15 aniversari del blog més antic de Terrassa

2 05 2022

15 anivesari records terrassaAvui dia 2 de maig de 2022 fa 15 anys que vaig crear el blog dels Records de Terrassa, que és en l’actualitat el blog més antic de la ciutat i que mai ha deixat de publicar els seus continguts, fins i tot durant els moments més durs de la pandèmia.

El blog el vaig crear jo, en Santi Rius Casas, i el seu naixement va ser fortuït ja que volia experimentar sobre una eina nova a internet en l’any 2007 com eren els blogs personals.

Com que no sabia sobre què fer el blog, ni quins continguts penjar-hi, vaig rumiar i em va venir la inspiració en un antic CD-ROM que jo mateix havia publicat feia anys sobre Terrassa que es deia “Terrassa Interactiva”. Era un treball sobre l’abans, el present i el futur de Terrassa i que en el seu dia va suposar ser una novetat, ja que Terrassa va ser la primera ciutat a Espanya en tenir un CD-ROM propi.

El fet és que en aquell CD hi havia molta informació i fotos i vaig pensar que ho podria utilitzar per crear un blog de prova i així ho vaig fer.

El que no em podia imaginar és que comences a entrar gent i que, de seguida, un gran nombre de terrassencs demostressin el seu interès per els què estava publicant. La meva intenció inicial no era donar-li continuïtat, sinó tants sols experimentar; però l’èxit i la demanada de més informació, junt amb l’enviament de records personals per part de seguidors, va fer que em planteges que el projecte tenia que donar-li continuïtat.

Poc a poc el blog va anar creixent i creixent i ja no podia parar-lo, ja que els lectors em demanaven més i em feien saber que esperaven nous continguts i, de fet, així és com ha estat possible poder mantenir-lo actiu durant 15 anys.

santi 15 aniversari records terrassaI què s’ha publicat en aquests 15 anys?

Dons un total de 967 articles amb milers de documents i fotografies. Ha rebut 1.105.643 visites amb centenars de comentaris i aportacions diverses. I, fins i tot, ha permès descobrir aspectes inèdits de la nostra ciutat i treure a la llum documents únics que mai s’havien publicat, com un document signat per l’arquitecte Lluis Muncunill sobre un pavelló antituberculós de l’Hospital de Terrassa, del que no se’n tenia cap coneixement.

S’han recollit records personals de la tràgica nit de la riuada que mai s’havien publicat i que demostren el poder dels records i de la necessitat de preservar-los. El blog dels records de Terrassa ha permés a molts infants fer treballs de l’escola sobre aspectes de la nostra ciutat i acostar la informació d’una manera planera i gens acadèmica a moltes persones.

Els articles més visitats al llarg dels anys han estat els de les riuades i el de les discoteques dels anys 80.

He tingut el plaer de compartir informació sobre la ciutat amb dos grans amics, l’un el gran fotògraf Rafel Aroztegui que a més és un gran estudiós de la nostra ciutat i l’altre, que ens ha deixat recentment, en Joaquim Verdaguer, que com a historiador sempre aportava el seu rigor a tot el què va publicar sobre Terrassa i el seu estimat antic Poble de Sant Pere.

No em vull oblidar de l’ajuda de la Montse Saludes i de l’arxiu Tobella i de la infatigable tasca que segueixen fent amb el seu anuari i tampoc del Rafel Comas que m’ha ajudat a corregir les moltes errades que puc tenir al recollir els records.

Vull deixar clar que el blog dels records de Terrassa és només això, un blog de records, no és un estudi històric, ja que jo no sóc historiador ni penso atorgar-me cap capacitat d’estudiós de la història local. Res més lluny de la meva intenció.

Avui us explico que hi ha al darrera del blog, però podreu comprovar que en ell mai s’ha indicat el meu nom, ja que sempre he defensat que els records no són meus sinó dels ciutadans de Terrassa i que, per això, aquest és el blog de la nostra ciutat i seguiré intentant que no perdi mai aquesta identitat.

20220427_121135Celebrem que avui seguim actius i com sempre he fet ho celebrem amb un petit record. En aquest cas he triat un document molt antic que mai ha estat publicat i que potser és únic. Es tracta d’una invitació original del 1899, ara fa 123 anys de l’antic Casino del Comerç de Terrassa i que correspon als balls de Festa Major que es van organitzar els dies 2, 3 i 4 de juliol del 1899.

