Un record per en Floreal Soriguera “el Suri”

Avui ens ha deixat el Suri i com que aquests dies he ajudat a elaborat un llibret sobre records del barri de Ca n’Aurell (que aviat presentarà l’Associació El Llibre de la Vida) i en aquest hi havia una petita entrevista al artista Floreal Soriguera, us la comparteixo com a homenatge a una persona que crec que la ciutat no ha reconegut prou tot el què ens ha aportat.

L’entrevista diu així:

Soc en Floreal Soriguera i vaig néixer a França, a la Bastida.

El  pare no  va  voler  anar  a la mili i  es va  exiliar a França i allí es va casar. Posteriorment vàrem tornar a Terrassa quan jo tenia 7 anys i vam anar a viure a Ca n’Aurell.

Vaig anar a l’escola del carrer de sant Genis on hi havia l’Ateneu Llibertari i tenia un professor que es deia Campa, que li agradava molt pintar.

Quan anava a l’escola un professor em va ensenyar dibuix i em va motivar molt. Als 14 anys vaig anar a l’escola Industrial on el professor Cèsar Cabanes em va ensenyar a dibuixar. Als 25 vaig fer un examen per a poder entrar a l’escola de Belles Arts de Barcelona on vaig poder perfeccionar i aprendre noves tècniques a més de poder fer moltes  amistats. Ara recordo que allí també vaig aprendre escultura.

A l’escola industrial va ser on vaig conèixer a la Maria Dolors Duocastella, que llavors feia de model de dibuix i de la que em vaig enamorar fins al punt que després esdevingué la meva esposa.

Vaig muntar una empresa amb altres 3 pintors que es deia Elsa i per sort alguns clients ens demanaven que pintéssim algun dibuix en alguna habitació de la casa. Majoritàriament pintàvem fàbriques i cases però també vàrem participar en pintar la Mútua nova, el convent de les monges Josefines i el centre Social, entre d’altres. Elsa va ser la primera empresa de decoració de Terrassa i vàrem portar els primers papers pintats per a les parets.

També vaig tenir una adrogueria que estava ubicada on ara hi ha el centre cívic Montserrat Roig i posteriorment s’ho  va quedar l’Antonio Luque. Cada any feia exposicions als Amics de les Arts i a l‘Ateneu Barcelonès.

Al carrer Arquímedes tenia el meu estudi i una escola de dibuix. I posteriorment també al carrer Faraday. Actualment també te un petit estudi al pis del carrer Salvà.

Sempre m’he estimat molt el meu barri i vaig ser l’impulsor de l’Associació de veïns de Ca n’Aurell i l’any 1975 en vaig ser el president i la Dolors m’ajudava assistint als plens municipals per a demanar millores pel  barri.

Amb la parròquia de la sagrada Família, mentre hi havia en Mossèn Dasquens hi va haver molt  bona relació.

Recordo que durant un temps m’encarregava de fer unes paelles vegetarianes de colors que fèiem a la Plaça del Progrés i al  Parc de Sant Jordi. Ho feia amb un bon amic de la Pastisseria Marconi que era qui ens proporcionava els  colorants. Recordo especialment un curiós arròs blau i per a postres fèiem unes terrines de nata negra.

De la meva passió per a la pintura puc dir que tinc més de 2.000 quadres en estoc i els tinc tots catalogats. Tinc quadres de més de 2 metres de llarg i tot i que he fet donacions a l’Ajuntament i altres entitats.

Us deixo un enllaç a l’homenatge que en va fer, a la parella “els Suris”, l’ajuntament de Terrassa l’any 1995:

https://arxiumunicipal.terrassa.cat/docs/Op/Floreal_Soriguera.pdf

I us adjunto una nota personal que ell mateix signava com “El Suri” de data 19-10-1977 que vaig trobar per casualitat i que només té el valor d’un record personal escrit amb la seva lletra.

Podcast sobre patrimoni terrassenc: la història del Sanatori de Torrebonica

Al programa  CONNECTATS es va parlar de patrimoni terrassenc:

En @santirius, autor del blog “Records de Terrassa”, va explicar la història del Sanatori de Torrebonica.

