Records personals del cinema d’abans

Avui hem rebut un nou record de l’amic Badrenas sobre el món del cinema.

En aquest sentit, cal recordar que a aquest tema li vàrem dedicar un seguit de records que podeu trobar en aquest blog en l’apartat dedicat al cine.

En tot cas ell ens diu:

“El que a mi sempre m’havia cridat l’atenció de les “coses” dels cinemes, eren els cartells murals que es pintaven a les façanes dels locals, i que si anaves el diumenge al vespre al cinema, quan sorties ja havien col•locat els cartells del programa de la setmana vinent. Aquests cartells a que em refereixo no són els típics cartells de cada pel•lícula que venien amb la programació, sinó uns de grans que algun artista pintava ad-hoc. Recordo molt bé els del Rambla i de l’Alegria. Estaven molt ben fets. Algú coneixia algun dels autors de les cartelleres? A Terrassa hi havien dues empreses de cinema: l’empresa Porta, i la dels Mollet i competien per millorar l’oferta (com ara!!!).
Les pelis que una setmana feien als cinemes del centre (Rambla, Recreo, Alegria…) la setmana següent les feien als perifèrics (Imperial, Dore, Arenas…). Al cinema hi anava molta gent i en ocasions les entrades fins i tots s’esgotaven malgrat que els locals eren de molta cabuda. Feien dos sessions, tarda i nit, amb dues pelis a cada sessió, la primera era dolentota i la segona era la bona, és a dir, si arribaves tard, no et perdies gran cosa. Més endavant es va posar de moda la “sessió continua” .
El cert és que tampoc teníem gaires més coses per a distreure’ns els caps de setmana. Dins dels cines es fumava, no recordo si legalment o d’estranquis, però el raig de llum que portava la imatge des del projector a la pantalla, era sovint una boira del fum. També recordo lo petita que era la pantalla… quasi com una tele de les d’ara, i la mala qualitat del “sonoro” que a vegades costava de seguir, suposo que degut a que les cintes que passaven ja havien voltat mig món quan arribaven aquí.
… Prou. tampoc calia entrar en tan detall….”

Nota: I tant que calia entrar en tant detall i moltes gràcies per compartir de nou els teus records amb els demès. Aquest és l’esperit i l’objectiu d’aquest blog. I, com a primera resposta a la pregunta que planteja l’amic Badrenas, us recomano la lectura del record: les-cartelleres-i-retols.

Records del cinema a Terrassa (altres espais i serveis)

Els vestíbuls: en la imatge podem apreciar l’antic vestíbul de l’Alegria amb l’escala per pujar al primer pis al fons i també, a la dreta, el passadís lateral del Recreo per on es sortia del cinema i que donava al carrer Cisterna.
Un vestibul diferent era el del Rambla dominat per unes imponents columnes (dreta).
Els lavabos: En els descansos s’aprofitava per anar als lavabos i era habitual trobar-te les portes de fusta del W.C. plenes de missatges escrits: alguns tan infantils com “tonto el que lo lea” i d’altres que no m’atreveixo a reproduir. Jo no se com deurien estar el de les dones, però el dels homes deixava bastant que desitjar, especialment els lavabos del recreo que eren molt antics i l’olor a desinfectant molestava bastant.
Fumar i escopir: Si bé ja al 1932 es va prohibir fumar a l’interior de les sales, jo recordo que a les entrades de molts cinemes i en les zones de descans i del bar s’hi deixava fumar i també escopir.  En racons estratègicament situats hi havia una mena de caixetes amb sorra on a més de poder-hi llençar la cigarreta la gent hi escopia. Aquest costum d’escopir era bastant estès, ja que als autobusos també recordo avisos on s’indicava que estava prohibit escopir-hi.
Una curiositat: recordo que al cine Rambla, al costat de les entrades a la platea, hi havia una mena d’aparadors de vidre on s’hi anunciaven diversos productes que ara no podria descriure. Si us hi fixeu en la fotografia podreu apreciar com eren aquests aparadors.

