No llencem els records a la brossa

1 06 2019

Avui més que un record és una reflexió sobre com, a voltes, tractem els records que ja no ens serveixen. Fa uns dies al contenidor de davant de casa (al carrer Vallhonrat) al anar a tirar la brossa vaig veure el que podeu apreciar amb la fotografia que il·lustra aquest post.

Era un quadre amb un contingut de dubtós valor ja que era un full amb frases de la Mare Teresa de Calcuta. Fins aquí res a ressenyar ja que el quadre no semblava pas trencat i vaig pensar que potser algú el podria aprofitar de manera que el vaig intentar deixar a un cantó del contenidor perquè no es trenqués el vidre.

La sorpresa va ser quan vaig veure que el full estava envoltat d’una bonica sanefa de flors brodades a mà i que a més anaven signades amb el nom de “Roser Ampurdanès”.

I al veure em va entrar una certa tristor de pensar qui havia llençat aquest record a la brossa. Ja se que a les cases hi ha poc lloc i que cal fer neteja de tant en tant, però no puc deixar de pensar com tractem les coses que per algú en un moment deurien tenir el seu valor i que de cop passen a no tenir-ne cap.

He volgut tant sols compartir aquesta reflexió i si algú en sap quelcom de la Roser Ampurdanès que ho digui ja que així al menys l’haurem recordada.

Nota: Desprès de tornar a casa vaig pensar que tenia que salvar el quadre i al tornar al contenidor ja no hi era de manera que segurament algú va pensar que li serviria i espero que n’hagi tingut cura.

Anuncis




La fusteria de Pere Sabater guanya el 5é Concurs d’anuncis modernistes de la Fira Modernista de Terrassa

24 05 2019

Ja us podem anunciar que l’anunci guanyador de la Cinquena Edició del Concurs d’anuncis modernistes de la Fira Modernista de Terrassa, ha estat per un 38,10 % dels vots: La Fusteria d’en Pere Sabater (publicat el 1916) i ubicada al carrer de Sant Pere, 40. En aquest mateix local s’hi van instal.lar després els magatzems Cardellach (cal 95) i actualment hi ha una matalasseria i una tenda de decoració.

L’anunci és força bonic i val la pena remarcar la tipografia utilitzada ja que és molt elegant. La imatge que serveix per aguantar el nom de l’establiment és típica del modernisme i si ens hi fixem els motius florals també hi apareixen. Remarquem com a detall que la figura porta penjant de la cintura una esquadra, un compàs i una regla en clara significació al ofici que representa.

L’anunci ens mostra amb les seves explicacions que aquesta tenia que ser una de les fusteries més importants de la ciutat en aquells anys ja que a més de fusteria diu que disposen de fabrica de serrar i que fan Mobles de “Luxo” i donen el servei de Tapisseria. Fa especial menció a que disposa de grans i “espayosos” magatzems de mobles de totes les classes. Remarco les paraules catalanes que més sobten al llegir l’anunci i que ens porten en una època en que el català encara no estava regit per una gramàtica ben desenvolupada i s’escrivia quasi bé com es parlava.

Remarquem que en segona posició ha quedat curiosament una altra fusteria, la fusteria Torruella amb el 23,81 % dels vots, del carrer del Racó, 1,5 i 7 (just a la cantonada on ara hi ha el supermercat Bonpreu).

En Pere Sabater i Armengol va néixer a Terrassa el 1 de gener de 1866 i va morir el 31 d’octubre de 1938. Quan va començar a fer de fuster va obrir el seu taller (1893) al carrer de Baldrich, al costat del vapor dels germans Armengol i que només un any després (1894) es va incendiar, de manera que va tenir que traslladar-se al carrer Font Vella 99 (avui hi ha una botiga de menjar japonés). El 1903 va obrir un taller al carrer de Galileu 345 (cantonada carrer Pasteur), però de nou es va incendiar (1906) i finalment va decidir traslladar la botiga que encara tenia al carrer Font Vella al carrer de Sant Pere 40, llavors conegut com a can Vieta (1907) reconstruint el taller del carrer Galileu (mireu l’anunci publicat el 15 de juny del 1907).

