La història del primer semàfor de Terrassa que funcionava de forma manual

15 01 2021

sastrería Labòria

En el darrer record parlava de la cançó de la Font Vella i he volgut ara ampliar l’anècdota del semàfor accionat a mà que hi havia al bell mig del carrer.

De ben antic havia estat de doble sentit de circulació, primer pels carros que hi passaven i després pels vehicles a motor que tant hi pujaven com hi baixaven.

Quan la circulació de vehicles es va fer més intensa, cap als anys 50 del segle XX, es va veure la dificultat que suposava quan es trobaven dos vehicles un pujant i l’altra baixant, ja que l’amplada del carrer no els deixava passar al mateix temps.

La data exacta en què es van inaugurar no la sé, però en una noticia apareguda al gener de 1953 s’esmenta que ja existeixen i de fa ben poc.La solució que es va trobar va ser posar un guàrdia urbà amb salacot al pedrís de l’entrada de cal Labòria, únic lloc des d’on s’albiren els dos extrems del carrer.

Font Vella anys 40

L’agent manejava de forma manual una manilla que li permetia dominar els semàfors que es van instal·lar en ambdós costats i així podia deixar passar a uns i altres vehicles de forma alternativa. La manilla (maneta) se l’emportava al finalitzar el torn de manera que quan ella no hi fos no l’ha pogués accionar ningú.

Es feien dos torns, un al mati i l’altra a la tarda i quan es treia la manilla es deixava accionat en verd el semàfor de baixada i en vermell el de pujada que hi havia a la cantonada amb la Plaça Vella, de manera que cap vehicle podia pujar pel carrer en direcció al Passeig i així s’evitaven embussos.

marques a la paret

Si us hi fixeu a la paret de la dreta de l’antiga sastreria Labòria veureu que encara és visible un pedaç amb el que es va tapar la caixeta que conenia el mecanisme que permetia accionar el semàfor. I, si encara observeu més veureu que el terra del pedrís està força més gastat el de la banda dreta (on es posava el guàrdia) que el de la banda esquerra tot i ser on hi havia la porta d’accés a la sastreria. Dons bé aquest terra gastat es devia al fregadís del guàrdia que s’hi havia de passar tantes hores a peu dret.

Però us explicaré que en realitat si bé això del terra gastat és cert, el terra que avui hi veiem no és el mateix que hi havia els anys 50 ja que llavors era de rajoles blanques i negres, tal i com és el mateix terra de l’entrada de la sastreria. Llavors si aquest terra va desaparèixer, perquè segueix estant gastat el terra actual, just en el mateix punt? És un efecte paranormal que reflecteix el què havia passat abans?

Res més lluny de la realitat. El que va passar amb aquest terra gastat te a veure amb una botiga que hi havia just al davant i que era la botiga de texans anomenada Can Guim i és que va resultar que hi havia tant jovent que hi anava a comprar els texans gastats que s’hi venien que la gent s’esperava a que obrissin per no quedar-se sense i el lloc on s’estaven era just en aquesta part del pedrís i per això el van gastar.

No puc assegurar del cert si aquest va ser el primer semàfor de Terrassa si bé podria ser-ho, ja que no he trobat cap documentació que en doni testimoni. Ho deixaré doncs en mans dels historiadors per si ens ho saben aclarir, però segurament el què el fa singular és que aquest semàfor anés a mà i més en una època en que els semàfors automàtics ja s’havien inventat als EE.UU. al voltant dels anys 20.





La cançó de la Font Vella de la Penya dels Ximples

8 01 2021

Als Amics de les Arts (entitat fundada l’any 1927) hi ha una colla anomenada “Penya dels Ximples” i el nostre record d’avui és per una cançó que van fer dedicada al carrer de la Font Vella.

La cançó va ser enregistrada el 4 de març de 1961 i editada el 1963 en un vinil titulat «Romanço del Salvatella i altres divertiments».

Posteriorment la lletra va ser publicada també en un opuscle de 65 pàgines, editat l’any 1971 i que porta el títol de “Cançons de la Penya dels Ximples de les Arts de Terrassa” (us deixo còpia de la portada d’aquesta darrera edició).

La lletra de la cançó dedicada a la Font Vella és de Josep Girona i la música és extreta de la cançó “Pigalle” de Georges Ulmer.

És va enregistrar i la podeu escoltar en vídeo en aquest enllaç: https://youtu.be/nEvxJFzlE-0

De la cançó dedicada a la Font Vella podem veure que diu, entre altres versets:

“el guàrdia-urbà està a la feina

vermell-verd va donant les senyals”

 

I és que cal recordar que quan hi passaven els cotxes s’hi va instal·lar el primer semàfor de Terrassa. El semàfor es feia anar a mà per un guàrdia-urbà, mitjançant un interruptor situat al costat de la porta de l’antiga sastreria Labòria (en el proper record n’explicaré la seva història).

