Salvem els murals de la discoteca Liben’s

14 06 2018

La discoteca Liben’s es va inaugurar a la carretera de Martorell, 120 als anys 70 (en la foto antiga podeu veure la primera façana). L’any 1978 es va ampliar i es va inaugurar la nova façana de ceràmica vidriada decorada amb motius geomètrics i en que es va una clara al·lusió a la música per part de l’artista Julio Bono, que encara avui es pot visualitzar i que ara està amenaçada de desaparèixer.

El nom de la discoteca es va canviar posteriorment pel de discoteca Làser fins que finalment va tancar (en part de la façana encara es pot veure part d’aquest nom).

discoteca Liben’s

Aquesta discoteca va arribar a comptar amb 4 grans pistes de ball amb diverses formes, el que la feia molt particular: n’hi havia una de quadrada, una de rectangular, una de triangular i finalment la més característica, la de forma de cor. Aquestes pistes estaven cubicades en dues plantes que es podien veure des d’un espai central. En cada pista podies ballar música diferent, des de la típica musica disco fins a música lenta, ambiental o rock.

liben’s enganxina

Si ens fixem amb el logo hi veurem una clara referencia a instruments musicals barrejats que també podem observar en una de les ceràmiques que adornen la seva façana.

Ara uns cartell anuncien la propera construcció de una zona amb 20 habitatges que segurament farà desaparèixer una part de la nostra història i dels nostres records, però que també suposarà una important pèrdua arquitectònica ja que els murals són una obra d’art que creiem que la ciutat hauria de mirar de preservar.

Podeu trobar algunes opinions i contactes amb gent que durant anys va anar a ballar a aquesta discoteca a l’enllaç:

https://recordsdeterrassa.wordpress.com/2009/03/09/les-discoteques-dels-anys-80-a-terrassa/

Des dels Records de Terrassa fem una crida perquè es protegeixi un patrimoni de la ciutat que pertany a tots nosaltres i que no pot ser que de nou l’especulació immobiliària ens l’arrabassi com ja ha passat amb altres ocasions. Recordem que va passar amb la Lyonessa quan es va arribar tard a protegir-la?

En Julio Bono i Peris va néixer a Sagunt l’any 1934 i va morir a Barcelona l’any passat, el 2017. Podem considerar-lo un artista català ja que des dels 5 anys ja va residir a Catalunya. Artisticament és conegut especialment pels seus murals de ceràmica vidriada i per les façanes que amb ells va decorar edificis per tot Espanya. Podem considerar-lo un artista de carrer ja que les seves obres no eren fetes per ser exposades en museus sinó en moltes ocasions en espais a l’aire lliure, com és el cas de la façana de la vella discoteca Liben’s de la nostra ciutat.

Si finalment enderroquen la façana i la perdem a Terrassa haurem perdut una part del nostre patrimoni i per observar altres obres de Bono haurem d’anar al edifici de la Mecànica Egarense del carrer Joan Mompeó, 35, als edificis Dacosta del carrer Salvans 30 i 39 o a la cantonada del carrer Alexandre Bell amb Isaac Peral.

Fem servir el #savemelsmurals per reclamar tant a l’administració publica com a la societat en general que no deixin que Terrassa de nou hagi de lamentar una pèrdua com aquesta.

Si algú li fa gràcia veure com era l’ambient en una discoteca de terrassa podem veure un vídeo de la discoteca NEON (Carrer Sant Francesc, 50) als anys 80 a https://youtu.be/vW3lQ8KZYzM

        

Anuncis




Recordem la torna del pa d’abans

8 06 2018

fleca jover 1927

L’amic Josep Badrenas ens ha volgut compartir un record sobre el pa:

“Fa uns dies, casualment vaig llegir una crònica referent a una obra de teatre d’en Boadella que es diu LA TORNA, i és el relat de l’execució, assassinat, o mort, segons opinió de cadascú, d’en Puig Antich. El títol de l’obra fa referència a l’execució simultània d’un altre condemnat, i què, segons es diu, es va fer coincidir per a diluir d’alguna manera la barbaritat que s’estava cometent amb el jove activista català.

