Ens ha deixat un amic, en Ricard Font

Avui tenim que comunicar-vos que ens ha deixat de forma inesperada l’amic Ricard Font.

Ara no estic amb ànims de fer-li un petit homenatge, que crec que es mereix.

Se, perquè així m’ho havia expressat, que s’estimava molt aquest espai i que cada dia hi entrava per veure si hi havia algun record nou i si hi era sempre tenia alguna cosa a dir-hi.

Qui vulgui acomiadar-lo dijous, dia 31 de gener, hi haurà la vetlla al tanatori de Terrassa i, el divendres 1 de febrer, es farà el funeral a les 11:30 a l’església del cementiri.

Sempre us deixo una fotografia en els records i avui he triat una foto seva personal al costat del seu 2 cavalls. D.E.P.

Records de Mossèn Garrit i la missa del Gall a la Mola

En Ricard Font ens envia una foto de la Missa del Gall a la Mola de l’any 2010, tot indicant-nos que quan era més jove hi anava amb Mn. Joaquim Garrit i Rigol. La missa era organitzada cada any per el Centre Excursionista de Terrassa.

I ens diu: “Mn. Joaquim no depenia de cap parròquia, als anys seixanta era un capellà obrer que treballava en una ferralleria, jo el recordo que va venir a buscar unes maquines velles a la Tintoreria Llanera amb un toro i una furgoneta. Ara que te 86 anys per fer unes reunions encara va cada setmana a Barcelona a peu per Collserola“.

Una altra anècdota que ens explica diu: “A la primera manifestació de capellans que va tenir lloc davant de la policia a via Laietana, Mn. Joaquim de les garrotades que li van donar li van caure les ulleres al terra, i per no perdre-les les anava buscant i mentrestant, com que no podia fugir, el policia l’anava garrotejant l’esquena”.

En Ricard també esmenta que “per no tenir de caminar tant a la nit, els deixaven la clau de la barrera de can Robert i podien aparcar a can Pobla“.

Finalment ens indica que “a la missa del gall de la Mola en el sermó Mn. Garrit ens va recitar el Cant espiritual: Palau i Fabre” que com que li va agradar mot ens transcriu a continuació:

No crec en tu, Senyor, però tinc tanta necessitat de creure en tu,
que sovint parlo i t’imploro com si existissis.
Tinc tanta necessitat de tu, Senyor, i que siguis,
que arribo a creure en tu – i penso creure en tu quan no crec en ningú.
Però després em desperto, o em sembla que em desperto,
i m’avergonyeixo de la meva feblesa i et detesto.
I parlo contra tu que no ets ningú. I parlo mal de tu com si fossis algú.
Quan, Senyor, estic despert, i quan sóc adormit?
Quan estic més despert i quan més adormit?
No deu ser tot un son i, despert i adormit, somni de la vida?
Despertaré algun dia d’aquest doble son i viuré, lluny d’aquí,
la veritable vida, on la vetlla i el son siguin una mentida?
No crec en tu, Senyor, però si ets, no puc donar-te el millor de mi
si no és així: sinó dient-te que no crec en tu.
Quina forma d’amor més estranya i més dura!
Quin mal em fa no poder dir-te: crec.
No crec en tu, Senyor, però si ets, treu-me d’aquest engany d’una vegada; fes-me veure ben bé la teva cara!
No em vulguis mal pel meu amor mesquí.
Fes que sens fi, i sense paraules, tot el meu ésser pugui dir-te:
Ets.

Adjuntem unes felicitacions que es lliuraven als assitents a la Missa del Gall, una del 2011 i una del 2012 i de les que tant sols se n’editaven 200 exemplars.

  

De quan es tenien que canviar les bombetes d’habitació

L’amic Josep Badrenas ens obsequia amb un dels seus records tot recordant un post anterior en que parlàvem de “Al carrer de Sant Francesc s’hi feien sabates”.

I diu així: “Ampliant el que comenta en Ricard Font sobre el corrent de 125 volts, voldria fer un comentari al respecte. Efectivament, quasi tot el corrent era a 125 v. però també existia el de 220 que en deien “força”. Però el meu comentari no va per aquí. El corrent que la companyia elèctrica ens subministrava, en teoria havia de donar 125 volts, però la majoria de vegades no arribava ni a 50 i les bombetes feien una llum molt minsa, fins i tot en alguns moments ni s’encenien. D’electrodomèstics, al menys a casa meva, no en teníem, però els que en tenien algun no podien fer-lo servir perquè no tenia força per a funcionar. Els ramals de fils de corrent que sortien dels transformadors, eren molt prims i a mida que s’allunyaven del transformador, anava minvant la força i disminuint la llum de les bombetes, i als que els tocava cap al final del ramal, ja ni se’ls encenien, més encara quan hi havia molta gent amb els llums encesos que “xuclaven” del mateix ramal. Haurien fet més claror un grapat de cuques de llum. (“luciernagas”).

