El sifons terrassencs encara són vius

19 09 2017

Antigament a cada ciutat i en molts pobles hi havia un fabricant de begudes refrescants i a Terrassa, com és lògic, també hi va haver una llarga tradició d’empreses que fabricaven o omplien sifons.

La marca més antiga encara en funcionament a Terrassa és la Casasayas que el 1930 va fundar en Valentí Casasayas amb el seu fill Domingo. També podem recordar la seva marca de gasoses Sanitex i els sifons Nayade. Info a: http://www.casasayas.net/cat/

També cal que citem a l’actual Sanmy, que va néixer al 1895 de la mà dels germans (Franciso i Santiago) i que van venir a Barcelona des de Saragossa per treballar inicialment en una fàbrica de sifons del carrer Aribau. El 1985 compren la fàbrica de Manel Oms quedant-se un les instal·lacions de Barcelona i l’altre les de Badalona. L’any 1960 el negoci va passar a mans de Santiago i Miquel Puértolas Queralt, que ven registrar la marca Sanmy: San de Santiago i My de Miquel, però no va ser fins l’any 1992 en que van traslladar les seves instal·lacions de Badalona a Terrassa, adquirint una fàbrica de La Casera. Info a: http://www.sanmy.es/

Altres fabricants de sifons a Terrassa van ser: Dalmases i Ramoneda (la antiga Tarrasense) del carrer Sant Llorenç 110, tot i que abans aquestes dues marques havien anat per separat.A la dreta podem veure un anunci del 1907. Posteriorment trobem la marca de la Vidua de A. Ramoneda al Carrer Torrela, 9.

També podem citar la marca Miquel Mallofré del carrer Jodis, 4. I també els sifons Rovira Raventós i els Torres i si potser algú en coneix algun que ens hàgim oblidat, li preguem que ens ho faci saber.

Menció apart serien erls fabricants de gasoses entre els que podem citar a més dels ja esmentats: el professor Daniel Blanxart que de jove va muntar una petita fàbrica i que podem veure’l en la foto de la dreta, les gasoses Castellet de l’Avinguda Jacquard 13, les gasoses Geiser, les gasoses La Moderna de Martirián Hostench de la Plaça del Progrés, 43, la Predilecta S.A. i les gasoses José Viver, del carrer Sant Josep,34.

Breu resum històric del sifó:
El sifó és un recipient, generalment de vidre o d’acer, amb tap fix o enroscat proveït d’una vàlvula que resta tancada, llevat de quan és accionada per una petita palanca i mentre hom l’acciona, que conté o pot contenir aigua carbònica artificial.
El tap, que allotja la vàlvula i el suport de la palanca, és proveït d’un broc, que comunica amb un tub, de vidre o de plàstic, que arriba gairebé al fons del recipient, pel qual surt l’aigua carbònica en accionar la vàlvula, per l’excés de pressió interior respecte a l’atmosfèrica.
Tinguem en compte que els romans ja coneixien fonts d’aigües carbonatades efervescents. Aquestes eren transportades en recipients segellats per tal de que no es perdés l’efervescència i evidentment només les podien comprar la gent més rica, com els emperadors, o les famílies que vivien prop dels manantials. La gent creia que tenien propietats curatives, en especial per els problemes digestius.
Hi ha qui situa el naixement del sifó al segle XVI, en la cort del rei Carlos I (1560) amb la creació d’una aparell de fusta de mides colossals. Cal esperar dons al 1768 que un tal Priestley aconsegueix saturar l’aigua amb àcid carbònic per realitzar el producte de forma totalment artificial. Uns anys després i gràcies a l’enginyer alemany Andreas Brehme, es van poder començar a fabricar els primers sifons (1799) inicialment venuts a Alemanya i desprès a Anglaterra.
Però el sistema del sifó tal i com el coneixem no es va patentar fins l’any 1829 per un tal M.M Deleuze i Detilleul. Aquest invent el va aplicar un tal M. Savaresse per crear el primer sifó tal i com avui el coneixem (i, curiosament, la patent la va registrar a nom d’Antoine Perpigna fet que fa que algú citi aquest nom com l’inventor del sifó).
Cal indicar que l’ampolla de sifó era un objecte perillós ja que deien que podia explotar si queia al terra i per aquest motiu se’l protegia amb una reixeta metàl·lica i que després va ser feta de plàstic. Les ampolles de sifó s’han fabricat al llarg dels anys en multitud de colors i formes, amb vidres transparents o fumats, llisos o gravats amb estampacions florals o geomètriques i normalment serigrafiats amb el nom del fabricant que també es posava en el broc que inicialment era de metall i que després es fa fabricar de plàstic dur. També cal citar el caixons de fusta amb compartiments que es feien servir pel seu transport i que també portaven el nom del fabricant. Cal indicar que és molt comú trobar que l’ampolla de vidre i el broc porten marques diferents i és que s’aprofitaven entre les diferents marques, inclús de poblacions diferents.

