Salvem els murals de la discoteca Liben’s

La discoteca Liben’s es va inaugurar a la carretera de Martorell, 120 als anys 70 (en la foto antiga podeu veure la primera façana). L’any 1978 es va ampliar i es va inaugurar la nova façana de ceràmica vidriada decorada amb motius geomètrics i en que es va una clara al·lusió a la música per part de l’artista Julio Bono, que encara avui es pot visualitzar i que ara està amenaçada de desaparèixer.

El nom de la discoteca es va canviar posteriorment pel de discoteca Làser fins que finalment va tancar (en part de la façana encara es pot veure part d’aquest nom).

discoteca Liben’s

Aquesta discoteca va arribar a comptar amb 4 grans pistes de ball amb diverses formes, el que la feia molt particular: n’hi havia una de quadrada, una de rectangular, una de triangular i finalment la més característica, la de forma de cor. Aquestes pistes estaven cubicades en dues plantes que es podien veure des d’un espai central. En cada pista podies ballar música diferent, des de la típica musica disco fins a música lenta, ambiental o rock.

liben’s enganxina

Si ens fixem amb el logo hi veurem una clara referencia a instruments musicals barrejats que també podem observar en una de les ceràmiques que adornen la seva façana.

Ara uns cartell anuncien la propera construcció de una zona amb 20 habitatges que segurament farà desaparèixer una part de la nostra història i dels nostres records, però que també suposarà una important pèrdua arquitectònica ja que els murals són una obra d’art que creiem que la ciutat hauria de mirar de preservar.

Podeu trobar algunes opinions i contactes amb gent que durant anys va anar a ballar a aquesta discoteca a l’enllaç:

https://recordsdeterrassa.wordpress.com/2009/03/09/les-discoteques-dels-anys-80-a-terrassa/

Des dels Records de Terrassa fem una crida perquè es protegeixi un patrimoni de la ciutat que pertany a tots nosaltres i que no pot ser que de nou l’especulació immobiliària ens l’arrabassi com ja ha passat amb altres ocasions. Recordem que va passar amb la Lyonessa quan es va arribar tard a protegir-la?

En Julio Bono i Peris va néixer a Sagunt l’any 1934 i va morir a Barcelona l’any passat, el 2017. Podem considerar-lo un artista català ja que des dels 5 anys ja va residir a Catalunya. Artisticament és conegut especialment pels seus murals de ceràmica vidriada i per les façanes que amb ells va decorar edificis per tot Espanya. Podem considerar-lo un artista de carrer ja que les seves obres no eren fetes per ser exposades en museus sinó en moltes ocasions en espais a l’aire lliure, com és el cas de la façana de la vella discoteca Liben’s de la nostra ciutat.

Si finalment enderroquen la façana i la perdem a Terrassa haurem perdut una part del nostre patrimoni i per observar altres obres de Bono haurem d’anar al edifici de la Mecànica Egarense del carrer Joan Mompeó, 35, als edificis Dacosta del carrer Salvans 30 i 39 o a la cantonada del carrer Alexandre Bell amb Isaac Peral.

Fem servir el #savemelsmurals per reclamar tant a l’administració publica com a la societat en general que no deixin que Terrassa de nou hagi de lamentar una pèrdua com aquesta.

Si algú li fa gràcia veure com era l’ambient en una discoteca de terrassa podem veure un vídeo de la discoteca NEON (Carrer Sant Francesc, 50) als anys 80 a https://youtu.be/vW3lQ8KZYzM

        

Anuncis

Recordem la torna del pa d’abans

fleca jover 1927

L’amic Josep Badrenas ens ha volgut compartir un record sobre el pa:

“Fa uns dies, casualment vaig llegir una crònica referent a una obra de teatre d’en Boadella que es diu LA TORNA, i és el relat de l’execució, assassinat, o mort, segons opinió de cadascú, d’en Puig Antich. El títol de l’obra fa referència a l’execució simultània d’un altre condemnat, i què, segons es diu, es va fer coincidir per a diluir d’alguna manera la barbaritat que s’estava cometent amb el jove activista català.

Doncs be, no és això al que em vull referir sinó a l’origen del títol de l’obra. Els que tenim ja una edat, recordarem que quan anàvem a comprar el pa a cal forner (ara se’n diu la fleca, però llavors aquest mot era reservat pels erudits) només havies de demanar “una barra de pa de mig” o “un rodó de quilo” , o sigui, especificar el pes que havia de fer cada peça i el venedor posava sobre la balança la barra i com mai arribava ben be al pes estipulat, ja que al coure’s al forn s’eixuga i perd pes, et posava un tros d’una peça que tenia per anar tallant, per a completar el pes contractat, o sigui, t’emportaves la barra més un trosset , que se’n deia “la torna”. Tinc molt present la cisalla que tenien sobre el taulell per a tallar el tros de la torna i la quantitat de molles i crostes que generava al seu voltant.

forn jover anys 30

Moltes vegades aquest tros te’l menjaves pel camí, ja que el pa era el principal component de l’alimentació quotidiana del personal. Pa amb llet per esmorzar, pa amb patates i cansalada per dinar, pa amb xocolata o pa amb oli i sucre per berenar, pa amb oli i tomàquet i una arengada per sopar, o pa amb vi i sucre per postres, i així successivament… per tant, el pa era ben aprofitat.