20220427_121157Es tracta d’una targeta molt bonica, ja que a més dels seus colors està encunyada en relleu i amb motius xinesos que eren moda en aquells anys de finals del S. XIX . Llavors es donava importància a l’art xinès, com podem comprovar en la col·lecció que hi ha en una de les sales de l’actual museu de la Casa Alegre de Sagrera.

Avui celebrem aquest 15 aniversari, però us vull prometre que aquest blog encara seguirà tenint vida i que per molts anys espero poder-lo continuar si em feu la confiança.





Les dues capelles del Sanatori de Torre Bonica 3 (la primera capella)

1 04 2022
capella del roser antigaUn fet curiós és la partida de naixement  que ha de correspondre al anomenat Miquel “menor” o al seu germà Mossèn Francesc (ja que només s’ha trobat la partida del primer fill del matrimoni i és de suposar que era en Miquel). El primer de maig del 1678 esmenta com a batejada Caterina, Mariana, Francisca però el fet extraordinari és que posteriorment s’hi afegeix una originalíssima nota que diu “Lo pnt. Batisme per haver averiguat que la Naturalesa ha vingut a declarar ser la persona masculina ab tota individutat perçó se li muden los noms ab parer de Theolachs” i se li posen els noms de “Miquel, Mariano, Francisco”.

escut dels maduxerEls dos Miquels, pare i fill, es van casar el mateix dia l’any 1701, el vidu i de 53 anys amb la mare, també vídua, de la que havia de ser-li nora, ambdues mare i filla de nom Teresa.er un testament de Jaume Maduxer (que va néixer el 22 de febrer de 1569) tenim coneixement que el dia 23 de gener de 1618 es feu edificar, en estil barroc, una capella al costat de la torre de la masia, la capella de la Mare de Déu del Roser. La capella deuria ser reformada per la família Sala i Viver que hi va fer posar el seu nom (Sala) conjuntament amb la data de 1722 en un escut dels Maduxer que ja hi havia a la façana i que representa una ma esquerra agafant un pom de 4 maduixes amb una figura d’una corona acompanyada d’un querubí a la part superior.

Sembla ser (no tinc constància que encara hi sigui aquesta pedra) que l’escut amb maduixes, però esculpit amb menys traça, n’hi havia un a la part posterior del cos central de l’edifici sota un cap d’àngel i l’anagrama “Ave Maria” i amb la mateixa mà esquerra aguantant un pom de 3 maduixes. Cal creure que aquesta pedra deuria estar a l’entrada del mas i que en transformar-la el 1847 (data que encara es veu damunt de la porta de l’entrada principal), fou aprofitada deixant-la en el lloc on és ara. torrebonica Rotary capella roserLa capella del Roser ben aviat va agafar molta popularitat, doncs a la santa missa del diumenge hi assistien un nombre important de feligresos d’altres masos propers i això va fer que la parròquia de Sant Julià a la que pertanyia se’n ressentís fins al punt de que el mateix bisbe de Barcelona, Bernardo Ximénez de Cascante y Martín (1725 – 1730), va haver de recordar, a l’any 1726, a la família Sala que solament permetria que assistissin a la capella una persona de cada casa de pagès i que si no es complia aquesta disposició es veuria obligat a retirar el permís de celebració de la missa. Al sòcol de l’altar que ha arribat a l’actualitat apareix la data del 1793 que deu ser la data en que es va construir i del que desprès en tornarem a parlar.




Una verge perduda en un patí de Terrassa

19 02 2022

De ben petit recordo que a casa la mare m’explicava que hi havia una veïna que li agradava de fer escultures i altres coses amb cimen i altres materials de trencadís.

Aquesta senyora, de la que no recordo el nom, es veu que va fer diversos elements pels veïns i a casa li van encarregar que fes uns bancs i una taula que va romandre dempeus durant molts anys. Malauradament al final es va trencar i va desaparèixer llençada com a runa. Del que ens va fer només va quedar una mena de tamboret en forma de bolet que el meu pare anava arreglant i pintant de tant en tant.

Però el fet és que al patí de la casa que donava al nostre pati pel darrera hi havia en un racó, mig coberta de vegetació, la figura d’una verge de mides reals. Jo ja quasi no la recordava ja que estava tant coberta de branques que pensava que ja havia desaparegut.

La sorpresa ha estat que anys després el pati ha estat netejat de brossa i d’arbres i la figura ha aparegut tal i com la recordava.

En la foto la podeu apreciar tal i com s’ha conservat i podeu veure que encara queda la teuladeta que la protegeix i el trencadís del darrera sembla en prou bon estat. Ignoro si representa alguna verge en concret però té un aspecte prou seré i imponent, oi?