Aquest és un programa de Radio Terrassa.

.

@laxarxaradio

@RadioMTerrassa

.

Podeu escoltar la gravació fent clicl aquí:  https://go.ivoox.com/rf/96159365

15 aniversari del blog més antic de Terrassa

Avui dia 2 de maig de 2022 fa 15 anys que vaig crear el blog dels Records de Terrassa, que és en l’actualitat el blog més antic de la ciutat i que mai ha deixat de publicar els seus continguts, fins i tot durant els moments més durs de la pandèmia.

El blog el vaig crear jo, en Santi Rius Casas, i el seu naixement va ser fortuït ja que volia experimentar sobre una eina nova a internet en l’any 2007 com eren els blogs personals.

Com que no sabia sobre què fer el blog, ni quins continguts penjar-hi, vaig rumiar i em va venir la inspiració en un antic CD-ROM que jo mateix havia publicat feia anys sobre Terrassa que es deia “Terrassa Interactiva”. Era un treball sobre l’abans, el present i el futur de Terrassa i que en el seu dia va suposar ser una novetat, ja que Terrassa va ser la primera ciutat a Espanya en tenir un CD-ROM propi.

El fet és que en aquell CD hi havia molta informació i fotos i vaig pensar que ho podria utilitzar per crear un blog de prova i així ho vaig fer.

El que no em podia imaginar és que comences a entrar gent i que, de seguida, un gran nombre de terrassencs demostressin el seu interès per els què estava publicant. La meva intenció inicial no era donar-li continuïtat, sinó tants sols experimentar; però l’èxit i la demanada de més informació, junt amb l’enviament de records personals per part de seguidors, va fer que em planteges que el projecte tenia que donar-li continuïtat.

Poc a poc el blog va anar creixent i creixent i ja no podia parar-lo, ja que els lectors em demanaven més i em feien saber que esperaven nous continguts i, de fet, així és com ha estat possible poder mantenir-lo actiu durant 15 anys.

I què s’ha publicat en aquests 15 anys?

Dons un total de 967 articles amb milers de documents i fotografies. Ha rebut 1.105.643 visites amb centenars de comentaris i aportacions diverses. I, fins i tot, ha permès descobrir aspectes inèdits de la nostra ciutat i treure a la llum documents únics que mai s’havien publicat, com un document signat per l’arquitecte Lluis Muncunill sobre un pavelló antituberculós de l’Hospital de Terrassa, del que no se’n tenia cap coneixement.

S’han recollit records personals de la tràgica nit de la riuada que mai s’havien publicat i que demostren el poder dels records i de la necessitat de preservar-los. El blog dels records de Terrassa ha permés a molts infants fer treballs de l’escola sobre aspectes de la nostra ciutat i acostar la informació d’una manera planera i gens acadèmica a moltes persones.

Els articles més visitats al llarg dels anys han estat els de les riuades i el de les discoteques dels anys 80.

He tingut el plaer de compartir informació sobre la ciutat amb dos grans amics, l’un el gran fotògraf Rafel Aroztegui que a més és un gran estudiós de la nostra ciutat i l’altre, que ens ha deixat recentment, en Joaquim Verdaguer, que com a historiador sempre aportava el seu rigor a tot el què va publicar sobre Terrassa i el seu estimat antic Poble de Sant Pere.

No em vull oblidar de l’ajuda de la Montse Saludes i de l’arxiu Tobella i de la infatigable tasca que segueixen fent amb el seu anuari i tampoc del Rafel Comas que m’ha ajudat a corregir les moltes errades que puc tenir al recollir els records.

Vull deixar clar que el blog dels records de Terrassa és només això, un blog de records, no és un estudi històric, ja que jo no sóc historiador ni penso atorgar-me cap capacitat d’estudiós de la història local. Res més lluny de la meva intenció.