A mes, el pa de l’època al que em refereixo, era bo i era pa autèntic de farina. Si te’n quedava d’un dia per l’altre, no passava rés, era bo igual i durava menjable uns quants dies. Com a anècdota personal, puc explicar-vos que recordo quan jo tenia cinc o sis anys, que vivíem a una casa de pagès (on vaig néixer) i els meus pares n’eren els masovers, Coll Cardús, avui reconvertida en abocador, i anaven a buscar el pa, un cop cada quinze dies a La Bauma (Castellbell i el Vilar), i només aquell dia menjàvem “pa tou de la Bauma” segons m’oferia la meva mare, el que vol dir que els demés dies, el pa ja no era tan tou, però durava fins la propera visita al forn de la Margarita, que encara avui existeix a La Bauma.

Avui ja rés és igual, ni s’hi assembla. Si vas a buscar pa, pots anar, des de la fleca fins a un paqui, i tots venen “pa”, gasolineres incloses. Has de vigilar a l’hora de comprar-lo ja que si el compres al mati, probablement el vespre per sopar ja sigui immenjable, i l’endemà potser fins i tot florit i el deixes dins la bossa de plàstic en que alguns l’embolcallen.

forn llorens verges 1927

Si vas a cal forner, o la fleca, que és qui ofereixen més garanties, ja no et serveix demanar una barra de quart… et demanen si el vols ample o estret, poc cuit o torrat, amb crosta o sense, d’espelta, o integral, de tres o cinc cereals, de no sé quantes hores de repòs de la maça, si de pagès, si gallec, si cuit al forn lent, si de camut, de civada, de sègol, de llavors, d’un munt de varietats per triar, si el vols tallat o sencer, per congelar o per menjar ja, si tallat al biaix o recte, amb la llesca més prima o més gruixuda, i recentment, també si vols bossa de nanses o no… tot un màster de comerç especialitzat per comprar un tros de pa, que no te l’acabaràs el mateix dia i com que el que et queda és poquet ja ni el congeles, es a dir… l’endemà a les escombraries, però alerta!!! a les d’orgànic, no t’equivoquis de cubell. Millor comprar un rodó que dura més. Però en qualsevol cas, Sense Torna, ja que el pes és el menys important encara que paguis per un rodo o una barra de mig quilo i en realitat només pesi poc més de 400 grams.

Del que he explicat abans m’he oblidat de l’època del racionament i del pa moreno, que probablement no era fet ni de farina… i que, alguns malpensats, deien que era fet de blat de moro barrejat amb serradures”.

Nota: gràcies per compartir de nou els teus records i recordem entre tots la dita: “Amb molta gana no hi ha pa dur” o aquella que diu: “Pa que sobri, carn que abasti i vi que no falti”.

Les quatre carreteres des del balcó dels Avellaneda

familia avellaneda al balcó 1937

La Maria Rosa Avellaneda ha volgut compartir un nou record que diu així:

“Al final del nostre pati del carrer de l’Aurora hi havia una barana de ferro forjat que donava a la Carretera de Montcada (ho podeu veure en la foto de l’any 1937 que acompanya aquest recordi en la que podeu observar la seva mare amb ella mateixa i el seu germà Ramon quan eren petits i al fons la vela estesa de la peixateria Mandicó).

El balcó quedava a una altura com d’un primer pis i des d’allà vèiem tot el moviment de cotxes, de vianants etc.  Molts venien de can Palet i tombaven pel carrer Topete per anar al Centre ja que llavors aquest carrer era molt concorregut, en bona part per la gran quantitat de treballadors que hi circulaven per anar a les grans fàbriques tèxtils de la zona.

font 4 carreteres – 2007

Recordo que veiem al davant uns petits quioscs on venien carn i peix i que estaven al costat mateix de la font.  El primer era de la peixateria Mandicó i en un espai tant petit semblava impossible que hi podes cabre  tantes coses:  el taulell exposant tot el peix fresc, les caixes, la nevera tots els útils necessaris. El segon era de l’Anita que venia carn de xai i l’últim ja tombant a la carretera de Rubí, de la Maneleta que venia carn de boví.  Nosaltres a casa (fins que van plegar) n’eren els nostres proveïdors i aquest és el record més antic que tinc de les quatre carreteres.