Jo recordo haver volgut escoltar la radio i no haver pogut posar-la en funcionament per manca de força del corrent que entrava (cal recordar que els aparells de radio de l’època que jo parlo, anaven amb làmpades o bugies que en deien, rés a veure amb els transistors d’èpoques més “modernes”). Penso que va ser cap als anys 60`s que es varen canviar les conduccions elèctriques dels carrers a 220 volts i tothom va haver de comprar bombetes noves i adaptar els electrodomèstics, qui en tenia, a la nova tensió elèctrica.

Al meu barri recordo haver conegut famílies que varen haver d’anar comprant bombetes de 220 a mida de les seves possibilitats, i lo que feien era tenir-ne un parell i anar-les canviant de la cuina al menjador o a l’habitació fins que poguessin comprar-ne més…. Sembla ciència ficció oi? doncs no; jo ho he viscut en directe. Això, repeteixo, ho vivia en el meu barri, a la perifèria de la ciutat i possiblement al centre de Terrassa tot això no va ser tant dramàtic….”.

Nota: Jo recordo que a casa el pare va arribar a tenir 5 transformadors: un per la televisió, un per la radio, un per la nevera, un per la rentadora i el cinquè per si s’espatllava un dels anteriors. Encara recordo aquells fils precàriament endollats i a vegades allargats amb cinta aïllant que poc a poc es desenganxava i feia que el perill de que saltessin els ploms fos constant.

L’anunci que il·lustra aquest record és d’unes radioles que venia un tal F. Matarrodona al carrera Sant Antoni, 11 i és de l’any 1929.

La portera del Gran Casino l’anomenàvem “Rebeca”

Saló del restaurant

Segons ens ha fet saber l’amic Ricard Font:

Cal tenir en compte que el casino del Comerç era el dels menestrals, botiguers etc. i que el Gran Casino era el dels fabricants.

“Com que el meu pare n’era soci, jo vaig viure totes les etapes del Gran Casino, des de jugar a billar vigilat per en Sirarols, dinar amb en Pujador, jugar al quinto per Nadal, sopar i ballar per cap d’any i els diumenges, festejar amb la meva novia en els sofàs del pis de dalt, les festes al pati a l’estiu amb atraccions incloses o anar a llegir a la biblioteca entre moltes més coses de les que en podria escriure durant hores.

També hi vaig celebrar, en el saló de les estàtues, el banquet del meu casament el 9 de mars de 1964, del que en tinc una pel·lícula. Per cert que durant la celebració hi va tocar la Hot Club i el menjar es va portar de l’Hostal del Fum.

làmpades de cristall

Ara em ve al cap que al terrat hi havia unes corrioles a les que estaven lligares les grans làmpades de cristall i que es feien baixar per poder canviar les bombetes foses. Una cosa que ens agradava molt als nens era passar per la porta giratòria de l’escala de l’entrada on hi havia la portera i alhora guarda-roba que s’assemblava molt a l’artista d’una pel·lícula i, com que portava un jersei jaqueta, li dèiem la “Rebeca”.

Soterrani

Recordo que en el soterrani alguns socis jugaven a les cartes, sent en Turà el crupier i, perquè la policia no el pogués enganxar (encara que anava untada), no es feien córrer els diners sinó unes fitxes amb diferents valors, les quals servien també per pagar el dinar al mateix restaurant de l’entitat. Jo al 1996 treballava a Invivsa, i vaig anar al Gran Casino a buscar coses per la meva col·lecció i vaig trobar vàries fitxes de plàstic que servien per les apostes (aquestes ja es van publicar en els Records de Terrassa – click aquí)”.

Aquí podeu veure dues fotos del casament abans citat:

Les coscunies i els lletsons pels conills sortien gràtis

L’amic Ricard Font ens ha enviat un record en el que ens explica que abans en moltes cases al pati hi tenien un coniller i un galliner i que recorda que no els calia el despertador ja que quan clarejava cantava el gall i els servia d’avis.

Diu: “Al galliner hi teníem gallines que ponien ous que normalment els menjàvem, si teníem gall alguna vegada guardàvem el ous i la gallina que els ponia (la lloca) la deixavem que els covés i llavors teníem pollets. Si hi havia més d’un gall els teníem que separar en diferents gàbies ja que si estaven junts es barallaven entre ells, dons tots dos volien copular amb les gallines.
Per menjar a part del blat de moro i l’ordi que compraven els donàvem de menjar les sobres de escarola i enciams així com d’altres verdures. També donàvem a les gallines el pa sec remullat i combinat amb segó. Segó és la pell de les gramínies blat, ordi, civada etc. resultant de quan es molen i es separen de la farina.

Als conillers hi teníem diverses conilles que les ajuntàvem amb un conill i quan tenien conillets en menjàvem de tant en tant. Els donàvem coscunies i lletsons que eren herbes que anàvem a buscar al camp com aliment gratuït. També hi havia unes gallines mes petites anomenades periquines (que només n’hi havien a Catalunya) i que en moltes cases en solien tenir una parella.
Quan feia la mili d’alferes a Sabiñánigo el tinent coronel que tenia dotze fills i filles de la nostra edat ens convidava a dinar a casa seva per veure si en casava alguna. Recordo que ens donava sempre conill ja que en el pati del la caserna hi tenia conillers i tots els conills eren alimentats d’herbes que tenien que anar a buscar els soldats”.

Notes:  El lletsó és coneix també com a dent de lleó per la forma de les seves fulles que semblen plenes de dents i us la recomanem amb amanida conjuntament amb ceba i olives negres. La seva flor groga sembla una margarida i quan s’asseca es transforma amb els típics angelets que tots hem bufat en alguna ocasió. També ens han explicat que hi havia qui collia margalls, llengües d’ovella i corretjoles (campanetes) i que, quan arribava a casa amb el sac ple d’herbes, l’havia d’abocar de seguida al terra perquè no fermentés.

La polèmica de la taifa terrassenca

Fa uns dies en el programa “El divendres” de TV3, que es va emetre des de la plaça Vella de Terrassa, es va comentar com a paraula genuïna de la nostra ciutat la “taifa” i es va assegurar que aquesta paraula és l’equivalent local a la típica carmanyola.

En principi sembla que ningú hi va posar esment a aquesta afirmació, però nosaltres hem rebut recentment una opinió que porta certa polèmica a aquesta tesi i que volem compatir amb tots els nostres seguidors. Sense ànims d’entrar en cap discussió ni prendre partit en cap sentit, el que farem es donar veu a aquesta aportació i que siguin els experts o els mateixos terrassencs que la feien servir qui ho certifiquin o ho desmenteixin.

L’aportació la feta l’amic Ricard Font que ens explica el següent: “Jo com a pèrit tèxtil i membre d’una família que tenia un fàbrica estava d’encarregat d’una secció i recordo que els obrers que feien la jornada seguida portaven la taifa per menjar a la mitja hora que tenien per l’àpat (taifa és una paraula exclusiva de Terrassa)”.
En Ricard segueix i diu: “Alguns es creuen que vol dir fiambrera o carmanyola i això no és del tot cert, ja que la taifa és el conjunt del recipient i la teca”. O sigui que segons el que ell indica, a Terrassa el qui se’n duia la taifa al treball, el que feia era “portar el menjar en una carmanyola”.

Fins aquí el record i el comentari sobre aquesta polèmica terrassenca, a la que esperem que algun dia s’hi “posi fil a l’agulla” i se’n pugui “treure l’entrellat” per tal de que “no perdem pesades”, ja que amb aquests temes “hi ha tela per estona” (si em permeteu la broma, tot utilitzant frases pròpies del nostre passat tèxtil).

En la imatge que il•lustra aquest record podeu observar una taifa de les que emprava quan anava d’excursió amb els escoltes de mossèn Homs (als anys 70) i que ja hi havia a casa dels pares, de manera que sens dubte era bastant més antiga. A casa quan jo demanava la “taifa” em referia a l’estri i no al conjunt com esmenta el Ricard, però admeto que ell es refereix a un temps bastant anterior de quan jo l’emprava.

Les butlles per menjar carn el Divendres Sant

Ara que s’acosta la Setmana Santa l’amic Ricard Font ens ha fet arribar dues butlles que segons ens indica es podien comprar per si es volia menjar carn amb el permís de l’església el divendres Sant, on l’abstinència imposava la necessitat de no menjar-ne.

dimecres de Cendra i el divendres Sant. El dejuni consisteix a menjar una sola vegada al dia i una molt sòbria col•lació al matí i al vespre. A més, tots els divendres són dies d’abstinència (en que no es pot menjar carn).
Jo recordo que a casa el divendres Sant no es menjava carn mai i que el més normal era menjar bacallà amb panses i ous, que per cert a mi m’agradava molt com el feia la meva mare i el trobava tant bo que ni m’enredordava de l’abstinència.
Ricard són força curioses i estan signades per Don Enrique Cardenal Pla y Deniel, “Arzobispo de Toledo, Primado de las Españas y Comisario General Apostólico de la Bula de Cruzada” i no he pogut, al llegir-ho, de que em vingués un calfred al pensar en el poder que deuria tenir aquest personatge, que l’anomenaven “el obispo de la cruzada” i que curiosament havia nascut a Barcelona.

