Les dues capelles del Sanatori de Torre Bonica 7 (l’esglèsia modernista)

La peça mestra del nou conjunt va passar a ser, a part de l’edifici remodelat del sanatori, la nova església dedicada a la Mare de Déu de Montserrat, beneïda i inaugurada respectivament els dies 24 i 27 d’abril de 1930 (es va triar el 27 perquè és precisament l’aniversari de la Mare de Déu de Montserrat).

En Bernardí Martorell ha estat considerat com el millor dels neogòtics-romàntics de Catalunya. Els historiadors situen el Modernisme a Catalunya entre el 1888 i el 1918, raó per la qual l’arquitectura de Bernardí Martorell resta fora de l’estil per temps i per forma. Tampoc no pertany al noucentisme, que és el període que va succeir el Modernisme a Catalunya, de tal manera que l’obra de Bernardí Martorell forma un conjunt notable de construccions inspirades en l’arquitectura anglosaxona, basada molt especialment en l’ús racional del totxo en la construcció de murs, pilars, arcs i voltes d’acord amb l’antiga tradició del mestres d’obres i paletes de la baixa època medieval.

Us deixo un pdf amb informació: bernardi martorell

L’església es va construir al final de l’ala dreta del sanatori, de planta basilical, amb una façana plana, porta de fusta i coronament amb campanar centrat amb una gran creu de ferro. Destaquen els esgrafiats i les obertures amb vidrieres de colors. L’interior és d’una gran riquesa cromàtica amb arcs parabòlics i de mig punt, columnes decorades, cúpules amb llanterna i especialment la gran profusió de vidrieres emplomades amb vidres de colors i motius religiosos i heràldics. També són de destacar els paviments i els accessoris.

Cal esmentar que en la guerra civil es van matar dos capellans (Jaume Catasús Botifoll i Josep Font Dou) i es van expulsar les monges alhora que es van destruir les imatges del temple, obligant fins i tot als malalts a abandonar les instal·lacions el gener de l’any 1939. Per sort no es van cremar les capelles i es va conservar el retaule de la capella de la Mare de Dèu del Roser.

Al 1947 ja es projecte fer un baixador (de Torrebonica) a línia fèrria de la RENFE, que es troba a una distancia de 300 metres de l’edifici, per fer més fàcil l’accés al sanatori.

Al 1948 un dels capellans del Sanatori Verge de Montserrat va ser en Mn. Lluís Marí que el va succeir al 1952 en Mn. Rafael Prats.

No se en quina data es va fer una nova remodelació de l’edifici afegint-li un nou pis al cos central de l’edifici i s’igualen les dues torres de manera que ara semblin exactament simètriques. En aquesta remodelació es posen els vells finestrals gòtics a la part del davant de les torres i es canvia l’aspecte general de la façana. Posteriors ampliacions modificaran els laterals de l’edifici, les terrasses i els patis.

Les dues capelles del Sanatori de Torre Bonica 6 (l’ampliació)

Al 1923 es va decidir iniciar una obra d’ampliació mitjançant un projecte de l’arquitecte Bernardí Martorell i Puig (1877-1937), en que va crear la Colònia Agrícola de Torrebonica, que comprenia les residències familiars, els xalets per a la comunitat religiosa, pels metges interns, pel capellà, per l’administrador, els habitatges dels treballadors agrícoles i l’escola d’infants.

L’edifici sanatorial passa a tenir 9 pavellons amb 7 galeries de sol i de repòs, dos departaments nous per nens i nenes, es fa una biblioteca pels interns i un salo d’actes per l’esbarjo del malalts. En aquesta remodelació l’antic sanatori perd el nom de Sanatori de Torre Bonica i adopta el de Sanatori Verge de Montserrat, mentre que el conjunt d’edificis i terres adopta el nom de Colònia Social Antituberculosa de Torre Bonica. La colònia agrícola es constitueix per proveir de productes de qualitat al Sanatori.

