L’antic burot del camí d’Olesa

Avui destacarem un record del bon amic Joaquim Verdaguer, del que la setmana passada en varem poder gaudir en la seva conferència sobre les aigues a Terrassa a l’Ateneu de Terrassa.
“A principis del segle XX a les carreteres d’entrada a Terrassa hi havia els burots. Una mena de duanes que cobraven unes tatxes o arbitris per entrar queviures i altres productes a la ciutat. La casella del burot de la carretera de Martorell estava a l’encreuament d’aquesta amb la carretera d’Olesa.
El fet és que hi havia traginers procedents d’Olesa i de Manresa què, per estalviar-se de pagar la tatxa, a l’alçada dels actuals Salesians es desviaven per l’antic camí d’Olesa. Aquest camí des dels Salesians enfilava fins al cap damunt del turó de ca n’Aurell (encreuament del carrer de Torrella amb Ramon Llull, i seguia per el carrers Doctors Ullés i Mart fins al portal de Sant Roc. L’ajuntament veien que es colaven per aquest camí, va instal·lar un burot al bell mig del turó, en un lloc solitari on encara no s’havien construït les cases properes ni l’antic temple Evangèlic. Això m’ho explicava la Pilar, la meva mare, doncs l’encarregat del burot era el seu pare, es a dir el meu avi. Cada dia la Pilar traspassava tot Terrassa a peu (llavors no hi havia autobusos) per anar a portar el dinar al seu pare”.
Nota.- Magnífic record que no només ens permet recordar l’època dels burots, sinó que ens remet a un dels més desconeguts de la nostra ciutat i a més amanit amb el fet de que és una referència viscuda per un dels seus familiars més directes. Us imagineu la Pilar, que llavors deuria ser molt joveneta, tenint que fer cada dia aquest excursió per portar el dinar al pare i que aquest pogués menjar calent? i, fins i tot, potser ho portava en una taifa, paraula pròpia de la nostra ciutat?
Us mostrem un plano de Terrassa del 1902 on es pot apreciar el carrer a l’altra banda de la riera i que encara porta per nom d’Olesa en referencia a l’antic camí d’Olesa (avui només en queda una petita mostra del seu traçat al carrer de Mart).

Circumstàncies negatives en la riuada del 62 (un col•lector petit)

pont renfe 1910

L’any 1876 el pla urbanístic de Miquel Ceret, que mai va ser aprovat, preveia el creixement de la ciutat de Terrassa cap a l’altra banda de la riera del Palau, canalitzant la riera des del pont de la Renfe fins més avall de la carretera de Montcada. A principis de segle XX es van començar a perfilar els primers carrers de la barriada de ca n’Aurell i això va provocar que es comences a canalitzar la riera en la seva zona central, prop del nou Mercat de la Independència.
En anys posteriors els plans urbanístics dibuixaven carrers en la part sud de la carretera de Montcada (veure plano de la Guia Claret), sobre el desviament natural que la riera del Palau feia cap a la dreta, però cap tècnic va preveure que els col•lectors que s’havien construït eren del tot insuficients, especialment en la seva boca d’entrada a la part nord de la Rambla.

En una foto antiga podem veure com l’antiga riera del Palau, a l’altura del carrer de Cervantes, corria a cel obert.

El dia de la riuada, quan van baixar els primers arbres, es va formar un tap a l’entrada del col•lector que va produir que l’aigua no tinguès cap més opció que baixar pel mig de la Rambla, recuperant l’antiga llera de la riera del Palau, i envaís els carrers paral•lels del barri de ca n’Aurell.
A la zona de la Rambla s’hi van produir com a mínim 89 víctimes, a part dels nombrosos danys materials que van quedar ben patents amb l’acumulació de cotxes i materials que es podien observar al final de la Rambleta (en la foto hi podem veure un autobus arrastrat per la riuada), al conegut camp dels Kubales (avui ocupat en part per l’Hotel Don Candido).

