El desconegut “Colegio de San Pedro” de Terrassa

Tornem de vacances d’estiu amb un record un xic desconegut a la nostre ciutat i que esperem us agradi:

No sabem quan es va inaugurar però si que l’any 1929 tenim constància de l’existència de l’anomenat Colegio de San Pedro de Tarrasa dirigit per en Miquel Brugué i Riera, situat al carrer Major de Sant Pere, 72. Aquest col·legi era dels anomenats de classe unitària i amb un únic professor.

S’oferien classes de cultura elemental primària i també de comerç, francès i de preparació per l’ingrés en instituts de segona ensenyança i per les escoles industrials.

El què se’n va fer d’aquest col·legi no ho sabem però deuria tancar ja que al 1936 trobem que en Miquel Brugué i Riera ja havia obert l’escola Brugué al carrer Gutemberg, 33 (avui hi ha una botiga de roba per la llar) i que va restar oberta fins a finals de la guerra civil.

La fotografia que il·lustra aquest record és ben curiosa ja que està feta impresa en una postal i deurien ser poques les escoles d’aquells anys que es fessin aquest tipus d’edicions. En ella podem apreciar que els nens de l’escola havien anat a fer-se la imatge als jardins de les esglésies de Sant Pere amb el bonic penó de l’escola que utilitza els símbols de l’antic poble de Sant Pere.

A la imatge, al costat del penó, podem veure al mestre Miquel Brugué i Riera ben vestit i clenxinat i rodejat d’una gran mainada que deurien ser els seus alumnes. Hi podem apreciar 73 nens i un gosset. L’escola era només de nens ja que llavors les escoles no eren mixtes i hi podem apreciar un batibull d’edats diverses ja que les escoles unitàries hi acollien els nens des de que començaven fins que acabaven l’ensenyança primaria.

Nota: Si algú recorda alguna cosa del Colegio de San Pedro o del seu mestre sisplau que ens ho faci saber.

Per cert si algú vol adquiri una postal com aquesta ho pot fer a http://antiguedadeseldrac.com situada al carrer de Topete, 35-51, local 4, de Terrassa.

Anuncis

El Diari de Terrassa després de superar les 10.000 edicions passa a editar-se en català

primer diario de Tarrasa 1977

Volem fer esment a dos esdeveniments que han passat amb molts pocs dies de distancia:

El primer és que el 23 d’abril de 1977 (fa 42 anys), per Sant Jordi, sortia el primer número del “Diario de Tarrasa” amb una clara al·lusió a que no només faria servir la llengua castellana sinó que ni tant sols estava disposat a adaptar el nom al de Terrassa en compte del castellanitzat Tarrasa.

D’aquesta edició el passat divendres 28 de juny de 2019 es van celebrar les 10.000 edicions del DT. i d’aquells anys podem recordar que la redacció estava ubicada al carrer Galileu i que les noticies encara es picaven amb la màquina d’escriure. Per sort, només van caldre 7 mesos (11 de novembre de 1977) perquè el nom del diari canvies per el de “Diari de Terrassa” tot i que la llengua del diari continués sent la castellana.

El segon és que per fi i desprès de moltes reivindicacions el “Diari de Terrassa” s’editarà en català per primer cop aquest dissabte 6 de juliol de 2019. De fet a Terrassa de publicacions en català se n’han fet nombroses al llarg dels any però de diaris (o segui publicacions d’edició diària) no tants i per això voldria recordar aquí el que crec que va ser el primer, “El Dia” que va començar el dijous 8 d’abril de 1919 i del que cal destacar la seva qualitat periodística i el gran tractament cultural dels seus continguts.

el primer diari El Dia 8-abril-1918

En aquells anys d’efervescència del catalanisme El Dia va fer de portaveu d’aquesta tendència fent-se força proper primer a La Lliga i després a Acció Catalana, tot i que cal esmentar que quan va esclatar la Guerra Civil va passar a dependre del PSUC.
El seu contingut tant tractava de informació política d’abast local con global i és important destacar les seves grans seccions culturals com la dedicada a la literatura d’avantguarda i que portava per nom “Nou-cents”.