Doncs be, no és això al que em vull referir sinó a l’origen del títol de l’obra. Els que tenim ja una edat, recordarem que quan anàvem a comprar el pa a cal forner (ara se’n diu la fleca, però llavors aquest mot era reservat pels erudits) només havies de demanar “una barra de pa de mig” o “un rodó de quilo” , o sigui, especificar el pes que havia de fer cada peça i el venedor posava sobre la balança la barra i com mai arribava ben be al pes estipulat, ja que al coure’s al forn s’eixuga i perd pes, et posava un tros d’una peça que tenia per anar tallant, per a completar el pes contractat, o sigui, t’emportaves la barra més un trosset , que se’n deia “la torna”. Tinc molt present la cisalla que tenien sobre el taulell per a tallar el tros de la torna i la quantitat de molles i crostes que generava al seu voltant.

forn jover anys 30

Moltes vegades aquest tros te’l menjaves pel camí, ja que el pa era el principal component de l’alimentació quotidiana del personal. Pa amb llet per esmorzar, pa amb patates i cansalada per dinar, pa amb xocolata o pa amb oli i sucre per berenar, pa amb oli i tomàquet i una arengada per sopar, o pa amb vi i sucre per postres, i així successivament… per tant, el pa era ben aprofitat.

A mes, el pa de l’època al que em refereixo, era bo i era pa autèntic de farina. Si te’n quedava d’un dia per l’altre, no passava rés, era bo igual i durava menjable uns quants dies. Com a anècdota personal, puc explicar-vos que recordo quan jo tenia cinc o sis anys, que vivíem a una casa de pagès (on vaig néixer) i els meus pares n’eren els masovers, Coll Cardús, avui reconvertida en abocador, i anaven a buscar el pa, un cop cada quinze dies a La Bauma (Castellbell i el Vilar), i només aquell dia menjàvem “pa tou de la Bauma” segons m’oferia la meva mare, el que vol dir que els demés dies, el pa ja no era tan tou, però durava fins la propera visita al forn de la Margarita, que encara avui existeix a La Bauma.

Avui ja rés és igual, ni s’hi assembla. Si vas a buscar pa, pots anar, des de la fleca fins a un paqui, i tots venen “pa”, gasolineres incloses. Has de vigilar a l’hora de comprar-lo ja que si el compres al mati, probablement el vespre per sopar ja sigui immenjable, i l’endemà potser fins i tot florit i el deixes dins la bossa de plàstic en que alguns l’embolcallen.

forn llorens verges 1927

Si vas a cal forner, o la fleca, que és qui ofereixen més garanties, ja no et serveix demanar una barra de quart… et demanen si el vols ample o estret, poc cuit o torrat, amb crosta o sense, d’espelta, o integral, de tres o cinc cereals, de no sé quantes hores de repòs de la maça, si de pagès, si gallec, si cuit al forn lent, si de camut, de civada, de sègol, de llavors, d’un munt de varietats per triar, si el vols tallat o sencer, per congelar o per menjar ja, si tallat al biaix o recte, amb la llesca més prima o més gruixuda, i recentment, també si vols bossa de nanses o no… tot un màster de comerç especialitzat per comprar un tros de pa, que no te l’acabaràs el mateix dia i com que el que et queda és poquet ja ni el congeles, es a dir… l’endemà a les escombraries, però alerta!!! a les d’orgànic, no t’equivoquis de cubell. Millor comprar un rodó que dura més. Però en qualsevol cas, Sense Torna, ja que el pes és el menys important encara que paguis per un rodo o una barra de mig quilo i en realitat només pesi poc més de 400 grams.

Del que he explicat abans m’he oblidat de l’època del racionament i del pa moreno, que probablement no era fet ni de farina… i que, alguns malpensats, deien que era fet de blat de moro barrejat amb serradures”.

Nota: gràcies per compartir de nou els teus records i recordem entre tots la dita: “Amb molta gana no hi ha pa dur” o aquella que diu: “Pa que sobri, carn que abasti i vi que no falti”.





Un joc per l’estiu: els patacons que jugàvem a l’Escola Social

27 07 2017

Ara que s’ha anunciat la celebració de la “Setmana dels Jocs al Carrer de Terrassa”, del 4 al 8 de setembre de 2017, hem pensat fer aquest post perquè qui vulgui és comenci ja a entrenar per participar en aquest joc.