És en aquesta remodelació quan es perd en part l’antiga Torre ja que queda dissimulada, construint-se una torre , però no exactament igual, a l’altra banda de l’edifici i que li dona simetria al conjunt i només es va conservar l’antiga capella de la Mare de Déu del Roser, però integrant-la com a capella del Santíssim d’una nova església amb molta més capacitat i aprofitant l’antiga porta d’entrada com a porta d’accés del sanatori a la nova església dedicada a la Mare de Déu de Montserrat i situant al seu damunt el vell escut dels Maduixer.

De l’antiga capella a més de la porta i l’escut abans esmentats, es van conservar 3 pedres de clau de volta esculpides amb la representació d’un Sant, la Verge del Roser i la Crucifixió (hi ha un quart escut amb l’anagrama de la Mare de Deu de Montserrat que no pertany a la capella primitiva), a més d’un bell retaule magníficament decorat amb 8 taules de fusta pintades a l’oli. De l’antiga capella cal esmentar que la imatge que s’hi venerava era la de la Verge de la Medalla Miraculosa i també les imatges del Sagrat Cor de Jesús, de Sant Josep i de la beata  Juana de Arco.

Concurs d’anuncis modernistes 2022

Us deixo uns anuncis modernistes de Terrassa, coincidint que celebrem una edició més de la Fira Modernista, corresponent a l’any 2022, per a veure quin us agrada més:

1 – El primer és el de la fàbrica de teixits de llana Barata i Germans, que estava a la plaça de Teatre.

2 – El segon també del ram de llana és de Josep Armengol.

3 – El tercer és dels cafès torrefactes Maracaibo que estava al carrer Salmeron 124 tot i que potser era més coneguda la seva sucursal del carrer Gavatxons, 2.

4 – El quarts és de la fàbrica de xocolata Piera i Brugueras en que anuncien les pastilles de cafè amb llet.

5 – I el cinquè es de la fàbrica de productes de la llana J. Prat i fills.

Les dues capelles del Sanatori de Torre Bonica 5 (el patronat)

L’últim hereu, Ramon Viver i Arnet casat amb Trinitat Aldabarell Garcia van tenir dos fills en Roman (14-02-1901) i la Joaquim (24-08-1902) i va vendre, per 315.000 pessetes en 20 anualitats, el mas el 7 d’octubre de 1909 al Patronat de Catalunya per a la lluita contra la tuberculosi, fundat a Barcelona el 1904, per convertir-lo en sanatori. Una curiositat es que quan van signar la compra de la finca a la caixa del patronat només hi havia 75.000 pessetes.

Esmentem que en Josep M. Armengol i Viver, l’últim descendent del mas Viver, l’any 1934 va escriure la “Monografia de Can Viver de la Torre Bonica”. La mare d’Armengol i Viver era filla de can Viver i per tant, els avis materns eren els amos de la casa pairal. Ell sempre va lamentar que un dels seus oncles es vengués a un drapaire tot l’arxiu documental de la seva família, ja que degut a això, molta informació ha quedat a mitges.

Alguns dels membres del Patronat eren, l’Emilio Vidal i Ribes, que n’era el President, el Doctor Xalabarder, que a més era el director del Sanatori, Dolors de Deus, les senyoretes de Sert i la mare superiora de la casa de la Caritat de Barcelona.

Les obres van començar al 1909 de la mà de l’arquitecte Josep Domènec i Mansana (1885-1973) i l’antic mas de Can Viver de Torre Bonica poc a poc es converteix en un sanatori que és inaugurat de forma oficial el 28 de gener de 1911, deixant només en peu l’antiga capella de la Mare de Déu del Roser i la Torre Bonica que li havia donat el sobrenom. Els diners gastats en la reforma van pujar a 50.000 pessetes.

En les obres d’adequació es va fer un espai santorial per a 110 malalts dels que en tenien cura una superiora i quatre germanes de Sant Vicenç de Paul, tot i que a l’inici només van començar amb 20 malalts. Podeu llegir com era per dins en la descripció d’una visita que va fer el Centre Excursionista el dia 23 de gener de 1911.