Avui us explico que hi ha al darrera del blog, però podreu comprovar que en ell mai s’ha indicat el meu nom, ja que sempre he defensat que els records no són meus sinó dels ciutadans de Terrassa i que, per això, aquest és el blog de la nostra ciutat i seguiré intentant que no perdi mai aquesta identitat.

Celebrem que avui seguim actius i com sempre he fet ho celebrem amb un petit record. En aquest cas he triat un document molt antic que mai ha estat publicat i que potser és únic. Es tracta d’una invitació original del 1899, ara fa 123 anys de l’antic Casino del Comerç de Terrassa i que correspon als balls de Festa Major que es van organitzar els dies 2, 3 i 4 de juliol del 1899.

Es tracta d’una targeta molt bonica, ja que a més dels seus colors està encunyada en relleu i amb motius xinesos que eren moda en aquells anys de finals del S. XIX . Llavors es donava importància a l’art xinès, com podem comprovar en la col·lecció que hi ha en una de les sales de l’actual museu de la Casa Alegre de Sagrera.

Avui celebrem aquest 15 aniversari, però us vull prometre que aquest blog encara seguirà tenint vida i que per molts anys espero poder-lo continuar si em feu la confiança.

Les dues capelles del Sanatori de Torre Bonica 3 (la primera capella)

Un fet curiós és la partida de naixement  que ha de correspondre al anomenat Miquel “menor” o al seu germà Mossèn Francesc (ja que només s’ha trobat la partida del primer fill del matrimoni i és de suposar que era en Miquel). El primer de maig del 1678 esmenta com a batejada Caterina, Mariana, Francisca però el fet extraordinari és que posteriorment s’hi afegeix una originalíssima nota que diu “Lo pnt. Batisme per haver averiguat que la Naturalesa ha vingut a declarar ser la persona masculina ab tota individutat perçó se li muden los noms ab parer de Theolachs” i se li posen els noms de “Miquel, Mariano, Francisco”.

Els dos Miquels, pare i fill, es van casar el mateix dia l’any 1701, el vidu i de 53 anys amb la mare, també vídua, de la que havia de ser-li nora, ambdues mare i filla de nom Teresa.er un testament de Jaume Maduxer (que va néixer el 22 de febrer de 1569) tenim coneixement que el dia 23 de gener de 1618 es feu edificar, en estil barroc, una capella al costat de la torre de la masia, la capella de la Mare de Déu del Roser. La capella deuria ser reformada per la família Sala i Viver que hi va fer posar el seu nom (Sala) conjuntament amb la data de 1722 en un escut dels Maduxer que ja hi havia a la façana i que representa una ma esquerra agafant un pom de 4 maduixes amb una figura d’una corona acompanyada d’un querubí a la part superior.

Sembla ser (no tinc constància que encara hi sigui aquesta pedra) que l’escut amb maduixes, però esculpit amb menys traça, n’hi havia un a la part posterior del cos central de l’edifici sota un cap d’àngel i l’anagrama “Ave Maria” i amb la mateixa mà esquerra aguantant un pom de 3 maduixes. Cal creure que aquesta pedra deuria estar a l’entrada del mas i que en transformar-la el 1847 (data que encara es veu damunt de la porta de l’entrada principal), fou aprofitada deixant-la en el lloc on és ara. La capella del Roser ben aviat va agafar molta popularitat, doncs a la santa missa del diumenge hi assistien un nombre important de feligresos d’altres masos propers i això va fer que la parròquia de Sant Julià a la que pertanyia se’n ressentís fins al punt de que el mateix bisbe de Barcelona, Bernardo Ximénez de Cascante y Martín (1725 – 1730), va haver de recordar, a l’any 1726, a la família Sala que solament permetria que assistissin a la capella una persona de cada casa de pagès i que si no es complia aquesta disposició es veuria obligat a retirar el permís de celebració de la missa. Al sòcol de l’altar que ha arribat a l’actualitat apareix la data del 1793 que deu ser la data en que es va construir i del que desprès en tornarem a parlar.

Una verge perduda en un patí de Terrassa

De ben petit recordo que a casa la mare m’explicava que hi havia una veïna que li agradava de fer escultures i altres coses amb cimen i altres materials de trencadís.