Records del cinema a Terrassa (zones de butaques)

La Platea: de la gran sala de butaques dels diferents cinemes de Terrassa només vull explicar que la inclinació del terra era molt desigual i que si bé hi havia cinemes que presentaven una bona inclinació d’altres eren bastant plans i segons qui s’asseia al teu davant tenies grans dificultats en poder veure la pel·lícula.
L’amfiteatre: es denomina així a la zona superior del cinema, un espai situat per sobre de la Platea i que va servir en alguns cines de Terrassa per poder-hi construir una segona sala de projecció quan aquests es van convertir en multicinemes.
Les llotges (palcos) : recordo especialment les llotges tancades del teatre cinema Principal, ja que quan jo era petit em semblaven uns llocs bastant especials. Un espai tancat al que s’accedia per una porta i que al quedar-te com separat dels demés et donava la sensació de que estaves en un altre món. D’altres llotges però de caire obert (separades per una barana de ferro o fusta) les podíem trobar en el Recreo i en l’Alegria. A la dreta podeu veure un abonament del Principal de l’any 1943.
El galliner: la zona situada a la part superior de la sala dels cinemes rebia el nom de “galliner”. Aquesta zona quedava bastant allunyada de la pantalla i com que el so de la pel·lícula tampoc arribava en les millors condicions el preu de les seves localitats acostumava a ser més reduït. Per això aquesta part era plena de nens i joves que acostumaven a fer més soroll del normal, cridant o aplaudint les diferents escenes que es projectaven. En ocasions aquesta zona que quedava per damunt de la platea s’utilitzava per fer bromes de mal gust als pobres espectadors que estaven asseguts en aquella zona. Els tiraven xiclets mastegats, els papers dels caramels, etc. i quan feien diana a sobre aplaudien o reien de manera sorollosa.
Una curiositat: al principi les butaques dels cinemes eren de fusta. De fet a l’inici eren cadires de fusta unides amb llistons per les potes (mireu la foto del Recreo dels anys 20). Desprès es van instal·lar cadires de fusta plegables que facilitaven la circulació de la gent i ja en època més moderna es va imposar la comoditat de les localitats entapissades, amb respatllers també folrats que feien més còmode l’estona que durava la projecció.

Records del cinema a Terrassa (la decadència)

Als anys 80 (any de l’estrena entre d’altres de “El Resplandor” o “Viernes13”) el cinema a Terrassa va començar a patir una greu decadència i aquest fet es va deure principalment a la situació de monopoli que van viure les sales a la nostra ciutat (els empresaris tenien el negoci del cinema com un element residual ja que es dedicaven a altres que els donaven millors resultats, com en el cas del butà i els autobusos), conjuntament amb altres elements, com el retard amb que arribaven les estrenes de pel·lícules a la ciutat i al fet que moltes d’elles ni arribessin mai a projectar-se (durant anys una clàusula impedia que una pel·lícula es passes fora de Barcelona mentre un cine d’estrena de la capital el tingues en projecció i alguna clàusula fins i tot allargava el termini fins a 3 mesos desprès.
També cal esmentar l’estat pèssim d’algunes de les copies que es projectaven a la ciutat que com que arribaven tant tard a terrassa ja presentaven ratllades, talls i defectes en el so. Recordo que la gent protestava airadament cada vegada que és produïa un salt en la pel·lícula o les imatges sortien ratllades. En més d’una ocasió es tenia que parar la projecció i fins i tot s’encenien les llums del cinema mentre s’intentava solucionar el tall.
Tampoc ens hem d’oblidar de l’estat deplorable d’algunes sales de cinema de Terrassa als anys 80: hi havia moltes butaques amb taques indescriptibles o amb el folre esparracat o de fusta com podeu veure en la foto del cine Avenida; es notava una manca de neteja en el terra de les sales i en els lavabos d’alguns cines, que degut a la seva antiguitat, havien acumulat unes olors que ni el Zotal aconseguia treure; els equips de projecció i de so tampoc s’havien renovat adequadament davant dels nous avenços tecnològics, com el Dolby Stereo (estrenat el 1977 amb “Star Wars”) o el Dolby Surround (estrenat al 1981 amb “En busca del arca perdida”); i no ens oblidem de que hi havia pantalles amb alguna taca o estrip, com el que hi va haver durant anys al Cine Principal.
Tot això va fer que molts terrassencs durant anys decidissin traslladar-se a Sabadell per poder veure pel·lícules que no s’estrenaven a la nostra ciutat o per veure-les amb una millor qualitat i comoditat.
Potser també caldria afegir-hi que la irrupció del vídeo va ajudar a que molta gent deixes d’anar al cinema i es quedés còmodament a casa gaudint de la pel·lícula que li vingués més de gust veure.
Una anècdota: Recordo que en una ocasió, però segons m’han explicat va succeir mes vegades, al cine Recreo que feia molts anys que no s’havia reformat i era tot de fusta va passar per sota els seients una rata. Per sort no va mossegar a ningú i tal i com va venir va marxar espantada pel rebombori que va crear. El rosegador deuria buscar alguna resta de menjar sota les butaques i és que el terra presentava moltes vegades un aspecte lamentable i el del Recreo, com que només era encimentat, encara més.