En un article del 16-12-1960 (quasi 2 anys abans de la riuada) ja s’indicava que hi havia l’intenció de perllongar el col•lector de la Rambla fins l’avinguda Abat Marcet. Malauradament aquesta previssió no es va realitzar a temps.
(continuarà en el proper post)

Circumstàncies negatives en la riuada del 62 (riera de les Arenes)

riera Arenes (Duran)

Cal explicar, abans que rés, que la riera de les Arenes és una riera bastant peculiar i traicionera a la que li hem de tenir molt de respecte, ja que és l’origen del terreny arrasat on s’assenta el nucli de la nostra ciutat. La riera de les Arenes ha ocasionat nombroses riuades al llarg de la història de Terrassa i ha causat en moltes ocasions greus danys. No tants com l’any 62, degut a que en els darrers anys la riera passava pel mig d’una zona purament rural, però no hem de perdre mai la memòria històrica de que l’aigua, tard o d’hora, torna a passa per on ella vol.
A l’esquema que trobareu a la dreta podeu veure un dibuix fet per el geòleg Jacint Elias i Escayol (1856-1943) on podem observar com la riera havia arribat a ser un afluent del riu Sec a la conca del Besos (Pliocé Inferior) i que posteriorment (Pliocé Mig i Superior) va desviar-se per can Montllor cap al que avui coneixem com a riera del Palau i els plans de ca n’Aurell (passant prop de Can Boada del Pi, per darrera de la Masia Freixa i anant a parar per la part de sota de la masia de ca n’Aurell, passant llavors a ser afluent de la conca del Llobregat. No és fins al quaternari que la riera diposita una gran quantitat de llims vermells que cobreixen tota la zona, des de Sant Pere fins a Matadepera. Llavors és quan es produeix un nou desviament, cap a la posició en que la trobem als anys 60, fet que fa que aquesta nova llera s’hagi de considerar jove i poc assentada, molt procliu a produir inundacions a banda i banda.
Una altra característica d’aquesta riera és el seu pendent (veure gràfic) que hi ha des del seu inici, fet que fa que la velocitat de les avingudes produeixi onades successives, degudes en part a la caiguda dels marges. La riera en el seu pas travessa grans zones d’arenes del quaternari que són fàcilment arrencades dels seus marges i que faciliten els embassaments que provoquen les onades. Les sorres, graves i pedres que s’emporta i a la velocitat en que transiten són elements que ajuden a la seva gran perillositat (veure foto dels marges actuals de la riera de les Arenes a l’altura de la Barata).
Aquest fet s’evitaria fent una laminació de l’aigua mitjançant un embassament de capçalera. Perquè no s’ha fet mai aquest embassament és quelcom que jo desconec, tot i estar recomanat pel Projecte d’Acondicionament de la Riera de les Arenes confeccionat per la Confederació Hidrogràfica del Pirineu Oriental l’any 1963.
Tot això es veuria empitjorat, si algun dia es produeix un gran incendi en la part alta de la riera seguit d’unes fortes pluges, ja que llavors aquest fenomen de l’arrencada dels marges encara produiria onades més grans.
Finalitzem aquest record amb les paraules de l’enginyer Sr. Vega, comissionat per el Govern per supervisar els treballs de la Confederació Hidrogràfica, desprès d’haver estudiat el problema: “Terrassa esta situada en un lloc no propi per l’extensió que ha adquirit i que la ciutat està assentada sobre un llit de rieres i que en consideració ha de recomanar un canvi d’emplaçament de la ciutat, ja que l’actual és una calamitat davant dels embats dels nombrosos torrents i rieres que la travessen, molt principalment la riera de les Arenes”. És evident que la nostra ciutat no ha canviat ni canviarà de lloc i el que hem fet es més aviat assentar-nos damunt d’aquestes velles rieres o canviant-les de rumb, fent cas omís a la vella història del nostre terreny. Us deixo amb un esquema que es va publicar anys desprès de la riuada on s’indicaven les zones de possible desviament de la riera de les Arenes (actualment aquest perill és més reduït per les obres del transvasament, sempre que les canalitzacions es mantinguin netes).
(continuarà en el proper post)

Nota: En relació a un dels comentaris rebuts, us deixem un enllaç per a qui desitgi obtenir informació actualitzada: Institut Geolègic de Catalunya

Els Concursos de Catifes del Corpus

S’acosta Corpus i vull explicar-vos un comentari que l’altra dia una senyora em va fer sobre el fet de que als anys 50 diu que varen decidir eliminar del recorregut de la processó (suposo que la de ca n’Aurell) del seu pas per la Rambla, perquè no hagués de passar per davant de les terrasses dels bars, i és que eren èpoques de grans excessos amb els temes relacionats amb l’església.

