Fa 50 anys que va tancar el teatre cinema Alegria

22 01 2021

El 17 de novembre de 1917 es va inaugurar al carrer General Mola (La Rasa) el nou edifici del Cine Teatre Alegria, del qual n’era propietari en Gaietà Galízia.

L’edifici va ser construït per l’arquitecte Lluís Muncunill, amb una capacitat per a 2.000 espectadors i es va fer en uns terrenys, on s’estenien les peces sortides dels acabats d’una industria tèxtil, i que eren propietat dels germans Coll.

54 anys després va tancar les seves portes. El darrer dia que va estar obert va ser el diumenge 10 de gener de 1951 i podem comprovar que el dia 9 s’anuncien les darreres dues pel·lícules que s’hi van projectar i que van ser: “El único juego de la ciudad“, una comedia dramàtica amb la Elizabeth Taylor i en Warren Beatty i “El oro de Mackenna“, un western amb Gregory Peck i l’Omar Sharif.

En un article del dia 16 de gener es parla de que el cinema sembla que ha tancat definitivament i es parla amb enyorança d’una pèrdua important per la ciutat. Dies després es va confirmar que havia tancat de forma definitiva.

Serveixi aquest record com a homenatge a aquest cinema que avui al menys hem recuperat amb el nom de l’actual Teatre Alegria, situat al lloc es s’havia aixecat el primer edifici al carrer Gaudí, 15.

 

 





La història del primer semàfor de Terrassa que funcionava de forma manual

15 01 2021

sastrería Labòria

En el darrer record parlava de la cançó de la Font Vella i he volgut ara ampliar l’anècdota del semàfor accionat a mà que hi havia al bell mig del carrer.

De ben antic havia estat de doble sentit de circulació, primer pels carros que hi passaven i després pels vehicles a motor que tant hi pujaven com hi baixaven.

Quan la circulació de vehicles es va fer més intensa, cap als anys 50 del segle XX, es va veure la dificultat que suposava quan es trobaven dos vehicles un pujant i l’altra baixant, ja que l’amplada del carrer no els deixava passar al mateix temps.

La data exacta en què es van inaugurar no la sé, però en una noticia apareguda al gener de 1953 s’esmenta que ja existeixen i de fa ben poc.La solució que es va trobar va ser posar un guàrdia urbà amb salacot al pedrís de l’entrada de cal Labòria, únic lloc des d’on s’albiren els dos extrems del carrer.

Font Vella anys 40

L’agent manejava de forma manual una manilla que li permetia dominar els semàfors que es van instal·lar en ambdós costats i així podia deixar passar a uns i altres vehicles de forma alternativa. La manilla (maneta) se l’emportava al finalitzar el torn de manera que quan ella no hi fos no l’ha pogués accionar ningú.

Es feien dos torns, un al mati i l’altra a la tarda i quan es treia la manilla es deixava accionat en verd el semàfor de baixada i en vermell el de pujada que hi havia a la cantonada amb la Plaça Vella, de manera que cap vehicle podia pujar pel carrer en direcció al Passeig i així s’evitaven embussos.

marques a la paret

Si us hi fixeu a la paret de la dreta de l’antiga sastreria Labòria veureu que encara és visible un pedaç amb el que es va tapar la caixeta que conenia el mecanisme que permetia accionar el semàfor. I, si encara observeu més veureu que el terra del pedrís està força més gastat el de la banda dreta (on es posava el guàrdia) que el de la banda esquerra tot i ser on hi havia la porta d’accés a la sastreria. Dons bé aquest terra gastat es devia al fregadís del guàrdia que s’hi havia de passar tantes hores a peu dret.

Però us explicaré que en realitat si bé això del terra gastat és cert, el terra que avui hi veiem no és el mateix que hi havia els anys 50 ja que llavors era de rajoles blanques i negres, tal i com és el mateix terra de l’entrada de la sastreria. Llavors si aquest terra va desaparèixer, perquè segueix estant gastat el terra actual, just en el mateix punt? És un efecte paranormal que reflecteix el què havia passat abans?

