Records de Mossèn Garrit i la missa del Gall a la Mola

En Ricard Font ens envia una foto de la Missa del Gall a la Mola de l’any 2010, tot indicant-nos que quan era més jove hi anava amb Mn. Joaquim Garrit i Rigol. La missa era organitzada cada any per el Centre Excursionista de Terrassa.

I ens diu: “Mn. Joaquim no depenia de cap parròquia, als anys seixanta era un capellà obrer que treballava en una ferralleria, jo el recordo que va venir a buscar unes maquines velles a la Tintoreria Llanera amb un toro i una furgoneta. Ara que te 86 anys per fer unes reunions encara va cada setmana a Barcelona a peu per Collserola“.

Una altra anècdota que ens explica diu: “A la primera manifestació de capellans que va tenir lloc davant de la policia a via Laietana, Mn. Joaquim de les garrotades que li van donar li van caure les ulleres al terra, i per no perdre-les les anava buscant i mentrestant, com que no podia fugir, el policia l’anava garrotejant l’esquena”.

En Ricard també esmenta que “per no tenir de caminar tant a la nit, els deixaven la clau de la barrera de can Robert i podien aparcar a can Pobla“.

Finalment ens indica que “a la missa del gall de la Mola en el sermó Mn. Garrit ens va recitar el Cant espiritual: Palau i Fabre” que com que li va agradar mot ens transcriu a continuació:

No crec en tu, Senyor, però tinc tanta necessitat de creure en tu,
que sovint parlo i t’imploro com si existissis.
Tinc tanta necessitat de tu, Senyor, i que siguis,
que arribo a creure en tu – i penso creure en tu quan no crec en ningú.
Però després em desperto, o em sembla que em desperto,
i m’avergonyeixo de la meva feblesa i et detesto.
I parlo contra tu que no ets ningú. I parlo mal de tu com si fossis algú.
Quan, Senyor, estic despert, i quan sóc adormit?
Quan estic més despert i quan més adormit?
No deu ser tot un son i, despert i adormit, somni de la vida?
Despertaré algun dia d’aquest doble son i viuré, lluny d’aquí,
la veritable vida, on la vetlla i el son siguin una mentida?
No crec en tu, Senyor, però si ets, no puc donar-te el millor de mi
si no és així: sinó dient-te que no crec en tu.
Quina forma d’amor més estranya i més dura!
Quin mal em fa no poder dir-te: crec.
No crec en tu, Senyor, però si ets, treu-me d’aquest engany d’una vegada; fes-me veure ben bé la teva cara!
No em vulguis mal pel meu amor mesquí.
Fes que sens fi, i sense paraules, tot el meu ésser pugui dir-te:
Ets.

Adjuntem unes felicitacions que es lliuraven als assitents a la Missa del Gall, una del 2011 i una del 2012 i de les que tant sols se n’editaven 200 exemplars.

  

El poema de cap d’any d’en Miquel Grané, un poeta terrassenc

La  Maria Rosa Avellaneda de nou ens fa arribar un record i aquesta vegada, com que per Nadal parlàvem d’un amic del seu pare, en Miquel Grané i Civil (veure foto), avui el que us mostrem és un poema que li va lliurar al seu pare, en Mateu Avellaneda, el dia 1 de gener de 1949.

El Poema transcrit diu així:

En aquest cap d’any
Un altre any que s’escola fa tristor …
ens renova el temor
de perdre aquesta vida terrenal.
Però una cosa alleuja el nostre mal:
que Deu ens ofereix en recompensa
l’eternitat immensa.
A més, quan eixa vida deixarem,
en esperit encara romandrem
en els cors que ens ha ofert l’analogia;
amb nosaltres units faran llur via
i així posteritat assolirem …
Miquel Grané – Terrassa, primer dia de l’any 1949

Per saber qui era en Miquel Grané i Civil (8 de setembre de 1890 – 20 de maig de 1957) us deixo per un cantó les dades que m’ha fet arribar el Rafel Comes: “provenia d’una antiga nissaga d’hostalers del carrer de les Parres. Treballava a la Unió Comercial. També va ser periodista, el 1928 era redactor en cap del diari El Dia, havia estat soci del Grup Catalanista. També era poeta, és l’autor del himne del Centre Excursionista de Terrassa el 1926”.