Potser no te cap valor artístic però és un record que m’ha agradat tornar a recuperar i compartir-lo amb vosaltres. Us adjunto també una foto del bolet que he esmentat que encara quedava a casa i que ja està en molt mal estat. La casa dels pares era al carrer de Viveret.





La història del primer semàfor de Terrassa que funcionava de forma manual

15 01 2021

sastrería Labòria

En el darrer record parlava de la cançó de la Font Vella i he volgut ara ampliar l’anècdota del semàfor accionat a mà que hi havia al bell mig del carrer.

De ben antic havia estat de doble sentit de circulació, primer pels carros que hi passaven i després pels vehicles a motor que tant hi pujaven com hi baixaven.

Quan la circulació de vehicles es va fer més intensa, cap als anys 50 del segle XX, es va veure la dificultat que suposava quan es trobaven dos vehicles un pujant i l’altra baixant, ja que l’amplada del carrer no els deixava passar al mateix temps.

La data exacta en què es van inaugurar no la sé, però en una noticia apareguda al gener de 1953 s’esmenta que ja existeixen i de fa ben poc.La solució que es va trobar va ser posar un guàrdia urbà amb salacot al pedrís de l’entrada de cal Labòria, únic lloc des d’on s’albiren els dos extrems del carrer.

Font Vella anys 40

L’agent manejava de forma manual una manilla que li permetia dominar els semàfors que es van instal·lar en ambdós costats i així podia deixar passar a uns i altres vehicles de forma alternativa. La manilla (maneta) se l’emportava al finalitzar el torn de manera que quan ella no hi fos no l’ha pogués accionar ningú.

Es feien dos torns, un al mati i l’altra a la tarda i quan es treia la manilla es deixava accionat en verd el semàfor de baixada i en vermell el de pujada que hi havia a la cantonada amb la Plaça Vella, de manera que cap vehicle podia pujar pel carrer en direcció al Passeig i així s’evitaven embussos.

marques a la paret

Si us hi fixeu a la paret de la dreta de l’antiga sastreria Labòria veureu que encara és visible un pedaç amb el que es va tapar la caixeta que conenia el mecanisme que permetia accionar el semàfor. I, si encara observeu més veureu que el terra del pedrís està força més gastat el de la banda dreta (on es posava el guàrdia) que el de la banda esquerra tot i ser on hi havia la porta d’accés a la sastreria. Dons bé aquest terra gastat es devia al fregadís del guàrdia que s’hi havia de passar tantes hores a peu dret.

Però us explicaré que en realitat si bé això del terra gastat és cert, el terra que avui hi veiem no és el mateix que hi havia els anys 50 ja que llavors era de rajoles blanques i negres, tal i com és el mateix terra de l’entrada de la sastreria. Llavors si aquest terra va desaparèixer, perquè segueix estant gastat el terra actual, just en el mateix punt? És un efecte paranormal que reflecteix el què havia passat abans?

Res més lluny de la realitat. El que va passar amb aquest terra gastat te a veure amb una botiga que hi havia just al davant i que era la botiga de texans anomenada Can Guim i és que va resultar que hi havia tant jovent que hi anava a comprar els texans gastats que s’hi venien que la gent s’esperava a que obrissin per no quedar-se sense i el lloc on s’estaven era just en aquesta part del pedrís i per això el van gastar.

No puc assegurar del cert si aquest va ser el primer semàfor de Terrassa si bé podria ser-ho, ja que no he trobat cap documentació que en doni testimoni. Ho deixaré doncs en mans dels historiadors per si ens ho saben aclarir, però segurament el què el fa singular és que aquest semàfor anés a mà i més en una època en que els semàfors automàtics ja s’havien inventat als EE.UU. al voltant dels anys 20.





La cançó de la Font Vella de la Penya dels Ximples

8 01 2021

Als Amics de les Arts (entitat fundada l’any 1927) hi ha una colla anomenada “Penya dels Ximples” i el nostre record d’avui és per una cançó que van fer dedicada al carrer de la Font Vella.

La cançó va ser enregistrada el 4 de març de 1961 i editada el 1963 en un vinil titulat «Romanço del Salvatella i altres divertiments».

Posteriorment la lletra va ser publicada també en un opuscle de 65 pàgines, editat l’any 1971 i que porta el títol de “Cançons de la Penya dels Ximples de les Arts de Terrassa” (us deixo còpia de la portada d’aquesta darrera edició).

La lletra de la cançó dedicada a la Font Vella és de Josep Girona i la música és extreta de la cançó “Pigalle” de Georges Ulmer.