Aquesta senyora, de la que no recordo el nom, es veu que va fer diversos elements pels veïns i a casa li van encarregar que fes uns bancs i una taula que va romandre dempeus durant molts anys. Malauradament al final es va trencar i va desaparèixer llençada com a runa. Del que ens va fer només va quedar una mena de tamboret en forma de bolet que el meu pare anava arreglant i pintant de tant en tant.

Però el fet és que al patí de la casa que donava al nostre pati pel darrera hi havia en un racó, mig coberta de vegetació, la figura d’una verge de mides reals. Jo ja quasi no la recordava ja que estava tant coberta de branques que pensava que ja havia desaparegut.

La sorpresa ha estat que anys després el pati ha estat netejat de brossa i d’arbres i la figura ha aparegut tal i com la recordava.

En la foto la podeu apreciar tal i com s’ha conservat i podeu veure que encara queda la teuladeta que la protegeix i el trencadís del darrera sembla en prou bon estat. Ignoro si representa alguna verge en concret però té un aspecte prou seré i imponent, oi?

Potser no te cap valor artístic però és un record que m’ha agradat tornar a recuperar i compartir-lo amb vosaltres. Us adjunto també una foto del bolet que he esmentat que encara quedava a casa i que ja està en molt mal estat. La casa dels pares era al carrer de Viveret.

La història del primer semàfor de Terrassa que funcionava de forma manual

sastrería Labòria

En el darrer record parlava de la cançó de la Font Vella i he volgut ara ampliar l’anècdota del semàfor accionat a mà que hi havia al bell mig del carrer.

De ben antic havia estat de doble sentit de circulació, primer pels carros que hi passaven i després pels vehicles a motor que tant hi pujaven com hi baixaven.

Quan la circulació de vehicles es va fer més intensa, cap als anys 50 del segle XX, es va veure la dificultat que suposava quan es trobaven dos vehicles un pujant i l’altra baixant, ja que l’amplada del carrer no els deixava passar al mateix temps.

La data exacta en què es van inaugurar no la sé, però en una noticia apareguda al gener de 1953 s’esmenta que ja existeixen i de fa ben poc.La solució que es va trobar va ser posar un guàrdia urbà amb salacot al pedrís de l’entrada de cal Labòria, únic lloc des d’on s’albiren els dos extrems del carrer.

Font Vella anys 40

L’agent manejava de forma manual una manilla que li permetia dominar els semàfors que es van instal·lar en ambdós costats i així podia deixar passar a uns i altres vehicles de forma alternativa. La manilla (maneta) se l’emportava al finalitzar el torn de manera que quan ella no hi fos no l’ha pogués accionar ningú.

Es feien dos torns, un al mati i l’altra a la tarda i quan es treia la manilla es deixava accionat en verd el semàfor de baixada i en vermell el de pujada que hi havia a la cantonada amb la Plaça Vella, de manera que cap vehicle podia pujar pel carrer en direcció al Passeig i així s’evitaven embussos.

marques a la paret

Si us hi fixeu a la paret de la dreta de l’antiga sastreria Labòria veureu que encara és visible un pedaç amb el que es va tapar la caixeta que conenia el mecanisme que permetia accionar el semàfor. I, si encara observeu més veureu que el terra del pedrís està força més gastat el de la banda dreta (on es posava el guàrdia) que el de la banda esquerra tot i ser on hi havia la porta d’accés a la sastreria. Dons bé aquest terra gastat es devia al fregadís del guàrdia que s’hi havia de passar tantes hores a peu dret.

Però us explicaré que en realitat si bé això del terra gastat és cert, el terra que avui hi veiem no és el mateix que hi havia els anys 50 ja que llavors era de rajoles blanques i negres, tal i com és el mateix terra de l’entrada de la sastreria. Llavors si aquest terra va desaparèixer, perquè segueix estant gastat el terra actual, just en el mateix punt? És un efecte paranormal que reflecteix el què havia passat abans?

