La història del primer semàfor de Terrassa que funcionava de forma manual

sastrería Labòria

En el darrer record parlava de la cançó de la Font Vella i he volgut ara ampliar l’anècdota del semàfor accionat a mà que hi havia al bell mig del carrer.

De ben antic havia estat de doble sentit de circulació, primer pels carros que hi passaven i després pels vehicles a motor que tant hi pujaven com hi baixaven.

Quan la circulació de vehicles es va fer més intensa, cap als anys 50 del segle XX, es va veure la dificultat que suposava quan es trobaven dos vehicles un pujant i l’altra baixant, ja que l’amplada del carrer no els deixava passar al mateix temps.

La data exacta en què es van inaugurar no la sé, però en una noticia apareguda al gener de 1953 s’esmenta que ja existeixen i de fa ben poc.La solució que es va trobar va ser posar un guàrdia urbà amb salacot al pedrís de l’entrada de cal Labòria, únic lloc des d’on s’albiren els dos extrems del carrer.

Font Vella anys 40

L’agent manejava de forma manual una manilla que li permetia dominar els semàfors que es van instal·lar en ambdós costats i així podia deixar passar a uns i altres vehicles de forma alternativa. La manilla (maneta) se l’emportava al finalitzar el torn de manera que quan ella no hi fos no l’ha pogués accionar ningú.

Es feien dos torns, un al mati i l’altra a la tarda i quan es treia la manilla es deixava accionat en verd el semàfor de baixada i en vermell el de pujada que hi havia a la cantonada amb la Plaça Vella, de manera que cap vehicle podia pujar pel carrer en direcció al Passeig i així s’evitaven embussos.

marques a la paret

Si us hi fixeu a la paret de la dreta de l’antiga sastreria Labòria veureu que encara és visible un pedaç amb el que es va tapar la caixeta que conenia el mecanisme que permetia accionar el semàfor. I, si encara observeu més veureu que el terra del pedrís està força més gastat el de la banda dreta (on es posava el guàrdia) que el de la banda esquerra tot i ser on hi havia la porta d’accés a la sastreria. Dons bé aquest terra gastat es devia al fregadís del guàrdia que s’hi havia de passar tantes hores a peu dret.

Però us explicaré que en realitat si bé això del terra gastat és cert, el terra que avui hi veiem no és el mateix que hi havia els anys 50 ja que llavors era de rajoles blanques i negres, tal i com és el mateix terra de l’entrada de la sastreria. Llavors si aquest terra va desaparèixer, perquè segueix estant gastat el terra actual, just en el mateix punt? És un efecte paranormal que reflecteix el què havia passat abans?

Res més lluny de la realitat. El que va passar amb aquest terra gastat te a veure amb una botiga que hi havia just al davant i que era la botiga de texans anomenada Can Guim i és que va resultar que hi havia tant jovent que hi anava a comprar els texans gastats que s’hi venien que la gent s’esperava a que obrissin per no quedar-se sense i el lloc on s’estaven era just en aquesta part del pedrís i per això el van gastar.

No puc assegurar del cert si aquest va ser el primer semàfor de Terrassa si bé podria ser-ho, ja que no he trobat cap documentació que en doni testimoni. Ho deixaré doncs en mans dels historiadors per si ens ho saben aclarir, però segurament el què el fa singular és que aquest semàfor anés a mà i més en una època en que els semàfors automàtics ja s’havien inventat als EE.UU. al voltant dels anys 20.

L’Hostal dels Grané del carrer de les Parres

Fa uns dies parlàvem del poeta terrassenc Miquel Grané i Civil i dèiem que provenia d’una nissaga d’hostalers i en concret ens referíem a l’antic Hostal del carrer de les Parres (antic Hostal de la Vila). Dons bé avui intentarem recordar aquest establiment, de la mà dels records que ens va deixar l’insigne artista Mateu Avellaneda, que era amic personal del citat Grané.

En Mateu explica que “Si passeu per la Plaça Vella al ésser davant del carrer de les Parres la vista s’atura en un raconet deliciosament romàntic. En aquest raconet, l’últim que queda de la Terrassa vella, el sol hi és alegre i el retall del cel que es veu damunt les cases, és d’un blau suau voltat d’orenetes que fan el seu niu sota els ràfecs de les cases centenàries. En altre temps quan es feia el mercat a la Plaça Vella, aquest carreró era ple de gent. Pagesos que deixaven els carros i animals a l’hostal, marxants, gitanos i gent de tota mena que no tenien casa a la Vila feien cap a l’hostal, esmolets arrossegant la mola pel món i fins lladregots hi tot. Tot aquest abigarrament feia vida a l’hostal junt amb els dispesers que hi estaven tota la setmana”.