Ara, el més importat per a mi era  “La Font“.  Per els petits era un gran al·licient anar-hi a buscar aigua fresca.  Recordo que hi anàvem amb uns càntirs de terrissa que tenien un broc gros per omplir-lo i un de petit per poder-hi beure.  Totes les cases en teníem.

A la font hi passàvem tantes estones com podíem, xipollejant i jugant amb l’aigua.  La font era un pedrís llarg, i al mig, a la paret crec que hi havia una cara amb una boca d’on brollava un bon raig d’aigua.  L’aigua queia a una pica i el desaigua era un petit regueró rebaixat del pedrís per on marxava l’aigua.  La font era adossada a unes cases que després van enderrocar. L’actual font, crec que és la mateixa però amb un entorn completament renovat.

cal codina-05-07-2009

A la cantonada amb el carrer Topete hi havia el bar de “Cal Codina” propietat dels germans Codina, el Joan i el Ton.  Tenien el bar i també el restaurant . Recordo que els meus avis durant una temporada, cada dia hi  anaven a buscar el dinar i els hi donaven ben condicionat per després menjar-lo a casa. Tanta propaganda ara dels menjars preparats i ves per on fa més de setanta anys que els meus avis ja feien servir aquest sistema.  Després van plegar el restaurant i van continuar com sempre amb el bar.  Els Codina també tenien a la carretera de Moncada, sota del restaurant, una gasolinera amb un sol aparell.  Crec que per servir la gasolina es tenia de bombar i recordo que en aquest aparell hi havia com una maneta de ferro que contínuament tenien d’accionar a dreta i a esquerra per omplir els dipòsits dels cotxes.

Per completar la cruïlla, a l’altre costat hi havia una fabrica tèxtil, i davant  “cal Fruitós” una gran botiga de regals principalment vaixelles i tota classe de paraments per a la llar”.

Agraïm a la Maria Rosa el seu record i ja sabeu que tots podeu fer el mateix amb els vostres records i fer que així és conservin per sempre més en aquest espai obert a tothom.

Sèrie dels banderins de Terrassa (7)

Avui us mostrem un banderí de l’aniversari del Centenari del Ferrocarril a Terrassa (cedit per en Rafel Comes) que es va celebrar el 30 de juny de 1956 (en plena Festa Major).

La imatge central ens mostra un dibuix al·lusiu a la primera locomotora a vapor amb la muntanya de Sant Llorenç i la silueta de La Mola al fons. Fins i tot s’hi poden apreciar unes fàbriques amb xemeneia en referència a la industria pròpia de la nostra ciutat. També hi podem apreciar l’escut de la ciutat de Terrassa.

Degut a la incipient industrialització de Terrassa i a les necessitats pel transport de mercaderies, el 16 de març de 1886 va arribar el primer tren a una ciutat de Terrassa amb poc menys de 6.000 habitants, però amb una industria llanera que començava a ser important.

Era un diumenge de rams i quan va arribar el primer tren, va rebre la benedicció per part d’en mossèn Joaquim Coll, amb la presencia de les autoritats locals i provincials, tant civils com militars.

Havia tardat més de dos anys en que la línia que es va començar a construir des de Barcelona pogués arribar a Terrassa. Per arribar a Manresa encara van passar 4 anys més.

Podeu trobar més informació de la celebració de l’any 1956 al bloc de l’amic Joaquim Verdaguer.

Feliç Sant Jordi 2018 amb un drac fumeta del 1993

Feliç Sant Jordi a tothom !  – Desitgem que us porti molts records.

I com que a voltes per Sant Jordi cal matar algun Drac i a la nostra terra des de fa un temps n’hi ha uns quants us deixem amb una imatge d’un drac que es va publicar l’any 1993 en un fanzine auto-editat a Terrassa amb el nom de “EL TRUÑO” i del que desconeixem l’autor.

El preu de 100 pessetes indica clarament que encara no havíem patit l’euro que tot ho va encarir i tampoc sabem el que va durar la seva publicació ja que només tenim la dada de que aquest era el número 3 i corresponia al mes d’abril.

Altres detalls que hi podem observar és la fulla (de cannabis) que acompanya el logo i que deixa ben clar a quin col·lectiu es dirigia.

El que no em queda tant clar és si amb la bafarada de foc el que evapora és un gelat de cucurutxo o més aviat s’esta fumant precisament un “truño”.

 

Sèrie dels banderins de Terrassa (6)

20Seguim ara amb cinc banderins de les Escoles Industrials de Terrassa:

El primer podem veure que no té la forma clàssica dels banderins triangulars i que està dedicat a la 58ena Promoció de Pèrits Industrials de Terrassa del període 1959-1964. Queda clar que és de la branca del tèxtil per la figura de la dona amb la filosa.