Res més lluny de la realitat. El que va passar amb aquest terra gastat te a veure amb una botiga que hi havia just al davant i que era la botiga de texans anomenada Can Guim i és que va resultar que hi havia tant jovent que hi anava a comprar els texans gastats que s’hi venien que la gent s’esperava a que obrissin per no quedar-se sense i el lloc on s’estaven era just en aquesta part del pedrís i per això el van gastar.

No puc assegurar del cert si aquest va ser el primer semàfor de Terrassa si bé podria ser-ho, ja que no he trobat cap documentació que en doni testimoni. Ho deixaré doncs en mans dels historiadors per si ens ho saben aclarir, però segurament el què el fa singular és que aquest semàfor anés a mà i més en una època en que els semàfors automàtics ja s’havien inventat als EE.UU. al voltant dels anys 20.





La cançó de la Font Vella de la Penya dels Ximples

8 01 2021

Als Amics de les Arts (entitat fundada l’any 1927) hi ha una colla anomenada “Penya dels Ximples” i el nostre record d’avui és per una cançó que van fer dedicada al carrer de la Font Vella.

La cançó va ser enregistrada el 4 de març de 1961 i editada el 1963 en un vinil titulat «Romanço del Salvatella i altres divertiments».

Posteriorment la lletra va ser publicada també en un opuscle de 65 pàgines, editat l’any 1971 i que porta el títol de “Cançons de la Penya dels Ximples de les Arts de Terrassa” (us deixo còpia de la portada d’aquesta darrera edició).

La lletra de la cançó dedicada a la Font Vella és de Josep Girona i la música és extreta de la cançó “Pigalle” de Georges Ulmer.

És va enregistrar i la podeu escoltar en vídeo en aquest enllaç: https://youtu.be/nEvxJFzlE-0

De la cançó dedicada a la Font Vella podem veure que diu, entre altres versets:

“el guàrdia-urbà està a la feina

vermell-verd va donant les senyals”

 

I és que cal recordar que quan hi passaven els cotxes s’hi va instal·lar el primer semàfor de Terrassa. El semàfor es feia anar a mà per un guàrdia-urbà, mitjançant un interruptor situat al costat de la porta de l’antiga sastreria Labòria (en el proper record n’explicaré la seva història).

Podeu trobar una crònica ben feta sobre la Penya dels Ximples (foto esquerra) al blog de l’amic Rafael Aróztegui:

https://pintorviver.blogspot.com/2019/05/dels-ximples-damics-de-les-arts.html

Pels nostàlgics del carrer Font Vella us deixo un petit reportatge de la Televisió de Terrassa on es veuen imatges de quan els cotxes encara hi circulaven:

https://twitter.com/i/status/796759263473504256





Inauguració del nou altar del Sagrat Cor 1944

1 01 2021

Comencem el 2021 desitjant-vos un bon any nou i ho fem amb un record sobre una estampeta que porta la data del divendres dia 16 de juny de 1944, dia en que es va inaugurar el nou altar del Sagrat Cor de l’església del Sant Esperit de Terrassa.

La data es va triar perquè precisament aquest dia es celebra la festivitat del Sagrat Cor. L’altar va ser beneit per el reverend Ramon Sanahuja que va agrair les donacions particulars que van fer possible la seva construcció.

En la imatge de la dreta podem veure l’altar l’any 2010.

Cal tenir present que l’anterior altar havia estat destruït l’any 1936 en que es va cremar tot l’interior de l’actual catedral i que es van tardar anys en poder-ho reconstruir tot de nou, malgrat algunes peces es van perdre per sempre més i en especial els magnifics altars barrocs que hi havia, com el de l’altar major que era fet per en Joan Mompeó l’any 1699 i estava considerat un dels més importants de Catalunya.

Podeu trobar més dades sobre l’antic altar a:

https://recordsdeterrassa.wordpress.com/2020/09/24/recordeu-haver-passat-per-la-porta-de-sant-pere-per-entrar-al-sant-esperit/.