I també les que va deixar escrites en Baltasar Ragon en un recull de personatges terrassencs que avui es pot trobar en una caixa de fusta anomenada “La Ratera” i en que diu: “Fou un enamorat de la nostra ciutat. Conservava al seu cot, tot bondat, un terrassenquisme sobresortit d’entre els terrassencs, i és que moltes vegades es sentia poeta i de la seva boca, sortien uns comentaris que, escoltant-lo, hi traslluïa una elevada cultura.

Fomentà la sardana, propagà l’Esperanto i cantà molts anys a l’Escola Coral. En 1920 quan era bibliotecari del Casino del Comerç aparegué un Butlletí portaveu d’aquest nom que encara es publica (actualment ja no). L’any 1926 organitzà l’homenatge al pintor Pere Viver i a l’any següent al music escriptor Martí Alegre.

Era assidu concurrent a tots els actes culturals que es celebraven a Terrassa. L’obra d’en Grané, durant la seva joventut, quan a tothora es movia, quan l’home s’encantava de la Naturalesa i de les blavors del cel.

Les seves poesies, escampades entre periòdics i revistes, son una prova de la seva modèstia i el seu concentral patriotisme. Va morir a la mateix casa on va néixer”.

Un curiós invent del professor i investigador Daniel Blanxart

A Terrassa és ben conegut el professor Daniel Blanxart dons un dels instituts de la ciutat porta el nom de IES Investigador Blanxart. Tot i que es ben coneguda la seva faceta d’investigador, potser no ho és tant la part de geni inventor que va fer que patentés un test amb dipòsit d’aigua.

Segons el mateix Blanxart: “Aquesta cubeta suport consisteix essencialment en un recipient destinat a contenir una determinada quantitat d’aigua. En el seu interior s’hi troben uns topalls o peus d’un material porós sobre els que queda recolzat el test per la seva part inferior. L’aigua continguda en el recipient va ascendint per capil·laritat pels porus dels peus porosos i de la mateixa manera passa pels fons del test que també es porós de manera que la terra del test va absorbint de forma lenta però continua l’aigua de la cubeta, que penetra pels fons del test i puja fins a la superfície, desapareixent així el perill de que resultin arrastrats per l’aigua les matèries fertilitzants de la terra”.

Aquest invent que ell va anomenat “ Cubeta-suport per a conservar la humitat dels testos” el va presentar el 7 d’abril de 1956 com a model d’utilitat número 53.702 al Registre de la Propietat Industrial.

Aquesta part de geni i de pernona inquieta li venia de ben jove ja que las 19 anys ja havia muntat una empresa de fabricació de gasoses i sifons per tal de poder-se pagar els seus estudis ( a la dreta foto del 1901 de l’arxiu Família Blanxart).

Part biogràfica i lligams amb Terrassa:

En Daniel Blanxart i Pedrals no era fill de Terrassa sinó de la veïna població d’Olesa on va néixer el 1884. El seu pare era metge de Berga que va ser destinat a Olesa, Antoni Blanxart i Grau, i la seva mare era de Puigcerdà, Escolàstica Pedrals i Escriu.
La seva vida va estar dedicada durant més de 50 anys a la docència i la recerca tèxtil. La seva primera relació amb Terrassa comença amb els seus estudis a l’Escola Industrial de la que en va arribar a ser catedràtic en les especialitats de Tecnologia Tèxtil i Teoria dels Teixits (1912-1954) i director del 1930 al 1931. (a l’esquerra foto de Daniel Blanxart donant classe a l’Escola d’Enginyers de Terrassa, de cara al costat de la pissarra el 1924 – Arxiu Família Blanxart).

