Treball sobre l’edifici i els murals de la discoteca Liben’s (1ª part de 4)

5 02 2020

Fa un temps una noia, la Marta Pasarin Closa, em va trucar explicant-me que voli afer un treball per la seva escola sobre la historia de l’edifici de l’antiga discoteca Liben’s.

Li vaig proposar de veure’ns i vaig poder copsar que realment podia fer un bon treball i li vaig facilitar els contactes que jo tenia. I ara, passat un temps, m’ha fet arribar el treball final que reproduirem en els Records de Terrassa en 4 articles diferents i complementaris: El primer tractarà de la introducció al treball i comença així:

Introducció: Presentació i objectius:

En el moment en què la professora Roser Piñol ens va dir que teniem que fer un treball, vaig començar a pensar en algun bé cultural de la meva ciutat; Terrassa. Rarament, el primer que em va venir al cap no va ser una fàbrica antiga sinó les Esglésies de Sant Pere, però ho vaig descartar ràpidament perquè era un tema molt corrent i segurament ja hi havia moltes coses escrites.

El següent dia, fent un exercici a classe, vaig recordar que Terrassa també és coneguda per l’Hospital del Tòrax, que actualment és el Parc Audiovisual de Catalunya on es porten a terme esdeveniments importants, però no m’acabava de convèncer. Al final em va venir al cap un projecte molt interessant; com a ciutadana egarenca sempre havia reconegut l’entrada a la ciutat en veure les ceràmiques de Julio Bono que quedaven a la paret d’una misteriosa discoteca de la Carretera de Martorell, que feia cantonada amb el carrer d’Arquímedes.

A partir d’aquest any ja no tindré aquest indici d’arribada perquè s’ha decidit enderrocar l’antic edifici de la discoteca Liben’s per construir-hi vint habitatges, amb la qual cosa s’han extret les famoses ceràmiques de l’artista valencià. Aquestes ceràmiques tan emblemàtiques de Terrassa han comportat certa problemàtica, tant per la seva extracció com pel seu valor cultural. És per això que en aquest treball em proposo com a objectiu fer una vasta explicació sobre què va ser aquella discoteca ubicada entre el carrer Arquímedes núm. 4 i la Carretera Martorell núm. 120 i el procés que s’ha seguit i què ha requerit, tant a escala social, com en l’àmbit de treball i en l’àmbit econòmic i polític.

Com a conseqüència, aquest treball s’estructurarà explicant primerament com era l’edifici original i què va suposar a escala cultural tenint en compte el context històric del moment. Seguidament explicaré les problemàtiques i les reivindicacions que es van aixecar arran de la decisió presa i també quin va ser el procés d’obra que es va seguir. Finalment parlaré sobre els futurs habitatges i les conseqüències de l’enderrocament i ja per tancar faré unes conclusions.

liben’s enganxina

Metodologia
Per assolir tots aquests objectius he seguit una metodologia on el treball de camp ha sigut el protagonista. El primer que vaig fer un cop decidit el tema va ser buscar i llegir tot el que s’havia escrit sobre el projecte. Com és un projecte molt recent gairebé tot el que vaig trobar van ser articles, aleshores un cop llegits i havent seleccionat la informació rellevant vaig decidir anar a buscar contactes.

Gràcies al fet de parlar sobre un tema encara actual, la font d’informació més potent que podia trobar eren les diferents persones que van estar involucrades al llarg del projecte. La primera persona amb qui vaig tenir contacte va ser amb Ferran Triviño, arquitecte de l’empresa Idònia i encarregat de l’extracció de les ceràmiques i l’enderrocament de l’edifici, que ja em va donar molta informació i documents per encetar el treball.

També gràcies a ell, vaig tenir el plaer de contactar amb Antonio Moro, conservador i arqueòleg del Museu de Terrassa, qui em va posar molt fàcil la trobada i també em va proporcionar informació de primera mà, ja que com a professional, ja sabia moltes coses d’aquest projecte.