Com a curiositat podem esmentar que en El Dia va començar a treballar-hi com a periodista el que després esdevindria gran cronista local, en Baltasar Ragon i que signava els seus escrits amb el nom de R. de la Galera.

Nota: Des dels Records de Terrassa volem donar l’enhorabona al DT, al seu director i a tot l’equip de redactors, fotògrafs i demés personal que fan possible la seva edició i els desitgem que acompleixin molt més aniversaris.

Us recomanem l’exposició “la salvaguarda del patrimoni terrassenc”

Us fem saber que el Museu de Terrassa presenta “La salvaguarda del patrimoni terrassenc” amb l’exhibició d’alguns objectes recuperats durant el període bèl·lic. Aquests objectes, no reclamats pels seus propietaris, van passar a formar part del fons del patrimoni museístic municipal.

Amb l’objectiu de commemorar els 80 anys del final de la Guerra Civil espanyola, 24 museus de la Xarxa de Museus Locals participen en la iniciativa «1939, L’abans i el després. Memòria en xarxa, exposició compartida». Una mostra transversal que assenyala els museus com a dipositaris de la memòria material i també convida a reflexionar sobre els precedents, els esdeveniments i les conseqüències de la guerra.

L’exposició terrassenca es podrà visitar, del 2 de juliol al 20 d’octubre del 2019, a la Seu d’Ègara (Plaça del Rector Homs, s/n).
+ informació a: http://www.terrassa.cat/exposicio1939
Horari: de dimarts a dissabte, de 10 a 13.30 h i de 16 a 19 h i diumenges i festius, d’11 a 14 h.
#1939abansidespres

Nota: Hem ilustrat aquest article amb una desfilada de milicians per la placeta de la font trobada el 18 de juliol (font M. Montserrat – Arxiu Tobella) i amb un segell local de la Creu Roja emés durant la Guerra Civil.

 

La Festa Escolar de la Festa Major de fa 100 anys

El record d’avui és per la Festa Major de l’any 1919, d’ara fa just 100 anys.

I ho fem aprofitant una fotografia que van dedicar a la nostra Festa Major a la revista “La Hormiga de Oro“. En la imatge podem observar la concentració de nens i nenes que es feia al Passeig en motiu de la celebració de la Festa Escolar que era un dels esdeveniments més importants de la festa  d’aquells anys.

La Festa Escolar de l’any 1919 es va celebrar el dimarts 8 de juliol a les 16:30 de la tarda i hi van assitir la Corporació Municipal a més d’altres autoritats. Es va obsequiar als escolars amb un berenar amenitzat per la Banda Municipal a més d’un petit espectacle dels llavors anomenats “focs japonesos” (focs artificials) amb sorpreses.

La Hormiga de Oro era una revista en castellà de Barcelona que es va publicar del 1884 al 1936 de la mà d’en Lluís Maria de Llauder i va suposar una alternativa catòlica a la premsa il·lustrada d’aquella època.

Des dels Records de Terrassa aprofitem per desitjar-vos una Bona Festa Major 2019.

Un record per en Mossèn Andreu Pascual i Josa

Andreu benedicció de la Palma al barri S.XX

Fa uns dies l’amic Josep-Maria Font i Gillué em va fer sabedor de que el mossèn Andreu Pascual i Josa ens havia deixat i amablement em va fer arribar un escrit titulat: IN MEMÒRIAM D’ANDREU PASCUAL I JOSA

Rector i fundador de la parròquia de sant Valentí al barri del segle XX. Senzill, amable i amb certa ingenuïtat i timidesa. Va ser un actiu i eficaç treballador des de la discreta quotidianitat. Tenia les idees clares tant a nivell eclesial com social. Doctorat en teologia a Barcelona, la llicenciatura la va fer a la Gregoriana de Roma sobre un tema tant discutit com el sagrament del perdó, anys més tard, sectors conservadors amagats en l’anonimat, acabaven el seu comentari d’aquesta tesi dient “completamente desaconsejable”, fet que el va fer encara més aconsellable. 

Andreu a la capella de les Agustines

Les seves Reflexions sobre el sagrament del perdó, fetes a la llum del Concili partien dels canvis soferts en aquest sagrament al llarg dels temps, i de la misericòrdia que Francesc valentment i encara contracorrent ha posat en valor.

