Una casa amb història a la Font Vella

En el 45 de la Font Vella hi havia la casa del sastre, polític republicà i escriptor, Joaquim Marinel·lo i Bosc, nascut a Terrassa el 15 d’octubre de 1838 i mort el 23 de desembre de 1903.Posteriorment s’hi va establir el llauner italià Camil Scafa (dades aportades pel Rafel Comes).

Cap al 1914 s’hi va traslladar la ferreteria de Ramon Argemí i Solà, que abans (cap al 1904) estava al 55 del mateix carrer. En aquest establiment s’hi venia ferreteria, quincalla, bateries de cuina en ferro, estanyat, esmaltat, inoxidable i alumini.

El Ramon va morir el 10 /3/1923 i la seva vídua, Maria Riera Comasvelles, va continuar el negoci fins que el seu fill Domènec Argemí Riera, que tenia una ferreteria pròpia al carrer de Gavatxons (Ferreteria Moderna), 4 bis, va tancar-la els anys trenta per continuar la de la Font Vella de la seva mare.

Si ens fixem en la publicitat del 1937 es torna a dir només Ferreteria Argemí, però el carrer ha canviat de nom i ara és el carrer Joaquim Maurín, que fou un conegut polític comunista, de la CNT i secretari general del POUM.

A la postguerra es va anomenar Almacenes Argemí, fins que Domènec Argemí va traspassar el 2/1/1941 la ferreteria a Vilaseca Bas S.A. de Barcelona que continuà el negoci com una delegació seva a Terrassa.

El 1957 el titular de la ferreteria ja era una altra societat, Útiles y Menages CAS. Va estar obert fins l’any 1983 en que va traspassar-se el local i es va dividir l’edifici en habitatges independents i el baixos es van reformar per acollir un bar, anomenat Granja Font Vella, el qual es va traspassar el 1 d’abril del 1995 amb el nou nom de Cafeteria Nova Font Vella.

L’edifici és obra de l’arquitecte Salvador Soteras i Taberner (nacut a Madrid el 1874 i mort a Barcelona el 1925) i és de l’any 1908 i tot i que no pot considerar-se d’estil modernista, podem destacar en la llinda de la porta un petits motius florals encastats i pintats.

D’aquest arquitecte a Terrassa cal destacar l’edifici del Banc de Terrassa del carrer de Sant Jaume 26 d’estil clarament modernista i que malauradament va perdre els grans fanals de llautó que li donaven un aspecte majestuós.

El Museu Municipal de la Radio Eudald Aymerich que resta en l’oblit

Avui volem recordar un patrimoni que va cedir a la ciutat l’Eudald Aymerich i que en el seu moment va suposar el compromís de la ciutat i dels seus dirigents de crear a Terrassa un Museu de la Radio que portés el seu nom.
L’Eudald Aymerich Tarradella va nèixer el 16 de maig de 1891 en una casa situada a la FontVella, 49. De ben jove ja va tenir afició als experiments d’enviament i recepció de senyals mitjançant ones i això el va portar a estudiar peritatge elèctric.

L’Eudald va començar treballant a Barcelona als 17 anys al taller mecànic-electricista de Lluís Escolà i als 22 anys ja n’era l’encarregat mentre feia classes nocturnes a les Escoles Industrials on obtingué el títol de Perit Electricista (el Rafel Comes conserva aquest títol en el seu arxiu). Als 27 anys retornà a Terrassa on amb l’ajuda del seu germà Joan (assassinat pels de la FAI l’agost de 1936) i va comprar la botiga d’electricitat Aurell i Cia. que estava en els baixos de la casa del Baró de Corbera i la traslladà a la casa que va llogar i arreglar en el número 43 de la Font Vella i que va convertir en residència-botiga (la va inaugurar el 1918), en la que va començar a organitzar unes reunions amb afeccionats a la radio que el van portar a fundar el Club de Radio Terrassa el 27 de novembre de 1928 i només un any desprès ja va organitzar el primer concurs de receptors de galena que molts encara recordaran ja que en aquells anys era comú que la gent se’ls construís artesanalment a casa.

Poc a poc, la seva col·lecció d’aparells de radio es va anar engrandint gràcies a que molts clients li portaven la radio antiga quan anaven al seu comerç a comprar-ne una de nova. Una anècdota és que fins hi tot tenia guardat un aparell que es va endur la rierada del 1962 i que va recórrer varis quilometres per la riera de les Arenes.