També va ser professor de l’Escola Municipal d’Arts i Oficis de Terrassa i va dirigir el Laboratori d’Assaigs Tèxtils del Condicionament Terrassenc (1908), fundant la Biblioteca Tècnic-Tèxtil de l’Institut Industrial de Terrassa. Això va fer que residís molts anys a la nostra ciutat tot i que al jubilar-se es traslladés a viure a Barcelona, on va morir el 1965.
En Blanxart va rebre la gran creu d’Alfons X el Savi (1947) que era el màxim guardó de la seva època i la medalla d’argent de la Diputació de Barcelona entre moltes altres distincions. També va rebre la medalla d’argent de la ciutat de Terrassa (25-1-1955) d’on en va ser nomenat fill adoptiu (5-5-1950). El que no entenc és que no se li donés la d’or.
Tot i així, l’any 1974, es va inaugurar la Càtedra Especial Daniel Blanxart, a l’Escola Tècnica Superior d’Enginyers Industrials de Terrassa i durant el curs 1972-73, s’aprovà la proposta que l’únic centre públic de la ciutat on llavors es feien estudis de batxillerat portés el nom d’Investigador Blanxart. Actualment s’anomena l’IES Investigador Blanxart.

De la part més personal permeteu-nos que esmentem la seva estimació per la natura, fet que el va fer pertànyer al Centre Excursionista de Terrassa del que en va arribar a ser president (1912-14). I també la seva afecció per la fotografia i més especialment per la música de la que n’era un gran estudiós i col·leccionista. El 1954 va impulsar la fundació a Terrassa de la Delegació de Joventuts Musicals.

La fonda Suissa guanya el 3r Concurs d’anuncis modernistes de la Fira Modernista de Terrassa

Ja us podem anunciar que l’anunci guanyador de la Tercera Edició del Concurs d’anuncis modernistes de la Fira Modernista de Terrassa, ha estat molt ajustat ja que ha aconseguit un 26 % dels vots: La Fonda Suïssa (publicat el 1909) que estava situada al carrer de Sant Llorenç 10. Posteriorment aquesta Fonda va canviar de nom i es va denominar Fonda-Bar La Troya, propietat de Magí Riba ( anunci 1928) i finalment va passar a dir-se Bar-Fonda “La Perla de Egara” (anunci 1936).

L’anunci gràficament utilitza uns detalls modernistes florals que emmarquen el text. Si ens fixem amb detall en l’anunci descobrirem que el text fa servir un català d’abans de la normalització lingüística.

La Fonda a més de menjars oferia habitacions que es destaca que estan moblades, de manera que no has de dormir al terra. Ah i un detall important és que estaven oberts tota la nit de tal manera que qui volia arribar tard o tenia que anar a treballar ben aviat, no tenia cap problema.

Aquesta Fonda estava situada estratègicament en una zona a mig camí de l’estació dels Ferrocarrils del Nord en un petit edifici que avui acull la seu del Centre Excursionista de Terrassa.

En recordeu d’altres de Fondes de Terrassa? us diem les que de moment coneixem:

• Fondes (posadas) i Hotels: del Fum (Ctra. Montcada, 19), Peninsular (Sant Pere 56 i Raval 20), Condal (Vinyals, 7), Cataluña (Gabatxons, 12), España (Palla, 14 i desprès Raval, 6), del Centro (Raval, 24), Europa (Nord, 131), Universo (plaça Cervantes, 2 davant estació del Nord), Bonavista (Rambla amb Volta, 2), Liceo (Societat amb Nord, 76), Victoria (Sant Pere, 50), Paris (Font Vella, 62), la Moderna (Garcia Humet, 15 abans carrer mitjà del passseig), Canaletas (Rambla, 233), la Mallorquina (Jaume Jover, 15) del Pollastre (Plaça de la Creu del Poble de Sant Pere) i Rabassalet (Pantà, 67).
• Com a Casa de Viatgers: Rafael Peró (Nord, 72).
• Com a Hostal: El Cisne (Ctra. Matadepera, 88).
• Com a Fondes-Café: Comercial o de Josep Codina, (Ctra Montcada amb Topete, 175).

:

.