Aquesta botiga la fa ver decorar pels germans Pere Viver i Aymerich i Tomàs Viver i Aymerich i val la pena dir que s’hi celebraven importants exposicions d’artistes locals i, fins i tot, s’hi van donar classes de dibuix per part de Tomàs Viver i classes de construcció de mobles per part del mateix Pere Sabater. Si voleu veure la qualitat d’aquest gran mestre podeu admirar els mobles de la pastisseria Carner (al Raval) o els de la Masia Freixa (Parc de Sant Jordi). També us deixo una fotografia d’una butaca feta l’any 1888.

L’any 1928 va traslladà la seva botiga al carrer de Sant Pau, 1-3 (al costat de la Cuina Moderna) i un any després s’anunciava que la casa Sabater del carrer de Sant Pere, 40, liquidava totes les seves existències de mobles. El 1935 i després d’un nou incendi es va traslladar al carrer de Ramon Pont, 3, fins la seva mort l’any 1938.





Relats itinerants i un vell projector Ossa a Torrebonica

28 01 2019

Avui us volem parlar d’una petita web que us agradarà. És de la Teresa Sànchez-Roca i en ella descobrireu el concepte dels “Relats itinerants” sota el títol de la seva empresa anomenada La Gunter. http://lagunter.cat/

Tal i com diu ella, de la necessitat d’explicar, neix La Gunter. De les ganes d’estirar d’un fil i d’anar trenant una història. Les històries relatades poden explicar-se des de molts i diferents llocs. Des d’una mateixa o des d’un imaginari col·lectiu. Des d’un espai concret o des d’un espai fantàstic, oníric. Des d’un edifici que reclama memòria. Des d’uns fets que també reclamen memòria. Des de la incertesa total i les ganes d’aventurar-se.

Perquè la vida i el teatre són coses diferents però contenen els mateixos ingredients i es remenen dins un recipients molt semblants : qui ho explica – qui ho viu – qui ho rep. Una part de la vida és real; l’altra la imaginem. La Gunter proposa, sabent que això és així, itinerar relats per tot arreu on es pugui, dins o fora d’un espai, dins o fora d’un mateix.

A més ens proposa alguns itineraris fantàstics, com és el cas de “Històries de Torrebonica” o “Filant histories” que tenen a veure més amb els records de Terrassa o d’altres més personals o fets a mida.

I com que els Records de Terrassa sempre aprofita per posar algun record o imatge que us faci recordar us regalem amb un document que vàrem poder fotografiar en la nostra visita al Sanatori de Torrebonica i en el que la Teresa n’és l’encarregada de fer les visites guiades. El document és una foto de les màquines de cinema (dels voltants dels anys 60) que encara s’hi poden trobar i que són de la marca Ossa, una marca espanyola que va començar a fabricar projectors de cinema l’any 1924 i que desprès va fer motocicletes.

 





L’Hostal dels Grané del carrer de les Parres

12 01 2019

Fa uns dies parlàvem del poeta terrassenc Miquel Grané i Civil i dèiem que provenia d’una nissaga d’hostalers i en concret ens referíem a l’antic Hostal del carrer de les Parres (antic Hostal de la Vila). Dons bé avui intentarem recordar aquest establiment, de la mà dels records que ens va deixar l’insigne artista Mateu Avellaneda, que era amic personal del citat Grané.

En Mateu explica que “Si passeu per la Plaça Vella al ésser davant del carrer de les Parres la vista s’atura en un raconet deliciosament romàntic. En aquest raconet, l’últim que queda de la Terrassa vella, el sol hi és alegre i el retall del cel que es veu damunt les cases, és d’un blau suau voltat d’orenetes que fan el seu niu sota els ràfecs de les cases centenàries. En altre temps quan es feia el mercat a la Plaça Vella, aquest carreró era ple de gent. Pagesos que deixaven els carros i animals a l’hostal, marxants, gitanos i gent de tota mena que no tenien casa a la Vila feien cap a l’hostal, esmolets arrossegant la mola pel món i fins lladregots hi tot. Tot aquest abigarrament feia vida a l’hostal junt amb els dispesers que hi estaven tota la setmana”.

Més endavant explica: “Bons amics meus m’han obert les portes de casa seva i m’han facilitat el poder fer aquest dibuix. Amb la seva companyia he recorregut des de baix a les quadres fins al terrat, totes les habitacions de la casa. … Situem-nos quaranta anys enrere (ara ens hauríem de situar quasi cent anys enrere) i entrem pel carrer de les Parres … davant nostre, passant entremig de carros de tota mena s’alça l’Hostal. El carrer s’eixampla fent una placeta desigual. A mà dreta hi ha el portal de la quadra on hi entrava el bestiar. El matalot va i ve portant palla i galledes d’aigua pels animals. Al costat del portal de l’estable hi ha una porteta de punt rodó petita i allargassada que dóna entrada a l’hostal. Entrem per un corredor que mena a l’escala estreta, de graons desiguals que ens porta al primer pis. No cal demanar per entrar en aquesta hora doncs tothom entra i surt a la seva comoditat. Ja som al replà i trobem el cancell d’entrada. A mà dreta entrant hi ha el menjador dels dispesers de poca volada. En aquella hora són a la fàbrica o al Vaport com diuen ells.

… Aquest menjador és una peça rectangular on hi ha una gran taula amb cadires a tot el vol, hi ha dos balcons: l’un amb barana de ferro amb testos de clavellers de sang i aigua; l’altre dóna a una eixida de petites arcades que li dóna un especial encís (en les fotografies de l’esquerra podeu apreciar que encara avui es poden veure les antigues arcades dels balcons de l’hostal, així com l’espai de l’antiga porta d’entrada). En aquest menjador s’hi obren a més de la porta d’entrada i els dos balcons, la porta de la cuina i la porta de l’escala que mena al segon pis o sia, als dormitoris. Entre balcó i balcó hi ha un aiguamans de marbre. Al fons hi ha la llar de foc on s’escolen les vetllades d’hivern contant el que passa, el que no passa i el que no ha passat mai”.

El carrer de les Parres no sempre ha tingut el mateix nom i de fet en altres èpoques era conegut com el carrer Sobirà, d’en Gontarda, d’en Celler, d’en Ferreres i d’en Font i diuen que lo de les Parres es deu a unes parres que s’enfilaven per la galeria de l’antic hostal que hi havia al número 16 però aquests dada no se sap del cert si és vertadera. De fet en la fotografia que us mostrem a la dreta, de principis de segle XX, no hi surt cap parra.

En canvi en un altre dibuix del mateix Mateu Avellaneda  (a l’esquerra) si que la podem veure, tot i que cal dir que aquest dibuix és una recreació de com ell creia que deuria ser la parra que li donava el nom.

Dades de l’Hostal de la Vila: aquest havia estat un lloc on s’allotjaven els antics traginers quan anaven de camí i també havia servit d’alberg nocturn. El dia 25 de novembre de 1770 l’ajuntament arrendava a Salvador Grané l’Hostal de la Vila per 10 lliures amb l’obligació d’allotjar soldats. En sessió del 15 de maig de 1874 l’ajuntament clogué un conveni amb el propietari de l’Hostal, en Miquel Grané i Valls perquè aquest seguis hostatjant a casa seva els vianants pobres, al que devia cobrar 6 cèntims de cada un. A canvi l’ajuntament li abonava 20 pessetes cada trimestre.





El poema de cap d’any d’en Miquel Grané, un poeta terrassenc

31 12 2018

La  Maria Rosa Avellaneda de nou ens fa arribar un record i aquesta vegada, com que per Nadal parlàvem d’un amic del seu pare, en Miquel Grané i Civil (veure foto), avui el que us mostrem és un poema que li va lliurar al seu pare, en Mateu Avellaneda, el dia 1 de gener de 1949.

