El carrer de la Llibertat o de Sant Llorenç

9 05 2013

plaça de la creu principis S.XXEn el darrer post hem parlat del petit mercat de la plaça de la Creu i just desprès de fer-ho m’he trobat una fotografia d’una època encara més antiga que la de la instal•lació de les barraques de fusta.
En la fotografia podem observar-hi l’antiga font què, curiosament, no presenta la creu al damunt sinó que en comptes de creu hi ha un fanal. La creu, si us hi feixeu bé, ja que la foto no té gaire qualitat, la podem observar darrera de la font, a la dreta, just davant d’un dels bancs de la plaça.
11-11-1905 canvi nomsTambé podem observar a l’esquerra de la font un cartell que malauradament no podem llegir. El terra del carrer no era encara asfaltat i l’únic que si que s’havien construït eren les voreres pel pas dels vianants.
Des d’aquest punt veiem a la dreta de la imatge l’entrada del que avui coneixem com el carrer de la Llibertat, nom atorgat en referència a un dels valors sorgits de la Revolució Francesa. Aquest nom se li va posar el 7 de novembre de 1905 (veure publicació de l’època) i el perquè, el trobem en el fet de que un any abans s’havia produït l’anexió de l’Antic Poble de Sant Pere a Terrassa (veure imatge de l’Antic antic poble de sant pere anys 20Poble als anys 20 a la dreta) i el consistori va decidir de canviar el nom d’alguns carrers d’aquella antiga població, en molts casos perquè molts d’ells ja tenien un nom similar en els carrers de Terrassa i això podia produir certa confusió. En aquest cas va ser així ja que el nom anterior d’aquest carrer era el de Sant Llorenç i que se li havia posat pel fet de que aquest carrer no era altra cosa que l’antic camí de Terrassa a Castellar (veure plano de l’any 1929a l’esquerra) i que passava pel pont de Sant Pere ja que encara no s’havia construït el pont del Passeig. antic cami a castellar 1929El camí antic, abans de que es construís la carretera de Matadepera, també anava en direcció a la muntanya de Sant Llorenç (d’aquí el nom) i fins i tot arribava a Mura per un camí de terra, mantingut en bona part per les persones que vivien en la caseta de peons caminers que es troba al Coll d’Estenalles. Aquest vell camí passava pel costat de les masies de can Tusell i de can Fatjó (de les que també n’hem parlat en anteriors posts). Cal esmentar que en l’època franquista el nom del carrer es va canviar per el de Navarra.
El 1918 podem observar que es va projectar una reforma
perquè tingués continuitat més enllà del carrer Ample ampliació carrer llibertat 1918(veure plano de l’època a la dreta), però finalment es va quedar tallat pel aquest mateix carrer. Just a la cantonda de la dreta amb el carrer Ample recordo que el meu avi hi tenia una casa llogada en la que s’hi venia roba.

Anuncis




Circumstàncies negatives en la riuada del 62 (les velles rieres)

22 10 2012
zones afectades riuada

zones afectades riuada

A l’interior de la ciutat hi havia moltes velles rieres que no s’havien canalitzat correctament i d’altres que s’havien reomplert malament, construint-se directament sobre d’unes terres poc compactades.
Aquests fets van fer que es produïssin esfondraments i caigudes de cases en diversos punts de la ciutat. Al carrer de Cervantes, a l’altura de l’antiga mina Vinyals, es va esfondrar el colector produint-se un gran esvoranc on van morir dues persones. Al carrer Ample es van esfondrar cinc cases per culpa d’esllavissaments en l’antiga part nord del torrent de les Bruixes. A Sant Pere Nord també es van esfondrar cases per culpa de l’antic torrent Monner. Al barri de Poble Nou el torrent que va causar més danys va ser el Mitjer, que es va endur algunes cases que estaven a la seva llera.