L’Andreu va ser un dels 130 capellans, set de Terrassa, que va participar a la manifestació de Via Layetana contra els abusos del franquisme (11 de maig 1966) i que va acabar amb una contundent i brutal agressió per part de la policia nacional; l’Andreu sabia el que volia i calia. Va ser rector a Terrassa vint anys (1964-1984) , va endegar i completar la construcció del temple parroquial, obra de l’arquitecte Jan Baca, va tenir el goig de conviure al veïnat amb els poetes Anna Murià i Agustí Bartra retornats del seu exili a Mèxic. Un cop acabat el temple, sembla que l’Anna va suggerir-li fer un campanar. Es va fer i les campanes van ser nominades amb els noms d’Agustina i Anna. A l’altar una inscripció que diu Creiem, esperem, estimem.

Construcció Sant Valentí

Tot un programa de vida que l’Andreu va viure i predicar de paraula i obra. Sense aturador va anar promovent, amb l’ajut de parroquians del terme i de fora, tots els serveis habituals a les parròquies: càritas, coral, esplai i diferents grups de gent inquieta que va acollir i acomboiar, un d’ells es deia església nova, també dedicà atenció a les persones diferents, que va seguir i, amb l’experiència de Terrassa, endegar a Badalona, on va ser rector de Santa Maria vint-i-cinc anys (1984-2009).

No oblidaré mai aquells anys d’or eclesial per a mi, novell capellà amb tota l’energia damunt la taula. Veníem de desavinences importants a Terrassa entre conservadors i progressistes, per dir-ho d’alguna manera. A l’Arxiprestat Est i Sud ens vam trobar una colla de capellans ben avinguts que ens trobàvem setmanalment a una rectoria diferent, dinàvem, esbargíem i programàvem el que calia. A sant Valentí la Conxita, germana de l’Andreu, ens feia el dinar que compartíem tots a la mateixa taula. En Joan Busquets que era un agut burleta, ens va batejar, recordo que a ell li deia el pare galetes, de tant que li agradaven, a mi em deia el pare Rialles, pel meu activisme a l’entorn d’aquest moviment d’Òmnium i podria seguir amb anècdotes divertides de tots plegats.

Andreu i la primera pedra

Casualitats de la vida, la Conxita, que va viure en total suport i ajut al seu germà i a la parròquia van morir a 88 anys d’edat, ella el dia de la Puríssima, l’Andreu a la mateixa edat el diumenge de Pentecosta, a l’hospital de Santa Tecla-Llevant de Tarragona. Els darrers anys vivia a Segur de Calafell amb familiars que l’han acollit fins al seu darrer moment.

Vull acabar amb un comentari eloqüent de Jaume Aymar, que fou vicari de l’Andreu, en les exèquies celebrades a la seva darrera parròquia: “Les noves generacions de preveres haurien de conèixer i imitar exemples de rectors com mossèn Andreu: molt més preocupats pel bé dels altres que pel propi lluïment, més inquiets pel diàleg amb la cultura i amb la resta de la societat, que pels rubricismes i les normes. Amics dels més pobres i vulnerables. Capaços d’avançar sinodalment, conjuntament amb religiosos i laics i de no aferrar-se a cap parcel·la de poder.”
Avui voldríem seguir veient el rostre i el fer de l’Andreu a moltes parròquies. Som molts els qui trobem a faltar aquells gestos i paraules que van emanar dels documents conciliars, del treball sinodal, de les assemblees diocesanes, dels consells pastorals. Que Déu beneeixi i doni llarga vida a Francesc, el papa de la misericòrdia, que ha sabut connectar aquest temps malalt amb tants aspectes, amb aquells temps de resurrecció eclesial renovadora del post Concili i de la vida social.
Nota: Algun dia explicaré els meus records personals amb l’Andreu dons jo durant un temps vaig estar fortament vinculat a la Parròquia de Sant Valentí i en la que finalment hi vaig contraure matrimoni, però avui he volgut donar protagonisme als records d’en Josep-Maria Font i Gillué, al qui agraeixo que els hagi volgut compartir.

