La portera del Gran Casino l’anomenàvem “Rebeca”

24 02 2017
Saló del restaurant

Saló del restaurant

Segons ens ha fet saber l’amic Ricard Font:

Cal tenir en compte que el casino del Comerç era el dels menestrals, botiguers etc. i que el Gran Casino era el dels fabricants.

“Com que el meu pare n’era soci, jo vaig viure totes les etapes del Gran Casino, des de jugar a billar vigilat per en Sirarols, dinar amb en Pujador, jugar al quinto per Nadal, sopar i ballar per cap d’any i els diumenges, festejar amb la meva novia en els sofàs del pis de dalt, les festes al pati a l’estiu amb atraccions incloses o anar a llegir a la biblioteca entre moltes més coses de les que en podria escriure durant hores.

També hi vaig celebrar, en el saló de les estàtues, el banquet del meu casament el 9 de mars de 1964, del que en tinc una pel·lícula. Per cert que durant la celebració hi va tocar la Hot Club i el menjar es va portar de l’Hostal del Fum.

aranyes-de-cristalls-del-gran-casino

làmpades de cristall

Ara em ve al cap que al terrat hi havia unes corrioles a les que estaven lligares les grans làmpades de cristall i que es feien baixar per poder canviar les bombetes foses. Una cosa que ens agradava molt als nens era passar per la porta giratòria de l’escala de l’entrada on hi havia la portera i alhora guarda-roba que s’assemblava molt a l’artista d’una pel·lícula i, com que portava un jersei jaqueta, li dèiem la “Rebeca”.

Soterrani

Soterrani

Recordo que en el soterrani alguns socis jugaven a les cartes, sent en Turà el crupier i, perquè la policia no el pogués enganxar (encara que anava untada), no es feien córrer els diners sinó unes fitxes amb diferents valors, les quals servien també per pagar el dinar al mateix restaurant de l’entitat. Jo al 1996 treballava a Invivsa, i vaig anar al Gran Casino a buscar coses per la meva col·lecció i vaig trobar vàries fitxes de plàstic que servien per les apostes (aquestes ja es van publicar en els Records de Terrassa – click aquí)”.

Aquí podeu veure dues fotos del casament abans citat:

casament-font-gran-casino1 casament-font-gran-casino2





Les coscunies i els lletsons pels conills sortien gràtis

16 11 2016

galliners-vellsL’amic Ricard Font ens ha enviat un record en el que ens explica que abans en moltes cases al pati hi tenien un coniller i un galliner i que recorda que no els calia el despertador ja que quan clarejava cantava el gall i els servia d’avis.

Diu: “Al galliner hi teníem gallines que ponien ous que normalment els menjàvem, si teníem gall alguna vegada guardàvem el ous i la gallina que els ponia (la lloca) la deixavem que els covés i llavors teníem pollets. Si hi havia més d’un gall els teníem que separar en diferents gàbies ja que si estaven junts es barallaven entre ells, dons tots dos volien copular amb les gallines.
Per menjar a part del blat de moro i l’ordi que compraven els donàvem de menjar les sobres de escarola i enciams així com d’altres verdures. També donàvem a les gallines el pa sec remullat i combinat amb segó. Segó és la pell de les gramínies blat, ordi, civada etc. resultant de quan es molen i es separen de la farina.gabia-conill

Als conillers hi teníem diverses conilles que les ajuntàvem amb un conill i quan tenien conillets en menjàvem de tant en tant. Els donàvem coscunies i lletsons que eren herbes que anàvem a buscar al camp com aliment gratuït. També hi havia unes gallines mes petites anomenades periquines (que només n’hi havien a Catalunya) i que en moltes cases en solien tenir una parella.
galliner-i-gallinesQuan feia la mili d’alferes a Sabiñánigo el tinent coronel que tenia dotze fills i filles de la nostra edat ens convidava a dinar a casa seva per veure si en casava alguna. Recordo que ens donava sempre conill ja que en el pati del la caserna hi tenia conillers i tots els conills eren alimentats d’herbes que tenien que anar a buscar els soldats”.

Notes:  El lletsó és coneix també com a dent de lleó per la forma de les seves fulles que semblen plenes de dents i us la recomanem amb amanida conjuntament amb ceba i olives negres. La seva flor groga sembla una margarida i quan s’asseca es transforma amb els típics angelets que tots hem bufat en alguna ocasió. També ens han explicat que hi havia qui collia margalls, llengües d’ovella i corretjoles (campanetes) i que, quan arribava a casa amb el sac ple d’herbes, l’havia d’abocar de seguida al terra perquè no fermentés.





La polèmica de la taifa terrassenca

3 05 2016

taifa antiga de TerrassaFa uns dies en el programa “El divendres” de TV3, que es va emetre des de la plaça Vella de Terrassa, es va comentar com a paraula genuïna de la nostra ciutat la “taifa” i es va assegurar que aquesta paraula és l’equivalent local a la típica carmanyola.

En principi sembla que ningú hi va posar esment a aquesta afirmació, però nosaltres hem rebut recentment una opinió que porta certa polèmica a aquesta tesi i que volem compatir amb tots els nostres seguidors. Sense ànims d’entrar en cap discussió ni prendre partit en cap sentit, el que farem es donar veu a aquesta aportació i que siguin els experts o els mateixos terrassencs que la feien servir qui ho certifiquin o ho desmenteixin.

L’aportació la feta l’amic Ricard Font que ens explica el següent: “Jo com a pèrit tèxtil i membre d’una família que tenia un fàbrica estava d’encarregat d’una secció i recordo que els obrers que feien la jornada seguida portaven la taifa per menjar a la mitja hora que tenien per l’àpat (taifa és una paraula exclusiva de Terrassa)”.
En Ricard segueix i diu: “Alguns es creuen que vol dir fiambrera o carmanyola i això no és del tot cert, ja que la taifa és el conjunt del recipient i la teca”. O sigui que segons el que ell indica, a Terrassa el qui se’n duia la taifa al treball, el que feia era “portar el menjar en una carmanyola”.

Fins aquí el record i el comentari sobre aquesta polèmica terrassenca, a la que esperem que algun dia s’hi “posi fil a l’agulla” i se’n pugui “treure l’entrellat” per tal de que “no perdem pesades”, ja que amb aquests temes “hi ha tela per estona” (si em permeteu la broma, tot utilitzant frases pròpies del nostre passat tèxtil).

En la imatge que il•lustra aquest record podeu observar una taifa de les que emprava quan anava d’excursió amb els escoltes de mossèn Homs (als anys 70) i que ja hi havia a casa dels pares, de manera que sens dubte era bastant més antiga. A casa quan jo demanava la “taifa” em referia a l’estri i no al conjunt com esmenta el Ricard, però admeto que ell es refereix a un temps bastant anterior de quan jo l’emprava.





Les butlles per menjar carn el Divendres Sant

2 04 2015

butlla setmana santa 1 Ara que s’acosta la Setmana Santa l’amic Ricard Font ens ha fet arribar dues butlles que segons ens indica es podien comprar per si es volia menjar carn amb el permís de l’església el divendres Sant, on l’abstinència imposava la necessitat de no menjar-ne.

dimecres de Cendra i el divendres Sant. El dejuni consisteix a menjar una sola vegada al dia i una molt sòbria col•lació al matí i al vespre. A més, tots els divendres són dies d’abstinència (en que no es pot menjar carn).
Jo recordo que a casa el divendres Sant no es menjava carn mai i que el més normal era menjar bacallà amb panses i ous, que per cert a mi m’agradava molt com el feia la meva mare i el trobava tant bo que ni m’enredordava de l’abstinència.

pla y denielRicard són força curioses i estan signades per Don Enrique Cardenal Pla y Deniel, “Arzobispo de Toledo, Primado de las Españas y Comisario General Apostólico de la Bula de Cruzada” i no he pogut, al llegir-ho, de que em vingués un calfred al pensar en el poder que deuria tenir aquest personatge, que l’anomenaven “el obispo de la cruzada” i que curiosament havia nascut a Barcelona.

butlla setmana santa 2No deixeu de llegir el text del document, ja que és per sucar-hi pa: “Cuando los pueblos infieles con crueles y continuas guerras ponían en grave peligro a nuestra patria …”. En fi que per 25 pessetes de l’època (1958) podies menjar carn i fer la viu-viu i és que els calés sempre ho arreglen tot i en aquells anys ja veieu que quasi t’obrien de bat a bat el cel.