Paral·lelament, vaig contactar amb Santi Rius, una persona que a part de ser assessor d’empresa, també és molt creatiu i té una motivació per la seva feina que contagia. En el seu temps lliure porta el bloc de Records de Terrassa (És un bloc de 13 anys d’història aproximadament i és un recull de les memòries de la ciutat i dels records que en tenen els egarencs. En santi és l’autor d’aquest bloc però ell no dóna importància a l’autoria, ja que ho considera un espai de tots els ciutadans de Terrassa) en el que es fa una recopilació de records de la història i la societat de Terrassa. En aquest bloc, hi vaig trobar un article reivindicatiu sobre el projecte que em va cridar l’atenció i quan em vaig posar en contacte amb ell em va obrir un munt de portes de les quals li estic molt agraïda. Una d’aquestes portes va ser Domènec Ferran, el director del Museu de Terrassa i un altra Rafel Comas, un col·leccionista privat molt important de Terrassa.

Una altra font que em va ajudar molt en la recopilació d’informació i coneixement sobre aquest treball va ser l’última propietària de la discoteca, de la qual no puc revelar la seva identitat però a la que també li estic molt agraïda.

Simultàniament a les entrevistes amb aquestes persones, vaig anar als diferents arxius de Terrassa. El primer arxiu on vaig anar va ser a l’Arxiu Municipal del carrer Pantà, on vaig poder consultar amb tranquil·litat les llicències d’obres de l’edifici tractat. Després vaig anar a l’Arxiu Històric, que em van poder proporcionar dos articles del Diari de Terrassa que no havia pogut trobar enlloc més. Finalment vaig anar a l’Arxiu Tobella per a veure si tenien alguna fotografia antiga de l’edifici però no vaig tenir sort.

Per acabar, vull agrair amb tota sinceritat totes les persones que he mencionat anteriorment, ja que m’han anat aportant moltíssima informació valuosa que m’ha permès fer un treball de manera molt còmode i motivadora. A més, he pogut palpar una realitat que encara tenia per conèixer i aquí també dono gràcies a la professora Piñol per haver-nos donat aquesta empenta per sortir al carrer a conèixer el patrimoni i els béns culturals que ens toquen molt més a prop del que ens pensem.

Estat de la qüestió
És un projecte molt recent i que tampoc ha tingut molt ressò, per tant tot el que s’ha escrit són articles que enunciaven i feien oficial el projecte:

