Els jardins del Círcol Egarenc que no haurien d’haver desaparegut mai

10 07 2020

En un article anterior parlàvem dels casinos de Terrassa i esmentaven quan el Casino de Artesanos és va convertir en el Circulo Egarense (26 de maig de 1886 ) i ho va fer al construir-se un nou edifici en la casa que fins llavors tenien llogada al carrer de Sant Pere 48-50.

L’edifici d’estil neoclàssic que s’hi va aixecar en el solar va ser construït per en Jeroni Granell i Mundet que era un mestre d’obres de Barcelona i el seu impulsor va ser l’emprenedor terrassenc Pasqual Sala. El dia 29 de juny de 1888, diada de Sant Pere, es va inaugurar el nou local amb un esplèndid banquet servit per a 150 comensals (veure il·lustració de l’esquerra) i amb la presència de les autoritats més destacades de Terrassa i una representació de la directiva dels altres casinos de la ciutat: el Casino Tarrasense, el Casino del Comerç i del de la Unión y Centro i durant tot el dia el públic en general va tenir l’entrada lliure per visitar l’edifici i els jardins.

No descriure l’edifici, perquè encara podeu visitar la seva façana i algunes parts interiors, ni tampoc el magnífic saló dels miralls malauradament perdut per sempre. Em centraré en esmentar els jardins romàntics que es van projectar en una zona on abans hi havien hagut hortes i que arribaven fins al carrer de Sant Pau.

El 18 de juliol de 1886 la premsa local ( pensamiento ilustrado 18-7-1886 ) esmenta la inauguració d’un templet de construcció senzilla però elegant i per inaugurar-lo indica que s’hi va fer un ball tot indicant, també, que els jardins estaven profusament il·luminats (aquesta dada no s’havia publicat mai, abans d’aquest record).

Sobre l’11 de març de 1888 s’inauguren els jardins que es van fer sota la direcció del floricultor barceloní Ramon Oliva i executats pel jardiner terrassenc Tomàs Sagalà (remarquem que en diversos documents s’escriu malament el seu nom). Ramon Oliva i Bogunyà (Sant Andreu de Palomar, 30 d’abril de 1842 – Barcelona, 7 de juny de 1906) va ser un important jardiner que va actuar en els jardins de la Ciutadella a Barcelona i els del Camp del Moro a Madrid entre molts d’altres. A Terrassa només va projectar el jardí del Circulo.Els jardins ven ser fets a l’estil romàntic de l’època amb camins rodejats de parterres amb vegetació formada per arbres, arbusts i palmeres.

En Rafel Comes ens ha explicat que en Sagalà tenia el criador d’arbres i flors a la Carretera de Montcada, al costat de l’escorxador. Podeu veure la capçalera d’un imprès comercial seu de principis del Segle XX. Tomàs Sagalà (signava com a Tomás Sagalá) Balcells o Valcells va néixer  a Vacarises  el 1854, va venir a Terrassa  cap el 1880 i hi va morir el 1908. Es va casar amb Rosa Casanovas i Cucurella de Sabadell. Van tenir sis fills dels quals en Ramon i l’Heribert van continuar el negoci. Aquest últim es va casar amb Fernanda Ridameya que van ser els pares del compositor de sardanes Heribert Segalà.

Sembla ser que el primer templet (del 1886) es va substituir, el 20 de juliol del 1890, per el que podem observar a la postal acolorida de l’esquerra i que se’l coneixia com “el paraigua”. Aquest era d’estil de pavelló xinés amb ús de ferro i vidre com a elements arquitectònics i d’aire modernista, servia per fer-hi ball a l’interior, com si fos un saló d’estiu del casino. L’obra del templet correspon a l’arquitecte Rafael Puig i Puig (podem veure encara algunes cases seves a Terrassa com la casa Blanxart i la casa Bohigues).

En la imatge de la dreta, de data desconeguda, podeu observar com eren els jardins (la fotografia pertany a la col·lecció de Rafel Comes) i en ella es veuen palmeres, arbres i arbusts que remarquen els camins i també un bonic fanal de ferro forjat.

Després d’aquesta gran reforma, el Circulo Egarense en va patir d’altres, encara que mai no tan radicals ni importants com aquesta. Van ser sobretot reformes destinades a l’embelliment de l’edifici, com la que es va fer el 1906, en la qual els pintors Viver van decorar alguns espais del Circulo (dues sales i el cafè de l’entitat). Al cafè hi van representar un paisatge de grans dimensions amb una escena protagonitzada per un pastor que toca una flauta i un grup de fades que dansen prop d’un llac. Aquesta obra va tenir molt de ressò a la premsa de l’època, que en va destacar la qualitat tècnica malgrat que es tractés d’una obra purament decorativa.