Finalment, al torrent de la Maurina, també s’hi van produir víctimes al emportar-se l’aiguat alguns habitatges.
Veure retall de premsa del 22-3-62 en que es comenten les queixes del veïnat per l’estat del barri de la Maurina i del pont que travessava la riera (una curiositat: si us hi fixeu molts dels carrers d’aquesta barriada encara no tenien nom i s’anomenaven per lletres i números).
Les velles rieres de la ciutat van reclamar el seu antic pas i van demostrar que elles hi eren presents abans que l’home decidís construir-hi al damunt.
(continuarà en el proper post)





El venedor ambulant de colònies

12 01 2009
cesar imperator 1957

cesar imperator 1957

Diu en Josep Badrenas sobre els venedors ambulants de colònies: “Des que jo vaig anar a viure al carrer Ample, sempre havia passat, els diumenges, “l’home de la colònia”. No recordo el seu nom, però era un home ja gran, que passava pel carrer cridant “Colònia i brillantina d’aquella tan bona, noia!!!”

Llavors, els veïns sortien al carrer amb les seves ampolletes de vidre i en compraven a unces (mitja unça,…dues unces, …) tant de colònia com de brillantina, que en aquella època tots fèiem servir (molts anys més tard, la va  popularitzar en John Travolta i es va tornar a fer servir però no a granel) Recordo que de colònies n’hi havien de moltes marques; Maderas de Oriente, Cesar Imperator, Lavanda, … amb olors molt diferents.

Lavanda 1956

Lavanda 1956

L’home portava una mena de remolc, d’aquells de dues rodes de goma que sostenien una caixa, i a dins hi havia una sèrie de departaments per a les ampolles dels productes que venia, generalment d’un litre de capacitat. Per a mesurar-ho tenia uns tubs graduats com els de laboratori, i els omplia segons la comanda. Les veïnes portaven els seus flascons de vidre, amb un tap de suro, que tenia al mig un broc metàl·lic per on sortia la colònia quan es feia servir.

varon dandy 1958

varon dandy 1958

Moltes vendes eren de mitja o una unça i la gent ho barrejava amb aigua obtenint així una colònia més suau, però que allargava per a tota la setmana. Vull remarcar que a la majoria de cases, al menys al meu barri, no i havia dutxa ni molt menys aigua calenta, per aquest motiu, la colònia feia el seu servei puntualment.

Més amunt de casa, uns bons amics de la família tenien una merceria i venien també colònies a granel. El fill, en Lluís, i jo, ens va semblar que anant nosaltres a vendre colònia a barris on no hi havia encara aquest servei, botríem guanyar uns “calers”… Varem agenciar-nos un parell de cistelles de vímec grans, que tenien forma allargassada i varem posar-hi ampolles de colònia d’un litre, de diferents marques i olors, i ens varem llançar els diumenges al mati, a recórrer la part habitada del nou barri de Ca n’Anglada, just en l’època que la gent s’autoconstruïa l’habitatge. Era el moment del naixement del nou barri i les famílies, amuntegades en les cases a mig construir, varen acceptar de bon grat que els portéssim el producte a casa seva.

El negoci, que fèiem per compte dels pares d’en Lluís que eren els qui tenien la merceria, va anar molt bé, i va durar un parell d’anys, però no sabria dir-vos per quin motiu el varem tancar. Això succeïa més o menys a primers dels anys cinquanta i jo i en Lluís teníem uns 10 anys”.

Nota.- Jo també recordo un venedor de colonies que pasava per carrer Topete, un home alt i desgarbat del que només em queda el record de que anava acompanyat d’una maleta molt grossa i d’un altre, que crec que es deia Salvador.





Un esgarrifós crim al carrer Ample

4 01 2009

Diari "el dia"

Diari "el dia"

De crims a la ciutat n’hi ha hagut i n’hi haurà, però avui el record és per un que va succeir l’any 1932 i que segons m’han explicat va causar una esgarrifosa commoció a Terrassa.