Més endavant explica: “Bons amics meus m’han obert les portes de casa seva i m’han facilitat el poder fer aquest dibuix. Amb la seva companyia he recorregut des de baix a les quadres fins al terrat, totes les habitacions de la casa. … Situem-nos quaranta anys enrere (ara ens hauríem de situar quasi cent anys enrere) i entrem pel carrer de les Parres … davant nostre, passant entremig de carros de tota mena s’alça l’Hostal. El carrer s’eixampla fent una placeta desigual. A mà dreta hi ha el portal de la quadra on hi entrava el bestiar. El matalot va i ve portant palla i galledes d’aigua pels animals. Al costat del portal de l’estable hi ha una porteta de punt rodó petita i allargassada que dóna entrada a l’hostal. Entrem per un corredor que mena a l’escala estreta, de graons desiguals que ens porta al primer pis. No cal demanar per entrar en aquesta hora doncs tothom entra i surt a la seva comoditat. Ja som al replà i trobem el cancell d’entrada. A mà dreta entrant hi ha el menjador dels dispesers de poca volada. En aquella hora són a la fàbrica o al Vaport com diuen ells.

… Aquest menjador és una peça rectangular on hi ha una gran taula amb cadires a tot el vol, hi ha dos balcons: l’un amb barana de ferro amb testos de clavellers de sang i aigua; l’altre dóna a una eixida de petites arcades que li dóna un especial encís (en les fotografies de l’esquerra podeu apreciar que encara avui es poden veure les antigues arcades dels balcons de l’hostal, així com l’espai de l’antiga porta d’entrada). En aquest menjador s’hi obren a més de la porta d’entrada i els dos balcons, la porta de la cuina i la porta de l’escala que mena al segon pis o sia, als dormitoris. Entre balcó i balcó hi ha un aiguamans de marbre. Al fons hi ha la llar de foc on s’escolen les vetllades d’hivern contant el que passa, el que no passa i el que no ha passat mai”.

El carrer de les Parres no sempre ha tingut el mateix nom i de fet en altres èpoques era conegut com el carrer Sobirà, d’en Gontarda, d’en Celler, d’en Ferreres i d’en Font i diuen que lo de les Parres es deu a unes parres que s’enfilaven per la galeria de l’antic hostal que hi havia al número 16 però aquests dada no se sap del cert si és vertadera. De fet en la fotografia que us mostrem a la dreta, de principis de segle XX, no hi surt cap parra.

En canvi en un altre dibuix del mateix Mateu Avellaneda  (a l’esquerra) si que la podem veure, tot i que cal dir que aquest dibuix és una recreació de com ell creia que deuria ser la parra que li donava el nom.

Dades de l’Hostal de la Vila: aquest havia estat un lloc on s’allotjaven els antics traginers quan anaven de camí i també havia servit d’alberg nocturn. El dia 25 de novembre de 1770 l’ajuntament arrendava a Salvador Grané l’Hostal de la Vila per 10 lliures amb l’obligació d’allotjar soldats. En sessió del 15 de maig de 1874 l’ajuntament clogué un conveni amb el propietari de l’Hostal, en Miquel Grané i Valls perquè aquest seguis hostatjant a casa seva els vianants pobres, al que devia cobrar 6 cèntims de cada un. A canvi l’ajuntament li abonava 20 pessetes cada trimestre.

Bon Nadal i Millor Any 2018

Com cada any des dels Records de Terrassa aprofitem per desitjar-vos un Bon Nadal i un millor any 2018, any en que aquest Blog celebrarà el 11è anniversari.

Aquest any hem triat una felicitació de Nadal terrassenca enla que podem apreciar el mercat de Santa Llucia en una Plaça Vella de mitjans del segle passat.

Aquesta imatge està extreta d’una felicitació que va enviar el Banc Comercial de Terrassa el Nadal del 1956, o sigui que ja fa 61 anys.

Com a detalls a observar la façana antiga del Sant Esperit i els arbres i fanals que conformaven la plaça.

Si algu desxifra la signatura del que va fer el dibuix us agrairem que ho indiqueu, gràcies.

 

 

Un programa de la Festa de Santa Llúcia de fa 75 anys

De nou ja tenim la Fira de Santa Llúcia al bell mig de la Plaça Vella i per aquest motiu us obsequiem amb una portada del programa de Festes que es va editar l’any 1942, o sigui ara fa just 75 anys.