Podeu trobar una crònica ben feta sobre la Penya dels Ximples (foto esquerra) al blog de l’amic Rafael Aróztegui:

https://pintorviver.blogspot.com/2019/05/dels-ximples-damics-de-les-arts.html

Pels nostàlgics del carrer Font Vella us deixo un petit reportatge de la Televisió de Terrassa on es veuen imatges de quan els cotxes encara hi circulaven:

https://twitter.com/i/status/796759263473504256





Records dels orígens del Frankfurt Casa Vallès

26 11 2020

Per explicar els orígens dels frankfurts a Catalunya, cal explicar que al 1912 en Máximo Zander Altmann, mestre diplomat alemany en alta xarcuteria, va arribar a Barcelona i va començar a elaborar embotits sota la marca “Max Zander

L’any 1968 Lasús Marsá S.A. li va comprar la marca i des de llavors en Jacint Lasús Viñals, amb només 22 anys va començar a dirigir aquesta empresa familiar. Desprès de la seva mort l’any 2013 els seus dos germans i dos dels seus fills van continuar el negoci familiar fins a dia d’avui.

I ara retornem a Terrassa:

Si fem una mica d’història cal recordar que als anys 50 la família Vallès-Romans, de Terrassa, havia començat a vendre entrepans de salsitxes de frankfurt en fires ambulants i que el seu proveïdor era precisament l’empresa “Max Zander”.

Posteriorment van instal·lar uns punts de venda ambulants en les fires que es feien a diversos punts del Maresme durant la temporada d’estiueig. Sembla ser que a instancies del Agustí Montal (ex-president del barça) es van decidir a muntar la primera paradeta fixa a la fira d’Arenys de Mar i la següent a Caldetes.

Finalment l’any 1965 s’obre el primer local fix per oferir entrepans de frankfurt i altres productes similars, en un local al bell mig de Terrassa i amb una decoració, distribució i estil tant diferent del que hi havia abans, que els futurs competidors la van copiar. Aquest local encara avui està ubicat al mateix lloc i porta el nom de “Frankfurt Casa Vallès”.

Sabem del cert que als anys 60 algun bar de Terrassa, com el Farolillo, ja servia entrepans de frankfurt però com a establiment dedicat exclusivament a aquest gènere, no va ser fins el 1964 en que Isidre Vallés va obrir el frankfurt del carrer de Gavatxons 16.

Segurament encara recordareu que l’establiment estava originalment obert al carrer i no tenia porta i que, per primera vegada, la planxa estava a la vista del públic. Potser també recordareu la quantitat de llaunes de cerveses d’arreu del món i que aquí no havíem vist mai. De fet, molts terrassencs van començar les seves primeres col·leccions de llaunes de cervesa al veure les que tenien exposades. Jo mateix en vaig començar una però que va durar poc ja que les llaunes es rovellaven.

Menjar a peu dret al voltant d’una barra no era res habitual a Terrassa i potser només abans trobem una proposta similar i trencadora amb el format de snak-bar, que va importar el bar “Las Vegas” de la Plaça Vella, d’una visita que havia fet el seu propietari, en Josep Antoni Lobo, a EEUU.Podeu veure un record a https://recordsdeterrassa.wordpress.com/2015/07/07/en-homenatge-al-juli-soler-el-primer-snack-bar-de-terrassa-las-vegas/

Una altra curiositat d’aquest establiment és que estava obert tots els dies de l’any excepte el Divendres Sant, ja que era un dia d’abstinència obligat per a tothom.

Adjunto un anunci de l’establiment de l’any 1994, en motiu del seu 30 aniversari i on s’indica clarament que és el primer del món, fet que desconeixem si és del tot cert, la veritat.

Podeu trobar info a https://casavalles.es/es/

 





Antigues pintures gòtiques de l’absis de Santa Maria

10 11 2020

Avui el record el dediquem a les antigues pintures gòtiques que hi havia a l’absis de l’església de Santa Maria.

Aquestes pintures es van arrencar als volts del 1938 per deixar vistes les del segle VI i que avui podem admirar en la seva ubicació primitiva.

Segons m’ha informat el Director del Museu de Terrassa, en Domènec Ferrán aquestes pintures es conserven en marcs de fusta als magatzems del mateix museu.

Potser algun entès ens podria explicar que hi ha representat en aquestes pintures ja que jo, com a profà, no us ho puc dir.