Una dada és que el dinar de celebració de la inauguració es va fer a l’Hotel Peninsular dels germans Pompidor de Terrassa i va ser co-presidit pel Conde de Torruella de Montgrí que va arribar a Terrassa amb una comitiva de 110 persones i pel Sr. Emilio Vidal i Ribes president del patronat. L’alcalde de Terrassa Sr. Tobella també hi va ser present conjuntament amb moltes altres autoritats (en podeu trobar una relació amb la noticia del diari La Comarca del Vallés del dia 28 de gener del 1911.

Cal indicar que a l’estiu del 1916 es van realitzar unes obres d’ampliació de la capella de la Mare de Déu del Roser que van ser dirigides per l’arquitecte Bernardí Martorell i a més es va fer una nova sala de cura per homes i es van remodelar la sala de banys i els armaris per la roba. I què, a l’estiu del 1917, es van construir uns parterres davant la façana de l’edifici del sanatori i a la capella es van posar 8 nous bancs de fusta amb reclinatori.

El 5 de maig de 1922 es va signar davant del notari Guillermo Alcover Sureda l’escriptura de conveni entre el Patronat i la Caixa de Pensions per la Vellesa i l’Estalvi de manera que passava a propietat d’aquesta el sanatori i les terres ajudant així a superar la crisis econòmica en que es trobava el Patronat.

Les dues capelles del Sanatori de Torre Bonica 4 (de Sala a Viver)

El vell Miquel Sala i Viver va fer testament en 1724 i en ell encara parla del seu cunyat Benet Maduxer (que a can Sunyer de Sant Pere de Terrassa) disposant que sigui mantingut pel seu hereu i net Francesc Sala i Viver (1702-1777) que es creu que va ser qui va mudar el nom de mas Sala i Viver pel de Mas Viver, tot i que no se’n saben els motius. I aquest fet és extraordinàriament rar dons la branca de la família a la que pertanyia aquest cognom era en realitat Sala, ja que lo de Viver s’havia afegit només per si algun dia podien ser hereus de can Viver, cosa que no va passar mai.

O sigui que en comptes de que al pas del temps el cognom Sala i Viver es reduís a Sala no només no va passar sinó que el que es va perdre va ser l’original i es va quedar només amb el de Viver.

Faig un aclariment de que la família Viver és originaria de Terrassa on d’antic hi havia el  i era just al carret Viveret on tenien la seva casa pairal que es remunta al S XIII amb un primer Romeu Viver i Sanxa, tot i que sembla que podria venir de més antic. Per altra banda els Sala eren naturals de Sant Llorenç Savall, de l’antic mas Çasala o de la sala (pertanyent a Sant Feliu de Vallcarca).

Com dèiem en Francesc Sala i Viver en el seu testament del 1765 fa deixes a la seva segona muller, sempre que conservi el nom de Viver. I és també probable que fos qui amb la cerimònia del seu primer matrimoni (1722) inaugurés les obres de millorament de la capella, potser engrandint-la i fes gravar en l’escut dels maduixers el nom SALA i la data 1722, fet encara més estrany dons aquí tria un cognom que desprès abandona.

El seu fill, en Francesc Viver i Pallarés se sap que va fer importants reformes a la casa a l’època de la guerra dels francesos i es va casar amb una filla de can Camp de Corró de Munt.

Citarem una mestressa que amb autoritat i empenta, na Francisca Fatjó, que en quedar vídua va portar a terme les darreres obres i millores que van transformar l’antiga edificació de can Viver deixant-la en la data de 1847 (que encara es pot veure damunt del portal d’entrada) gairebé tal i com quan va ser venuda.

Una curiositat és que en el clos de la Torre hi van tenir allotjats els presidiaris que forçats explanaven el traçat de la via del Nord de Barcelona a Terrassa i pel que diuen aquesta deferència feia que la Companyia del Nord frenés el comboi en passar per la riereta quan hi anava l’amo de can Viver, per tal que pogués baixar prop de casa seva.

Les dues capelles del Sanatori de Torre Bonica 3 (la primera capella)

Un fet curiós és la partida de naixement  que ha de correspondre al anomenat Miquel “menor” o al seu germà Mossèn Francesc (ja que només s’ha trobat la partida del primer fill del matrimoni i és de suposar que era en Miquel). El primer de maig del 1678 esmenta com a batejada Caterina, Mariana, Francisca però el fet extraordinari és que posteriorment s’hi afegeix una originalíssima nota que diu “Lo pnt. Batisme per haver averiguat que la Naturalesa ha vingut a declarar ser la persona masculina ab tota individutat perçó se li muden los noms ab parer de Theolachs” i se li posen els noms de “Miquel, Mariano, Francisco”.

Els dos Miquels, pare i fill, es van casar el mateix dia l’any 1701, el vidu i de 53 anys amb la mare, també vídua, de la que havia de ser-li nora, ambdues mare i filla de nom Teresa.er un testament de Jaume Maduxer (que va néixer el 22 de febrer de 1569) tenim coneixement que el dia 23 de gener de 1618 es feu edificar, en estil barroc, una capella al costat de la torre de la masia, la capella de la Mare de Déu del Roser. La capella deuria ser reformada per la família Sala i Viver que hi va fer posar el seu nom (Sala) conjuntament amb la data de 1722 en un escut dels Maduxer que ja hi havia a la façana i que representa una ma esquerra agafant un pom de 4 maduixes amb una figura d’una corona acompanyada d’un querubí a la part superior.

Sembla ser (no tinc constància que encara hi sigui aquesta pedra) que l’escut amb maduixes, però esculpit amb menys traça, n’hi havia un a la part posterior del cos central de l’edifici sota un cap d’àngel i l’anagrama “Ave Maria” i amb la mateixa mà esquerra aguantant un pom de 3 maduixes. Cal creure que aquesta pedra deuria estar a l’entrada del mas i que en transformar-la el 1847 (data que encara es veu damunt de la porta de l’entrada principal), fou aprofitada deixant-la en el lloc on és ara. La capella del Roser ben aviat va agafar molta popularitat, doncs a la santa missa del diumenge hi assistien un nombre important de feligresos d’altres masos propers i això va fer que la parròquia de Sant Julià a la que pertanyia se’n ressentís fins al punt de que el mateix bisbe de Barcelona, Bernardo Ximénez de Cascante y Martín (1725 – 1730), va haver de recordar, a l’any 1726, a la família Sala que solament permetria que assistissin a la capella una persona de cada casa de pagès i que si no es complia aquesta disposició es veuria obligat a retirar el permís de celebració de la missa. Al sòcol de l’altar que ha arribat a l’actualitat apareix la data del 1793 que deu ser la data en que es va construir i del que desprès en tornarem a parlar.

Les dues capelles del Sanatori de Torre Bonica 2 (la llegenda)

(segona part) L’entrada dels Sala Viver al mas Maduxer a la segona meitat del segle XVII coincideix amb l’inici de la recuperació econòmica que portarà a la gran expansió dels masos dels segles XVIII i XIX.

Cal indicar que la famosa torre que li va donar el sobrenom de Torre Bonica sembla que pot tenir els seus orígens l’any 1526, tot i que també hi havia una pedra gravada en una finestra inferior amb la data de 1685 que segurament l’únic que indica és la data en que es va fer aquesta finestra, ja que quan es va construir la capella se sap del cert que la torre ja existia). Cal indicar que llavors era comú fer aquest tipus de construccions per dedicar-la tant a la vigilància con a la defensa d’uns masos que llavors hem de considerar molt aïllats de les poblacions properes.