Butlletins antics (3): el del Centre Excursionista Montserrat

L’exemplar que us mostro és del març – abril del 1935 i correspon al Butlletí del Grup Excursionista Montserrat que tenia la seu al segon pis de la casa situada al carrer sant Pere, 38.
Aquest butlletí fa referència al setzè aniversari de l’entitat que es va fundar el 24 de març de 1919 (recordem que el Centre Excursionista de Terrassa és del 1910). La celebració de l’aniversari es va fer a la masia de La Pineda.
Com a curiositat trobem que l’any 1921, juntament amb el Grup Excursionista Montserrat de Manresa, va ingressar al Centre Excursionista de la Comarca del Bages.
També podem indicar dins dels records curiosos d’aquesta entitat (segons va indicar l’amic Joaquim Verdaguer en un article seu publicat al diari la Torre) que el primer concurs local de pessebres de Terrassa el va organitzar precisament el Grup Excursionista Montserrat l’any 1929, tot i que només 2 anys desprès, al 1931, la Joventut Catòlica del Centre Social li prenia el relleu fins l’any 1936 en que es van deixar de fer fins desprès de la Guerra Civil.
També us mostrem un exemplar del butlletí corresponent al novembre-desembre del 1937.

Aportació: De nou donem les gràcies al Rafael Aróztegui per fer-nos arribar una fotografia que, sens dubte, serveix per il·lustrar millor aquest record. Es tracta d’una fotografia de Pere Musterni (Arxiu RAP) realitzada pel Grup Excursionista Montserrat de Terrassa en una sortida que van fer a la zona de l’Arc de Bara (fixeu-vos que llavors la carretera hi passava pel bell mig), amb un autocar de l’empresa La Vallesana SA (empresa fundada l’any 1914 i actualment en mans del Grup Sarbus).

Un article sobre l’escoltisme a Terrassa a la revista Els Vallesos

El Centre Excursionista de Terrassa i la revista-llibre Vallesos Gent, terra i patrimoni presenten el vuitè número de la publicació, amb una carpeta-dossier titulada L’Excursionisme, bressol de gairebé tot, dijous 29 de gener, a 2/4 de 8 del vespre, al Centre Excursionista de Terrassa (Carrer de Sant Llorenç, 10, de Terrassa).
A l’acte hi participaran el president del CET, Francesc Muntadas, així com el geògraf Martí Puig i Cabeza, autor de l’article “El CET terrassenc, un segle a la falda de Sant Llorenç”; l’excursionista tot terreny Narcís Serrat, que hi és objecte d’una semblança i la periodista Laura Pinyol, autora de les semblances dedicades a Narcís Serrat i a la cantant Gemma Humet.
Cal destacar que des dels records de Terrassa hi hem col•laborat amb un article sobre l’escoltisme que us volem recomanar que llegiu i per posar-ho fàcil us adjuntem el PDF: escoltisme santi vallesos

El tren blanc de la Molina i les matinades dels diumenges d’hivern

Avui el record no és específicament de Terrassa però si que hi té quelcom a veure. És tracta del anomenat “tren blanc” que passava per l’estació del Nord cada diumenge durant en l’època de l’hivern (de gener a març) i et deixava a l’estació de la Molina.
El tren sortia de Terrassa a les 5 menys 10 de la matinada i tornava de la Molina a les 6 i vint de la tarda i estava organitzat entre d’altres entitats pel Centre Excursionista de Terrassa amb la col•laboració de la RENFE.
Jo recordo haver-lo agafat diverses vegades i vull dir que era molt divertit doncs la gent que t’hi trobaves era majoritàriament gent jove amb ganes de passar-s’ho d’allò més bé.
Jo llavors no sabia esquiar i de fet ara encara no en sé, però arribaves a la Molina i si no llogaves uns esquís et podies divertir molt baixant amb plàstics per els terraplens de neu. En aquella època encara no existien els canons de neu i si a la “pista llarga” no hi havia massa neu l’acumulació de gent feia que sembles la Rambla de Barcelona.
Potser algú dels que ens segueix tindrà algun record del tren blanc, si és així aquí teniu l’oportunitat d’explicar-ho.
Per il•lustrar aquest record us incloc un article del Diari de Terrassa de l’any 1967 en que parla del tren blanc i una fotografia del tren (autor: Jordi Rallo) dels anys 80, tot travessant el pont de la N-152 desprès de passar Aigües de Ribes.
Actualment si cerqueu la denominació de “trenc blanc” encara trobareu el que surt de Barcelona i enllaça amb Puigcerdà.