El segon fa referència també a la 58ena Promoció de Pèrits Industrials de Terrassa però de la branca dels Elèctrics i no tenim constància de l’any. El banderí és molt sobri i amb el color negre li dona més l’aparença d’una esquela que d’un element de celebració.

El tercer amb l’anagrama EPI fa referència de nou a l’Escola de Pèrits Industrials però no es dona cap més dada i l’únic que podem destacar és el bonic dibuix de l’Escola Industrial.

Els altres dos fan referència a l’Escola d’Enginyers: el que té forma quadrada està dedicat al 50è aniversari dels enginyers tèxtils de Terrassa (1904-54) i està fet amb un bonic tramat de fil que mostra l’edifici de l’Escola Industrial i les esglésies de Sant Pere.

El darrer correspon a la promoció de l’any 1961 i es va fer per celebrar el Pas de l’Equador, que és quan els estudiants estan a la meitat de la seva carrera.

El rellotge de Mateu Avellaneda i unes fotos inèdites

mateu avellaneda dibuixant al pati del carrer de l’aurora

La Maria Rosa Avellaneda Mañosas ens ha escrit al Records de Terrassa i ens ha explicat el següent:

“El meu pare Mateu Avellaneda va deixar diversos escrits explicant records i tradicions que ell va viure en la seva infantesa i adolescència, i escrivia:

“de totes les coses que desapareixen o han desaparegut em dol de tot cor que els que vindran no en sabran res absolutament“.

Aquests escrits són curiosos i interesants per conèixer costums i fets d’abans. Descric a continuació el titulat “El rellotge“. Com que es bastant extens procuraré fer un resum per transmetre el seu contingut:

“En aquella època sense tenir rellotge podies saber perfectament l’hora exacte. Puntualment passaven pels carrers de Terrassa els venedors ambulants i era tanta la regularitat en que diàriament anunciaven les seves mercaderies que al sentir-los ja sabies exactament l’hora que era. Quant de bon matí passaven les cabres del Pauet eren LES SET. Pujaven de la carretera pel carrer Topete i es paraven al carrer de l’Aurora, es munyien les cabres a la vista del públic per vendre la llet.

Més tard, tocava la campaneta del Carrau EREN LES VUIT I MITJA i sortien els treballadors de les fàbriques per anar a esmorzar. A LES NOU les corredisses de la gent per reintegrar-se al treball. A les NOU I MITJA passava el “Carro de la brossa” amb la campaneta anava repicant.

mateu avellaneda dibuixant al estudi del carrer de l’aurora

A LES DEU altre carret amb altre campaneta. Era el vell Danés que anava venent paperines de mongetes i cigrons i altres coses. A les DEU I MITJA un crit de !Cafèeeeee!!. Era el Barroto amb les cafeteres lluentes venia cafè. A LES ONZE altre crit del borreguer, amb una cistella de vímet tapada amb un tovalló blanc cridava !Borregos de Cardedeu! Més tard nou crit greu i mesurat !Cafèe..! Era el Dominguet i eren amb tota seguretat DOS QUARTS DE DOTZE DEL migdia.

Així com al matí es sabia l’hora, a la tarda es sabia a mes el dia de la setmana. El dilluns entre QUATRE I CINC passava el Cullel Noies pintes i ulleres !barato!…. El dimecres a mitja tarda passava un !plataioro! com deien les dones. Els Dijous passava un paraigüero francès que cridava amb veu forta i amb cantarella !Paraigúerooooo!!. El dimecres també passava un terraire de Sabadell amb serradures, terra d’escudelles i blanc d’Espanya.

Els Dissabtes a la tarda passava un ceguet amb una guitarra. Es parava davant de Ca l’Angeleta Pagesa sota d’un magraner que treia les branques per sobre la paret de Cal Sensada i amb veu rogallosa cantava el cuplet de moda el !Ven i Ven! i !Serafina la rubiales! que segons la cançó era una chica divina…..”

Les fotografies són originals de la família Avellaneda i les he pogut reproduir amb el permís de la Maria Rosa Avellaneda Mañosas que amablement me les ha fet arribar.

Nota. Un d’aquets escrits titulat “Lladres a cal Vileta” va ser publicat en el blog d’en Joaquim Verdaguer, i també tots els altres escrits en el llibre “Mateu Avellaneda Recull“.
http://joaquimverdaguer.blogspot.com.es/2014/05/robatori-la-masia-de-can-figueres-del.html

També podeu trobar una petita referència al il·lustre Mateu Avellaneda a: https://recordsdeterrassa.wordpress.com/2007/09/28/mateu-avellaneda/