  • El primer article que parla sobre l’edifici Liben’s va ser publicat el 10 de juliol del 2017. És un article molt breu on el títol resumeix molt bé el contingut: El local d’una discoteca mítica de Terrassa, en venda. https://elmon.cat/monterrassa/aixo-tambe-es-terrassa/local-duna-discoteca-mitica-terrassa-venda
  • El següent mitjà en pronunciar-se va ser blogs.delcamp.cat on trobem un article sobre el tema a l’apartat d’opinió. Porta com a titular: Salvem els murals espectaculars de Julio Bono a Terrassa, quelcom que ja ens indica el caràcter reivindicatiu que té l’article escrit el 13 de juny del 2018 per Joan Manel Oller, director del diari digital MonTerrassa. És un article molt proper, de format més aviat informal que es manifesta en contra de l’enderrocament de l’edifici i en culpa a la bombolla immobiliària. http://blogs.delcamp.cat/opinio/30732/salvem-els-murals-espectaculars-de-juliobono-a-terrassa
  • El diari digital anomenat MónTerrassa també va publicar diversos articles que informaven sobre el projecte. El primer va ser publicat el 14 de juny del 2018; espectaculars murals desconeguts embelleixen edificis de Terrassa, aquest titular dona a entendre que fan referència a les obres de Bono però el subtítol ja deixa clar que aquesta obra està a punt de desaparèixer. El projecte s’explica amb un paràgraf i després expliquen totes les altres obres de Bono a Terrassa. https://elmon.cat/monterrassa/cultura/espectaculars-murals-julio-bono-queningu-coneix-edificis-terrassa
  • Al cap de quatre dies, MónTerrassa publica un altre article sobre el projecte però a diferència dels altres, aquest no està escrit per la redacció, sinó per Santi Rius, qui porta el bloc que he citat abans dels Records de Terrassa. Pel títol del bloc i de l’article ja intuïm el caràcter reivindicatiu de l’escrit, que a més té un to nostàlgic: Salvem els murals de la discoteca Libens de Terrassa. https://elmon.cat/monterrassa/societat/salvem-murals-discoteca-libens-terrassa / https://recordsdeterrassa.wordpress.com/?s=Bono
  • Al següent any, les primeres publicacions que va haver-hi sobre aquest projecte van ser el 25 d’abril del 2019 a través de dos mitjans de comunicació. Un d’ells va ser El Periódico que obria la notícia amb un titular que mostrava l’essència de l’article: Terrassa inicia los trabajos para la conservación de los murales y las cerámicas del artista Julio Bono. L’article ens parla de l’edifici protagonista i ens explica el procés d’extracció de les ceràmiques, descrivint-lo de manera breu però sense deixar-se cap pas. Al final hi ha un petit paràgraf sobre la trajectòria professional de Julio Bono. https://www.elperiodico.com/es/terrassa/20190425/terrassa-inicia-los-trabajospara-la-conservacion-de-los-murales-y-ceramicas-del-artista-julio-bono-7423627
  • L’altre mitjà de comunicació que va publicar un article aquell mateix dia va ser el Diari de Terrassa amb el titular: Los murales de Lybens se conservarán en el Recinte Firal (veure foto). L’article es va publicar un dia després que l’Ajuntament anunciés l’inici dels treballs de recuperació, documentació i conservació de la façana, per tant l’objectiu era tranquil·litzar totes aquelles persones que havien aixecat rebombori mitjançant les xarxes socials sobre aquest projecte.
  • El 25 de maig del 2019 el Diari de Terrassa va tornar a publicar un article sobre aquest projecte que l’encapçalava la frase: La cerámica del Lybens ya está salvada. Aquesta vegada les ceràmiques ja havien estat retirades i l’article tenia un objectiu semblant a l’anterior, que era posar calma als ciutadans de Terrassa, ja que tot estava en ordre.
  • Finalment, l’últim article fins a l’actualitat és publicat per MonTerrassa. L’article data del 20 d’agost del 2019, per tant l’edifici Libens ja està enderrocat i el títol que l’encapçala ja ho diu tot: La discoteca Libens de Terrassa, ja és història. https://elmon.cat/monterrassa/cultura/discoteca-libens-terrassa-ja-historia




Iniciació a l’escriptofília Terrassenca

1 02 2020

Recentment el Diari de Terrassa ha reproduit un article escrit pel butlletí dels Col·leccionistes de Terrassa en que es parla de l’Escriptofília i més en concret en la necessitat d’estudiar-la des de l’àmbit terrassenc.

L’escripofília, també coneguda com a escriptofília, es refereix al col·leccionisme i l’estudi d’accions, títols, bons o valors financers i va tenir el seu origen als Estats Units, on a finals de segle XIX un tal Eseltine va començar a col·leccionar i a vendre a Manhattan els antics títols financers de la Guerra de Secessió americana.

La paraula escripofília combina la paraula anglesa scrip, que significa un dret de propietat, amb la paraula grega philos, que significa amor, afecció o simpatia. I els col·leccionistes que s’hi dediquen diuen que realment senten estimació per alguns dels certificats d’accions que guarden, ja que són espectaculars obres d’art dins de l’art del gravat. Com a curiositat cal dir que aquesta paraula no està acceptada per la Acadèmia de la Llengua Espanyola, ja que és una adaptació del terme anglès scripophily.