Res més lluny de la realitat. El que va passar amb aquest terra gastat te a veure amb una botiga que hi havia just al davant i que era la botiga de texans anomenada Can Guim i és que va resultar que hi havia tant jovent que hi anava a comprar els texans gastats que s’hi venien que la gent s’esperava a que obrissin per no quedar-se sense i el lloc on s’estaven era just en aquesta part del pedrís i per això el van gastar.

No puc assegurar del cert si aquest va ser el primer semàfor de Terrassa si bé podria ser-ho, ja que no he trobat cap documentació que en doni testimoni. Ho deixaré doncs en mans dels historiadors per si ens ho saben aclarir, però segurament el què el fa singular és que aquest semàfor anés a mà i més en una època en que els semàfors automàtics ja s’havien inventat als EE.UU. al voltant dels anys 20.

La cançó de la Font Vella de la Penya dels Ximples

Als Amics de les Arts (entitat fundada l’any 1927) hi ha una colla anomenada “Penya dels Ximples” i el nostre record d’avui és per una cançó que van fer dedicada al carrer de la Font Vella.

La cançó va ser enregistrada el 4 de març de 1961 i editada el 1963 en un vinil titulat «Romanço del Salvatella i altres divertiments».

Posteriorment la lletra va ser publicada també en un opuscle de 65 pàgines, editat l’any 1971 i que porta el títol de “Cançons de la Penya dels Ximples de les Arts de Terrassa” (us deixo còpia de la portada d’aquesta darrera edició).

La lletra de la cançó dedicada a la Font Vella és de Josep Girona i la música és extreta de la cançó “Pigalle” de Georges Ulmer.

És va enregistrar i la podeu escoltar en vídeo en aquest enllaç: https://youtu.be/nEvxJFzlE-0

De la cançó dedicada a la Font Vella podem veure que diu, entre altres versets:

“el guàrdia-urbà està a la feina

vermell-verd va donant les senyals”

 

I és que cal recordar que quan hi passaven els cotxes s’hi va instal·lar el primer semàfor de Terrassa. El semàfor es feia anar a mà per un guàrdia-urbà, mitjançant un interruptor situat al costat de la porta de l’antiga sastreria Labòria (en el proper record n’explicaré la seva història).

Podeu trobar una crònica ben feta sobre la Penya dels Ximples (foto esquerra) al blog de l’amic Rafael Aróztegui:

https://pintorviver.blogspot.com/2019/05/dels-ximples-damics-de-les-arts.html

Pels nostàlgics del carrer Font Vella us deixo un petit reportatge de la Televisió de Terrassa on es veuen imatges de quan els cotxes encara hi circulaven:

https://twitter.com/i/status/796759263473504256

L'any 1992 el carrer #FontVella es va convertir per primer cop en peatonal, ho recordeu?
Cada dimarts a les 21h @CanalTerrassa #Terrassa pic.twitter.com/SLLVkJ8OLl

— 30 ANYS A PROP TEU (@30anysapropteu) November 10, 2016

Records dels orígens del Frankfurt Casa Vallès

Per explicar els orígens dels frankfurts a Catalunya, cal explicar que al 1912 en Máximo Zander Altmann, mestre diplomat alemany en alta xarcuteria, va arribar a Barcelona i va començar a elaborar embotits sota la marca “Max Zander”

L’any 1968 Lasús Marsá S.A. li va comprar la marca i des de llavors en Jacint Lasús Viñals, amb només 22 anys va començar a dirigir aquesta empresa familiar. Desprès de la seva mort l’any 2013 els seus dos germans i dos dels seus fills van continuar el negoci familiar fins a dia d’avui.

I ara retornem a Terrassa:

Si fem una mica d’història cal recordar que als anys 50 la família Vallès-Romans, de Terrassa, havia començat a vendre entrepans de salsitxes de frankfurt en fires ambulants i que el seu proveïdor era precisament l’empresa “Max Zander”.