Jo crec recordar que de petit les havia vist a les naus laterals de l’església, abans de la magnifica obra de restauració que avui podem admirar a la nostra Seu d’Egara. Vosaltres les recordeu?

Us deixo una comparativa perquè us imagineu millor on estaven situades.





Record de com fèiem la castanyada a casa quan era petit

29 10 2020

La castanyada - Ricard Camí 1961

La castanyada – Ricard Camí 1961

Avui voldria dedicar aquest espai del records al record que tinc jo de la primera castanyada que vaig viure a casa, quan era petit:

El qui feia les castanyes a casa era el pare i recordo un dia que em va ensenyar a preparar una paella per torrar-les. I ara que parlo del pare em ve el cap el rodolí “Cargol treu banyes que el teu pare cou castanyes”. El primer que va fer és demanar a la mare una paella antiga, que a mi em va semblar que ja era per tirar. Va posar la paella girada sobre una fusta vella i va agafar un calu gros de ferrar els cavalls i un martell i va començar a clavar el martell a la paella fent-li forats. De fet en va fer tants que al final semblava un colador.

Desprès va agafar les castanyes, que segons ell tenien que ser gallegues i crec que les anomenava amb el nom de “pilongues” tot i que desprès m’han dit que s’anomenen així a les castanyes deshidratades, i els hi va fer un tall a un costat arrencant-les-hi una mica de la pell. El pare em deia que era perquè no explotessin al torrar-les. Finalment les va deixar en un pot amb aigua com si estiguessin en remull. El perquè no m’ho va explicar mai però si recordo que ma va dir que si podia les deixés 24 hores en remull abans de torrar-les.

Llavors em va dir que teníem que fer foc viu i com que a casa no teníem cap lloc on fer-lo el pare va agafar un fogonet de murri (imatge de la dreta). A ell li agradava molt aquest estri i el feia servir sovint quan es feia arengades a la brasa. En  el fogonet hi va posar tronquets i teies i de seguida el foc fa ser ben viu i llavors va posar-hi la paella foradada i veia com les flames intentaven escapolir-se pels forats que havia fet. Era una visió que encara recordo.

Llavors hi va tirar un grapat de castanyes mullades i amb una cullera de fusta de boix les anava remenant mentre em deia que no es podia deixar de remenar perquè es torressin per tots els cantons. Les castanyes s’ennegrien i algunes s’obrien i deixaven veure el color ataronjat del seu interior. Recordo l’olor que s’escampava i que feia que ja et vinguessin les ganes de menjar-te-les. Ell em va dir que quan amb la fusta tocava les castanyes i aquestes els començava a caure una mica la pell era el moment de treure-les del foc. Recordo que el pare deia la dita: “cal saber treure les castanyes del foc”.

Jo ja me les volia menjar però ell em va dir que no, que encara no estaven fetes i vaig veure com feia un cucurutxo amb una fulla de diari vell i les posava dins i les tapava. Llavors va agafar un tros de roba d’un llençol vell i les va embolicar encara més, ben tapades i ben apretades. En aquest moment les va dipositar a les meves mans i em va dir: apa escalfa-te-les i ostres quin plaer sentir aquell paquetet calent a les mans ja que a fora al pati hi feia fred. No se si ho recordo malament però jo de petit crec que feia més fred que ara per la castanyada. Recordo que les vaig tenir una bona estona i llavors em va dir que ja estaven llestes. Vàrem entrar a cas i les vàrem obrir mentre estaven tots assentats a la taula del braser amb els peus ben calents.

Quina màgia vaig pensar, del interior pel paquet va sorgir una olor boníssima i les castanyes treien un fumet calent que enamorava. Però el plaer va ser total al provar-les, que bones estaven … ummm. Eren les meves primeres castanyes i havia viscut la manera de fer-les a casa i llavors no ho sabia però sempre més les he fet igual (bé, sense el fogonet de murri) però seguint els passos del pare i ho he ensenyat als meus fills i espero que ells als meus nets i no es perdi mai la nostra tradició.

Per cert lo del la tradició dels panellets a casa es compraven a les confiteries (pastisseries) – a la dreta anuncis dels anys 30 – i només recordo que n’hi havia d’ametlles, de pinyons i de confitura de codony, que són els que més agradaven al pare. A mi i a la mare ens agradaven molt els de pinyons i és que llavors els pinyons si que tenien gust de pinyó. De moniatos si que en fèiem, però els feia la mare al forn. I el que si recordo es que els pares prenien una copeta de moscatell que jo, per la meva edat, només podia ensumar.

No se si els que ho llegiu ho fèieu igual o diferent. M’agradaria que ho expliquéssiu i ho compartíssiu.