 





La noria de fusta de la Fira-Fera-Fira de Rialles del 1975

15 12 2020

Rialles Terrassa va organitzar durant uns quants anys una celebració anomenada FIRA-FERA-FIRA dirigida a la mainada de Terrassa i que en bona part tenia lloc al Parc de Sant Jordi i en alguns dels teatres de la nostra ciutat.

L’any 1975 es fa fer un espectacle de circ amb els pallassos musicals germans Sala, entre molts d’altres artistes, equilibristes, malabaristes, domadors de gossets, músics, etc.

Però en aquest record em vull centrar en la noria de fusta que vàrem construir l’Agrupació d’Escoltes de Mossèn Homs i l’agrupació de Guies de Terrassa. En una obra d’enginyeria brutal i amb troncs de pi vàrem aixecar una noria que es movia de forma manual i en la que hi podien pujar fins a 4 nens.

La construcció va durar moltes hores i hi van participar rangers, pioners, daines i guies de les agrupacions terrassenques i entre tots també hi era jo, com podreu comprovar amb el carnet d’organitzador que encara conservo. Em podreu reconèixer per el bombí que sempre portava i que era original de Londres.

La Fira-Fera-Fira del 1975 amb més de 50 parades d’entitats i escoles de la ciutat es va tancar amb la participació de més de 1.500 infants.

Nota: Rialles és una entitat sense ànim de lucre que promou i organitza espectacles dirigits al públic familiar. Va ser creada a Terrassa el 1972 per Josep Maria Font, Esperança Santacana i Oriol Verd, amb la finalitat d’oferir al públic infantil espectacles en català de qualitat estètica i pedagògica i va ser propiciat per la delegació local d’Òmnium Cultural, presidida per Joaquim Badia.

Al llarg d’aquest 48 anys Rialles ha esdevingut un dels circuits d’espectacles més antics d’Europa i al 2000 va rebre la Creu de Sant Jordi. La seva web és: http://www.rialles.cat/

 





Records dels orígens del Frankfurt Casa Vallès

26 11 2020

Per explicar els orígens dels frankfurts a Catalunya, cal explicar que al 1912 en Máximo Zander Altmann, mestre diplomat alemany en alta xarcuteria, va arribar a Barcelona i va començar a elaborar embotits sota la marca “Max Zander

L’any 1968 Lasús Marsá S.A. li va comprar la marca i des de llavors en Jacint Lasús Viñals, amb només 22 anys va començar a dirigir aquesta empresa familiar. Desprès de la seva mort l’any 2013 els seus dos germans i dos dels seus fills van continuar el negoci familiar fins a dia d’avui.

I ara retornem a Terrassa:

Si fem una mica d’història cal recordar que als anys 50 la família Vallès-Romans, de Terrassa, havia començat a vendre entrepans de salsitxes de frankfurt en fires ambulants i que el seu proveïdor era precisament l’empresa “Max Zander”.

Posteriorment van instal·lar uns punts de venda ambulants en les fires que es feien a diversos punts del Maresme durant la temporada d’estiueig. Sembla ser que a instancies del Agustí Montal (ex-president del barça) es van decidir a muntar la primera paradeta fixa a la fira d’Arenys de Mar i la següent a Caldetes.

Finalment l’any 1965 s’obre el primer local fix per oferir entrepans de frankfurt i altres productes similars, en un local al bell mig de Terrassa i amb una decoració, distribució i estil tant diferent del que hi havia abans, que els futurs competidors la van copiar. Aquest local encara avui està ubicat al mateix lloc i porta el nom de “Frankfurt Casa Vallès”.

Sabem del cert que als anys 60 algun bar de Terrassa, com el Farolillo, ja servia entrepans de frankfurt però com a establiment dedicat exclusivament a aquest gènere, no va ser fins el 1964 en que Isidre Vallés va obrir el frankfurt del carrer de Gavatxons 16.