Una altra senyora, que vivia al carrer Vallparadís, també m’ha explicat que en aquest carrer s’hi feien cada any magnifiques catifes florals i que en una any que no recorda exactament es veu que varen guanyar un premi del concurs de catifes que es feia a Terrassa.

En la foto (autor: Elies – Arxiu Tobella) que he utilitzat per il•lustrar aquest record podem veure un bon nombre de nenes vestides de Primera Comunió, passant pel costat d’una catifa de flors l’any 1959. Podem observar també el costum de la gent, de treure la cadira al carrer per poder observar el pas de la processó còmodament assentats. També podeu observar una fotografia apareguda en la portada de la revista Impacte, de l’any 1988 (a la dreta).
Sembla ser que el costum de fer catifes de flors per Corpus a Terrassa no és gaire antic, ja que abans tant sols es tiraven pètals de flors al pas de les processons, però no es realitzava cap mena de composició floral. La primera catifa feta de flor natural que se’n té coneixement es va fer l’any 1948 al Raval, per part d’en Jaume Argemí i va ser encarregada per l’Institut Industrial. Cal recordar que anteriorment s’havien vist catifes per Corpus al barri de Ca n’Aurell, però aquestes eren fetes amb serradures tenyides, argilaga, terra i altres materials, però no només amb flor natural.

Segons m’han comentat, en aquells anys el preu per fer una catifa natural podia arribar a les 10.000 pessetes, mentre que el preu d’una artificial només era d’unes 1.000 pessetes. En el retall de la premsa de l’any 1957, podem observar una convocatòria del concurs de catifes i els premis en metàlic que s’hi donaven i en el darrer de 1963 la realció de premiats d’aquell any.

Les Masies (1)

L’amic Joaquim Verdaguer ens ha fet arribar un record sobre les masies que degut a la seva extensió he dividit amb dues parts. Aquí teniu la primera:

“Després de la Sentencia arbitral de Guadalupe per part del rei Ferran II (del 21 d’abril de 1486) es donava per acabada la Guerra de Remences entre senyors feudals i els pagesos. La sentència donava fi al dret feudal dels Mals Usos i suavitzava les obligacions i gravàmens en que estaven sotmesa la pagesia. Abans el pagès sobrevivia amb el que l’hi quedava de la seva producció agrícola i ramadera. Amb l’extinció de aquest dret feudal podia, fins i tot, vendre part de la seva collita. Terrassa i el seu entorn va enregistrà un creixement demogràfic i econòmic i, conseqüentment, una progressió en les explotacions agrícoles, d’on sorgiren noves famílies que, segles després, seran importants propietaris de terres. Guany d’aquest benestar en la pagesia va ser la reforma i, principalment, la construcció de la majoria de masos del terme de Terrassa.

Algunes d’aquestes masies, les reformades, són hereves de les antigues viles romanes i medievals, però la majoria foren de nova planta amb l’ocupació de nous espais forestals transformats en terres de conreu que verificaren una transformació del paisatge terrassenc.

Fent un repàs d’aquestes masies, s’han de diferencià tres demarcacions autònomes dins el terme del castell de Terrassa: El Delmari de Sant Fruitós, és a dir el que és actualment el centre, el barri del segle XX i la franja de Ca n’Aurell propera a la Rambla; la Quadra de Vallparadís, que s’estenia pels actuals barris de Vallparadís i Can Palet; i, la part forana, que agrupava la resta del terme i part dels de Sabadell, Sant Quirze i Viladecavalls.

Les masies del Delmari de Sant Fruitós eren: el mas Oller, a l’actual carrer del Nord; el mas de la Portella, on ara hi la Nova Jazz Cava; el mas Rossinyol o Sanllehi, situat prop d’on ara hi la Biblioteca Central; el mas de les Terrosses, emplaçat prop el carrer Blasco de Garay; Mas Adey, sobre el carrer de la Creu Gran; Mas Novell o del Puignovell al carrer del mateix nom; Mas del Puig Pascual, on ara hi ha l’Escola Pia: Mas Alcuba, al camí de Rubí (Sant Francesc – Pare Font), prop la carretera de Montcada; mas del Pla, on ara hi ha la Masia Freixa, Mas del Palau Jussà, al final del carrer de Roger de Llúria. Tots aquest masos van ser engolits progressivament degut al creixement urbanístic de la ciutat. – continuarà –

Rieres, torrents i masies de Terrassa (S. XVI)

rieres, torrents i masies al S.XVI

Des de sempre a Terrassa hi han hagut torrents i rieres i això ha provocat grans inundacions al llargs dels anys.