L’any 1920 l’industrial tèxtil Ramon Pont, propietari de l’edifici i republicà catalanista decideix catalanitzar l’entitat, es redacten nous estatuts en català i es canvia el nom del casino per el de Círcol Egarenc (un nom que de català en te ben poc ja que hauria estat més correcte dir-ne Cercle Egarenc). La catalanització de l’entitat curiosament va fer que una part significativa dels socis es donin de baixa i fundessin el Gran Casino.

local UGT durant la guerra civil

local UGT durant la guerra civil

Durant la Guerra Civil l’edifici va ser confiscat i va allotjar la Federació Local de Sindicats de la UGT, com podeu veure amb el símbol gravat en unes monedes marcades al principi de conflicte (les fitxes de valor o monedes no es van emetre per la Guerra Civil, sino bastants anys abans). Una curiositat es que no deurien tenir el punxó amb la lletra G i van utilitzar una C de manera que es llegeix UCT.

L’edifici i els jardins acabada la guerra civil van passar a mans de l’organització falangista del Frente de Juventudes que posteriorment es va traslladar (1945) a l’actual seu de la Cecot del carrer de Sant Pau. L’edifici però va continuar sent la seu de “Educación y Descanso” des de la que s’organitzaven diferents activitats amb els joves de la ciutat.

En algunes de les fotos que he triat es veu la festa de Sant Isidre, que s’organitzava en la festivitat del Sindicat Agrícola que tenia la seva seu al Carrer Colom. En elles podreu observar la magnificència del saló dels miralls i la part dels jardins on hi havia el templet.

Al 1956 es van fer fotos aèries de Terrassa i encara podem apreciar el templet (imatge de la dreta).

El 28 de juny de 1957, dins de la Festa Major de Terrassa, es va inaugurar la nova pista esportiva als jardins fet que va suposar la desaparició definitiva del templet. La benedicció va anar a càrrec del pare Adolfo Roger i va assistir-hi el llavors diputat provincial Sr. Juan Antonio Samaranch a més de les autoritats locals amb l’alcalde Josep Clapés Targarona al capdavant. La pista es va fer per acollir celebracions esportives escolars.

En aquesta pista s’hi van organitzar els primers Jocs Esportius Escolars de Terrassa i portava el nom de “Pista San Fernando F. J.” amb l’entrada per carrer de Sant Pau.

Jo recordo, deuria ser sobre els anys 70, que jugava de porter en l’equip de handbol de l’Escola Tecnos (abans Escola Social) del carrer Garcia Humet i que ens canviàvem de roba justament al saló dels miralls, on també recordo que en un vestíbul hi havia un gran quadre amb el general Franco (crec que anava a cavall) que ocupava tot un pany de paret. Jo em quedava embadalit mirant aquell gran mural i pensant que fals era tot plegat en un règim franquista i totalitari que a casa sempre havíem criticat.

En el saló dels miralls hi practicàvem gimnàs amb el potro, l’odiat plinto (nosaltres en dèiem plington) i encara recordo com amb temor veia avançar la filera dels companys esperant que no em toques de saltar (crec que mai ho vaig aconseguir fer bé i es que em feia pànic) i, mentre que a la pista hi fèiem “gimnasia sueca”.

Però als anys 70 l’especulació immobiliària que va acabar amb molts dels edificis més bonics de la ciutat no va tenir pietat i es va carregar el famós saló i els jardins per fer-hi uns pisos que els deurien deixar uns bons diners a la butxaca però que a la ciutat la van deixar sense espai verd. Actualment es conserven dos dels miralls originals del saló a les dependències de l’entitat dels Amics de les Arts i es pot apreciar l’empremta de dos miralls més al pati de la mateixa entitat (veure foto actual de la dreta), just en la seva ubicació original. En la foto aèria del 1980 podeu veure el lloc ocupat pels pisos.

Nota: recomanem aquests links:

 

 

 





Fa 135 anys l’amenaça del Còlera va afectar la nostra ciutat

3 07 2020
plaça vella 1885

plaça vella 1885

Per mandat del governador civil de la província de Barcelona (6-7-1884) es va decidir el tancament de totes les escoles i col·legis per motius de salut pública ja que s’havia detectat el Còlera al sud de França i es tenia por que es propagués per les nostres ciutats.

Quan es va publicar aquesta ordenança va ser molt mal rebuda ja que es deia que era inútil i que no calia i es criticava que la mesura afectés al nens i no als treballadors o a la mobilitat de les persones i el que encara va indignar més de la mesura és que afectés a tots els pobles de la província menys a la capital. Que curiosament va ser de les poques afectades a Catalunya degut a la infecció produïda per el desembarcament de tropes en el seu port.

A Terrassa la ciutadania tenia certa por degut a les noticies que circulaven de com estava afectant aquesta epidèmia a Espanya i cal dir que la por era ben certa ja que es calcula que hi van haver més de 120.000 morts i, en bona part, deguts a que no es van prendre les mesures adequades quan tocava de fer-ho, quelcom similar al que va passar a l’inici de l’actual pandèmia del Covid-19.

Com podem veure en una publicació de l’època a aquesta epidèmia se la va anomenar “Cólera Mobo Asiàtico” i que es reconeixia pels símptomes de malestar generalitzat, debilitat, dolors en els membres, mal d’estomac, soroll de budells, vòmits i diarrea de color blanquinós.

En un altre retall de la premsa terrassenca s’indica que el subdelegat de medicina del districte, per encàrrec de l’ajuntament i de la Junta de Beneficència de Terrassa han rebut una gran quantitat de flascons amb una matèria desinfectant que diu que per proves que s’han fet al Matadero i a l’Hospital a més de deixar un olor molt agradable i no danya ni la salut ni la respiració de les persones més delicades. Els flascons diu que seran subministrats per l’Hospital al preu de cost que és de 8 pessetes el petit i de 30 els grans. Els petits poden desinfectar fins a 4000 metres cúbics durant 30 dies i diu que es poden utilitzar per els pous negres que en aquells anys eren força abundosos a la Vila de Terrassa.

Com a curiositat i per demostrar que llavors la gent també feia acudits de les desgracies podem recordar el que es deia d’una parada del mercat on es venien gallines i ous:
En lu teta gallinaire se dice que “com que’l cólera s’envarina, s’es apujat la gallina.

Ja em vist que a Terrassa es van seguir les indicacions i, tot i que amb menys actes i més deslluïda, finalment no es va suspendre la Festa Major tal com podem apreciar per un retall de la premsa en que indica que no es va fer cap espectacle públic però si que es van poder fer tant els actes religiosos com els tradicionals balls en casinos i altres entitats ciutadanes. Una situació ben diferent si la comparem en la d’un any abans, en el 1883, en que la Festa Major va ser molt lluïda i amb força presencia de gent forana.

Cal esmentar que aquell 1884 a més de l’amenaça del Còlera va començar a preocupar l’efecte que tindria a les vinyes catalanes l’entrada per França de la terrible Fil·loxera.

Però l’any del Còlera va ser el 1885 ja que a Barcelona, del 1 de juliol al 1 de novembre, hi van haver 1.318 morts atribuïdes al Còlera. A Terrassa el 30 de juliol del 1885, veient el que passava a la capital, es va reunir l’Ajuntament per crear una Junta de Sanitat per tal de decidir quines mesures calia prendre. Una va ser crear una Junta d’Auxilis composada per les autoritats civils, eclesiàstiques i judicials amb l’Antonio Ubach com a president i també es fan nomenar unes comissions de barri. L’ajuntament amb en Domènec Domingo com alcalde va encapçalar una subscripció amb 3 mil pessetes que haviat va augmentar fins a les 77.500 pessetes. Igualment es va publicar un band que obligava a abandonar la ciutat als captaires que no tinguessin casa a la ciutat i els ciutadans tenien que declarar els noms dels forasters que tinguessin allotjats a casa seva (es volia evitar que gent de Barcelona vingués a refugiar-se a la ciutat).

Tot i així el primer cas de còlera a Terrassa va ser denunciat pel metge Josep Ullés el 16 d’agost del 1885.La xifra real de persones que van morir pel Còlera a Terrassa no se sap del cert però en tot cas no van ser significatives.

La Junta de l’Hospital i casa de caritat de Sant Llàtzer van muntar un espai independent per aïllar els cassos que es presentessin i en aquests sentit es va fer una recapta i es va organitzar una tómbola benèfica que va aportar 142.715 pessetes. Al pati és va muntar una estufa per rentar la roba dels malalts infecciosos a alta temperatura (l’estufa fa ser obra de l’enginyer Pujadas). El dia 1 de novembre de 1885 s’anuncia que es farà un Te-Deum per agrair que la ciutat no s’havia vist afectada pel Còlera, però sabem que això no era cert i sospitem que els pocs casos que es van produir no es van comunicar de forma oficial a la població (potser per no espantar-la).

El 15 de novembre es va celebrar un ofici solemne i es va cantar un Te-Deum amb l’assistència de les autoritats i a la tarda es va fer una processó en que el penó principal va ser portat per la Junta d’Auxilis. En la processó es van treure les imatges de Sant Roc, Sant Sebastià i el Sant Crist que només sortia per casos importants com va ser aquest.

Una curiositat són els anuncis de remeis per curar el Còlera que es van publicar a la premsa en aquells dies i que realment no servien per res més que per enganyar als incauts.





Sabies que a la festa Major del 1975 hi van participar elefants?

26 06 2020

L’any 1975 encara en l’època franquista a Terrassa es va fer una Festa Major de les que podríem considerar com a tradicionals per aquelles èpoques i molt diferent a la que dos anys desprès es faria (1977) en que es va fer però gràcies a la participació popular. Reinventant-nos part de la cultura popular que desprès la nostra ciutat ha anat recuperant.

En aquesta “cabalgata” hi van participar 20 carrosses perfectament decorades amb diferents motius festius, bandes de música amb la banda municipal de Villarrobledo (Albacete) com a entitat convidada, diverses agrupacions ciutadanes i tot tipo de comparses com els trabucaires de Solsona, les Majorettes amb la banda de Mollet del Vallés, les majorettes i la banda del Poble Nou, les majorettes i banda infantil de Canet de Mar, els bastoners de Viladecavalls, d’Artes, de Balsareny i de Montblanc, els Fedrinets del poble vell de Súria, el ball de Faixe de Balsareny, la banda de tambors i cornetes de Balsareny i moltes d’altres que seria feixuc d’anomenar.