Segurament encara recordareu que l’establiment estava originalment obert al carrer i no tenia porta i que, per primera vegada, la planxa estava a la vista del públic. Potser també recordareu la quantitat de llaunes de cerveses d’arreu del món i que aquí no havíem vist mai. De fet, molts terrassencs van començar les seves primeres col·leccions de llaunes de cervesa al veure les que tenien exposades. Jo mateix en vaig començar una però que va durar poc ja que les llaunes es rovellaven.

Menjar a peu dret al voltant d’una barra no era res habitual a Terrassa i potser només abans trobem una proposta similar i trencadora amb el format de snak-bar, que va importar el bar “Las Vegas” de la Plaça Vella, d’una visita que havia fet el seu propietari, en Josep Antoni Lobo, a EEUU.Podeu veure un record a https://recordsdeterrassa.wordpress.com/2015/07/07/en-homenatge-al-juli-soler-el-primer-snack-bar-de-terrassa-las-vegas/

Una altra curiositat d’aquest establiment és que estava obert tots els dies de l’any excepte el Divendres Sant, ja que era un dia d’abstinència obligat per a tothom.

Adjunto un anunci de l’establiment de l’any 1994, en motiu del seu 30 aniversari i on s’indica clarament que és el primer del món, fet que desconeixem si és del tot cert, la veritat.

Podeu trobar info a https://casavalles.es/es/

 





El racó de l’antiga rectoria de Sant Pere

20 11 2020

Avui el record el dediquem a una vella fotografia d’abans de la guerra civil on podem apreciar com era el racó de l’antiga rectoria de les esglésies de Sant Pere, avui Seu d’Egara.

La imatge evoca la fesomia d’un antiga masia amb el seu portal dovellat i amb un vell pou al costat, avui desaparegut.

Al davant s’aprecien uns postes que deurien protegir el mosaic que hi ha davant de l’església de Santa Maria i que en aquells anys ja s’havia excavat en part.

El meu record d’aquesta part és dels anys 70 quan era escolta de l’agrupació de Mossèn Homs i és que just al costat de la rectoria i en uns edificis que suposo que havien estat cavallerisses i magatzems ens hi van deixar construir el nostre Cau.

Jo ho recordo amb certa enyorança i us diré que concretament aquest racó a mi m’agradava més com era abans, malgrat entenc que la reforma era necesaria, ja que ens ha permès descobrir moltes coses que desconeixiem.





Antigues pintures gòtiques de l’absis de Santa Maria

10 11 2020

Avui el record el dediquem a les antigues pintures gòtiques que hi havia a l’absis de l’església de Santa Maria.

Aquestes pintures es van arrencar als volts del 1938 per deixar vistes les del segle VI i que avui podem admirar en la seva ubicació primitiva.

Segons m’ha informat el Director del Museu de Terrassa, en Domènec Ferrán aquestes pintures es conserven en marcs de fusta als magatzems del mateix museu.

Potser algun entès ens podria explicar que hi ha representat en aquestes pintures ja que jo, com a profà, no us ho puc dir.

Jo crec recordar que de petit les havia vist a les naus laterals de l’església, abans de la magnifica obra de restauració que avui podem admirar a la nostra Seu d’Egara. Vosaltres les recordeu?

Us deixo una comparativa perquè us imagineu millor on estaven situades.





Record de com fèiem la castanyada a casa quan era petit

29 10 2020

La castanyada - Ricard Camí 1961

La castanyada – Ricard Camí 1961

Avui voldria dedicar aquest espai del records al record que tinc jo de la primera castanyada que vaig viure a casa, quan era petit:

El qui feia les castanyes a casa era el pare i recordo un dia que em va ensenyar a preparar una paella per torrar-les. I ara que parlo del pare em ve el cap el rodolí “Cargol treu banyes que el teu pare cou castanyes”. El primer que va fer és demanar a la mare una paella antiga, que a mi em va semblar que ja era per tirar. Va posar la paella girada sobre una fusta vella i va agafar un calu gros de ferrar els cavalls i un martell i va començar a clavar el martell a la paella fent-li forats. De fet en va fer tants que al final semblava un colador.