Una curiositat del món del so al cinema: el famós crit de “Tarzán” d’en Jonny Weissmuller es va aconseguir barrejant la pròpia veu de l’actor amb lladrucs de gos, el riure d’una hienes i la nota do d’una soprano.

Diada de Sant Eloi, patró dels manyans

Sant Eloi (El Dia)

Diada Sant Eloi 1943

Aquest cap de setmana m’explicava la meva mare, l’Angelina Casas, que avui, dia 1 de desembre, a Terrassa es celebrava la diada de Sant Eloi, el patró dels manyans i que es feien un seguit d’actes arreu de la ciutat per commemorar la diada.

Per tal de recordar aquesta data he cercat un article que va aparèixer al diari terrassenc “El Dia”, en data 1 de desembre de 1931, i que parla precisament de la diada de Sant Eloi i pel que sembla aquest patró era no només el dels manyans sinó el de tot el ram de la metal·lúrgia. Una missa, un partit de futbol, un concert i una audició de sardanes són els actes que reflecteix aquest document.

Els record de la mare, però, són de les celebracions que es feien a “l’Electra” – “La Eléctrica Industrial S.A.”- del carrer del Pantà que desprès es va traslladar a la carretera de Montcada, desprès de la guerra civil (la foto correspon al dinar de la diada del 1943). Segons m’explica, la festa començava amb un partit de futbol on es repartia coca i vi bo, desprès es ballaven sardanes i anaven a dinar al casal de Les Fonts, per la tarda anaven a veure un espectacle al Teatre Alegria i per la nit era costum anar al ball que feien al Recreo.

Segons ella, aquestes celebracions van durar uns quants anys, fins que els treballadors van demanar a l’empresa que en comptes de pagar el dinar els donessin el diners, que els feien més falta.

Si us mireu el segon article, publicat al Diari Tarrasa l’any 1940 veureu que la festa ja s’hi havien incorporat alguns actes d’exaltació patriòtica de caire més aviat feixista com era natural en aquells anys de postguerra.

Festa Major del 1943

Avui torno a publicar una col·lecció de portades del llibrets editats en motiu de les Festes Majors de la nostra ciutat. Començarem per aquest de l’any 1943 que reprodueix un dibuix d’una canonada d’aigua i que vol significar el fet de la portada d’aigua del riu Llobregat que va tenir lloc aquell mateix any i de la que ja us en vaig parlar en un post anterior..

Així un dels actes de la Festa Major va ser la benedicció a Ullastrell de l’estació elevadora i de la sala de màquines, a més d’una reunió entre les autoritats amb els dirigents de la Mina a Can Boada del Pi, lloc on es rebien les aigües en uns dipòsits de reserva que encara podem veure avui en dia.

Us reprodueixo una de les pàgines del programa amb la programació dels cinemes La Rambla i Recreo on destaco l’estreno de “Luz de Gas”.