La prosperitat del mas per la seva proximitat al camí ral de Sabadell a Terrassa, tenia avantatges i inconvenients. En el cas del mas Maduxer el problema eren els saquejadors de camins, els bandolers o els moviments de tropes. Creiem que tot això ho van resoldre amb la construcció d’una torre de defensa a principis del segle XVI que dóna nom a la finca.

Hi ha una llegenda que explica una juguesca amb uns veïns (que van fer la Torre de Borrell a la Masia Berardo) per veure qui es feia la torre més bonica.

El cert es que aquest sobrenom li deuria venir perquè realment la torre era bonica. Es tractava d’una torre quadrangular edificada en forma de cos avançat de la casa amb 2 finestres, una a la façana del davant més petita i l’altra a la banda lateral de devia correspondre a l’entrada de la casa i que sens dubte era la millor protecció davant d’un atac. És un finestral obrat amb figures d’àngels que sostenen en el punt central un escut amb el monograma ihs (jesús) i porta gravat la llegenda “en lay mdxxvi feta” (1526). En la part inferior d’aquesta finestra hi havia una espitllera en forma de creu de defensa i que deuria ser usada per una ballesta de l’època.

Segurament el nom de Torre Bonica li venia dels grans esgrafiats que la decoraven amb representacions de motius i personatges religiosos en els que de forma borrosa encara es podia apreciar la silueta de la Mare de Déu del Roser (a la que se li va dedicar la capella), Sant Josep (nom del fill del Jaume Maduxer, que esmentarem quan parlem de la capella) i l’Àngel de la Guarda i Sant Isidre (patró de la pagesia). A la cornisa també s’hi podien apreciar sanefes de colors i prop de la base escuts d’armes.

Quan va morir el fill que es deia Miquel Sala i Viver “menor” , al 1707, com indiquen els documents per diferenciar-lo del seu pare, fa de tutor del seu net que passa a ser l’hereu, en Francesc Sala i Viver i Boada i el mas llavors ja s’anomena Mas Sala i Viver.

Recordem un fulletó de l’antic Museu Textil Biosca del 1953

El febrer del 1953 i com una separata d’un article publicat en el Butlletí de la Càmera Oficial de Comerç i Industria de Terrassa per el Doctor F. Torrella Niubó es va publicar de forma separada un fulletó titulat: “Descripción general de las nuevas series de telas antiguas con que se aumentan las colecciones del Museo Textil Biosca”.

Aquesta publicació que avui us mostro va ser patrocinada pel Institut Industrial de Terrassa que allotjava en les seves dependències del carrer Sant Pau les instal·lacions del mateix Museu.

En el fulletó es destaquen les novetats en teixits coptes i les teles hispano-àrabs així com de teixits americans precolombins. Menció especial als teixits d’èpoques més modernes, com les de les èpoques gòtiques o renaixentistes o les de l’etapa francesa dels Lluïsos. En la part final cita diversos exemples de vestimentes litúrgiques amb gran brodats i casulles que van des del segle XV al XiX.

El fulletó es va imprimir a la “Imprenta Moderna” de J. Riera Llugany del carrer de la Palla número 2

Detalls: fixeu-vos en el logo de l’antic Museu Textil Biosca en el que s’aprecia el símbol de la torre de Terrassa, les 4 barres i la llançadora, però el bust que hi surt no se a què correspon. Si algú ho sap serà benvinguda la seva aportació.

En el logo del Institut Industrial també s’hi poden apreciar detalls curiosos com  el d’un rusc d’abelles, una ancora i una roda dentada, suposo en referencia a la indústria i al treball.

El lema diu “Industriae Progressus Fomentum atque Tutamen” que significa “ Foment i Protecció del Desenvolupament Industrial”.