Podeu trobar més info a https://recordsdeterrassa.wordpress.com/2013/02/19/el-50-aniversari-de-la-parroquia-de-sant-valenti-i-landreu-pascual/.

Records de la Revetlla de Sant Joan:

La Maria Rosa Avellaneda ens fa arribar un record personal que diu així:

Pocs dies abans de la diada de Sant Joan, ja es sentien les explosions dels petards que anunciaven la proximitat de la revetlla. El nostre carrer de l’Aurora en aquella època no era asfaltat (era com la majoria dels carrers d’abans) i al començar el carrer, quasi cantonada amb el carrer Topete, és on fèiem una gran foguera per celebrar amb el veïnat la nit de Sant Joan.

En la nostra infantesa, esdeveniments tant simples com fer una festa al carrer i un foc amb l’acompanyament de l’imprescindible pirotècnia ens produïa uns grans moments d’esplai i d’esbarjo. No necessitàvem com succeeix ara tenir coses de gran valor per poder passar-ho bé, coses que avui semblant imprescindibles.

El dia anterior a la revetlla, des del migdia ja ens reuníem per anar casa per casa i demanar trastos per a poder-los cremar. Tot era útil, una cadira sense el seient, o sense un peu, un calaix, mobles vells, escombres, pals…. Cada peça que aconseguíem s’anava acumulant a la pila que estava a un canto del carrer.

El mateix dia de la revetlla i ajudats per persones més grans, era el moment culminant de muntar la foguera. A la part de sota les coses de més volum i després, per ordre de mides, anava pujant com un monticle. Com més alt millor ! A dalt de tot hi posàvem alguna cosa singular que havíem recollit. A vegades es tenia que desfer i refer la pila al trobar alguna cosa de més volum per posar-la a baix. Sempre tenia de quedar perfecta !

Quant ja tot estava ben disposat encara hi havia claror de dia. Les hores es feien llargues esperant que es fes fosc, cosa imprescindible per encendre la foguera. Quant ja era ben fosc s’encenia amb una gran espectacularitat i el foc anava pujant com en una xemeneia i en el seu punt culminant totes les parets quedaven il·luminades. Una gran resplendor rogenca ho envaïa tot i constituïa un efecte meravellós. A vegades amb una mica de preocupació per la proximitat d’alguns fils elèctrics o de les parets…. però estava tot previst ! Teníem una manega connectada a una sortida d’aigua i així no hi havia perill… 

Els nois més grans encenien els petards amb una metxa ben llarga plena de nusos que anaven desfent a conveniència, els altres feien servir tot el repertori: bengales, mistos garibaldí, pedres fogueres…

Tot el veïnat sortia al carrer amb la coca i la mistela i, quant el foc ja anava apaivagant quedant solament les brases, els més agosarats el saltaven.

Aquell dia anàvem a dormir molt tard felicitant els Joans que celebraven el seu sant. Tots havíem participat d’una gran revetlla i sense despeses extraordinàries. Eren altres temps… actualment, perquè una celebració sigui més important, es necessita marxar de la ciutat i si pot ser ben lluny, sembla encara més interessant.

És bonic recordar coses d’abans perquè pots comprovar les grans diferencies existents en cada època i de les que nosaltres n’hem sigut testimonis.

Hem arribat a les 900.000 visites

Ja hem arribat a les 900.000 visites i sembla que no pugui ser que una iniciativa que va començar com una simple manera d’aprendre s’hagi convertit en el blog amb més visites de la nostra ciutat.

No em canasaré de donar-vos les gràcies a tots els que feu possible que aquest espai continui ben viu i segueixi creixent dia a dia. No és fàcil mantenir-lo obert ja que comporta temps i dedicació però veient la vostra fidelitat crec que val la pena que el mirem de conservar en benefici de tots els qui estimem la nostra ciutat.

I, per celebrar-ho, com sempre fem us deixo unes fotografies que fins ara mai s’havien publicat, realitzades durant la Diada de Sant Antoni del 1970 (autor Sr. Llorens) , que espero que us agradin:

En elles hi podreu observar uns cavalls molt ben engalanats que passen pel davant de l’Escola Industrial i per l’avinguda Jaquard, que mostra encara unes construccions a mig fer.