És va enregistrar i la podeu escoltar en vídeo en aquest enllaç: https://youtu.be/nEvxJFzlE-0

De la cançó dedicada a la Font Vella podem veure que diu, entre altres versets:

“el guàrdia-urbà està a la feina

vermell-verd va donant les senyals”

 

I és que cal recordar que quan hi passaven els cotxes s’hi va instal·lar el primer semàfor de Terrassa. El semàfor es feia anar a mà per un guàrdia-urbà, mitjançant un interruptor situat al costat de la porta de l’antiga sastreria Labòria (en el proper record n’explicaré la seva història).

Podeu trobar una crònica ben feta sobre la Penya dels Ximples (foto esquerra) al blog de l’amic Rafael Aróztegui:

https://pintorviver.blogspot.com/2019/05/dels-ximples-damics-de-les-arts.html

Pels nostàlgics del carrer Font Vella us deixo un petit reportatge de la Televisió de Terrassa on es veuen imatges de quan els cotxes encara hi circulaven:

https://twitter.com/i/status/796759263473504256





Records dels orígens del Frankfurt Casa Vallès

26 11 2020

Per explicar els orígens dels frankfurts a Catalunya, cal explicar que al 1912 en Máximo Zander Altmann, mestre diplomat alemany en alta xarcuteria, va arribar a Barcelona i va començar a elaborar embotits sota la marca “Max Zander

L’any 1968 Lasús Marsá S.A. li va comprar la marca i des de llavors en Jacint Lasús Viñals, amb només 22 anys va començar a dirigir aquesta empresa familiar. Desprès de la seva mort l’any 2013 els seus dos germans i dos dels seus fills van continuar el negoci familiar fins a dia d’avui.

I ara retornem a Terrassa:

Si fem una mica d’història cal recordar que als anys 50 la família Vallès-Romans, de Terrassa, havia començat a vendre entrepans de salsitxes de frankfurt en fires ambulants i que el seu proveïdor era precisament l’empresa “Max Zander”.

Posteriorment van instal·lar uns punts de venda ambulants en les fires que es feien a diversos punts del Maresme durant la temporada d’estiueig. Sembla ser que a instancies del Agustí Montal (ex-president del barça) es van decidir a muntar la primera paradeta fixa a la fira d’Arenys de Mar i la següent a Caldetes.

Finalment l’any 1965 s’obre el primer local fix per oferir entrepans de frankfurt i altres productes similars, en un local al bell mig de Terrassa i amb una decoració, distribució i estil tant diferent del que hi havia abans, que els futurs competidors la van copiar. Aquest local encara avui està ubicat al mateix lloc i porta el nom de “Frankfurt Casa Vallès”.

Sabem del cert que als anys 60 algun bar de Terrassa, com el Farolillo, ja servia entrepans de frankfurt però com a establiment dedicat exclusivament a aquest gènere, no va ser fins el 1964 en que Isidre Vallés va obrir el frankfurt del carrer de Gavatxons 16.

Segurament encara recordareu que l’establiment estava originalment obert al carrer i no tenia porta i que, per primera vegada, la planxa estava a la vista del públic. Potser també recordareu la quantitat de llaunes de cerveses d’arreu del món i que aquí no havíem vist mai. De fet, molts terrassencs van començar les seves primeres col·leccions de llaunes de cervesa al veure les que tenien exposades. Jo mateix en vaig començar una però que va durar poc ja que les llaunes es rovellaven.

Menjar a peu dret al voltant d’una barra no era res habitual a Terrassa i potser només abans trobem una proposta similar i trencadora amb el format de snak-bar, que va importar el bar “Las Vegas” de la Plaça Vella, d’una visita que havia fet el seu propietari, en Josep Antoni Lobo, a EEUU.Podeu veure un record a https://recordsdeterrassa.wordpress.com/2015/07/07/en-homenatge-al-juli-soler-el-primer-snack-bar-de-terrassa-las-vegas/

Una altra curiositat d’aquest establiment és que estava obert tots els dies de l’any excepte el Divendres Sant, ja que era un dia d’abstinència obligat per a tothom.

Adjunto un anunci de l’establiment de l’any 1994, en motiu del seu 30 aniversari i on s’indica clarament que és el primer del món, fet que desconeixem si és del tot cert, la veritat.

Podeu trobar info a https://casavalles.es/es/

 





Antigues pintures gòtiques de l’absis de Santa Maria

10 11 2020

Avui el record el dediquem a les antigues pintures gòtiques que hi havia a l’absis de l’església de Santa Maria.