Una sortida a can Boada plena de records

Publiquem una nova fotografia de les que transmeten sentiments i aquest cop qui ens la fa arribar és el Josep Badrenas:

Veiem que ens diu:

“Avui m’entretenia repassant els darrers Records del Blog, i al llegir el “record d’una fotografia que transmet sentiments” m’ha vingut a la memòria que tinc algunes d’aquest tipus de fotografies. Evidentment, a cadascú se li transmeten els sentiments que està predisposat a rebre, i que se li desperten al tenir alguna de les fotografies a la vista, i nomes deixant anar una mica la memòria -si és que encara ens en queda- podem traslladar-nos, amb un xic d’imaginació, en algun punt concret de la nostra existència que ens faci recordar que hi érem i com érem.

En la foto a primer cop d’ull nomes s’hi reconeix un grup de persones, sense cap mes al·licient ni interès. Però si entrem en detall i fem us de la memòria, us puc dir que recordo vagament el dia de la foto. Jo hi surto, dels tres de dalt, el del mig. Tenia entre 16 i 18 anys.(1956/58). El fet és que alguns diumenges o festes, aprofitàvem per anar “a berenar a fora” o sigui, fer una sortideta al camp després de dinar. Aquesta concretament va ser a Can Boada del Pi, abans de rebaixar la muntanyeta, i  que en aquells temps queia bastant lluny de la ciutat i anar-hi a passar la tarda, a un punt des d’on es veia una bona panoràmica de la Terrassa d’aquells anys, era una opció bastant a l’abast, ja que s’hi podia anar a  peu.  

Un grup d’amics, els disponibles en cada ocasió, organitzàvem de tant en tant, una sortideta al camp, amb algunes de les nenes amb les que els diumenges anàvem a sardanes als Jardins del Frente de Juventudes, però la gràcia dels comentaris respecte a la foto, està en que a la excursió hi venien també les mares de les nenes, perquè deixar-les anar soles amb uns amics al camp el diumenge a la tarda era un perill…

Observeu lo poc preparats per anar d’excursió que anàvem. Els nois, amb camisa blanca i corbata, com es deia, ben “trajats”, les nenes amb faldilletes de carrer i les mares amb indumentària poc adient per l’ocasió. Dels pares ni idea…. Calia agrair a les mares el “sacrifici” que els tocava de fer, “per si un cas”,  perquè les nenes poguessin gaudir de la companyia dels presumptes pretendents. Malgrat tot això, us puc assegurar que ens ho passàvem tots plegats molt i molt bé i que aquelles sortides de tarda de diumenge no tenien preu!!!   Vaja, com avui…”.

Dono les gràcies al Josep per haver compartit aquesta foto i el seus records.

Un record per la Marcel·la Macias que ens ha deixat

El 20 de desembre del 2018 vaig tenir el goig de fer la presentació del llibre “Terrassa 1940-2018” de la Marcel·la Macias Gall  a la seu de l’Ateneu Terrassenc i on havia recollit els seus records personals de la nostra ciutat.

Avui volem retre un petit homenatge a una dona emprenedora, avançada al seu temps i amb un caràcter fort i decidit que feia que les coses difícils no ho semblessin tant. Ella va voler fer el seu llibre de memòries per deixar constància de tot el que recordava i no tant per parlar d’ella i si d’una Terrassa que sempre havia estimat.

Ella em va dir un dia: “voldria que aquest llibre serveixi a la gent, perquè els ajudi a recordar les seves pròpies vivències i records” i crec que va aconseguir amb escreix el seu propòsit.

La Marcel.la va viure bona part de la seva vida al rovell de l’ou del Raval de Montserrat on la seva família hi tenia la tenda de cal Macias però els seus records més apreciats eren els que va passar a la Masia de can Corbera, just a on avui hi ha l’escola d’enginyers del carrer Colom.

Des dels Records de Terrassa i des de l’Associació El Llibre de la Vida que treballa perquè els records de les persones tinguin el valor i reconeixement que es mereixen li volem desitjar que sigui feliç allà on sigui i dir-li que gràcies al seu treball de recopilar records aquests ja no es perdran mai.

La fotografia és de la Marcel·la a la porta de la masia de can Corbera l’any 1940.