Ah i una curiositat: nosaltres no anàvem a comprar les castanyes a les castanyeres però si que les recordo i em ve al cap que deien quelcom similar a “castanyes calentes i grosses, qui en vol ara que fumen?” i la canalla per fer-les enfadar cridàvem “petites i dolentes, de les vuit, set son pudentes”. La imatge és la de la castanyera de la Rambla l’any 1962.

La imatge del principi del article és un quadre de Ricard Camí, pintor terrassenc en que podem observar una castanyera en un carrer de Terrassa l’any 1961 i potser el lloc és la plaçeta de la font trobada (que en penseu don pot ser?)





Recordeu haver passat per la Porta de Sant Pere per entrar al Sant Esperit?

24 09 2020

Molta gent que ha passat per la Font Vella recordarà una porta amb un escut, d’estil neoclàssic, dedicat a Sant Pere en el que es veu en un relleu circular la imatge del colom que simbolitza el Sant Esperit amb uns raig de llum que il·luminen la tiara de Sant Pere i les claus que el simbolitzen.

El fet és que aquesta porta la va fer obrir el Prior del Sant Esperit, en Josep Oriol Roig i Marcer. Aquesta porta anomenada de Sant Pere donava a un passadís que connectava directament amb la capella del Sant Crist, en la que el 15 de gener del 1893 es va inaugurar un nou altar molt ben decorat. Suposem que la porta i el passadís es van inaugurar en la mateixa data i que potser l’autor de l’escut de la porta és el mateix que va fer l’altar (Joan Martorell?) però no et tenim la seguretat plena.

Josep Oriol Roig i Marcer

Josep Oriol Roig i Marcer

Jo encara recordo haver-la utilitzat bastant als anys 60 i 70 i encara tinc la imatge de molta gent que l’utilitzava tant per entrar com sortir de l’església. La darrera vegada que hi vaig entrar vaig poder comprovar que la part del passadís que encara queda estava en un estat bastant deplorable, degut en part a la humitat de la cloaca que passa just per sota. El motiu del seu tancament es deu a un incendi que va passar l’any 1978 i que va malmetre la capella del Sagrat Cor. Llavors part del passadís i la capella es va reconvertir en museu.

Altar amb la Cripta

Altar amb la Cripta

El Prior Josep Oriol Roig i Marcer era fill de Sant Pere de Ribes (23 març 1844) i va morir a Terrassa el 24 de febrer de 1907 a l’edat de 63 anys. El dia 10 de gener de 1887 va ser nomenat Prior del Sant Esperit de Terrassa per la reina Cristina.

A més de la porta de Sant Pere cal destacar la seva aportació a la nostra ciutat amb les obres que va endegar durant la seva etapa com a Prior. Comencem per les reixes que va fer instal·lar als altars i una barana de ferro forjat per separar l’altar major que llavors encara estava presidit pel magnífic altar barroc de Joan Mompeó. També va ser qui va col·locar el grup escultòric del famós Crist Jacent a la Cripta, sota l’altar principal. D’altres actuacions van ser les reformes a la sagristia o la inauguració de l’altar del Sagrat Cor (n’hem parlat abans) que va promoure ell personalment amb una subscripció pública i que es va inaugurar el 15 de gener de 1893, (obra de l’arquitecte Joan Martorell) amb escultures del insigne artista Josep Llimona (la del Sagrat Cor, la de Santa Paula i la de la beata Margarita de Alacoque). Aquest altar com la resta de l’església va ser destrossat al principi de la Guerra Civil.

També podem destacar al Sant Esperit una llosa dedicada al Bisbe Dr. Morgades que va fer col·locar a la paret esquerra de l’altar de la Verge de Montserrat. També va realitzar obres al campanar (a l’octubre del mateix any 1893) i va inaugurar 3 campanes noves pel rellotge de la torre, anomenades: Micaela, Ildefonsa i J.Oriola i construïdes pel mestre Esteban Barberí d’Olot. La campana parroquial per contra es deia Concepció.

 

Malauradament no tant sols s’ha perdut l’ús d’aquesta bonica porta sinó que la quantitat de cables que hi ha deixat passat l’han convertit en un element poc cuidat de la nostra ciutat i és que aquesta mania de fer passar els cables lliurament per part del nostre patrimoni caldria arreglar-ho.





Els jardins del Círcol Egarenc que no haurien d’haver desaparegut mai

10 07 2020

En un article anterior parlàvem dels casinos de Terrassa i esmentaven quan el Casino de Artesanos és va convertir en el Circulo Egarense (26 de maig de 1886 ) i ho va fer al construir-se un nou edifici en la casa que fins llavors tenien llogada al carrer de Sant Pere 48-50.