Peces cedides a la ciutat de Terrassa:
La primera vegada que algunes de les seves peces van sortir de la botiga va ser en motiu d’una mostra pública que es va realitzar a la sala d’actes de Radio Terrassa l’any 1949.
L’any 1974 el Sr. Aymerich va prendre la decisió de cedir la seva col·lecció a la ciutat i per aquest motiu es va organitzar una exposició a la seu del Museu Tèxtil que llavors dirigia en Francesc Torrella Niubó. La mostra la va dirigir en Jeroni Font Casals i l’Ajuntament i Radio Terrassa van cobrir les despeses i es va inaugurar formalment el 22 de novembre de 1974, amb la presencia del llavors alcalde de la ciutat, en Josep Donadeu Cadafalch entre d’altres personalitats.
El 16 de desembre l’exposició va ser desmuntada i traslladada a la casa Alegre de Sagrera amb la idea de que algun dia es fes realitat el Museu Municipal de la Radio Eudald Aymerich.

El Museu Municipal de la Radio Eudald Aymerich:
A principis de 1979 la regidoria de Cultura de l´Ajuntament i la Junta Municipal de Museus de Terrassa acorden instal·lar el Museu Municipal de la Ràdio Eudald Aymerich a l´edifici de propietat municipal conegut com a Casa Geis (originalment casa d´Antoni Josep Torrella), al carrer de Gavatxons, 9 (segons s’indica a “Història del patrimoni museístic de Terrassa 1904-2004” de Neus Peregrina). Si hem de ser justos cal indicar que la idea inicial de fer un Museu es va gestar gràcies a la intervenció del Sr. Josep Manuel Salillas i també del llavors director de Radio Terrassa, el Sr. Joan Marqués Casals, entre d’altres persones i entitats.Malauradament la crisis d’aquells anys i la manca de diners va fer que no es comencessin les obres i mentrestant es va posar un rètol anunciant el futur Museu de la Radio a l’entrada tot i que a dins encara no hi havia rés. No va ser fins a principis del 1980 que per fi es van poder començar les obres per tal d’adequar el local amb la idea de inaugurar el Museu per la Festa Major del 1980, com així va ser. Com a curiositat podem esmentar que el Josep Manuel Salillas va editar un llibre explicant la història del Museu abans de que es fes la seva inauguració formal.

Cal indicar que aquest Museu sempre va estar restringit a visites concertades i que les tasques de documentació, conservació, i exhibició eren realitzades de forma voluntària per membres de la Junta Municipal de Museus.L´any 1991, amb motiu de donar nous usos a la Casa Geis, totes les col·leccions del Museu Municipal de la Radio Eudald Aymerich van ser traslladades als dipòsits museístics del Museu de Terrassa, on encara se’n conserva una bona part, mentre que una selecció de les mateixes es van dipositar (novembre de 1994) al Museu Nacional de la Ciència i la Tècnica de Catalunya. En aquest dipòsit es van cedir un total de 225 peces de les més de 3.000 que tenia la col·lecció original. Curiosament l’exposició que el Mnactec va inaugurar l’abril del 2005 sobre la radio va mostrar-ne només 100.Això vol dir si els números no fallen, de les 3.000 peces que es van cedir a la ciutat els terrassencs (que en som els legítims dipositaris) només en podem veure 100 i del Museu que la ciutat es va comprometre a fer de moment rés de rés. Actualment val a dir que el Mnactec no té en exposició permanent aquestes peces i que si les vols veure has de demanar un permís especial per accedir als seus magatzems.

Preguntes finals:
Creieu que la ciutat hauria de comprometre’s a fer el Museu de la Radio Eudald Aymerich tal i com es va quedar en el seu dia que es faria?
O creieu que ja estaria bé que es pogués veure una petita mostra al Mnactec i que la resta quedés ben guardada als dipòsits municipals?
En tot cas cap de les dues opcions avui en dia és possible (fins quant?).

De quan es va fundar el Centre de Joves de Sant Pere

Ens ha arribat una publicació a les nostres mans d’un petit opucle titulat “Diez años del centro de Jovenes de Acción Católica – San Pedro de Tarrasa – 1939-49”. En ell s’explica que l’abril del 1939 un grup de joves dirigits per Mossèn Jaume Serra van fundar un Centre de Joventut i que aquest va ser el primer que es va fundar a la diòcesi de Barcelona un cop acabada la guerra civil.

Un total de 27 joves de Terrassa van constituir una junta amb aquests càrrecs: Frederic Massallé, president, Jaume Prat, vici-president, Pere Fainé, secretari, Antonio Garcia, tresorer i Rafael Fillol i Jaume Jornet com a vocals.

La primera reunió la van fer el 27 de juliol de 1939 per fer el reglament intern i el dia 30 el Consell Diocesà els va lliurar l’autorització per constituir el Centre tot celebrant-se l’acte inaugural el mateix dia en el saló d’actes del Centre Social Catòlic retransmetent-se a més per Radio Terrassa.

Mireu que va dir un setmanari nacional anomenat “Signo” sobre aquest acte: “la sangre de los martires empieza ya ha fructificar y estos Centros nacen del fragor de la reciente lucha como las primeras espigas de la fecunda sangre derramada sobre los campos de España”. Al·lucinant, oi?

I així van passar els primers anys del Centre, formant l’Aspirantat i lliurant insígnies als joves que s’anaven formant en diferents “Ejercicios”, alguns d’ells realitzats a Montserrat. El febrer del 1941 es decideix renovar la Junta directiva sota una nova direcció que en aquest cas va anar a mans del reverend Lluis Enseñat. El president va seguir sent en Frederic Masallé però el vici-president va ser en Josep Marquès, el secretari en Joaquim Capella, el tresorer l’Antonio Garcia i, per primer cop, ja trobem una sèrie de delegats: en Josep Mª Busquets d’estudi, en Joan Vila d’esports, en Joaquim Alsina de teatre, l’Emili Puig de cinema i en Francesc Izquierdo de propaganda.

Amb aquesta nova organització es fan les primeres sessions dels pastorets per les festes nadalenques al Centre Parroquial de Sant Pere i és en aquesta època que hi ha la primera intenció de donar el nom de Mossèn Homs a la plaça del davant de les esglésies, tot i que no ho aconsegueixen.

De quan es tenien que canviar les bombetes d’habitació

L’amic Josep Badrenas ens obsequia amb un dels seus records tot recordant un post anterior en que parlàvem de “Al carrer de Sant Francesc s’hi feien sabates”.

I diu així: “Ampliant el que comenta en Ricard Font sobre el corrent de 125 volts, voldria fer un comentari al respecte. Efectivament, quasi tot el corrent era a 125 v. però també existia el de 220 que en deien “força”. Però el meu comentari no va per aquí. El corrent que la companyia elèctrica ens subministrava, en teoria havia de donar 125 volts, però la majoria de vegades no arribava ni a 50 i les bombetes feien una llum molt minsa, fins i tot en alguns moments ni s’encenien. D’electrodomèstics, al menys a casa meva, no en teníem, però els que en tenien algun no podien fer-lo servir perquè no tenia força per a funcionar. Els ramals de fils de corrent que sortien dels transformadors, eren molt prims i a mida que s’allunyaven del transformador, anava minvant la força i disminuint la llum de les bombetes, i als que els tocava cap al final del ramal, ja ni se’ls encenien, més encara quan hi havia molta gent amb els llums encesos que “xuclaven” del mateix ramal. Haurien fet més claror un grapat de cuques de llum. (“luciernagas”).

Jo recordo haver volgut escoltar la radio i no haver pogut posar-la en funcionament per manca de força del corrent que entrava (cal recordar que els aparells de radio de l’època que jo parlo, anaven amb làmpades o bugies que en deien, rés a veure amb els transistors d’èpoques més “modernes”). Penso que va ser cap als anys 60`s que es varen canviar les conduccions elèctriques dels carrers a 220 volts i tothom va haver de comprar bombetes noves i adaptar els electrodomèstics, qui en tenia, a la nova tensió elèctrica.

Al meu barri recordo haver conegut famílies que varen haver d’anar comprant bombetes de 220 a mida de les seves possibilitats, i lo que feien era tenir-ne un parell i anar-les canviant de la cuina al menjador o a l’habitació fins que poguessin comprar-ne més…. Sembla ciència ficció oi? doncs no; jo ho he viscut en directe. Això, repeteixo, ho vivia en el meu barri, a la perifèria de la ciutat i possiblement al centre de Terrassa tot això no va ser tant dramàtic….”.

Nota: Jo recordo que a casa el pare va arribar a tenir 5 transformadors: un per la televisió, un per la radio, un per la nevera, un per la rentadora i el cinquè per si s’espatllava un dels anteriors. Encara recordo aquells fils precàriament endollats i a vegades allargats amb cinta aïllant que poc a poc es desenganxava i feia que el perill de que saltessin els ploms fos constant.

L’anunci que il·lustra aquest record és d’unes radioles que venia un tal F. Matarrodona al carrera Sant Antoni, 11 i és de l’any 1929.

Feliç Sant Jordi 2017

Feliç Sant Jordi a tothom i que us porti molts records.

Us deixem amb un bonic poema i amb una fotografia antiga del Sant Jordi de la Masia Freixa (Parc Sant Jordi):

La diada de Sant Jordi
és diada assenyalada
per les flors que hi ha al mercat
i l’olor que en fan els aires,
i les veus que van pel vent:
“Sant Jordi mata l’aranya”.
L’aranya que ell va matar
tenia molt mala bava,
terenyinava les flors
i se’n xuclava la flaire,
i el mes d’abril era trist i els nens i nenes ploraven.
……………………………
Quan el Sant hagué passat
tot jardí se retornava:
perxò cada any per Sant Jordi
és diada assenyalada
per les flors que hi ha al mercat
i l’olor que en fan els aires.