Ens hem de situar al dia 4 de maig de l’any 1932 al carrer Ample de Terrassa. Segons diuen les cròniques que van sortir publicades als diaris de l’època, una mare que viu en el carrer Ample, deixa el seu nadó de 3 mesos al bressol i quan torna veu desesperada que ha desaparegut. La dona es posa a cridar i els veïns són els primers d’avisar a la policia municipal que troben al cap d’una estona la criatura morta al costat d’una paret en el pati de la casa del costat on vivia la família. Segons diuen la criatura estava “embolicada amb draps i sense sang” (el fet és que el varen trobar degollat, cosa que explica que es comentés el fet de trobar-lo “sense sang”.

Els indicis que va trobar el cap de la Guàrdia Municipal, el Sr. Carramiñana, amb el suport del cap de la Guàrdia Civil, Sr. Barea, indicaven que qui havia comés aquest infanticidi era un pertorbat anomenat “El Torero” (Salvador Cazorla), un xicot jove, de 25 anys, i prim que era disminuït psíquic i que s’acostumava a veure’l per carrer, ja que ningú li donava feina.

Mireu que es va arribar a dir en aquella època: “llavors en el comble de la pertorbació hom creu que concebí la desaforada idea, tan arrelada entre la baixa gent com fora de sentit comú, de guarir-se xuclant la sang d’una criatura”. Impressionant, oi? Que algú penses que amb la sang d’un infant es podia curar i que a més la gent s’ho prengués seriosament em fa estremir.

El cas és que aquest noi va ser detingut, pel guàrdia municipal Maties Sánchez, prop de casa seva, al carrer de Catalunya, on vivia amb la seva mare que el cuidava. Immediatament va ser traslladat pels carrers, segons diuen “on tothom podia veure-li les faccions i alguns intentaren escometre’l” fins l’edifici de l’ajuntament per ser interrogat.

Allí s’hi va concentrar una gran quantitat de gent que volia prendre’s la justícia per la seva ma. El mateix detingut va confessar el seu crim i quan li van preguntar perquè ho va fer, no va saber donar cap mena d’explicació degut a les seves facultats pertorbades. Segons una crònica que es va publicar al cap d’uns dies va dir “vaig cometre el crim perquè volia anar a la presó abans que anar al manicomi”.





El camí de Can Petit i els corralons del carrer Ample

29 12 2008

vista des de la carboneria

vista des de la carboneria

Avui publico uns records del nostre amic, en Josep Badrenas, que comencen amb un missatge molt positiu i que crec que reflexa molt bé l’esperit d’aquest espai : « estic molt content de que les trifulgues de la meva infantesa puguin tenir algun interès. Gràcies !!! »

Diu: «Aprofitant que he mirat amb deteniment i ampliades, les fotos que has publicat, voldria fer un comentari sobre la que es veuen unes teulades d’uralita.

Si la observeu be, veureu que darrera de les “instal·lacions” nomes hi ha una renglera de cases i un descampat. Doncs be: casa meva era a l’acera nord del carrer Ample, just entre Tarragona i Dr. Ferran (nº 211).

Les edificacions que es veuen, son l’acera sud del carrer Roca i Roca (Belchite), i a partir d’allà ja només  hi havien camps, de manera que en aquest lloc podem dir que s’acabava Terrassa.  Mirant la part dreta de la foto, es veu un camí, que es el “camí de Can Petit” que sortia del carrer Ample i anava fins la finca de Can Petit tot travessant la riera de les Arenes.

El meu pare va comprar el pati on hi havia la carboneria, quan encara hi passava pel mig l’esmenta’t camí, si be pertanyia a una finca particular. Sigui com sigui, va tallar l’accés al camí des del carrer Ample.

Recordo que pel mig del camí hi passaven les aigües de les clavegueres de les cases del carrer Belchite que desaiguaven a cel obert, i que desprès varem canalitzar cap al col·lector del carrer Ample.