Alguns cotxes que han marcat la meva vida

18 02 2015

cotxe gassogen fontL’amic Ricard Font ens proposa avui un nou record referent als records de la circulació o tràfec a Terrassa abans de l’ irrupció del popular 600.
En paraules seves ens diu: “Acabada la guerra a Terrassa quasi no hi havia cotxes, tal i com podeu veure en la foto adjunta (esquerra) amb la casa del meu avi i el Ford amb gasogen, ja que no hi havia tampoc gaire benzina i el gas per poder circular es feia a base de mal cremar carbó o fusta. Fixeu-vos que no es veuen automòbils al carrers.
cotxe matricula GE 1Després l’avi es va comprar un Buik Eik amb el que, curiosament, el meu pare va utilitzar per anar a Suïssa i allí va trobar un cotxe exactament amb la mateixa matrícula Ge-6991, la diferència és que un era de Girona (GE-RONA), l’altre de Ginebra (GE-NEVE). En la fotografia de la dreta hi surt una senyora, que és la meva mare.
topolino fiat fontEl meu pare tenia un Topolino Fiat que també podeu veure en la foto (a l’esquerra) al costat d’un noi que sóc jo mateix.
Quan van deixar importar cotxes de França es va comprar un Renault 4.4 renault font importacioque podeu veure en les fotos de la dreta encara amb la matricula d’importació (en la fotografia hi surt el meu pare) i més tard ja amb la matricula normal i el cotxe re-pintat de granat (en la fotografia el de dins soc jo i el de fora un amic del meu pare que es deia Llorenç Llobet Gràcia i era productor i director de cine professional).
citroen ID fontPosteriorment el pare va tenir un Citroën ID (veure foto a l’esquerra) i jo mateix un Citroën 2cv citroen 2cv font(veure foto de la dreta) en el que m’hi podeu veure retratat al seu costat.
Quan van començar a sortir el primer 600 de la factoria de Zona franca de Barcelona tot va canviar fins arribar al caos circulatori d’avui en dia (la foto del 600 correspon a un que vaig llogar a Mallorca).600 llogat font
Al final us deixo un parell de fotografies dels dos cotxes que també he tingut”.

cotxes nous font 2 cotxes nous font 1
Nota: Qui vulgui explicar quelcom dels seus primers cotxes també ho pot fer deixant els seus comentaris en aquest post.





La brometa de Nadal dels nois de cal Font Batallé

23 12 2014

font batalle6Avui hem rebut un comentari que hem trobat graciós i per això l’hem posat com un post.

Ens explica l’amic Ricard Font, en relació al regals que es donaven als guàrdies urbans que ens havia comentat amb anterioritat l’amic Badrenas, el següent record:

Els regals als guàrdia urbans eren un costum dels conductors què, naturalment, eren molts menys que els d’ara. El guàrdia si tenia lloc els anava guardant al seu costat. Però a la placeta Saragossa, com que gairebé no tenia lloc, els posava a la vorera just sota la finestra del magatzem de l’Anònima Font Batallé. El cas és que, des de dins, els meus cosins i jo amb un cordill i un ganxo li anàvem pescant els objectes quan ell es girava. Quan el guàrdia s’adonà que quasi no li quedava rés, va entrar a aclarir que passava i, com que cada dia era el mateix guàrdia i ens coneixia, va riure amb mala gana la broma”.

La fotografia mostra un taulell de cal Font Batlallé amb les típiques peces tèxtils que s’hi fabricaven.





El Català a l’escola desprès de la Guerra

1 06 2014

Ballbe, artigues i sanjuan 16-7-50En Ricard Font ens va arribar un record: “Els primers anys un cop finalitzada la guerra civil, que és quan jo anava a col•legi, ens feien parlar el castellà a les aules, encara que puc dir que a can kulapi, els pares escolapis moltes vegades parlaven en català”.
“Recordo una anècdota que va passar a Ós de Balaguer quan el president de Costa Rica en Pepe Figueras, que el seu pare, era d’aquesta localitat, va venir a visitar-la. Des del balcó de l’ajuntament es va dirigir al poble en català. Les autoritats i els guàrdies civils presents es va haver de mossegar la llengua ja que ningú va voler ficar-se amb un cap d’estat”.
En relació al fet que indica el Ricard jo voldria afegir que a l’Escola Social el Sr. Joan Artigues per saltar-se la prohibició de fer classes en català a l’escola va decidir inventar-se un sistema pel qual un dia a al setmana els alumnes estàvem tots “castigats” i ens teníem que quedar una hora més. I aquesta hora, en comptes de fer un càstig l’utilitzàvem per fer classe de català.

La fotografia (cedida pel Sr. Palet) mostra d’esquerra a dreta el Sr. Carles Ballbè, el Sr. Artigues i el Sr. Antoni SanJuan en una trobada d’ex-alumnes al Restaurant Rambla, realitzada el 16 de juliol del 1950.