D’entrada deixeu-me explicar que els Patacons eren molt populars quan jo era petit a Terrassa i pel que diuen és un joc molt antic en el que els nostres avis i besavis segurament ja hi havia jugat. A la meva època a més del valor com a joc, tenia valor com a objecte de bescanvi entre la mainada i els patacons quasi bé es podien fer servir com a moneda infantil.
El fet de jugar-lo a l’Escola Social, del Sr. Artigues de Terrassa, és què com ja he explicat en algun altre record en aquesta escola no teníem pati i els jocs els teníem que fer en una sala enrajolada, de tal manera que sempre tenien que ser jocs més aviat quiets i que no fessin massa soroll.

Els patacons o patracons, que hi havia qui en deixa així, és poden fer amb cromos vells, cartes en desús o trossets de cartró. Jo recordo haver demanat cartes velles al pare per fer-me els meus, tot i que també n’havia fet amb els cartonets de les caixes de llumins que trobaves llençades pel carrer. La fabricació és ben senzilla ja que només s’han de tallar dos trossets de cartolina, doblegar-los i encaixar-los un dins l’altre procurant que les dues cares del patacó siguin diferents ja que pels jocs és important distingir el davant del darrere. Com veureu en les imatges hi ha moltes maneres de fer-los amb mitges cartes o amb quarts de cartes, si be els patacons més plans són els que es fan amb quarts de carta i amés suposen un estalvi ja que amb una sola carta pots fabricar dos patacons mentre que amb les altres variacions necessites una carta per cada patacó. La variant de mitja carta tallada en vertical i ajustant les dues parts fent angle de 90 graus també es feia servir.

El joc més popular dels patacons potser era la “Picada” en que hi ha de participar un mínim de dos jugadors i bàsicament consisteix en llançar els patacons per fer girar (picar) el patacó que prèviament ha dipositat al terra cada jugador i que s’anomena “la peça” amb l’objectiu de que el primer que ho aconsegueixi guanyi tots els patacons dels jugadors contraris. Els jugadors llencen els seus patacons per torns i des d’una distància igual per tots intentant picar la seva “peça” i fer-la girar. A vegades el que fèiem era fer una pila de patacons (un per cada jugador) i qui picava a la pila es quedava amb tots els que aconseguia girar. Si no n’encertava cap es tornava a fer la pila afegint el de la tirada fallida i per torns es tornava a intentar “picar” la pila.
D’aquest joc en van sorgir un munt de varietats com per exemple jugar a “cara o creu” en que si al llançar el patacó et surt la part blanca és diu cara i si et surt la part ratllada és diu creu. El joc és tant senzill com endevinar el que sortirà, com si es tractés del joc clàssic d’apostar amb monedes a cara o creu.

Potser una de les variants més populars era jugar a “Pica paret”, ja que és un joc on hi han de participar de 3 a 4 persones i que a més tant es pot jugar amb patacons com amb cromos, que de fet és com hi jugàvem a l’Escola Social de Terrassa. La dinàmica és ben senzilla i només es tracta de posar el patacó o cromo enganxat a la paret i deixar-lo caure des d’una marca que s’ha fet prèviament a la paret. Si cau damunt d’un altre te’l quedes i sinó queda al terra esperant que algun li caigui al damunt. En la foto que us mostrem veureu que com a detall hem fet servir cromos de la casa Xocolates Piera i Brugueras de Terrassa que daten de principis del segle XX.

Quant es jugava amb patacons, com que era més difícil que un patacó caigués al damunt d’un altre, es basava en que qui ho aconseguís es quedava amb tots els patacons que s’haguessin tirat. Sembla que hi ha una variant anomenada el “Pam i net” però que no conec.

M’han explicat que també es jugava a un joc anomenat la “Ratlla o Ratlletaen el que es tractava de llençar el patacó el més a prop d’una ratlla feta al terra i des d’una distancia prefixada d’uns 2 metres. Guanyava qui tirava el patacó més a prop de la ratlla sense sobrepassar-la i llavors es podia quedar amb tots els patacons dels altres. Sembla que existia una variant en que es tiraven els patacons dins d’un cercle o quadrat però a aquest no hi he jugat mai. La variant que jugàvem a l’escola era similar però en comptes de ratlla fèiem servir la paret de l’habitació i consistia en llençar el patacó contra la paret i el qui guanyava era qui aconseguia quedar-se el més a prop de la paret després de rebotar-hi.

