Un cartell del 1913 per celebrar la Fira Modernista del 1923

Un any més arriba la Fira Modernista i aquest any amb la seva XX edició està dedicada a la dansa i per això des dels Records de Terrassa hem triat un record de fa 110 anys i més concretament un cartell del Casino del Comerç on s’anuncia el “Festival dels Rebregats y Mirons” amb un Gran Ball amenitzat per la banda “La Vallesana” que es va celebrar el 5 de gener a les 10 de la nit. Pel que sembla aquesta festa servia per a trobar parella i d’aquí que en el cartell i surti un cor amb una fletxa.

El cartell és clarament d’estil modernista i espero que us agradi.

Vull destacar que a més del ball s’hi anuncien un seguit d’atraccions bastant curioses, com la de Mr. White, un concertista de Bombo proceden del teatre Odeon de Paris, Mr. Massetti, un reconegut cantant de l’Scala de Milan, Mlle. Hélène, primera concertista i ballarina del Moulin Rouge de Paris, Mr. Robinson celebre imitador i transformista i la Troupe Frescales composada, segons diu, per 4 gentelmans procedents dels millors teatres d’Europa i Amèrica.

Un programa espectacular que segur que va fer omplir de gom a gom el Casino del Comerç i que igualment esperem que serveixi perquè tots els actes de la Fira Modernista s’omplin de públic.

Federico Garcia Lorca va venir a Terrassa l’any 1935

El dia 1 d’octubre de 1935 els diaris locals informen de la visita a Terrassa del poeta Federico Garcia Lorca acompanyat pel seu amic i pintor terrassenc Josep Rigol. Segons indiquen va visitar l’estudi de l’artista i indrets propers, com les esglésies de Sant Pere.

Quan es va fer fosc va tornar a Barcelona per a fer una lectura dels seus poemes als “Amics de la Poesia” a la llibreria Catalònia i per aquest motiu no ve poder participar en la tertúlia literària que es tenia que fer als Amics de les Arts que va quedar ajornada per el dia 7 d’octubre i que tenia que fer-se al Centre Catalanista Republicà a dos quarts de deu de la nit. El cert és que el dia 7 tampoc va poder venir per culpa d’una conferència que va tenir que donar.

Així dons ja no va tornar a Terrassa fins el dia 17 d’octubre que era la data de l’estrena de l’obra Yerma al Teatre Alegria, de la mà de la Gran Companyia d’Ata Comèdia Dramàtica de l’eminent Margarida Xirgu, que estava de gira per diverses ciutats. A les 10 de la nit, va assistir a l’estrena de Yerma, que va tenir tant d’èxit que el va obligar a sortir a l’escenari per saludar al públic.

Els preus de les butaques eren de 4 pessetes les més cares i de 2 pessetes les més econòmiques. El director artístic va ser en Cipriano Rivas Cherif i els decorats eren de Manuel Fontanals.

Al finalitzar la representació va inaugurar les tertúlies literàries dels Amics de les Arts amb la lectura de diversos poemes acompanyat per els actors de la companyia de l’actriu Margarida Xirgu.

El teatre Principal on es va interpretar l’obra era el que estava situat al carrer de La Rasa (antigament carrer del General Mola) que havia estat inaugurat el 17 de novembre de 1917. El teatre era propietat del Sr. Gaetano Galítzia Laterza i l’edifici havia estat dissenyat i construït per l’arquitecte Lluís Moncunill, amb una capacitat per 2.000 espectadors.

El proper dissabte, dia 4 de febrer de 2023 a Terrassa es retrà homenatge a aquest fet inaugurant-se una placa a l’actual teatre Alegria a les 19 h i representant-se de nou Yerma al Teatre Principal a les 20 h, aquesta vegada interpretat per l’actriu Maria Hervàs.

La placa forma part de la campanya “Terrassa T Memòria” i indicarà els detalls de la visita del poeta a Terrassa, tot indicant que poc temps després va esclatar la Guerra Civil i que el 18 d’agost de 1936 va ser assassinat pels feixistes al camí de Viznar a Alfacar, a Granada.

Us deixem un seguit de documents per si us voleu informar més:

Podcast sobre patrimoni terrassenc: la història de l’escola Torrella

Al programa  CONNECTATS es va parlar de patrimoni terrassenc:

En @santirius, autor del blog “Records de Terrassa”, va explicar la història del Sanatori de l’escola Torrella.

Aquest és un programa de Radio Terrassa.

.

@laxarxaradio

@RadioMTerrassa

.

Podeu escoltar la gravació fent click aquí: https://go.ivoox.com/rf/93109880

Vídeos: testimonis d’un passat industrial: les 12 xemeneies més característiques de Terrassa

Canal Terrassa – Programa sobre el passat industrial de Terrassa: creat gràcies a la col·laboració del blog dels Records de Terrassa.

Al llarg del segle XX, durant dècades, a Terrassa hi fumejaven cada dia unes 200 xemeneies industrials.

Eren la demostració més plausible de l’enorme activitat productiva de la ciutat i de l’auge. en particular, del sector tèxtil.

Aquella prosperitat, però, va anar minvant de manera progressiva i tant les antigues fàbriques com les seves xemeneies van anar desapareixent.

Algunes però, segueixen en peu, observant el transcurs de la història i formant part del patrimoni industrial de la ciutat.

Durant els últims dies hem descobert alguns d’aquests elements tan característics gràcies a Santi Rius, qui ens ha explicat tota mena de curiositats sobre les dotze xemeneies més representatives.

Links:

Veure tots els  reportatges de la sèrie “Testimonis d’un passat industrial”

Les dues capelles del Sanatori de Torre Bonica 7 (l’esglèsia modernista)

La peça mestra del nou conjunt va passar a ser, a part de l’edifici remodelat del sanatori, la nova església dedicada a la Mare de Déu de Montserrat, beneïda i inaugurada respectivament els dies 24 i 27 d’abril de 1930 (es va triar el 27 perquè és precisament l’aniversari de la Mare de Déu de Montserrat).

En Bernardí Martorell ha estat considerat com el millor dels neogòtics-romàntics de Catalunya. Els historiadors situen el Modernisme a Catalunya entre el 1888 i el 1918, raó per la qual l’arquitectura de Bernardí Martorell resta fora de l’estil per temps i per forma. Tampoc no pertany al noucentisme, que és el període que va succeir el Modernisme a Catalunya, de tal manera que l’obra de Bernardí Martorell forma un conjunt notable de construccions inspirades en l’arquitectura anglosaxona, basada molt especialment en l’ús racional del totxo en la construcció de murs, pilars, arcs i voltes d’acord amb l’antiga tradició del mestres d’obres i paletes de la baixa època medieval.

Us deixo un pdf amb informació: bernardi martorell

L’església es va construir al final de l’ala dreta del sanatori, de planta basilical, amb una façana plana, porta de fusta i coronament amb campanar centrat amb una gran creu de ferro. Destaquen els esgrafiats i les obertures amb vidrieres de colors. L’interior és d’una gran riquesa cromàtica amb arcs parabòlics i de mig punt, columnes decorades, cúpules amb llanterna i especialment la gran profusió de vidrieres emplomades amb vidres de colors i motius religiosos i heràldics. També són de destacar els paviments i els accessoris.

Cal esmentar que en la guerra civil es van matar dos capellans (Jaume Catasús Botifoll i Josep Font Dou) i es van expulsar les monges alhora que es van destruir les imatges del temple, obligant fins i tot als malalts a abandonar les instal·lacions el gener de l’any 1939. Per sort no es van cremar les capelles i es va conservar el retaule de la capella de la Mare de Dèu del Roser.

Al 1947 ja es projecte fer un baixador (de Torrebonica) a línia fèrria de la RENFE, que es troba a una distancia de 300 metres de l’edifici, per fer més fàcil l’accés al sanatori.

Al 1948 un dels capellans del Sanatori Verge de Montserrat va ser en Mn. Lluís Marí que el va succeir al 1952 en Mn. Rafael Prats.

No se en quina data es va fer una nova remodelació de l’edifici afegint-li un nou pis al cos central de l’edifici i s’igualen les dues torres de manera que ara semblin exactament simètriques. En aquesta remodelació es posen els vells finestrals gòtics a la part del davant de les torres i es canvia l’aspecte general de la façana. Posteriors ampliacions modificaran els laterals de l’edifici, les terrasses i els patis.

Les dues capelles del Sanatori de Torre Bonica 6 (l’ampliació)

Al 1923 es va decidir iniciar una obra d’ampliació mitjançant un projecte de l’arquitecte Bernardí Martorell i Puig (1877-1937), en que va crear la Colònia Agrícola de Torrebonica, que comprenia les residències familiars, els xalets per a la comunitat religiosa, pels metges interns, pel capellà, per l’administrador, els habitatges dels treballadors agrícoles i l’escola d’infants.

L’edifici sanatorial passa a tenir 9 pavellons amb 7 galeries de sol i de repòs, dos departaments nous per nens i nenes, es fa una biblioteca pels interns i un salo d’actes per l’esbarjo del malalts. En aquesta remodelació l’antic sanatori perd el nom de Sanatori de Torre Bonica i adopta el de Sanatori Verge de Montserrat, mentre que el conjunt d’edificis i terres adopta el nom de Colònia Social Antituberculosa de Torre Bonica. La colònia agrícola es constitueix per proveir de productes de qualitat al Sanatori.

És en aquesta remodelació quan es perd en part l’antiga Torre ja que queda dissimulada, construint-se una torre , però no exactament igual, a l’altra banda de l’edifici i que li dona simetria al conjunt i només es va conservar l’antiga capella de la Mare de Déu del Roser, però integrant-la com a capella del Santíssim d’una nova església amb molta més capacitat i aprofitant l’antiga porta d’entrada com a porta d’accés del sanatori a la nova església dedicada a la Mare de Déu de Montserrat i situant al seu damunt el vell escut dels Maduixer.

De l’antiga capella a més de la porta i l’escut abans esmentats, es van conservar 3 pedres de clau de volta esculpides amb la representació d’un Sant, la Verge del Roser i la Crucifixió (hi ha un quart escut amb l’anagrama de la Mare de Deu de Montserrat que no pertany a la capella primitiva), a més d’un bell retaule magníficament decorat amb 8 taules de fusta pintades a l’oli. De l’antiga capella cal esmentar que la imatge que s’hi venerava era la de la Verge de la Medalla Miraculosa i també les imatges del Sagrat Cor de Jesús, de Sant Josep i de la beata  Juana de Arco.

Concurs d’anuncis modernistes 2022

Us deixo uns anuncis modernistes de Terrassa, coincidint que celebrem una edició més de la Fira Modernista, corresponent a l’any 2022, per a veure quin us agrada més:

1 – El primer és el de la fàbrica de teixits de llana Barata i Germans, que estava a la plaça de Teatre.

2 – El segon també del ram de llana és de Josep Armengol.

3 – El tercer és dels cafès torrefactes Maracaibo que estava al carrer Salmeron 124 tot i que potser era més coneguda la seva sucursal del carrer Gavatxons, 2.

4 – El quarts és de la fàbrica de xocolata Piera i Brugueras en que anuncien les pastilles de cafè amb llet.

5 – I el cinquè es de la fàbrica de productes de la llana J. Prat i fills.

Les dues capelles del Sanatori de Torre Bonica 5 (el patronat)

L’últim hereu, Ramon Viver i Arnet casat amb Trinitat Aldabarell Garcia van tenir dos fills en Roman (14-02-1901) i la Joaquim (24-08-1902) i va vendre, per 315.000 pessetes en 20 anualitats, el mas el 7 d’octubre de 1909 al Patronat de Catalunya per a la lluita contra la tuberculosi, fundat a Barcelona el 1904, per convertir-lo en sanatori. Una curiositat es que quan van signar la compra de la finca a la caixa del patronat només hi havia 75.000 pessetes.

Esmentem que en Josep M. Armengol i Viver, l’últim descendent del mas Viver, l’any 1934 va escriure la “Monografia de Can Viver de la Torre Bonica”. La mare d’Armengol i Viver era filla de can Viver i per tant, els avis materns eren els amos de la casa pairal. Ell sempre va lamentar que un dels seus oncles es vengués a un drapaire tot l’arxiu documental de la seva família, ja que degut a això, molta informació ha quedat a mitges.

Alguns dels membres del Patronat eren, l’Emilio Vidal i Ribes, que n’era el President, el Doctor Xalabarder, que a més era el director del Sanatori, Dolors de Deus, les senyoretes de Sert i la mare superiora de la casa de la Caritat de Barcelona.

Les obres van començar al 1909 de la mà de l’arquitecte Josep Domènec i Mansana (1885-1973) i l’antic mas de Can Viver de Torre Bonica poc a poc es converteix en un sanatori que és inaugurat de forma oficial el 28 de gener de 1911, deixant només en peu l’antiga capella de la Mare de Déu del Roser i la Torre Bonica que li havia donat el sobrenom. Els diners gastats en la reforma van pujar a 50.000 pessetes.

En les obres d’adequació es va fer un espai santorial per a 110 malalts dels que en tenien cura una superiora i quatre germanes de Sant Vicenç de Paul, tot i que a l’inici només van començar amb 20 malalts. Podeu llegir com era per dins en la descripció d’una visita que va fer el Centre Excursionista el dia 23 de gener de 1911.

Una dada és que el dinar de celebració de la inauguració es va fer a l’Hotel Peninsular dels germans Pompidor de Terrassa i va ser co-presidit pel Conde de Torruella de Montgrí que va arribar a Terrassa amb una comitiva de 110 persones i pel Sr. Emilio Vidal i Ribes president del patronat. L’alcalde de Terrassa Sr. Tobella també hi va ser present conjuntament amb moltes altres autoritats (en podeu trobar una relació amb la noticia del diari La Comarca del Vallés del dia 28 de gener del 1911.

Cal indicar que a l’estiu del 1916 es van realitzar unes obres d’ampliació de la capella de la Mare de Déu del Roser que van ser dirigides per l’arquitecte Bernardí Martorell i a més es va fer una nova sala de cura per homes i es van remodelar la sala de banys i els armaris per la roba. I què, a l’estiu del 1917, es van construir uns parterres davant la façana de l’edifici del sanatori i a la capella es van posar 8 nous bancs de fusta amb reclinatori.

El 5 de maig de 1922 es va signar davant del notari Guillermo Alcover Sureda l’escriptura de conveni entre el Patronat i la Caixa de Pensions per la Vellesa i l’Estalvi de manera que passava a propietat d’aquesta el sanatori i les terres ajudant així a superar la crisis econòmica en que es trobava el Patronat.

Les dues capelles del Sanatori de Torre Bonica 4 (de Sala a Viver)

El vell Miquel Sala i Viver va fer testament en 1724 i en ell encara parla del seu cunyat Benet Maduxer (que a can Sunyer de Sant Pere de Terrassa) disposant que sigui mantingut pel seu hereu i net Francesc Sala i Viver (1702-1777) que es creu que va ser qui va mudar el nom de mas Sala i Viver pel de Mas Viver, tot i que no se’n saben els motius. I aquest fet és extraordinàriament rar dons la branca de la família a la que pertanyia aquest cognom era en realitat Sala, ja que lo de Viver s’havia afegit només per si algun dia podien ser hereus de can Viver, cosa que no va passar mai.

O sigui que en comptes de que al pas del temps el cognom Sala i Viver es reduís a Sala no només no va passar sinó que el que es va perdre va ser l’original i es va quedar només amb el de Viver.

Faig un aclariment de que la família Viver és originaria de Terrassa on d’antic hi havia el  i era just al carret Viveret on tenien la seva casa pairal que es remunta al S XIII amb un primer Romeu Viver i Sanxa, tot i que sembla que podria venir de més antic. Per altra banda els Sala eren naturals de Sant Llorenç Savall, de l’antic mas Çasala o de la sala (pertanyent a Sant Feliu de Vallcarca).

Com dèiem en Francesc Sala i Viver en el seu testament del 1765 fa deixes a la seva segona muller, sempre que conservi el nom de Viver. I és també probable que fos qui amb la cerimònia del seu primer matrimoni (1722) inaugurés les obres de millorament de la capella, potser engrandint-la i fes gravar en l’escut dels maduixers el nom SALA i la data 1722, fet encara més estrany dons aquí tria un cognom que desprès abandona.

El seu fill, en Francesc Viver i Pallarés se sap que va fer importants reformes a la casa a l’època de la guerra dels francesos i es va casar amb una filla de can Camp de Corró de Munt.

Citarem una mestressa que amb autoritat i empenta, na Francisca Fatjó, que en quedar vídua va portar a terme les darreres obres i millores que van transformar l’antiga edificació de can Viver deixant-la en la data de 1847 (que encara es pot veure damunt del portal d’entrada) gairebé tal i com quan va ser venuda.

Una curiositat és que en el clos de la Torre hi van tenir allotjats els presidiaris que forçats explanaven el traçat de la via del Nord de Barcelona a Terrassa i pel que diuen aquesta deferència feia que la Companyia del Nord frenés el comboi en passar per la riereta quan hi anava l’amo de can Viver, per tal que pogués baixar prop de casa seva.

Les dues capelles del Sanatori de Torre Bonica 3 (la primera capella)

Un fet curiós és la partida de naixement  que ha de correspondre al anomenat Miquel “menor” o al seu germà Mossèn Francesc (ja que només s’ha trobat la partida del primer fill del matrimoni i és de suposar que era en Miquel). El primer de maig del 1678 esmenta com a batejada Caterina, Mariana, Francisca però el fet extraordinari és que posteriorment s’hi afegeix una originalíssima nota que diu “Lo pnt. Batisme per haver averiguat que la Naturalesa ha vingut a declarar ser la persona masculina ab tota individutat perçó se li muden los noms ab parer de Theolachs” i se li posen els noms de “Miquel, Mariano, Francisco”.

Els dos Miquels, pare i fill, es van casar el mateix dia l’any 1701, el vidu i de 53 anys amb la mare, també vídua, de la que havia de ser-li nora, ambdues mare i filla de nom Teresa.er un testament de Jaume Maduxer (que va néixer el 22 de febrer de 1569) tenim coneixement que el dia 23 de gener de 1618 es feu edificar, en estil barroc, una capella al costat de la torre de la masia, la capella de la Mare de Déu del Roser. La capella deuria ser reformada per la família Sala i Viver que hi va fer posar el seu nom (Sala) conjuntament amb la data de 1722 en un escut dels Maduxer que ja hi havia a la façana i que representa una ma esquerra agafant un pom de 4 maduixes amb una figura d’una corona acompanyada d’un querubí a la part superior.

Sembla ser (no tinc constància que encara hi sigui aquesta pedra) que l’escut amb maduixes, però esculpit amb menys traça, n’hi havia un a la part posterior del cos central de l’edifici sota un cap d’àngel i l’anagrama “Ave Maria” i amb la mateixa mà esquerra aguantant un pom de 3 maduixes. Cal creure que aquesta pedra deuria estar a l’entrada del mas i que en transformar-la el 1847 (data que encara es veu damunt de la porta de l’entrada principal), fou aprofitada deixant-la en el lloc on és ara. La capella del Roser ben aviat va agafar molta popularitat, doncs a la santa missa del diumenge hi assistien un nombre important de feligresos d’altres masos propers i això va fer que la parròquia de Sant Julià a la que pertanyia se’n ressentís fins al punt de que el mateix bisbe de Barcelona, Bernardo Ximénez de Cascante y Martín (1725 – 1730), va haver de recordar, a l’any 1726, a la família Sala que solament permetria que assistissin a la capella una persona de cada casa de pagès i que si no es complia aquesta disposició es veuria obligat a retirar el permís de celebració de la missa. Al sòcol de l’altar que ha arribat a l’actualitat apareix la data del 1793 que deu ser la data en que es va construir i del que desprès en tornarem a parlar.