En Conrad Fontellas com a profesor a l’Escola Industrial

15 02 2019

En Conrad Fontellas i Gamisans (1910-1975), conegut popularment com a Pickman, no va ser sempre una persona estrafolària, sinó que en la seva joventut podem dir que era una persona que si destacava per alguna cosa era per els seus estudis i la seva capacitat de innovar.

Per aquest motiu avui el record el dediquem a dos articles apareguts a la Vanguardia l’agost del 1935 i que ens mostren al Conrad Fontellas (que en ocasions l’anomenen Fontelles) en la seva vessant de professor.

En elles ens parla de les xerrades que havia donat sobre “Organització Comercial i Política Econòmica Exterior d’Espanya” en el saló de l’Escola Municipal d’Arts i Oficis de Terrassa.

En un post anterior parlàvem de la seva vessant més artística i desenfadada: https://recordsdeterrassa.wordpress.com/2009/05/15/personatges-populars-de-terrassa-1/.

 

Anuncis




El circ Hagenbeck, el més gran que mai s’ha vist a Terrassa

1 02 2019
circ-hagenbeck-fons-amat-ragon-1924

circ-hagenbeck-fons-amat-ragon-1924

El circ va començar com el “Carl Hagenbeck Circus” de Carl Hagenbeck (1844-1913). Hagenbeck va ser un entrenador d’animals que va ser pioner en l’ús d’entrenament animal basat en recompenses a diferència de l’entrenament basat en la por.

L’any 1900 va creuar una lleona amb un tigre de Bengala i va vendre aquest híbrid anomenat “tigón” per 2 milions de dòlars.

Mentrestant, Benjamin Wallace, Indiana, i el seu soci comercial, James Anderson, van comprar un circ el 1884 i van crear “The Great Wallace Show“. Wallace va comprar la part dels altres socis el 1890 i va formar el “B. E. Wallace Circus“. El 1907, Wallace va comprar el Circ de Carl Hagenbeck i el va fusionar amb el seu circ i llavors va ser conegut com el Circ Hagenbeck-Wallace, tot i que Carl Hagenbeck va demanar prohibir l’ús del seu nom, però va perdre la demanda a la cort.

En els cartells del circ editats en color podem veure que es fa especial menció a la gran quantitat d’animals que en formava part.

Curiosament quan aquest circ va arribar a Terrassa en els anuncis indicava que abans s’anomenava Circ Palisse i no en sabem el motiu, ja que ignorem si l’antic Cirque Palisse també va ser comprat per en Wallace.

Sigui com sigui, el 19 d’agost del 1924 el Circ Hagenbeck Show va arribar a la nostra ciutat procedent de Manresa en dos trens especials amb 38 vagons-caravanes pintades de blanc que permetien traslladar tot el material necessari, inclosos els 178 artistes i treballadors de 19 nacionalitats i els diversos animals que en formaven part.

El circ Hagenbeck estava considerat dels més grans del continent i la carpa era tant impressionant que podia donar cabuda fins a 3.000 persones. Des de l’Estació del Nord es van traslladar fins a l’esplanada que hi havia a la banda dreta del carrer Pare Llaurador i tothom destaca la seva gran celeritat en muntar-ho tot (en la foto del principi podeu veure el circ a Terrassa).

El programa de les funcions constava de 21 actuacions, entre les que destacaven:

  • Els elefants de la Índia entrenats pel capità Herbig.
  • 10 Asgards, us saltadors de doble balança.
  • La troupe Argévol, trapezistes i àguiles volants.
  • Maiss, un ciclista sobre corda.
  • El domador Fred Fisher de 7 tigres de Bengala, Sumatra i Sibèria.
  • Els pallassos germans “Biberon” Belling i Aage.
  • El domador de lleons espanyol Jesús Vargas.
  • Un grup de Poneys Shetlands muntats per monos.
  • Els malabaristes 3 Garzoni.
  • Dressage de cavalls en llibertat de la mà de Hassan i Edith.
  • 6 cavalls andalusos i 8 cavalls hongaresos domats per Angelo.
  • 4 lleons de Berberia amb el domador Nico.
  • Els germans Baracetta, uns pallassos espanyols.
  • Un grup d’Ossos Polars domats per E. Schun.

I tot amenitzat amb musica en directe interpretada per una orquestra dirigida per el mestre Erban.

Els diaris diuen que el dia del debut, milers d’espectadors ocuparen totes les localitats i l’esplanada va romandre plena de gom a gom. En conjunt, l’espectacle va satisfer tant al públic com a la crítica, ja que totes les atraccions eren de gran qualitat i espectacularitat.

Aquesta gran quantitat d’animals que tenia li permetien crear un petit jardí zoològic visitable, que va fer que molts terrassencs s’hi acostessin per veure animals que potser mai havien vist abans, com per exemple: 22 lleons, 22 ossos polars i russos, 7 tigres, 4 elefants, 2 camells, 2 llames, 2 cebús, 11 poneys d’Islàndia, 9 cavalls andalusos, 8 cavalls hongaresos, 7 cavalls francesos, 1 mandril i 30 mones. Les visites es podien fer des de les 10 del matí i el preu era d’una pesseta i en els diaris s’esmenta l’extraordinària pulcritud de les instal·lacions. El valor dels animals estava calculat en uns dos milions de pessetes  d’aquella època i les depeses diàries eren d’aproximadament 3.000 pessetes.

Durant els cinc dies que va estar a la ciutat es van celebrar funcions de tarda (a les 5) i nit (a les 10) i sempre amb un gran èxit de públic. Els preus de les funcions anaven de 1,50 pessetes la de general sense numerar fins a 4,50 pessetes les cadires numerades de les dus primeres files. La darrera funció va ser el diumenge 24 d’agost i la següent ciutat que va visitar va ser Sabadell. Destaquem que a les 12 de la nit es va començarà a desmuntar la carpa i que a l’endemà l’esplanada restava totalment neta com si res hagués passat.

El circ també havia estat anteriorment a San Sebastià on havia estat visitat pels reis d’Espanya i fins i tot els fills dels reis havien pogut muntar en els elefants a la platja.

Nota curiosa: Com a curiositat podem dir que en el primer anunci que es va inserir a la premsa local (el 19 d’agost) es van equivocar en el text diverses vagades ja  que van posar que la primera funció seria el dia 5 d’agost i que la inauguració seria el dimecres 10 d’agost a les 10 del vespre. Per sort ho van corregir immediatament i ho van canviar indicant que les funcions començaven el dia 20 d’agost del 1924 i que la funció inaugural seria el dimecres 20 a les 10 del vespre. L’anunci que es va penjar a la ciutat deia que només es compraven cavalls i rucs vells per donar de menjar a les feres.

Humor: Incloem un anunci aparegut a la premsa de la casa Macias Marimon on fa burla aprofitant la presencia del circ com per exemple: “les besties tant ben tractades mengen melindros i carn de burro, ossos, xocolata i llet amb torrades” i finalitza dient “ho pinten fiero i viatgen amb ligero”.

Podeu veure una filmació del circ a l’any 1952 a:





Ens ha deixat un amic, en Ricard Font

31 01 2019

Avui tenim que comunicar-vos que ens ha deixat de forma inesperada l’amic Ricard Font.

Ara no estic amb ànims de fer-li un petit homenatge, que crec que es mereix.

Se, perquè així m’ho havia expressat, que s’estimava molt aquest espai i que cada dia hi entrava per veure si hi havia algun record nou i si hi era sempre tenia alguna cosa a dir-hi.

Qui vulgui acomiadar-lo dijous, dia 31 de gener, hi haurà la vetlla al tanatori de Terrassa i, el divendres 1 de febrer, es farà el funeral a les 11:30 a l’església del cementiri.

Sempre us deixo una fotografia en els records i avui he triat una foto seva personal al costat del seu 2 cavalls. D.E.P.





Relats itinerants i un vell projector Ossa a Torrebonica

28 01 2019

Avui us volem parlar d’una petita web que us agradarà. És de la Teresa Sànchez-Roca i en ella descobrireu el concepte dels “Relats itinerants” sota el títol de la seva empresa anomenada La Gunter. http://lagunter.cat/

Tal i com diu ella, de la necessitat d’explicar, neix La Gunter. De les ganes d’estirar d’un fil i d’anar trenant una història. Les històries relatades poden explicar-se des de molts i diferents llocs. Des d’una mateixa o des d’un imaginari col·lectiu. Des d’un espai concret o des d’un espai fantàstic, oníric. Des d’un edifici que reclama memòria. Des d’uns fets que també reclamen memòria. Des de la incertesa total i les ganes d’aventurar-se.

Perquè la vida i el teatre són coses diferents però contenen els mateixos ingredients i es remenen dins un recipients molt semblants : qui ho explica – qui ho viu – qui ho rep. Una part de la vida és real; l’altra la imaginem. La Gunter proposa, sabent que això és així, itinerar relats per tot arreu on es pugui, dins o fora d’un espai, dins o fora d’un mateix.

A més ens proposa alguns itineraris fantàstics, com és el cas de “Històries de Torrebonica” o “Filant histories” que tenen a veure més amb els records de Terrassa o d’altres més personals o fets a mida.

I com que els Records de Terrassa sempre aprofita per posar algun record o imatge que us faci recordar us regalem amb un document que vàrem poder fotografiar en la nostra visita al Sanatori de Torrebonica i en el que la Teresa n’és l’encarregada de fer les visites guiades. El document és una foto de les màquines de cinema (dels voltants dels anys 60) que encara s’hi poden trobar i que són de la marca Ossa, una marca espanyola que va començar a fabricar projectors de cinema l’any 1924 i que desprès va fer motocicletes.

 





Recordem la primera botiga de xuxes del Dulcilandia

18 01 2019

Avui gràcies a una foto recuperada d’un diari antic he recordat de nou la primera botiga de xuxes que es va inaugurar a Terrassa anomenada Dulcilandia.

Fa temps la vàrem esmentar en aquest mateix espai i, si ho desitgeu, podeu veure un enllaç, a la part inferior d’aquest record, on indicàvem que el divendres, 10 de maig de 1968, es va inaugurar a Terrassa una botiga al carrer Sant Pere 48 que portava per nom “Dulcilandia”.

Crec recordar i si no que m’ho esmeni algú que el propietari tenia una mena de tics que el feien tot un personatge curiós.

Estic segur que molta gent que llegeixi el nom de Dulcilandia li vindran records d’aquella botiga i m’agradaria que els compartíssiu i ens expliquéssiu que en recordeu.

Us deixo els enllaços que us poden interessar:

 https://recordsdeterrassa.wordpress.com/2010/05/24/inauguracio-del-dulcilandia/

https://recordsdeterrassa.wordpress.com/2010/05/27/els-xiclets-dunkin/

https://recordsdeterrassa.wordpress.com/2010/05/29/els-xiclets-nina/





L’Hostal dels Grané del carrer de les Parres

12 01 2019

Fa uns dies parlàvem del poeta terrassenc Miquel Grané i Civil i dèiem que provenia d’una nissaga d’hostalers i en concret ens referíem a l’antic Hostal del carrer de les Parres (antic Hostal de la Vila). Dons bé avui intentarem recordar aquest establiment, de la mà dels records que ens va deixar l’insigne artista Mateu Avellaneda, que era amic personal del citat Grané.

En Mateu explica que “Si passeu per la Plaça Vella al ésser davant del carrer de les Parres la vista s’atura en un raconet deliciosament romàntic. En aquest raconet, l’últim que queda de la Terrassa vella, el sol hi és alegre i el retall del cel que es veu damunt les cases, és d’un blau suau voltat d’orenetes que fan el seu niu sota els ràfecs de les cases centenàries. En altre temps quan es feia el mercat a la Plaça Vella, aquest carreró era ple de gent. Pagesos que deixaven els carros i animals a l’hostal, marxants, gitanos i gent de tota mena que no tenien casa a la Vila feien cap a l’hostal, esmolets arrossegant la mola pel món i fins lladregots hi tot. Tot aquest abigarrament feia vida a l’hostal junt amb els dispesers que hi estaven tota la setmana”.

Més endavant explica: “Bons amics meus m’han obert les portes de casa seva i m’han facilitat el poder fer aquest dibuix. Amb la seva companyia he recorregut des de baix a les quadres fins al terrat, totes les habitacions de la casa. … Situem-nos quaranta anys enrere (ara ens hauríem de situar quasi cent anys enrere) i entrem pel carrer de les Parres … davant nostre, passant entremig de carros de tota mena s’alça l’Hostal. El carrer s’eixampla fent una placeta desigual. A mà dreta hi ha el portal de la quadra on hi entrava el bestiar. El matalot va i ve portant palla i galledes d’aigua pels animals. Al costat del portal de l’estable hi ha una porteta de punt rodó petita i allargassada que dóna entrada a l’hostal. Entrem per un corredor que mena a l’escala estreta, de graons desiguals que ens porta al primer pis. No cal demanar per entrar en aquesta hora doncs tothom entra i surt a la seva comoditat. Ja som al replà i trobem el cancell d’entrada. A mà dreta entrant hi ha el menjador dels dispesers de poca volada. En aquella hora són a la fàbrica o al Vaport com diuen ells.

… Aquest menjador és una peça rectangular on hi ha una gran taula amb cadires a tot el vol, hi ha dos balcons: l’un amb barana de ferro amb testos de clavellers de sang i aigua; l’altre dóna a una eixida de petites arcades que li dóna un especial encís (en les fotografies de l’esquerra podeu apreciar que encara avui es poden veure les antigues arcades dels balcons de l’hostal, així com l’espai de l’antiga porta d’entrada). En aquest menjador s’hi obren a més de la porta d’entrada i els dos balcons, la porta de la cuina i la porta de l’escala que mena al segon pis o sia, als dormitoris. Entre balcó i balcó hi ha un aiguamans de marbre. Al fons hi ha la llar de foc on s’escolen les vetllades d’hivern contant el que passa, el que no passa i el que no ha passat mai”.

El carrer de les Parres no sempre ha tingut el mateix nom i de fet en altres èpoques era conegut com el carrer Sobirà, d’en Gontarda, d’en Celler, d’en Ferreres i d’en Font i diuen que lo de les Parres es deu a unes parres que s’enfilaven per la galeria de l’antic hostal que hi havia al número 16 però aquests dada no se sap del cert si és vertadera. De fet en la fotografia que us mostrem a la dreta, de principis de segle XX, no hi surt cap parra.

En canvi en un altre dibuix del mateix Mateu Avellaneda  (a l’esquerra) si que la podem veure, tot i que cal dir que aquest dibuix és una recreació de com ell creia que deuria ser la parra que li donava el nom.

Dades de l’Hostal de la Vila: aquest havia estat un lloc on s’allotjaven els antics traginers quan anaven de camí i també havia servit d’alberg nocturn. El dia 25 de novembre de 1770 l’ajuntament arrendava a Salvador Grané l’Hostal de la Vila per 10 lliures amb l’obligació d’allotjar soldats. En sessió del 15 de maig de 1874 l’ajuntament clogué un conveni amb el propietari de l’Hostal, en Miquel Grané i Valls perquè aquest seguis hostatjant a casa seva els vianants pobres, al que devia cobrar 6 cèntims de cada un. A canvi l’ajuntament li abonava 20 pessetes cada trimestre.





Records de Mossèn Garrit i la missa del Gall a la Mola

11 01 2019

En Ricard Font ens envia una foto de la Missa del Gall a la Mola de l’any 2010, tot indicant-nos que quan era més jove hi anava amb Mn. Joaquim Garrit i Rigol. La missa era organitzada cada any per el Centre Excursionista de Terrassa.

I ens diu: “Mn. Joaquim no depenia de cap parròquia, als anys seixanta era un capellà obrer que treballava en una ferralleria, jo el recordo que va venir a buscar unes maquines velles a la Tintoreria Llanera amb un toro i una furgoneta. Ara que te 86 anys per fer unes reunions encara va cada setmana a Barcelona a peu per Collserola“.

Una altra anècdota que ens explica diu: “A la primera manifestació de capellans que va tenir lloc davant de la policia a via Laietana, Mn. Joaquim de les garrotades que li van donar li van caure les ulleres al terra, i per no perdre-les les anava buscant i mentrestant, com que no podia fugir, el policia l’anava garrotejant l’esquena”.

En Ricard també esmenta que “per no tenir de caminar tant a la nit, els deixaven la clau de la barrera de can Robert i podien aparcar a can Pobla.

Finalment ens indica que “a la missa del gall de la Mola en el sermó Mn. Garrit ens va recitar el Cant espiritual: Palau i Fabre” que com que li va agradar mot ens transcriu a continuació:

No crec en tu, Senyor, però tinc tanta necessitat de creure en tu,
que sovint parlo i t’imploro com si existissis.
Tinc tanta necessitat de tu, Senyor, i que siguis,
que arribo a creure en tu – i penso creure en tu quan no crec en ningú.
Però després em desperto, o em sembla que em desperto,
i m’avergonyeixo de la meva feblesa i et detesto.
I parlo contra tu que no ets ningú. I parlo mal de tu com si fossis algú.
Quan, Senyor, estic despert, i quan sóc adormit?
Quan estic més despert i quan més adormit?
No deu ser tot un son i, despert i adormit, somni de la vida?
Despertaré algun dia d’aquest doble son i viuré, lluny d’aquí,
la veritable vida, on la vetlla i el son siguin una mentida?
No crec en tu, Senyor, però si ets, no puc donar-te el millor de mi
si no és així: sinó dient-te que no crec en tu.
Quina forma d’amor més estranya i més dura!
Quin mal em fa no poder dir-te: crec.
No crec en tu, Senyor, però si ets, treu-me d’aquest engany d’una vegada; fes-me veure ben bé la teva cara!
No em vulguis mal pel meu amor mesquí.
Fes que sens fi, i sense paraules, tot el meu ésser pugui dir-te:
Ets.

Adjuntem unes felicitacions que es lliuraven als assitents a la Missa del Gall, una del 2011 i una del 2012 i de les que tant sols se n’editaven 200 exemplars.