Segurament existeixen moltes més variants del joc de patacons que deixem obertes a què qui les recordi ens les expliqui.





Una casa amb història a la Font Vella

16 06 2017

En el 45 de la Font Vella hi havia la casa del sastre, polític republicà i escriptor, Joaquim Marinel·lo i Bosc, nascut a Terrassa el 15 d’octubre de 1838 i mort el 23 de desembre de 1903.Posteriorment s’hi va establir el llauner italià Camil Scafa (dades aportades pel Rafel Comes).

Cap al 1914 s’hi va traslladar la ferreteria de Ramon Argemí i Solà, que abans (cap al 1904) estava al 55 del mateix carrer. En aquest establiment s’hi venia ferreteria, quincalla, bateries de cuina en ferro, estanyat, esmaltat, inoxidable i alumini.

El Ramon va morir el 10 /3/1923 i la seva vídua, Maria Riera Comasvelles, va continuar el negoci fins que el seu fill Domènec Argemí Riera, que tenia una ferreteria pròpia al carrer de Gavatxons (Ferreteria Moderna), 4 bis, va tancar-la els anys trenta per continuar la de la Font Vella de la seva mare.

Si ens fixem en la publicitat del 1937 es torna a dir només Ferreteria Argemí, però el carrer ha canviat de nom i ara és el carrer Joaquim Maurín, que fou un conegut polític comunista, de la CNT i secretari general del POUM.

A la postguerra es va anomenar Almacenes Argemí, fins que Domènec Argemí va traspassar el 2/1/1941 la ferreteria a Vilaseca Bas S.A. de Barcelona que continuà el negoci com una delegació seva a Terrassa.

El 1957 el titular de la ferreteria ja era una altra societat, Útiles y Menages CAS. Va estar obert fins l’any 1983 en que va traspassar-se el local i es va dividir l’edifici en habitatges independents i el baixos es van reformar per acollir un bar, anomenat Granja Font Vella, el qual es va traspassar el 1 d’abril del 1995 amb el nou nom de Cafeteria Nova Font Vella.

L’edifici és obra de l’arquitecte Salvador Soteras i Taberner (nacut a Madrid el 1874 i mort a Barcelona el 1925) i és de l’any 1908 i tot i que no pot considerar-se d’estil modernista, podem destacar en la llinda de la porta un petits motius florals encastats i pintats.

D’aquest arquitecte a Terrassa cal destacar l’edifici del Banc de Terrassa del carrer de Sant Jaume 26 d’estil clarament modernista i que malauradament va perdre els grans fanals de llautó que li donaven un aspecte majestuós.





El Museu Municipal de la Radio Eudald Aymerich que resta en l’oblit

9 06 2017

Avui volem recordar un patrimoni que va cedir a la ciutat l’Eudald Aymerich i que en el seu moment va suposar el compromís de la ciutat i dels seus dirigents de crear a Terrassa un Museu de la Radio que portés el seu nom.
L’Eudald Aymerich Tarradella va nèixer el 16 de maig de 1891 en una casa situada a la FontVella, 49. De ben jove ja va tenir afició als experiments d’enviament i recepció de senyals mitjançant ones i això el va portar a estudiar peritatge elèctric.

L’Eudald va començar treballant a Barcelona als 17 anys al taller mecànic-electricista de Lluís Escolà i als 22 anys ja n’era l’encarregat mentre feia classes nocturnes a les Escoles Industrials on obtingué el títol de Perit Electricista (el Rafel Comes conserva aquest títol en el seu arxiu). Als 27 anys retornà a Terrassa on amb l’ajuda del seu germà Joan (assassinat pels de la FAI l’agost de 1936) i va comprar la botiga d’electricitat Aurell i Cia. que estava en els baixos de la casa del Baró de Corbera i la traslladà a la casa que va llogar i arreglar en el número 43 de la Font Vella i que va convertir en residència-botiga (la va inaugurar el 1918), en la que va començar a organitzar unes reunions amb afeccionats a la radio que el van portar a fundar el Club de Radio Terrassa el 27 de novembre de 1928 i només un any desprès ja va organitzar el primer concurs de receptors de galena que molts encara recordaran ja que en aquells anys era comú que la gent se’ls construís artesanalment a casa.

