Homenatge al centenari del Cine Catalunya

31 03 2016

cine catalunya 1916Queda lluny la data del 28 de març del 1916 en que va tenir lloc la inauguració del cine Catalunya (aquest era el seu nom original), construït per l’arquitecte Melcior Vinyals per encàrrec del Sr. Pere Romaní Recasens que és qui un any abans havia adquirits uns immobles del carrer de Sant Pere amb la intenció de construir-hi un cinema.

De la història, remodelacions i vicissituds del cinema (desprès de la guerra civil anomenat Salón Cataluña) ja n’hem parlat en altres records i no els repetirem. Tant sols fem aquest post per agrair al Diari de Terrassa que en un article ha esmentat precisament el nostre blog dels Records de Terrassa i per retre homenatge a una sala que gràcies a la intervenció municipal que la va adquirir l’any 1999 en podem gaudir avui tots els terrassencs.catalunya platea antiga

I perquè recordem aquella inauguració del 1916 us deixem una mostra de la publicitat en que s’anunciava la nova sala just aquell mateix any i en la que podem veure que en aquells primers anys a més de passar filmacions cinematogràfiques a aquestes sales s’hi feien també espectacles (“atracciones”) de tot tipus.catalunya salo fumar i bomboneria 1954

També us deixo una imatge de l’antiga platea abans de la remodelació del 1943 (feta per el Sr. Joan Porta) i una darrera del saló de fumadors (inaugurat l’any 1954) amb el detall de la bombonera on es venien xocolatines i bombons.

Anuncis




Circumstàncies negatives en la riuada del 62 (els plans d’ordenació i l’especulació)

28 09 2012

L’any 1933 l’arquitecte municipal Melcior Vinyals va traçar un pla urbanístic de la ciutat basat en un avantprojecte de 1919. En aquest pla figuren dos carrers, amb els noms 27F i 22F just sobre la mateixa riera de les Arenes, sense indicar en cap cas que es pensava fer amb la riera o si es tractava tant sols d’indicar l’alineació dels carrers amb els dels voltants.
Aquest pla va ser vigent a Terrassa fins l’any 1965 (només amb una reforma de Pratmarsó l’any 1949) i va servir per configurar les diferents barriades de la ciutat, malgrat que l’any 1951 la Comissió Superior d’Ordenació Urbana va encarregar als arquitectes Baldrich i Perpinyà la redacció d’un nou pla atès el creixement incontrolat que es començava a produir a Terrassa davant les onades d’immigrants que s’estaven produint.
Aquest estudi marcava clarament els límits entre les zones urbanes i rurals però malauradament anava en contra dels interessos especulatius de molts propietaris que volien aprofitar-se de la venda d’uns terrenys rurals que eren demandats per donar cabuda als immigrants. El límit urbà que aquests arquitectes van projectar arribava just fins a la riera de les Arenes prohibint la construcció d’habitatges a l’altra banda del torrent i s’indicava la necessitat d’aïllar les construccions de la banda de la ciutat amb un mur de protecció per evitar possibles
desbordaments de la riera.
L’any 1958 Pratmarsó i J. Alsius dissenyen un nou pla que respecta les recomanacions del de Baldrich però la resposta de l’Ajuntament a aquest estudi va ser negativa i va provocar que s’ajornés el nou pla urbanístic, absolutament imprescindible en aquells anys. Mentrestant els camps es seguien venent, tant a l’altra costat de la riera com dins de la mateixa llera on s’hi construïen barraques i edificis força precaris, damunt d’un terra de sorra, amb les parets sense arrebossar i les teulades d’uralita.
La sorra del terra era un clar indici de que es tractava del curs hidrogràfic de la riera de les Arenes. El fet és que els barris de Sant Pere Nord, Egara, Hoquei (sota la carretera de Castellar) i ca n’Anglada al marge esquerra de la riera, tenien bona part de les seves construccions en el propi curs natural de la riera o en les seves zones inundables. A la dreta hi havia el barri de les Arenes i una mica més amunt les torres del polígon de Sant Llorenç, on alguns dels pisos es trobaven també en la mateixa llera de la riera, fet que va provocar que al 62 l’aigua es desvies més cap a l’esquerra, on hi havia més població, al xocar aquesta amb les bases de les torres.
El fet es que el mateix Ajuntament va respondre l’any 1959 donant llum verda a la construcció en aquests terrenys, tot proposant la canalització de la riera com a resposta al que indicaven els plans de Baldrich o Pratmarsó. La pega va ser que aquesta canalització en realitat no es va fer fins desprès de la riuada i el que no entenc, encara avui, és que ningú no hagi denunciat mai als qui van decidir córrer aq
uest risc, que com veiem no es pot dir que no estigués prou anunciat.
 Veure un retall de premsa del 14-3-61 sobre el Pla i una altre del 12 de setembre de 1961 en que s’informa de la propera aplicació del nou pla d’ordenació, cosa que mai es va fer.
Podeu veure un retall del 23-2-61 on s’informa de la sol•licitud per el desllindament de la riera de les Arenes, fet que tampoc es va arribar a produir.
 Especuladors:els qui havien venut els terrenys afectats en els barris d’Egara i les Arenes, van recuperar-los desprès del desastre ja que molts dels damnificats que van sobreviure van marxar de Terrassa tenint el solar a mig pagar, fet que feia que el solar tornés al seu antic propietari que el podia tornar a vendre.
(continuarà en el proper post)





