modernisme i si ens hi fixem els motius florals també hi apareixen. Remarquem com a detall que la figura porta penjant de la cintura una esquadra, un compàs i una regla en clara significació al ofici que representa.

L’anunci ens mostra amb les seves explicacions que aquesta tenia que ser una de les fusteries més importants de la ciutat en aquells anys ja que a més de fusteria diu que disposen de fabrica de serrar i que fan Mobles de “Luxo” i donen el servei de Tapisseria. Fa especial menció a que disposa de grans i “espayosos” magatzems de mobles de totes les classes. Remarco les paraules catalanes que més sobten al llegir l’anunci i que ens porten en una època en que el català encara no estava regit per una gramàtica ben desenvolupada i s’escrivia quasi bé com es parlava.

Remarquem que en segona posició ha quedat curiosament una altra fusteria, la fusteria Torruella amb el 23,81 % dels vots, del carrer del Racó, 1,5 i 7 (just a la cantonada on ara hi ha el supermercat Bonpreu).

En Pere Sabater i Armengol va néixer a Terrassa el 1 de gener de 1866 i va morir el 31 d’octubre de 1938. Quan va començar a fer de fuster va obrir el seu taller (1893) al carrer de Baldrich, al costat del vapor dels germans Armengol i que només un any després (1894) es va incendiar, de manera que va tenir que traslladar-se al carrer Font Vella 99 (avui hi ha una botiga de menjar japonés). El 1903 va obrir un taller al carrer de Galileu 345 (cantonada carrer Pasteur), però de nou es va incendiar (1906) i finalment va decidir traslladar la botiga que encara tenia al carrer Font Vella al carrer de Sant Pere 40, llavors conegut com a can Vieta (1907) reconstruint el taller del carrer Galileu (mireu l’anunci publicat el 15 de juny del 1907).

Aquesta botiga la fa ver decorar pels germans Pere Viver i Aymerich i Tomàs Viver i Aymerich i val la pena dir que s’hi celebraven importants exposicions d’artistes locals i, fins i tot, s’hi van donar classes de dibuix per part de Tomàs Viver i classes de construcció de mobles per part del mateix Pere Sabater. Si voleu veure la qualitat d’aquest gran mestre podeu admirar els mobles de la pastisseria Carner (al Raval) o els de la Masia Freixa (Parc de Sant Jordi). També us deixo una fotografia d’una butaca feta l’any 1888.

L’any 1928 va traslladà la seva botiga al carrer de Sant Pau, 1-3 (al costat de la Cuina Moderna) i un any després s’anunciava que la casa Sabater del carrer de Sant Pere, 40, liquidava totes les seves existències de mobles. El 1935 i després d’un nou incendi es va traslladar al carrer de Ramon Pont, 3, fins la seva mort l’any 1938.





Cinquè concurs d’anuncis modernistes de la Fira Modernista de Terrassa

8 05 2019

Per tal de celebrar la XVII Fira Modernista de Terrassa us proposem la cinquena Edició del Concurs d’anuncis modernistes, on podeu puntuar l’anunci que més us agradi.

Els que hem triat per aquesta cinquena edició són:

Nota: L’objectiu és el de reconèixer el treball de les arts gràfiques i la creativitat que hi havia en els anuncis modernistes de Terrassa.

Links Fira Modernista:

Els guanydors de les edicions anteriors van ser:

2018: Champagne Irroy – Tusell 1910

 

 

 

 

 

2017: José Soldevila e Hijo 1910

2016: Perruqueria Jaume Gibert del 1911

2015: Mosaicos Prat – Carreras del 1907





L’Hostal dels Grané del carrer de les Parres

12 01 2019

Fa uns dies parlàvem del poeta terrassenc Miquel Grané i Civil i dèiem que provenia d’una nissaga d’hostalers i en concret ens referíem a l’antic Hostal del carrer de les Parres (antic Hostal de la Vila). Dons bé avui intentarem recordar aquest establiment, de la mà dels records que ens va deixar l’insigne artista Mateu Avellaneda, que era amic personal del citat Grané.