L’edifici d’estil neoclàssic que s’hi va aixecar en el solar va ser construït per en Jeroni Granell i Mundet que era un mestre d’obres de Barcelona i el seu impulsor va ser l’emprenedor terrassenc Pasqual Sala. El dia 29 de juny de 1888, diada de Sant Pere, es va inaugurar el nou local amb un esplèndid banquet servit per a 150 comensals (veure il·lustració de l’esquerra) i amb la presència de les autoritats més destacades de Terrassa i una representació de la directiva dels altres casinos de la ciutat: el Casino Tarrasense, el Casino del Comerç i del de la Unión y Centro i durant tot el dia el públic en general va tenir l’entrada lliure per visitar l’edifici i els jardins.

No descriure l’edifici, perquè encara podeu visitar la seva façana i algunes parts interiors, ni tampoc el magnífic saló dels miralls malauradament perdut per sempre. Em centraré en esmentar els jardins romàntics que es van projectar en una zona on abans hi havien hagut hortes i que arribaven fins al carrer de Sant Pau.

El 18 de juliol de 1886 la premsa local ( pensamiento ilustrado 18-7-1886 ) esmenta la inauguració d’un templet de construcció senzilla però elegant i per inaugurar-lo indica que s’hi va fer un ball tot indicant, també, que els jardins estaven profusament il·luminats (aquesta dada no s’havia publicat mai, abans d’aquest record).

Sobre l’11 de març de 1888 s’inauguren els jardins que es van fer sota la direcció del floricultor barceloní Ramon Oliva i executats pel jardiner terrassenc Tomàs Sagalà (remarquem que en diversos documents s’escriu malament el seu nom). Ramon Oliva i Bogunyà (Sant Andreu de Palomar, 30 d’abril de 1842 – Barcelona, 7 de juny de 1906) va ser un important jardiner que va actuar en els jardins de la Ciutadella a Barcelona i els del Camp del Moro a Madrid entre molts d’altres. A Terrassa només va projectar el jardí del Circulo.Els jardins ven ser fets a l’estil romàntic de l’època amb camins rodejats de parterres amb vegetació formada per arbres, arbusts i palmeres.

En Rafel Comes ens ha explicat que en Sagalà tenia el criador d’arbres i flors a la Carretera de Montcada, al costat de l’escorxador. Podeu veure la capçalera d’un imprès comercial seu de principis del Segle XX. Tomàs Sagalà (signava com a Tomás Sagalá) Balcells o Valcells va néixer  a Vacarises  el 1854, va venir a Terrassa  cap el 1880 i hi va morir el 1908. Es va casar amb Rosa Casanovas i Cucurella de Sabadell. Van tenir sis fills dels quals en Ramon i l’Heribert van continuar el negoci. Aquest últim es va casar amb Fernanda Ridameya que van ser els pares del compositor de sardanes Heribert Segalà.

Sembla ser que el primer templet (del 1886) es va substituir, el 20 de juliol del 1890, per el que podem observar a la postal acolorida de l’esquerra i que se’l coneixia com “el paraigua”. Aquest era d’estil de pavelló xinés amb ús de ferro i vidre com a elements arquitectònics i d’aire modernista, servia per fer-hi ball a l’interior, com si fos un saló d’estiu del casino. L’obra del templet correspon a l’arquitecte Rafael Puig i Puig (podem veure encara algunes cases seves a Terrassa com la casa Blanxart i la casa Bohigues).

En la imatge de la dreta, de data desconeguda, podeu observar com eren els jardins (la fotografia pertany a la col·lecció de Rafel Comes) i en ella es veuen palmeres, arbres i arbusts que remarquen els camins i també un bonic fanal de ferro forjat.

Després d’aquesta gran reforma, el Circulo Egarense en va patir d’altres, encara que mai no tan radicals ni importants com aquesta. Van ser sobretot reformes destinades a l’embelliment de l’edifici, com la que es va fer el 1906, en la qual els pintors Viver van decorar alguns espais del Circulo (dues sales i el cafè de l’entitat). Al cafè hi van representar un paisatge de grans dimensions amb una escena protagonitzada per un pastor que toca una flauta i un grup de fades que dansen prop d’un llac. Aquesta obra va tenir molt de ressò a la premsa de l’època, que en va destacar la qualitat tècnica malgrat que es tractés d’una obra purament decorativa.

