Celebrem que ja hem superat les 850.000 visites

Fa temps que no celebràvem cap xifra de visitants i avui he triat que hem passat de les 850.000 visites per fer-ho.

Les xifres de poc serveixen si només les veiem com un número, però en aquest cas el que hi hem de veure és la quantitat de persones que han entrat en aquest humil espai dedicat als records d’una ciutat com Terrassa.

No nou moltes gràcies a tots els que feu possible que seguim vius després de més de 10 anys i doneu sentit a l’existència d’aquest Blog dels Records de Terrassa.

Per celebrar-ho us deixo una foto que espero que us agradi: es tracta d’una cursa de sacs de les Colònies de Can Palet de l’any 1974:

Anuncis

Records de la nostre muntanya de Sant Llorenç del Munt:

La Maria Rosa Avellaneda ens indica que creu que és un sentiment molt terrassenc considerar que el Massís de Sant Llorenç del Munt és la “nostra muntanya”. Presideix Terrassa i és el nostre teló de fons, de tal manera que des de molts indrets de Terrassa s’albira majestuosa i impressionant la seva silueta tant estimada.

Com diu el poeta Maragall: “jo no se lo que teniu que us estimo tant muntanyes“.

Però aquesta es la “nostra” i en qualsevol cap de setmana es pot sentir: demà anirem a Sant Llorenç !” i això es repeteix i es repeteix…. A l’hivern si a dalt de la Mola està nevat esdevé el tema de nombroses converses a la ciutat: “has vist Sant Llorenç nevat ?” No cal afegir res més, llavors aquesta mateixa pregunta es va repetint centenars de vegades al llarg del dia.

Anar a Sant Llorenç és, en moltes ocasions, una excursió de de matí per tornar a dinar a casa. A peu des de Terrassa o des de la Torre de l’Angel, el camí és un passeig agradable. A la primavera quan comencen a florir les plantes, primer les de color groc i les blanques provinents de diverses flors silvestres i boscanes, és agradable gaudir de l’olor de la farigola i del romaní i restar atent al cant dels ocells amb compte de l’escorpí o l’escurçó que s’amaguen sota les pedres. Després arribes a Can Pobla i camí amunt i quan ja s’albira el Monestir de La Mola et sembla que ja hi ets, però només és un miratge ja que encara falta una bona pujada.

És millor des del meu punt de vista, no agafar dreceres dons tinc males experiències d’algunes canals on a vegades resulta difícil de sortir-ne. Diu l’adagi “si vols fer drecera no deixis la carretera” però pels excursionistes de debò això no té sentit ja que precisament per ells superar dificultats és el vertaderament important i no les petites dificultats si no les més difícils.

Jo penso que per gaudir al màxim de la muntanya és necessari sentir i estar atent a tots els detalls que ens ofereix la naturalesa. Ho considero imprescindible ja que del contrari pot passar com va deixar escrit, al 1925, el gran Apel·les Mestres, dibuixant, músic i poeta

“Llegint llibres de vegades s’aprèn quelcom, és molt cert; llegint la naturalesa sempre s’aprèn.

Però cal saber llegir-lo, perquè molts llegidors veig que enfront d’aquest llibre es tornen analfabets”.

Repasem records de la riuada del 62 a les Arenes

portal de Sant Roc

L’Associació el Llibre de la Vida us fa saber que organitza una jornada de Records al voltant de la Riuada del 1962 i que serà dinamitzada per en Santi Rius, que a la vegada s’encarrega d’aquest blog dels Records de Terrassa.

L’acte que es realitzarà en el Casal de la Gent Gran de les Arenes, al carrer Farell 2 de Terrassa el dijous 27 de setembre a les 18:00 hores és obert a tothom i començarà amb un repàs fotogràfic i uns vídeos explicatius del que va passar aquella tràgica nit del 25 de setembre de 1962.

En el decurs de l’acte, a més de visualitzar les fotografies i els vídeos de la riuada, s’explicaran records personals i es convidarà a compartir les vivències dels assistents.

L’objectiu és despertar els records dels assistents i mirar de provocar la seva participació en aquest acte què, de forma molt significativa, s’ha volgut que es fes en el barri de les Arenes, que va ser el més castigat per la força d’un aiguat que en poc més de 4 hores va arribar a descarregar 225 litres per m2.

Si teniu quelcom que mai hàgiu explicat o alguna fotografia o record que vulgueu compartir o simplement teniu curiositat per escoltar el que s’explicarà, us esperem el dijous dia 27 a les 6 de la tarda. NO HI FALTEU !

Aprofitem per donar-vos algunes dades del dia 25 de setembre de 1962:

cotxe penjat les vies

• El dia va començar amb sol i feia calor i els parts meteorològics només anunciaven alguna inestabilitat de les temperatures i un augment de la nuvolositat.
• Entre la 1 i les 2 van començar a caure gotes, però no va ser fins a la tarda, sobre les 7:30, que va començar a ploure més fort.
• A quarts de nou van sonar les sirenes dels bombers reclamant al personal lliure, degut a les desenes de trucades que rebien per inundacions.
• A les 9 se’n va anar la llum i el telèfon, deixant als bombers i a la ciutat incomunicats.
• El diluvi va caure entre les 9 i les 11:45 de la nit. Més de 240 litres per metre quadrat. L’aigua queia com una cortina que no deixava veure rés i el cel s’il·luminava constantment per els llampecs.
• A les 9:30 el pont de la Renfe es arrastrat per les aigües i uns minuts després uns veïns fan senyals a un tren perquè pari abans de caure pel pont que ja no hi era.
• A les 9:40 el tren que havia sortit a les 9 de Barcelona decideix parar abans d’arribar a Terrassa amb 105 passatgers dins.
• A les 10:30 moltes cases són arrasades per la força de l’aigua a la banda esquerra de la riera de les Arenes, en el barri anomenat Hockey.
• A les 11:45 deixa de ploure i els que han sobreviscut abandonen les seves cases mentre que alguns que són a les teulades moren al esfondrar-se la seva casa.

Records dels patis d’abans:

La Maria Rosa Avellaneda ens fa arribar un record personal que diu així:

cosint al pati

Els patis d’abans… tant diferents dels d’ara… recordo que els habitatges d’abans (la gran majoria) eren cases de planta baixa i pis i que s’accedia al pis per una escala interior, i a dalt normalment hi havia els dormitoris “cases angleses en deien”. Al final de la planta baixa normalment hi havia el pati i recordo que el nostre pati estava orientat de cara a migdia, de manera que de bon matí els raigs de sol ho il·luminaven tot. La llum passava a través dels vidres i s’allargava fins a mig passadís.

Per anar al pati des de dins de casa hi havia dues sortides, la del menjador i una de més petita que s’hi accedia per la cuina. A l’estiu totes les portes estaven obertes per facilitar la circulació de l’aire i a cada sortida era molt convenient posar-hi cortines sobretot per impedir l’entrada de mosques. Ara de mosques a ciutat n’hi ha poques però llavors n’eren una munió . A casa teníem una maquineta rodona de llauna que feia com una manxa i amb aquest instrument escampàvem flit per matar-les. Però no es mataven totes “no”. Per les que quedaven també teníem unes pales “matamosques”, amb un mànec llarg i al final una superfície plana reixadeta i amb aquest dispositiu anàvem a la recerca d’alguna que s’havia colat cap a dins de casa. La cortina de la porta del menjador era feta d’unes tires de ferro compostes de petites peces que es podien anar enfilant i deixant la cortina a la mida necessària.

Al sortir al pati el primer tram era enrajolat i després hi havia grava. A la dreta després de la porta de sortida hi havia un test d’uns vuitanta centímetres d’alçada. Era fet de ciment amb uns dibuixos imitant el tronc d’un arbre. En aquest gran test hi havia plantada una gardènia que sense cap cuidado especial solament regant-la, es va fer immensa. En plena floració podia tenir més de vint flors obertes que escampaven una gran olor per tot el pati. També al sortir i a dalt de la paret sota la galeria hi havia un niu d’orenetes. Puntualment arribaven el mes de Març anunciant el bon temps. Era curiós mirar el niu i veure les petites orenetes amb les boques ben obertes esperant el menjar que els hi distribuïen les més grans.

En aquest primer tram, a la dreta hi havia el pou. Era un pou compartit amb el veí, i per accedir-hi teníem d’obrir dues portetes de ferro semicirculars que estaven col·locades a sobre el brocal del pou, llavors fent rodar la corriola amb el llibant i la galleda trèiem l’aigua molt fresca que servia per refrescar les begudes….. Al tancar les portes el pou quedava amagat al darrera. A l’esquerre hi havia el safareig i a sobre, a la paret una petita vela per donar-hi ombra.

Mateu Avellaneda dibuixant al pati

Després ja venia el jardí. En el terra hi havia grava (excepte en el costat dret). En aquest espai unes grans pedres totes iguales feien com una jardinera preparada amb terra especial per les plantes: els rosers, les margarites, les clavellines, els boixacs….També hi havia unes plantes que es feien molt grans nosaltres en dèiem “pom de noche” que florien amb unes floretes vermelles que només s’obrien a la nit. La llavor d’aquestes plantes, s’escampava de tal manera que teníem de vigilar i aclarir-les sovint per no perjudicar les altres. A un canto i penjada hi havia una clavellina d’aire que sortia de dintre un cargol de mar. Sense terra ni aigua anava vivint i multiplicant-se amb petites clavellines.

A la part esquerre hi havia un cobert fet d’obra. Tenia dues portes, una per entrar al cobert i l’altre amb dos compartiments: el de baix per guardar el carbó i la llenya i al de dalt hi havia el galliner amb un gall i moltes gallines amb les seves menjadores i els abeuradors de terrissa. La porta que tancava el galliner era de filat. De bon matí ja sentíem el cant del gall, el nostre, i el dels veïns doncs en aquella època molts veïns en tenien d’aviram. Ara, a ciutat, és impensable al mati sentir el cant del gall però llavors no ens molestava gens ja que era la senyal de que ja es despertava el dia.

Un problema era si algun dia per descuit deixàvem un moment la porta oberta de la gàbia i s’escapava una gallina. Llavors era una odissea intentar agafar-la. Precisament, per escapar-se es posava a sobre la barana de ferro que donava a la carretera de Moncada i el meu avi, amb tota cautela, s’hi anava acostant… però de seguida veiem que començava a moure les ales i que d’un moment a l’altre emprendria el vol. Els intents eren diversos, però sempre amb el mateix resultat… fins que al final passava el que temíem: una gran volada i ja la podíem veure a baix a la carretera. Amb el trànsit actual la gallina no duraria ni dos segons però llavors, si no moria atropellada, també la podíem donar per perduda perquè agafar una gallina en una carretera oberta és “misión imposible”.

tortuga al pati

Un altre al·licient del pati, era la tortuga. La nostra era una tortuga gran (la closca d’uns vint centímetres) i a l’hivern restava amagada; però de sobte, al venir el bon temps, el primer de nosaltres que la veia ho anunciava amb un gran crit “ja ha sortit la tortuga!”. De dins la closca treia les potes i el cap i tenia de ser molt vella perquè la recordo molt arrugada. Si la molestàvem s’amagava dins la closca i després d’una estona tornava a caminar lentament a pas de tortuga. Penso que aquest rèptil era molt econòmic de mantenir ja que mai vaig sentit que els meus avis parlessin de comprar menjar per la tortuga. Crec que deuria menjar fulles i amb la gran vegetació i varietat de plantes que hi havia segur que ja en deuria tenir per un menú complert: primer, segon i postres…..

Bé eren altres temps… tan diferents d’ara… però és bonic recordar coses que amb tots els avenços actuals, segur que no tornaran.

En record de la primera manifestació autoritzada a Espanya després de la mort del Franco

El 11 de setembre del 1976 tothom recorda la celebració de la Primera Diada de Catalunya a Sant Boi, però potser no és tant conegut que un dia abans Terrassa va fer la primera manifestació autoritzada de l’estat espanyol després de la mort del dictador, per commemorar la Diada Nacional de Catalunya. 

Aquest any el proper 10 de setembre, a les 19 hores es farà un acte commemoratiu, davant del Mercat de la Independència, per recordar aquest esdeveniment, organitzat per Terrassa Memòria, amb el suport de l’Espai de la Memòria i els Valors Democràtics i de l’Ajuntament de Terrassa.

Jo recordo aquesta manifestació ja que llavors tenia 19 anys i em bullia la sang quan sentia parlar de Catalunya. No teníem cap mena d’autonomia i volíem la llibertat i l’amnistia i la pancarta que encapçalava la manifestació ja portava el rètol de “llibertat, amnistia i estatut d’autonomia”, que tot i els anys passats potser encara la podríem fer servir 42 anys després.

És cert què potser no érem molts, crec que es va xifrar en uns 6.000 però era la que fins aleshores havia aplegat a més terrassencs i això que de manifestacions ja n’havíem fet alguna més, com la de la vaga de principis d’any.

En aquella manifestació hi havia gent de tots els “colors”, amb pensaments divergents i es barrejaven els joves universitaris amb els treballadors i immigrants que vivien en els barris de la ciutat. Però tots teníem un objectiu comú: que Catalunya pogués auto governar-se i això ajudés a millorar la qualitat de vida dels que hi vivíem i que es retornessin els drets bàsics dels ciutadans. Llàstima que actualment a Catalunya cadascú vagi a la seva i no recuperem l’esperit d’aquells anys on tots anàvem junts per aconseguir millorar el poc que teníem. (a la dreta la noticia apareguda a la Vanguardia del dia 11).

També recordo que no se d’on la gent va començar a treure senyeres i que entre el grup de joves hi havia una mica de temença, ja que sabíem que hi havia policia secreta i la presencia dels grisos resultava certament amenaçadora. No recordo si hi havia policia a cavall però en aquella època crec que era un dels mètodes que feien servir per carregar contra la gent. Si que recordo que de manera espontània vàrem cantar els segadors tot i que jo llavors encara no em sabia la lletra del tot. Però si que recordo que el què més es cridava eren els “Visques a Catalunya”. No vaig veure qui encapçalava la mani ja que em quedava lluny la capçalera, però si que recordo haver vist al Labòria i el Raventós i potser en vaig veure més, però llavors no en sabia els seus noms.

Fer la manifestació per la Rambla del Caudillo era com una burla, però tenia el seu significat de denuncia del que ens havia tocat de viure durant la dictadura. Crec que tot plegat no va durar gaire, potser una hora i mitja (va començar als voltants de la set de la tarda) i tampoc vàrem fer un gran recorregut però, per sort, no va passar rés i tots vàrem poder retornar a casa sans i estalvis i amb la sensació de que aquell dia tota havia començat a canviar.

Recordar no pot ser mai dolent, ja que qui no valora els records no valora els seus orígens.

Un informe de com estaven les sales per espectacles de Terrassa el 1913

cine recreo plano original

El bon amic Rafel Aroztegui en el seu afany investigador ens ha fet arribar un informe que ha trobat remenant papers, sobre l’estat dels locals dedicats a espectacles públics que hi havia a Terrassa.
L’escrit de data 14 de gener de 1913 i signat per l’alcalde J. Ullés Jover està fet amb màquina d’escriure antiga i està dirigit al excel·lentíssim governador civil de Barcelona.

• Del Teatre Principal informa que per acord del govern provincial en data 4 de desembre de 1911 s’ha comunicat a l’alcaldia que s’han aprovat els plans presentats i que s’autoritza de forma provisional l’obertura del teatre.
• Nota: el 15 de desembre es va produir la inauguració de la reforma modernista del Teatre Principal. Com a cinema va tancar el 7 d’abril de 1991.
• Del Teatre del Retiro indica que el 1880 el pèrit Joan B. Feu va indicar que reunia les adequades condicions de seguretat i solidesa en aquest tipus de construccions i que per això es va autoritzar el seu funcionament tot i que també amb caràcter interí. Posteriorment indica que en aquest espai s’han realitzat diferents accions de reparació, consolidació i reforma del decorat dirigides a acollir espectacles cinematogràfics.
• Nota: Com a curiositat deixeu-me indicar que el 19 de novembre de 1910 s’inaugura el Cine Diorama amb el primer teló de boca amb anuncis pintats en ell. El 1932 va ser enderrocat.
  

  Teatre Recreo 1912

• Del Teatre El Recreo s’indica que en data 18 de setembre de 1912 es va comunicar que s’ha rebut l’informe de l’arquitecte però que hi ha una sèrie de defectes a arreglar si es volen donar espectacles cinematogràfics, especialment per la manca d’adequació de la cabina i que fins que no es realitzin les obres només es poden donar petits espectacles escènics.
• Nota: El 18 de setembre de 1912 es va inaugurar la sala de Teatre El Recreo als jardins de la casa Ventalló tot i que la façana modernista inicialment prevista no es va arribar mai a fer (podeu veure el document del plano de la façana prevista que ens ha fet arribar l’amic Rafel Aroztegui).Finalment l’edifici va ser obra de l’arquitecte Domènec Boada i la boca del telo va ser decorada pels pintors Pere i Tomàs Viver. Va tancar el 2 de juny de 1985.
• Del Cine Alegria indica que a primers d’agost de l’any anterior es va produir la inspecció de l’arquitecte provincial i que es va ordenar una sèrie de reformes que el propietari ha realitzat amb diligència i que per aquest motiu donen l’autorització perquè el local pugui seguir oferint espectacles.
  

  Recreo plano original

• A partir d’aquest punt el document indica que l’alcaldia manifesta al govern provincial que cap dels locals destinats a espectacles públics està definitivament autoritzat per donar-los i que els que es dediquen a oferir espectacles cinematogràfics cap s’adapta a les ordenances, si bé es pot tolerar al Cine Alegria la infracció deguda a les seves portes de sortida i al Cine Moderno la infracció pel mateix motiu. Del Cine Montserrat i del Cine Ideal diu que no cal dir rés, ja que el primer es troba en estat de reforma i tampoc del segon perquè s’ha tancat per ordre de la mateixa alcaldia.
• Nota: el 23 de gener de 1909 es va inaugurar la Sala Montserrat al Centre Social Catòlic.
• Nota: el 4 de maig de 1912 es va inaugurar el Cine Moderno al Teatre del Retiro, però no tenim constància d’on era el Cine Ideal que s’anomena en l’informe i l’únic que podem indicar, per la data del document, és que el 26 d’octubre del 1911 s’havia inaugurat al 1er. Pis del Cafè Condal el Cine Egara del Sr. Domingo del que no se’n diu rés en l’informe.

Al final l’alcalde, desprès d’explicar l’estat dels locals destinats a oferir espectacles públics de la ciutat, indica que si s’ordenés el tancament dels mateixos es podrien provocar conflictes i perjudicis i que ell no pot carregar amb aquesta responsabilitat personal, de manera què li diu que en tot cas sigui ell (el governador) el qui dicti les ordres oportunes i assumeixi les responsabilitats que comportin els permisos provisionals que s’han donat als locals.

Això ens dona una idea de la provisionalitat d’aquests locals destinats a espectacles públics. La majoria hem de tenir en compte que s’havien fet sense pensar massa amb les normatives i també amb les dificultats que van tenir per tal d’adequar convenientment uns locals, pensats per oferir teatre o espectacles, a les noves necessitats que els imposaven els espectacles cinematogràfics i que requerien d’espais on allotjar maquinària i materials altament perillosos ja que llavors tot molt inflamable.

Atès el que diu el document podem estar contents que a la nostra ciutat no passes cap desgracia important.
Podeu trobar molts més records sobre el cinema a Terrassa a: https://recordsdeterrassa.wordpress.com/cine/

Nota: Volem felicitar al Rafel per el seu any com a capgròs de l’any i desitjar que avui en que comença la Festa Major de Terrassa el nou capgròs sigui tant merescut com ho ha estat ell.

 

Salvem els murals de la discoteca Liben’s

La discoteca Liben’s es va inaugurar a la carretera de Martorell, 120 als anys 70 (en la foto antiga podeu veure la primera façana). L’any 1978 es va ampliar i es va inaugurar la nova façana de ceràmica vidriada decorada amb motius geomètrics i en que es va una clara al·lusió a la música per part de l’artista Julio Bono, que encara avui es pot visualitzar i que ara està amenaçada de desaparèixer.

El nom de la discoteca es va canviar posteriorment pel de discoteca Làser fins que finalment va tancar (en part de la façana encara es pot veure part d’aquest nom).

discoteca Liben’s

Aquesta discoteca va arribar a comptar amb 4 grans pistes de ball amb diverses formes, el que la feia molt particular: n’hi havia una de quadrada, una de rectangular, una de triangular i finalment la més característica, la de forma de cor. Aquestes pistes estaven cubicades en dues plantes que es podien veure des d’un espai central. En cada pista podies ballar música diferent, des de la típica musica disco fins a música lenta, ambiental o rock.

liben’s enganxina

Si ens fixem amb el logo hi veurem una clara referencia a instruments musicals barrejats que també podem observar en una de les ceràmiques que adornen la seva façana.

Ara uns cartell anuncien la propera construcció de una zona amb 20 habitatges que segurament farà desaparèixer una part de la nostra història i dels nostres records, però que també suposarà una important pèrdua arquitectònica ja que els murals són una obra d’art que creiem que la ciutat hauria de mirar de preservar.

Podeu trobar algunes opinions i contactes amb gent que durant anys va anar a ballar a aquesta discoteca a l’enllaç:

https://recordsdeterrassa.wordpress.com/2009/03/09/les-discoteques-dels-anys-80-a-terrassa/

Des dels Records de Terrassa fem una crida perquè es protegeixi un patrimoni de la ciutat que pertany a tots nosaltres i que no pot ser que de nou l’especulació immobiliària ens l’arrabassi com ja ha passat amb altres ocasions. Recordem que va passar amb la Lyonessa quan es va arribar tard a protegir-la?

En Julio Bono i Peris va néixer a Sagunt l’any 1934 i va morir a Barcelona l’any passat, el 2017. Podem considerar-lo un artista català ja que des dels 5 anys ja va residir a Catalunya. Artisticament és conegut especialment pels seus murals de ceràmica vidriada i per les façanes que amb ells va decorar edificis per tot Espanya. Podem considerar-lo un artista de carrer ja que les seves obres no eren fetes per ser exposades en museus sinó en moltes ocasions en espais a l’aire lliure, com és el cas de la façana de la vella discoteca Liben’s de la nostra ciutat.

Si finalment enderroquen la façana i la perdem a Terrassa haurem perdut una part del nostre patrimoni i per observar altres obres de Bono haurem d’anar al edifici de la Mecànica Egarense del carrer Joan Mompeó, 35, als edificis Dacosta del carrer Salvans 30 i 39 o a la cantonada del carrer Alexandre Bell amb Isaac Peral.

Fem servir el #savemelsmurals per reclamar tant a l’administració publica com a la societat en general que no deixin que Terrassa de nou hagi de lamentar una pèrdua com aquesta.

Si algú li fa gràcia veure com era l’ambient en una discoteca de terrassa podem veure un vídeo de la discoteca NEON (Carrer Sant Francesc, 50) als anys 80 a https://youtu.be/vW3lQ8KZYzM