I entre totes aquestes actuacions cal destacar la presencia d’artistes d’un circ que s’havia instal·lat a Terrassa en aquells dies (el Price) i que van fer desfilar els elefants en la mateixa “Cabalgata”, tal i com podreu comprovar en el vídeo d’en Pere Font que publiquem en exclusiva per a tots els seguidors d’aquest espai dels Records de Terrassa.

Accès al PDF del programa de la festa major de Terrassa del 1975: PFM_1975_01




Records de l’antic Casino de Artesanos (2ª part)

19 06 2020

En un curiós programa incrustat en un dibuix és pot apreciar les diverses modalitats de balls que es tocaven en les ballades que s’hi feien i podem apreciar els valsos, les polques, els rigodons, les masurques, els llancers o els americans que eren els més populars a finals del segle XIX.

Un any abans és curiós observar una noticia apareguda en la premsa local que diu que el 23 d’octubre de 1867 en la casa de “Can Vinyals” número 48-50 del carrer Sant Pere s’inaugura un cafè i que afirma que poc després es converteix en la nova seu del “Casino de los Artesanos“.

D’aquesta noticia ens queda el dubte de la diferència de numeració de la finca ja que al número 50 posteriorment el que s’hi va construir va ser el “Gran Hotel Peninsular(que ocupava, com podem veure en un anunci antic, del numero 48 al 56). Aquest desgavell de numeracions es deu en bona part a que en aquells anys això no era tant fix com és ara en els nostres carrers (una primera ordenació de números i noms de carrers es va fer el 25 de juliol de 1886).

Podem constatar per un rebut de data 1 de febrer de 1885 del “Casino de Artesanos y de Tarrassa” que el president llavors era en Miquel Marcet i el tresorer en Agustí Prat i que el rebut costava 2 pessetes que en aquest cas van ser abonades per en Josep Casanovas. En un segon document de l’admissió com a nou soci de l’entitat del 1885 podem esbrinar el nom del secretari l’Emili Margarit.

El 26 de maig de 1886 torna a canviar de nom per el de “Círculo Egarense” (inicialment se li volia posar el nom de “Círculo del Fomento” però va resultar que aquest nom ja s’havia registrat al 1877) impulsat per un emprenedor terrassenc, en Pasqual Sala que decideix comprar l’antic edifici per derruir-lo i aixecar-ne un de nou. Val la pena dir que tot i el canvi del nom durant molts anys el terrassencs els seguien anomenant com “Els Artesanos” i de fet en una invitació del “Ball de Màscara” del 1899 podem veure que figura el nom curiós de “Casino Tarrasense de Artesanos”. Aquesta curiositat podria ser perquè en aquella època s’aprofitaven les invitacions antigues que els quedaven i potser es va fer servir alguna d’antiga.

El 28 de gener de 1890 es dissol l’entitat del Casino Tarrasense i els socis passen automàticament a ser socis del Circulo Egarense. Com a curiositat direm que llavors un café costava 0,25 pessetes i et portaven d’obsequi una copeta d’anis o rom, mentre que una xocolata amb melindros costava 0,35 pessetes.

Un any després de crear-se el ”Casino de Artesanos” un altre grup de Terrassencs, dissidents d’aquesta primera entitat, el 4 de març de 1860 van fundar el “Casino de los Artistas”, amb en Ramon Trias de president, seguint aquesta tradició terrassenca de crear entitats similars i competidores.

Aquest casino va començar en un pis del carrer de la Font Vella, número 8 i la gent que deia que eren més avariciosos que els de l’altre casino els va anomenar com els de “La Rata”. Però els records d’aquest altre Casino que finalment es va convertir en el Casino del Comerç els deixarem per més endavant.

Deixeu-me que torni al “Círculo Egarense” i faci menció de nou d’en Pasqual Sala que en va ser el seu gran impulsor. Si us voleu imaginar el seu poder econòmic d’aquesta nissaga només cal que feu una ullada a l’edifici que avui ocupa la Cecot (antic Institut Industrial de Terrassa i abans magatzem de Freixa i Sans) i del que n’era propietat la família Sala.

Però la part de la història del “Círculo Egarense” ja estat explicada per l’amic Joaquim Verdaguer en un article que podeu llegir aquí: http://joaquimverdaguer.blogspot.com/2013/08/el-circol-egarenc.html

Tants sols fer esment que en el resum d’en Verdaguer no s’ha indicat a la bibliografia del Cercle Egarenc, l’opuscle Noces d’Or del Círcol Egarenc 1886-1936 de Baltasar Ragon que segurament és el millor resum que s’ha fet fins avui dia.

noces d’or del cercle egarenc 1886 1936

Nota: La majoria d’il·lustracions d’aquest article pertanyen al amic Rafel Comes al qui agraïm la seva col·laboració i val la pena dir que les il·lustracions que no tenen revers és perquè són en blanc.

Dels jardins i el templet que podeu veure en la foto de la dreta en parlarem en un proper record.





El misteri de la pel·lícula que Sofia Loren tenia que haver rodat a Sant Llorenç del Munt

5 06 2020

sofia loren a barcelona

Sofia Loren a Barcelona

El 23 de febrer de 1956 es va anunciar al Tarrasa Información que l’artista italiana Sofia Loren rodaria a Terrassa unes escenes d’una pel·lícula titulada “Orgullo y Pasión”.

Sofia Loren el 13 de febrer de 1956 va arribar a Madrid i posteriorment es va traslladar a l’Hotel Ritz de Barcelona. Coincidint amb aquest fet es va fer una còctel amb la premsa a una finca de la Diagonal que era propietat del senyor George Ornstein, director de United Artist a Espanya.

Us deixo una foto de l’arribada de Sofia Loren a Barajas i el link a una petita crònica del NO-DO: https://www.flickr.com/photos/avilas/29646004534

Sofía Loren a Barajas

Sofía Loren a Barajas

En aquest còctel en Jaime Comas Gil, redactor del Tarrasa Información, va poder veure un mapa on figurava el nom de Terrassa marcat i al preguntar el perquè li van dir que a Terrassa no es filmaria res, però que era probable que es filmés algun exterior en la muntanya de Sant Llorenç del Munt.

També diu el redactor que part dels vestits dels actors secundaris es fabricarien a Terrassa. Al preguntar-li al Sr. Ornstein per part de qui, la resposta va ser que ell no ho sabia però que un tal Jaime Arias, que era present, si que li podria donar més informació.

Al preguntar-li diu que un tal Conrado Fontellas (Pickman) ha rebut aquest encàrrec. Malauradament no he pogut acabar de llegir la noticia ja que la digitalització dels diaris antics que hi ha a internet és molt deficient (no s’entén que es fes una feina tant mal feta amb diners públics).

Diari del 23-2-1956

Diari del 23-2-1956

Així doncs ja tenim un petit misteri sobre la taula. Sabem del cert que cap dels artistes de la pel·lícula van estar mai a Terrassa, ni la Sofia Loren, ni en Frank Sinatra ni en Gary Grant, però es va arribar a rodar alguna escena a Sant Llorenç del Munt?

Jo he visionat la pel·lícula i crec que no. De fet la pel·lícula si que es va roda a Espanya, concretament a Conca, l’Escorial, Segovia, Santiago de Compostela i Valdemoro.

Qui vulgui visualitzar la pel·lícula en anglès i veure si troba algun indret del Parc Natural ho pot fer a: https://hdbest.net/the-pride-and-the-passion-1957-186.html

“Orgullo y Pasión” es va estrenar l’any 1957 i els eu director va ser Stanley Kramer.

Si els que vulguin saber més d’en Pickman (Conrado Fontellas) us recordem que ja en vàrem parlar abastament a:





Cal Pau Nista i la casa Ros

27 05 2020

Algunes cases del carrer de l’església tenien un sobrenom curiós com “cal Francisquet”, “cal Pau de la Mosca” o “cal Escursell”. De fet aquesta darrera, segons indicacions del Rafel Comes, era la casa (on avui hi ha la residència de monges darderes Sant Josep Oriol) del fabricant Francesc Escursell i Ferrer.

Però hi havia una casa molt senyorial que també portava un sobrenom, com és el cas de la Casa Ros que s’anomenava popularment com a “cal Pau Nista”.

Aquest sobrenom li venia degut a que al músic Pau Ros l’anomenaven “Pau Nista” ja que era qui tocava l’orgue de la propera església del Sant Esperit i de organista li va quedar el diminutiu de Nista. Però la casa d’en Pau Nista no és la que podem veure actualment com a casa Ros ja que en Pau va néixer a les primeries del segle XVIII en una casa d’estil més senzill ubicada en el mateix carrer de l’església però cantonera amb el carrer de Baix Plaça. El càrrec d’organista no sabem des de quan el va tenir, però per un rebut que es conserva se sap que el 20 de gener de 1734 se li va pagar per aquest concepte 15 lliures com a dotació anual i ja no es coneix cap més dada de la seva vida ni tampoc se sap quan va morir.

Segons en Rafel, la relació familiar de l’organista amb els Ros del vapor és gairebé segura. Un oncle de Marian Ros Vallhonrat es deia Pau Ros i Prats (1782) i l’avi, paraire, es deia també Pau Ros (c.1735). La transmissió del nom era molt habitual a través del padrins que solien ser els oncles i els avis dels batejats. El 1842 l’avi del Mariano Ros que citarem a continuació i que també es deia Mariano va fer construir una casa al carrer de l’església 49 i quan ja la tenia mig feta li van avisar que s’havia d’eixamplar l’entrada del carrer del Portal Nou i en Ros va contestar a l’ajuntament que ja havia fet tard i la casa es va continuar deixant el carrer tant estret que només hi passava un carro. El 1874 es reconstruir l’edifici però el carrer va continuar estret fins que finalment es va projectar eixamplar-lo el 21 de juliol de 1926 i finalment es va fer la reforma.