A Europa aquest col·leccionisme és més recent, perquè no es va començar a reconèixer com a forma de col·lecció fins als anys setanta, en què van començar a sorgir els primers clubs dedicats a aquesta activitat, i actualment és a Alemanya on trobem més afeccionats.

Heu de pensar que estem parlant d’uns documents que, encara que oficialment s’han convertit en papers sense valor, són molt apreciats pels seus col·leccionistes, que els cerquen en temes tan diversos com certificats, títols de valors antics, accions, obligacions, bons, deute públic i d’altres.

Els qui s’hi dediquen expliquen que en els certificats es pot reconèixer l’inversor propietari d’una quantitat determinada de capital i l’emissor que signa el títol. En el cas de les accions, aquestes són emeses per empreses i formen part del seu capital, no són reemborsables, tot i que sí negociables. I els bons i obligacions representen préstecs atorgats a un govern, a un organisme públic o a una companyia, són reemborsables en un període de temps establert i generen interessos.

Els col·leccionistes solen interessar-se per una època determinada (un segle concret, anteriors a una guerra, a un període entre guerres, etc.), per un sector d’activitat industrial o comercial (mineria, finances, petroli, comerç, automòbil, tabac, etc.), per emissions de determinades àrees geogràfiques o també pel seu valor artístic. Les primeres accions que es conserven són del 1606 i es troben a la Borsa d’Amsterdam, i pertanyen a una empresa holandesa que es dedicava a la importació de pebre. La major part de les emissions de certificats es van realitzar a partir de la segona meitat del segle XIX, coincidint amb la primera revolució industrial. I, a finals del segle XX van desaparèixer les emissions de títols, ja que es van passar a gestionar informàticament.

Com a curiositat us diré que a Terrassa també podria ser un tema per iniciar una col·lecció d’aquests títols, ja que hi ha molts exemples d’empreses i institucions que al llarg de la història de la revolució industrial terrassenca van emetre aquests certificats, bons i accions de tot tipus.

Per això els exemples que avui us mostrem en aquest article són només d’àmbit terrassenc i esperem que algú s’animi a fer la història de l’escriptofília terrassenca.

(A la capçalera d’aquest article podeu veure un Títol de la celebració Seu Episcopal d’Egara de l’any 1950, on destaca el gravat de les esglésies de Sant Pere. Aquest títol és dels difícils de trobar, ja que n’hi ha pocs exemplars que s’hagin conservat i en el text també podeu observar una obligació de la Casa del Pueblo de Tarrasa de l’any 1904).

 

  • Acció del Banco Comercial de Tarrasa de l’any 1936.
  • Títol de la Companyia Fontanals de l’any 1935.
  • Acció de Fomento de Tarrasa de l’any 1923, on podem veure el preciós gravat de la façana del Gran Casino, que és on aquesta associació civil tenia la seu.
  • Acció de la Terrassa Industrial de l’any 1952.
  • Acció Mina Pública de Aguas de Tarrasa de l’any 1940, on podem observar uns gravats al·legòrics que curiosament i llastimosament no tenen res a veure amb la nostra ciutat.




La polèmica entre Terrassa i Sabadell en El Club de la Saviesa de Canal Terrassa

27 01 2020

El programa de “El club de la Saviesa” de Canal Terrassa i que dirigeix el presentador Jordi Dueso ha estat dedicat a parlar de la ancestral rivalitat entre Terrassa i Sabadell.

Us recomanem que mireu el vídeo i en gaudiu:

I, recordeu la versió del Carrascal, sobre els terrassencs i sabadellencs que es cantava amb “Carrascal, carrascal… que bonita serenata” i que seguia amb la rima:
Las muchachas de Terrassa (-assa)
No saben fregar un plato (-ato)
Pero las de Sabadell (-e-ell)
Friegan uno y rompen cuatroooo…

Des dels Records de Terrassa creiem, honestament, que la comparativa entre les dues ciutats la guanya amb escreix Terrassa. Vosaltres que n’opineu?