L’any 1920 l’industrial tèxtil Ramon Pont, propietari de l’edifici i republicà catalanista decideix catalanitzar l’entitat, es redacten nous estatuts en català i es canvia el nom del casino per el de Círcol Egarenc (un nom que de català en te ben poc ja que hauria estat més correcte dir-ne Cercle Egarenc). La catalanització de l’entitat curiosament va fer que una part significativa dels socis es donin de baixa i fundessin el Gran Casino.

local UGT durant la guerra civil

local UGT durant la guerra civil

Durant la Guerra Civil l’edifici va ser confiscat i va allotjar la Federació Local de Sindicats de la UGT, com podeu veure amb el símbol gravat en unes monedes marcades al principi de conflicte (les fitxes de valor o monedes no es van emetre per la Guerra Civil, sino bastants anys abans). Una curiositat es que no deurien tenir el punxó amb la lletra G i van utilitzar una C de manera que es llegeix UCT.

L’edifici i els jardins acabada la guerra civil van passar a mans de l’organització falangista del Frente de Juventudes que posteriorment es va traslladar (1945) a l’actual seu de la Cecot del carrer de Sant Pau. L’edifici però va continuar sent la seu de “Educación y Descanso” des de la que s’organitzaven diferents activitats amb els joves de la ciutat.

En algunes de les fotos que he triat es veu la festa de Sant Isidre, que s’organitzava en la festivitat del Sindicat Agrícola que tenia la seva seu al Carrer Colom. En elles podreu observar la magnificència del saló dels miralls i la part dels jardins on hi havia el templet.

Al 1956 es van fer fotos aèries de Terrassa i encara podem apreciar el templet (imatge de la dreta).

El 28 de juny de 1957, dins de la Festa Major de Terrassa, es va inaugurar la nova pista esportiva als jardins fet que va suposar la desaparició definitiva del templet. La benedicció va anar a càrrec del pare Adolfo Roger i va assistir-hi el llavors diputat provincial Sr. Juan Antonio Samaranch a més de les autoritats locals amb l’alcalde Josep Clapés Targarona al capdavant. La pista es va fer per acollir celebracions esportives escolars.

En aquesta pista s’hi van organitzar els primers Jocs Esportius Escolars de Terrassa i portava el nom de “Pista San Fernando F. J.” amb l’entrada per carrer de Sant Pau.

Jo recordo, deuria ser sobre els anys 70, que jugava de porter en l’equip de handbol de l’Escola Tecnos (abans Escola Social) del carrer Garcia Humet i que ens canviàvem de roba justament al saló dels miralls, on també recordo que en un vestíbul hi havia un gran quadre amb el general Franco (crec que anava a cavall) que ocupava tot un pany de paret. Jo em quedava embadalit mirant aquell gran mural i pensant que fals era tot plegat en un règim franquista i totalitari que a casa sempre havíem criticat.

En el saló dels miralls hi practicàvem gimnàs amb el potro, l’odiat plinto (nosaltres en dèiem plington) i encara recordo com amb temor veia avançar la filera dels companys esperant que no em toques de saltar (crec que mai ho vaig aconseguir fer bé i es que em feia pànic) i, mentre que a la pista hi fèiem “gimnasia sueca”.

Però als anys 70 l’especulació immobiliària que va acabar amb molts dels edificis més bonics de la ciutat no va tenir pietat i es va carregar el famós saló i els jardins per fer-hi uns pisos que els deurien deixar uns bons diners a la butxaca però que a la ciutat la van deixar sense espai verd. Actualment es conserven dos dels miralls originals del saló a les dependències de l’entitat dels Amics de les Arts i es pot apreciar l’empremta de dos miralls més al pati de la mateixa entitat (veure foto actual de la dreta), just en la seva ubicació original. En la foto aèria del 1980 podeu veure el lloc ocupat pels pisos.

Nota: recomanem aquests links:

L’amic Rafel Aroztegui, sempre atent, ens ha fet arribar una foto aèria del 1925 de l’Arxiu Municipal i com que és força interessant ja que es pot apreciar molt bé els jardins i la cúpula us la mostrem.





La història de la fàbrica de gas de Terrassa (1)

4 04 2020

Durant 4 posts seguits desgranarem històries i records al voltant de la fàbrica del gas de Terrassa:

Un terreny contaminat al bell mig de la ciutat:

En aquest terreny tancat que podem trobar al carrer Gasòmetre (en la imatge de l’esquerra podem veure el terreny en una foto actual i una del 1956 on encara s’aprecien els 3 dipòsits) hi va a ver una empresa que feia gas i que és la que va donar nom a aquest carrer. I degut a la seva activitat sembla ser que va deixar força contaminada tota la zona.

Un cop tancada la fabrica per l’arribada del Gas Natural (1970) els terrenys van ser ocupats per els tallers Izquierdo y posteriorment va ser la immobiliària Metrovacesa qui els va adquirir sense fer-ne cap mena de neteja de les restes que encara hi quedaven.