Els Camps que es veuen és on avui hi han els carrers Manresa, Provença, Historiador Cardús, etc. i més o menys on es veu la casa blanca una mica mes lluny, és on avui hi ha l’avinguda Francesc Macià.

rentant a la riera (1962)

rentant a la riera (1962)

Just als patis del darrera hi ha una edificació de planta baixa, que era lo que en dèiem un “corraló“, amb uns coberts a cada banda i on hi havien uns compartiments que eren ocupats per famílies d’immigrants que venien del sud. A cada habitació hi “vivien” dos o tres famílies, totes en una pila i per cuinar tenien que fer-ho fora del corraló, amb fogons de pedra. Recordo que cada dia hi havia “peleas” (baralles) entre les famílies amuntegades, fet que no era d’estranyar tenint en compte les condicions de vida que tenien que suportar. Aquestes famílies eren bons clients de casa nostra”. »





Records dels Carmelitans 1946-47 (2ª part)

18 10 2008

Us remeto al document publicat en pdf i que podeu trobar en el post anterior i a l’introducció on s’explia l’orgen d’aquest record fet arribar per el Josep B., un seguidor d’aquest espai.

Comentaris personals del Josep Badrenas (2ª part): Pàgines 5 a la 18, hi veureu la publicació de treballs que feien els alumnes a final de curs. És interessant llegir-ho per veure quina interpretació de la historia es donava i com es prioritzava en els personatges les seves vessants religioses i patriotes. Al peu d’alguna pàgina hi han imatges del convent: el pati interior del convent (no el del col·legi), que és on ens feien als alumnes la foto anual amb la bata, una ploma, un llibre i una bola del mon, al costat d’un pou ple de flors que hi tenien. En altres pàgines hi ha imatges dels murals de l’església del convent, on els alumnes anaven a missa els diumenges i a celebrar el mes de Maria (maig) i el del Sagrat Cor (juny), abans de finalitzar el curs el 26 de juliol (Festa de la Mare de Deu del Carme).

Pàgina 12.- Veureu el que en deien el “Cuadro de Honor” on sortien els alumnes que havien obtingut nota en els exàmens del curs.- Si ho repasseu hi trobareu noms coneguts d’aquella generació.- El del “sobresaliente” del primer curs, en Prunera, va ser desprès frare carmelita i crec que va arribar a ser Prior de la Comunitat, el qual fa pensar que a la qualificació del curs hi podria influir quelcom més que els resultats dels exàmens.

Pàgines 19 a la 22, donen una idea de la dinàmica de l’escola: matriculacions, exàmens, activitats, esports, participació en campionats que organitzava el “Frente de Juventudes”.. etc. Fixeu-vos en l’autocar que els portava a l’excursió de final de curs… tot un exemplar!!

Pàgines seguents: anuncis comercials: No se que són les “embrocaciones Fortis” que venien a la Farmacia Costa Abellaneda de la Ctra de Rellinars; Els comestibles Miguel Gongora era una tendeta que hi havia al carrer Ample, prop del mercat; Trobo curiós l’establiment de la Villa Carmen, entre Terrassa i Matadepera, que deuria ser una de les cases que hi havia a la sortida de terrassa: cal tenir en compte que des del carrer Ample cap amunt només hi havien cases fins on ara hi ha la plaça de l’aigua i des d’allà fins a Matadepera, tot eren camps d’oliveres travessats per una estreta carretera plantada de plataners. Al començament de la carretera hi havia el “burot” (ja en parlarem en una altra ocasió). El mateix carrer Ample, quedava tallat a la carretera de Matadepera, pel torrent del Montsonet, avui Avinguda Jaume I; El Secundino Casas era una parada del mercat, i, atenció, la “dulceria Rambla”, que va existir adossada al cine Rambla, fins a la remodelació del local, va ser una de les pastisseries més concorregudes de la ciutat.- Fixeu-vos que en tots els anuncis, s’ofereix “vinos, licores i Champañas” Jo penso que tots aquests patrocinadors, tenien fills al col·legi i devien ser alguns dels que surtien al Quadre d’Honor… però potser m’equivoco.

Be, no se si tot això que he explicat, i que podria ampliar amb més precisió, te algun interès per algú, ja que tot va passar en el barri de Sant Pere i en aquella època no hi havia massa comunicació entre els barris de la ciutat i el centre. Nomes vull donar les gràcies al company Vila que m’ha facilitat aquest butlletí, que ha servit a més, per a fer-me reviure una part molt important de la meva infància.

Signat Josep B.