La senyorial casa Ros que avui trobem en el carrer de l’església cantonera amb el carrer del Portal Nou era la residencia dels propietaris del Vapor Ros que esta just al costat i que ha restat intocable durant molt i molts anys. L’edifici és obre de l’arquitecte municipal Miquel Curet i Roure i va ser aixecada entre 1873 i 1874 en estil clàssic (eclecticisme).

El dia 16 de març de 1958 a l’edat de 74 anys va morir a Barcelona (veure retall a l’esquerra) en Mariano Ros Paloma i la seva esposa Emilia Millán i Martínez de Conca va fer lliurament a l’ajuntament del llegat del que va ser el darrer de la saga Ros en habitar la casa i que va consistir en 16 quadres grans que havia pintat el mateix Ros Paloma i que un cop mort, la seva vídua seguint la voluntat d’aquest, els va lliurar a la ciutat. Un retall de la premsa del 27 de febrer de 1968 (a la dreta) indica que la casa de Mariano Ros es cedida en propietat a l’Hospital de Sant Llàtzer i la curiositat és veure el valor en que estava tassada la finca i que era de 2 milions de pessetes.

La Casa Marià Ros va ser transformada en el casal d’avis Anna Murià (actualment situat a l’edifici dels Telers al carrer de Sant Ildefons, 8). Incloc un retall del 24 de novembre del 1923 on s’indica la sentència d’un plet que va interposar en Mariano Ros a la Mina d’aigües de Terrassa i que va guanyar donant els diners a la beneficència.

En un altre retall del 1914 (a l’esquerra) podem veure si n’era d’important en Mariano Ros que el diari destaca un incident amb el seu cotxe i és que llavors de persones amb cotxe a la ciutat n’eren comptades.

Una anècdota que ens explica el Rafel, de Marian Ros i Paloma, és que fou un dels ferits en l’atemptat amb bomba al “Reed Room” un club particular situat al carrer Sant Pere (on hi havia hagut l’antiga Fonda Peninsular) d’alguns terrassencs acabalats que no estava gaire ben conceptuat.

. La darrera xafarderia sobre aquest Marian és que no va tenir fills amb la seva dona Emília i va designar hereu a un fill adoptiu, en Francesc Cabezas i Fonseca, no fa massa temps traspassat però que com ell mateix reconeixia públicament era un fill bastard seu.

Si us fixeu en la reixa de l’entrada al vapor Ros podeu veure encara la R en ferro forjat al capdamunt.





Un Reglament del Matadero Público de Reses, l’antic escorxador del 1905

20 05 2020

Un curiós document ha arribat a les meves mans i és el del “Reglamento del Matadero Público de Reses” (escorxador) de Terrassa del 1905 editat per l’Ajuntament constitucional de la ciutat.

Podeu consultar-lo en PDF aquí: Reglamento del Matadero de Tarrasa 1905

Com bé s’indica en el document l’escorxador (que ja estava situat a la carretera de Montcada) estava dividit en 3 Seccions: la Secció Sanitària o d’Inspecció, la Secció administrativa i la Secció de Matança.

Fa una descripció de les diferents persones que formaven part de l’escorxador i comença amb el “Inspector” que tenia que tenir el títol de Veterinari i que era l’encarregat de fer un reconeixement previ i posterior a que les peces per assegurar que fossin aptes pel consum. I explica que quan ho consideri oportú podrà fer us d’un microscopi per observar millor l’estat de les peces, especialment les de porc.

treballadors del matadero

treballadors del matadero

En la Secció Administrativa esmenta la figura de del “conserje-pesador” tot indicant que per poder exercir aquest càrrec ha de saber llegir i escriure, ser major d’edat i tenir un comportament correcte, inflexible en el que li manin a més de ser pràctic a l’hora de sacrificar els animals. També s’encarregava de tenir netes les dependències i el pati i era que tenia les claus per obrir i tancar de 4 del mati a les 9 del vespre (17 hores obert) , del 1 de maig al 31 d’agost i de les 5 a les 8 del vespre la resta de l’any. Era també el responsable de pesar-ho tot i de portar els llibres amb les anotacions pertinents.

matadero quadres 1976

matadero quadres 1976

En la Secció de Matança fa referencia a les naus de “vacuno, lanar y cabrío” i al fet de que els escorxadors “matarifes” podien ser del propi ajuntament o dels amos dels animals. En tot cas tenien que tenir més de 16 anys i tenir una bona salut i conducta. L’explicació de com han de matar els animals és esfereïdora ja que diu que ho hauran de fer amb una massa o amb una “puntilla” i afegeix que s’ha de procurar que pateixin poc i s’han de degollar immediatament. No segueixo explicant la resta ja que és bastant desagradable.

Edifici del Matadero

edifici del matadero

El punt següent explica que s’ha de fer per ser proveïdor de l’escorxador i com s’ha de demanar el permís directament a l’alcalde de Terrassa que és qui fixarà una fiança en funció dels animals que es portin a l’escorxador cada setmana. També indica que tindran dret a tenir una caixa seva a les instal·lacions per guardar el material pel sacrifici dels animals i per la roba. La clau de la caixa però l’havien de deixar al “Conserje” perquè pogués revisar si es guardava roba bruta. Aquests proveïdors eren els encarregats de portar els animals a l’escorxador i aquest no podien entrar ni morts ni amb ferides.

interior Matadero 1988

interior matadero 1988

El reglament continua fent esment de com s’han de transportar les peces esquarterades als punts de venda i explica que s’han de portar amb carruatges especials i fa esment especial de que no es podrà portar la carn a les espatlles a no ser que el punt de venta sigui en un carrer on no pugui passar el carruatge.

En un apartat especial fa esment a la venda de les carns tot indicant que el punt de venda ha d’estar net i amb uns cartells indicant els tipus de carns que es venen així com els preus i es fa referència en que en un mateix taulell no es poden vendre més de 2 carns diferents.
Dedica un espai a parlar de la nau pels porcs indicant que l’ajuntament fixarà les èpoques de l’any en que es poden matar aquests animals.

situació del Matadero 1945

situació del matadero 1945

La darrera part del reglament esta dedicada a les disposicions generals i en ella podem citar la prohibició de que entrin gossos i les disposicions penals per els operaris o dependents que no seguissin les ordenances que figuren en aquest reglament o les que marqui l’alcalde de Terrassa.
Les ordenances d’aquest reglament diu que va ser aprovades per l’Ajuntament el 21 de novembre de 1902, mentre que l’edició d’aquest opuscle és del 1 de gener del 1905, sent l’alcalde de Terrassa el Sr. Alfonso Mª Ubach.





Sala i Badrinas ha estat el guanyador del sisè concurs d’anuncis modernistes

15 05 2020

Aquest any l’anunci guanyador del sisè concurs d’anuncis modernistes de la XVIII Fira Modernista de Terrassa ha estat amb un  63% dels vots recollits el de la fàbrica Sala i Badrinas de l’any 1918.

D’aquest anunci destacarem alguns detalls:

– El primer és el vaixell del fons que simbolitza l’afany exportador de les grans fàbriques tèxtils terrassenques i que va contribuir al seu gran creixement.

– L’altre detall és que aquest tipus d’il·lustracions normalment es compraven ja pre-dissenyades. El detall dels llibre que porta la figura femenina i que porta un text que sembla sobreposat ho confirma.

– Formalment la figura mira fora de l’anunci i això actualment estaria considerat un  error ja que fa que la vista del qui mira l’anunci no es fixi en el seu contingut.

Al 1918 el modernisme es podria considerar que ja estava a les seves acaballes (va perdurar fins el 1920), però els dissenys encara eren molt utilitzats, com és aquest cas.

L’antiga fàbrica Sala Germans es va convertir al 1915 en Sala i Badrinas, Societat en Comandita, amb els mateixos gerents que ja hi havia, el Sr. Alfonso Sala i Argemí i el Sr. Benito Badrinas i Poll, que per cert eren cunyats.

Dels dos podem dir que qui realment va dirigir la fàbrica va ser en Benet ja que l’Alfons (que va arribar a ser el Conde d’Ègara) es va dedicar més a la política.

La fàbrica va tancar l’any 1966, un any abans que tanqués la fàbrica “Terrassa Industrial” que curiosament té uns origens comuns amb els anomenats germans Sala, però d’això ja en parlarem, si s’esdevé el cas.

 

Els que han participat en aquesta sisena edició han estat aquests:

Nota: Us recordem que l’objectiu és el de reconèixer el treball de les arts gràfiques i la creativitat que hi havia en els anuncis modernistes de Terrassa.

 





Records de ca la Rateta Bufona: algun plat emblemàtic i final d’una etapa (i 5)

27 04 2020

Dinar servit per a una celebració a la Impremta Martí

Dinar servit per a una celebració a la Impremta Martí

Pel que fa a menjars, passada la guerra, a “Ca la Rateta (Bufona)” s’hi seguiria servint -no podia ser altrament!- un plat que entre tots hem anat considerant dels més característics, propis, ¿exclusius?, de Terrassa: la terregada (sens dubte amb “e” a la primera síl·laba si entenem la paraula com una extensió semàntica -pel color- del terme amb què es designava el combustible ardent en els brasers; combustible que es faria relacionar amb “terra”).

Sembla que a “Ca la Rateta (Bufona)” van excel·lir-hi, en la seva elaboració. Però no es pot pas dir que en fossin els creadors, …sobretot sabent que entre els qui l’elaboraven hi havia “L’Hostal del Fum“, amb moltes més facilitats per aconseguir un ingredient bàsic com la sang, que s’havia d’anar a buscar directament a l’Escorxador, que justament tenien al davant mateix.

anunci bar rateta 1924

anunci bar rateta 1924

El que és innegable, però, és que el “nostre” establiment era (re)conegut per part de molts terrassencs justament per la terregada …que s’encarregava de cuinar la muller de Salvador Jorba, Francisca, la “Francisqueta”. Aquest plat fet amb sang era, va ser sempre -segons diuen-, el més emblemàtic de la casa. Era, sí, un plat fet amb sang, … i amb un grapadet d’ ingredients més, tal com he pogut comprovar en una recepta que ha aconseguit de trobar la mare, una de les filles de Salvador i Francisca.

Recepta de la terregada, segons Carme Jorba

Recepta de la terregada, segons Carme Jorba

Una recepta escrita a mà, en la qual queda ben especificat que, a més de la sang crua de vedella, per a una bona terregada cal disposar de perdiu bullida, ceba, tomàquet, canyella, pebre vermell, alls, ametlles torrades, farina, pell de taronja, llorer, vi ranci, sal. Per fer-la – segons la recepta- s’haurà de començar fregint la sang amb bastant d’oli ja calent i amb foc fort; per una altra banda, en una cassola s’haurà de preparar un sofregit de ceba, al qual caldrà afegir tomàquet i després canyella, pebre vermell, una picada d’alls i ametlles i una mica de farina; s’hi afegirà tot seguit aigua que cobreixi i s’hi tirarà la pell de taronja, una fulla de llorer i vi ranci. Finalment, s’haurà d’abocar la sang i la perdiu; s’haurà de tapar i caldrà que bulli una estona. Es podrà servir amb una salsa d’allioli. (En un altre full -que també adjunto- n’he trobat una variant més precisa, en què s’indiquen quantitats i temps d’elaboració.)

 cartilla de racionament a la postguerra

cartilla de racionament a la postguerra

La terregada, però també els peus de porc i fins i tot les mongetes amb botifarra, eren els pals de paller entorn dels quals semblava articular-se el menjar que la casa va servir durant molts anys, abans i després de la guerra. Uns plats -però bàsicament la terregada- dels quals jo de petit sentia parlar -lloant-lo- de boca d’antics clients que tot sovint venien a veure els avis a la casa on s’havien/ens havíem traslladat un cop traspassat el negoci, un cop -a punt de complir els seixanta anys- tant Salvador Jorba com Francisca Subirana s’havien fet prou a la idea -de manera ben realista- que cada vegada tindrien més dificultats per seguir en una feina que exigia estar al peu del canó tantes hores de cada dia de tots els dies de la setmana de tot l’any. Una feina, i unes responsabilitats, que al llarg dels anys havien assumit pràcticament sols, sense més dependència que una “minyona” per a feines domèstiques (no necessàriament relacionades amb el bar) o, als primers temps, amb l’ajuda d’un germà de l’avi.

Clients en una sortida

Clients en una sortida

Torno a expressar (o acabo expressant) el que ja més o menys havia escrit amb anterioritat: “la Rateta” pròpiament dita o “la Rateta Bufona” per antonomàsia, la que potser pot haver perviscut una mica en l’imaginari terrassenc, associada ben sovint a la terregada i a un bar o casa de menjars popular i familiar, és l’establiment que es correspon als anys en què en van ser responsables Salvador Jorba i Francisca Subirana.

anunci bar rateta 1927

anunci bar rateta 1927

El que va venir després no sembla que en cap cas vagi tenir prou entitat ni estabilitat. Va passar per unes quantes mans, sense una personalitat definida ni, per tant, gaire recordable. Diuen que, en algun moment, algú havia intentat de retornar al “vell esperit” de la casa… També diuen que, en algun altre moment, per la provisionalitat del negoci, per la falta d’experiència o d’ofici, o pel poc interès dels responsables, podia fer la impressió d’un bar/restaurant fins i tot una mica deixat.

Deixem-ho córrer. Aquesta no seria la meva “Rateta Bufona” per la qual encara algú de vegades identifica la mare (o a mi, al meu germà o la nostra cosina, tots nascuts a l’establiment del carrer del Cardaire).

anunci bar Salvador Jorba 1927

anunci bar Salvador Jorba 1927

Vull finalitzar aquests articles dedicats a un establiment molt recordat a Terrassa, com va ser ca la Rateta Bufona agraint l’amic Pere Vives que els hagi volgut compartir en d’aquest espai i hagi tingut cura de redactar-los i de cercar les fotografies i documents inèdits que els han fet més atractius i entenedors.





Feliç Sant Jordi 2020 amb un misteri per esbrinar

23 04 2020

Si ja sabem que estem tots confinats per lo del Covid19 però tot i això un desitgem un Feliç Sant Jordi a tothom ! 

Per celebrar-ho us deixem una fotografia antiga del parc de Sant Jordi (autor: Font – Arxiu Tobella)  on podem veure una escultura amb una figura femenina situada en un parterre de roses.

I aquí tenim més d’un misteri per esbrinar: com s’anomenava aquesta escultura?, qui la va fer?, quan la va fer?, què se’n va fer? 

Si algú coneix alguna dada estaria bé que ho expliqui i així tot en sabrem quelcom més.