Fer poder fer-nos una idea de com era el terreny on es va assentar el nucli urbà de la nostra ciutat he volgut reflectir en aquest dibuix la situació de les antigues rieres i torrents, així com algunes de les masies més característiques d’aquells anys i que van donar nom a la majoria dels barris actuals de la ciutat.

  A la fotografia, de la dreta, podreu observar com era el torrent del Batlle l’any 1912 (en una foto d’Antoni Jover – A. Tobella), que, en el seu tram final, seguia el curs del actual carrer de Faraday, al barri de Ca n’Aurell (que també era una masia antiga situada prop de la carretera de Martorell).

El Corpus del 1963

Antigament la celebració del Corpus a Terrassa tenia dues grans fites, el divendres es celebrava a la parròquia del Sant Esperit i el diumenge a la Sagrada Família. El fet és que la Sra. Assumpció Ruera m’ha fet arribar una fotografia corresponent a la diada del Corpus del diumenge 16 de juny de 1963 i uns records associats a aquesta imatge de les catifes de flors que era costum fer a molts carrers de la nostra ciutat.

“Recordo que des del carrer Torrella fins més avall, en el carrer de Galileu els veïns vàrem fer una catifa de pètals de clavell blanc amb una vorada de ginesta i fulles de bruc. Al centre i amb clavells vermells vàrem dibuixar uns raïms cada 2 ó 3 metres. El fet és que la nostra catifa va guanyar el primer premi en el concurs que s’organitzava cada any entre els diferents carrers del barri de ca n’Aurell que participaven en la celebració del Corpus”. I afageix: “la preparació d’aquestes catifes ajudava molt a la unió entre veïns i era molt bonic l’ambient que s’hi respirava. També recordo que es va fer una altar de flors, prop del carrer Torrella, i que al passar la custodia s’hi feia una parada mentre un cor hi cantava una cançó a varies veus, que s’anomenava motete“.

Comentaris: Agraeixo la possibilitat de mostrar aquesta imatge, mai publicada fins ara, i en la que podem veure bona part del carrer de Galileu, des de la plaça del Progrés fins a perdre de vista el seu final. A la dreta destaquen els arbres de la plaça i a l’esquerra un rètol de pepsi-cola que corresponia al colmado de cal Garrigó (per cert, els Garrigó eren família de Msn. Cima). També podem apreciar l’antic adoquinat del carrer i algunes cadires preparades per veure passar la processó. Cal indicar que la processó es feia per la tarda i que si bé hi havia carrers que per confeccionar les catifes feien servir serradures tenyides aquí ens trobem amb una catifa feta de flor natural.

L’ordre de la processó era el següent: primers els gegants nous, els cap-grossos i el drac antic (avui desaparegut), desprès la banda de cornetes i tambors de les escoles Salesianes, la Creu Parroquial i els nens que aquest any havien fet la primera comunió de les escoles de la demarcació parroquial, seguit d’una representació de les 6 parròquies del terme municipal, gremis, entitats i associacions piadoses amb les seves respectives banderes i estendards. Llavors venia el pendó oficial confiat a l’Agrupació Cultural Sardanista de la Sagrada Família, porta pel seu president. El seguien les escolanies de la parròquia i del seminari menor Carmelità i la Schola Cantorum Parroquial. Representants del clericat regular i secular de la ciutat. I un grup de guàrdies civils al voltant de la custodia d’or plata i pedres precioses, sufragada pels feligresos i obra del orfebre Sr. Ramon Suñé, utilitzada en la processó per primera vegada i portada en tabernacle per 4 sacerdots. La processó era presidida per Mossèn Albert Viladrich Vandrells acompanyat per la Junta Parroquial i com a màxim representant de les autoritats civils hi va participar el regidor Sr. Manel Tobella i Marcet (el que posteriorment va crear l’arxiu Tobella) en representació de l’alcalde. També podem destacar la presencia del capità de la Guardia Civil, el comissari de policia, el cap de la brigada sanitària de la creu Roja amb una esquadra de portalliteres. Tancava el seguici la banda Municipal dirigida per el Sr. Enrique Garcés i un piquet de la policia municipal vestits de gran gala.

Un cop retornat el Santíssim al temple es van beneir als presents sota els acords de l’himne nacional.