El Poema transcrit diu així:

En aquest cap d’any
Un altre any que s’escola fa tristor …
ens renova el temor
de perdre aquesta vida terrenal.
Però una cosa alleuja el nostre mal:
que Deu ens ofereix en recompensa
l’eternitat immensa.
A més, quan eixa vida deixarem,
en esperit encara romandrem
en els cors que ens ha ofert l’analogia;
amb nosaltres units faran llur via
i així posteritat assolirem …
Miquel Grané – Terrassa, primer dia de l’any 1949

Per saber qui era en Miquel Grané i Civil (8 de setembre de 1890 – 20 de maig de 1957) us deixo per un cantó les dades que m’ha fet arribar el Rafel Comes: “provenia d’una antiga nissaga d’hostalers del carrer de les Parres. Treballava a la Unió Comercial. També va ser periodista, el 1928 era redactor en cap del diari El Dia, havia estat soci del Grup Catalanista. També era poeta, és l’autor del himne del Centre Excursionista de Terrassa el 1926”.

I també les que va deixar escrites en Baltasar Ragon en un recull de personatges terrassencs que avui es pot trobar en una caixa de fusta anomenada “La Ratera” i en que diu: “Fou un enamorat de la nostra ciutat. Conservava al seu cot, tot bondat, un terrassenquisme sobresortit d’entre els terrassencs, i és que moltes vegades es sentia poeta i de la seva boca, sortien uns comentaris que, escoltant-lo, hi traslluïa una elevada cultura.

Fomentà la sardana, propagà l’Esperanto i cantà molts anys a l’Escola Coral. En 1920 quan era bibliotecari del Casino del Comerç aparegué un Butlletí portaveu d’aquest nom que encara es publica (actualment ja no). L’any 1926 organitzà l’homenatge al pintor Pere Viver i a l’any següent al music escriptor Martí Alegre.

Era assidu concurrent a tots els actes culturals que es celebraven a Terrassa. L’obra d’en Grané, durant la seva joventut, quan a tothora es movia, quan l’home s’encantava de la Naturalesa i de les blavors del cel.

Les seves poesies, escampades entre periòdics i revistes, son una prova de la seva modèstia i el seu concentral patriotisme. Va morir a la mateix casa on va néixer”.





Celebrem que ja hem superat les 850.000 visites

17 10 2018

Fa temps que no celebràvem cap xifra de visitants i avui he triat que hem passat de les 850.000 visites per fer-ho.

Les xifres de poc serveixen si només les veiem com un número, però en aquest cas el que hi hem de veure és la quantitat de persones que han entrat en aquest humil espai dedicat als records d’una ciutat com Terrassa.

No nou moltes gràcies a tots els que feu possible que seguim vius després de més de 10 anys i doneu sentit a l’existència d’aquest Blog dels Records de Terrassa.

Per celebrar-ho us deixo una foto que espero que us agradi: es tracta d’una cursa de sacs de les Colònies de Can Palet de l’any 1974:





Records dels patis d’abans:

19 09 2018

La Maria Rosa Avellaneda ens fa arribar un record personal que diu així:

cosint al pati

Els patis d’abans… tant diferents dels d’ara… recordo que els habitatges d’abans (la gran majoria) eren cases de planta baixa i pis i que s’accedia al pis per una escala interior, i a dalt normalment hi havia els dormitoris “cases angleses en deien”. Al final de la planta baixa normalment hi havia el pati i recordo que el nostre pati estava orientat de cara a migdia, de manera que de bon matí els raigs de sol ho il·luminaven tot. La llum passava a través dels vidres i s’allargava fins a mig passadís.

Per anar al pati des de dins de casa hi havia dues sortides, la del menjador i una de més petita que s’hi accedia per la cuina. A l’estiu totes les portes estaven obertes per facilitar la circulació de l’aire i a cada sortida era molt convenient posar-hi cortines sobretot per impedir l’entrada de mosques. Ara de mosques a ciutat n’hi ha poques però llavors n’eren una munió . A casa teníem una maquineta rodona de llauna que feia com una manxa i amb aquest instrument escampàvem flit per matar-les. Però no es mataven totes “no”. Per les que quedaven també teníem unes pales “matamosques”, amb un mànec llarg i al final una superfície plana reixadeta i amb aquest dispositiu anàvem a la recerca d’alguna que s’havia colat cap a dins de casa. La cortina de la porta del menjador era feta d’unes tires de ferro compostes de petites peces que es podien anar enfilant i deixant la cortina a la mida necessària.