Us recordem que de la fira ja n’hem parlat en altres posts d’aquest blog i que els podeu recuperar visitant:

• La Fira de Santa Llúcia i les modistes
• Per Santa Llúcia fa 50 i 100 anys
• Ja s’ha instal·lat la fira

Tot i que la diada de Santa Llúcia és el dia 13 a la nostra ciutat el mercat de Nadal cada vegada s’inaugura més aviat i aquest any ja ha començat el dia 1 de desembre.

Us desitgem a tots que en gaudiu i que compreu especialment a les parades solidaries que hi podreu trobar.

 

La polèmica de la taifa terrassenca

Fa uns dies en el programa “El divendres” de TV3, que es va emetre des de la plaça Vella de Terrassa, es va comentar com a paraula genuïna de la nostra ciutat la “taifa” i es va assegurar que aquesta paraula és l’equivalent local a la típica carmanyola.

En principi sembla que ningú hi va posar esment a aquesta afirmació, però nosaltres hem rebut recentment una opinió que porta certa polèmica a aquesta tesi i que volem compatir amb tots els nostres seguidors. Sense ànims d’entrar en cap discussió ni prendre partit en cap sentit, el que farem es donar veu a aquesta aportació i que siguin els experts o els mateixos terrassencs que la feien servir qui ho certifiquin o ho desmenteixin.

L’aportació la feta l’amic Ricard Font que ens explica el següent: “Jo com a pèrit tèxtil i membre d’una família que tenia un fàbrica estava d’encarregat d’una secció i recordo que els obrers que feien la jornada seguida portaven la taifa per menjar a la mitja hora que tenien per l’àpat (taifa és una paraula exclusiva de Terrassa)”.
En Ricard segueix i diu: “Alguns es creuen que vol dir fiambrera o carmanyola i això no és del tot cert, ja que la taifa és el conjunt del recipient i la teca”. O sigui que segons el que ell indica, a Terrassa el qui se’n duia la taifa al treball, el que feia era “portar el menjar en una carmanyola”.

Fins aquí el record i el comentari sobre aquesta polèmica terrassenca, a la que esperem que algun dia s’hi “posi fil a l’agulla” i se’n pugui “treure l’entrellat” per tal de que “no perdem pesades”, ja que amb aquests temes “hi ha tela per estona” (si em permeteu la broma, tot utilitzant frases pròpies del nostre passat tèxtil).

En la imatge que il•lustra aquest record podeu observar una taifa de les que emprava quan anava d’excursió amb els escoltes de mossèn Homs (als anys 70) i que ja hi havia a casa dels pares, de manera que sens dubte era bastant més antiga. A casa quan jo demanava la “taifa” em referia a l’estri i no al conjunt com esmenta el Ricard, però admeto que ell es refereix a un temps bastant anterior de quan jo l’emprava.

60 anys de la Fira de Nadal – Bon Nadal a tots

Com cada any aprofitem per desitjar-vos un Bon Nadal 2015 i un millor any 2016.

La imatge correspon a la primera Fira de Nadal que van organitzar els Joves d’Acció Cristiana l’any 1955 a la Plaça Vella, aquest any fa 60 anys.

Tendes, parades i botigues: El comerç al Modernisme, a l’Arxiu Tobella

El dimecres dia 7 de maig a 2/4 de vuit del vespre s’inaugura a la sala d’Art de l’Arxiu Tobella de Terrassa, una nova exposició inclosa a la Fira Modernista.

“Tendes, parades i botigues: El comerç al Modernisme” és el títol de l’exposició: un recull gràfic del comerç i els serveis a la nostra ciutat a principis de segle XX.

Aquelles nostàlgiques tendes i botigues que van perdurar fins a finals del segle XX i que algunes, en època modernista, es van anar transformant en comerços especialitzats.

També podrem gaudir de es parades i barraques de la “Plaça” Vella, que en traslladar-se al Mercat, fa que els terrassencs encara anomenem aquest mercat: “la Plaça”

Us deixem amb una fotografia de la Plaça Vella al 1900 on podeu apreciar com encara s’hi feia el mercat, mentre pel costat hi veiem passar un enterrament.

Des dels Records de Terrassa us volem recomanar que hi assistiu.

El misteri dels capitells de la família Badia

El record d’avui és per recuperar un document molt curiós i del que segurament no se’n deu haver parlat mai en cap llibre.

El fet és el següent i ho transcric de l’explicació donada pel Sr. Oriol Badia. L’any 1954 la família Badia, propietària de la casa situada a la Plaça Vella número 7, va rebre la visita d’uns tècnics de l’ajuntament de Terrassa que van visitar la Torre del Palau ja que aquesta s’hi accedia justament pel pati de la citada casa. En la visita es van adonar que al jardí de la casa hi havia dins de l’aigua unes restes de capitells i de basaments de columnes que servien per aguantar uns testos de plantes. Al fixar-s’hi van comprovar que eren molt interessants i que podrien servir per la reconstrucció que llavors es duia a terme al castell cartoixa de Vallparadís. El mateix Oriol Badia, que llavors tenia uns vint anys, recorda perfectament els fets i com de petit perseguia amb els seus germans els peixos de la bassa entremig d’aquelles restes arquitectòniques. Posteriorment també recorda haver visitat el claustre, un cop reconstruït, i haver-li indicat els mateixos de la Junta de Museus (entre ells el Salvador Alavedra) on eren col.locades aquelles peces que s’havien recuperat de casa seva.

En aquella mateixa visita li van demanar a la mare del Sr. Badia, la senyora Montserrat Tobella i Barrera, si els hi cediria aquells materials i ella s’hi va avenir. El document que reproduïm és la carta de cessió que els va signar el mateix alcalde de la ciutat Sr. José Clapés Tarragona i en la que es fa referència que aquests materials es faran servir per la reconstrucció d’un dels arcs del claustre del castell cartoixa.

El que no sabem encara (mirarem d’esbrinar-ho) és a quin dels arcs s’hi van col·locar aquestes peces. Reproduïm a la dreta dues imatges de la citada casa dels Badia a la Plaça Vella en èpoques ben diferents (en la més antiga s’aprecia molt be la torre del Palau just al darrera).

Aclariment: Hom podria pensar que aquestes restes en comptes de ser del claustre del Castell Cartoixa fossin del claustre de l’antic Castell Palau donada la situació de la casa dels Badia, però podem confirmar que o és així i que els fragments realment eren del claustre del Castell Cartoixa i que encara avui es poden veure.

Nevada a Terrassa als anys 80

Ha nevat com feia anys que no nevava a Terrassa i per això he volgut recordar una de les nevades que més recordo, a principis dels anys 80 (no recordo bé si va ser el 1981 o el 1983). Jo era jovenet i el que si que recordo és que que no fent cas al que em deien a casa vaig sortir per fer fotografies de la ciutat nevada. Aquestes són algunes d’aquestes fotografies que vaig fer aquell dia i de les que us destaco el següent:

• El monument dels caiguts que tot i ja estar en època democràtica encara no s’havia desmuntat (no es va fer fins el 1991).

• La rambla d’Egara, amb els seus plataners i la tenda de Muebles La Fabrica a la part esquerra de la fotografia.

• La plaça mossèn Jacint Verdaguer, també coneguda per la plaça de correus, amb el terra adoquinat, tant típic dels carrers de terrassa d’aquells anys.

• L’església de Santa Maria des del torrent de Vallparadis, encara sense arreglar.

• El monument a la “petita” la màquina de tren de vapor que està pràcticament igual.

• La plaça vella, en la que podem observar la façana antiga de l’església, el disseny de la plaça amb les baranes de ferro que feiem servir per assentar-nos els nois i noies al sortir del cole i la intensa circulació i aparcament pels seu voltant.



He rebut una foto de l’amic Rafael sobre la nevada del gener del 1981 i una molt inetresant pel que s’hi veu, del març del 1993:

Nevada el dia de Nadal del 1962

Aquest dies passats ha nevat molt a Catalunya i per això m’ha vingut el pensament un record que jo no tinc, perquè quan va passar era molt petit, però del que n’havia sentit a parlar molt a casa. Segons m’explicava el meu pare, la nevada del dia de Nadal de l’any 1962 va ser tot un esdeveniment a la ciutat. Ja sigui perquè va ser justament el dia de Nadal, o perquè va nevar molt, o perquè va passar el mateix any de les greus riuades, el fet és que per molts terrassencs aquesta nevada ha quedat per sempre gravada en els seus records.

Una nevada intensa i sense interrupcions durant el dia de Nadal i la nit del mateix dia, va fer que s’acumulessin 75-80 cm. de gruix de neu, fet que va fer que es paralitzes totes les activitats de la ciutat. Segons m’han explicat, es van arribar a veure gent amb esquis baixant per la carretera de Montcada.

29-12-1962

M’imagino que per molts ciutadans que havien quedat sense casa, just 3 mesos abans, aquesta nevada i el fred que devia portar no van ser cap consol, per molt que diguin allò de “año de nieves, año de bienes” o com diem en català “any de neu, any de deu”, que no sé que vol significar.

A la foto podeu observar com va quedar la Plaça Vella i en la reproducció de la portada del Tarrasa Información podeu apreciar que dies desprès la noticia encara era prou important a la ciutat.

L’amic Ricard ens envia una foto, feta pel seu pare, de la nevada on es veu precisament la casa Font al carrer major.