Aquestes pintures es van arrencar als volts del 1938 per deixar vistes les del segle VI i que avui podem admirar en la seva ubicació primitiva.

Segons m’ha informat el Director del Museu de Terrassa, en Domènec Ferrán aquestes pintures es conserven en marcs de fusta als magatzems del mateix museu.

Potser algun entès ens podria explicar que hi ha representat en aquestes pintures ja que jo, com a profà, no us ho puc dir.

Jo crec recordar que de petit les havia vist a les naus laterals de l’església, abans de la magnifica obra de restauració que avui podem admirar a la nostra Seu d’Egara. Vosaltres les recordeu?

Us deixo una comparativa perquè us imagineu millor on estaven situades.





Record de com fèiem la castanyada a casa quan era petit

29 10 2020

La castanyada - Ricard Camí 1961

La castanyada – Ricard Camí 1961

Avui voldria dedicar aquest espai del records al record que tinc jo de la primera castanyada que vaig viure a casa, quan era petit:

El qui feia les castanyes a casa era el pare i recordo un dia que em va ensenyar a preparar una paella per torrar-les. I ara que parlo del pare em ve el cap el rodolí “Cargol treu banyes que el teu pare cou castanyes”. El primer que va fer és demanar a la mare una paella antiga, que a mi em va semblar que ja era per tirar. Va posar la paella girada sobre una fusta vella i va agafar un calu gros de ferrar els cavalls i un martell i va començar a clavar el martell a la paella fent-li forats. De fet en va fer tants que al final semblava un colador.

Desprès va agafar les castanyes, que segons ell tenien que ser gallegues i crec que les anomenava amb el nom de “pilongues” tot i que desprès m’han dit que s’anomenen així a les castanyes deshidratades, i els hi va fer un tall a un costat arrencant-les-hi una mica de la pell. El pare em deia que era perquè no explotessin al torrar-les. Finalment les va deixar en un pot amb aigua com si estiguessin en remull. El perquè no m’ho va explicar mai però si recordo que ma va dir que si podia les deixés 24 hores en remull abans de torrar-les.

Llavors em va dir que teníem que fer foc viu i com que a casa no teníem cap lloc on fer-lo el pare va agafar un fogonet de murri (imatge de la dreta). A ell li agradava molt aquest estri i el feia servir sovint quan es feia arengades a la brasa. En  el fogonet hi va posar tronquets i teies i de seguida el foc fa ser ben viu i llavors va posar-hi la paella foradada i veia com les flames intentaven escapolir-se pels forats que havia fet. Era una visió que encara recordo.

Llavors hi va tirar un grapat de castanyes mullades i amb una cullera de fusta de boix les anava remenant mentre em deia que no es podia deixar de remenar perquè es torressin per tots els cantons. Les castanyes s’ennegrien i algunes s’obrien i deixaven veure el color ataronjat del seu interior. Recordo l’olor que s’escampava i que feia que ja et vinguessin les ganes de menjar-te-les. Ell em va dir que quan amb la fusta tocava les castanyes i aquestes els començava a caure una mica la pell era el moment de treure-les del foc. Recordo que el pare deia la dita: “cal saber treure les castanyes del foc”.

Jo ja me les volia menjar però ell em va dir que no, que encara no estaven fetes i vaig veure com feia un cucurutxo amb una fulla de diari vell i les posava dins i les tapava. Llavors va agafar un tros de roba d’un llençol vell i les va embolicar encara més, ben tapades i ben apretades. En aquest moment les va dipositar a les meves mans i em va dir: apa escalfa-te-les i ostres quin plaer sentir aquell paquetet calent a les mans ja que a fora al pati hi feia fred. No se si ho recordo malament però jo de petit crec que feia més fred que ara per la castanyada. Recordo que les vaig tenir una bona estona i llavors em va dir que ja estaven llestes. Vàrem entrar a cas i les vàrem obrir mentre estaven tots assentats a la taula del braser amb els peus ben calents.

Quina màgia vaig pensar, del interior pel paquet va sorgir una olor boníssima i les castanyes treien un fumet calent que enamorava. Però el plaer va ser total al provar-les, que bones estaven … ummm. Eren les meves primeres castanyes i havia viscut la manera de fer-les a casa i llavors no ho sabia però sempre més les he fet igual (bé, sense el fogonet de murri) però seguint els passos del pare i ho he ensenyat als meus fills i espero que ells als meus nets i no es perdi mai la nostra tradició.