En Mateu explica que “Si passeu per la Plaça Vella al ésser davant del carrer de les Parres la vista s’atura en un raconet deliciosament romàntic. En aquest raconet, l’últim que queda de la Terrassa vella, el sol hi és alegre i el retall del cel que es veu damunt les cases, és d’un blau suau voltat d’orenetes que fan el seu niu sota els ràfecs de les cases centenàries. En altre temps quan es feia el mercat a la Plaça Vella, aquest carreró era ple de gent. Pagesos que deixaven els carros i animals a l’hostal, marxants, gitanos i gent de tota mena que no tenien casa a la Vila feien cap a l’hostal, esmolets arrossegant la mola pel món i fins lladregots hi tot. Tot aquest abigarrament feia vida a l’hostal junt amb els dispesers que hi estaven tota la setmana”.

Més endavant explica: “Bons amics meus m’han obert les portes de casa seva i m’han facilitat el poder fer aquest dibuix. Amb la seva companyia he recorregut des de baix a les quadres fins al terrat, totes les habitacions de la casa. … Situem-nos quaranta anys enrere (ara ens hauríem de situar quasi cent anys enrere) i entrem pel carrer de les Parres … davant nostre, passant entremig de carros de tota mena s’alça l’Hostal. El carrer s’eixampla fent una placeta desigual. A mà dreta hi ha el portal de la quadra on hi entrava el bestiar. El matalot va i ve portant palla i galledes d’aigua pels animals. Al costat del portal de l’estable hi ha una porteta de punt rodó petita i allargassada que dóna entrada a l’hostal. Entrem per un corredor que mena a l’escala estreta, de graons desiguals que ens porta al primer pis. No cal demanar per entrar en aquesta hora doncs tothom entra i surt a la seva comoditat. Ja som al replà i trobem el cancell d’entrada. A mà dreta entrant hi ha el menjador dels dispesers de poca volada. En aquella hora són a la fàbrica o al Vaport com diuen ells.

… Aquest menjador és una peça rectangular on hi ha una gran taula amb cadires a tot el vol, hi ha dos balcons: l’un amb barana de ferro amb testos de clavellers de sang i aigua; l’altre dóna a una eixida de petites arcades que li dóna un especial encís (en les fotografies de l’esquerra podeu apreciar que encara avui es poden veure les antigues arcades dels balcons de l’hostal, així com l’espai de l’antiga porta d’entrada). En aquest menjador s’hi obren a més de la porta d’entrada i els dos balcons, la porta de la cuina i la porta de l’escala que mena al segon pis o sia, als dormitoris. Entre balcó i balcó hi ha un aiguamans de marbre. Al fons hi ha la llar de foc on s’escolen les vetllades d’hivern contant el que passa, el que no passa i el que no ha passat mai”.

El carrer de les Parres no sempre ha tingut el mateix nom i de fet en altres èpoques era conegut com el carrer Sobirà, d’en Gontarda, d’en Celler, d’en Ferreres i d’en Font i diuen que lo de les Parres es deu a unes parres que s’enfilaven per la galeria de l’antic hostal que hi havia al número 16 però aquests dada no se sap del cert si és vertadera. De fet en la fotografia que us mostrem a la dreta, de principis de segle XX, no hi surt cap parra.

En canvi en un altre dibuix del mateix Mateu Avellaneda  (a l’esquerra) si que la podem veure, tot i que cal dir que aquest dibuix és una recreació de com ell creia que deuria ser la parra que li donava el nom.

Dades de l’Hostal de la Vila: aquest havia estat un lloc on s’allotjaven els antics traginers quan anaven de camí i també havia servit d’alberg nocturn. El dia 25 de novembre de 1770 l’ajuntament arrendava a Salvador Grané l’Hostal de la Vila per 10 lliures amb l’obligació d’allotjar soldats. En sessió del 15 de maig de 1874 l’ajuntament clogué un conveni amb el propietari de l’Hostal, en Miquel Grané i Valls perquè aquest seguis hostatjant a casa seva els vianants pobres, al que devia cobrar 6 cèntims de cada un. A canvi l’ajuntament li abonava 20 pessetes cada trimestre.





Celebrem que ja hem superat les 850.000 visites

17 10 2018

Fa temps que no celebràvem cap xifra de visitants i avui he triat que hem passat de les 850.000 visites per fer-ho.

Les xifres de poc serveixen si només les veiem com un número, però en aquest cas el que hi hem de veure és la quantitat de persones que han entrat en aquest humil espai dedicat als records d’una ciutat com Terrassa.

No nou moltes gràcies a tots els que feu possible que seguim vius després de més de 10 anys i doneu sentit a l’existència d’aquest Blog dels Records de Terrassa.

Per celebrar-ho us deixo una foto que espero que us agradi: es tracta d’una cursa de sacs de les Colònies de Can Palet de l’any 1974:





En record de la primera manifestació autoritzada a Espanya després de la mort del Franco

7 09 2018

El 11 de setembre del 1976 tothom recorda la celebració de la Primera Diada de Catalunya a Sant Boi, però potser no és tant conegut que un dia abans Terrassa va fer la primera manifestació autoritzada de l’estat espanyol després de la mort del dictador, per commemorar la Diada Nacional de Catalunya

Aquest any el proper 10 de setembre, a les 19 hores es farà un acte commemoratiu, davant del Mercat de la Independència, per recordar aquest esdeveniment, organitzat per Terrassa Memòria, amb el suport de l’Espai de la Memòria i els Valors Democràtics i de l’Ajuntament de Terrassa.

Jo recordo aquesta manifestació ja que llavors tenia 19 anys i em bullia la sang quan sentia parlar de Catalunya. No teníem cap mena d’autonomia i volíem la llibertat i l’amnistia i la pancarta que encapçalava la manifestació ja portava el rètol de “llibertat, amnistia i estatut d’autonomia”, que tot i els anys passats potser encara la podríem fer servir 42 anys després.

És cert què potser no érem molts, crec que es va xifrar en uns 6.000 però era la que fins aleshores havia aplegat a més terrassencs i això que de manifestacions ja n’havíem fet alguna més, com la de la vaga de principis d’any.

En aquella manifestació hi havia gent de tots els “colors”, amb pensaments divergents i es barrejaven els joves universitaris amb els treballadors i immigrants que vivien en els barris de la ciutat. Però tots teníem un objectiu comú: que Catalunya pogués auto governar-se i això ajudés a millorar la qualitat de vida dels que hi vivíem i que es retornessin els drets bàsics dels ciutadans. Llàstima que actualment a Catalunya cadascú vagi a la seva i no recuperem l’esperit d’aquells anys on tots anàvem junts per aconseguir millorar el poc que teníem. (a la dreta la noticia apareguda a la Vanguardia del dia 11).

També recordo que no se d’on la gent va començar a treure senyeres i que entre el grup de joves hi havia una mica de temença, ja que sabíem que hi havia policia secreta i la presencia dels grisos resultava certament amenaçadora. No recordo si hi havia policia a cavall però en aquella època crec que era un dels mètodes que feien servir per carregar contra la gent. Si que recordo que de manera espontània vàrem cantar els segadors tot i que jo llavors encara no em sabia la lletra del tot. Però si que recordo que el què més es cridava eren els “Visques a Catalunya”. No vaig veure qui encapçalava la mani ja que em quedava lluny la capçalera, però si que recordo haver vist al Labòria i el Raventós i potser en vaig veure més, però llavors no en sabia els seus noms.

Fer la manifestació per la Rambla del Caudillo era com una burla, però tenia el seu significat de denuncia del que ens havia tocat de viure durant la dictadura. Crec que tot plegat no va durar gaire, potser una hora i mitja (va començar als voltants de la set de la tarda) i tampoc vàrem fer un gran recorregut però, per sort, no va passar rés i tots vàrem poder retornar a casa sans i estalvis i amb la sensació de que aquell dia tota havia començat a canviar.

Recordar no pot ser mai dolent, ja que qui no valora els records no valora els seus orígens.