Poc a poc, la seva col·lecció d’aparells de radio es va anar engrandint gràcies a que molts clients li portaven la radio antiga quan anaven al seu comerç a comprar-ne una de nova. Una anècdota és que fins hi tot tenia guardat un aparell que es va endur la rierada del 1962 i que va recórrer varis quilometres per la riera de les Arenes.

Peces cedides a la ciutat de Terrassa:
La primera vegada que algunes de les seves peces van sortir de la botiga va ser en motiu d’una mostra pública que es va realitzar a la sala d’actes de Radio Terrassa l’any 1949.
L’any 1974 el Sr. Aymerich va prendre la decisió de cedir la seva col·lecció a la ciutat i per aquest motiu es va organitzar una exposició a la seu del Museu Tèxtil que llavors dirigia en Francesc Torrella Niubó. La mostra la va dirigir en Jeroni Font Casals i l’Ajuntament i Radio Terrassa van cobrir les despeses i es va inaugurar formalment el 22 de novembre de 1974, amb la presencia del llavors alcalde de la ciutat, en Josep Donadeu Cadafalch entre d’altres personalitats.
El 16 de desembre l’exposició va ser desmuntada i traslladada a la casa Alegre de Sagrera amb la idea de que algun dia es fes realitat el Museu Municipal de la Radio Eudald Aymerich.

El Museu Municipal de la Radio Eudald Aymerich:
A principis de 1979 la regidoria de Cultura de l´Ajuntament i la Junta Municipal de Museus de Terrassa acorden instal·lar el Museu Municipal de la Ràdio Eudald Aymerich a l´edifici de propietat municipal conegut com a Casa Geis (originalment casa d´Antoni Josep Torrella), al carrer de Gavatxons, 9 (segons s’indica a “Història del patrimoni museístic de Terrassa 1904-2004” de Neus Peregrina). Si hem de ser justos cal indicar que la idea inicial de fer un Museu es va gestar gràcies a la intervenció del Sr. Josep Manuel Salillas i també del llavors director de Radio Terrassa, el Sr. Joan Marqués Casals, entre d’altres persones i entitats.Malauradament la crisis d’aquells anys i la manca de diners va fer que no es comencessin les obres i mentrestant es va posar un rètol anunciant el futur Museu de la Radio
a l’entrada tot i que a dins encara no hi havia rés. No va ser fins a principis del 1980 que per fi es van poder començar les obres per tal d’adequar el local amb la idea de inaugurar el Museu per la Festa Major del 1980, com així va ser. Com a curiositat podem esmentar que el Josep Manuel Salillas va editar un llibre explicant la història del Museu abans de que es fes la seva inauguració formal.

Cal indicar que aquest Museu sempre va estar restringit a visites concertades i que les tasques de documentació, conservació, i exhibició eren realitzades de forma voluntària per membres de la Junta Municipal de Museus.L´any 1991, amb motiu de donar nous usos a la Casa Geis, totes les col·leccions del Museu Municipal de la Radio Eudald Aymerich van ser traslladades als dipòsits museístics del Museu de Terrassa, on encara se’n conserva una bona part, mentre que una selecció de les mateixes es van dipositar (novembre de 1994) al Museu Nacional de la Ciència i la Tècnica de Catalunya. En aquest dipòsit es van cedir un total de 225 peces de les més de 3.000 que tenia la col·lecció original. Curiosament l’exposició que el Mnactec va inaugurar l’abril del 2005 sobre la radio va mostrar-ne només 100.Això vol dir si els números no fallen, de les 3.000 peces que es van cedir a la ciutat els terrassencs (que en som els legítims dipositaris) només en podem veure 100 i del Museu que la ciutat es va comprometre a fer de moment rés de rés. Actualment val a dir que el Mnactec no té en exposició permanent aquestes peces i que si les vols veure has de demanar un permís especial per accedir als seus magatzems.