Per cert lo del la tradició dels panellets a casa es compraven a les confiteries (pastisseries) – a la dreta anuncis dels anys 30 – i només recordo que n’hi havia d’ametlles, de pinyons i de confitura de codony, que són els que més agradaven al pare. A mi i a la mare ens agradaven molt els de pinyons i és que llavors els pinyons si que tenien gust de pinyó. De moniatos si que en fèiem, però els feia la mare al forn. I el que si recordo es que els pares prenien una copeta de moscatell que jo, per la meva edat, només podia ensumar.

No se si els que ho llegiu ho fèieu igual o diferent. M’agradaria que ho expliquéssiu i ho compartíssiu.

Ah i una curiositat: nosaltres no anàvem a comprar les castanyes a les castanyeres però si que les recordo i em ve al cap que deien quelcom similar a “castanyes calentes i grosses, qui en vol ara que fumen?” i la canalla per fer-les enfadar cridàvem “petites i dolentes, de les vuit, set son pudentes”. La imatge és la de la castanyera de la Rambla l’any 1962.

La imatge del principi del article és un quadre de Ricard Camí, pintor terrassenc en que podem observar una castanyera en un carrer de Terrassa l’any 1961 i potser el lloc és la plaçeta de la font trobada (que en penseu don pot ser?)





Recordeu haver passat per la Porta de Sant Pere per entrar al Sant Esperit?

24 09 2020

Molta gent que ha passat per la Font Vella recordarà una porta amb un escut, d’estil neoclàssic, dedicat a Sant Pere en el que es veu en un relleu circular la imatge del colom que simbolitza el Sant Esperit amb uns raig de llum que il·luminen la tiara de Sant Pere i les claus que el simbolitzen.

El fet és que aquesta porta la va fer obrir el Prior del Sant Esperit, en Josep Oriol Roig i Marcer. Aquesta porta anomenada de Sant Pere donava a un passadís que connectava directament amb la capella del Sant Crist, en la que el 15 de gener del 1893 es va inaugurar un nou altar molt ben decorat. Suposem que la porta i el passadís es van inaugurar en la mateixa data i que potser l’autor de l’escut de la porta és el mateix que va fer l’altar (Joan Martorell?) però no et tenim la seguretat plena.

Josep Oriol Roig i Marcer

Josep Oriol Roig i Marcer

Jo encara recordo haver-la utilitzat bastant als anys 60 i 70 i encara tinc la imatge de molta gent que l’utilitzava tant per entrar com sortir de l’església. La darrera vegada que hi vaig entrar vaig poder comprovar que la part del passadís que encara queda estava en un estat bastant deplorable, degut en part a la humitat de la cloaca que passa just per sota. El motiu del seu tancament es deu a un incendi que va passar l’any 1978 i que va malmetre la capella del Sagrat Cor. Llavors part del passadís i la capella es va reconvertir en museu.

Altar amb la Cripta

Altar amb la Cripta

El Prior Josep Oriol Roig i Marcer era fill de Sant Pere de Ribes (23 març 1844) i va morir a Terrassa el 24 de febrer de 1907 a l’edat de 63 anys. El dia 10 de gener de 1887 va ser nomenat Prior del Sant Esperit de Terrassa per la reina Cristina.

A més de la porta de Sant Pere cal destacar la seva aportació a la nostra ciutat amb les obres que va endegar durant la seva etapa com a Prior. Comencem per les reixes que va fer instal·lar als altars i una barana de ferro forjat per separar l’altar major que llavors encara estava presidit pel magnífic altar barroc de Joan Mompeó. També va ser qui va col·locar el grup escultòric del famós Crist Jacent a la Cripta, sota l’altar principal. D’altres actuacions van ser les reformes a la sagristia o la inauguració de l’altar del Sagrat Cor (n’hem parlat abans) que va promoure ell personalment amb una subscripció pública i que es va inaugurar el 15 de gener de 1893, (obra de l’arquitecte Joan Martorell) amb escultures del insigne artista Josep Llimona (la del Sagrat Cor, la de Santa Paula i la de la beata Margarita de Alacoque). Aquest altar com la resta de l’església va ser destrossat al principi de la Guerra Civil.

També podem destacar al Sant Esperit una llosa dedicada al Bisbe Dr. Morgades que va fer col·locar a la paret esquerra de l’altar de la Verge de Montserrat. També va realitzar obres al campanar (a l’octubre del mateix any 1893) i va inaugurar 3 campanes noves pel rellotge de la torre, anomenades: Micaela, Ildefonsa i J.Oriola i construïdes pel mestre Esteban Barberí d’Olot. La campana parroquial per contra es deia Concepció.