Al sortir al pati el primer tram era enrajolat i després hi havia grava. A la dreta després de la porta de sortida hi havia un test d’uns vuitanta centímetres d’alçada. Era fet de ciment amb uns dibuixos imitant el tronc d’un arbre. En aquest gran test hi havia plantada una gardènia que sense cap cuidado especial solament regant-la, es va fer immensa. En plena floració podia tenir més de vint flors obertes que escampaven una gran olor per tot el pati. També al sortir i a dalt de la paret sota la galeria hi havia un niu d’orenetes. Puntualment arribaven el mes de Març anunciant el bon temps. Era curiós mirar el niu i veure les petites orenetes amb les boques ben obertes esperant el menjar que els hi distribuïen les més grans.

En aquest primer tram, a la dreta hi havia el pou. Era un pou compartit amb el veí, i per accedir-hi teníem d’obrir dues portetes de ferro semicirculars que estaven col·locades a sobre el brocal del pou, llavors fent rodar la corriola amb el llibant i la galleda trèiem l’aigua molt fresca que servia per refrescar les begudes….. Al tancar les portes el pou quedava amagat al darrera. A l’esquerre hi havia el safareig i a sobre, a la paret una petita vela per donar-hi ombra.

Mateu Avellaneda dibuixant al pati

Després ja venia el jardí. En el terra hi havia grava (excepte en el costat dret). En aquest espai unes grans pedres totes iguales feien com una jardinera preparada amb terra especial per les plantes: els rosers, les margarites, les clavellines, els boixacs….També hi havia unes plantes que es feien molt grans nosaltres en dèiem “pom de noche” que florien amb unes floretes vermelles que només s’obrien a la nit. La llavor d’aquestes plantes, s’escampava de tal manera que teníem de vigilar i aclarir-les sovint per no perjudicar les altres. A un canto i penjada hi havia una clavellina d’aire que sortia de dintre un cargol de mar. Sense terra ni aigua anava vivint i multiplicant-se amb petites clavellines.

A la part esquerre hi havia un cobert fet d’obra. Tenia dues portes, una per entrar al cobert i l’altre amb dos compartiments: el de baix per guardar el carbó i la llenya i al de dalt hi havia el galliner amb un gall i moltes gallines amb les seves menjadores i els abeuradors de terrissa. La porta que tancava el galliner era de filat. De bon matí ja sentíem el cant del gall, el nostre, i el dels veïns doncs en aquella època molts veïns en tenien d’aviram. Ara, a ciutat, és impensable al mati sentir el cant del gall però llavors no ens molestava gens ja que era la senyal de que ja es despertava el dia.

Un problema era si algun dia per descuit deixàvem un moment la porta oberta de la gàbia i s’escapava una gallina. Llavors era una odissea intentar agafar-la. Precisament, per escapar-se es posava a sobre la barana de ferro que donava a la carretera de Moncada i el meu avi, amb tota cautela, s’hi anava acostant… però de seguida veiem que començava a moure les ales i que d’un moment a l’altre emprendria el vol. Els intents eren diversos, però sempre amb el mateix resultat… fins que al final passava el que temíem: una gran volada i ja la podíem veure a baix a la carretera. Amb el trànsit actual la gallina no duraria ni dos segons però llavors, si no moria atropellada, també la podíem donar per perduda perquè agafar una gallina en una carretera oberta és “misión imposible”.

tortuga al pati

Un altre al·licient del pati, era la tortuga. La nostra era una tortuga gran (la closca d’uns vint centímetres) i a l’hivern restava amagada; però de sobte, al venir el bon temps, el primer de nosaltres que la veia ho anunciava amb un gran crit “ja ha sortit la tortuga!”. De dins la closca treia les potes i el cap i tenia de ser molt vella perquè la recordo molt arrugada. Si la molestàvem s’amagava dins la closca i després d’una estona tornava a caminar lentament a pas de tortuga. Penso que aquest rèptil era molt econòmic de mantenir ja que mai vaig sentit que els meus avis parlessin de comprar menjar per la tortuga. Crec que deuria menjar fulles i amb la gran vegetació i varietat de plantes que hi havia segur que ja en deuria tenir per un menú complert: primer, segon i postres…..

Bé eren altres temps… tan diferents d’ara… però és bonic recordar coses que amb tots els avenços actuals, segur que no tornaran.