Desprès va agafar les castanyes, que segons ell tenien que ser gallegues i crec que les anomenava amb el nom de “pilongues” tot i que desprès m’han dit que s’anomenen així a les castanyes deshidratades, i els hi va fer un tall a un costat arrencant-les-hi una mica de la pell. El pare em deia que era perquè no explotessin al torrar-les. Finalment les va deixar en un pot amb aigua com si estiguessin en remull. El perquè no m’ho va explicar mai però si recordo que ma va dir que si podia les deixés 24 hores en remull abans de torrar-les.

Llavors em va dir que teníem que fer foc viu i com que a casa no teníem cap lloc on fer-lo el pare va agafar un fogonet de murri (imatge de la dreta). A ell li agradava molt aquest estri i el feia servir sovint quan es feia arengades a la brasa. En  el fogonet hi va posar tronquets i teies i de seguida el foc fa ser ben viu i llavors va posar-hi la paella foradada i veia com les flames intentaven escapolir-se pels forats que havia fet. Era una visió que encara recordo.

Llavors hi va tirar un grapat de castanyes mullades i amb una cullera de fusta de boix les anava remenant mentre em deia que no es podia deixar de remenar perquè es torressin per tots els cantons. Les castanyes s’ennegrien i algunes s’obrien i deixaven veure el color ataronjat del seu interior. Recordo l’olor que s’escampava i que feia que ja et vinguessin les ganes de menjar-te-les. Ell em va dir que quan amb la fusta tocava les castanyes i aquestes els començava a caure una mica la pell era el moment de treure-les del foc. Recordo que el pare deia la dita: “cal saber treure les castanyes del foc”.

Jo ja me les volia menjar però ell em va dir que no, que encara no estaven fetes i vaig veure com feia un cucurutxo amb una fulla de diari vell i les posava dins i les tapava. Llavors va agafar un tros de roba d’un llençol vell i les va embolicar encara més, ben tapades i ben apretades. En aquest moment les va dipositar a les meves mans i em va dir: apa escalfa-te-les i ostres quin plaer sentir aquell paquetet calent a les mans ja que a fora al pati hi feia fred. No se si ho recordo malament però jo de petit crec que feia més fred que ara per la castanyada. Recordo que les vaig tenir una bona estona i llavors em va dir que ja estaven llestes. Vàrem entrar a cas i les vàrem obrir mentre estaven tots assentats a la taula del braser amb els peus ben calents.

Quina màgia vaig pensar, del interior pel paquet va sorgir una olor boníssima i les castanyes treien un fumet calent que enamorava. Però el plaer va ser total al provar-les, que bones estaven … ummm. Eren les meves primeres castanyes i havia viscut la manera de fer-les a casa i llavors no ho sabia però sempre més les he fet igual (bé, sense el fogonet de murri) però seguint els passos del pare i ho he ensenyat als meus fills i espero que ells als meus nets i no es perdi mai la nostra tradició.

Per cert lo del la tradició dels panellets a casa es compraven a les confiteries (pastisseries) – a la dreta anuncis dels anys 30 – i només recordo que n’hi havia d’ametlles, de pinyons i de confitura de codony, que són els que més agradaven al pare. A mi i a la mare ens agradaven molt els de pinyons i és que llavors els pinyons si que tenien gust de pinyó. De moniatos si que en fèiem, però els feia la mare al forn. I el que si recordo es que els pares prenien una copeta de moscatell que jo, per la meva edat, només podia ensumar.

No se si els que ho llegiu ho fèieu igual o diferent. M’agradaria que ho expliquéssiu i ho compartíssiu.

Ah i una curiositat: nosaltres no anàvem a comprar les castanyes a les castanyeres però si que les recordo i em ve al cap que deien quelcom similar a “castanyes calentes i grosses, qui en vol ara que fumen?” i la canalla per fer-les enfadar cridàvem “petites i dolentes, de les vuit, set son pudentes”. La imatge és la de la castanyera de la Rambla l’any 1962.