No deixeu de llegir el text del document, ja que és per sucar-hi pa: “Cuando los pueblos infieles con crueles y continuas guerras ponían en grave peligro a nuestra patria …”. En fi que per 25 pessetes de l’època (1958) podies menjar carn i fer la viu-viu i és que els calés sempre ho arreglen tot i en aquells anys ja veieu que quasi t’obrien de bat a bat el cel.

Alguns cotxes que han marcat la meva vida

L’amic Ricard Font ens proposa avui un nou record referent als records de la circulació o tràfec a Terrassa abans de l’ irrupció del popular 600.
En paraules seves ens diu: “Acabada la guerra a Terrassa quasi no hi havia cotxes, tal i com podeu veure en la foto adjunta (esquerra) amb la casa del meu avi i el Ford amb gasogen, ja que no hi havia tampoc gaire benzina i el gas per poder circular es feia a base de mal cremar carbó o fusta. Fixeu-vos que no es veuen automòbils al carrers.
Després l’avi es va comprar un Buik Eik amb el que, curiosament, el meu pare va utilitzar per anar a Suïssa i allí va trobar un cotxe exactament amb la mateixa matrícula Ge-6991, la diferència és que un era de Girona (GE-RONA), l’altre de Ginebra (GE-NEVE). En la fotografia de la dreta hi surt una senyora, que és la meva mare.
El meu pare tenia un Topolino Fiat que també podeu veure en la foto (a l’esquerra) al costat d’un noi que sóc jo mateix.
Quan van deixar importar cotxes de França es va comprar un Renault 4.4 que podeu veure en les fotos de la dreta encara amb la matricula d’importació (en la fotografia hi surt el meu pare) i més tard ja amb la matricula normal i el cotxe re-pintat de granat (en la fotografia el de dins soc jo i el de fora un amic del meu pare que es deia Llorenç Llobet Gràcia i era productor i director de cine professional).
Posteriorment el pare va tenir un Citroën ID (veure foto a l’esquerra) i jo mateix un Citroën 2cv (veure foto de la dreta) en el que m’hi podeu veure retratat al seu costat.
Quan van començar a sortir el primer 600 de la factoria de Zona franca de Barcelona tot va canviar fins arribar al caos circulatori d’avui en dia (la foto del 600 correspon a un que vaig llogar a Mallorca).
Al final us deixo un parell de fotografies dels dos cotxes que també he tingut”.

Nota: Qui vulgui explicar quelcom dels seus primers cotxes també ho pot fer deixant els seus comentaris en aquest post.

La brometa de Nadal dels nois de cal Font Batallé

Avui hem rebut un comentari que hem trobat graciós i per això l’hem posat com un post.

Ens explica l’amic Ricard Font, en relació al regals que es donaven als guàrdies urbans que ens havia comentat amb anterioritat l’amic Badrenas, el següent record:

“Els regals als guàrdia urbans eren un costum dels conductors què, naturalment, eren molts menys que els d’ara. El guàrdia si tenia lloc els anava guardant al seu costat. Però a la placeta Saragossa, com que gairebé no tenia lloc, els posava a la vorera just sota la finestra del magatzem de l’Anònima Font Batallé. El cas és que, des de dins, els meus cosins i jo amb un cordill i un ganxo li anàvem pescant els objectes quan ell es girava. Quan el guàrdia s’adonà que quasi no li quedava rés, va entrar a aclarir que passava i, com que cada dia era el mateix guàrdia i ens coneixia, va riure amb mala gana la broma”.

La fotografia mostra un taulell de cal Font Batlallé amb les típiques peces tèxtils que s’hi fabricaven.

El Català a l’escola desprès de la Guerra

En Ricard Font ens va arribar un record: “Els primers anys un cop finalitzada la guerra civil, que és quan jo anava a col•legi, ens feien parlar el castellà a les aules, encara que puc dir que a can kulapi, els pares escolapis moltes vegades parlaven en català”.
“Recordo una anècdota que va passar a Ós de Balaguer quan el president de Costa Rica en Pepe Figueras, que el seu pare, era d’aquesta localitat, va venir a visitar-la. Des del balcó de l’ajuntament es va dirigir al poble en català. Les autoritats i els guàrdies civils presents es va haver de mossegar la llengua ja que ningú va voler ficar-se amb un cap d’estat”.
En relació al fet que indica el Ricard jo voldria afegir que a l’Escola Social el Sr. Joan Artigues per saltar-se la prohibició de fer classes en català a l’escola va decidir inventar-se un sistema pel qual un dia a al setmana els alumnes estàvem tots “castigats” i ens teníem que quedar una hora més. I aquesta hora, en comptes de fer un càstig l’utilitzàvem per fer classe de català.

La fotografia (cedida pel Sr. Palet) mostra d’esquerra a dreta el Sr. Carles Ballbè, el Sr. Artigues i el Sr. Antoni SanJuan en una trobada d’ex-alumnes al Restaurant Rambla, realitzada el 16 de juliol del 1950.