Al 2011 Metrovacesa va cedir a l’ajuntament l’ús temporal de part d’aquesta finca, perquè es construïssin uns barracons de l’escola Sala i Badrinas fins que aquest centre no es pugués construir i, a canvi d’aquesta cessió temporal, l’ajuntament s’encarregaria de realitzar les obres necessàries per a la conservació de la finca i per instal·lar-hi els barracons (a la foto de la dreta podem apreciar els pabellons l’any 2012)

La sorpresa va venir quan l’ajuntament va voler ampliar l’escola (inicialment només tenia 2 aules) i es va trobar amb un gran dipòsit amb residus de quitrà de hulla. Immediatament es va fer un estudi i es va comprovar la presència d’elements altament contaminants al terra amb una “elevada toxicitat i amb un potencial risc per la salut”.

Què és el quitrà de hulla?

És un derivat del carbó. És un subproducte que conté principalment carbono i gas de carbó.

El residu de quitrà de hulla és un líquid espès de color negre que conté composts químics perillosos ja que alguns d’ells son carcinògens.

Llavors l’ajuntament va decidir reubicar els alumnes en l’escola Bisbat d’Ègara, el febrer de 2012 i posteriorment en uns barracons al costat del Parc de Vallparadís.

També es va procedir a retirar el dipòsit de quitrà amb una despesa de 188 mil euros que va reclamar posteriorment a la constructora Metrovacesa. Des de llavors el solar a restat tancat i no es segur que estigui totalment des-contaminat en tota la seva superfície.

 





Informe de l’Economat Familiar de l’any 1942

18 03 2020

El record avui és per els economats de la post-guerra i com a curiositat us mostrem el contingut d’un fulletó editat l’any 1942 (imprès per Salvatella) en que es parla del “Economato Familiar de Tarrasa” del 22 de maig al 31 de desembre d’aquell any.

Un economat és un establiment creat normalment per algun col·lectiu o empresa pública o privada, amb l’objectiu de vendre productes a preus menors que en les tendes habituals.

A Terrassa hi va a ver diverses empreses industrials que van crear aquests economats per els seus propis treballadors i familiars .A la nostra ciutat es conserva l’edifici de l’antic economat de la SAPHIL, que forma la façana sud de la plaça de l’Anònima i que avui dia és una botiga de caves, vins i licors, coneguda com El Celler del Cava.

Pero, si ens fixem en el document veurem que està fet per rendir comptes del funcionament de l’Economat Familiar. Parla dels seus patrons sense especificar-los i explica en un full gràficament molt ben fet la quantitat d’aliments que s’han distribuït de forma gratuïta a la ciutat amb unes xifres força elevades i curioses com els 588.600 barquillos o les 23.443 ampolles de “champaña” per citar els més curiosos.

També indica l’augment de 12 pessetes setmanals del salari en especies per obrer, tot indicant que el repartiment es fa entre els obrers, els seus fills menors de 14 anys, els seus pares més grans de 70 anys i doble ració per les obreres vídues o a certs malalts..

Les xifres de tot lo repartit pugen a 11 milions de pessetes anuals i diu que caldrien 4 trens de 37 vagons per poder transportar tot lo distribuït.

També es curiosa la gràfica que demostra que gràcies al economat les malalties a la ciutat disminueixen. I finalitza l’informe amb una frase del “Caudillo” que diu: “Ni un hogar sin lumbre, ni un espanyol sin pan”.

Aclariment del Rafel Comes: El Economato de Tarrasa no va ser un economat sinó un comerç de queviures com qualsevol altre en què el seu titular Ramon Moor i Làzaro li va posar aquest nom per fer creure que venia molt barat. Devia ser un fracàs ja que només va durar un any.

Les cooperatives de consum les creaven els seus socis per estalviar-se els marges comercials dels botiguers. La Unió de Cooperadors també va ser un cas particular de la Guerra Civil que ara seria llarg d’explicar. Els negocis dels botiguers poden semblar molt bons però a la pràctica l’economia de mercat lliure té les seves lleis. Tant en el cas de les cooperatives com en el dels economats (si no hi ha que financïi les pèrdues) acaben malament i així podríem citar des de La Protectora Civil, El Centre de Dependents i altres què amb el seu fracàs va arrossegar la mateixa entitat a la fallida.

