Federico Garcia Lorca va venir a Terrassa l’any 1935

El dia 1 d’octubre de 1935 els diaris locals informen de la visita a Terrassa del poeta Federico Garcia Lorca acompanyat pel seu amic i pintor terrassenc Josep Rigol. Segons indiquen va visitar l’estudi de l’artista i indrets propers, com les esglésies de Sant Pere.

Quan es va fer fosc va tornar a Barcelona per a fer una lectura dels seus poemes als “Amics de la Poesia” a la llibreria Catalònia i per aquest motiu no ve poder participar en la tertúlia literària que es tenia que fer als Amics de les Arts que va quedar ajornada per el dia 7 d’octubre i que tenia que fer-se al Centre Catalanista Republicà a dos quarts de deu de la nit. El cert és que el dia 7 tampoc va poder venir per culpa d’una conferència que va tenir que donar.

Així dons ja no va tornar a Terrassa fins el dia 17 d’octubre que era la data de l’estrena de l’obra Yerma al Teatre Alegria, de la mà de la Gran Companyia d’Ata Comèdia Dramàtica de l’eminent Margarida Xirgu, que estava de gira per diverses ciutats. A les 10 de la nit, va assistir a l’estrena de Yerma, que va tenir tant d’èxit que el va obligar a sortir a l’escenari per saludar al públic.

Els preus de les butaques eren de 4 pessetes les més cares i de 2 pessetes les més econòmiques. El director artístic va ser en Cipriano Rivas Cherif i els decorats eren de Manuel Fontanals.

Al finalitzar la representació va inaugurar les tertúlies literàries dels Amics de les Arts amb la lectura de diversos poemes acompanyat per els actors de la companyia de l’actriu Margarida Xirgu.

El teatre Principal on es va interpretar l’obra era el que estava situat al carrer de La Rasa (antigament carrer del General Mola) que havia estat inaugurat el 17 de novembre de 1917. El teatre era propietat del Sr. Gaetano Galítzia Laterza i l’edifici havia estat dissenyat i construït per l’arquitecte Lluís Moncunill, amb una capacitat per 2.000 espectadors.

El proper dissabte, dia 4 de febrer de 2023 a Terrassa es retrà homenatge a aquest fet inaugurant-se una placa a l’actual teatre Alegria a les 19 h i representant-se de nou Yerma al Teatre Principal a les 20 h, aquesta vegada interpretat per l’actriu Maria Hervàs.

La placa forma part de la campanya “Terrassa T Memòria” i indicarà els detalls de la visita del poeta a Terrassa, tot indicant que poc temps després va esclatar la Guerra Civil i que el 18 d’agost de 1936 va ser assassinat pels feixistes al camí de Viznar a Alfacar, a Granada.

Us deixem un seguit de documents per si us voleu informar més:

Les dues capelles del Sanatori de Torre Bonica 5 (el patronat)

L’últim hereu, Ramon Viver i Arnet casat amb Trinitat Aldabarell Garcia van tenir dos fills en Roman (14-02-1901) i la Joaquim (24-08-1902) i va vendre, per 315.000 pessetes en 20 anualitats, el mas el 7 d’octubre de 1909 al Patronat de Catalunya per a la lluita contra la tuberculosi, fundat a Barcelona el 1904, per convertir-lo en sanatori. Una curiositat es que quan van signar la compra de la finca a la caixa del patronat només hi havia 75.000 pessetes.

Esmentem que en Josep M. Armengol i Viver, l’últim descendent del mas Viver, l’any 1934 va escriure la “Monografia de Can Viver de la Torre Bonica”. La mare d’Armengol i Viver era filla de can Viver i per tant, els avis materns eren els amos de la casa pairal. Ell sempre va lamentar que un dels seus oncles es vengués a un drapaire tot l’arxiu documental de la seva família, ja que degut a això, molta informació ha quedat a mitges.

Alguns dels membres del Patronat eren, l’Emilio Vidal i Ribes, que n’era el President, el Doctor Xalabarder, que a més era el director del Sanatori, Dolors de Deus, les senyoretes de Sert i la mare superiora de la casa de la Caritat de Barcelona.

Les obres van començar al 1909 de la mà de l’arquitecte Josep Domènec i Mansana (1885-1973) i l’antic mas de Can Viver de Torre Bonica poc a poc es converteix en un sanatori que és inaugurat de forma oficial el 28 de gener de 1911, deixant només en peu l’antiga capella de la Mare de Déu del Roser i la Torre Bonica que li havia donat el sobrenom. Els diners gastats en la reforma van pujar a 50.000 pessetes.

En les obres d’adequació es va fer un espai santorial per a 110 malalts dels que en tenien cura una superiora i quatre germanes de Sant Vicenç de Paul, tot i que a l’inici només van començar amb 20 malalts. Podeu llegir com era per dins en la descripció d’una visita que va fer el Centre Excursionista el dia 23 de gener de 1911.

Una dada és que el dinar de celebració de la inauguració es va fer a l’Hotel Peninsular dels germans Pompidor de Terrassa i va ser co-presidit pel Conde de Torruella de Montgrí que va arribar a Terrassa amb una comitiva de 110 persones i pel Sr. Emilio Vidal i Ribes president del patronat. L’alcalde de Terrassa Sr. Tobella també hi va ser present conjuntament amb moltes altres autoritats (en podeu trobar una relació amb la noticia del diari La Comarca del Vallés del dia 28 de gener del 1911.

Cal indicar que a l’estiu del 1916 es van realitzar unes obres d’ampliació de la capella de la Mare de Déu del Roser que van ser dirigides per l’arquitecte Bernardí Martorell i a més es va fer una nova sala de cura per homes i es van remodelar la sala de banys i els armaris per la roba. I què, a l’estiu del 1917, es van construir uns parterres davant la façana de l’edifici del sanatori i a la capella es van posar 8 nous bancs de fusta amb reclinatori.

El 5 de maig de 1922 es va signar davant del notari Guillermo Alcover Sureda l’escriptura de conveni entre el Patronat i la Caixa de Pensions per la Vellesa i l’Estalvi de manera que passava a propietat d’aquesta el sanatori i les terres ajudant així a superar la crisis econòmica en que es trobava el Patronat.

Les dues capelles del Sanatori de Torre Bonica 4 (de Sala a Viver)

El vell Miquel Sala i Viver va fer testament en 1724 i en ell encara parla del seu cunyat Benet Maduxer (que a can Sunyer de Sant Pere de Terrassa) disposant que sigui mantingut pel seu hereu i net Francesc Sala i Viver (1702-1777) que es creu que va ser qui va mudar el nom de mas Sala i Viver pel de Mas Viver, tot i que no se’n saben els motius. I aquest fet és extraordinàriament rar dons la branca de la família a la que pertanyia aquest cognom era en realitat Sala, ja que lo de Viver s’havia afegit només per si algun dia podien ser hereus de can Viver, cosa que no va passar mai.

O sigui que en comptes de que al pas del temps el cognom Sala i Viver es reduís a Sala no només no va passar sinó que el que es va perdre va ser l’original i es va quedar només amb el de Viver.

Faig un aclariment de que la família Viver és originaria de Terrassa on d’antic hi havia el  i era just al carret Viveret on tenien la seva casa pairal que es remunta al S XIII amb un primer Romeu Viver i Sanxa, tot i que sembla que podria venir de més antic. Per altra banda els Sala eren naturals de Sant Llorenç Savall, de l’antic mas Çasala o de la sala (pertanyent a Sant Feliu de Vallcarca).

Com dèiem en Francesc Sala i Viver en el seu testament del 1765 fa deixes a la seva segona muller, sempre que conservi el nom de Viver. I és també probable que fos qui amb la cerimònia del seu primer matrimoni (1722) inaugurés les obres de millorament de la capella, potser engrandint-la i fes gravar en l’escut dels maduixers el nom SALA i la data 1722, fet encara més estrany dons aquí tria un cognom que desprès abandona.

El seu fill, en Francesc Viver i Pallarés se sap que va fer importants reformes a la casa a l’època de la guerra dels francesos i es va casar amb una filla de can Camp de Corró de Munt.

Citarem una mestressa que amb autoritat i empenta, na Francisca Fatjó, que en quedar vídua va portar a terme les darreres obres i millores que van transformar l’antiga edificació de can Viver deixant-la en la data de 1847 (que encara es pot veure damunt del portal d’entrada) gairebé tal i com quan va ser venuda.

Una curiositat és que en el clos de la Torre hi van tenir allotjats els presidiaris que forçats explanaven el traçat de la via del Nord de Barcelona a Terrassa i pel que diuen aquesta deferència feia que la Companyia del Nord frenés el comboi en passar per la riereta quan hi anava l’amo de can Viver, per tal que pogués baixar prop de casa seva.

Una verge perduda en un patí de Terrassa

De ben petit recordo que a casa la mare m’explicava que hi havia una veïna que li agradava de fer escultures i altres coses amb cimen i altres materials de trencadís.

Aquesta senyora, de la que no recordo el nom, es veu que va fer diversos elements pels veïns i a casa li van encarregar que fes uns bancs i una taula que va romandre dempeus durant molts anys. Malauradament al final es va trencar i va desaparèixer llençada com a runa. Del que ens va fer només va quedar una mena de tamboret en forma de bolet que el meu pare anava arreglant i pintant de tant en tant.

Però el fet és que al patí de la casa que donava al nostre pati pel darrera hi havia en un racó, mig coberta de vegetació, la figura d’una verge de mides reals. Jo ja quasi no la recordava ja que estava tant coberta de branques que pensava que ja havia desaparegut.

La sorpresa ha estat que anys després el pati ha estat netejat de brossa i d’arbres i la figura ha aparegut tal i com la recordava.

En la foto la podeu apreciar tal i com s’ha conservat i podeu veure que encara queda la teuladeta que la protegeix i el trencadís del darrera sembla en prou bon estat. Ignoro si representa alguna verge en concret però té un aspecte prou seré i imponent, oi?

Potser no te cap valor artístic però és un record que m’ha agradat tornar a recuperar i compartir-lo amb vosaltres. Us adjunto també una foto del bolet que he esmentat que encara quedava a casa i que ja està en molt mal estat. La casa dels pares era al carrer de Viveret.

Recordem un fulletó de l’antic Museu Textil Biosca del 1953

El febrer del 1953 i com una separata d’un article publicat en el Butlletí de la Càmera Oficial de Comerç i Industria de Terrassa per el Doctor F. Torrella Niubó es va publicar de forma separada un fulletó titulat: “Descripción general de las nuevas series de telas antiguas con que se aumentan las colecciones del Museo Textil Biosca”.

Aquesta publicació que avui us mostro va ser patrocinada pel Institut Industrial de Terrassa que allotjava en les seves dependències del carrer Sant Pau les instal·lacions del mateix Museu.

En el fulletó es destaquen les novetats en teixits coptes i les teles hispano-àrabs així com de teixits americans precolombins. Menció especial als teixits d’èpoques més modernes, com les de les èpoques gòtiques o renaixentistes o les de l’etapa francesa dels Lluïsos. En la part final cita diversos exemples de vestimentes litúrgiques amb gran brodats i casulles que van des del segle XV al XiX.

El fulletó es va imprimir a la “Imprenta Moderna” de J. Riera Llugany del carrer de la Palla número 2

Detalls: fixeu-vos en el logo de l’antic Museu Textil Biosca en el que s’aprecia el símbol de la torre de Terrassa, les 4 barres i la llançadora, però el bust que hi surt no se a què correspon. Si algú ho sap serà benvinguda la seva aportació.

En el logo del Institut Industrial també s’hi poden apreciar detalls curiosos com  el d’un rusc d’abelles, una ancora i una roda dentada, suposo en referencia a la indústria i al treball.

El lema diu “Industriae Progressus Fomentum atque Tutamen” que significa “ Foment i Protecció del Desenvolupament Industrial”.

Una sortida a can Boada plena de records

Publiquem una nova fotografia de les que transmeten sentiments i aquest cop qui ens la fa arribar és el Josep Badrenas:

Veiem que ens diu:

“Avui m’entretenia repassant els darrers Records del Blog, i al llegir el “record d’una fotografia que transmet sentiments” m’ha vingut a la memòria que tinc algunes d’aquest tipus de fotografies. Evidentment, a cadascú se li transmeten els sentiments que està predisposat a rebre, i que se li desperten al tenir alguna de les fotografies a la vista, i nomes deixant anar una mica la memòria -si és que encara ens en queda- podem traslladar-nos, amb un xic d’imaginació, en algun punt concret de la nostra existència que ens faci recordar que hi érem i com érem.

En la foto a primer cop d’ull nomes s’hi reconeix un grup de persones, sense cap mes al·licient ni interès. Però si entrem en detall i fem us de la memòria, us puc dir que recordo vagament el dia de la foto. Jo hi surto, dels tres de dalt, el del mig. Tenia entre 16 i 18 anys.(1956/58). El fet és que alguns diumenges o festes, aprofitàvem per anar “a berenar a fora” o sigui, fer una sortideta al camp després de dinar. Aquesta concretament va ser a Can Boada del Pi, abans de rebaixar la muntanyeta, i  que en aquells temps queia bastant lluny de la ciutat i anar-hi a passar la tarda, a un punt des d’on es veia una bona panoràmica de la Terrassa d’aquells anys, era una opció bastant a l’abast, ja que s’hi podia anar a  peu.  

Un grup d’amics, els disponibles en cada ocasió, organitzàvem de tant en tant, una sortideta al camp, amb algunes de les nenes amb les que els diumenges anàvem a sardanes als Jardins del Frente de Juventudes, però la gràcia dels comentaris respecte a la foto, està en que a la excursió hi venien també les mares de les nenes, perquè deixar-les anar soles amb uns amics al camp el diumenge a la tarda era un perill…

Observeu lo poc preparats per anar d’excursió que anàvem. Els nois, amb camisa blanca i corbata, com es deia, ben “trajats”, les nenes amb faldilletes de carrer i les mares amb indumentària poc adient per l’ocasió. Dels pares ni idea…. Calia agrair a les mares el “sacrifici” que els tocava de fer, “per si un cas”,  perquè les nenes poguessin gaudir de la companyia dels presumptes pretendents. Malgrat tot això, us puc assegurar que ens ho passàvem tots plegats molt i molt bé i que aquelles sortides de tarda de diumenge no tenien preu!!!   Vaja, com avui…”.

Dono les gràcies al Josep per haver compartit aquesta foto i el seus records.

Un record per la Marcel·la Macias que ens ha deixat

El 20 de desembre del 2018 vaig tenir el goig de fer la presentació del llibre “Terrassa 1940-2018” de la Marcel·la Macias Gall  a la seu de l’Ateneu Terrassenc i on havia recollit els seus records personals de la nostra ciutat.

Avui volem retre un petit homenatge a una dona emprenedora, avançada al seu temps i amb un caràcter fort i decidit que feia que les coses difícils no ho semblessin tant. Ella va voler fer el seu llibre de memòries per deixar constància de tot el que recordava i no tant per parlar d’ella i si d’una Terrassa que sempre havia estimat.

Ella em va dir un dia: “voldria que aquest llibre serveixi a la gent, perquè els ajudi a recordar les seves pròpies vivències i records” i crec que va aconseguir amb escreix el seu propòsit.

La Marcel.la va viure bona part de la seva vida al rovell de l’ou del Raval de Montserrat on la seva família hi tenia la tenda de cal Macias però els seus records més apreciats eren els que va passar a la Masia de can Corbera, just a on avui hi ha l’escola d’enginyers del carrer Colom.

Des dels Records de Terrassa i des de l’Associació El Llibre de la Vida que treballa perquè els records de les persones tinguin el valor i reconeixement que es mereixen li volem desitjar que sigui feliç allà on sigui i dir-li que gràcies al seu treball de recopilar records aquests ja no es perdran mai.

La fotografia és de la Marcel·la a la porta de la masia de can Corbera l’any 1940.

Record d’un fill al seu pare, en Joaquim Verdaguer

Fa uns dies ens ha deixat l’amic Joaquim Verdaguer i en la cerimònia del funeral els seus fills li van dedicar unes sentides paraules.

Concretament el Xavi Verdaguer va llegir un escrit titulat “AL MEU PARE” i com que als records de Terrassa donem molta importància als records li he demanat si ens el deixava compartir i no només ens ha donat el permís sinó que a més ens ha fet arribar unes fotografies del Joaquim de quan era petit i encara vivia al seu estimat antic poble de Sant Pere.

Espero que això serveixi d’homenatge a tot el que ha fet de forma desinteressada el Joaquim per conservar i recuperar la història i les curiositats de la nostra ciutat.

Qui ho desitgi pot repassar part del seu treball al seu bloc fent clic aquí: Blog del Joaquim

Al meu pare:

“ Quantes vegades vas preguntar-te si hi seriem a temps de veure inventar-se la màquina del temps? Poder anar a veure els romans, els visigots, els vikings, sobretot conviure a l’Edat Mitjana, veure com es construïen les esglésies romàniques, veure com al voltant de la Torre de Castell Palau s’hi anava assentant la vila de Terrassa, poder conèixer l’Alexandre Galí que va importar l’esport del bàsquet a la seva escola de Terrassa, poder conèixer com n’era de seductora la Blanca de Centelles, com van patir les bruixes a la foguera al Torrent de Vallparadís, conèixer el Jaumet del Via Fora.

(diu) – Vinga va, no t’enrotllis tant, a on vols anar a parar? A quina hora juga avui el Barça?

Potser amb la màquina del temps també podríem conèixer el Totó de Cinema Paradiso. Aquell nen que, com si estigués al Casal de Sant Pere, es colava d’amagat al Teatre del Casal per veure com el Mossèn de la Parròquia retallava i censurava les escenes de petons i de cuixes de les pel·lícules en blanc i negre.

(diu) – que no veus que per la gent això és un rotllo patateru, sempre estàs amb els teus rotllos. Ja m’has corregit l’últim article del blog?

I potser també amb la màquina del temps, podríem veure des de dalt el Tossal de l’Àliga al bandoler Capablanca com assaltava els carros que baixaven a Barcelona pel camí ral de la Serra de l’Obac, o veure els carlins amagats a la Corn fosca o a l’Hospital de Sang o veure els republicans que s’amagaven dels nacionals als Òbits o la Pola. O poder veure des del Tossal com pujaven els monjos fins al Monestir de Sant Llorenç o fins al Monestir de Montserrat.

(diu) I tot això a què ve ara? Perquè ho expliques tot això?

Doncs pare, perquè resulta que la màquina del temps ja està inventada, la va inventar l’àvia Pilar el 22 de juliol del 1945 al carrer Major de Sant Pere, la màquina del temps es diu Joaquim Verdaguer Caballé ”.

Nota: el blog del Joaquim va començar el 6 de maig del 2012 i el seu darrer article el va fer el 6 de desembre de 2019 després d’haver escrit més de 520 articles en aquests 7 anys de vida. Els Records de Terrassa van començar el maig del 2007, el mateix any que l’amic Rafel Aroztegui va començar el seu i creiem que ell estarà d’acord en que és molt complicat escriure tant, amb tanta qualitat i rigor i per això expressem el nostre desig de que el seu blog no es perdi i entre tots ajudem a que perduri en el temps.

Bon Nadal i molts Records

Com cada any als Records de Terrassa ho aprofitem per desitjar-vos un Bon Nadal i un millor any 2022, any en que aquest Blog celebrarà el 15è aniversari amb més d’un milió visites.

Aquest any en la nostra felicitació podeu veure una d’aquelles felicitacions que es feien a finals del segle XIX, principis dels XX i en la que el conserge del teatre principal, el Sr. Vicenç Bufí, felicita les festes als seus clients habituals.

Creiem que aquest document no s’havia publicat mai de manera que és la primera vegada que el podem gaudir, malgrat desconeixer la data exacte en que es va fer.

Per altra banda voldríem recordar-vos que encara sou a temps de veure el vídeo sobre els records del Nadal d’abans a la nostra ciutat a l’enllaç: https://youtu.be/Rg0vCtEjoK8

Record d’una conferència sobre els Beatles d’en Josep M. Francino

Ara que acaba de deixar-nos el gran Josep M. Francino  he volgut recordar que al 16 de gener del 2008 el vaig conèixer en una conferència que va donar a l’antiga seu del Rotary Terrassa al Hostal del Fum.

En Josep M. Francino i Arenillas, nascut a Terrassa l’any 1947 ha estat considerat la persona que sabia més dels Beatles a Espanya, a més de ser un fan declarat del quartet de Liverpool i un admirador del mateix George Harrisson.

En Francino ens va parlar dels Beatles com a fenomen musical, social i popular del passat segle XX. En la seva exposició va incidir en que els Beatles no van ser només un grup que fa fer uns discos d’èxit, els Beatles van crear noves tendències i van donar un canvi de rumb a la musica que es feia en aquell moment.

La seva influència musical va representar un punt de referència per a molts músics tant d’aquella època com, fins hi tot, per grups actuals. La introducció d’instruments inèdits, les seves experimentacions amb la música electrònica, les innovacions tècniques que van aportar, van ser seguides per els grans grups de l’època: els Rolling Stones, els Hollies, els Beach Boys, entre d’altres, que van anar utilitzant aquestes novetats per les seves noves cançons.

Però els Beatles son, bàsicament musica i per tant cal escoltar-los i en aquest sentit el J.M. Francino ens va oferir una selecció de cançons per poder copsar l’evolució musical al llarg de la seva carrera.

Com era habitual amb en Francino, va amanir la presentació de cada cançó amb anècdotes que ens van ajudar a comprendre millor el moment en que es va compondre cada títol: la primera gravació enregistrada amb una màquina d’enregistrament en directe, les primeres gravacions sense èxit amb la DECCA que va arribar a rebutjar el grup, entre moltes altres curiositats entorn d’aquesta selecció musical.

Finalment ens va parlat de la revolució en el cinema musical i en el de dibuixos, amb la creació dels primers videoclips musicals. El Beatles a més, van ser pioners en la utilització de la TV i les seves aparicions van ser fonamentals per a divulgació universal de la seva imatge i de la seva música. J.M. Francino va finalitzat la seva exposició comentant que els Beatles no van inventar la minifaldilla ni la roba de mil colors de finals dels seixanta, però les tendències van anar seguint tant el seu ritme com els canvis progressius que van sofrir els 4 de Liverpool, fins a la seva separació definitiva l’abril del 1970.

He volgut dedicar aquest record a una gran figura polifacètica com era en Josep M. Francino, periodista, músic, locutor, col·leccionista, etc. Segur que algú encara el recorda com a guitarrista del grup Els Folls. D.E.P.