 

Malauradament no tant sols s’ha perdut l’ús d’aquesta bonica porta sinó que la quantitat de cables que hi ha deixat passat l’han convertit en un element poc cuidat de la nostra ciutat i és que aquesta mania de fer passar els cables lliurament per part del nostre patrimoni caldria arreglar-ho.





Els jardins del Círcol Egarenc que no haurien d’haver desaparegut mai

10 07 2020

En un article anterior parlàvem dels casinos de Terrassa i esmentaven quan el Casino de Artesanos és va convertir en el Circulo Egarense (26 de maig de 1886 ) i ho va fer al construir-se un nou edifici en la casa que fins llavors tenien llogada al carrer de Sant Pere 48-50.

L’edifici d’estil neoclàssic que s’hi va aixecar en el solar va ser construït per en Jeroni Granell i Mundet que era un mestre d’obres de Barcelona i el seu impulsor va ser l’emprenedor terrassenc Pasqual Sala. El dia 29 de juny de 1888, diada de Sant Pere, es va inaugurar el nou local amb un esplèndid banquet servit per a 150 comensals (veure il·lustració de l’esquerra) i amb la presència de les autoritats més destacades de Terrassa i una representació de la directiva dels altres casinos de la ciutat: el Casino Tarrasense, el Casino del Comerç i del de la Unión y Centro i durant tot el dia el públic en general va tenir l’entrada lliure per visitar l’edifici i els jardins.

No descriure l’edifici, perquè encara podeu visitar la seva façana i algunes parts interiors, ni tampoc el magnífic saló dels miralls malauradament perdut per sempre. Em centraré en esmentar els jardins romàntics que es van projectar en una zona on abans hi havien hagut hortes i que arribaven fins al carrer de Sant Pau.

El 18 de juliol de 1886 la premsa local ( pensamiento ilustrado 18-7-1886 ) esmenta la inauguració d’un templet de construcció senzilla però elegant i per inaugurar-lo indica que s’hi va fer un ball tot indicant, també, que els jardins estaven profusament il·luminats (aquesta dada no s’havia publicat mai, abans d’aquest record).

Sobre l’11 de març de 1888 s’inauguren els jardins que es van fer sota la direcció del floricultor barceloní Ramon Oliva i executats pel jardiner terrassenc Tomàs Sagalà (remarquem que en diversos documents s’escriu malament el seu nom). Ramon Oliva i Bogunyà (Sant Andreu de Palomar, 30 d’abril de 1842 – Barcelona, 7 de juny de 1906) va ser un important jardiner que va actuar en els jardins de la Ciutadella a Barcelona i els del Camp del Moro a Madrid entre molts d’altres. A Terrassa només va projectar el jardí del Circulo.Els jardins ven ser fets a l’estil romàntic de l’època amb camins rodejats de parterres amb vegetació formada per arbres, arbusts i palmeres.

En Rafel Comes ens ha explicat que en Sagalà tenia el criador d’arbres i flors a la Carretera de Montcada, al costat de l’escorxador. Podeu veure la capçalera d’un imprès comercial seu de principis del Segle XX. Tomàs Sagalà (signava com a Tomás Sagalá) Balcells o Valcells va néixer  a Vacarises  el 1854, va venir a Terrassa  cap el 1880 i hi va morir el 1908. Es va casar amb Rosa Casanovas i Cucurella de Sabadell. Van tenir sis fills dels quals en Ramon i l’Heribert van continuar el negoci. Aquest últim es va casar amb Fernanda Ridameya que van ser els pares del compositor de sardanes Heribert Segalà.

Sembla ser que el primer templet (del 1886) es va substituir, el 20 de juliol del 1890, per el que podem observar a la postal acolorida de l’esquerra i que se’l coneixia com “el paraigua”. Aquest era d’estil de pavelló xinés amb ús de ferro i vidre com a elements arquitectònics i d’aire modernista, servia per fer-hi ball a l’interior, com si fos un saló d’estiu del casino. L’obra del templet correspon a l’arquitecte Rafael Puig i Puig (podem veure encara algunes cases seves a Terrassa com la casa Blanxart i la casa Bohigues).

En la imatge de la dreta, de data desconeguda, podeu observar com eren els jardins (la fotografia pertany a la col·lecció de Rafel Comes) i en ella es veuen palmeres, arbres i arbusts que remarquen els camins i també un bonic fanal de ferro forjat.