Joan Maragall (1860-1911)

La desconeguda colorteca dels tints Segura s’ha salvat

Aquesta colorteca pertanyia a l’empresa de tints “Herederos De Salvador Segura” que va tancar al 2016 definitivament i que per sort es va poder salvar aquesta petita joia i ara està dipositada a l’espera de la seva restauració en el Museu Tèxtil de Terrassa.

L’empresa es dedicava a activitats industrials en relació als tints, blanquejos, aprests i acabats de fibres tèxtils i els seus derivats i també fabricava colorants i pigments. La nau estava situada a la Rambleta del Pare Alegre, 4 (en el seu solar s’hi ha inaugurat un Mac Donalds el gener del 2017).

L’empresa “Herederos de Salvador Segura” es va fundar el 15 de febrer de 1973 i en els darrers anys en que va estar operativa va reduir la seva plantilla a poc menys de 10 treballadors. I com que va tenir activitat fins fa pocs anys disposava de web pròpia en diferents idiomes: http://www.hsegura.com

La colorteca, com veiem en la fotografia, estava situada en un despatx amb mobles dels anys 70 i que consistia en una mostra de flocs de llana tintada amb una varietat cromàtica extraordinària i que servia de mostra de la quantitat de colors en que podien treballar els diferents components tèxtils.

A principis de segle podem veure anuncis de la Tintoreria de Ramon Segura (1901 i 1906) que hi havia al carrer Fontvella, 51 i en ells podem apreciar que en els serveis que s’oferien hi havia la possibilitat de tintar el que es desitges i en especial aquella roba que es tenia de tintar de negre per els períodes de dol:

Aclariments: Tal com ens ha indicat l’amic Rafel Comes, el nom de Hereus de Salvador Segura el van posar a l’empresa després de la Guerra Civil en la que va ser assassinat el titular Salvador Segura i Prunera (aclarim que la data que figura en el text del record és la del canvi de forma jurídica a Societat Anònima).

El Rafel també ens indica que els 3 germans Segura (Ramon, Josep i Modest) eren oriünds de El Soleràs (Les Garrigues) i tots tres eren tintorers de roba a finals del Segle XIX i principis del XX i que el que va començar la tintura industrial no va ser el Ramon sinó el Josep, casat amb Teresa Prunera i Aznar que estava al carrer de Sant Pere. El Ramon era el que estava a la Font Vella.

La industria va començar el 1890 ja ubicada a la carretera de Martorell que és on va estar sempre (en aquest sentit agraïm també el comentari rebut a facebook per Joan Salvador Torrent Segura).

 

Les armadures del Armats de Sant Pere sortiran de processó a Terrassa 49 anys després

La segona edició de la Passió segons Sant Nebridi aquest any incorpora unes quantes novetats, com la interpretació d’una versió de la Dansa de la Mort (similar a la de Verges) i la recuperació d’una cinquantena d’armadures de soldats romans (anomenats popularment com a “armats”) que estaven abandonades en un soterrani de Sant Pere des de fa 49 anys.

Sant Nebridi va ser un bisbe de Terrassa del segle VI, l’únic que va ser canonitzat sant i la representació de la Passió segons Sant Nebridi tindrà lloc el diumenge de Rams (9 d’abril del 2017) a la tarda, a la plaça Rector Homs.

A més també volem destacar la consolidació de les processons que es fan en altres punts de la ciutat com les de les Arenes, la Grípia i can Montllor i que van tornar la tradició de fer la processó que Terrassa havia perdut (l’any 1968 es va fer la darrera processó). La foto dels armats de la dreta és de l’any 1967, un any abans de la seva desaparició.

Dels armats a Terrassa en vàrem parlar en diversos articles que us recomanem que torneu a llegir:

• Histories-dels-armats-i-del-capita-manaia
• Els-armats-al-monument-dels-caiguts (vídeo)

I també un article del bon amic Joaquím Verdaguer sobre els Armats:

• Els-armats-de-terrassa.html

I sobre la Processó del Dijous Sant o del sant Enterrament:

• Mes-dades-sobre-els-origens-de-la-processo-de-dijous-sant
• La-processo-el-peno-i-la-mantellina
• La-processo-del-sant-enterrament-fa-50-anys
• La-processo-del-sant-enterrament-2
• La-processo-del-sant-enterrament-3
• La-processo-del-sant-enterrament-4
• La-processo-del-sant-enterrament-5
• La-processo-del-sant-enterrament-6
• La-processo-del-sant-enterrament-i-7
• La-musica-de-la-processo-en-dibuixos