Posteriorment van instal·lar uns punts de venda ambulants en les fires que es feien a diversos punts del Maresme durant la temporada d’estiueig. Sembla ser que a instancies del Agustí Montal (ex-president del barça) es van decidir a muntar la primera paradeta fixa a la fira d’Arenys de Mar i la següent a Caldetes.

Finalment l’any 1965 s’obre el primer local fix per oferir entrepans de frankfurt i altres productes similars, en un local al bell mig de Terrassa i amb una decoració, distribució i estil tant diferent del que hi havia abans, que els futurs competidors la van copiar. Aquest local encara avui està ubicat al mateix lloc i porta el nom de “Frankfurt Casa Vallès”.

Sabem del cert que als anys 60 algun bar de Terrassa, com el Farolillo, ja servia entrepans de frankfurt però com a establiment dedicat exclusivament a aquest gènere, no va ser fins el 1964 en que Isidre Vallés va obrir el frankfurt del carrer de Gavatxons 16.

Segurament encara recordareu que l’establiment estava originalment obert al carrer i no tenia porta i que, per primera vegada, la planxa estava a la vista del públic. Potser també recordareu la quantitat de llaunes de cerveses d’arreu del món i que aquí no havíem vist mai. De fet, molts terrassencs van començar les seves primeres col·leccions de llaunes de cervesa al veure les que tenien exposades. Jo mateix en vaig començar una però que va durar poc ja que les llaunes es rovellaven.

Menjar a peu dret al voltant d’una barra no era res habitual a Terrassa i potser només abans trobem una proposta similar i trencadora amb el format de snak-bar, que va importar el bar “Las Vegas” de la Plaça Vella, d’una visita que havia fet el seu propietari, en Josep Antoni Lobo, a EEUU.Podeu veure un record a https://recordsdeterrassa.wordpress.com/2015/07/07/en-homenatge-al-juli-soler-el-primer-snack-bar-de-terrassa-las-vegas/

Una altra curiositat d’aquest establiment és que estava obert tots els dies de l’any excepte el Divendres Sant, ja que era un dia d’abstinència obligat per a tothom.

Adjunto un anunci de l’establiment de l’any 1994, en motiu del seu 30 aniversari i on s’indica clarament que és el primer del món, fet que desconeixem si és del tot cert, la veritat.

Podeu trobar info a https://casavalles.es/es/

 

Antigues pintures gòtiques de l’absis de Santa Maria

Avui el record el dediquem a les antigues pintures gòtiques que hi havia a l’absis de l’església de Santa Maria.

Aquestes pintures es van arrencar als volts del 1938 per deixar vistes les del segle VI i que avui podem admirar en la seva ubicació primitiva.

Segons m’ha informat el Director del Museu de Terrassa, en Domènec Ferrán aquestes pintures es conserven en marcs de fusta als magatzems del mateix museu.

Potser algun entès ens podria explicar que hi ha representat en aquestes pintures ja que jo, com a profà, no us ho puc dir.

Jo crec recordar que de petit les havia vist a les naus laterals de l’església, abans de la magnifica obra de restauració que avui podem admirar a la nostra Seu d’Egara. Vosaltres les recordeu?

Us deixo una comparativa perquè us imagineu millor on estaven situades.

Record de com fèiem la castanyada a casa quan era petit

La castanyada – Ricard Camí 1961

Avui voldria dedicar aquest espai del records al record que tinc jo de la primera castanyada que vaig viure a casa, quan era petit:

El qui feia les castanyes a casa era el pare i recordo un dia que em va ensenyar a preparar una paella per torrar-les. I ara que parlo del pare em ve el cap el rodolí “Cargol treu banyes que el teu pare cou castanyes”. El primer que va fer és demanar a la mare una paella antiga, que a mi em va semblar que ja era per tirar. Va posar la paella girada sobre una fusta vella i va agafar un calu gros de ferrar els cavalls i un martell i va començar a clavar el martell a la paella fent-li forats. De fet en va fer tants que al final semblava un colador.

Desprès va agafar les castanyes, que segons ell tenien que ser gallegues i crec que les anomenava amb el nom de “pilongues” tot i que desprès m’han dit que s’anomenen així a les castanyes deshidratades, i els hi va fer un tall a un costat arrencant-les-hi una mica de la pell. El pare em deia que era perquè no explotessin al torrar-les. Finalment les va deixar en un pot amb aigua com si estiguessin en remull. El perquè no m’ho va explicar mai però si recordo que ma va dir que si podia les deixés 24 hores en remull abans de torrar-les.

Llavors em va dir que teníem que fer foc viu i com que a casa no teníem cap lloc on fer-lo el pare va agafar un fogonet de murri (imatge de la dreta). A ell li agradava molt aquest estri i el feia servir sovint quan es feia arengades a la brasa. En  el fogonet hi va posar tronquets i teies i de seguida el foc fa ser ben viu i llavors va posar-hi la paella foradada i veia com les flames intentaven escapolir-se pels forats que havia fet. Era una visió que encara recordo.

Llavors hi va tirar un grapat de castanyes mullades i amb una cullera de fusta de boix les anava remenant mentre em deia que no es podia deixar de remenar perquè es torressin per tots els cantons. Les castanyes s’ennegrien i algunes s’obrien i deixaven veure el color ataronjat del seu interior. Recordo l’olor que s’escampava i que feia que ja et vinguessin les ganes de menjar-te-les. Ell em va dir que quan amb la fusta tocava les castanyes i aquestes els començava a caure una mica la pell era el moment de treure-les del foc. Recordo que el pare deia la dita: “cal saber treure les castanyes del foc”.

Jo ja me les volia menjar però ell em va dir que no, que encara no estaven fetes i vaig veure com feia un cucurutxo amb una fulla de diari vell i les posava dins i les tapava. Llavors va agafar un tros de roba d’un llençol vell i les va embolicar encara més, ben tapades i ben apretades. En aquest moment les va dipositar a les meves mans i em va dir: apa escalfa-te-les i ostres quin plaer sentir aquell paquetet calent a les mans ja que a fora al pati hi feia fred. No se si ho recordo malament però jo de petit crec que feia més fred que ara per la castanyada. Recordo que les vaig tenir una bona estona i llavors em va dir que ja estaven llestes. Vàrem entrar a cas i les vàrem obrir mentre estaven tots assentats a la taula del braser amb els peus ben calents.

Quina màgia vaig pensar, del interior pel paquet va sorgir una olor boníssima i les castanyes treien un fumet calent que enamorava. Però el plaer va ser total al provar-les, que bones estaven … ummm. Eren les meves primeres castanyes i havia viscut la manera de fer-les a casa i llavors no ho sabia però sempre més les he fet igual (bé, sense el fogonet de murri) però seguint els passos del pare i ho he ensenyat als meus fills i espero que ells als meus nets i no es perdi mai la nostra tradició.

Per cert lo del la tradició dels panellets a casa es compraven a les confiteries (pastisseries) – a la dreta anuncis dels anys 30 – i només recordo que n’hi havia d’ametlles, de pinyons i de confitura de codony, que són els que més agradaven al pare. A mi i a la mare ens agradaven molt els de pinyons i és que llavors els pinyons si que tenien gust de pinyó. De moniatos si que en fèiem, però els feia la mare al forn. I el que si recordo es que els pares prenien una copeta de moscatell que jo, per la meva edat, només podia ensumar.

No se si els que ho llegiu ho fèieu igual o diferent. M’agradaria que ho expliquéssiu i ho compartíssiu.

Ah i una curiositat: nosaltres no anàvem a comprar les castanyes a les castanyeres però si que les recordo i em ve al cap que deien quelcom similar a “castanyes calentes i grosses, qui en vol ara que fumen?” i la canalla per fer-les enfadar cridàvem “petites i dolentes, de les vuit, set son pudentes”. La imatge és la de la castanyera de la Rambla l’any 1962.

La imatge del principi del article és un quadre de Ricard Camí, pintor terrassenc en que podem observar una castanyera en un carrer de Terrassa l’any 1961 i potser el lloc és la plaçeta de la font trobada (que en penseu don pot ser?)