Records del cinema a Terrassa (del 1911 al 1919)

7 10 2010

Destaquem que el 26 d’octubre de 1911 s’inaugura en ell primer pis del Cafè Condal el Cine Egara per part del Sr. Domingo i que el 4 de maig de 1912 s’inaugura el Cinematògrafo Moderno al Teatre del Retiro.
Aquesta serà una època marcada per les inauguracions de noves sales de cinema. Destaquem la data del 18 de setembre de 1912 en que es fa la inauguració de la sala anomenada
El Recreo amb una funció benèfica i la representació de l’opera Aida. L’edifici és obra de l’arquitecte Domènec Boada i la boca del telo va ser decorada pels pintors Pere i Tomàs Viver. La sala es va construir als jardins de l’antiga casa Ventalló.
Una altra data destacada és la del juny de 1915 en que el Sr. Francesc Duran Ubach lloga els patis de les cases 7-11 del carrer Sant Pere al Sr. Pere Romaní Recasens per construir-hi un edifici per cinema i espectacles. El 28 de març de 1916 té lloc la inauguració del Cine Catalunya construït per l’arquitecte Melcior Vinyals i amb una cabuda per 800 seients, 14 llotges normals, 2 llotges al costat de l’escenari, una galeria al primer pis amb 100 seients i una altra galeria al segon pis amb 50 seients.
El 17 de novembre de 1917 es va inaugurar al carrer General Mola (actualment la Rasa) el nou edifici del Cine Teatre Alegria, del qual n’era propietari el Sr. Galízia. L’edifici es construït per l’arquitecte Lluís Moncunill, amb una capacitat per 2.000 espectadors.





Refugis de la guerra civil: refugi 1

8 04 2010

Des que va esclatar la Guerra Civil fins que aquesta va arribar a Terrassa va passar molt temps i des del principi ja es va parlar de la necessitat de construir refugis per protegir a la població civil de possibles atacs aeris (en el retall de el Dia del 16 de gener del 1937 ja es pregunta quí els hauria de construir).

El fet és que l’Ajuntament va creure que era una bona idea fer-los i va encarregar els projectes dels refugis a Lluís Sapés i Melcior Vinyals, que eren l’enginyer i l’arquitecte municipals de l’any 1937. Ells van ser els responsables del disseny i els qui es tenien que encarregar de la construcció dels diferents refugis a realitzar a diferents indrets de Terrassa.

En el plànol del refugi anomenat “número 1” podem apreciar que el seu emplaçament es situava al bell mig del Raval (llavors anomenat Raval de Fermí Galan) i amb una entrada des de l’ajuntament i l’altra des de la plaça de la Independència. Si us hi fixeu veureu que el cost previst era de 289.200 pessetes (del 1937). En el proper record seguirem parlant d’aquests refugis.





El cementiri nou (1932)

3 05 2008

capella del cementiri nou El Cementiri Nou es va decidir construir-lo el 1926, en uns terrenys de Can Torrella del Mas (per això a Terrassa, quan mor alguna persona es diu que se’n ha anat a Can Torrella), però, no es va inaugurar fins el 1932, per cobrir la necessitat de la ciutat de donar cabuda als difunts que ja no hi cabien en el Cementiri Vell, absorbit dins de la ciutat, degut al seu fort creiexement urbanístic.L’obra és deu a l’arquitecte Melcior Vinyals i al principi la seva capacitat era de només 12.000 enterraments, totalment insuficients degut a la forta immigració que va rebre la ciutat a partir d’aquells anys.

En la foto que he triat, podreu veure la capella del cementiri (exactament igual que la que avui acull els funerals) envoltada de boscs, ja que encara es tenien que urbanitzar els carrers interiors i només tenia pavimentada l’avinguda principal.

Hem de recordar que durant uns anys els dos cementiris van funcionar a la vegada. La foto es de l’any 1932 obra del Sr. Font, que molt amablement m’ha fet arribar unes imatges commemoratives de la medalla del 75 aniversari del cementiri moneda 75 aniversari cementiri revers moneda 75 aniversari cementiri editada pel GFNiDC.