Preguntes finals:
Creieu que la ciutat hauria de comprometre’s a fer el Museu de la Radio Eudald Aymerich tal i com es va quedar en el seu dia que es faria?
O creieu que ja estaria bé que es pogués veure una petita mostra al Mnactec i que la resta quedés ben guardada als dipòsits municipals?
En tot cas cap de les dues opcions avui en dia és possible (fins quant?).





La desconeguda colorteca dels tints Segura s’ha salvat

21 04 2017

Aquesta colorteca pertanyia a l’empresa de tints “Herederos De Salvador Segura” que va tancar al 2016 definitivament i que per sort es va poder salvar aquesta petita joia i ara està dipositada a l’espera de la seva restauració en el Museu Tèxtil de Terrassa.

L’empresa es dedicava a activitats industrials en relació als tints, blanquejos, aprests i acabats de fibres tèxtils i els seus derivats i també fabricava colorants i pigments. La nau estava situada a la Rambleta del Pare Alegre, 4 (en el seu solar s’hi ha inaugurat un Mac Donalds el gener del 2017).

L’empresa “Herederos de Salvador Segura” es va fundar el 15 de febrer de 1973 i en els darrers anys en que va estar operativa va reduir la seva plantilla a poc menys de 10 treballadors. I com que va tenir activitat fins fa pocs anys disposava de web pròpia en diferents idiomes: http://www.hsegura.com

La colorteca, com veiem en la fotografia, estava situada en un despatx amb mobles dels anys 70 i que consistia en una mostra de flocs de llana tintada amb una varietat cromàtica extraordinària i que servia de mostra de la quantitat de colors en que podien treballar els diferents components tèxtils.

A principis de segle podem veure anuncis de la Tintoreria de Ramon Segura (1901 i 1906) que hi havia al carrer Fontvella, 51 i en ells podem apreciar que en els serveis que s’oferien hi havia la possibilitat de tintar el que es desitges i en especial aquella roba que es tenia de tintar de negre per els períodes de dol:

Aclariments: Tal com ens ha indicat l’amic Rafel Comes, el nom de Hereus de Salvador Segura el van posar a l’empresa després de la Guerra Civil en la que va ser assassinat el titular Salvador Segura i Prunera (aclarim que la data que figura en el text del record és la del canvi de forma jurídica a Societat Anònima).

El Rafel també ens indica que els 3 germans Segura (Ramon, Josep i Modest) eren oriünds de El Soleràs (Les Garrigues) i tots tres eren tintorers de roba a finals del Segle XIX i principis del XX i que el que va començar la tintura industrial no va ser el Ramon sinó el Josep, casat amb Teresa Prunera i Aznar que estava al carrer de Sant Pere. El Ramon era el que estava a la Font Vella.

La industria va començar el 1890 ja ubicada a la carretera de Martorell que és on va estar sempre (en aquest sentit agraïm també el comentari rebut a facebook per Joan Salvador Torrent Segura).

 





Les armadures del Armats de Sant Pere sortiran de processó a Terrassa 49 anys després

7 04 2017

La segona edició de la Passió segons Sant Nebridi aquest any incorpora unes quantes novetats, com la interpretació d’una versió de la Dansa de la Mort (similar a la de Verges) i la recuperació d’una cinquantena d’armadures de soldats romans (anomenats popularment com a “armats”) que estaven abandonades en un soterrani de Sant Pere des de fa 49 anys.

Sant Nebridi va ser un bisbe de Terrassa del segle VI, l’únic que va ser canonitzat sant i la representació de la Passió segons Sant Nebridi tindrà lloc el diumenge de Rams (9 d’abril del 2017) a la tarda, a la plaça Rector Homs.

A més també volem destacar la consolidació de les processons que es fan en altres punts de la ciutat com les de les Arenes, la Grípia i can Montllor i que van tornar la tradició de fer la processó que Terrassa havia perdut (l’any 1968 es va fer la darrera processó). La foto dels armats de la dreta és de l’any 1967, un any abans de la seva desaparició.

Dels armats a Terrassa en vàrem parlar en diversos articles que us recomanem que torneu a llegir:

I també un article del bon amic Joaquím Verdaguer sobre els Armats:

I sobre la Processó del Dijous Sant o del sant Enterrament: