Curar-se de l’espatllat

Ens explica l’amic Badrenas: “Avui no em trobo massa be, i m’he recordat de quan era jovenet, que quan estava així, hem deien que “estava espatllat” i hem portaven a curar a ca l’Ezequiel, que amb unes canyes i unes oracions ens curava.
També havia tingut “la naurella ensorrada” que no sé ben be quina part del cos és, però si que recordo que m’abraçava i feia un sotrac amb els braços, de forma que a mi m’espetegaven les costelles, i amb això se’m curava (podria ser el diafragma de l’estomac?).
Hi havien altres curanderos que guarien de “l’espatllat” però l’Ezequiel era el més conegut, al menys en el meu entorn. Les canyes que utilitzava eren obertes per la meitat i les apuntalava en el cos del pacient i, a mida que avançaven les oracions, les canyes s’anaven doblegant, senyal que la cura era a prop.
També “curaven de l’enyorat” amb altres tècniques com tirar gotes d’oli en un cosit amb aigua i aconseguir que les gotes s’ajuntessin, senyal que ja t’havies curat, o be tirar pedres, també a l’aigua, i no sé quina cosa havia de passar amb les ondulacions que produïen al caure. Un altre tractament era penjar-se amb les mans a una porta i els ossos es posaven a lloc, o be aixecar els braços paral•lels a una paret fins a tocar ambdós dits polses, que en el primer intent no arribaven mai a tocar-se i sempre un quedava més baix que l’altre i, a base d’intents, s’aconseguia ajuntar-los: i ja estaves curat!!!
El que més abundava eren els que curaven amb oracions i ho curaven quasi be tot. Cal indicar que els curanderos no podien cobrar i només demanaven “la voluntat“.
Ara, amb les retallades a la sanitat, potser haurem de desempolsinar aquestes tècniques i posar-les al dia, que a ben segur sortirien més be de preu i, si abans curaven, perquè ara no?
Au, a aprendre les oracions i posar un xiringuito” – Josep Badrenas

Nota: Segons sembla curar-se de l’espatllat és una antiga tradició mediterrània que ha perdurat al llarg dels anys. Una persona estava “espatllada” quan se sentia cansada, amb poca gana, marejada o trista i era bastant típic de l’adolescència. Hem triat per il•lustrar aquest record un article del 1922 en que es critica la quantitat de curanderos que hi havia a Terrassa.
Recordo una altra tècnica per curar l’espatllat : et feien asseure en una cadira baixa i era necessari que els teus peus reposessin ben plans a terra, deixant el cos relaxat sense fer cap força i amb l’esquena dreta. Llavors t’agafaven els dits grossos de les mans, mentre els genolls del curandero et travaven els genolls, i es feien venir endavant, posteriorment et baixaven els braços i te’ls tornaven a aixecar per fer-los venir cap endavant. Si llavors els dits no coincidien en la seva llargada volia dir que estaves espatllat, i t’havien de repetir l’exercici tres o quatre cops fins que s’igualaven. Es finalitzava creuant-te els braços pel davant fins a tocar-te les espatlles i es repetia un parell de vegades. Al final els dits coincidien i ja t’havies curat.
He trobat una antiga oració pels espatllats que deia: “Gloriós Sant Cosme, Sant Damià, Santa Magdalena: Jesús a la creu fou clavat, fou crucificat. Les tres persones de la santíssima trinitat! Que es curi el Pepet (el nom de l’espatllat). Prompte sigui curat, com les cinc llagues de Crist crucificat” També era costum finalitzar resant algun parenostre.
Pel que diu en Badrenas, la cura de les canyes era més pels desllomats que pels espatllats: jo recordo que s’agafaven dues canyes llargues que s’escalfaven prèviament i, llavors, es partien per la meitat de dalt a baix. El desllomat les tenia que agafar per la punta i estrenye-les, una a cada costat de la cintura. Llavors el curandero feia el mateix mentre murmurava la seva oració.