Més info: En un altre records us parlavem del Economato Tarrasense de 1915 a la Font Vella 12 i que podeu tornar a llegir fent click aquí:

https://recordsdeterrassa.wordpress.com/2011/05/26/el-economato-tarrasense-de-1915/





Treball sobre l’edifici i els murals de la discoteca Liben’s (4ª part de 4)

14 02 2020

Seguim amb la quarta part del treball de la Marta Pasarin Closa sobre la discoteca Lyben’s:

EDIFICI NOU: HABITATGES
Descripció

L’edifici actual es compondrà de 20 habitatges amb 27 places de pàrquing, 12 trasters i tres locals de lloguer repartits en una escala de quatre pisos amb dos soterranis. Els habitatges tindran entre una i quatre habitacions i està previst que s’acabin durant el quart trimestre del 2020. Actualment ja hi ha 7 habitatges reservats i tot el projecte és portat per la constructora Grup Bernal de Sabadell.

Futur de les ceràmiques

Actualment les ceràmiques es troben emmagatzemades en dependències municipals, degudament numerades i enregistrades per facilitar la recol·locació del mural. Ha quedat establert que les ceràmiques han d’estar exposades a l’aire lliure, ja que en un interior es perdria l’essència de l’obra, aleshores segurament es col·locaran a la façana del Recinte Firal, tot i que hi ha altres alternatives com és la façana del Teatre Alegria que dóna a la Jazz Cava.

Ara bé, hi ha uns quants problemes davant aquest nou projecte, ja que l’emplaçament del nou mural suposa un pressupost molt alt i just ens trobem en un canvi de govern molt recent, per tant és molt fàcil veure com el projecte queda en l’oblit. Hem de tenir en compte que, al final el patrimoni sempre va lligat a un benefici i, malgrat que la branca cultural i la branca social estiguin molt arrelades al patrimoni, l’economia i la política sempre condicionen. És per això que l’Estat i les institucions acaben tenint l’última paraula, tot i que el patrimoni hauria de ser determinat per tota una societat.

Tanmateix, el destí de les ceràmiques de l’interior sí que ha quedat clar, ja que han quedat en nom de la ciutat. Les més importants eren dos medallons que se sap amb certesa que eren de Julio Bono, sobretot per la seva semblança amb els de fora. Un d’aquests medallons serà col·locat a l’interior del portal dels futurs pisos (ubicat al Passeig Vint-i-dos de juliol, núm. 265 recolzada pel senyor Bernal), de manera que tothom que passi per davant el podrà veure, així els ciutadans podran recordar l’emblemàtic edifici que hi havia i tenir dret a veure allò que ha quedat en nom seu.

CONCLUSIONS

Un cop assolit l’objectiu de fer una vasta explicació del projecte, m’agradaria fer alguna reflexió que m’ha aportat aquesta investigació. Aquest treball m’ha fet entrar al món del patrimoni i m’ha obert els ulls per diversos motius. Primer de tot, he vist que el patrimoni és un tema que la majoria dels ciutadans el deixem passar per alt, però en veritat ens afecta a tots conscientment o inconscientment. És per això que trobo molt important la col·laboració de la societat a l’hora de decidir sobre què és el patrimoni, ja que és una manera d’escriure la nostra història.

A més, també gràcies a aquest treball i a les classes, m’he adonat que el patrimoni és un tema molt complex, perquè no hi ha una definició molt clara que determini que és i què no és patrimoni i també perquè hi ha moltes branques diferents que participen en aquesta determinació. Aleshores jo crec que el primer pas necessari és arribar a conscienciar la gent sobre la urgència i l’ambigüitat del tema per convertir-ho en quelcom més participatiu i no tan polític. Personalment crec que en el projecte que he exposat en aquest treball, ha acabat tenint més pes la branca econòmica i política que la social, ja que s’ha valorat més el benefici que aportaran uns pisos en ple auge de la bombolla immobiliària, que no pas la memòria de tota una ciutat, que malauradament, aquesta sempre queda en segon terme.

Abans de concloure el treball, m’agradaria exposar una altra reflexió que m’he anat fent, sobretot al llarg de les classes, però també veient el procés d’aquest projecte. Aquest pensament el faig com a futura historiadora de l’art, ja que m’he adonat que gairebé mai se’ns inclou en els projectes de conservació i restauració i si és així, ens trobem a l’última fase que es correspon a la d’arxivar. Crec que els historiadors de l’art adquirim els suficients coneixements per entrar dins aquests processos i seria molt enriquidor treballar amb gent que aporten diferents punts de vista. Per acabar, m’agradaria tornar a agrair l’ajuda que m’ha ofert tota la gent de Terrassa que ha col·laborat en aquest treball i en aquest projecte obrint-me les portes al coneixement, a la meva professora Roser Piñol per marcar-me un camí clar i als de casa pel suport.

WEBGRAFIA