La imatge del principi del article és un quadre de Ricard Camí, pintor terrassenc en que podem observar una castanyera en un carrer de Terrassa l’any 1961 i potser el lloc és la plaçeta de la font trobada (que en penseu don pot ser?)





Recordeu haver passat per la Porta de Sant Pere per entrar al Sant Esperit?

24 09 2020

Molta gent que ha passat per la Font Vella recordarà una porta amb un escut, d’estil neoclàssic, dedicat a Sant Pere en el que es veu en un relleu circular la imatge del colom que simbolitza el Sant Esperit amb uns raig de llum que il·luminen la tiara de Sant Pere i les claus que el simbolitzen.

El fet és que aquesta porta la va fer obrir el Prior del Sant Esperit, en Josep Oriol Roig i Marcer. Aquesta porta anomenada de Sant Pere donava a un passadís que connectava directament amb la capella del Sant Crist, en la que el 15 de gener del 1893 es va inaugurar un nou altar molt ben decorat. Suposem que la porta i el passadís es van inaugurar en la mateixa data i que potser l’autor de l’escut de la porta és el mateix que va fer l’altar (Joan Martorell?) però no et tenim la seguretat plena.

Josep Oriol Roig i Marcer

Josep Oriol Roig i Marcer

Jo encara recordo haver-la utilitzat bastant als anys 60 i 70 i encara tinc la imatge de molta gent que l’utilitzava tant per entrar com sortir de l’església. La darrera vegada que hi vaig entrar vaig poder comprovar que la part del passadís que encara queda estava en un estat bastant deplorable, degut en part a la humitat de la cloaca que passa just per sota. El motiu del seu tancament es deu a un incendi que va passar l’any 1978 i que va malmetre la capella del Sagrat Cor. Llavors part del passadís i la capella es va reconvertir en museu.

Altar amb la Cripta

Altar amb la Cripta

El Prior Josep Oriol Roig i Marcer era fill de Sant Pere de Ribes (23 març 1844) i va morir a Terrassa el 24 de febrer de 1907 a l’edat de 63 anys. El dia 10 de gener de 1887 va ser nomenat Prior del Sant Esperit de Terrassa per la reina Cristina.

A més de la porta de Sant Pere cal destacar la seva aportació a la nostra ciutat amb les obres que va endegar durant la seva etapa com a Prior. Comencem per les reixes que va fer instal·lar als altars i una barana de ferro forjat per separar l’altar major que llavors encara estava presidit pel magnífic altar barroc de Joan Mompeó. També va ser qui va col·locar el grup escultòric del famós Crist Jacent a la Cripta, sota l’altar principal. D’altres actuacions van ser les reformes a la sagristia o la inauguració de l’altar del Sagrat Cor (n’hem parlat abans) que va promoure ell personalment amb una subscripció pública i que es va inaugurar el 15 de gener de 1893, (obra de l’arquitecte Joan Martorell) amb escultures del insigne artista Josep Llimona (la del Sagrat Cor, la de Santa Paula i la de la beata Margarita de Alacoque). Aquest altar com la resta de l’església va ser destrossat al principi de la Guerra Civil.

També podem destacar al Sant Esperit una llosa dedicada al Bisbe Dr. Morgades que va fer col·locar a la paret esquerra de l’altar de la Verge de Montserrat. També va realitzar obres al campanar (a l’octubre del mateix any 1893) i va inaugurar 3 campanes noves pel rellotge de la torre, anomenades: Micaela, Ildefonsa i J.Oriola i construïdes pel mestre Esteban Barberí d’Olot. La campana parroquial per contra es deia Concepció.

 

Malauradament no tant sols s’ha perdut l’ús d’aquesta bonica porta sinó que la quantitat de cables que hi ha deixat passat l’han convertit en un element poc cuidat de la nostra ciutat i és que aquesta mania de fer passar els cables lliurament per part del nostre patrimoni caldria arreglar-ho.