Després d’aquesta gran reforma, el Circulo Egarense en va patir d’altres, encara que mai no tan radicals ni importants com aquesta. Van ser sobretot reformes destinades a l’embelliment de l’edifici, com la que es va fer el 1906, en la qual els pintors Viver van decorar alguns espais del Circulo (dues sales i el cafè de l’entitat). Al cafè hi van representar un paisatge de grans dimensions amb una escena protagonitzada per un pastor que toca una flauta i un grup de fades que dansen prop d’un llac. Aquesta obra va tenir molt de ressò a la premsa de l’època, que en va destacar la qualitat tècnica malgrat que es tractés d’una obra purament decorativa.

L’any 1920 l’industrial tèxtil Ramon Pont, propietari de l’edifici i republicà catalanista decideix catalanitzar l’entitat, es redacten nous estatuts en català i es canvia el nom del casino per el de Círcol Egarenc (un nom que de català en te ben poc ja que hauria estat més correcte dir-ne Cercle Egarenc). La catalanització de l’entitat curiosament va fer que una part significativa dels socis es donin de baixa i fundessin el Gran Casino.

local UGT durant la guerra civil

local UGT durant la guerra civil

Durant la Guerra Civil l’edifici va ser confiscat i va allotjar la Federació Local de Sindicats de la UGT, com podeu veure amb el símbol gravat en unes monedes marcades al principi de conflicte (les fitxes de valor o monedes no es van emetre per la Guerra Civil, sino bastants anys abans). Una curiositat es que no deurien tenir el punxó amb la lletra G i van utilitzar una C de manera que es llegeix UCT.

L’edifici i els jardins acabada la guerra civil van passar a mans de l’organització falangista del Frente de Juventudes que posteriorment es va traslladar (1945) a l’actual seu de la Cecot del carrer de Sant Pau. L’edifici però va continuar sent la seu de “Educación y Descanso” des de la que s’organitzaven diferents activitats amb els joves de la ciutat.

En algunes de les fotos que he triat es veu la festa de Sant Isidre, que s’organitzava en la festivitat del Sindicat Agrícola que tenia la seva seu al Carrer Colom. En elles podreu observar la magnificència del saló dels miralls i la part dels jardins on hi havia el templet.

Al 1956 es van fer fotos aèries de Terrassa i encara podem apreciar el templet (imatge de la dreta).

El 28 de juny de 1957, dins de la Festa Major de Terrassa, es va inaugurar la nova pista esportiva als jardins fet que va suposar la desaparició definitiva del templet. La benedicció va anar a càrrec del pare Adolfo Roger i va assistir-hi el llavors diputat provincial Sr. Juan Antonio Samaranch a més de les autoritats locals amb l’alcalde Josep Clapés Targarona al capdavant. La pista es va fer per acollir celebracions esportives escolars.

En aquesta pista s’hi van organitzar els primers Jocs Esportius Escolars de Terrassa i portava el nom de “Pista San Fernando F. J.” amb l’entrada per carrer de Sant Pau.

Jo recordo, deuria ser sobre els anys 70, que jugava de porter en l’equip de handbol de l’Escola Tecnos (abans Escola Social) del carrer Garcia Humet i que ens canviàvem de roba justament al saló dels miralls, on també recordo que en un vestíbul hi havia un gran quadre amb el general Franco (crec que anava a cavall) que ocupava tot un pany de paret. Jo em quedava embadalit mirant aquell gran mural i pensant que fals era tot plegat en un règim franquista i totalitari que a casa sempre havíem criticat.

En el saló dels miralls hi practicàvem gimnàs amb el potro, l’odiat plinto (nosaltres en dèiem plington) i encara recordo com amb temor veia avançar la filera dels companys esperant que no em toques de saltar (crec que mai ho vaig aconseguir fer bé i es que em feia pànic) i, mentre que a la pista hi fèiem “gimnasia sueca”.

Però als anys 70 l’especulació immobiliària que va acabar amb molts dels edificis més bonics de la ciutat no va tenir pietat i es va carregar el famós saló i els jardins per fer-hi uns pisos que els deurien deixar uns bons diners a la butxaca però que a la ciutat la van deixar sense espai verd. Actualment es conserven dos dels miralls originals del saló a les dependències de l’entitat dels Amics de les Arts i es pot apreciar l’empremta de dos miralls més al pati de la mateixa entitat (veure foto actual de la dreta), just en la seva ubicació original. En la foto aèria del 1980 podeu veure el lloc ocupat pels pisos.

Nota: recomanem aquests links:

L’amic Rafel Aroztegui, sempre atent, ens ha fet arribar una foto aèria del 1925 de l’Arxiu Municipal i com que és força interessant ja que es pot apreciar molt bé els jardins i la cúpula us la mostrem.








A %d bloguers els agrada això: