Plaça del Dr. Robert o del Dr. Fleming?

28 11 2018
monument caiguts i mútua antiga

monument caiguts i mútua antiga

Avui publiquem un record de l’amic Font que diu:

“Tots els d’una certa edat recordem la plaça dels caiguts amb el seu monument, que a la transició va ser enderrocat i vam perdre l´ocasió de posar-li el nom de plaça del Dr. Sir Alexander Fleming, del que ja n’hi ha una estàtua a l’entrada de la Mútua (veure foto). Per cert que l’escultura de la Mútua es del terrassenc Bach Esteve.

Gairebé tots li devem la vida doncs va ser el descobridor de la penicil·lina un poderós antibiòtic que molts hem tingut d’usar. Però li varen posar el nom d’un alcalde mexicà de Barcelona Dr. Robert què, al meu entendre, a Terrassa i als hospitals s’ho mereix menys que el Dr. Fleming“.

Nota: hem trobat molt adient aquest comentari i creiem que potser caldria un revisió del nomenclator o fins i tot la possibilitat de que els ciutadans en diguessim quelcom en aquest sentit ara que es parla tant de la participació ciutadana, no?

Anuncis




Un fulletó de Terrassa del 1924 que va viatjar al Perú

22 11 2018

Avui us vull mostrar un document que ha arribat a les meves mans i que vull compartir. Es tracta d’un fulletó editat per anar a la “Feria de Exposición de Muestras de Productos Hispano-Peruanos” que s’havia d’inaugurar el 8 de desembre del 1924 a Lima. A aquesta fira hi va anar una representació espanyola que va promoure la Junta Nacional del Comercio Español a Ultramar i la Cámara Oficial Española de Comercio al Perú i amb el recolzament del Ministerio de Trabajo, Comercio e Industria de España.

L’Institut Industrial de Terrassa va determinar que el seu president, Francesc Soler i Suana fos qui hi anés en representació de l’entitat i, com que anar a Lima representava fer un viatge de uns quants mesos, se li va fer un banquet de comiat on hi van participar entre d’altres Alfons Sala i Argemí i l’Emili Roca i Roig entre d’altres.

La participació de l’Institut Industrial de Terrassa a la fira del Perú es va decidir degut a la crisis que patia el tèxtil català en aquells anys i en concret el terrassenc i es va entendre que aquesta acció podria obrir contactes comercials d’interès per el sector.

Si en voleu saber més podeu consultar més dades a: https://www.raco.cat/index.php/Terme/article/viewFile/320362/422496

Fos com fos, que per aixó ja hi ha els historiadors, el que ha arribat a les nostres mans és el fulletó que va editar l’Institut Industrial per ser repartit en aquella Fira del 1924 i que serveix per explicar alguns trets de la ciutat de Terrassa i més concretament de la importància de la Industria a la nostra ciutat. També parla de les Escoles Industrials i en la part final hi ha un apartat amb anuncis de les principals fabriques que hi havia en funcionament l’any 1924 i que potser van servir en part per finançar el fulletó o el viatge, ves a saber.

De les imatges en destaco la vista panoràmica de la ciutat l’any 1924, la dels embarrats de la fabrica Aymerich i Amat en ple funcionament (avui seu del Mnactec) i la de la “Escuela de Industrias” que és com l’anomena i en la que curiosament es poden observar unes vies que no he acabat d’entendre perquè deurien servir. En la part esquerra de la foto es pot observar una tartana de les que es feien servir com a transport de persones i al mig les misterioses vies que si algú en sap alguna cosa seria bo de saber-ne el seu ús.

El fulletó va ser imprès per la Impremta M. Figueras Singla del carrer Sant Joan, 14 de Terrassa.

 





Un petit homenatge al Dr. Fontdevila:

30 10 2018

La Jordina ens ha fet arribar aquest record que volem compartir amb tots vosaltres:

“Voldria retre un petit records per el Sr. Joan Francesc Fondevila Gascón, descobridor de la data de fundació del Terrassa Futbol Club el 1906, quan abans es creia que era el 1911 i que crec què es mereix un homenatge pel seu terrassenquisme i terrassisme. És cert que ha rebut els millors premis i guardons per les seves publicacions, i que és un referent científic internacional, líder en títols i premis rebuts i qui ha publicat més articles científics indexats en les seves àrees de coneixement. A més, els terrassencs n’estem orgullosos i ens l’estimem el màxim. Moltes gràcies pels teus èxits, Dr. Fondevila!”.

“I, per cert, gràcies a ell, que va descobrir el naixement del futbol a Terrassa (el 1902), la Federació Catalana de Futbol (que va guardonar el Dr. Fondevila) va decidir que la final de la Copa Catalunya es jugués a l’Olímpic de Terrassa amb motiu del Centenari del futbol a Terrassa (1902-2002), impulsat per aquesta troballa.En aquesta final el Terrassa Futbol Club va guanyar el títol davant del FC Barcelona en un partit inoblidable i que va finalitzar amb una tanda de penals. Mai no se sabrà què hauria passat si aquesta final no s’hagués disputat a la ciutat, però en tot cas el Dr. Fondevila també va ajudar a guanyar-la. En les fotos podeu veure el llibre del centenari del que esn va ser l’autor i unes imatges de la final de la Copa Catalunya: al balcó de l’ajuntament de Terrassa i la copa a l’autocar de l’equip que es va passejar per la ciutat.

A més, ha fet moltes recerques sobre el futbol amateur de la ciutat, i constantment, de forma altruista, imparteix conferències i participa en taules rodones sobre el futbol i l’esport terrassenc. Fa poc va fer una magnífica ponència en un acte sobre el Jaba Carmelitano, club que va néixer el 1950.

El Terrassa Futbol Club, per exemple, des de fa unes temporades crec que és l’únic club que publica setmanalment les prèvies històriques i les estadístiques dels partits del primer equip. En elles hi apareix una anàlisi històrica dels diversos partits del Terrassa FC contra el rival del cap de setmana, amb anècdotes, context històric i balanços estadístics. I, a més, si és el primer partit contra un rival el Dr. Fondevila publica un article sobre altres rivals d’aquella zona geogràfica o busca l’argument adient per escriure aquestes cròniques.

En Joan Francesc Fontdevila ha estat l’investigador de rècords futbolístics diversos (de partits guanyats, imbatibilitat, etc.), amb la feinada que això representa. Igualment, quan recercaires o historiadors d’altres clubs necessiten alguna dada sobre el Terrassa FC, sobre clubs de Terrassa, o sobre antics jugadors o tècnics, les demanen sempre al Dr. Fondevila, que en fa la investigació i els envia les dades que hagi pogut trobar.

Tota una tasca generosa i silenciosa que el Dr. Fondevila fa amb humilitat i què, per sort i per justícia, li ha estat reconeguda amb nombrosos reconeixements”.





Celebrem que ja hem superat les 850.000 visites

17 10 2018

Fa temps que no celebràvem cap xifra de visitants i avui he triat que hem passat de les 850.000 visites per fer-ho.

Les xifres de poc serveixen si només les veiem com un número, però en aquest cas el que hi hem de veure és la quantitat de persones que han entrat en aquest humil espai dedicat als records d’una ciutat com Terrassa.

No nou moltes gràcies a tots els que feu possible que seguim vius després de més de 10 anys i doneu sentit a l’existència d’aquest Blog dels Records de Terrassa.

Per celebrar-ho us deixo una foto que espero que us agradi: es tracta d’una cursa de sacs de les Colònies de Can Palet de l’any 1974:





Records de la nostre muntanya de Sant Llorenç del Munt:

11 10 2018

La Maria Rosa Avellaneda ens indica que creu que és un sentiment molt terrassenc considerar que el Massís de Sant Llorenç del Munt és la “nostra muntanya”. Presideix Terrassa i és el nostre teló de fons, de tal manera que des de molts indrets de Terrassa s’albira majestuosa i impressionant la seva silueta tant estimada.

Com diu el poeta Maragall: “jo no se lo que teniu que us estimo tant muntanyes“.

Però aquesta es la “nostra” i en qualsevol cap de setmana es pot sentir: demà anirem a Sant Llorenç !” i això es repeteix i es repeteix…. A l’hivern si a dalt de la Mola està nevat esdevé el tema de nombroses converses a la ciutat: “has vist Sant Llorenç nevat ?” No cal afegir res més, llavors aquesta mateixa pregunta es va repetint centenars de vegades al llarg del dia.

Anar a Sant Llorenç és, en moltes ocasions, una excursió de de matí per tornar a dinar a casa. A peu des de Terrassa o des de la Torre de l’Angel, el camí és un passeig agradable. A la primavera quan comencen a florir les plantes, primer les de color groc i les blanques provinents de diverses flors silvestres i boscanes, és agradable gaudir de l’olor de la farigola i del romaní i restar atent al cant dels ocells amb compte de l’escorpí o l’escurçó que s’amaguen sota les pedres. Després arribes a Can Pobla i camí amunt i quan ja s’albira el Monestir de La Mola et sembla que ja hi ets, però només és un miratge ja que encara falta una bona pujada.

És millor des del meu punt de vista, no agafar dreceres dons tinc males experiències d’algunes canals on a vegades resulta difícil de sortir-ne. Diu l’adagi “si vols fer drecera no deixis la carretera” però pels excursionistes de debò això no té sentit ja que precisament per ells superar dificultats és el vertaderament important i no les petites dificultats si no les més difícils.

Jo penso que per gaudir al màxim de la muntanya és necessari sentir i estar atent a tots els detalls que ens ofereix la naturalesa. Ho considero imprescindible ja que del contrari pot passar com va deixar escrit, al 1925, el gran Apel·les Mestres, dibuixant, músic i poeta

“Llegint llibres de vegades s’aprèn quelcom, és molt cert; llegint la naturalesa sempre s’aprèn.

Però cal saber llegir-lo, perquè molts llegidors veig que enfront d’aquest llibre es tornen analfabets”.





Repasem records de la riuada del 62 a les Arenes

25 09 2018

portal de Sant Roc

L’Associació el Llibre de la Vida us fa saber que organitza una jornada de Records al voltant de la Riuada del 1962 i que serà dinamitzada per en Santi Rius, que a la vegada s’encarrega d’aquest blog dels Records de Terrassa.

L’acte que es realitzarà en el Casal de la Gent Gran de les Arenes, al carrer Farell 2 de Terrassa el dijous 27 de setembre a les 18:00 hores és obert a tothom i començarà amb un repàs fotogràfic i uns vídeos explicatius del que va passar aquella tràgica nit del 25 de setembre de 1962.

En el decurs de l’acte, a més de visualitzar les fotografies i els vídeos de la riuada, s’explicaran records personals i es convidarà a compartir les vivències dels assistents.

L’objectiu és despertar els records dels assistents i mirar de provocar la seva participació en aquest acte què, de forma molt significativa, s’ha volgut que es fes en el barri de les Arenes, que va ser el més castigat per la força d’un aiguat que en poc més de 4 hores va arribar a descarregar 225 litres per m2.

Si teniu quelcom que mai hàgiu explicat o alguna fotografia o record que vulgueu compartir o simplement teniu curiositat per escoltar el que s’explicarà, us esperem el dijous dia 27 a les 6 de la tarda. NO HI FALTEU !

Aprofitem per donar-vos algunes dades del dia 25 de setembre de 1962:

cotxe penjat les vies

  • El dia va començar amb sol i feia calor i els parts meteorològics només anunciaven alguna inestabilitat de les temperatures i un augment de la nuvolositat.
  • Entre la 1 i les 2 van començar a caure gotes, però no va ser fins a la tarda, sobre les 7:30, que va començar a ploure més fort.
  • A quarts de nou van sonar les sirenes dels bombers reclamant al personal lliure, degut a les desenes de trucades que rebien per inundacions.
  • A les 9 se’n va anar la llum i el telèfon, deixant als bombers i a la ciutat incomunicats.
  • El diluvi va caure entre les 9 i les 11:45 de la nit. Més de 240 litres per metre quadrat. L’aigua queia com una cortina que no deixava veure rés i el cel s’il·luminava constantment per els llampecs.
  • A les 9:30 el pont de la Renfe es arrastrat per les aigües i uns minuts després uns veïns fan senyals a un tren perquè pari abans de caure pel pont que ja no hi era.
  • A les 9:40 el tren que havia sortit a les 9 de Barcelona decideix parar abans d’arribar a Terrassa amb 105 passatgers dins.
  • A les 10:30 moltes cases són arrasades per la força de l’aigua a la banda esquerra de la riera de les Arenes, en el barri anomenat Hockey.
  • A les 11:45 deixa de ploure i els que han sobreviscut abandonen les seves cases mentre que alguns que són a les teulades moren al esfondrar-se la seva casa.




Records dels patis d’abans:

19 09 2018

La Maria Rosa Avellaneda ens fa arribar un record personal que diu així:

cosint al pati

Els patis d’abans… tant diferents dels d’ara… recordo que els habitatges d’abans (la gran majoria) eren cases de planta baixa i pis i que s’accedia al pis per una escala interior, i a dalt normalment hi havia els dormitoris “cases angleses en deien”. Al final de la planta baixa normalment hi havia el pati i recordo que el nostre pati estava orientat de cara a migdia, de manera que de bon matí els raigs de sol ho il·luminaven tot. La llum passava a través dels vidres i s’allargava fins a mig passadís.

Per anar al pati des de dins de casa hi havia dues sortides, la del menjador i una de més petita que s’hi accedia per la cuina. A l’estiu totes les portes estaven obertes per facilitar la circulació de l’aire i a cada sortida era molt convenient posar-hi cortines sobretot per impedir l’entrada de mosques. Ara de mosques a ciutat n’hi ha poques però llavors n’eren una munió . A casa teníem una maquineta rodona de llauna que feia com una manxa i amb aquest instrument escampàvem flit per matar-les. Però no es mataven totes “no”. Per les que quedaven també teníem unes pales “matamosques”, amb un mànec llarg i al final una superfície plana reixadeta i amb aquest dispositiu anàvem a la recerca d’alguna que s’havia colat cap a dins de casa. La cortina de la porta del menjador era feta d’unes tires de ferro compostes de petites peces que es podien anar enfilant i deixant la cortina a la mida necessària.

Al sortir al pati el primer tram era enrajolat i després hi havia grava. A la dreta després de la porta de sortida hi havia un test d’uns vuitanta centímetres d’alçada. Era fet de ciment amb uns dibuixos imitant el tronc d’un arbre. En aquest gran test hi havia plantada una gardènia que sense cap cuidado especial solament regant-la, es va fer immensa. En plena floració podia tenir més de vint flors obertes que escampaven una gran olor per tot el pati. També al sortir i a dalt de la paret sota la galeria hi havia un niu d’orenetes. Puntualment arribaven el mes de Març anunciant el bon temps. Era curiós mirar el niu i veure les petites orenetes amb les boques ben obertes esperant el menjar que els hi distribuïen les més grans.

En aquest primer tram, a la dreta hi havia el pou. Era un pou compartit amb el veí, i per accedir-hi teníem d’obrir dues portetes de ferro semicirculars que estaven col·locades a sobre el brocal del pou, llavors fent rodar la corriola amb el llibant i la galleda trèiem l’aigua molt fresca que servia per refrescar les begudes….. Al tancar les portes el pou quedava amagat al darrera. A l’esquerre hi havia el safareig i a sobre, a la paret una petita vela per donar-hi ombra.

Mateu Avellaneda dibuixant al pati

Després ja venia el jardí. En el terra hi havia grava (excepte en el costat dret). En aquest espai unes grans pedres totes iguales feien com una jardinera preparada amb terra especial per les plantes: els rosers, les margarites, les clavellines, els boixacs….També hi havia unes plantes que es feien molt grans nosaltres en dèiem “pom de noche” que florien amb unes floretes vermelles que només s’obrien a la nit. La llavor d’aquestes plantes, s’escampava de tal manera que teníem de vigilar i aclarir-les sovint per no perjudicar les altres. A un canto i penjada hi havia una clavellina d’aire que sortia de dintre un cargol de mar. Sense terra ni aigua anava vivint i multiplicant-se amb petites clavellines.

A la part esquerre hi havia un cobert fet d’obra. Tenia dues portes, una per entrar al cobert i l’altre amb dos compartiments: el de baix per guardar el carbó i la llenya i al de dalt hi havia el galliner amb un gall i moltes gallines amb les seves menjadores i els abeuradors de terrissa. La porta que tancava el galliner era de filat. De bon matí ja sentíem el cant del gall, el nostre, i el dels veïns doncs en aquella època molts veïns en tenien d’aviram. Ara, a ciutat, és impensable al mati sentir el cant del gall però llavors no ens molestava gens ja que era la senyal de que ja es despertava el dia.

Un problema era si algun dia per descuit deixàvem un moment la porta oberta de la gàbia i s’escapava una gallina. Llavors era una odissea intentar agafar-la. Precisament, per escapar-se es posava a sobre la barana de ferro que donava a la carretera de Moncada i el meu avi, amb tota cautela, s’hi anava acostant… però de seguida veiem que començava a moure les ales i que d’un moment a l’altre emprendria el vol. Els intents eren diversos, però sempre amb el mateix resultat… fins que al final passava el que temíem: una gran volada i ja la podíem veure a baix a la carretera. Amb el trànsit actual la gallina no duraria ni dos segons però llavors, si no moria atropellada, també la podíem donar per perduda perquè agafar una gallina en una carretera oberta és “misión imposible”.

tortuga al pati

Un altre al·licient del pati, era la tortuga. La nostra era una tortuga gran (la closca d’uns vint centímetres) i a l’hivern restava amagada; però de sobte, al venir el bon temps, el primer de nosaltres que la veia ho anunciava amb un gran crit “ja ha sortit la tortuga!”. De dins la closca treia les potes i el cap i tenia de ser molt vella perquè la recordo molt arrugada. Si la molestàvem s’amagava dins la closca i després d’una estona tornava a caminar lentament a pas de tortuga. Penso que aquest rèptil era molt econòmic de mantenir ja que mai vaig sentit que els meus avis parlessin de comprar menjar per la tortuga. Crec que deuria menjar fulles i amb la gran vegetació i varietat de plantes que hi havia segur que ja en deuria tenir per un menú complert: primer, segon i postres…..

Bé eren altres temps… tan diferents d’ara… però és bonic recordar coses que amb tots els avenços actuals, segur que no tornaran.