          

Anuncis




Precintes de paqueteria d’empreses terrassenques tèxtils dels anys 40 i 50

12 09 2017

Les empreses tèxtils en els seus enviaments de paqueteria feien servir uns precintes que estaven fets de xapa i que portaven el nom de l’empresa encunyat. El paquet normalment lligat amb una cordeta portava aquest precinte que assegurava que no es podia obrir durant el transport .

Aquí en podeu veure una mostra d’ells, si bé no tots són específicament de Terrassa, per tal de de comprovar que aquest sistema també es feia servir de forma generalitzada en altres poblacions.

D’esquerra a dreta i de dalt a baix podeu observar els precintes de:

1. Jaime Serra – Tarrasa
2. Esteban Querol – Tarrasa
3. Hilados Estambre Alto Llobregat SA
4. (en blanc)
5. Fabrica de generos de punto Miguel Bosch SA – Tarrasa
6. Paqueteria Española M. Royes – Tarrasa
7. Hilaturas de Lana Samaranch – Tarrasa
8. Hilaturas Matari – Tarrasa





Un curiós invent del professor i investigador Daniel Blanxart

5 09 2017

A Terrassa és ben conegut el professor Daniel Blanxart dons un dels instituts de la ciutat porta el nom de IES Investigador Blanxart. Tot i que es ben coneguda la seva faceta d’investigador, potser no ho és tant la part de geni inventor que va fer que patentés un test amb dipòsit d’aigua.

Segons el mateix Blanxart: “Aquesta cubeta suport consisteix essencialment en un recipient destinat a contenir una determinada quantitat d’aigua. En el seu interior s’hi troben uns topalls o peus d’un material porós sobre els que queda recolzat el test per la seva part inferior. L’aigua continguda en el recipient va ascendint per capil·laritat pels porus dels peus porosos i de la mateixa manera passa pels fons del test que també es porós de manera que la terra del test va absorbint de forma lenta però continua l’aigua de la cubeta, que penetra pels fons del test i puja fins a la superfície, desapareixent així el perill de que resultin arrastrats per l’aigua les matèries fertilitzants de la terra”.

Aquest invent que ell va anomenat “ Cubeta-suport per a conservar la humitat dels testos” el va presentar el 7 d’abril de 1956 com a model d’utilitat número 53.702 al Registre de la Propietat Industrial.

Aquesta part de geni i de pernona inquieta li venia de ben jove ja que las 19 anys ja havia muntat una empresa de fabricació de gasoses i sifons per tal de poder-se pagar els seus estudis ( a la dreta foto del 1901 de l’arxiu Família Blanxart).

Part biogràfica i lligams amb Terrassa:

En Daniel Blanxart i Pedrals no era fill de Terrassa sinó de la veïna població d’Olesa on va néixer el 1884. El seu pare era metge de Berga que va ser destinat a Olesa, Antoni Blanxart i Grau, i la seva mare era de Puigcerdà, Escolàstica Pedrals i Escriu.
La seva vida va estar dedicada durant més de 50 anys a la docència i la recerca tèxtil. La seva primera relació amb Terrassa comença amb els seus estudis a l’Escola Industrial de la que en va arribar a ser catedràtic en les especialitats de Tecnologia Tèxtil i Teoria dels Teixits (1912-1954) i director del 1930 al 1931. (a l’esquerra foto de Daniel Blanxart donant classe a l’Escola d’Enginyers de Terrassa, de cara al costat de la pissarra el 1924 – Arxiu Família Blanxart).

També va ser professor de l’Escola Municipal d’Arts i Oficis de Terrassa i va dirigir el Laboratori d’Assaigs Tèxtils del Condicionament Terrassenc (1908), fundant la Biblioteca Tècnic-Tèxtil de l’Institut Industrial de Terrassa. Això va fer que residís molts anys a la nostra ciutat tot i que al jubilar-se es traslladés a viure a Barcelona, on va morir el 1965.
En Blanxart va rebre la gran creu d’Alfons X el Savi (1947) que era el màxim guardó de la seva època i la medalla d’argent de la Diputació de Barcelona entre moltes altres distincions. També va rebre la medalla d’argent de la ciutat de Terrassa (25-1-1955) d’on en va ser nomenat fill adoptiu (5-5-1950). El que no entenc és que no se li donés la d’or.
Tot i així, l’any 1974, es va inaugurar la Càtedra Especial Daniel Blanxart, a l’Escola Tècnica Superior d’Enginyers Industrials de Terrassa i durant el curs 1972-73, s’aprovà la proposta que l’únic centre públic de la ciutat on llavors es feien estudis de batxillerat portés el nom d’Investigador Blanxart. Actualment s’anomena l’IES Investigador Blanxart.

De la part més personal permeteu-nos que esmentem la seva estimació per la natura, fet que el va fer pertànyer al Centre Excursionista de Terrassa del que en va arribar a ser president (1912-14). I també la seva afecció per la fotografia i més especialment per la música de la que n’era un gran estudiós i col·leccionista. El 1954 va impulsar la fundació a Terrassa de la Delegació de Joventuts Musicals.





Antics programes de Festa Major del Casino del Comerç

1 07 2017

Per celebrar la Festa Major del 2017, us volem obsequiar amb un petit recull de portades dels programes de Festa Major del Casino del Comerç de Terrassa:

 FM Casino Comerç 1902   FM Casino Comerç 1939 FM Casino Comerç 1942 FM Casino Comerç 1944 Díptico. Casino del Comercio. Festa Major. Terrassa, Juny 1916. Marcet y Figueras, Imprenta FM Casino Comerç

De tots els que us mostrem volem destacar el del Casino del Comerç de l’any 1956 per estar realitzat en un paper especial que només tocar-lo quasi es desfà i que per sort disposem d’un original perfectament conservat i del que us mostrem alguna plana interior, dons trobem curiosos els vestits que s’hi mostren:

Esperem que us agradin i si algú en conserva algun que li agradaria que fos inclòs aquí, que ens ho faci saber.





Un catàleg dels nans que es venien a El Ingenio

29 06 2017

 Amb la tradició dels capgrossos de la nostra ciutat avui hem volgut recordar una antiga propaganda de la casa El Ingenio de Barcelona en que anunciava el seu catàleg de dissenys, entre els que podem observar alguns dels que la ciutat va adquirir a principis de segle XX i dels que malauradament ja no se’n conserva cap.

En aquest antic catàleg a més d’aquestes figures també s’hi podien adquirir altres elements per Festes, com és el cas dels anomenats globus grotescos, fabricats amb pàper inflamable (tal com be s’indica en la mateixa publicitat) i quew tenien unes mides espectaculars de més d’entre 2 i 3 metres d’alçada.





Una casa amb història a la Font Vella

16 06 2017

En el 45 de la Font Vella hi havia la casa del sastre, polític republicà i escriptor, Joaquim Marinel·lo i Bosc, nascut a Terrassa el 15 d’octubre de 1838 i mort el 23 de desembre de 1903.Posteriorment s’hi va establir el llauner italià Camil Scafa (dades aportades pel Rafel Comes).

Cap al 1914 s’hi va traslladar la ferreteria de Ramon Argemí i Solà, que abans (cap al 1904) estava al 55 del mateix carrer. En aquest establiment s’hi venia ferreteria, quincalla, bateries de cuina en ferro, estanyat, esmaltat, inoxidable i alumini.

El Ramon va morir el 10 /3/1923 i la seva vídua, Maria Riera Comasvelles, va continuar el negoci fins que el seu fill Domènec Argemí Riera, que tenia una ferreteria pròpia al carrer de Gavatxons (Ferreteria Moderna), 4 bis, va tancar-la els anys trenta per continuar la de la Font Vella de la seva mare.

Si ens fixem en la publicitat del 1937 es torna a dir només Ferreteria Argemí, però el carrer ha canviat de nom i ara és el carrer Joaquim Maurín, que fou un conegut polític comunista, de la CNT i secretari general del POUM.

A la postguerra es va anomenar Almacenes Argemí, fins que Domènec Argemí va traspassar el 2/1/1941 la ferreteria a Vilaseca Bas S.A. de Barcelona que continuà el negoci com una delegació seva a Terrassa.

El 1957 el titular de la ferreteria ja era una altra societat, Útiles y Menages CAS. Va estar obert fins l’any 1983 en que va traspassar-se el local i es va dividir l’edifici en habitatges independents i el baixos es van reformar per acollir un bar, anomenat Granja Font Vella, el qual es va traspassar el 1 d’abril del 1995 amb el nou nom de Cafeteria Nova Font Vella.

L’edifici és obra de l’arquitecte Salvador Soteras i Taberner (nacut a Madrid el 1874 i mort a Barcelona el 1925) i és de l’any 1908 i tot i que no pot considerar-se d’estil modernista, podem destacar en la llinda de la porta un petits motius florals encastats i pintats.

D’aquest arquitecte a Terrassa cal destacar l’edifici del Banc de Terrassa del carrer de Sant Jaume 26 d’estil clarament modernista i que malauradament va perdre els grans fanals de llautó que li donaven un aspecte majestuós.





El Museu Municipal de la Radio Eudald Aymerich que resta en l’oblit

9 06 2017

Avui volem recordar un patrimoni que va cedir a la ciutat l’Eudald Aymerich i que en el seu moment va suposar el compromís de la ciutat i dels seus dirigents de crear a Terrassa un Museu de la Radio que portés el seu nom.
L’Eudald Aymerich Tarradella va nèixer el 16 de maig de 1891 en una casa situada a la FontVella, 49. De ben jove ja va tenir afició als experiments d’enviament i recepció de senyals mitjançant ones i això el va portar a estudiar peritatge elèctric.

L’Eudald va començar treballant a Barcelona als 17 anys al taller mecànic-electricista de Lluís Escolà i als 22 anys ja n’era l’encarregat mentre feia classes nocturnes a les Escoles Industrials on obtingué el títol de Perit Electricista (el Rafel Comes conserva aquest títol en el seu arxiu). Als 27 anys retornà a Terrassa on amb l’ajuda del seu germà Joan (assassinat pels de la FAI l’agost de 1936) i va comprar la botiga d’electricitat Aurell i Cia. que estava en els baixos de la casa del Baró de Corbera i la traslladà a la casa que va llogar i arreglar en el número 43 de la Font Vella i que va convertir en residència-botiga (la va inaugurar el 1918), en la que va començar a organitzar unes reunions amb afeccionats a la radio que el van portar a fundar el Club de Radio Terrassa el 27 de novembre de 1928 i només un any desprès ja va organitzar el primer concurs de receptors de galena que molts encara recordaran ja que en aquells anys era comú que la gent se’ls construís artesanalment a casa.

Poc a poc, la seva col·lecció d’aparells de radio es va anar engrandint gràcies a que molts clients li portaven la radio antiga quan anaven al seu comerç a comprar-ne una de nova. Una anècdota és que fins hi tot tenia guardat un aparell que es va endur la rierada del 1962 i que va recórrer varis quilometres per la riera de les Arenes.

Peces cedides a la ciutat de Terrassa:
La primera vegada que algunes de les seves peces van sortir de la botiga va ser en motiu d’una mostra pública que es va realitzar a la sala d’actes de Radio Terrassa l’any 1949.
L’any 1974 el Sr. Aymerich va prendre la decisió de cedir la seva col·lecció a la ciutat i per aquest motiu es va organitzar una exposició a la seu del Museu Tèxtil que llavors dirigia en Francesc Torrella Niubó. La mostra la va dirigir en Jeroni Font Casals i l’Ajuntament i Radio Terrassa van cobrir les despeses i es va inaugurar formalment el 22 de novembre de 1974, amb la presencia del llavors alcalde de la ciutat, en Josep Donadeu Cadafalch entre d’altres personalitats.
El 16 de desembre l’exposició va ser desmuntada i traslladada a la casa Alegre de Sagrera amb la idea de que algun dia es fes realitat el Museu Municipal de la Radio Eudald Aymerich.

El Museu Municipal de la Radio Eudald Aymerich:
A principis de 1979 la regidoria de Cultura de l´Ajuntament i la Junta Municipal de Museus de Terrassa acorden instal·lar el Museu Municipal de la Ràdio Eudald Aymerich a l´edifici de propietat municipal conegut com a Casa Geis (originalment casa d´Antoni Josep Torrella), al carrer de Gavatxons, 9 (segons s’indica a “Història del patrimoni museístic de Terrassa 1904-2004” de Neus Peregrina). Si hem de ser justos cal indicar que la idea inicial de fer un Museu es va gestar gràcies a la intervenció del Sr. Josep Manuel Salillas i també del llavors director de Radio Terrassa, el Sr. Joan Marqués Casals, entre d’altres persones i entitats.Malauradament la crisis d’aquells anys i la manca de diners va fer que no es comencessin les obres i mentrestant es va posar un rètol anunciant el futur Museu de la Radio
a l’entrada tot i que a dins encara no hi havia rés. No va ser fins a principis del 1980 que per fi es van poder començar les obres per tal d’adequar el local amb la idea de inaugurar el Museu per la Festa Major del 1980, com així va ser. Com a curiositat podem esmentar que el Josep Manuel Salillas va editar un llibre explicant la història del Museu abans de que es fes la seva inauguració formal.

Cal indicar que aquest Museu sempre va estar restringit a visites concertades i que les tasques de documentació, conservació, i exhibició eren realitzades de forma voluntària per membres de la Junta Municipal de Museus.L´any 1991, amb motiu de donar nous usos a la Casa Geis, totes les col·leccions del Museu Municipal de la Radio Eudald Aymerich van ser traslladades als dipòsits museístics del Museu de Terrassa, on encara se’n conserva una bona part, mentre que una selecció de les mateixes es van dipositar (novembre de 1994) al Museu Nacional de la Ciència i la Tècnica de Catalunya. En aquest dipòsit es van cedir un total de 225 peces de les més de 3.000 que tenia la col·lecció original. Curiosament l’exposició que el Mnactec va inaugurar l’abril del 2005 sobre la radio va mostrar-ne només 100.Això vol dir si els números no fallen, de les 3.000 peces que es van cedir a la ciutat els terrassencs (que en som els legítims dipositaris) només en podem veure 100 i del Museu que la ciutat es va comprometre a fer de moment rés de rés. Actualment val a dir que el Mnactec no té en exposició permanent aquestes peces i que si les vols veure has de demanar un permís especial per accedir als seus magatzems.

Preguntes finals:
Creieu que la ciutat hauria de comprometre’s a fer el Museu de la Radio Eudald Aymerich tal i com es va quedar en el seu dia que es faria?
O creieu que ja estaria bé que es pogués veure una petita mostra al Mnactec i que la resta quedés ben guardada als dipòsits municipals?
En tot cas cap de les dues opcions avui en dia és possible (fins quant?).